Pàgines

dimecres, 31 de gener de 2007

Les dotze, fa 27 anys

les dotze
Les dotze campanades que marquen el canvi d'any, de 1979 a 1980, van ser gravades en 2 pistes des de dues fonts diferents, una cadena de televisió (en castellà) i una ràdio (en català):
  • al canal esquerra, TVE (en la imatge, a dalt)
  • al canal dret, Ràdio 4 (en la imatge, a baix).
No van a l'hora en res: ni al principi (els quarts) ni al final (la darrera campanada). És curiós. Potser ho fa la diferència d'edat: TVE tenia aleshores 23 anys, Ràdio 4 només en tenia 3. Qui sap.

(2 minuts, 1.8 MB, mp3, 2 pistes)

dimarts, 30 de gener de 2007

El setge. El so d'abans

Al mirar fotos antigues un es pregunta: com sonava tot? Sons de màquines i oficis que han canviat molt o han desaparegut. Costums, feines, jocs, músiques, eines, maneres de moure’s, de comunicar-se...

Aquest dissabte passat van emetre al Canal 33, Blockade (El setge), un documental de Sergei Loznitsa. Imatges dels carrers de Leningrad durant el setge que va patir a la Segona Guerra Mundial.

Desconeixia què estava mirant i em preguntava com podia haver so en unes filmacions russes dels anys quaranta. Els equips de gravació de so per a cinema eren molt voluminosos i s’havien de transportar en camió. El primer gravador realment portàtil no va aparèixer fins l'any 1951, un Nagra construït per Stefan Kudelski.

Mica en mica, un s’adonava que el so havia de ser afegit, recreat. Les filmacions (mudes) reordenades per Sergei, van ser sonoritzades d'una manera extraordinària. Sense espectacularitat.

És difícil, i molt delicat, afegir so a imatges de la vida quotidiana d'abans. En aquest documental tot són exteriors, carrers nevats, gent caminant, soldats, algun camió que passa de fons... Què tries per donar-li so i, per tant, destacar-ho? Com és possible que tan poca cosa ens arribi a hipnotitzar?

Aquí (document pdf) es pot llegir sobre la manera de treballar de Sergei Loznitsa.

El setge encara es pot veure (avui, dia 30, i els dies 1 i 2 de febrer) pels canals digitals de TVC.

diumenge, 28 de gener de 2007

Foguerons i xeremiers

Foguerons de Sa Pobla a Gràcia. Les places del Diamant i de la Virreina s'omplen a vessar. Fogueres, torrades, boleros i xeremiers. Durant una bona estona el fred es dissipa.

M'enduc un bocí del so que s'hi fa . (2:05, 1.9 MB, mp3 estèreo)

Al Blog d'en Potti, casteller i xeremier (crec): un post sobre les festes de fa dos anys.

Textos: Francis Ponge

EL PA

La superfície del pa és meravellosa, primer de tot per la impressió quasi panoràmica que ofereix: com si un hom tingués a l'abast de la mà, a la seva disposició, els Alps, el Taurus o la serralada dels Andes.

Així doncs, una massa amorfa i eructant va ser introduïda per a nosaltres dins el forn estel·lar, on, en endurir-se, s'afaiçonà en valls, crestes, ondulacions i afraus... I per això tots aquells plans tan clarament articulats, aquelles lloses minses on la llum colga perseverant els seus focs, sense ni un mirament per la vil mollesa subjacent.

Aquest lax i fred subsòl anomenat molla té un teixit semblant al de les esponges: fulles o flors hi són com germanes siameses soldades per tots els colzes al mateix temps. Quan el pa s'asseca, aquestes flors es marceixen i s'encongeixen: aleshores es desprenen les unes de les altres i la massa es fa esmicoladissa...

Partim-la, tanmateix: car el pa, en la nostra boca, ha de ser més objecte de consumació que no de reverència.
El partit pres de les coses, de Francis Ponge. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Edicions del Mall. Barcelona, 1987.

En Perejaume també pot dur a Ponge. O a l'inrevés.

diumenge, 21 de gener de 2007

Veus i poemes (14): W. H. Auden

Un nord-americà resident a Roma, J.D., llegeix un poema de W. H. Auden (1907-1973):
THE MANAGERS

In the bad old days it was not so bad:
The top of the ladder
Was an amusing place to sit; success
Meant quite a lot - leisure
And huge meals, more palaces filled with more
Objects, books, girls, horses
Than one would ever get round to, and to be
Carried uphill while seeing
Others walk. To rule was a pleasure when
One wrote a death-sentence
On the back of the Ace of Spades and played on
With a new deck. (...)
Aquí per veure'l sencer.
Versió catalana en la traducció d'Eduard Feliu:
ELS DIRECTORS

No sempre temps passats foren dolents:
el dalt de l'escala
era lloc distret per seure; triomfar
ho era tot: lleure,
grans àpats, més palaus, i tan plens
de fòtils, llibres, noies
i cavalls que mai no hi donaven l'abast,
i ésser dut costa amunt
mentre els altres anaven a peu. Quin gust manar
quan hom podia escriure
damunt l'as d'espases pena de mort
i prosseguir amb cartes
noves. (...)
Aquí per veure'l sencer.
Horae Canonicae i altres poemes del Cicle d'Ischia, de W. H. Auden. Edicions del Mall. Traducció d'Eduard Feliu. Barcelona, 1985.

Més Veus i Poemes.

dijous, 18 de gener de 2007

D'ocell

plomes d'ocell
plomes (fulles)
ales (branques)
ocell (arbre)

dilluns, 15 de gener de 2007

Textos: Perejaume (2)

Veia un arbre, però el brunzir de branques que feia l'arbre em sortia a mi de la boca. Tal com li surten de la boca a un autor teatral els diàlegs dels personatges, mentre caminava em sortien de la boca tots els sons del que veia. El pas dels automòbils, el so d'un rial, les converses de la gent..., tots els sons, fossin quins fossin, coincidien amb el meu moviment de llavis.
Obreda, de Perejaume.
Edicions 62 - Empúries. Barcelona, maig 2003 (pàgina 149).

divendres, 12 de gener de 2007

Fruita entre ocre i blau

botiga closa amb fruites
Un carrer en hora tranquil·la. La botiga closa amb fruita a la penombra. Els sons que s'hi fan van a càrrec del magí de cadascú.

dilluns, 8 de gener de 2007

Veus. Recitar com un guia.

Fa uns quants anys, en època de Reis, vaig gravar uns nens a Arcos de la Frontera (Càdis, Andalusia).

De memòria i a la seva manera, van recitar la història del seu poble, com ho devien sentir recitar als guies durant l'itinerari turístic.

Aquells nens ara deu ser grans i, potser, amb família. També ho reciten els seus fills?

(1:32, 1.4 KB, mp3 monoaural, gravat el 3 de gener del 1979)

dissabte, 6 de gener de 2007

Textos: Josep Palau i Fabre (2)

La música de les esferes

Aquesta vida meva sense música! Només sorolls: el soroll del mar, el soroll del vent, el soroll de les temples, les petjades humanes... Sorolls, sorolls. Fujo la música com es fuig la facilitat. El que busco és al cantó oposat a la música. Àrides avingudes. Visc en el despoblat de la memòria. ¿Per a recordar-me de què? Impossible tornar enrera. Cada vegada la vida es fa més escassa, com en els cims dels Alps, com en un paisatge lunar. ¿Arribaré a l'Impossible?

*

Les cançons s'evaporen, els sorolls resten: es reabsorbeixen en la memòria, en el silenci. El silenci és mineral.
Soroll de les esferes!

*

La música deixa el silenci gras, sec, untuós, engordit, deixondit, metàl·lic, segons la seva qualitat.
Silenci de jazz. Silenci d'ossos estellats.

*

El suïcidi és l'absència total de música.

París, octubre-novembre del 1947
Poemes de l'Alquimista. Josep Palau i Fabre. Els llibres de l'Óssa Menor (72). Edicions Proa. Barcelona, 2001 (novena edició).

Aquí, anterior text de Palau i Fabre.

Matí de Reis

Matí pels nens.
Teatre infinit (de la il·lusió).
Concert de veus i crits de sorpresa.

Matí de rialles, portes i corredisses.
Les parets i els sostres canten passos.
Amunt i avall, el glissando de l'ascensor.

Soroll de papers i desembolicamentes.
So de nines, bicicletes, guitarres i escalextrics.
I mil-i-una coses més,
(totes amb necessitat de piles).

Per la nit, entre cartrons i caixes buides,
les furgonetes recolliran joguines jubilades.
A casa, avis i pares podran descansar.

dijous, 4 de gener de 2007

Manies

Les formes arrodonides li molesten. Mai sap com agafar un CD. Les taronges li cauen de les mans. De petit ensopegava amb totes les pilotes. Detesta les bicicletes. El volant d'un cotxe encara el violenta i les rotondes el maregen.

Accepta les màquines de fotografiar: els seus objectius cilíndrics creen imatges rectangulars!

Li agraden les cantonades i els voravius. Les pàgines dels llibres l'encisen, tan ben delimitades. I creu que la idea d'una terra plana és encara una idea vàlida.

dilluns, 1 de gener de 2007

Sons no gravats

fulles d'arbres
Matí de cap d'any. Algun cotxe passa trepitjant i removent els munts de fulles que s'acumulen en zones precises de la cruïlla i els voltants dels carrers que la formen.

El so dels pneumàtics sobre les fulles és ben diferent: potser és a mig camí entre el so sobre un paviment sec i un de mullat.

A les fulles dels arbres de carrer (plàtans d'ombra i lledoners, bàsicament) s'hi barregen les fulles dels arbres d'un gran pati d'una escola. N'agafo algunes i em quedo una estona provant d'identificar-les...

Sirenes de Cap d'Any

Un cop han tocat les dotze de la nit del darrer dia de l'any, les sirenes dels vaixells arrenquen a sonar per celebrar l'any que comença.

Des d'on som el port queda lluny i s'hi barregen petards, crits i trompetetes. Tanmateix, així sona tot plegat (dos minuts després del raïm).

(01:57, 1.8 MB, mp3 estèreo)

Textos: Vicenç Villatoro

Villatoro compara Desolació, el poema d'Alcover, amb A un olmo seco de Machado:
Entre la publicació de Desolació i de A un olmo viejo només hi ha tres anys de diferència. Es va publicar abans el poema d'Alcover que el seu bessó de Machado. Els paral·lelismes són enormes: «i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí» al costat de «hendido por el rayo y en su mitad podrido»; les circumstàncies familiars doloroses en la vida de tots dos, la metàfora de l'arbre trencat com a imatge de l'home dolgut... Però em sembla que Alcover va mes enllà, esprem millor la metàfora. «Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca./ Sens mi res parlaria de la meitat que em manca./ Jo visc sols per a plànyer ço que de mi s'és mort.» Em sembla més profund, però més literari. Machado és més transparent, més auster, més estilísticament contemporani: «Olmo, quiero anotar en mi cartera/ la gracia de tu rama verdecida. Mi corazón espera/ también hacia la luz y hacia la vida/ otro milagro de la primavera.» Tots dos són poemes extraordinaris, en qualsevol cas. I la comparació i la constatació de les semblances demostra en qualsevol cas la injustícia històrica comesa amb Alcover i la tristesa d'escriure en llengües petites.
L'ofici de mirar, de Vicenç Villatoro. Edicions 62. Barcelona, 1998 (pàgina 111).

Les Rambles

estatues de les Rambles

Les estàtues esperen que algú sigui prou curiós o generós.
Després de fer el badoc, m'emporto el so que s'hi fa.

(0:53, 824 KB, mp3 estèreo)

Veus i poemes (13): Joan Alcover

Jaume Mateu i Adrover llegeix un poema de Joan Alcover:
Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de ma soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.
Joan Alcover (1854 - 1926).

(0:51, 800 KB, mp3 mono)