Pàgines

dissabte, 31 de gener de 2004

Schiocco

Seguint la nota del 18 de gener.
  • Schiocco (fare schioccare le dita)
  • Claquement de doigts
  • Pressões do dedo (*)
  • Fingerschnäpper (*)
  • Espetec de dits
  • Vinger breuken (*)
  • Finger snaps
  • Castañetas
  • Pitos
(*): Usant el traductor automàtic de worldlingo.

Textos: Antonio Colinas.

Repesca inesperada d'un llibre d'un escriptor i poeta, estudiós de Juan de la Cruz, el taoisme, i biògraf de Leopardi.
"Nunca había oído vibrar a las cigarras con tanta fuerza. En el fondo del barranco se oye cantar a una con una intensidad y con una dulzura que desconocía. Cierro los ojos y me concentro en su sonido. Me olvido de todo. Luego, repentinamente, cuando la cigarra calla, el silencio me invade. Y, en mi interior, este silencio se torna dulce vibración, armonía."
Tratado de armonía, d'Antonio Colinas. (pàgina 99). Tusquets Editores. Cuadernos Marginales 113. Barcelona, 1991.

Muntanyes blaves

forma d'ona com muntanya

Aquest dibuix és la forma d'ona d'una part minúscula d'un so. Pintada de blau. Pics valents. Valls descomunals. Carena despentinada.

dimecres, 28 de gener de 2004

Afinadors (1)

Demà, dijous, ve l'afinador a casa a afinar el piano (vertical, de paret) que tenim. Un ofici ben especial. Difícil. Poques eines. Gran respecte.

Hi ha pianos que, tot i ser de sèrie, surten bons, molt bons. Segons l'afinador, tenim sort. Els canvis de temperatura, els corrents d'aire, si se'l toca sovint o no, si se l'afina freqüentment o no...

Un piano és una peça extraordinària. El seu so - un de sol! - no cansa mai. Em sembla que tots els instruments musicals són extraordinaris. N'he arreplegat uns quants. N'he deixat i regalat. N'he trobat als encants (dos flautins i un bombardino). N'he vist fabricar. I n'he volgut aprendre a tocar: tots els que m'arribaven!

Es veu clar que la tafaneria no té fronteres.

El so imaginat, el més poderós

Escoltar pel·lícules (2)

Un dels treballs més mecànics que es fan a l'estudi on treballo és fer còpies del so de les pel·lícules, un cop s'han doblat i mesclat. Sovint s'han de copiar més de sis vegades, per necessitats del client.

El company que s'encarrega d'aquesta feina em deia que, no fa gaire, va anar al cinema a veure'n una que havia escoltat molt cops, treballant, i de la que no havia vist res (ni foto, ni trailer). Ell, còpia a còpia, s'havia construït una pel·lícula, la seva, mentalment.

I del cinema en va sortir una mica decebut. Li va semblar grisa, atapeïda i un pèl avorrida.

Va imaginar massa amb el so dels canons, els crits, les fustes i el cordam dels vaixells de "Master & Comander"?

dimarts, 27 de gener de 2004

Escoltar pel·lícules (1)

A casa. L'homme du train (Patrice Leconte) en DVD. Vista en una Trinitron petita i amb un sol altaveu. Ens va agradar. Neta, pocs personatges, una història que creix suaument, amb humor, amb poesia: un lladre i un professor de francès retirat.

L'endemà la "repasso" amb auriculars a l'iBook perquè reconec un dels noms dels tres responsables del so: Dominique Hennequin. I vull saber què ha/han fet.

Les seqüències van passant. La música (Pascal Esteve) d'inici: el ritme del tren serà el ritme de la peça, amb el grup de corda i una guitarra. Detalls cuidats. Els sons fora de camp dins del casalot vell. El cos de les veus ressonant lleugerament i diferent en cada estança. Detalls petits, gairebé imperceptibles (un reforç de tret de pistola quan el professor juga a ser Wyapp Earp). El so compacte, decidit, segur, de la jaqueta de cuir. Les persianes metàl·liques al carrer, tancant botigues i aparadors, s'assemblen al tren que hem deixat enrere.

"Compte amb la dolçor de les coses."

dilluns, 26 de gener de 2004

CDs i LPs

En un CD hi caben uns 70 minuts de música.
En un LP hi caben (hi cabien) uns 18 minuts (aprox.) per cara.

Amb un LP has (havies) de canviar de cara, o de disc, més sovint que amb un CD.
La proporció és de 1:4. L'efecte d'aquesta diferència no és el mateix en cada format.
El CD és manté sonant per molts canvis de feina o trucades de telèfon que hi hagin.
El LP demana/permet (demanava/permetia) més interacció i varietat. I més espai.

És clar que pocs tenen (o conserven) un tocadiscos pels LPs. Quin sentit té tot plegat?

Tots els matins del món

  • Escolteu el so que produeix el pinzell del senyor Baugin. (...) Heu après la tècnica de l'arquet." (en el taller del pintor Baugin ).
  • El senyor de Sainte Colombe va aturar el seu deixeble agafant-lo pel braç: davant d'ells un nen s'havia abaixat els calçons i pixava fent un forat a la neu. El soroll de l'orina calenta traspassant la neu es barrejava amb el soroll dels cristalls de neu que s'anaven fonent."
  • [...] La música és aquí només per parlar d'allò que no poden dir les paraules. En aquest sentit no és del tot humana."
  • (La música és) Un petit abeurador per a aquells que el llenguatge ha abandonat. Per a l'ombra dels infants. Per als cops de martell dels sabaters. Per als estats que precedeixen la infantesa. Quan no teníem alè. Quan no teníem llum.
Tots els matins del món, de Pascal Quignard. (pàgines 52, 54, 99 i 100). Columna Edicions. 1992.

diumenge, 25 de gener de 2004

Nada(s)

Primer Nada.
Re-llegint "The Third Ear" (amb el meu coneixement, força bàsic, d'anglès ). Sembla que els primers humans eren, sobretot, escoltadors (oients). La paraula NADA en sànscrit vol dir SO. Sembla que originalment significava RIU. El riu viscut i sentit com a SO per als primers escoltadors. Una remor contínua, envoltant. Propera.

Segon Nada.
Hildegard Westerkamp. Nada. Un viatge a la descoberta d'escoltar. Una especialista en "soundwalks" (passejades sonores) muntà una instal·lació sonora a Nova Delhi, Índia. Del soroll al silenci, de l'extern a l'intern, dels sons del món a les experiències sonores sagrades. Textos inspirats i exemples sonors a l'abast. Hi trobo però, una mica massa de barreja final de mantres, OMs, centres energètics, paisatges sonors rurals-naturals idíl·lics i els sorollosos entorns sonors de la ciutats. M'agradaria poder separar el que aporta el treball de Westerkamp i el que hi ha d'afegit-adherit.

Més endavant.

Em pregunto: si existeix la paraula "escoltador", per què "listener" = "oient"?. No em sembla prou exacte. Escoltar <> Oir.

The Third Ear. On listening to the world, de Joachim-Ernst Berendt. Ed. Element Books Ltd. 1988. Llibre "robat" a Ray Gillon, personatge del món intern del cinema: traducció, doblatge, mescles. Parla anglès, castellà, alemany, francès, italià, una mica de rus, turc, català...

Silencis (de durades diferents)

(..............)
(...........)
(............)
(...............)
(.........)
(....................)
(......)
(............................)

dijous, 22 de gener de 2004

Cadascú davant d'una pantalla

Què faríem sense que, de tant en tant, algú (l'altre/a que és davant de la seva pantalla) deixés un comentari escrit?

Un grill, un ritme digital, un text, les rentadores...

Aquest quadern treballa un hort estret. Així fou la tria: notes sobre el món dels sons. So i ressò.

So i forma

"L'arrancada d'un so (la frontera amb el seu silenci) és el tacte de l'oïda."

Una part de mi es revoltaria si només pogués triar un sol pensament del llibre de Jorge Wagensberg: Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta?.

Un llibre perillós: és ple de pensaments (567). Ja el vaig devorar quan va sortir en la seva versió original, en castellà. Científic, escriptor, home de museus... Sentir parlar en Jorge en les entrevistes, és com carregar-se d'energia.

Hi retrobo les frases que puntuaven l'exposició sobre l'evolució de les formes: un bosc de possibles connexions.

Aquella expo em recordà un llibret (fotocopiat) d'en Jordi Pablo: "Cossos, Objectes i Formes a l'espai". Treball fascinant. No puc recordar a través de qui m'arribà la còpia.

El mapa mental s'anà perfilant amb Bruno Munari (l'art com a ofici), Umberto Eco (l'obra oberta), Gianni Rodari (la gramàtica de la fantasia)...

Prenem nota d'on som. Seguirem.

diumenge, 18 de gener de 2004

"Pitos". La forma més antiga del ritme digital.

pito: espetec de dits

Pitos (flamenco): no hi és al diccionari de la RAE, però el que sí que hi ha és la castañeta: "sonido que resulta de juntar la yema del dedo de en medio con la del pulgar, y hacerla resbalar con fuerza y rapidez para que choque en el pulpejo".
  • Espetec de dits.
  • Finger snaps.
  • Claquement de doigts.
(Títol de la nota completat per un comentari d'en Jose)

Pla i els insectes

[...] El cert és que alguns insectes formen part del sistema de la nostra percepció acústica - sistema que sembla estar enquadrat, per la part de dalt, en el bramar dels ases i per baix en la humil i lenta rellotgeria dels grills. Per a escoltar els insectes s'ha de tenir una oïda molt fina i caminar pels camps de puntetes, cosa que és especialment ridícula, objectivament parlant.
Josep Pla, a Les hores. Obra completa, volum 20. Edicions Destino, 1971. (pàgina 148)

A prop

SILENCI: pàgina 1673.
SOROLL: pàgina 1701.
Distància: 28 (d'un total de 1908 pàgines).

"En silenci" és a prop de "Sense moure soroll"? I tant!
Però "en silenci" em sembla més estàtic: "et quedes en silenci".
I "sense moure soroll" potser és més dinàmic: "el que fas no mou soroll".
Mut o sigil·lós.

Però tot plegat és pura tafaneria sobre el parlar.
I està bufant el vent de valent... (valent - 2 = vent).

Mapa de distàncies: DIEC.
Nota provocada per un comentari d'en Josep.

dimecres, 14 de gener de 2004

Verbs

El soroll es fa, es produeix, es dissenya, es construeix, s'obté, es pateix, s'esmorteix, s'ofega... Però el soroll també es mou!

Sense moure soroll: silenciosament, discretament. A la callada. Trobat al Diccionari de locucions. De Joana Raspall i Joan Martí. Edicions 62. Barcelona. 1995.

Petites històries (3 i 4)

(3) Aquella nit el vent va bufar molt fort. I les portes donaven cops. Bategaven. Batien. No podia dormir. Es va llevar uns quants cops del llit per eliminar tanta percussió nocturna. Només se li resistia un batec sord i fosc. Va revisar armaris, finestres, nevera, capses, portes... Finalment es va rendir. Quan ja tornava a ser sota els llençols es va adonar del batec del seu cor.

(4) No tenia gaire gana, però es va acabar la poma perquè li agradava com sonava al mossegar-la.

dimarts, 13 de gener de 2004

Petites històries (1 i 2)

(1) Va tornar a la música per un camí amagat, perdut, oblidat. Poc a poc, sense adonar-se'n. No va tocar mai més dalt dels escenaris. Però la gent anava a escoltar-lo, des del carrer, quan es tancava a assajar.

(2) Tots els nens de l'escola van passar un estiu dolent degut a l'esgarip horripilant del guix del professor de tecnologia rascant la pissarra, gratant-la, precisament el darrer divendres. Maldecaps, vertigen, mal humor, indisciplina. Tota mena de petits desajustos orgànics.

diumenge, 11 de gener de 2004

La veu i el micròfon

Les veus, a través de la ràdio, enganyen poc.
I em sembla que passa el mateix amb el telèfon.
Una veu escoltada, sense la distracció als ulls, diu molt al qui sap escoltar.
Sovint, diu més del que es voldria dir. S'escapa. Traspua. Es nota.

Escoltar una veu a través dels auriculars (telèfon) és tenir-la a prop. Dins. I es pot "llegir" més enllà de les paraules. El ritme amb que es parla, les pauses, els dubtes, la respiració, la força, la convicció, els accents, el to...

Hi ha uns textos sobre la veu de Jacques Coupeau dels anys 40. Pendents de traduir.

So i caràcter

Fullejar un diari.
Pot ser un espetec aspre, esquerdat i feridor: ssttffletemecc...
O un frec lleuger, suau com la llana: sssmppt.

M'he topat sovint amb sons que m'han semblat mengívols, apetitosos.
Els veig amb volum i matèria. Sé que els pots tocar i olorar.
I te'l pots menjar. Es deixen fer.
No en sé el per què.

Si adjectivem sons, sense por, què tindrem?
Com seria un so verdós, o grisós?
Com seria un so trist, avorrit?
I un so murri, mentider o atrevit, o covard...?
I un so líquid, pestilent, dropo, equitatiu, rovellat, sobirà...?

dijous, 8 de gener de 2004

Metamorfosi (2)

Exercici pendent: fer la transició (audio morphing) d'un aplaudiment en un espectacle a l'espectacle sonor d'un estol de coloms aixecant el vol.

Metamorfosi (1)

En el material que TVC va passar ahir a la nit, El col·leccionista d'ossos, un exemple de metamorfosi sonora: la transició (mp3 mono) del crit de la dona (lligada davant la canonada del vapor) a la sirena del cotxe de la policia (al carrer).

La mateixa transició (mp3 mono) en la versió original en anglès.

Em sap greu que aquest exemple tan clar i ben fet correspongui al crit de dolor d'una persona. Es fa difícil separar el poder de suggestió d'aquesta transició del que en realitat ens està dient (el so).

Claca

Tarifa d'honoraris per a la claca (Itàlia, 1919):
  • Per aplaudir l'entrada d'un actor: 25 lires
  • Per aplaudir l'entrada d'una actriu: 15 lires
  • Aplaudiments de tipus comú, durant la representació: 10 lires
  • Aplaudiments encara més insistents: 15 lires
  • Per interrompre amb "Bene!" o "Bravo!": 17 lires
  • Per demanar un bis a tot preu: 5 lires
  • Entusiasme delirant: Suma especial a convenir.
Aplaudir.- Batre de mans en senyal de viva aprovació, d'entusiasme. (Diccionari de l'IEC).

diumenge, 4 de gener de 2004

Alineació sonora

Aldarull, baladreig, batibull, borinor, bramul, brogit, brogiment, brunzit, confusió, cop, crepitació, crits, desordre, desori, detonació, dring, eixordadissa, escàndol, esclafit, esclat, espetec, estrèpit, esvalot, explosió, forrolla, fragor, fregadís, fressa, grinyol, guirigall, mormol, mormoleig, murmuri, pec, pet, pic, rebombori, remor, remoreig, renou, soroll, torb, trec, tremolor, trinc, tritlleig, tro, truc, xafarranxo, xafarrat, xiulet, xivarri.

dissabte, 3 de gener de 2004

La música. Banalitzada o sacralitzada.

Pep Pascual comenta a la nota Associació (del 17 de desembre):

"[...] La música actualment omple molts llocs innecesaris, farceix..., o bé la posem en un pedestal i s'idolatra als qui la produeixen. Un amic anglès i mestre de música, va anar a viure i estudiar "tradis" a l'Àfrica. Els senyors d'unes tribus no entenien la seva feina: - Dónes classes de música? - Si la música no s'ensenya, es fa, es viu![...]"

És ben veritat: la música banalitzada. És a tot arreu, com un gran coixí. Va lligada, associada, a gairebé totes les activitats. I, en un elevadíssim percentatge, és música gravada, que torna a sonar a través d'altaveus o auriculars.

La música sacralitzada. Als pedestals (com diu en Pep) hi ha els especialistes, els "artistes", els escollits, els que composen, els que canten, els que toquen instruments... I nosaltres al mig. A consumir. Sense "fer" música. Sense "viure" la música. Babaus...

Tot té molt a veure amb l'esperit d'un llibre que estava llegint: Fins a quin punt l'home és músic?, de John Blacking, on estudia la música dels venda (nord del Transvaal). Aquestes coincidències m'agraden.

En Blacking diu coses com:
  • Cal que la majoria sigui considerada "no musical" (en la cultura occidental) per tal que una minoria pugui esdevenir més "musical"?
  • La música venda no és una evasió de la realitat; és una manera d'aventurar-se dins la realitat, la realitat del món de l'esperit.
  • La música, so humanament organitzat.
  • És el contingut humà del so humanament organitzat allò que captiva a la gent.
  • La tasca difícil és estimar i la música és un art que prepara l'home per a aquesta tasca tan difícil.
Fins a quin punt l'home és músic?, de John Blacking. Eumo Editorial. Vic (1994). Col·lecció Interseccions, nº 20. Amb pròleg de Jaume Aiats.

divendres, 2 de gener de 2004

Braille

braille

"Quadern de sons" en braille. Fet amb Brailler, un petit programa per a Mac, de Mark Pilgrim. Resulta xocant, paradoxal, gaudir visualment d'un llenguatge per a cecs.

Tarda de núvols

núvols sobre Gràcia

dijous, 1 de gener de 2004

Rentadores

Les rentadores són mortals. Mortíferes. Si l'habitació et dóna al celobert + les rentadores habiten al celobert = desastre acústic.

Hores intempestives. Centrifugats brutals. Maquinària vella que grinyola només en obrir la porta. Cal reconèixer que es tracta d'un treball sonor d'envergadura, amb els seus relleus: quan una s'atura, exhausta, una altra la substitueix.

Què hi farem!

Textos: Yoko Ono

Col·leccionar a la ment els sons que
s'han escoltat casualment durant la setmana.
Repetir-los mentalment en un ordre distint
una tarda.

Tardor 1963

de Yoko Ono. Grapefruit. Simon & Schuster, Inc. 1964-1970. Traduït de la versió castellana: Pomelo, Ediciones La Flor (Buenos Aires, 1970).

Escoles de cinema i Mark Berger

Mark Berger és un mesclador de cinema amb 4 Oscars: Amadeus (1984), Apocalypse Now (1979), The English Patient (1996) i Right Stuff (1983).

És interessant el que el senyor Berger suggereix a qui vulgui començar en el món del cinema:
"When people come and ask about what shall I do to learn filmmaking or what courses should I take to become a filmmaker, the first thing that I always tell them is: don’t take any film courses.

Study art or history or science or literature or even economics – anything that gives you a large context to put your ideas into.

For example, if you want to be an editor, you need to develop a way of reacting to various scenes. It should be with a history and a background of other things besides just other films.

You can always learn by yourself and go to a lot of movies and read books, but the context that you put that knowledge into, in terms of the rest of the world, is much more important than the specifics about any given film or director..."
Segur que hi ha algú a qui no els fa cap gràcia aquestes recomanacions. Paciència. Per llegir l'article complet.