Pàgines

dissabte, 3 de gener de 2004

La música. Banalitzada o sacralitzada.

Pep Pascual comenta a la nota Associació (del 17 de desembre):

"[...] La música actualment omple molts llocs innecesaris, farceix..., o bé la posem en un pedestal i s'idolatra als qui la produeixen. Un amic anglès i mestre de música, va anar a viure i estudiar "tradis" a l'Àfrica. Els senyors d'unes tribus no entenien la seva feina: - Dónes classes de música? - Si la música no s'ensenya, es fa, es viu![...]"

És ben veritat: la música banalitzada. És a tot arreu, com un gran coixí. Va lligada, associada, a gairebé totes les activitats. I, en un elevadíssim percentatge, és música gravada, que torna a sonar a través d'altaveus o auriculars.

La música sacralitzada. Als pedestals (com diu en Pep) hi ha els especialistes, els "artistes", els escollits, els que composen, els que canten, els que toquen instruments... I nosaltres al mig. A consumir. Sense "fer" música. Sense "viure" la música. Babaus...

Tot té molt a veure amb l'esperit d'un llibre que estava llegint: Fins a quin punt l'home és músic?, de John Blacking, on estudia la música dels venda (nord del Transvaal). Aquestes coincidències m'agraden.

En Blacking diu coses com:
  • Cal que la majoria sigui considerada "no musical" (en la cultura occidental) per tal que una minoria pugui esdevenir més "musical"?
  • La música venda no és una evasió de la realitat; és una manera d'aventurar-se dins la realitat, la realitat del món de l'esperit.
  • La música, so humanament organitzat.
  • És el contingut humà del so humanament organitzat allò que captiva a la gent.
  • La tasca difícil és estimar i la música és un art que prepara l'home per a aquesta tasca tan difícil.
Fins a quin punt l'home és músic?, de John Blacking. Eumo Editorial. Vic (1994). Col·lecció Interseccions, nº 20. Amb pròleg de Jaume Aiats.