A casa. L'homme du train (Patrice Leconte) en DVD. Vista en una Trinitron petita i amb un sol altaveu. Ens va agradar. Neta, pocs personatges, una història que creix suaument, amb humor, amb poesia: un lladre i un professor de francès retirat.
L'endemà la "repasso" amb auriculars a l'iBook perquè reconec un dels noms dels tres responsables del so: Dominique Hennequin. I vull saber què ha/han fet.
Les seqüències van passant. La música (Pascal Esteve) d'inici: el ritme del tren serà el ritme de la peça, amb el grup de corda i una guitarra. Detalls cuidats. Els sons fora de camp dins del casalot vell. El cos de les veus ressonant lleugerament i diferent en cada estança. Detalls petits, gairebé imperceptibles (un reforç de tret de pistola quan el professor juga a ser Wyapp Earp). El so compacte, decidit, segur, de la jaqueta de cuir. Les persianes metàl·liques al carrer, tancant botigues i aparadors, s'assemblen al tren que hem deixat enrere.
"Compte amb la dolçor de les coses."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada