El pianista G havia fet un enregistrament del Concert en Re menor de Bach i n'estava satisfet.
A casa, el tocadiscos se li havia espatllat i rodava més de pressa. Malgrat la seva oïda musical absoluta, es va acostumar a sentir-se en mi bemoll, mig to més amunt i, és clar, un pèl més ràpid.
Dos anys més tard i mentre viatjava en cotxe, a la ràdio donaven el mateix concert. Sabia que tres concertistes l'havien gravat i pensava que escoltava a X perquè trobava solidesa durant el primer moviment. A mesura que la peça avançava es preguntà: Per què no puc tocar jo amb aquesta convicció? Es va anar enfurismant amb ell mateix i durant el segon moviment va dir-se: Quin tempo tan meravellós!
Però després es va fixar en la manera com s'executaven dues appoggiatures allargades en el temps abans de la nota real, més curta: això només ho feia ell amb Bach.
Des del moment que s'adonà que per la ràdio donaven el seu propi enregistrament, va començar a trobar-li tots els defectes, fins que va apagar-la i va seguir conduint en silenci, emprenyat.
Extret i adaptat de Non, je ne suis pas du tout un excentrique, de Glenn Gould. Un montage de Bruno Monsaingeon. Librairie Fayard, 1986.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada