Pàgines

dilluns, 4 d’octubre de 2004

El mesclador quan mescla...

Dilluns passat, en Brau ho preguntava. És una bona excusa per reflexionar sobre el que un fa (de vegades). El mesclador quan mescla, què fa?

El mesclador de pelis doblades segueix el so original, la versió que ens arriba amb la còpia sonora anglesa, italiana, etc. És la seva salvació i la seva perdició. El marge d'actuació no és gaire gran, si ens referim al grau de semblança. Però les feines sovint són més apreciades per la rapidesa en que es fan que per la justesa del seu balanç. Fins i tot el client més exigent un dia es trobarà en una urgència.

Un bon mesclador sap fer coincidir una feina ràpida amb una feina acurada. Però un no pot ser sempre tan bon mesclador! Saber administrar el seu temps per poder fer de públic i deixar-se portar per la història. I polir, esmolar, afinar els mil detalls que la faran més seductora. Pot ser una perspectiva, un canvi en la reverberació de la veu, un gest que és massa exagerat. Pot ser l'engreixar una veu per contrastar amb l'altra. O treure respiracions d'un discurs que el fan esgotador. O vigilar que els actors no es trepitgin en les seves frases i rèpliques (no més que en l'original). Saber fer viure les veus d'estudi dins les sales del castell, el passadís d'una presó o el menjador d'una casa.

Encara que la feina grossa d'un doblatge la fan, director i actors, a les sales on es dobla. Claríssim i evident. Abans hi ha la traducció i l'ajust del text, més la tria dels actors. I després hi ha, bàsicament, la mescla.

Per a un mesclador, potser del que es tracta, sobretot, és d'amarar-se del so original, del que hi ha en aquesta mescla original. I restituir-ho amb els elements sonors que té. Alguns cops ens hi apropem. D'altres ho veiem de lluny. I alguna vegada es fa la llum.

Pel que es tracta de les mescles d'aquestes versions originals n'hi ha que parlen tan bé: Randy Thom i Walter Murch, que esperarem un dia que no mirin...