Els indis senten els trens de ben lluny, abans que arribin a aquell lloc. Només cal que posin una orella als rails. No hi ha rails allà, posen l'orella a terra. Naturalment, no senten cap tren sinó, per exemple, un genet que fa temps que esperen o un ramat de búfals. Si no hi ha res fent camí cap allà, no senten res.
Hi havia una vegada un indi que es deia Sent-créixer-l'herba i que sentia créixer l'herba. Només li calia posar l'orella a terra.
El que sentia no era cap remor, cap cruixit, cap espetec, no era res de tot això, de sobte era tot i completament diferent. Era un fort pessigolleig a l'orella de l'indi, però no era gaire precís. Sent-créixer-l'herba reia quan sentia aquest pessigolleig.
S'aixecava i deia als altres indis:
- L'herba creix!
Sent-créixer-l'herba no va rebre cap resposta perquè els indis són silenciosos.
Quan el món encara era jove, de
Jürg Schubiger. Il·lustracions de Rotraut Susanne Berner. Editorial Barcanova. Barcelona, 1997.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada