Gairebé és la una de la nit i se sent el filet d'una música de jazz. Des del meu sisè pis puc veure una terrassa que deu ser a tres o quatre carrers més avall. Una bombeta a la paret i uns nois que parlen, ara s'aixeca un, ara encén una cigarreta, ara s'asseu.
A part d'ells hi ha tant silenci que de tan en tan s'entén què diuen. Riuen. Potser no caldria que parlessin en veu alta. No els hi cal. No ens cal. Un jazz melós, afuat per la distància, arriba sense estridència com un perfum nocturn a través dels terrats.
Quan més tard passi el camió de la brossa, espero estar ben adormit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada