Textos: Bob Dylan

Bob Dylan, en el primer volum de les seves memòries, parla sovint de les veus, sobretot cantants. Una mostra, a la pàgina 252, Woody Guthrie:

Allí hi havia molta força i la seva veu era com un estilet. No tenia res a veure amb la resta de cantants que havia escoltat, ni ell ni les seves cançons. Les seves particularitats estilístiques, la fluïdesa amb què li brollaven les paraules de la boca, tot allò em va deixar aclaparat. Va ser com si el mateix tocadiscos m'hagués agafat i m'hagués llançat a l'altra banda de l'habitació. També em vaig fixar en la seva dicció. Cantava amb un estil perfecte, un estil en què semblava que ningú no hagués pensat mai. Deixava anar el so de l'última lletra de les paraules quan li venia de gust i aconseguia l'efecte d'un cop de puny. Les mateixes cançons, el seu repertori, eren veritablement inclassificables. Encloïen la humanitat sencera. No hi havia ni una sola cançó mediocre.

Cròniques. Volum I, de Bob Dylan. Global Rhythm Press. Barcelona, febrer 2005. Traducció de Toni Cardona.