Pàgines

dijous, 15 de març de 2007

Textos: Guillem Viladot

El toc de morts

De sobte, una campana posava a l'aire un toc dur que feia empal·lidir el veïnat. Al cap d'uns instants, el toc es repetia igual. I hi tornava al cap de pocs moments. Sempre amb la mateixa contundència glacial.

Era un toc que, a poc a poc, s'accelerava, o sigui que escurçava les distàncies d'una batallada a l'altra, fins que la repetició se superposava i el toc es convertia en un so gras i vibrant. A partir d'aleshores, tot era silenci.

Pero quan tothom s'havia incorporat a la feina, el toc tornava i es repetia el mateix procés. I així fins que tothom sabia que tocaven a morts.

Aquell toc també entrava a l'escola i ho impregnava tot d'una tremolor estranya, i els cartipassos quedaven arrupits i dins seu els nostres anys s'encongien. Es diria que perdíem el temps, o que aquell toc el destruïa.

I, sense temps, ningú no era ningú, perquè ens repetíem, cada instant, fins a la mort.
Obra poètica I, de Guillem Viladot. Edicions del Mall, Barcelona, 1986.