Kieslowski i els documentals

He fet molts documentals perquè m'agradava aquest gènere. I segueix agradant-me. Però no en faig més, perquè ja no existeix. És mort. Amb la càmera un es fica per llocs on no hauria de fer-ho mai. Hom entra dins l'esfera íntima de la gent, on les seves relacions són les que són perquè no hi ha testimonis.

Amb els anys, he anat entenent que es tractava d'una trampa de la que era impossible alliberar-se. No es pot entrar amb una càmera en una cambra en el que una parella fa l'amor perquè ja no estaran sols. La condició de l'amor és ser dos i no tres, amb la càmera. Fins que vaig entendre que vàries esferes de la vida escapen al documental. De manera que, cada cop més, m'allunyava de l'esfera social o bé política, que s'ajusta bastant al documental, per explicar el que passa entre la gent.

Darrerament, em sembla que les meves pel·lícules tracten més del que porta la gent en el seu interior, del que no es mostra a ningú. Per gravar això, està clar que necessito als actors, llàgrimes, glicerina, mort artificial... Tot ha de ser artificial per semblar real a la pantalla. Només és per la via dels accessoris i els artificis que una pel·lícula pren vida. En el món real tot és molt més interessant, però no està permès gravar aquella realitat. Aquesta és la raó per la que vaig deixar el documental.

Extret dels subtítols del documental Kieslowski dialogue, de Ruben Korenfeld i Elizabeth Ayre. Coproducció de Films d'Ici, Sideral i FR3, 1991.