Pàgines

dilluns, 1 de setembre de 2008

El so brut

[...] A mi m'agrada el so "brut"... Estàs mirant l'escena i de cop el so satura i tu surts (perquè t'adones del micro) però també hi entres encara més.[...]
El comentari deixat per Natàlia a Un tàndem pel cinema (una conversa amb J. Ribas i J. Pons) toca un tema interessant i no gaire fàcil.

¿Com són percebudes les imperfeccions del so directe en el transcurs de una pel·lícula?
  • T'aparten de la història? T'allunyen, et treuen enfora?
  • Hi entres més? Et sents més a prop dels personatges, dels llocs?
És cert que sempre s'intenta aconseguir un enregistrament net del so. Un so sense distorsions, ni saturacions, ni coloracions excessives i amb una bona relació senyal/soroll.

Per raons molt diverses, es pot arribar al final del procés sonor d'una pel·lícula tenint algunes zones (seqüències, plans) amb un so "brut". Un so que, al no tenir les característiques esperades, pot arribar a ser problemàtic.

Del post Entre el caos i l'equilibri:
Costa acceptar els errors, les imprecisions, les desviacions, les rebaves, les imperfeccions. I un corregeix, repassa, poleix, iguala, llima. El perill major és que l'energia i força d'una escena pot trobar-se en aquestes petites imperfeccions. Saber-ho i aprofitar-ho representa un cert grau de saviesa en un ofici, en aquest cas, el de mesclador. M'agradaria no fer tard i acostar-m'hi.
Del post Mescla fresca:
Salts, desequilibris, brutícia, errors. ¿Qui és capaç de captar-ne la força i la vida i saber-ho desar per reproduir-ho després, al final de tota la cadena de la post-producció d'àudio d'una peli? Em sembla que saber aprofitar les petites equivocacions i les sorpreses de l'atzar és enriquidor. Però difícil. No t'inclinis massa cap al mateix costat, que prendràs mal.