Hi ha un moment - en l'escala dels sons - on el so, gravat i reproduït, deixa de ser creïble. Un moment on la realitat sonora sobrepassa qualsevol reproducció d'ella mateixa. I els sons, per molt ben gravats, processats, mesclats i reproduïts que estiguin, fan figa. Només en poden ser un referent, només un apunt.
Em sembla que la zona central, aquesta zona on els sons conviuen bé amb el que representen, és la mida humana: la veu, el cant, una cadira, una porta, el gos, alguns oficis, la bicicleta, etc.
Els sons més petits que la mida humana també funcionen, i molt bé. Però el so d'un avió, una nau de l'espai, l'autobús, un tro o la multitud d'un camp de futbol, no hi ha qui el faci funcionar. Les pel·lícules de cinema ho fan patent cada dia.
Pots maquillar el so. Pots usar 40 micròfons, gravar 58 pistes i mesclar en 7.1 canals, però et resultarà molt difícil fer creïble una gran orquestra. Evidentment, no es pot oblidar que intervenen molts factors en el procés de l'escolta.
El micròfon serveix molt bé per amplificar un so petit, com si fos una lupa o un microscopi. Amb els sons de mida humana, s'en surt passablement bé. Però amb els sons grans, enormes, immensos, els micròfons fracassen. No hi ha volta de full. Fracassa el micròfon i l'altaveu que en fa l'operació inversa (de l'electricitat al so).
Això és el que em sembla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada