Quina incomprensible quantitat de poetes que es confessen sords a la música. Quan la música és la confirmació més irrefutable d'allò que els poetes han pregonat tota la vida: que el món de la bellesa és factible. (20-V-1992)La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997, d'Enric Sòria. Edicions Proa. Barcelona, 2005.
Si la bellesa de la música provoca una molt especial melancolia és perquè aquest és un art que es compassa en el temps. (10-IV-1996)
[...] Encara hi ha dos cossos en l'arena que contemplen la mar, que s'enrinxola com desemperesint-se. Encara se senten retalls d'una conversa vora d'un bar obert. Un cotxe va girant lentíssim la rotonda, com en un minuet, mentre cau la vesprada i un escamot de gossos recerca la menjuga entre el no-res. Són ecos elusius que el silenci perfila i els fa ser melodia que es compassa amb el baix continu i poderós del mar. [...] (16-X-1990)
dijous, 18 de juny del 2009
Textos: Enric Sòria (2)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada