Per aquella època el meu germà va fer un gran pas. No tan sols escrivia programes de cinema, sinó que també es va convertir en un narrador professional de cinema mut. El narrador no es limitava a explicar la trama de la pel·lícula, sinó que intensificava el contingut emocional amb la veu i els efectes sonors, i proporcionava descripcions evocadores dels esdeveniments i les imatges de les pel·lícules (com els narradors de les marionetes de Bunraku). Els narradors més famosos eren estrelles per dret propi, únics responsables de la clientela que tenia un cinema determinat. Es va formar un nou moviment amb el lideratge del famós narrador Togukawa Musei.
Al llegar los años 60, en el salón de actos del colegio, todavía proyectaban películas mudas a los alumnos. No sé si tales películas las elegían los frailes porque eran autorizadas para todos los públicos, porque a ellos les divertían o para dar trabajo al señor Pujol, que era narrador de películas y pianista de cine. Su oficio consistía en contar las historias cuyas imágenes se representaban delante de todos nosotros.[...]
[La imatge és la d'un projector Lumière (vers 1897), del
Museu del Cinema (Girona). Col·lecció Tomàs Mallol.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada