Conversa mínima (1)

Vols escoltar música clàssica?
No! Vull escoltar els trons.

Sons coneguts, sons propis

Al carrer de dalt hi ha una tapa del clavegueram just en un punt que fa que molts cotxes li passin per sobre, fent-la sonar: ca-tanc, ca-tanc! Com trens d'un sol vagó. Els veïns - molta planta baixa, a Gràcia - tant ho deuen saber que només s'adonarien si un bon dia deixés de sonar.

Pluja i Handke, encara

Nit de dissabte a Barcelona. Panallets al forn. Paelles de castanyes foradades.
La pluja, pacient, insistent. Quin missatge transmet amb aquest morse primitiu, ancestral, sobre les baranes?

En Jordi, minuciós, fa arribar:

Había un gran silencio; ladridos lejanos. Luego el teléfono; lo dejó sonar varias veces. Contestó con voz muy baja. El editor dijo, en francés, que su voz sonaba hoy muy extraña. La mujer: Puede que sea porque en este momento estaba trabajando. He notado que cuando trabajo me cambia la voz.

de Peter Handke. La mujer zurda. Editorial Alianza Tres. Madrid,1979.

En Gonzalo, atent, fa arribar:

Luz poca, una leve piedra (plana y lisa) rebotando en las paredes de un pozo. Sonido de agua.

Handke també, suposo. El mesclador porta arrapat, encara: El susurro de la lluvia, como si agitaran una caja de cerillas. Què hi vols fer!

Més Handke

Continua el saqueig al dietari del senyor Handke. Tants anys oblidat! Amb dotzenes d'anotacions parlant de sorolls i de silencis. Els llibres tenen més d'una vida. Alguns retornen, renovats i es llegeixen amb altres ulls. Nova comprensió, nova sintonització. Nou descodificador.

• Fortalecerse en pleno griterío infantil
• Envejecer a golpes de silencio
• El susurro de la lluvia, como si agitaran una caja de cerillas
• Esta noche dormiré bien - he escuchado todo el dia

El peso del mundo, de Peter Handke. Editorial Laia. Barcelona, 1981. Traducció de Víctor Canício.

Ara sembla que no hi hagi temps a perdre. M'empasso el llibre, gairebé sense mastegar, i m'alço.

Casualment

Impeler casualmente una peonza, olvidarla, y al volver a mirar, al cabo de un tiempo, ver que sigue dando vueltas en silencio

Un perro de lanas ladrando en el vacío, como si estuviera mal doblado

Una tarde en la que todos los ruidos sueltos que uno oye se reúnen en la cabeza para formar música

El peso del mundo, de Peter Handke. Editorial Laia. Barcelona, 1981. Traducció de Víctor Canício.

CD

El so surt dels altaveus. La música es fa davant nostre com qui pinta o s'imagina un paisatge. Es manté - hologràfica - mentre el CD gira. Perspectiva 3D. Hi veig - hi sento - lluny, més enllà. I també hi veig - hi sento - a prop, a tocar. Volums, colors, paraules, olors, països. Tot enfilat per un vector invisible, el temps.

Atures el CD. El so es fon. La música segueix ressonant dins nostre. I ens acompanya, si volem.

Nit (3)

Un quart de dues. Els veïns són a dormir. Fantàstic. Però un gos, lluny, entre els edificis, ja fa estona que borda. S'ha quedat tancat, fora al balcó? Els seus amos encara no han tornat? Incansable i sense modulació. No plora ni gemega, borda i borda.

So amorosit per la distància, sortosament. Sempre hi ha un avió que passa: va o torna?. I la motoreta que gira la cantonada. Poca cosa: una nit que es presenta tranquil·la (glups, anava a escriure apacible, tant bé que em sona!).

Quan baixa tant el nivell de soroll, emergeix el tic-tac del rellotge de paret, el teclejar l'ordinador sembla un excés i sorprèn les respiracions del gos adormit. L'oïda es relaxa, es destensa, descansa. I l'oïdor també.

Bach, el temps i el jazz

Un CD amb una fuga de Bach (o el que un tingui a l'abast). Deixar que soni. Deixar que el so penetri. O deixar que un penetri en el so. Fer-ho durar una estona. De tant en tant, tornar. I menjar una pruna, parlar i llegir. Una mica.

Una fuga se parece a un canon: ambos se basan en un tema que se va tocando en distintas voces, en distintos tonos y, a veces, en distintas velocidades. Pues bien, en el caso de Bach, una vez que todas las voces han entrado en juego, la libertad es arrolladora. Bach siguiendo las leyes de la armonía, rompe con ellas. Bach improvisa tanto como un músico de jazz. Bach modula, es decir, cuando termina un canon - cuando parece terminar -, no está ya en la misma tonalidad que al comienzo; luego, en sucesivos movimientos, recupera la tonalidad inicial, aunque ya desde otra perspectiva, otro contexto, y esa recurrencia podría prolongarse ad infinitum. El tiempo lineal se ha disuelto en el tiempo cíclico; el tiempo cíclico aboca en la eternidad; la eternidad es lo incensantemente nuevo.

Trobat a Variaciones 95, de Salvador Pániker. Random House Mondadori (edició debolsillo, pàgina 86).

Bona educació

El mesclador no sempre contesta als comentaris. Pitjor, no sempre els llegeix a temps. Un bon dia (nit) descobreix més noms de músics en carrers, llibres d'haikús de directors de cinema, i marques i petjades dels que - més enèrgics i educats - fullegen aquest quadern.

Prenc nota i afinaré - afuaré - la meva conducta en el que sigui possible. O més.

Blogs are a triviality. Life alone is great

Adaptació d'una dita de Thomas Carlyle (Journal, 1839)

Escoltadors

N'hi ha que els agrada fer sonar els objectes. I fer-ne ritmes sense ser músics. N'hi ha que escolten les parets, els passadissos, els aparcaments, les esglésies, els boscos, les valls, els forats, les neveres, les dutxes, les capses i les estacions de metro. Escolten i oloren i toquen. Un llapis, una clau anglesa, un paraigua, una tassa, una pinta, un despertador. Mouen i regiren. Com boletaires, els escoltadors.

Traducció

Dues pantalles TFT connectades a un ordinador per fer edició d'àudio. En la primera TFT (idioma: English) es llegeix: Autotune. En la segona (idioma: Español), es llegeix la traducció: Automóvil afinado. De tant en tant, ens fa riure.

Mozart (Paris - Barcelona)

Mozart a Paris hi té una avinguda de 1180 metres de longitud i 20 d'amplada. No està gens malament.

Mozart a Barcelona té un carreró a Gràcia, on abans es deia carrer de l'Aurora. Forma part d'un carrer amb 4 noms, pràctica gens pràctica molt usual al meu barri. Des de Còrsega fins la Travessera de Gràcia, el carrer sencer va canviant de nom: Santa Teresa, Ferrer de Blanes, Mozart i Matilde. La part del músic fa 185 passos: uns 111 metres. Només.

Què els hi deu passar a Bach, Miles Davies, Falla o Mompou?

Aire y sonido

Gonzalo dixit:

Aire y sonido. Letra que se desvanece. Lo importante queda en el último acorde de la memoria.

És un comentari del passat 23 de setembre, però funciona sol prou bé. Té poder d'evocació. L'últim acord pot ser moltes coses i no sempre les més importants, però aire i so m'agrada. Pescadors, és el que som. (O hi ha massa S?).

Carros de so

Dos carros, un argentí i un basc, que sónen i acompanyen:

Porque no engraso los ejes me llaman abandonao,
si a mí me gusta que suenen pa' que los quiero engrasaos.

de Los ejes de mi carreta, d'Atahualpa Yupanqui.

Cuenta Aranzadi que haciendo una visita al Museo de Bilbao en compañía de unos ingenieros alemanes con el fin de estudiar el viejo carro vasco chillón, los alemanes quedaron sorprendidos y se echaron al suelo para averiguar cuál era la causa mecánica de ese chirrido. Aranzadi les aseguraba que el carro cantaba, y que este canto agradaba a los campesinos vascos y a los bueyes y animales.

Tret d'aquí.

El mesclador quan mescla...

Dilluns passat, en Brau ho preguntava. És una bona excusa per reflexionar sobre el que un fa (de vegades). El mesclador quan mescla, què fa?

El mesclador de pelis doblades segueix el so original, la versió que ens arriba amb la còpia sonora anglesa, italiana, etc. És la seva salvació i la seva perdició. El marge d'actuació no és gaire gran, si ens referim al grau de semblança. Però les feines sovint són més apreciades per la rapidesa en que es fan que per la justesa del seu balanç. Fins i tot el client més exigent un dia es trobarà en una urgència.

Un bon mesclador sap fer coincidir una feina ràpida amb una feina acurada. Però un no pot ser sempre tan bon mesclador! Saber administrar el seu temps per poder fer de públic i deixar-se portar per la història. I polir, esmolar, afinar els mil detalls que la faran més seductora. Pot ser una perspectiva, un canvi en la reverberació de la veu, un gest que és massa exagerat. Pot ser l'engreixar una veu per contrastar amb l'altra. O treure respiracions d'un discurs que el fan esgotador. O vigilar que els actors no es trepitgin en les seves frases i rèpliques (no més que en l'original). Saber fer viure les veus d'estudi dins les sales del castell, el passadís d'una presó o el menjador d'una casa.

Encara que la feina grossa d'un doblatge la fan, director i actors, a les sales on es dobla. Claríssim i evident. Abans hi ha la traducció i l'ajust del text, més la tria dels actors. I després hi ha, bàsicament, la mescla.

Per a un mesclador, potser del que es tracta, sobretot, és d'amarar-se del so original, del que hi ha en aquesta mescla original. I restituir-ho amb els elements sonors que té. Alguns cops ens hi apropem. D'altres ho veiem de lluny. I alguna vegada es fa la llum.

Pel que es tracta de les mescles d'aquestes versions originals n'hi ha que parlen tan bé: Randy Thom i Walter Murch, que esperarem un dia que no mirin...

Festa al Cel

Ni un milano
Muestra interés
Por la cometa

de Masaoka Shikin (1867-1902). Cien Jaikus, traduïts per Justino Rodríguez. Ediciones Hiperión, 1996.

Espantaocells

Una indústria de Pals fabrica espantaocells automàtics que disparen trets sonors. Utilitzen gas. Abans, l'acetilè. Ara, el propà i el butà. Trets de gas. Detonacions per apartar els ocells. Sobretot quan el dia s'aixeca. Pots graduar l'interval entre mig minut i 30 minuts.

He trobat espantaocells aquí i també aquí. No sé si són fets a Pals, però es basen en el mateix principi.

No hi ha gaire més a afegir.

Cel. Silenci i soroll

Demà al matí, la Festa al Cel. Avui, dissabte, ja hem sentit els entrenaments de les patrulles acrobàtiques a reacció. Fantàstic, ja et podies amagar que res t'estalviava aquest poc discret atac a la intimitat acústica. Vet aquí on som.

Oques salvatges també a la Festa al Cel.

Des de la barca
veig com passen els ventres
de l'estol d'oques

d'Enomoto Kikaku (1661-1707), del recull traduït per Miquel Desclot, Per tot coixí les herbes. Els llibres de l'Óssa Menor. Ed. Proa, 1995.