Escoltant un Dylan

He tornat a escoltar Dylan Thomas a Do not go gentle into that good night, trobat a www.poets.org. La música en el ritme. Les pauses, el to, les esquerdes de la veu. Per escoltar-lo com ho diu, només cal seguir-lo - una mica - amb el text del poema.

M'he copiat el so i buscaré una traducció, el meu coneixement de l'anglès és bàsic. Apart del sentit de les paraules, hi ha més coses transportades.

I no sabent ben bé el que diu, amb la seva veu m'arriba una forma de vida.

(Enllaç corregit - juny de 2020)

(...)

Què es pot escriure mentre va creixent el nombre de morts (la tercera part, nens) per les onades provocades per un sisme submarí a l'Àsia?

Res. Poca cosa. Qui ho sap? Potser deixar de fer el que fem és com aturar la bicicleta i caure.

La solució de Sir Max

Què fa un music compositor quan les seves gravacions ja no es poden trobar a les botigues? Quan l'editora de discos es comprada per una segona companyia, que després es empassada per una tercera, que acaba desapareixent...

Quartets de corda, simfonies, dotzenes de gravacions que ja no hi són en CD, ni en LP, ni en casset!

El compositor anglès Sir Peter Maxwell Davies, conegut per Max, s'ha trobat en aquesta situació. Max va decidir recuperar els drets sobre la seva pròpia música gravada, encara que li costés una fortuna i hagués de vendre algunes possessions.

Té un lloc web, MaxOpus, molt visitat, amb informació sobre la seva vida, composicions i enregistraments. I decideix posar a l'abast de tothom aquestes gravacions recuperades, a través de Music.MaxOpus.

El dia 29 d'agost de 2004, amb 26 treballs, engeguen la idea i al cap d'un minut fan la primera venda.

Pots comprar la simfonia nº 8, l'Antarctic Symphony, que dura uns 41 minuts, per 4,45 €. Tries el format (MP3, M4A o WMA) i la descarregues. O et pots fer un CD a mida, escullint les peces per omplir 74 minuts de música, per uns 10 €.

Quants cantants, grups, músics, compositors d'aquí, els passa el mateix i no tenen recursos per recuperar la seva obra?

Trobat a The Herald, a través d'Arts Journal.

Carilló i Sant Esteve

El carilló del Palau de la Generalitat ha fet el Concert Extraordinari de Sant Esteve.

Cada primer diumenge de mes hi ha concert. Serà qüestió d'anar-hi!

Material sonor

El comentari d'en Brau ha espavilat una mica al mesclador. I de moment, engega una llista, desendreçada i esperançada, de veus catalanes i castellanes.

Joan Vinyoli. Poesia (CD i llibret).
Lectura de Feliu Formosa i Pep Montanyès.
Música original de Joan Alavedra. Zanfonia DL, 1999.

Dotze sentits. Poesia catalana d'avui.
CD-rom, de l’IUA (Institut Universitari de l’Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra). Blai Bonet, Joan Brossa, Enric Casassas. Narcís Comadira, Feliu Formosa, Pere Gimferrer, M. Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Francesc Parcerisas, Màrius Sampere, Jordi Sarsanedas.

Visor Poesia. Visor Libros:
Dámaso Alonso, Gonzalo Rojas, Benedetti, Luis Cernuda, Rafael Alberti, J. R. Jiménez, Gil de Biedma.

Publicaciones de la Residencia de Estudiantes:
Rafael Alberti, Fernando del Paso, Olga Orozco, Claudio Rodriguez.

Edicions Xerais de Galicia:
"Antoloxia", de Rosalia de Castro.

Alfaguara Audio (cassets):
- Manuel Rivas: La lengua de las mariposas y otros relatos. Llegit per l'autor.
- Rafael Alberti: Marinero en tierra. Llegit per Nuria Espert.
- Mario Benedetti: Cuentos escogidos. Llegit per l'autor.
- Fernando Fernán Gómez: El viaje a ninguna parte. Llegit per l'autor.
- Juan José Millás: La soledad era esto. Llegit per Charo López.
- Carlos Fuentes: Aura. Llegit per l'autor.
- Laura Esquivel: Como agua para el chocolate. Llegit per Yoreli Isasmendi.
- Elvira Lindo: Manolito Gafotas. Pobre Manolito. Llegit per l'autora.
- Arturo Pérez Reverte: Un asunto de honor. Llegit per José Sacristán.
- Antoin de Saint-éxupery: El principito. Llegit per Adolfo Marsillac.
- José Luis Sampedro: La sonrisa etrusca. Llegit per l'autor.
- Javier Marías: No más amores. Llegit per l'autor.
- Antonio Muñoz Molina: El dueño del secreto. Llegit per Joaquín Climent.
- Antología poética: Los habitantes del silencio. Llegit per Iñaqui Gabilondo.
- Augusto Monterroso: La oveja negra y demás fábulas. Llegit per l'autor.

Abada Editores:
"Reescritura", d'Antonio Gamoneda.

Candaya Poesía:
"Sílabas de arena", d'Antonio Tello.

Fondo de Cultura Económica de España
La voz de Juan Rulfo.

Altres llocs:
- http://www.bcn.es/barcelonapoesia/
- http://www.ub.es/aulapoesiabarcelona/e-publish/portada.html
- http://www.ubu.com/sound/

I per algun lloc de l'arxiu guardo discos de vinil (LP i EP) amb veus de poetes i escriptors.

La veritat, les gravacions de veu amb música afegida m'irriten. Sisplau, deixeu la veu en pau.

Varis

Per la finestra de l'habitació del piano ha entrat un altre ocell, un canari. Ja és el tercer. No sabem si entren perquè hi ha el piano o perquè la finestra és oberta...

Al darrer Saló de Lectura, de BTV, en Biel Mesquida va ensenyar uns quants CDs trobats a Guadalajara, Mèxic, amb la veu d'escriptors i poetes. Aquí tenim ben poca cosa d'això, no? Gravacions amb les veus d'autors dient els contes, els poemes, narracions. Riquesa sonora del llenguatge.

Als carrers, la veu i els passos ressonen. Les parets retornen el so. Si les parets són a prop, podem escoltar un rebot del so. I si són molt a prop, el rebot es confón amb el so que fem i l'altera. Al Cantó de les Cavorques, un carreró estret i amb escales del Port de la Selva, la pròpia veu esdevé robòtica i els passos forts tenen un ressò metàl·lic, un poing característic. Els nens sempre piquen fort amb les sandàlies.

Textos: Franz Kafka

Per fi he retrobat aquest text. El coneixia, però li havia perdut el rastre, no en sabia ni l'autor. Ara ja el tinc.

Estic assegut a la meva cambra en el quarter general del soroll de tota la casa. Sento petar totes les portes, i el soroll que fan m'estalvia de sentir les passes dels qui es mouen a través seu, però m'arriba encara l'espetec de les portelles del fogó, a la cuina. El pare franqueja les portes de la meva cambra i la travessa, tot arrossegant per terra la bata de dormir, a la cambra del costat escarboten la cendra de l'estufa, Valli pregunta, cridant paraula per paraula des de l'antecambra, si ja han raspallat el barret del pare, un xiuxiueig per consideració envers mi no fa sinó aixecar el to de la cridadissa de la veu que contesta. Truquen a la porta de casa i el timbre fa el mateix soroll que el provinent d'una gola acatarrada, llavors s'obre el timbre d'una veu de dona que canta i es tanca finalment d'una batzacada sorda, masculina, que retruny d'allò més despietadament. El pare se n'ha anat, ara comença el soroll més tènue, més escampat, més desesperançat, sota el guiatge dels refilets de dos canaris. Abans ja hi havia pensat, ara, amb els canaris, se m'acut de bell nou si no hauria d'entreobrir una mica la porta i, talment una serp, reptar per terra fins a la cambra del costat i demanar a la meva germana i a la seva senyoreta una mica de silenci.

Narracions Completes. Volum I, de Franz Kafka. Edicions dels Quaderns Crema, 1982. Traducció de Josep Murgades.

El protagonista pot sentir:

petar totes les portes,
les passes,
l'espetec de les portelles del fogó,
arrossegar per terra la bata de dormir,
escarbotar la cendra de l'estufa,
cridar paraula per paraula,
un xiuxiueig,
la cridadissa de la veu,
el timbre de la porta de casa ( = gola acatarrada),
el timbre d'una veu de dona que canta,
una batzacada sorda,
els refilets de dos canaris.

Se les empesquen totes..

Un company busca la manera de sincronitzar el so de la ràdio amb les imatges de la TV, durant un partit de futbol. Tot passa en temps real, però la ràdio arriba abans que la tele: cal endarrerir uns segons el so.

Potser un kit d'electrònica barat per construir, soldador en mà, un circuit delay. Dèiem. Però hem trobat, aquí, una ràdio dissenyada exactament per això (140 $/106 euros).

Ja ho veieu, "qui no corre, vola". O "qui matina, fa farina". O "de rics, el cementiri n'és ple". O "qui menja sopes, se les pensa totes". Per més dites catalanes, consulteu en Francesc.

Disjuntiva

Ser músic o no ser músic. Fa molts anys, el mesclador es va plantejar aquesta qüestió. Vull dir, la de viure fent música o viure d'una altra cosa. En aquella època, l'amic XB va deixar la feina que feia, com jo, als desapareguts estudis Gema-2 i s'en va anar amb l'Ovidi Montllor a fer bolos i concerts.

Penso que hi ha graus entre el ser i el no-ser músic. Hi ha moltes maneres de ser-ho. Encara que un músic que visqués per/de la música em diria que això només es pot fer d'una sola manera: fent-ho. I deixa't d'orgues.

Vet aquí el que passa avui pel cap del mesclador. Dia de vent.

Duras i el mar

De tant en tant, una mica de Duras. El meu coneixement del francès no és extraordinari, però tant se val. Sempre hi ha alguna cosa que arriba i s'hi queda. Petits costums crònics. Duras deixa espais pel propi ressò. I anant-hi, tornem. Com el ressò. Dic jo.

• La mer est à votre gauche en cet moment. Vous entendez sa rumeur mêlée à celle du vent.
• Dans de longues portées elle avance vers vous, vers les collines de la côte.
• Vous êtes sorti du champ de la caméra.
• Vous êtes absent.
• Avec votre départ votre absence est survenue, elle a été photographiée comme tout à l'heure votre présence.

Retallat d'un llibret de trenta planes. L'homme atlantique, de Marguerite Duras. Les Éditions du Minuit, 1982.

Duras

Écrire ce n'est pas raconter des histoires. C'est le contraire de raconter des histoires. C'est raconter tout à la fois. C'est raconter une histoire et l'absence de cette histoire. C'est raconter une histoire qui en passe par son absence.

Pescat a La Vie matérielle, de Marguerite Duras. Éd. Gallimard, 1987.

Duras, llibres i cinema. Suggeriments i absència.

Agusar l'oïda

M'empasso dos contes il·lustrats per Chen Jiang Hong durant una visita a la botiga per nens que unes veïnes han muntat al carrer de la Mare de Déu dels Desamparats, en el tros que va de la Plaça de la Revolució de Setembre de 1868 i la Travessera de Gràcia.

En el conte Petit Àguila, on Yang, gran savi i mestre en la lluita de l'àguila, acull un orfe que l'imitarà d'amagat. Hi llegeixo:

Per agusar l'oïda
escoltava les ínfimes vibracions
d'una moneda penjada d'un fil.

(de l'Editorial Corimbo. Traducció de Paula Vicens)

La creu de Malta

En un projector cinematogràfic, el mecanisme de la creu de Malta assegura que la pel·lícula avança un sol fotograma mentre s'obtura el feix lluminós. Consta d'una creu (amb 4 ranures) que gira només en un 1/4 de cada volta que dóna el rotor que fa rodar el piu quan entra en una de les ranures. Durant les altres 3/4 parts de la cada volta del rotor, la creu no es mou i el fotograma resta fix i il·luminat. Què difícil em resulta explicar-ho! M'he basat en el que s'hi diu a: - http://projecteur.mip.free.fr/croix.htm, un lloc, en francès, dedicat al cinema; - www.upc.edu/em/doc/etseib/tm/petm/Esquema.pdf, de la Universitat Politècnica de Catalunya. El dibuix de la creu de Malta és un fotograma de l'animació original - senzilla i ben feta- que es pot veure a http://www.xtec.es/~rjosa/auxiliar/malta3.gif. També es pot consultar a wikipedia. Entrant més dins de upc.edu/em, s'hi troben treballs d'alumnes sobre mecanismes: el del llevataps, del gat per aixecar el cotxe, del sofà-llit, etc. Ah, la Xarxa és immensa, sorprenent, infinita, oi?

MP3. Ínfim. Íntim.

La música en format MP3 arriba sempre despullada, descontextualitzada, desempaquetada, desembolcallada. Pagada o no, només tens accés a un títol i un interpret, potser també el nom de l'autor, el compositor i de l'àlbum. Has de clicar Get Info. Perds les lletres, els noms dels músics, l'estudi, la producció, l'any, les fotos, el disseny de portada-interior-contraportada. Es perd el concepte d'àlbum.

Els arxius MP3 s'extravien sovint dins de carpetes i carpetes. O els esborres, els dupliques, els traspasses, els oblides, els regales. I els escoltes. No pesen. No hi són, gairebé. Arxius petits, ínfims. Es fa difícil valorar-los. Potser serveixen de promoció, com uns trailers (de films) per acabar comprant CDs.

A Harlem.org es queixen: iTunes versus Preservació.

Ecouter-isme

Jaume, en un comentari a la nota del dia 1 de desembre, apunta:

En el dia a dia, jo faig servir un concepte semblant al voyerisme i és l'ecouterisme: aquelles converses que escoltes de lluny, o de prop, quan vas per exemple en metro i sense adonar-te'n no et pots desenganxar de la conversa del costat. De vegades la reacció que et provoquen les converses és de simpatia. De vegades, et regiren l'estomac... No et deixen indiferent...

Crec que hi ha força gent que ho practica i potser ni s'ha adonat. Ens quedem escoltant, seguint les converses que hem enganxat al vol, entremig de tot el que bull als carrers, mercats, parades de bus, botigues, supers, o esperant el doctor.

L'altre dia vaig descobrir CTA tattler. Seen and heard on the Chicago Transit Authority. Vist i escoltat en les diverses línies de tren de Chicago. Ecouterisme compartit?

Aprendre cinema

Jurament de Graduació de la ESCUELA DE TRES MUNDOS, en nom del Pare Atanasius Kircher, segle XVII, inventor de la Llanterna Màgica.

¿Juráis que no filmaréis ni un solo fotograma que no sea como el pan fresco, que no grabaréis un solo milímetro de cinta magnética que no sea como el agua limpia?

¿Juráis que no desviaréis vuestros ojos, que no taparéis vuestros oídos frente a lo real maravilloso y lo real horrible de la tierra de América Latina y el Caribe, África y Asia de la cual estáis hechos, y de la cual sois fatalmente expresión?

¿Juráis que fieles a un sentimiento irrenunciable de liberación de la justicia, la verdad, la belleza, no retrocederéis frente a la amenaza de los fantasmas de la angustia, de la soledad, de la locura, y seréis fieles antes que a nadie a vuestra voz interior

Si así no lo hiciereis, que el tigre y el águila devoren el hígado de vuestros sueños, que la serpiente se enrosque en el chasis de vuestra cámara, que ejércitos de luciérnagas chisporroteen cortocircuitos e interferencias en vuestras grabadoras electrónicas.

Si así no lo hicieres, que tu ojo ensordezca y tu oído enceguezca.

Si así lo hiciereis, como confiamos, que el colibrí os proteja blindándoos con la delicada coraza de un arco-iris que dure tanto cuanto vuestra vida y más allá, en vuestras obras.

La ESCUELA DE (los) TRES MUNDOS es diu, ara, ESCUELA INTERNACIONAL DE CINE Y TELEVISIÓN, la EICTV, i es troba a San Antonio de los Baños, a 30 km. de La Habana, Cuba.

"Si así no lo hicieres, que tu ojo ensordezca y tu oído enceguezca." Una amenaça així d'enèrgica, fa tremolar.

Eines

Ara que és tan fàcil disposar d'una càmera miniDV i de l'ordinador que pot editar, processar i mesclar els senyals de vídeo i àudio per a fer-ne petits documents de la vida que vivim i veiem viure, HO UTILITZEM?

Ens hem de conformar amb tot el que ens ve ja empaquetat i publicitat? Sempre ha de ser un altre, un professional, els que s'ocupi de les imatges, els documents, els sons, les històries...?

Hem de ser directors per filmar històries? Hem de ser músics per fer música? Hem de ser documentalistes per fabricar els nostres documentals?

Aleshores, per què tantes eines?

Plàtans

La Travessera de Gràcia travessa el nostre carrer, que baixa fins el mar. En la direcció de l'Hospital de Sant Pau, aquesta travessera és plena de plàtans. En el xamfrà, una zona fronterera, trobes fulles de lledoner barrejades amb fulles de plàtan, a tocar de la font. Les fulles de plàtan, grans com un DIN A4, tenen un altre so al ser trepitjades o remogudes.

Tenir un so? Fer un so? Donar un so? Sonar? Potser estan més seques i el so també ho és, una mica aspre. Potser individual, fulla a fulla. El so de les fulles de lledoner és gregari, de grup. I més humit, un so més suau, potser llefiscós.

Però aviat no hi seran. Les brigades fan neteja als carrers i ens estalviaran l'excés de somiar en un bosquet a tocar de casa.