Sempre la sentia, de dia i de nit. Però fins que no m'ho van dir, no vaig saber que la campana estava esquerdada. La del campanar de Gràcia, a la plaça on vaig néixer.
I vaig començar a escoltar. Totes les campanes sonen diferent.
diumenge, 30 de gener del 2005
dissabte, 29 de gener del 2005
Alguna pel·lícula, algun dia.
Què importa si es tracta d'un thriller, d'un drama sentimental, d'una epopeia històrica, d'una producció independent, d'una òpera prima, del que sigui. Alguna cosa, potser, ens pot arribar a tocar. Potser subtilment, potser brutalment. Ens ho endurem a casa. O potser ens costarà. Alguna pel·lícula, algun dia, ens toca.
(fragment d'una discussió sobre cinema)
(fragment d'una discussió sobre cinema)
dilluns, 24 de gener del 2005
Disbarats
Tenia el títol del llibre en la llista de pendents. Me'l trobo, esperant-me pacientment, a la llibreria 'de vell'. Irresistible. Escoltant el CD que l'acompanya, costa molt aguantar-se el riure.
Alguna pregunta més? Un llibre de disbarats, amb CD. Edicions La Campana (2004). Fet per un equip de Catalunya Ràdio, amb els senyors Bassas i Capdevila.
Una petita mostra per tastar: Un nou llenguatge.
Alguna pregunta més? Un llibre de disbarats, amb CD. Edicions La Campana (2004). Fet per un equip de Catalunya Ràdio, amb els senyors Bassas i Capdevila.
Una petita mostra per tastar: Un nou llenguatge.
També és història oral, no? I serà molt útil si neva.
Un nou llenguatge_APM_Tall 19 (1:41)
Sordesa
El migdia del dissabte, el mesclador va intercanviar 60 euros per 6 llibres de segona mà, alguns per estrenar. Una botiga d'aquestes a prop de casa és altament perillós, sempre s'hi troben llibres cridant "compra'm, compra'm!"
La Grace va aprendre a desconnectar-se del soroll. Sentir-hi tan poc fa que s'esgoti d'escoltar i, per tant, ha après a ser sorda. Ha après a tancar-se en el seu propi silenci, el lloc on la Grania i els altres nens no tenen més remei que residir. I la Grace sap molt bé com entrar-hi. Mentre aprenia a ser sorda, es ficava cotó fluix a les orelles i, quan es pentinava, s'agafava els cabells en cercle damunt les orelles perquè els professors no se n'adonessin. Va provar tot el que se li acudia per blocar l'entrada dels sons.Sordesa, de Frances Itani. Traducció de Rosa Borràs. Editorial Proa. A tot vent (2004).
dijous, 20 de gener del 2005
La tele. Les veus i la veu.
1.- Dilluns per la nit vaig veure un bon tros d'Àgora, a TVC. Cinc convidats i un moderador opinaven, dialogaven, sobre l'actualitat. Molt sovint s'interrompien al parlar, es trepitjaven un a l'altre, com en una conversa normal.
Si hi ets, si ho vius, no tens cap problema en seguir el fil de la conversa, de les converses, del que diu cadascú. Però una tertúlia, viva i a cops desordenada, no és tan fàcil de seguir a través dels micròfons. I la de l'Àgora, en alguns moments, costava de seguir. Potser el moderador no moderava prou, però el que ell sentia i entenia prou bé al plató es convertia en un desastre incomprensible a casa.
Uns micròfons - i sense mesclar, menys - mai poden substituir l'escolta completa, discriminant i selectiva de la nostra oïda, en directe. Aquesta habilitat s'anomena efecte cocktail party, perquè en una festa pots seguir la conversa que vols, la d'un sol parlador, entremig d'una cacofonia de converses.
2.- Veure pelis per la tele ja vistes anteriorment al cinema però ara en català, me les fa més properes. Molt sovint penso que ara han quedat millor, menys encarcarades, amb més fluïdesa. Les veus dels protagonistes acostumen a ser doblades pels mateixos actors que ho van fer en castellà. Potser el treball per televisió es fa més de pressa, però alguna cosa hi ha que les fa funcionar prou bé. Em sembla. També és cert que un és a casa, més confortablement atent, veient i escoltant als senyors Hanks i Washington a Filadèlfia, posem per cas.
Si hi ets, si ho vius, no tens cap problema en seguir el fil de la conversa, de les converses, del que diu cadascú. Però una tertúlia, viva i a cops desordenada, no és tan fàcil de seguir a través dels micròfons. I la de l'Àgora, en alguns moments, costava de seguir. Potser el moderador no moderava prou, però el que ell sentia i entenia prou bé al plató es convertia en un desastre incomprensible a casa.
Uns micròfons - i sense mesclar, menys - mai poden substituir l'escolta completa, discriminant i selectiva de la nostra oïda, en directe. Aquesta habilitat s'anomena efecte cocktail party, perquè en una festa pots seguir la conversa que vols, la d'un sol parlador, entremig d'una cacofonia de converses.
2.- Veure pelis per la tele ja vistes anteriorment al cinema però ara en català, me les fa més properes. Molt sovint penso que ara han quedat millor, menys encarcarades, amb més fluïdesa. Les veus dels protagonistes acostumen a ser doblades pels mateixos actors que ho van fer en castellà. Potser el treball per televisió es fa més de pressa, però alguna cosa hi ha que les fa funcionar prou bé. Em sembla. També és cert que un és a casa, més confortablement atent, veient i escoltant als senyors Hanks i Washington a Filadèlfia, posem per cas.
dissabte, 15 de gener del 2005
Font de salut
Oriol Romaní escriu, al seu llibre La música, font de salut:
La música, font de salut. Oriol Romaní. Amalgama Edicions. Berga, 1998.
El dia que als trens, les botigues i altres espais públics ens plantifiquin pantalles enmig de les finestres tot dient-nos que podrem passar una estona més entretinguda i instructiva gràcies als fragments de pel·lícules, sèries, notícies, entrevistes, documentals, concursos i xous que els semblin del cas als qui vetllen pel benestar dels usuaris, aquell dia potser sí que algú reaccionarà i desitjarà el retorn a un ambient més lliure, més net, més natural, més càlid, més viu, més humà, a un tren o un espai en què, simplement, uns parlen fluixet, d'altres més fort, d'altres no parlen, algú s'està en silenci amb la música del seu cor, l'altre cantusseja una melodia sense a penes adornar-se'n, algú juga amb un nen petit i li canta suaument, uns joves xerren i i riuen animadament, n'hi ha que fins i tot canten i algú els diu que faran ploure, i algú s'entreté a mirar-s'ho i escoltar-s'ho tot, i un altre es troba amb si mateix en el seu silenci interior.Un petit llibre energètic. Romaní és clarinetista, home de jazz, músic total i també ha escrit sobre les converses amb el compositor Joaquim Homs (1906-2003), en el llibre que acaba de sortir, Trobades amb Joaquim Homs.
La música, font de salut. Oriol Romaní. Amalgama Edicions. Berga, 1998.
dimarts, 11 de gener del 2005
La nova ràdio?
Ràdio a l'abast de gairebé tothom? Gravar i mesclar a casa. Penjar-ho a un servidor. Donar-ho a conèixer. S'hi subscriuen, s'ho baixen, s'ho escolten. Quan volen!
Idea nascuda del iPod d'Apple (per PC i Mac) en rapidíssima expansió. Fins i tot la BBC fa Podcasts.
Llegit a radioxfactor:
- PODCAST: Un programa (show) gravat, normalment en mp3, a l'abast per baixar-se de la xarxa i ser escoltat en qualsevol lector mp3.
- PODCATCHING: rebre Podcasts d'una manera automatitzada, via subscripcions (gratuïtes).
- iPODDER: el programa pel Podcatching. Per PC i per Mac (també gratuït).
diumenge, 9 de gener del 2005
Història Oral
Voleu gravar la veu de l'àvia explicant la seva història, o la d'un amic, la dels pares? Fàcil, a l'estació Terminal Grand Central de Nova York hi ha - això he llegit - una cabina insonoritzada. Uns dies abans fas la reserva a StoryCorps per llogar durant una hora la StoryBooth de l'estació. Per 10$ tindràs un CD. Si no hi podeu anar, es pot llogar un kit d'enregistrament (StoryKit) durant una setmana per 100$ (1 Minidisc gravador, 2 disquets, 1 micròfon, uns auriculars i una guia).
StoryCorps és un projecte nacional dels EUA per ajudar i motivar la gravació d'històries. Una còpia de les gravacions van a un arxiu central, el StoryCorps Archive, ubicat a la Library of Congress American Folklife Center.
Trobat a I Love Radio.org.
Fa molts anys, existien unes cabines especials a les estacions del metro de Barcelona (suposo que també a altres ciutats) i podies gravar un disc de vinil.
Escrit en Braille
Una tarda, el mesclador es va escapar a l'ONCE per comprar les eines per aprendre a escriure en braille. Abans que pogués endur-me la plantilla i el punxó, vaig esperar tres quarts d'hora, en el meu torn de la cua.
Una senyora, amb el seu fill, volia comprar un lector de casset per a cecs. El venedor i ella eren asseguts, a banda i banda del taulell. Ella preguntava i el venedor explicava. Li prenia la mà i junts resseguien el relleu de les possibilitats de l'aparell: engegar/apagar, canvi de velocitat, volum, to, altaveu, auriculars, etc. Crec que li ho va preguntar tot i el venedor, atent, pacient i entrenat, li ho va aclarir tot. Un nou equip per escoltar llibres sonors (320 €). També es van endur una balança que, parlant (castellà) et diu el pes.
El que jo volia va quedar enllestit en dos minuts. Una pauta-guia de plàstic per a principiants i un punxó. 'Sap l'alfabet?'. 'No del tot'. 'Doncs emporti's aquest alfabet que és en relleu. I recordi que per llegir les lletres, s'han de fer (marcar) al revés'. 'Si, gràcies, ho recordaré'.
Durant uns quants dies vaig dur a sobre el petit alfabet de Braille en relleu (de plàstic verd) i el repassava sovint. El tacte visual. Llegir amb la punta dels dits.
El títol 'Escrit en Braille', està fet amb la petita aplicació BRAILLER (per OS9, Mac) de Mark Pilgrim.
dissabte, 1 de gener del 2005
El primer matí. Un altre mar.
E. diu que els dos matins més silenciosos de l'any són: el primer dia de gener i el matí de Sant Joan. Al mesclador li sembla correcte. Un bell matí silenciós, en un altre mar.
Divisa
Nohose em recorda (flux també) l'existència de les traduccions dels poemes de Dylan Thomas, per Isidre Martínez.
Una bona divisa, no?
No vagis dòcilment fins a la teva nit.
Rebel·la’t, sí, rebel·la’t: que no mori la llum.
(Do not go gentle into that good night, a www.poets.org).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)