Aquesta nit

Gairebé és la una de la nit i se sent el filet d'una música de jazz. Des del meu sisè pis puc veure una terrassa que deu ser a tres o quatre carrers més avall. Una bombeta a la paret i uns nois que parlen, ara s'aixeca un, ara encén una cigarreta, ara s'asseu.

A part d'ells hi ha tant silenci que de tan en tan s'entén què diuen. Riuen. Potser no caldria que parlessin en veu alta. No els hi cal. No ens cal. Un jazz melós, afuat per la distància, arriba sense estridència com un perfum nocturn a través dels terrats.

Quan més tard passi el camió de la brossa, espero estar ben adormit.

Textos: Maxence Fermine

En Jordi Brau, actor protegit per la foscor de les sales de doblatge, ens envia un petita perla. La copio sencera, amb comentari i tot, i corro a un ciber per no fer nosa i llegir-la anònimament.

Un pare li explica al seu fill que l'art del te és una música d'aigua.

D'abord, il y a la musique de la pluie sur les feuilles des théiers, ce léger tremblement comme un tambour de lumière verte frappé par les baguettes d'argent du ciel. Puis il y a la musique de la récolte, accompagnée par la danse des voiles des cueilleuses. Ensuite, il y a la musique d'une source aussi fraîche et pure que possible. Enfin, la musique de l'eau chaude qu'on verse lentement sur les feuilles de thé.

Opium, de Maxence Fermine. Le Livre de Poche. Éditions Albin Michel 2002.

L'ascensor i l'escoltador

L'ascensor toca el contrabaix. Amb arquet. Un parell de pisos abans d'arribar a la planta baixa ja comença el seu frec greu i ondulant. Ben bé com en un thriller. Em dic 'el gravaràs abans que el reajustin', però mai recordo d'agafar el minidisc.

I avui, de cop i volta, penso que ja està bé així. 'No el gravis, escolta'l i prou!'. 'No et carreguis de feina'. És veritat. El mesclador escoltarà i prou. Prou micròfons. On van a parar tantes cintes? I la feina de recollir-los, copiar-los a l'ordinador, triar un nom i ordenar-los?

Creia que l'ascensor, amb el seu so de contrabaix amb arquet, em deia 'grava'm!' però el que em diu realment és 'escolta'm!' Vet aquí el que passa. L'escoltador li pensa fer cas.

Més sobre campanes

Endreçant paperassa m'he topat amb una vella carpeta amb articles, fotos i notes sobre campanes.

Ahir feien la XVIII Trobada de Campaners a Os de Balaguer (La Noguera), i en aquesta carpeta he trobat un article parlant de la primera trobada, l'any 1988. On es parla de Josep Otín, fill i net de campaners; dels germans Ramon i Jaume Gelonch, de Juneda; d'Antoni Farràs, de 89 anys, cenetista durant la República, agutzil i enterramorts; i d'una dona campanera, Antonieta Hospital. Ara deuen ser molts més.

Durant una conversa amb el Sr. Castey de la fosa de campanes i bronzes d'art Barberí d'Olot, durant l'Expocultura de 1982, vaig prendre nota del preu de les seves campanes (batall apart):

campana de 35 cm de diàmetre, 30 Kg. de pes: 51. 810 pts;
campana de 45 cm de diàmetre, 60 Kg. de pes: 75.780 pts;
campana de 52 cm de diàmetre, 90 Kg. de pes: 109.350 pts;
campana de 110 cm de diàmetre, 720 Kg. de pes: 786.240 pts.

Hi ha campanes d'Olot arreu. Com a prova, podeu consultar aquest inventari [enllaç corregit - 5 setembre 2009]

Néixer davant d'un campanar té les seves conseqüències.

M de mar, M de música

La musique souvent me prend comme une mer!

Així arrenca Baudelaire el seu poema La Musique, de Les Fleurs du mal.

Detalls

Víctor Erice, en una entrevista:

Si s'elaboren massa els detalls, se satura el sentit de l'escena i es perd.

No és gens difícil estar-hi d'acord. Però costa tant saber on se situa aquest massa.

Aprenentatge

Al ser gravats i després reproduïts en una línia de temps (programa de ràdio, disc o peli), els sons tendeixen a l'atrofia. S'encarcaren. És feina dels que munten so i dels que mesclen so, evitar-ho. Els sons s'avorreixen uns als altres. Es desgasten mútuament. De vegades caldrà d'aplicar forces majors, amb grans canvis i manipulacions. Però d'altres vegades la feina a fer és més delicada, ínfima, microscòpica, lleu.

Saber el grau d'aplicació de les eines és d'oficial de primera i n'hi ha que tota la vida serem uns aprenents!

Vent

Un senyal de trànsit ("prohibit aparcar") és a la cantonada del carrer de sota casa. Està just en el punt on les dues parets de l'edifici formen l'angle recte. Tan a prop, que quan fa vent l'esquena del senyal pica a la cantonada i fa un so una mica acampanat i arítmic.

Però un camina de pressa i no està per escoltar filigranes. Per això, amb més humor i temps, un dia ho gravaré. Per si de cas.

Textos: Bob Dylan

Bob Dylan, en el primer volum de les seves memòries, parla sovint de les veus, sobretot cantants. Una mostra, a la pàgina 252, Woody Guthrie:

Allí hi havia molta força i la seva veu era com un estilet. No tenia res a veure amb la resta de cantants que havia escoltat, ni ell ni les seves cançons. Les seves particularitats estilístiques, la fluïdesa amb què li brollaven les paraules de la boca, tot allò em va deixar aclaparat. Va ser com si el mateix tocadiscos m'hagués agafat i m'hagués llançat a l'altra banda de l'habitació. També em vaig fixar en la seva dicció. Cantava amb un estil perfecte, un estil en què semblava que ningú no hagués pensat mai. Deixava anar el so de l'última lletra de les paraules quan li venia de gust i aconseguia l'efecte d'un cop de puny. Les mateixes cançons, el seu repertori, eren veritablement inclassificables. Encloïen la humanitat sencera. No hi havia ni una sola cançó mediocre.

Cròniques. Volum I, de Bob Dylan. Global Rhythm Press. Barcelona, febrer 2005. Traducció de Toni Cardona.

Persistència

Va arrencar una bitàcola. Un bloc, paraula que li va semblar menys ampul·losa. Va escriure la primera nota. De tant en tant, la modificava, la corregia, l'ampliava. Sempre la mateixa nota, però. Sempre el mateix post. Al cap d'unes quantes setmanes el que es podia llegir ja no s'assemblava gens a la primera redacció. Va seguir fins que el resultat li va semblar satisfactori. Als tres mesos va escriure la segona nota.

La seva persistència em sorprèn, m'enlluerna. I justament per això li segueixo els passos. Els petits passos, els petits canvis. Quan crec que donarà el post per definitiu, em deixa fora de joc amb un detall inesperat, un gir únic. Com un músic de jazz, els seus textos evolucionen, modulen, viatgen com en un solo inacabable. De moment.

Textos: Bertolt Brecht

Sorolls

Més tard, a la tardor
Els àlbers són habitats per grans estols de gralles
Però durant tot l'estiu escolto,
En no haver-hi ocells a la contrada,
Només remor de gent que es mou.
N'estic content.

Les elegies de Buckow. Els llibres de l'Escorpí. Poesia, 22. Edicions 62. Barcelona (maig 1974). Traducció de Feliu Formosa.

Raskin, inventor i artista

M'he quedat de pedra, Jef Raskin va morir el passat 26 de febrer. Va ser el creador del projecte Macintosh d'Apple. Era músic, inventor, ensenyant, escriptor de manuals i empresari.

És curiós, odiava els ratolins dels ordinadors. Al marxar d'Apple (va tenir fortes discrepàncies amb Jobs, el capo) va muntar una petita empresa per a dissenyar i fabricar un ordinador que fos com un electrodomèstic. Molt senzill i eficient, com una rentadora. Que no calgués llegir-se tres manuals per fer-lo anar.

L'any 1988 vaig ensopegar amb un llibre extraordinari d'entrevistes a programadors (*) . L'he rellegit sencer alguns cops. És interessant veure com neixen i creixen les idees i els projectes per fer amb els ordinadors. Aquestes eines per calcular, per simular (!). Entre els programadors entrevistats hi ha creadors de CPUs, de llenguatges, de jocs i d'aplicacions de tot tipus. Els pioners. És un llibre que va sortir als USA el 1986. Sí, han passat alguns mesos.

I vet aquí que un dels que em van semblar més vitals fou Raskin. Inventor i artista.

(*) Programadores en acción, de Susan Lammers. Ed. Anaya Multimedia, 1988.

Música al passatge Klein

El mesclador es trobava una mica embussat. Però aquest matí de dijous he visitat Nòmada57, l'estudi de gravació que abans era al carrer Martí (a Gràcia) i ara és al petit i amagat passatge Klein (al Poblenou).

Ah, hi ha poques coses tan suggestives com entrar en una sala de gravació espaiosa, cadires amb auriculars, micròfons en diverses posicions, esperant els músics. Un piano Kawai, de poca cua però amb un so enèrgic i acollidor, com una abraçada.

Pel matí, després d'una llarga jornada nocturna, l'estudi i els seus habitants mandregen. Pere Aguilar, l'ànima del lloc, és feliç. Un CD que ell ha gravat i mesclat, ha estat nominat per un prestigiós premi internacional. És del guitarrista argentí Luis Salinas: Luis Salinas y amigos en España. Enhorabona, Pere!

El mesclador de cinema s'ha estremit una miqueta al reviure, interiorment, la seva època de mesclador de música. Quan pels estudis es passejaven en Toti Soler, en Quicu, en Pau Riba, en Sisa, la Música Dispersa, en Batllès i l'Amman amb la Mirasol, el Jordi Sabatés, en Roda, el Mestre Cases, l'Antonio Machin i tants d'altres.

Caminant, el mesclador torna a la feina, en el mateix Poblenou, i sota el braç du my fifty one minutes, el CD del trompetista Raynald Colom. Què més es pot demanar?