Textos: Contes d'Ise

Els laments dels insectes

Una vegada, un home enamorat es despertà i es quedà ajagut mirant cap el jardí. Als arbustos se sentia un gran nombre de cants d'insectes, per la qual cosa recità:

Per què els insectres
s'apleguen als arbustos
per lamentar-se,
i jo ploro en silenci
entre pensaments foscos?

Contes d'Ise, recull de contes amb poemes (segle X). Traducció del japonès de Jordi Mas López. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005.

Textos: Ana Hatherly

Sóc a l'hotel i prenc l'esmorzar a la sala. Al meu costat hi ha un poeta danès. Miro a través de la porta envidrada que dona a un petit moll. Hi veig sorgir la proa d'un enorme vaixell. Entra per l'esquerra del meu camp de visió. Avança lentíssim i sense cap mena de soroll. Miro fascinada l'aparició de l'enorme vaixell blanc. Aleshores em diuen: Ve de Finlàndia, arriba tots els dies a les vuit del matí.

51 Tisanes, d'Ana Hatherly. Traducció del portuguès de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega. Perifèric Edicions. València, 2004.

Textos: Melcion Mateu

Hem acabat la mescla de Fuerte Apache, la primera pel·lícula de Jaume Mateu Adrover. M'obsequia amb un llibre de poemes del seu germà Melcion. Trio un poema curt i deixo el llibre a la pila dels que venen amb mi de vacances. Gràcies a tots dos.

Troballa

Ara que ja no aniré a Harvard,
puc estudiar com regalimen les gotes
de pluja per la finestra de casa.
És increïble: mai no són idèntiques.

Jardí amb cangurs, de Melcion Mateu. Edicions 62. Barcelona, 2005.

Textos: Robert Musil

Granadas: es cierto, es como un aullido. Pero como el de un viento fuerte - aunque no huracanado. Un silbido atenuado.

El ruido del proyectil es un ruido creciente y, cuando el disparo pasa por encima de uno, un silbido de nuevo decreciente en el que el sonido "ai" no llega a formarse. Grandes proyectiles que pasan a no mucha altura por encima de nuestra posición hacen crecer el ruido transformándolo en un bramido, en un retumbar del aire acompañado de un sonido metálico. Como ayer en el monte Carbonile, cuando los italianos disparaban desde Cima Manderiolo contra el Pizzo de Vezzena y la Panarotta, por encima de nuestras cabezas, sobre las posiciones italianas. Producía el efecto de una terrible conmoción en la naturaleza. Los peñascos bramaban y retumbaban. Sensación de perverso desatino.

Crec que el senyor Musil parla de la primera guerra mundial. Però ara, amb tanta bomba sobre les ciutats, fa posar la pell de gallina.

Diarios, de Robert Musil. Traducció d'Elisa Renau Piqueras. Random House Mondadori. Debolsillo, 2004.

Picaporta (Travessera de Gràcia)

El picaporta, la porta i l'avisador elèctric.

Un so inoportú

Vet aquí la història d'un estudiant que, com molts d'altres, preparava els seus minúsculs apunts i resums, les xuletes, amb imaginació i esperança, però que no tenia sovint la sort de cara, per dir-ho d'alguna manera.

Una de les xuletes en la que hi va invertir més hores es tractava d'una tirallonga de paper estret ple de informació escrita amb una lletra microscòpica i que s'enrotllava pels dos extrems. Tot plegat lliscava dins d'un plàstic transparent que ho mantenia tot lligat i llegible. Totes les proves foren satisfactòries i era l'enveja dels seus companys.

El dia de l'examen arribà. Tots els estudiants es trobaven dins una immensa sala. Al començar, tot va quedar gairebé en silenci. No se sentia ni una mosca, només els bolis que lliscaven sobre els fulls de paper i les passes ressonants dels vigilants.

El nostre protagonista va treure el paquetet enginyós i, un cop es va assegurar que ningú el podia veure, va començar a fer rodolar el paper enrotllat dins del plàstic. El frec dels dos elements va produir un soroll inesperat, com el grinyol d'una roda de carro.

El noi va tremolar: aquell soroll va destacar per sobre tots els caps de tots els estudiants, evidenciant una activitat sospitosa, la seva. Fou, de veritat, un so inoportú.

Em pregunto a què es dedica ara el nostre amic.

Dos gots i una música

A.- Dos gots de vidre de mides diferents. El més gran conté aigua on el got petit hi sura i, al moure's, entrexoca amb les parets del gran produint sons ondulants i percudits, com aquest:

Gots entrexocant-se (0:08)

B.- Un cop gravats, es preparen versions a vàries velocitats (més lent: un so molt baix; més ràpid: un so més agut) i sentits distints (endavant, enrere), i es fan sonar a l'hora. Al total s'hi afegeix un procés de reverberació artificial.

C.- El resultat pot ser una música, o potser no. De què depèn?

Exercici sonor (0:57)

Textos: Josep Maria Espinàs (2)

(...) convertir el silenci en una religió, i la recerca del silenci perfecte en una obsessió, disfressada de poètica o d'espiritualitat, són ideals que un ciutadà com jo no pot compartir. El silenci natural no m'ha convençut mai com a valor absolut, vull dir el silenci de la natura, el silenci dels grans boscos, de l'alta muntanya. En una nit al camp, en una casa aïllada, el repic de la pluja sobre la teulada fa un so que commou els esperits lírics. Jo també l'he sentit, jo també he pensat que era bonic, durant uns instants. Però ben aviat he deixat de sentir la pluja per adonar-me de l'enorme silenci gràcies al qual, precisament, sentia el tènue repic de l'aigua. I he pensat que si deixava de ploure, si s'aturava el vent que sonoritzava les teules o els arbres, el silenci moriria congestionat per la seva pròpia feixuguesa. El silenci no pot viure sense alimentar-se de sorolls.

M'agrada més el soroll que es refresca, de tant en tant, amb petites glopades de silenci. És el silenci artificial, el silenci urbà. Ara escric aquestes ratlles amb la finestra oberta, al carrer d'Aragó. És la una de la nit, un dissabte de juliol. Passen bastants segons sense que hi hagi cap soroll a primer pla, cap estridència sobtada. Ara s'acosta un cotxe, fa una vibració que creix, que es manté, que s'allunya. Al fons queda, com al fons d'un ocell que passa, un cel quiet, un cel de silenci, però no és de fet un silenci sinó una remor contínua, aquest suau i sonar brogit de riu que fa la ciutat en les hores de calma. I en aquesta remor de fons apareixen d'una manera imprevisible, irregular, viva, agulles de sorolls, com en un encefalograma. Un encefalograma pla és la mort cerebral. El meu cervell s'alimenta del estímuls.

Extret de Silenci, un dels textos que formen Inventari de jubilacions, de Josep Maria Espinàs. Edicions La Campana. Barcelona, 1993.

Sant Joan, una altra porta fantàstica

Com els espetecs, les crepitacions i els grinyols d'una gran porta, així és el cel de Barcelona per Sant Joan.

Sant Joan, una altra porta fantàstica (0:26)

Textos: Jean Cocteau (2)

Aquest llibret d'entrevistes a Jean Cocteau sobre el cinematògraf és dels que, de tant en tant, un hi torna per rellegir i agafar aire.

• Trobo que sempre es pensa massa. Penso molt poc. Provo de pensar el menys possible.
• Totes les coses belles són asimètriques.
• Els poetes viuen només dels accidents. Em sembla que només hi ha bellesa si és accidental.
• Quan més es tanca un en si mateix, més risc hi ha de trobar ànimes fraternals.
• Evitar les coses poètiques. El text ha de ser molt sec i molt simple. La poesia ha de sortir de l'organització de les imatges.
• La profunditat respira a la superfície. Les superfícies diuen: respiro a les profunditats.

Entretiens sur le cinématographe, de Jean Cocteau. Éd. Ramsay Poche Cinema, 1986.

Porta fantàstica (2)

Una altra petita mostra de la porta fantàstica (2), amb anàlisi musical inclòs:

A: canvi fort de modulació amb baixada accentuada
B: crepitació
C: grinyol potent amb polifonia
D: final de grinyol amb un sol to ascendent
E: frec polifònic

Porta fantàstica (2)

Post anterior de la porta fantàstica.