Les dotze campanades que marquen el canvi d'any, de 1979 a 1980, van ser gravades (2 minuts) en 2 pistes des de dues fonts diferents, una cadena de televisió (en castellà) i una ràdio (en català):
Al Blog d'en Potti, casteller i xeremier (crec): un post sobre les festes de fa dos anys.
EL PAEl partit pres de les coses, de Francis Ponge. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Edicions del Mall. Barcelona, 1987.
La superfície del pa és meravellosa, primer de tot per la impressió quasi panoràmica que ofereix: com si un hom tingués a l'abast de la mà, a la seva disposició, els Alps, el Taurus o la serralada dels Andes.
Així doncs, una massa amorfa i eructant va ser introduïda per a nosaltres dins el forn estel·lar, on, en endurir-se, s'afaiçonà en valls, crestes, ondulacions i afraus... I per això tots aquells plans tan clarament articulats, aquelles lloses minses on la llum colga perseverant els seus focs, sense ni un mirament per la vil mollesa subjacent.
Aquest lax i fred subsòl anomenat molla té un teixit semblant al de les esponges: fulles o flors hi són com germanes siameses soldades per tots els colzes al mateix temps. Quan el pa s'asseca, aquestes flors es marceixen i s'encongeixen: aleshores es desprenen les unes de les altres i la massa es fa esmicoladissa...
Partim-la, tanmateix: car el pa, en la nostra boca, ha de ser més objecte de consumació que no de reverència.
J. Davidson llegeix W. H. Auden
THE MANAGERSVersió catalana en la traducció d'Eduard Feliu:
In the bad old days it was not so bad:
The top of the ladder
Was an amusing place to sit; success
Meant quite a lot - leisure
And huge meals, more palaces filled with more
Objects, books, girls, horses
Than one would ever get round to, and to be
Carried uphill while seeing
Others walk. To rule was a pleasure when
One wrote a death-sentence
On the back of the Ace of Spades and played on
With a new deck. (...)
Aquí per veure'l sencer.
ELS DIRECTORSHorae Canonicae i altres poemes del Cicle d'Ischia, de W. H. Auden. Edicions del Mall. Traducció d'Eduard Feliu. Barcelona, 1985.
No sempre temps passats foren dolents:
el dalt de l'escala
era lloc distret per seure; triomfar
ho era tot: lleure,
grans àpats, més palaus, i tan plens
de fòtils, llibres, noies
i cavalls que mai no hi donaven l'abast,
i ésser dut costa amunt
mentre els altres anaven a peu. Quin gust manar
quan hom podia escriure
damunt l'as d'espases pena de mort
i prosseguir amb cartes
noves. (...)
Aquí per veure'l sencer.
Veia un arbre, però el brunzir de branques que feia l'arbre em sortia a mi de la boca. Tal com li surten de la boca a un autor teatral els diàlegs dels personatges, mentre caminava em sortien de la boca tots els sons del que veia. El pas dels automòbils, el so d'un rial, les converses de la gent..., tots els sons, fossin quins fossin, coincidien amb el meu moviment de llavis.Obreda, de Perejaume.
De memòria i a la seva manera, van recitar la història del seu poble com ho devien sentir recitar als guies durant l'itinerari turístic.
Nens, Arcos de la Frontera. Gener 1979 (1:32)
La música de les esferesPoemes de l'Alquimista. Josep Palau i Fabre. Els llibres de l'Óssa Menor (72). Edicions Proa. Barcelona, 2001 (novena edició).
Aquesta vida meva sense música! Només sorolls: el soroll del mar, el soroll del vent, el soroll de les temples, les petjades humanes... Sorolls, sorolls. Fujo la música com es fuig la facilitat. El que busco és al cantó oposat a la música. Àrides avingudes. Visc en el despoblat de la memòria. ¿Per a recordar-me de què? Impossible tornar enrera. Cada vegada la vida es fa més escassa, com en els cims dels Alps, com en un paisatge lunar. ¿Arribaré a l'Impossible?*
Les cançons s'evaporen, els sorolls resten: es reabsorbeixen en la memòria, en el silenci. El silenci és mineral.Soroll de les esferes! *
La música deixa el silenci gras, sec, untuós, engordit, deixondit, metàl·lic, segons la seva qualitat.Silenci de jazz. Silenci d'ossos estellats. *
El suïcidi és l'absència total de música.París, octubre-novembre del 1947
Entre la publicació de Desolació i de A un olmo viejo només hi ha tres anys de diferència. Es va publicar abans el poema d'Alcover que el seu bessó de Machado. Els paral·lelismes són enormes: «i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí» al costat de «hendido por el rayo y en su mitad podrido»; les circumstàncies familiars doloroses en la vida de tots dos, la metàfora de l'arbre trencat com a imatge de l'home dolgut... Però em sembla que Alcover va mes enllà, esprem millor la metàfora. «Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca./ Sens mi res parlaria de la meitat que em manca./ Jo visc sols per a plànyer ço que de mi s'és mort.» Em sembla més profund, però més literari. Machado és més transparent, més auster, més estilísticament contemporani: «Olmo, quiero anotar en mi cartera/ la gracia de tu rama verdecida. Mi corazón espera/ también hacia la luz y hacia la vida/ otro milagro de la primavera.» Tots dos són poemes extraordinaris, en qualsevol cas. I la comparació i la constatació de les semblances demostra en qualsevol cas la injustícia històrica comesa amb Alcover i la tristesa d'escriure en llengües petites.L'ofici de mirar, de Vicenç Villatoro. Edicions 62. Barcelona, 1998 (pàgina 111).
Rambles (0:53)
Jaume Mateu llegeix Joan Alcover
DesolacióJoan Alcover (1854 - 1926).
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca mig-partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de ma soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.
