Notes mínimes sobre cinema (1)

La imatge s'enduu el mèrit, gairebé sempre, de tot el que el so aporta al cinema.

Recordar que al muntar i mesclar sons, aquests han de tenir intenció: pel que són, per on estan posats, per com estan acompanyats, per com es podran mesclar...

Accident

Sempre es quedava una bona estona absent. Semblava mig adormit. S'imaginava que era en un altre lloc, una mica més enllà. Nous espais, estances, camins i turons. Els sons l'acompanyaven, però no s'adonava. Era en una recreació fílmica perfecta. O així li semblava, fins que algú va canviar el guió. Mai més es va quedar adormit.

Mesclar (so de pel·lícules)

No és fàcil sonoritzar i mesclar escenes d'acció, batalles, persecucions. Però sovint les coses que semblen més banals i senzilles s'acaben complicant. Una conversa en un pis. Una discussió al carrer. Algú que va a dormir. Tan se val. Són escenes que sembla que no reclamin massa dedicació. Ja caminen soles. No cal treure ni posar res.

Tranquil, ja s'entén tot. No pateixis, ara venen unes escenes molt fàcils. Trampa mortal! Fes que la imatge es vegi en pantalla gran i només els bons muntadors (experimentats, amb talent i gràcia) se salvaran.

Una porta que es tanca (què ha de denotar?). El so que ve del carrer. L'enrenou dels veïns. El frec de les sabatilles d'una persona malalta. El glu-glu del licor en el seu camí de l'ampolla al got. Un clatellot. El so de la cullera dins una tassa de xocolata.

Amb un pressupost bàsic, una mescla pot ser de 2 setmanes (2 x 40 = 80 hores). Si la pel·lícula dura 90 minuts, resulta que toca a uns 50 minuts de mescla per cada minut de film. Només el bon treball dels muntadors de so fa possible una mescla eficaç i feliç. La resta són bajanades.

Jonas Mekas, energia pura

El diari de cinema de Jonas Mekas va ser un dels llibres, a finals dels anys 70, que més energia ens va injectar. Entusiasme. Independència. Variació. Agudesa. Atac. Reflexió. Gaudi. Efervescència.

JM, ara, ha estrenat lloc propi a la xarxa. De moment, l'aspecte comercial sembla una mica excessiu i s'hi troben a faltar més escrits, articles i enllaços. Però des del primer dia de gener de 2007, JM ha iniciat un recull de 365 films (petits). Es poden baixar sense càrrec, el mateix dia que surten. Després cada petita pel·lícula costa 2 $.

Hi ha un excel·lent recull sobre JM a Xcèntric (autors > M > Mekas) del CCCB, on hi trobo un magnífic comentari sobre les eines.

Per què aquesta tècnica d'una única eina i no una altra de més nova, una tecnologia més "avançada"?

Vaig trigar aproximadament quinze anys en arribar a dominar completament la meva Bolex, fins que vaig aconseguir fer realment i de manera automàtica i espontània allò que volia fer. Sempre ho comparo amb el que fa un saxofonista o un músic de jazz, practica anys i anys, fins que l'instrument comença a seguir els moviments més subtils dels seus dits. Seria destructiu i fins i tot estúpid canviar de cop el teu instrument només perquè algú n'ha inventat un de nou. Sóc un home molt ocupat. No tinc ni el temps ni la necessitat o el desig de canviar les meves eines, la meva Bolex. Sobretot perquè la Bolex és una càmera molt precisa, molt adequada pel meu tipus de filmacions.

Escultors

L'ametlla és a Josep Llimona,
com l'avellana és a Manolo Hugué.

Apunts (4)

El bon temps afavoreix petits canvis en el repertori sonor. Finestres i balcons oberts (embocadures de llum, aire i so) escampen converses, rialles i algun crit mentre s'és al carrer, sobretot per les nits. Unes veus que no acabes de saber d'on surten, creant una certa desorientació acústica.

Hi ha campanes que poden inundar, elles soles, gairebé una ciutat sencera. I n'hi ha d'altres, més modestes, que només et sabran dir com són d'estrets els carrers del teu barri.

Textos: Gerald Brenan

Dos pensaments extrets del capítol Introspección:

Estoy tendido en la cama, ojos cerrados, escuchando llamadas de niños, ladridos de perros, trotar de caballos y pasos alígeros de cabras al deslumbrante resplandor solar. Este clima de Málaga te procura el placer puro, destilado, de sentirte vivo en estado de somnolencia.

En este país no hay nada más nostálgico que la voz nasal del vendedor de lotería, moviéndose a lo largo de la calle aldeana. Ello me hace volver al tiempo en que visité España por primera vez hace cuarenta años, cuando los pregones callejeros eran más comunes. Oído y olfato... ¡Con cuánta sutileza ejercitan ambos la propiedad de preservar, como moscas en ámbar, pequeños fragmentos de nuestro pasado que la vista, siendo un sentido mucho más explotado, es incapaz de retener!

Pensamientos en una estación seca, de Gerald Brenan. Plaza & Janés Editores. Barcelona, 1985. Traducció de Manuel Vázquez.

Música al metro

Un divendres del passat gener, el violinista Joshua Bell va tocar en una de les estacions del metro de la ciutat de Washington (USA).

L'actuació, feta d'incògnit, amb tot el que va passar (i el que no va passar) és a Perles abans d'esmorzar, article del diari Washington Post, que va idear i organitzar l'experiment.

Joshua Bell (It was a strange feeling, that people were actually, ah . . . ignoring me) va tocar durant 43 minuts per a 1.097 persones. Va recollir 32,17 $ (a part del bitllet de 20 de l'única persona el va reconèixer). Només 27 persones van deixar-hi alguna moneda. Les altres 1.070 van passar de llarg.

Eren les vuit del matí, al metro...

Joshua Bell és el violinista darrera de The Red Violin (1998) i de Ladies in lavender (2004).

(Apunt dedicat al músic de tacet)

PD: L'endemà d'escriure aquest apunt descobreixo que Tim Prebble ja s'hi havia fixat dos dies abans.

Anàlisi rítmica

Et plantes en un passeig. Si hi ha cadires o bancs, millor. Engegues el metrònom escoltant el ritme que marca amb uns auriculars. Et dediques a mirar com la gent passa caminant. Uns més aviat passegen i baden. Els altres van per feina. I el que fa la resta és molt variat.

Valors en BPM: batecs (pulsacions) per minut:

• 300, caminar super ràpid
• 230, caminar veloç
• 180, caminar ràpid
• 120, caminar decidit
• 90, caminar pausat
  
• 65, caminar lent

Hi ha un metrònom en línia a Metronome Online.

Millorant equips

Dues petites idees (malèvoles):

A la tele li falta un botó per poder eliminar el so de la veu en off que fa els comentaris dels documentals (i d'alguns reportatges dels telenotícies). I poder sentir - per fi - què està passant sense que t'ho expliquin.

Al lector de DVDs li falta un botó per poder deixar d'escoltar la música de les pel·lícules, quan a un li plagui. Pot semblar radical, però segur que és higiènic: de vegades hi ha músiques que acaben ofegant de tant voler assegurar massa la jugada. Encara que, segons amb quina pel·lícula, usar un botó per eliminar la música pot resultar injust o, com a mínim, desconcertant.

Serà qüestió de prendre nota.

Aportació des de Xàbia

L'amic Santiago m'envia unes gravacions de la processó de setmana santa del seu poble, Xàbia. Es va comprar un petit aparell per gravar sons, l'Edirol R09 i n'està content.

Fins fa poc, en Santiago encara es dedicava al cinema (IMDB) i vivia a Madrid. Ara viu feliç davant del mar, amb les barques. Així dóna gust!

No es perdin la saeta final.

El dia arrenca

Plaça del Sol (Gràcia, Barcelonès). Dilluns de Pasqua. Encara que són les dotze tocades, es pot dir que el dia arrenca. Comencen a parar les taules i cadires d'un dels bars.

M'assec per escoltar i gravar. Fa una punta d'aire. Em miro l'edifici de l'esquerra amb els tres balcons per planta. Ara són pisos, però va ser la meva primera escola. Vet aquí on som ara.

Sons a la Plaça del Sol (Gràcia) - 1 minut

El so de la ciutat (5). Josep Pla

Hi ha carrers del barri antic de Barcelona que semblen aprimar, afuar, dintre el seu ambient reclòs i estret, el soroll sord de la ciutat - i en general tots els sorolls: la garlopa del fuster, la llima del serraller, la pastera de la fleca... Fins la llum sembla fer-s'hi esborradissa.

(pàgina 462 de l'Obra Completa. Vol. I. El Quadern Gris)

De vegades, passant per algun carrer vell de Barcelona, es pot tenir, encara, la inefable, deliciosa sorpresa, de sentir la garlopa d'un fuster. Avui, passant per davant d'un entresol obert de bat a bat, he sentit que un empaperador, amb un cigarret penjat al llavi inferior, cantava "El pardal quan s'ajocava, feia remor..." amb una veu somorta i enjogassada.

(pàgina 608 de l'Obra Completa. Vol. I. El Quadern Gris)

Una de les coses més estranyes i desagradables és sentir cantar un gall a la matinada (que és l'hora que canten) en una ciutat. El fet m'ha arribat sovint, a l'hotel del carrer de Santa Ana de Barcelona on vaig a dormir. Darrerament vaig sentir cantar un gall a Olot, trobant-me a la Fonda de l'Estrella. Aquells galls de ciutat, ¿en quin dimoni de galliner de terrat o de balcó es deuen trobar? Pobres animals! Fan una impressió i tristesa aclaparadora. El seu escataneig és fluix i pàl·lid. En canvi, sentir cantar un gall en una masia o en un poblet rural és deliciós i alhora que canten fan dormir.

(pàgina 266 de l'Obra Completa. Vol. XII. Notes disperses)

El Quadern Gris i Notes disperses, de Josep Pla. Edicions Destino, Barcelona.

Anteriors posts sobre El so de la ciutat:

• (4) Antoni Rovira i Virgili
• (3) Sha Changpai
• (2) Luis Martín Santos
• (1) Zoé Valdés
  

Veus i poemes (17): Ronny Someck

Al poble de Farrera (Pallars Sobirà) hi ha El Centre d’Art i Natura, una residència de treball per a artistes i investigadors d’arreu del món.

Entre moltes altres activitats, s'hi fan uns seminaris de traducció poètica amb poetes convidats. Un dels poetes, l'any 1999, va ser Ronny Someck, nascut a Bagdad i que viu a Israel des dels dos anys.

Mia, que va néixer a Tel-Aviv i ara viu a Catalunya, accedeix a llegir-ne un poema (no en llegeix el títol) que parla dels cavalls a Farrera:

Poema de Ronny Someck en hebreu

Traducció al català del Seminari de Farrera:

Cavalls. Vista panoràmica dels Pirineus

De bon matí els cavalls vénen a jeure
en un racó de la catifa de neu que Déu ha posat
damunt la hivernació de les muntanyes.
El galop, l'han deixat a l'estable,
i a les busques del rellotge de la creació
el temps, com les ferradures, s'ha glaçat.

Farrera, 16 d'abril de 1999.

En paper de vidre. Ronny Someck i Tamir Greenberg. Seminari de traducció poètica de Farrera, II. Edicions Proa, Barcelona, 2000.

De Ronny Someck també hi ha publicat en català Amor pirata, un recull de poemes traduït per Manuel Forcano. Edicions Proa, 2006.

Més Veus i Poemes.

El so de la ciutat (4). A. Rovira i Virgili

Entrem en una setmana on sembla apropiat llegir un dels articles que Antoni Rovira i Virgili va escriure pels diaris barcelonins La Publicitat i La Nau durant els anys 1924 a 1929.

El silenci de la ciutat

Oblidant-nos voluntàriament de l'exemple de moltes grans ciutats d'Europa i Amèrica, ens plau de trobar dins l'any uns dies en els quals la ciutat trepidant i sorollosa es torna quieta. La invasió de la ciutat pel silenci que ens ve del cel i de la terra interromp amb unes hores de repòs l'agitació que ens volta i ens penetra.

Aquest parèntesi silenciós té delícies molt pures. Quan s'apaguen els sorolls del tràfic urbà i les cridòries dels homes, veiem millor la ciutat, la humanitat, la natura. Enmig del silenci ens adonem de moltes coses que el soroll i els crits ens amaguen habitualment. Els ulls es fan més aguts i més clars, i un sentit intern ens permet d'escoltar les veus sense so que ens pugen de la profunditat de l'ànima nostra i les que ens arriben del món exterior.[...]

(aquí per llegir-lo sencer)

Teatre de la ciutat, d'Antoni Rovira i Virgili. Editorial Barcino. Col·lecció Popular Barcino, volum CCIV. Barcelona, 1963.

Ruta

Com aquell que ensumés, escolta
voluntàriament.
I mai s'ho acaba, malgrat les semblances.

Escolta a prop, el menut, al detall.
Escolta a part, l'immens, a l'engròs.

Sap que un dia no haurà de menester voluntat.
I tot sol, fluirà el so i en gaudirà, sentint-lo.
Ni la sordesa li privarà, perquè sentirà, si cal, veient, tocant i olorant.

(guarda el bloc mentre s'alça la caputxa de la jaqueta per no mullar-se les ulleres)