Anuncis de carrer

El mes de setembre assegura, sempre, noves col·leccions de fascicles i molts anuncis, pasquins i cartells al carrer. Aquest anunci d'una escola del carrer Roger de Flor de Barcelona m'ha impressionat.

Vull triomfar? Vols triomfar? Vol triomfar? Volem triomfar?

(He esborrat l'adreça i el telèfon de contacte de la imatge)

L'avi i el nét (petita història)

Una sala d'estar amb un avi i el seu nét. L'avi està llegint un llibre seriós (pàgina 58), un assaig sobre la decadència de l'art modernista. És l'hora d'anar a dormir i el nét li demana un conte, com gairebé cada dia. L'avi li contesta: - I si aquest vespre me l'expliques tu a mi?

El nen li agafa el llibre i comença a llegir, des de la pàgina 37, ben decidit. Llegeix segur, amb bona entonació i ritme. Marca bé les afirmacions i segueix el desenvolupament dels arguments amb una pronúncia clara i convincent. L'avi està bocabadat.

El nen ho fa tant bé que el text agafa, per a l'home, una nova significació i transcendència. Paràgrafs que abans havia trobat incomprensibles, ara se li tornaven entenedors i diàfans.

Al cap d'una estona, el nen s'atura en sec, li torna el llibre i fent una ganyota, li diu: - Avi, no he entès ni una sola paraula!

Una campana a casa

Ens hem comprat una campana. Feia anys que veia aquestes campanes, en tres mides, en una de les parades del mercat dels divendres. N'hi havia una quarta, massa gran. Aquesta és petita, amb un diàmetre de la base de la copa de 12,5 cm.

Les campanes d'un campanar civil, una mica esquerdades, són les que m'han acompanyat des del meu primer dia, fins que vaig aixecar el vol. Aquesta campana és petita i és a casa. Té un so net, i petit.

Tocs de campana petita (0:48)

En una exposició

Una exposició de dibuixos al Caixa Forum. L'espai escoltat sembla més gran del que és: una sala partida en tres. Tothom parla suaument i ningú vol destorbar als demés: un lloc de respecte assolit.

M'enduc, sorprès i menys ignorant, el dibuix esclatant de Victor Hugo: les quatre ratlles d'un pont entre unes muntanyes ben fosques.

El so en una exposició de dibuix (0:49)

(ajustar el nivell d'escolta per evitar que aquesta gravació no resulti exagerada)

Prova acústica (3): el tren

Les rodes del tren

Ignoro si encara es fa amb els nous models de trens, però recordo haver vist i sentit com picaven les rodes del tren a l'estació per saber si estaven en bones condicions. Els ben entrenats podien diferenciar el so que dóna una roda amb fissures o esquerdes del que dóna una roda sencera, íntegra.

Imatge extreta del magnífic railwayarchive.org, (un wheel-tapper, Leicester, 1910).

A YouTube es pot veure aquest vídeo.

Les vies del tren

Un cheminot. Imatge del llibret Les mondes sonores, de Denis Fortier. Presses Pocket, 1992.

Prova acústica (2): la síndria

Com triar les millors síndries?
Un aparell, analitzant la ressonància acústica, detecta si una síndria té buits d'aire en el seu interior. Els buits ressequen la fruita i en redueixen la seva qualitat.

Procediment?
Una bola metàl·lica pica en un punt de la fruita, aquesta vibra i un micròfon, a sota, recull aquesta vibració perquè un ordinador l'analitzi.

Ho ha estudiat Belén Diezma, de l'Escola Politècnica d'Osca. Ha trobat que les síndries senceres, sense buits, mostren una freqüència de ressonància al voltant dels 170 Hz. I les síndries que contenen buits, entre 120 i 130 Hz.

Es pot llegir el seu estudi (en anglès): Vibrational analysis of seedless watermelons: use in the detection of internal hollows. Dibuix extret de El Periódico de Catalunya (19 de maig de 2005).

Prova acústica (1): els escultors

Para asegurarse de que la piedra era de la medida justa y no tenía fallos, iban a hacer la prueba acústica, y al primer golpe, cuando brotó del bloque un sonido agudo, cuyas oscilaciones vibratorias sentí dentro de mi cuerpo, no pude evitar acordarme sin querer de aquel día ya remoto en el que mi padre, para sorpresa mía, me alargó el mazo y me invitó a comprobar por mí mismo la pureza de la piedra: Pega, chaval, y escucha el sonido, y así sabrás cómo es la piedra por dentro; el sonido hace transparente a la piedra. Quién sabe por qué demonios se le ocurrió darme el mazo, a lo mejor es que todavía tenía planes para mí, no me importa admitirlo; bueno, el caso es que pegué un mazazo. Jamás habría creído que fuera posible sacar de aquel colosal mazacote muerto un sonido tan puro, que vibró largamente, y que al final penetró en mí con tanta finura y agudeza, que lo sentí como un dolor reconfortante, de verdad. Me refiero a que sentí físicamente las ondas del sonido y al mismo tiempo me pareció ver una luz irisada. Si la piedra hubiera tenido dentro oquedades o depósitos de arcilla o de arena, no habría soltado un sonido tan vibrante, sólo se habría oído algo así como cuando una maceta se estrella contra el suelo.

Extret de La prueba acústica, de Siegfried Lenz. Tusquets Editores. Colección Andanzas. Trad. de Joan Parra. Barcelona, 1993.

Aquí també en parlen, ja amb sistemes informatitzats. Els nous procediments també impliquen l'ús d'ultrasons.

Del perill d'escoltar un cargol de mar

Del llibre El hombrecito Fermín, de Hans Jürgen Press. Edit. Labor. Bolsillo Juvenil. Barcelona, 1977.

Anterior cargol de mar en aquest quadern.

Textos: Joan Perucho (3)

Extracte de la història Isidro de las Pedrochas, de Joan Perucho:

DE LA VEU
- Per què els homes tenen ordinàriament la veu gruixuda?
- Perquè tenen ampla la canya del pulmó, i obertes les vies on es forja.

- Per què les dones tenen veu de tiple?
- Perquè la seva complexió prem les artèries vocals, i amollen la veu prima, i subtil; i perquè tenen estreta la canya del pulmó i rep poc aire, i és molt prim i subtil, i així surt la veu. Quan els homes neixen, diuen A, que és veu gruixuda, i forta. Les dones. E, que és blana i subtil.

- Per què s'enrogallen els homes quan veuen el llop?
- Per especial virtut del llop, que li va donar la natura per a la seva defensa. I perquè és summament fred el cervell, i envia per l'aire uns vapors tan revinguts i crassos, que premen el pit i el pulmó, i relaxen les artèries vocals, que amb prou feines poden amollar la veu els que el troben.

- Per què molts homes tenen veus excel·lents per a músics i d'altres molts, o el comú, no en tenen, tenint tots el mateix pulmó i canya i artèries locals?
- Perquè en uns la canya és molt ampla, en d'altres molt estreta; en d'altres molt veloç, i subtil; en d'altres molt dura, i tardana. Aquests darrers no poden cantar; els que la tenen veloç i subtil son tiples; els que la tenen forta, tenors; els que la tenen estreta, contralts; els que la tenen ampla, contrabaixos. I en la majoria d'ells és lleugera i deseixida per a fer refilets de gorja; i si no és lleugera i deseixida, no se'n poden fer.

Per llegir-lo sencer

Històries apòcrifes, de Joan Perucho. Edicions 62. Barcelona, 1991.

Tres llocs triats dels molts que parlen de Joan Perucho :

• Xtec
• Vikipèdia
• Lletra

Anteriors textos de Perucho en aquest quadern:

• Textos (1)
• Textos (2)

Per cert, el cognom Pedrochas sembla la versió castellana de Perucho, oi?

Apòcrif: adj. No autèntic, fingit. Llibre (o escrit) fals o atribuït falsament a un autor o temps determinat.

Roques i onades

Amb les onades, l'aigua de mar penetra per forats, escletxes, entrades, clots i coves. L'aigua s'hi esclafa, salta, hi rellisca, llepa, desgasta, forada i s'hi amaga. Fa dotzenes de petits sorolls, milers de bombolles, centenars de sanefes.

Només cal seure a prop i atendre. Però costa tant deslliurar-se de la pressa!

Roques i mar (0:48)

El rostoll i la pluja

El so del rostoll quan s'asseca al sol, després de la pluja.
Aquest és el so en el que, tots dos, es van fixar.
I van decidir explicar-m'ho ahir tot dinant.
Potser és l'aigua que resta dins la tija segada i es dilata.

No el van enregistrar. No tothom duu a sobre una màquina de gravar. Ells hi eren, jo me'l hauré d'imaginar.

Textos: Jules Renard

El frifrit

Al caire del teulat de la pallissa, un pinsà canta. Repeteix, a intervals iguals, la nota hereditària. A força de mirar-lo, l'ull tèrbol ja no el destria del cobert massís. Tota la vida d'aquestes pedres, d'aquest fenc, d'aquestes bigues i d'aquestes teules s'escapa per un bec d'ocell.

O més aviat la mateixa pallissa xiula una cançoneta.

Històries naturals, de Jules Renard. Traducció i edició de Costa/Woith. Edicions de 1984. Barcelona, 1999.

Escoltar com passen

M'agrada seguir com va canviant el so d'unes veus, al carrer, mentre giren (tomben) cantonades i van passant per carrers diferents.

Es nota molt quan són dues noies les que passen dalt d'un motocicle. La moto no peta exageradament i el so de les seves veus, més agudes, es va modulant entremig dels obstacles i parets. Seguir un so fins que sembla fondre's és un privilegi. A ciutat, aquestes modulacions es perden de seguida entre els edificis alts i un soroll ambiental excessiu. Només les nits insinuen aquesta possibilitat, però els sons que s'hi troben són uns altres.

Sempre que he provat de reproduir o simular aquest efecte en cinema ho he trobat molt difícil. La riquesa del que podem arribar a escoltar és ben musical!