Empatx de noms

En un article sobre la pel·lícula de Guerin, En la ciudad de Sylvia, s'anomena o es fa referència a: Proust, Gérard de Nerval, Tati, Ozu, Hergé, Cazotte, Eustache, Rivette, Pialat, Chaplin, Renoir, Dostoievski, Dant, Petrarca, Truffaut i Leger (pel ballet mecànic).

Quin empatx...!

Inventar instruments musicals (2)

Dibuix fet per R.R.V., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Alguaire (Segrià).

Inventar instruments musicals (1)

Dibuix fet per J.J.P.G., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Lleida.

Textos: Val del Omar

Agua Voz

El agua es voz del Dios que buscamos
que necesitamos porque somos casi agua
aguafuego misterio.
Una aceleración que nos lleva a la inhibición
el vacío sordo donde comenzar a oír la música callada, la soledad
sonora, sonido del agua dentro del agua –mundo de silencio.
El reloj espectador enmudece ahogado en agua
para oír la voz del tiempo,
“si quieres saber, olvídate que existes”.

Tientos de erótica celeste, de Javier Val del Omar. Edició de la Diputación Provincial de Granada, 1992.

Semàfors i motors

Esperant el canvi de color del semàfor, al mesclador se li planta al costat una moto Harley, d'aquestes que diuen tenir el so patentat. Engega la gravadora. Quan arriba el verd, la moto desapareix, ben decidida.

Una Harley de costat (0:32)

Al següent semàfor és un autobús el que es col·loca de costat i fa un soroll estrany, una tremolor aguda. També el grava. No crec que el tinguin patentat...

Un autobús de costat (0:22)

Les dotze del migdia a Sant Pau

Aprofitem el diumenge per gravar alguna campana. Però el so escoltat dins el recinte de l'Hospital de Sant Pau (Barcelona), a les dotze del migdia, és esmorteït, discret i acabo dubtant si són campanes o un altaveu graduat per a no molestar els malalts. Ocells, nens, maletes amb rodes i turistes acompanyen sonorament aquest espai interior de l'hospital. A fora, la ciutat no es deixa oblidar.

Sonen les dotze a Sant Pau (1:06)

El so dels vestits

A través de la magnífica pàgina d'Emilio Ruiz, un dels creadors del Archivo Sonoro, arribo al lloc de Show Studio, gent del món de la moda. Han gravat, dins una cambra anecoica, el so dels vestits.

Onze petites movies, totes fetes amb vestits de diferents materials. Sons que, escoltats amb auriculars i a un cert nivell, poden arribar a ser impressionants.

El document sonor (i la seva dificultat)

Una foto és una foto i es veu de seguida. Un text és un text i no costa d'identificar: diaris, llibres i subtítols. Però amb un document sonor, què? No es deixa veure gaire bé. Sovint va acompanyat d'un petit triangle decantat, amb quatre lletres: PLAY.

Fins que no hem sentit del tot un so no el podem conèixer sencer. I si el document sonor és llarg, al final un es pregunta "però què era el que sonava al principi?". Els documents sonors reclamen massa atenció. Fan mandra.

Els que van de turistes a la Índia tornen amb centenars de fotos. Però quants sons, sense estar lligats a una imatge, porten?

Un àlbum de fotos fa de bon mirar. Un llibre fa de bon llegir. Un plat de macarrons fa de bon menjar. Però un paquet de documents sonors costen de pair. I per això només ens els empassem si són dins una pel·lícula, una cançó, un espot publicitari o un documental de balenes.

Està encara per inventar, una nova manera de copsar els sons, de emmagatzemar-los, de compartir-los. I potser també, d'escoltar-los.

Tot arribarà. Quan ens traguem de sobre tanta maquinària.

S'acosta una tempesta (sons grans)

Seqüència: ocells, botzina de cotxe, remor de trons, veus i ambient del veïnat, passa un helicòpter, crits nens i sorolls metàl·lics, arrenca una motocicleta, un tro sord, un tro més proper, primeres gotes de pluja, una persiana es tanca, un tro més fort i arrenca a ploure!

Comença a ploure (3:02)


Dos trons (0:35)

Castanyes (sons petits)

El diumenge, una torrada de castanyes amb la paella foradada.

I després, pelar una castanya abans de menjar-la. Sons secs, aguts, fins, entre cristall i fusta. Bon profit.

Pelar una castanya (0:16)

La garrafa i l'aigua

Omplir una garrafa de plàstic de 5 litres, dins una pica metàl·lica, genera una música pròpia.

Hi podem escoltar:

1. una remor fosca, baixa i persistent, que deu ser la vibració de la pròpia pica a través de la base de la garrafa;
2. un segon fil sonor que va pujant de to, cada cop més agut;
3. un tercer fil més agut , que apareix als 39 segons, mentre l'anterior es va diluint;
4. un rajolí més present, que arrenca al minut i dura fins l'aturada final, quan ja vessa l'aigua i t'esquitxa.
   

Omplint una garrafa d'aigua (1:10)

Aquesta imatge és una part (fins els 6 KHz) del sonograma de la gravació.

La gata que miola

La gata que miola (00:42)

Archivo Sonoro

Fa poc vaig descobrir el Archivo Sonoro, un lloc on recullen i documenten sons, creat per Carlos Emilio, Gabriela i Marbel, a Chiapas, Mèxic. En la seva justificació diuen:

¿Qué pasa con esos sonidos que nunca más se van a escuchar? Voces y sonidos en los cafetales, ingenios azucareros, platanares, milpas, bosques, selvas, cerros, mares, ríos caudalosos, lagunas, presas, templos, cuevas, parques, panteones, edificios arqueológicos y en las urbes, que son elementos culturales que integran una diversidad vigorosa y actual.

Este archivo sonoro será un punto de referencia, comunicación e intercambio entre habitantes de Chiapas, con otros del país y del mundo, interesados en conocer la distinción que existe en los lugares en que habitan, debido a sus diferencias; de esta manera se brinda la oportunidad de que generaciones siguientes conozcan parte de su historia.

De tant en tant hi faré una escoltada! Ben segur.

Passejant (3): plaça del Pi

El mercat de productes artesanals de la plaça del Pi (Barcelona) és una bona excusa per passejar i comprar alguna cosa, com un paquet d'eryssimum, l'herba dels cantors.

I s'hi un ho vol, una ampolla d'oli verge d'oliva, de vi, o formatge, galetes, mel, etc. El so que s'hi fa, al ser una plaça petita, no té tant ressò com el del mercat anterior (a la plaça Reial). La façana principal de l'església del Pi sembla protegir els tendals de les parades.

Plaça del Pi. Mercat de productes artesanals (01:10)

Passejant (2): plaça Reial

A la plaça Reial (Barcelona) es celebra, cada diumenge i des de fa més de seixanta anys, la Fira de Filatèlia i Numismàtica, un petit mercat de segells i monedes.

Palmeres i cotorres. Veïns i turistes al voltant de la font. Mentre, sota les arcades, la gent seu al voltant de les taules per prendre una cervesa fresca o un vermut ben acompanyat.

Plaça Reial (Barcelona). Mercat de segells (01:03)

Passejant (1): campanes i turistes

Darrere la catedral de Barcelona, un dia de festa. Escoltant la gent que passa, els músics de carrer, els grups de turistes i les campanes del migdia.

Campanes darrere de la catedral (05:47)

Textos: Roger Caillois

A l'inici, capítol sobre Mitologia. Pedres de la Xina, hi trobo:

A l'ouest de la préfecture de K'i, à soixante-dix li de l'arrondissement de Long, il existe une grotte appelée la caverne des dragons ou des poissons. Il s'y trouve une pierre qui est tantôt grande, tantôt petite. Si quelqu'un la brise et qu'il en examine l'interieur, il y aperçoit des figures de dragons et de poissons.

Ceux qui passent devant cette caverne évitent de parler. Ils entendent des bruits lointains de tonnerre et d'ouragan. Ils s'arrêtent, en proie à la terreur. Tout le monde n'entend pas ces bruits.

N'he fet una traducció aproximada:

A l'Oest de la prefectura de K'i, a setanta li del districte de Long, existeix una gruta anomenada la cova dels dracs o dels peixos. S'hi troba una pedra que tan aviat és gran com petita. Si algú l'aparta i n'examina l'interior, hi veu figures de dracs i de peixos.

Els que passen davant aquesta cova eviten parlar. Senten sorolls llunyans de tro i d'huracà. S'aturen, aterrats. No tothom sent aquests sorolls.

Pierres, de Roger Caillois. Éditions Gallimard. Collection Poésie (1971).

A Los paisajes de la Rue Jacob, José Antonio Millán parla d'una petita galeria on s'hi exposen pedres.

A Rocks - Bill Atkinson hi ha una col·lecció de fotografies de pedres amb dibuixos espectaculars.

Les màquines tenen veu de dona

Control d'entrades i sortides (0:09)

Gasolinera. Tria del tipus de gasolina (0:08)

La rutina i el músic de cinema mut

RUTINA

Cuando se entra a valorizar el poder que puede tener determinado hecho repetido hasta el cansancio, me viene a la memoria lo acontecido a un músico que ejerció su profesión allá por los tiempos del cine mudo. Este hombre, diariamente, sin fallar una sola vez durante años, haciendo siempre el mismo recorrido en línea recta, iba desde su casa al cine y del cine a su casa.

Sucedió que una noche, que se encaminaba como de costumbre al trabajo, se levantó un viento tan fuerte que lo obligó a volverse de espaldas para encender un cigarrillo. Entonces nuestro músico siguió caminando en esa dirección y regresó de nuevo a su casa.

Seguramente se durmió cansado por haber cumplido otra jornada de labor.

Del llibre de cròniques Yo, pianista de varieté, de J. Lamarque Pons. Editorial Alfa. Montevideo, 1968.