Lladrucs que ressonen (o el gos invisible)

Mentre al forn s'estan coent unes coques de vidre, un gos borda. Res d'excepcional. Però el ressò del lladruc entre els edificis m'incita a gravar-lo per poder-lo compartir. Dit i fet.

Lladrucs que ressonen (0:34)

Textos: Bert Schierbeek

Feuille 1

une feuille
main jaunie
frissonne prise
par un vent
inconnu

craque plus tard
sèche
sous mon pied

Formentera, de Bert Schierbeek (1918-1996). Traducció de l'original holandès al francès d'Henry Deluy. Editions Royaumont. Luzarches (Île-de-France), 1990.

A Formentera el coneixien amb el nom de “Xerimbec”, segons es pot llegir en el paràgraf Llibres i articles en holandès i anglès, 1910-1988, de l'estudi Formentera. Cultura i arts. Literatura (Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera). Sembla que hi ha una traducció al català (del llibre de poemes), però no l'he trobat.

Música i so

Un amic músic (ara és fabricant d'instruments) em va dir: la música no té res a veure amb que les coses sonin. La música és una altra cosa. Encara que també es faci amb sons, puntualitzava.

I des d'aleshores, aquest pensament, aquesta afirmació, aquesta paradoxa, no ha deixat de burxar el meu cap. Música i so, a part?

Potser ja està bé així.

Una pipa

Gràcies a musicaporuntubo (via web de música) descobreixo aquesta pipa de Chema Madoz.

El so de la ciutat (6). Josep M. Espinàs

Fa gairebé 30 anys, Josep Maria Espinàs va escriure aquest article al diari Avui:

Ens falten sorolls

"Pels nostres carrers es troba a cada pas un piano de maneta que fa ballar una mona, un ós, un titellaire o un clown, al compàs de les melodies de Bellini i de Gounod, que surten de mala gana de l'instrument, com si el manubri les arrossegués. A cada cantonada hi ha una orquestra ambulant, formada per professors invàlids, que tocant americanes i valsos de socis alegren el cor dels "horteras" i de les minyones de servei, recordant-los els balls de les festes del poble. I a tot això cal afegir encara la cantarella amb la qual els venedors del carrer anuncien les seves mercaderies, el tritlleig de les campanes de les cabres i les burros de la llet, les campanetes i les botzines amb què s'anuncia la venda de la sal, i els xiulets dels tramvies, i es tindrà una idea, però molt resumida, de l'incessant concert que se celebra en aquesta ciutat".

"El Correo Catalán" ha reproduït aquest text, publicat en el mateix diari ara fa exactament cent anys. Del to de la crònica sembla deduir-se que el periodista es queixava dels sorolls de la Barcelona d'aleshores.[...]

(aquí per llegir-lo sencer)

Josep M Espinàs. Diari Avui, 31 de març de 1978.

Anteriors posts sobre El so de la ciutat:

• (5) Josep Pla
  
• (4) Antoni Rovira i Virgili
• (3) Sha Changpai
• (2) Luis Martín Santos
• (1) Zoé Valdés
  

Llimona (i pera)

Hi ha una llimona
acabada d'obrir
a la cuina.

Si l'olor fos so,
seria una música suau
de bon escoltar.

Postdata: En Gonzalo, inspirat i matiner, escriu:

Hi ha una pera
que s'acaba d'esberlar
al meu fruiter,
de tan madura.

Si l'olor fos so,
seria una música densa
com de tambors a la selva.

Olors i tambors. Així arrenca el dia.

Idea per a un Servei Sonor Especial

Un servei per:

• els que estan desplaçats, allunyats o enyorats del seu entorn;
• els que estan malalts;
• els que han perdut la memòria;
  
• els que volen recordar altres èpoques a través del so.

La idea per a un possible Servei Sonor Especial (SSE) és:

Subministrar, quan el client ho demani, el so del seu entorn, del seu poble, de la seva ciutat, del seu barri, de la seva escala, de la seva feina, dels seus amics, del seu bar, del seu equip favorit.

Acostar al client els seus propis sons quotidians. Quan els necessiti, quan els trobi a faltar. Apropar-li les veus amigues, els ambients familiars, el seu món sonor.

El Servei Sonor Especial (SSE) grava i recull el so d'una manera especial, única, personalitzada. I sempre és capaç de fer arribar aquest material al client (mòbil, podcasts, etc).

Una idea extravagant oi?

Inventar instruments musicals (8)

Dibuix fet per P.P.M., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Lleida.

Inventar instruments musicals (7)

Dibuix fet per J.L.B., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Lleida.

En compte

Aquí, un avís sobre les condicions d'ús (no sempre llegides), i els drets i deures que un pot contraure amb Youtube i MySpace.

Les eines d'un tonmeister

Els amics de TESI em guien fins el lloc web del senyor Eberhard Sengpiel. És enginer de so, un tonmeister, i ofereix cent (100) eines de càlcul en línia sobre àudio, acústica i tècniques de gravació al seu lloc web.

Calculadores, comparadors, taules, fórmules i convertidors. Cent eines. Inacabable!

Acústicaweb

David Casadevall és una de les tres persones que tiren endavant Acústicaweb. La seva targeta diu: Màster en Acústica Arquitectònica i Ambiental, Arquitecte Tècnic i Consultor Acústic.

És un lloc web molt ben fet, ordenat, molt clar i ric en continguts. L'anomenen observatori acústic. I aviat farà un any que existeix. Enhorabona.

En el darrer paràgraf de la seva presentació, diuen:

Vivimos envueltos de sonidos y ruidos. Sonidos que ocupan el espacio, que lo traspasan y nos cambian el estado de ánimo. Estamos acostumbrados a escuchar música, sirenas de ambulancias, sonrisas, televisores, cafeteras, tizas raspando la pizarra, una campana, un perro, un despertador, un grito, un susurro,..., y el sonido sigue siendo un gran desconocido. Todos vamos adquiriendo una cultura visual, una cultura del gusto y una cultura del olfato, pero el tacto y el oído quedan en un segundo plano, a pesar de cada sonido que percibimos lleva asociado una emoción y nos causa una reacción. Nos falta una cultura del sonido.

Textos: Rosa Lentini

Homilía

En la torre del campanario un ritmo pautado,
el toque de muerto, en la iglesia
la misa de réquiem de Bach.

Sordas supervivientes, las notas
suben hacia la bóveda,
parten del silencio hacia el silencio,
donde el olvido nada y los peces comen
suaves de nuestros labios, quietos.
Siempre hay alguien encogido
cuando inundamos la placenta.
Luego llega la culpa.

¿Es ésta la frontera?

De pronto la música
desciende como una malla
y del rosetón llegan vivos los colores:
dormir en ellos, venas antiguas y depuradas.

Todo hace el amor con el otro lado.

El maestro de música, con su puño,
abre y cierra los sonidos.

El sur hacia mí, de Rosa Lentini. Ediciones Igitur. Montblanc (Tarragona, 2001).

Aquí, una entrevista (diari Avui, 28 de juliol del 2005, format pdf).

Diegesi (OffScreen)

Offscreen és una altra revista (en línia) magnífica sobre cinema. El volum doble d'agost i setembre de 2007 agrupa articles i reflexions sobre el So en el Cinema i més Enllà.

En el sisè apartat, Discursos sobre Diegesi, hi ha un curt i contundent escrit de Randy Thom, un home de so pel cinema amb un currículum impressionant.

Acústica de l'ànima tracta sobre l'ús del terme diegètic durant el treball de so a les pel·lícules i comença així:

Durant els trenta anys de converses que he tingut amb companys, treballant en llargmetratges als USA i la Gran Bretanya, ningú mai no ha utilitzat la paraula diegètic excepte per ridiculitzar-la com a terme acadèmic d'ús poc pràctic. Mai no he sentit ningú fer una pregunta a un director com, "aquest tret és diegètic?" o "aquest solo de saxo és diegètic?". Sospito que una de les raons és que hi ha maneres més directes de fer aquestes preguntes quan es treballa en un film: "Jim sent el tret?". "Sent el saxo, l'Angela?"

Agraeixo Francesc Poquet per l'impuls que, sense ell proposar-s'ho, m'ha portat a escriure aquest post.

Hi ha massa imatges (Hors Champ)

Una de les bones revistes en línia sobre cinema és Hors Champ.

Hi ha massa imatges és l'escrit de Bernard Émond, realitzador, guionista i productor. Porta el suggeridor subtítol de "Carta als joves que em demanen com esdevenir cineastes". En retallo el final:

Mais au bout du compte, à ceux qui aspirent à devenir cinéastes, il faut par-dessus tout rappeler que l'art est à la fois une rupture et une rencontre. Une rupture, parce que l'artiste doit sortir de lui-même, combattre les évidences et la facilité, affronter et décoder le monde. Mais l'art est aussi une rencontre parce qu'il y aura, un jour, dans une salle obscure, quelqu'un à qui on parlera.

En una traducció automàtica, però plausible, al català:

Al capdavall, als que aspiren a fer-se cineastes, cal per damunt de tot recordar que l'art és a la vegada una ruptura i una trobada. Una ruptura, perquè l'artista s'ha de sortir d'ell mateix, combatre les evidències i la facilitat, enfrontar i desxifrar el món. Però l'art és també una trobada perquè hi haurà, un dia, en una sala fosca, algú a qui es parlarà.

A la mateixa revista hi ha una entrevista (feta el 2005).

Textos: Guillem Simó

No diguis mai: "faré". No barregis les bones intencions amb la virtut, no confonguis la borratxera amb la ressaca, els mots amb els fets. No decideixis actuar: actua directament (o no actuïs). Mentrestant, la música, l'art, en complicitat amb la natura, et farà companyia, i els lapses del dubte seran, tanmateix, els més plens. [...]

En aquesta part del món. Dietaris, 1974-2003. Guillem Simó. El Gall Editor. Pollença, 2005 (pàgina 52). (La negreta és meva)

Nit. Fulles. Motos.

De nit, el carrer es deixa sentir en les fulles que cauen dels lledoners i en el so dels nostres passos entremig de la fullaraca. Més o menys.

Les motos, sorolloses i "sempre culpables", avisen mentre s'acosten. Sortosament. Així un mateix pot regular el grau d'afuament de la seva oïda i no arribar a desplomar-se en cas d'apropament indegut, mentre espera escoltar una fulla que no acaba d'arribar.

El trànsit s'acosta i s'allunya. Sempre procura avisar. És tota una pensada, si no fos que uns sorolls emmascaren els altres i sempre queda algun element sonor descontrolat que acaba sobtant massa al vianant escoltador de fulles que cauen.

Anteriors notes sobre fulles en aquest quadern:

• Sons no gravats
• Plouen fulles
• Plàtans
  

Inventar instruments musicals (6)

Dibuix fet per F.J.A.S., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Lleida.

Inventar instruments musicals (5)

Dibuix fet per M.D.M.S., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Tarragona.

Escombrant el bosc inundat

Després de la visita decebedora a l'exposició temporal Física i música (CosmoCaixa), i d'un volt a la Sala de la Matèria, sempre estimulant, entrem a un món tancat i humit. Una mica de selva, a mig camí entre la representació i l'espectacle.

Ocells, peixos, serps, animals grans i petits al bosc inundat. Arbres molt alts, lianes i una pluja fina que dibuixa l'arc de sant Martí. Durant el passeig per la selva apareix una senyora escombrant i prevenint del que els ocells deixen anar (es coneix els seus llocs preferits).

A la gravació hi ha, doncs: ocells, una mica de públic i la senyora escombrant. Em pregunto si ella també forma part de l'espectacle.

Escombrant el bosc inundat (0:44)

Obres i sorolls

El treball de construcció d'un nou edifici, a prop de casa, genera força soroll, i és variat. Des d'on visc, un sisè pis, m'arriba el so de tot el que fan allà baix. Però el més molest, per a mi, és una baixa freqüència, d'uns 37 cicles, que es manté gairebé tota l'estona i que sembla fer ressonar el menjador. Depèn d'on em col·loqui, aquest to baix i greu augmenta o s'arriba a cancel·lar i desapareix.

Estar sotmès moltes hores a certs nivells de sons de baixa freqüència (entre 20 i 200 cicles/segon) pot arribar a produir trastorns a la salut. Són sorolls (remors) difícils de reduir o contrarestar, generats normalment per motors, equips d'aire condicionat, refrigeradors, etc.

M'acosto a les obres. Hi ha un camió al carrer que aguanta, amb el seu braç-grua, les travesses de ferro de l'estructura mentre les estan soldant. El carrer és estret i faig una gravació des de l'altra voravia.

Mesuro el nivell del so amb el camió aturat: 61 dB (A) SPL. Però amb la corba de ponderació C, que no filtra tant la mesura, em dona 89 dB (C) SPL. Aquesta diferència de 28 dB evidencia l'existència exagerada del component greu.

Obres de construcció (0:59)

Divendres. Dia laborable per uns. Dia de festa (pont) per altres. Però el soroll...

PD: Dissabte parlo amb un dels treballadors de l'obra. El soroll de tan baixa freqüència (37 cicles) surt del generador que tenen instal·lat a la zona posterior. Tot i tenir els comptadors, encara no arriba el subministrament d'energia elèctrica. Aviat, doncs, s'acabarà aquest so que se sent més que s'escolta.

Inventar instruments musicals (4)

Dibuix fet per J.M.P., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Lleida.

Inventar instruments musicals (3)

Dibuix fet per J.A.L.R., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Lleida.

De la necessitat i la dificultat d'escriure i publicar

L'editorial UOC acaba de publicar Disseny i creativitat sonora, un llibre que porta un subtítol llarg: El so al cinema, la televisió, la ràdio i la música. Persones i tecnologies que hi intervenen.

L'autor és Cinto Niqui, un nom important al món de la ràdio i la comunicació. És enginyer tècnic, llicenciat en filologia catalana i doctor en comunicació. Queda clar: un home molt interessat en el so.

El llibre és necessari i interessant. A més de l'explicació de molts processos i eines de treball amb el so (música inclosa), hi ha quinze entrevistes amb professionals molt diversos. El més interessant, per a mi, ha estat llegir l'entrevista amb Joan Quilis, el tècnic de so directe (cinema) més important per a la nostra història.

Tanmateix, desitjaria que en una segona edició es poguessin millorar alguns punts:

• No hi ha índex de noms.
• No hi ha glossari: indispensable en un llibre tècnic on el lèxic es basa en la convivència difícil dels termes anglosaxons i la seva adaptació al català.
• La bibliografia és escassa.
• L'ordenació del llibre és confusa: la numeració dels capítols es repeteix en les dues parts del llibre i la numeració dels paràgrafs no inclou la del propi capítol.
• Hi ha algunes imprecisions i errors.
• No totes les entrevistes porten data ni estan actualitzades: algunes es van fer fa més de catorze anys.

No és fàcil escriure sobre temes tècnics i alhora mantenir un bon grau d'actualitat. Ànim!