L'explicador de pel·lícules (2)

Gert Hofmann va escriure un llibre, entre memòria i ficció, sobre el seu avi, Karl, un explicador de pel·lícules a Limbach (Saxònia, Alemanya).

Al llibre, Der Kinoerzähler, es diu que Karl va ser l'explicador i el pianista del cinema Apol·lo. Vestia una espècie d'uniforme mentre el públic era a les fosques, drets o asseguts en algun dels vint-i-tres seients de la sala. Cada setmana feien sis funcions i fins a tres canvis de programa.

Karl, l'explicador de pel·lícules, mirava de no ser pompós en el seu estil, com passava amb altres explicadors, i procurava d'articular i pronunciar bé totes les paraules, encara que fossin llargues. Intentava mantenir una bona sincronia entre les imatges de la pantalla i les seves paraules, ni massa d'hora ni massa tard, facilitant la comprensió de l'acció i la connexió entre les escenes. "¿Dic ara que ella l'estima, o m'espero una mica més?".

Abans d'explicar la pel·lícula als demés se l'havia d'explicar a ell mateix i demanava al projeccionista que li passés, privadament, les bobines. Quan van arribar el cinema sonor i Hitler, molts explicadors es van passar al circ o ho van deixar estar, però en Karl no...

• Llibre The Film explainer, la versió anglesa, també es pot trobar a Google Books.
• Llibre El narrador de películas, traducció al castellà.
• Pel·lícula alemanya basada en el llibre, Der Kinoerzähler, del 1993. Trossets del film a Youtube.

L'explicador de pel·lícules

Precisament en una d'aquelles barraques inestables de fira va arribar a Lleida el cinema comercial, de la mà del cinematògraf Polak, pel nom del seu amo, i que passava un repertori restringit de cintes mudes i sense un fil argumental intel·ligible, uns inconvenients que acabaven per desanimar l'encuriosida parròquia, a la qual li costava de repetir l'experiència. Conscient que li calia idear algun remei per tornar a recuperar clientela, al senyor Polak se li va acudir que les pel·lícules podien ser narrades de viva veu per alguna persona que s'hi prestés i demostrés tenir-hi una mínima gràcia.

La millora prevista del servei va ser anunciada en una pissarra i mitjançant fullets volants repartits a mà pels carrers més cèntrics. El cas és que la novetat va aixecar una certa expectació entre el públic, que es va decidir a tornar al local.

Aquell explicador de pel·lícules, del qual s'ignora la identitat i altres circumstàncies personals, excepte la seva condició de foraster, i probablement d'estranger, tal volta compatriota del tal Polak, procedia a relatar a la seva particular manera i bastant al seu aire les peripècies dels protagonistes a la pantalla, i es veu que ho feia amb tanta fluïdesa i imaginació, amb una desimboltura retòrica tan del gust popular, afegint si convenia salsa de collita pròpia, que les sessions fins aleshores pràcticament buides de la mágia del siglo XX, com la qualificava ampul·losament (però no s'equivocava) aquell individu especialment garlaire, aviat - tan aviat com va córrer la brama per la ciutat - es va haver de penjar el cartellet de complet al defora de la sala improvisada a la rambla canviant.

Un cop acabada la fira, el narrador cinematogràfic va desestimar una oferta laboral del propietari del cinema ambulant per continuar en el negoci, desenvolupant el paper per al que s'havia demostrat tan capaç, i es va quedar a Lleida, qui sap si sobtadament enamorat de la ciutat, que tot pot passar i de més verdes en maduren i no diguis mai d'aquesta aigua del Segre no en beuré [...]

L'explicador de pel·lícules, episodi del llibre Salvatge Oest, de Vidal Vidal. Editorial Planeta, 2001.

Notícia sobre el cinematògraf Polak a L’arribada del cinema a Valls (1897-1907), de Josep Martí i Baiget (vegis la pàgina 7, línia 6).

La imatge reproduïda és del Picture Palace dels Germans Newth, extreta del llibre Arqueología del cine, de C.W. Ceram (Ediciones Destino, Barcelona, 1965).

Un mentor de cinema

Gent de cinema, de so, o del que calgui, no deixeu de llegir aquest post d'en Tim: Intern Applications – Mute FX Clip, on ensenya un clip mut i ens demana quins sons creiem necessitar.

Com que el clip és de The World’s Fastest Indian i ell és el supervisor de l'equip de editors de so, recorda mol bé com s'ho va fer per buscar i muntar els sons.

Ah, i tot això és perquè Tim Prebble ha decidit fer de mentor de 4 persones interessades en aprendre sobre el so per cinema i els hi proposa feines i deures, com estudiar films. Quatre afortunats interns virtuals. Chapeau, Tim!

La ciutat imaginada

• M'estranya el so que fa la gent al caminar.
• Les botzines dels cotxes em semblen estrafolàries. I totes diferents.
• Els que venen diaris duen una motxilla amb cascavells.
• Les portes de les botigues fan un grinyol especial.
• Els taxistes, riallers, porten molts penjolls dins el cotxe.
• A les farmàcies hi ha més silenci que als temples.
• Se senten molts plors de nen pels carrers.
• La nit que va ploure va llampegar molt, però no es va sentir cap tro.
• Quan han de parlar pel mòbil, els vianants s'aparten discretament
• El trànsit rodat és dens però es poden sentir les campanes.
• Els nens es traslladen amb patinets casolans que fan molt soroll. Ningú es queixa.
• Els gossos sempre borden de lluny.
• A partir de les deu de la nit, la ciutat té un altre so, que fa somiar.

Quins són els sons que trobem especials dels llocs visitats durant l'estiu?

Textos: Lev Tolstoi

Del bosc espès on romania encara la neu s'escolava l'aigua amb un lleu gorgol per rierols sinuosos. Els ocellets refilaven i de tant en tant volaven d'un arbre a l'altre.

En els intervals de calma hom percebia la fressa de les fulles de l'any passat, que el desgel de la terra i la creixença de les herbes feien moure.

"És admirable! Se sent i es veu com creix l'herba!", es digué Levin en remarcar com es movia per entremig de l'herba renadiva una fulla de trèmol humida. [...] Un voltor, batent les ales sense pressa, volava a gran alçària damunt d'un bosc llunyà; un altre volava en la mateixa direcció i desapareixia.

El xerroteig dels ocells entre els arbres era cada vegada més intens. No gaire lluny ahucà un duc, i el Manyac, en sentir-lo, avançà cautelosament uns quants passos i es posà a escoltar decantant la testa. De la banda del rierol se sentí una puput, que llançà dues vegades el seu crit habitual, i després s'engargussà i va enrevessar-se.

- Ho sents? És una puput, oi? - féu Stepan Arkàdievitx sortint de darrera un matoll.
- Sí, la sento - contestà Levin profanant amb descontentament la calma del bosc amb la seva veu, que resultava desagradable a ell mateix -. Ara vindran de seguida. [...]

(extracte del capítol de la cacera)

L'herba, que les dalles tallaven amb un zumzeig sucós i exhalava una fortor àcida, s'anava amuntegant en rengles alts. Els segadors treballaven abridament, colze a colze. No es percebia sinó el retruc de les botigues de llauna, el ressò de les dalles que topaven, el xiulet de la pedra en esmolar-hi l'eina i els crits alegres dels segadors, que rivalitzaven a veure qui treballava més.

[...] Levin muntà a cavall i, acomiadant-se amb recança dels mugics, se'n tornà també a casa. En arribar al turó mirà enrere. La boira no li deixava veure la gent. Només se sentien les veus grolleres i joioses, les riallades i el dring de les dalles en topar les unes amb les altres.

(extracte del capítol de la sega)

Anna Karènina, de Lev Tolstoi. Traducció d'Andreu Nin. Biblioteca Bàsica d'El Periódico. Barcelona, 2005

Ocell compassiu

Veient com em costava fer-li un bon enregistrament, l'ocell es va compadir de mi. S'acostà a una branca més propera i, quan vaig tornar a tenir l'equip a punt, va reiniciar el seu cant. Ho feia amb paciència, com si volgués assegurar-se que quedés ben gravat, remarcant cada frase amb una bona pausa. Tothom va quedar admirat del "meu" enregistrament.

Notes esparses (10)

• Hi ha una hora, al caure el sol, en la que els gossos reclamen el seu àpat. Tenen gana i borden.

• L'home que instal·la la nova antena col·lectiva és de Figueres i quan el truquen al mòbil li sona una sardana.

• L'apassionaven els sons estranys, difícils de captar i d'entendre, els sons molt petits i els llunyans. Va acabar sent un magnífic espia.

• En aquella ciutat no hi havia terrats, tot eren teulades. Això el va entristir.
  

• Potser no ho estem fent del tot bé, esperant uns resultats tan concrets del micròfon.

• Sempre està gravant alguna cosa, però després mai escolta res. Diu que només quan enregistra té aquella actitud especial i única per poder escoltar de veritat. I del so gravat no en vol saber res.
  

Textos: Joan Sales

Xàtiva, dimarts 16 de març de 1937

[...] Les noies cada dissabte freguen les aceres. No es limiten a escombrar-les com als pobles i ciutats petites del Principat: les freguen. És un refinament que ell sol acreditaria Xàtiva com la ciutat més polida del món. Tot hi té aquell aire entre senyorial i pagès que és tan agradable de respirar; pertot s'exhala un perfum de fruita, de vi i d'alls; sí, d'alls, però a mi l'olor d'alls tendres m'agrada. El terme té un extens regadiu amb unes grans plantades d'alls i hortalisses i fruiters de tota mena. De tant en tant vora un rec hi ha un desmai o bé, cosa potser encara més bonica, una palmera datilera prima i tan alta que sembla tocar el cel amb el seu ventall de palmes. Ni cal que et digui que entre tants perfums predomina el de les taronges. Pels caminets de l'horta van els "llauraors" en els seus cavallets i tot és ric, ufanós, paradisíac. Les xiques són altes i ben fetes, amb uns ulls que semblen versos de Baudelaire. S'hi parla un català diví, amb unes consonants més sonores que enlloc; tu, fill de Lleida, t'hi trobaries com a casa teva.


[...] els primers dies de ser a Xàtiva em feia estrany de no sentir-los [els canons], fins els trobava a faltar. Sobretot de nit. Ara, en aquest carrer de Bellver on m'estic a dispesa junt amb un altre oficial, sento tot el sant dia la remor dels nens que juguen, les veus de les noies que passen i el dring de l'aigua que es vessa contínuament a la font.

Cartes de la guerra, de Joan Sales. Club de butxaca, 37. Club Editor. Barcelona, 1986.