Mesclar i programar

La feina de mesclar pot tenir - com segurament deu passar amb tots els demés treballs - relacions, equivalències i punts de contacte amb altres activitats. Molt més del que ens pot semblar. He de reconèixer que m'agrada trobar aquestes sintonies. Aquí n'he barrejat algunes:

La Mescla (de so, música, cinema) i la Programació (amb ordinador).

• Fer-ho bé i fer-ho ràpid no poden anar junts.
• Vas ràpid i et deixes coses per arreglar després, per quan tinguis temps de tirar enrere. Però és possible que no tinguis tot el temps que necessites per tots els canvis. O que, quan tornes enrere, la situació genera nous problemes que has de decidir resoldre.
• És millor, a les mescles, anar resolent per etapes, per capes, per grups (com li vulgueu dir). I deixar-ho "resolt", al menys, en el seu nivell. La majoria de mescladors comencem pels diàlegs, d'altres comencen pels ambients. Les capes següents (en podem dir premescles) ja es treballen en relació a les anteriors: fas el balanç dels ambients mentre escoltes els diàlegs, etc.
• Hi ha un desajust entre el que l'usuari diu que vol i el que realment vol. Equivalència: a alguns directors (i productors) els passa que només a mesura que avança el treball de mescla van trobant com voldrien que sonés el seu film, a base a les idees aportades per uns i altres, o a base del contrari del que tothom diu...
• Què faria l'usuari? Els usuaris no pensen com els programadors. És bo mirar que fan els usuaris amb el teu programa, quins camins agafen per fer les coses, quines dreceres prefereixen, on s'aturen, on s'encallen, etc. Equivalència: penso en el públic, en les persones que van al cinema.

L'Espia de Mahler i els sons (17 i 18)

Aquí es poden escoltar els "Quadern de Sons" número 17 i 18, el petit espai radiofònic que faig pel programa L'Espia de Mahler que realitza Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6 (diumenges al migdia amb repetició el dissabte següent a les vuit del vespre):

17.- La música (9:59)

18.- So del Cinema (9:30)

Mestres Quadreny

Sona el CD "Música de cambra I" de Josep M. Mestres Quadreny. En les notes internes es llegeix:

"El 1968 va tenir lloc en la vida de Mestres Quadreny un dels moments més trascendentals amb l'encontre, a la fi d'un concert, de l'enginyer industrial, i més tard ell mateix compositor, Lluís Callejo. Callejo, en el transcurs d'aquella trobada, va assegurar-li que les sonoritats presents en el concert eren d'allò més semblant als sons dels xocs de les partícules en un reactor nuclear i que el més sorprenent era com la relació entre aquells sons era absolutament aleatòria."

Ahir vaig trobar, a l'apartat de segona mà (9 euros) d'una llibreria del Carrer de Verdi, el seu llibre "La música i la ciència en progrés" (Arola Editors, 2010), que havia pogut fullejar a l'exposició que li va dedicar recentment l'Arts Santa Mònica, a Barcelona.

Una exposició una mica esquifida per la dimensió que el compositor Mestres Quadreny sembla tenir. Com sempre, el so dels vídeos documentals ressona entre les parets blanques i nues i es barreja amb tota la resta. Què s'hauria de fer per què una visita així fos menys decepcionant? Per sort, la música de Mestres i el seu pensament ho poden suportar.

Un de les idees del seu llibre (just a la darrera pàgina) sintonitza amb el que està passant al món del cinema:

[…] Hi ha una tendència creixent a escoltar la música en la intimitat, cosa que ens fa entreveure que allò que està en crisi no és l'orquestra pròpiament dita, instrument perfectament vàlid àdhuc per a la música moderna, sinó l'onerosa cerimònia del concert públic. És molt possible que moltes orquestres puguin sobreviure vehiculant la seva activitat a través de la radiodifusió, amb una capacitat d'audiència infinitament superior a la d'un auditori i sense la servitud d'un públic envellit i rutinari.

La imatge de la partitura d'Aronada l'he treta de El Temps de Crònides, el magnífic blog del músic Marc Egea, que acabo de descobrir!