Tim Smith, músic i escriptor, ha construït, durant un any sabàtic, aquest estudi de 35 fugues i preludis tocats per David Korevaar.
Quantes petites meravelles es troben per aquests mons!
dimarts, 22 de febrer del 2005
Bach, vist i escoltat
Tim Smith, músic i escriptor, ha construït, durant un any sabàtic, aquest estudi de 35 fugues i preludis tocats per David Korevaar.
Quantes petites meravelles es troben per aquests mons!
diumenge, 20 de febrer del 2005
Conservatori Femení
Conservatori Femení.
Solfeig. Piano. Harmonia. Cant. Violí. Violoncel.
Arpa. Guitarra. Rítmica. Idiomes.
Solfeig. Piano. Harmonia. Cant. Violí. Violoncel.
Arpa. Guitarra. Rítmica. Idiomes.
Al carrer del Montseny amb Gran de Gràcia (Barcelona).
Textos: Sei Shônagon
54. Choses que l'on entend parfois avec plus d'emotion qu'à l'ordinaireNotes de chevet, de Sei Shônagon. Editorial Gallimard / Unesco (1985, 1996). Traducció André Beaujard. És un llibre escrit per una dama d'honor de la cort imperial del Japó, en el segle XI.
Les bruits de voitures, au matin, le premier jour de l'an. Le chant des oiseaux. A l'aurore, le bruit d'une toux, et, il va sans dire, le son des instruments.
Una possible traducció:
54. Coses que se senten amb més emoció, potser, que d'ordinari
Els sorolls dels carruatges, al matí, el primer dia de l'any. El cant dels ocells. A l'aurora, el soroll d'una tos, i, no cal ni dir-ho, el so dels instruments.
divendres, 18 de febrer del 2005
Textos: Thomas Bernhard
ImaginacióHistorietes inexemplars (L'imitador de veus). Editorial Empúries. Barcelona, 1985. Traducció de Josep Murgades.
Vora del barri copte del Caire van cridar-nos l'atenció tot de carrers amb cases de quatre i cinc pisos, al terrat de les quals es fa cria de milers de gallines, de cabres i, fins i tot, de porcs. Vam intentar d'imaginar-nos què es deu poder escoltar si en aquestes cases es cala foc.
dimarts, 15 de febrer del 2005
Dilluns
De fet, ja és dimarts. Al mesclador li fa vergonya parlar en primera persona, vet aquí.
Pel gener del 99, el mesclador es va comprar El Canvi. Cadascú té camins diferents per arribar als llibres als que arriba. Els anys han mantingut aquest llibre a prop meu. I encara que algú s'hagi mort, el llibre segueix, tossudament, a prop.
La meva filla m'ha repassat les faltes d'ortografia. Caritat i paciència.
Què poden durar aquestes bitàcoles (blogs)? No estan fetes per durar, oi? El programa que les manté hauria d'anar esborrant les notes antigues, i les d'abans d'ahir també, alleugerint la maleta. El senyor Pla diria que són collonades.
Pel gener del 99, el mesclador es va comprar El Canvi. Cadascú té camins diferents per arribar als llibres als que arriba. Els anys han mantingut aquest llibre a prop meu. I encara que algú s'hagi mort, el llibre segueix, tossudament, a prop.
La meva filla m'ha repassat les faltes d'ortografia. Caritat i paciència.
Què poden durar aquestes bitàcoles (blogs)? No estan fetes per durar, oi? El programa que les manté hauria d'anar esborrant les notes antigues, i les d'abans d'ahir també, alleugerint la maleta. El senyor Pla diria que són collonades.
diumenge, 13 de febrer del 2005
Un altre Mar Adentro i en Michel Fano
L'octubre del 1985, vaig mesclar Mar Adentro, un llargmetratge documental (85 minuts) de Francisco Bernabé i Rafael Trecu, de la productora ORNIS Films.
Rafael Trecu, co-director i productor, era un home apassionat pels documentals d'animals. Ell em va donar a coneixer el treball de so - una veritable partitura sonora - de Michel Fano, deixant-me les cintes VHS de Le territoire des autres i La griffe et la dent, dos documentals esplèndids de Gérard Vienne i François Bel.
He trobat una entrevista amb Michel Fano: 1ª part, 2ª part, 3ª part i 4ª part (en format pdf).
Rafael Trecu, co-director i productor, era un home apassionat pels documentals d'animals. Ell em va donar a coneixer el treball de so - una veritable partitura sonora - de Michel Fano, deixant-me les cintes VHS de Le territoire des autres i La griffe et la dent, dos documentals esplèndids de Gérard Vienne i François Bel.
He trobat una entrevista amb Michel Fano: 1ª part, 2ª part, 3ª part i 4ª part (en format pdf).
dimecres, 9 de febrer del 2005
La veritat
La veritat és que em sorprèn la quantitat de cinema que veu i coneix la Judith. Sorpresa i enveja.
El mesclador va poc al cinema. Abans hi anava molt més. Però durant la primera època a l'estudi em vaig acostumar a estar a la "meva sala de cinema" mentre treballava, sol i tranquil. I quan anava als cinemes "de veritat" m'ofegava, enmig de tanta gent i sorolls. Patia una mena de claustrofòbia i havia de seure, sempre, al costat d'un passadís. Ja ho veieu, un petit desastre.
L'aparició dels DVDs ha sigut providencial. Mirar ("mirar"!) una peli amb un ordinador portàtil i uns auriculars (o amb un lector de DVD amb pantalla incorporada) proporciona un plaer especial i nou. La imatge és petita però la tens a prop. I el so és prou bo. Es construeix, virtualment, una petitíssima cambra de projecció d'ús personal.
La veritat és que encara no he vist Mar adentro. Però aquest cap de setmana ho soluciono. No hi ha sortida, m'han deixat un DVD dels que envien als membres de l'Acadèmia per poder fer la tria pels premis Goya.
El mesclador va poc al cinema. Abans hi anava molt més. Però durant la primera època a l'estudi em vaig acostumar a estar a la "meva sala de cinema" mentre treballava, sol i tranquil. I quan anava als cinemes "de veritat" m'ofegava, enmig de tanta gent i sorolls. Patia una mena de claustrofòbia i havia de seure, sempre, al costat d'un passadís. Ja ho veieu, un petit desastre.
L'aparició dels DVDs ha sigut providencial. Mirar ("mirar"!) una peli amb un ordinador portàtil i uns auriculars (o amb un lector de DVD amb pantalla incorporada) proporciona un plaer especial i nou. La imatge és petita però la tens a prop. I el so és prou bo. Es construeix, virtualment, una petitíssima cambra de projecció d'ús personal.
La veritat és que encara no he vist Mar adentro. Però aquest cap de setmana ho soluciono. No hi ha sortida, m'han deixat un DVD dels que envien als membres de l'Acadèmia per poder fer la tria pels premis Goya.
Un actor, la seva pàgina web i una pel·lícula
Quatre apunts mentre mesclàvem la versió doblada de The Door in the floor (Una mujer difícil), amb Kim Basinger i Jeff Bridges:
- El clec-clec del despertador, i de la màquina d'escriure, i de l'intermitent del cotxe. És el so d'un punt clau de la història, que succeeix sota la neu.
- Una sirena de vaixell que han (re)afinat amb la música perquè no resulti discordant.
- Contes de 500 paraules.
- La nena sent sorolls d'algú (un animalet) que no vol fer sorolls.
Notes esparses (2)
- So tangent: un frec entre objectes.
- So interior: la clau al pany.
- Les sabates de sola de goma també fan soroll al aixecar el peu, caminant.
- Un veí barrinant una fusta? Un motor desacompassat? Tot plegat era una mosca, d'una mida respectable, atrapada entre els vidres d'una finestra.
- L'olor també és un so.
Barana
Apunt ràpid de la barana d'una finestra que dóna al carrer en una planta baixa del carrer Romans (Gràcia, Barcelona). No sé què té que sempre la miro, tot passant.
diumenge, 6 de febrer del 2005
Stereoscope
Un estereoscopi és un aparell per veure fotos en estèreo fetes amb màquines que fotografien dues fotos alhora. L'estereoscopi ajuda a visualitzar una foto amb cada ull i deixar que el cervell les uneixi, donant la sensació d'un cert relleu, una mica pla.
Les anomenades fotos en 3D es basen en la inserció de dues fotos en una de sola, separades per la gamma de colors. Necessiten d'unes ulleres especials.
(Spitzberg. Foto Nº 333 de la sèrie I. Galletas y Chocolates Solsona-Rius)
No sé com em va arribar aquest estereoscopi de la casa Galletas y Chocolates Solsona. He conegut un altre tipus d'estereoscopi on les fotos estaven muntades en un disc i el visor tenia una pestanya per anar avançant cada parella estèreo de fotos.
M'he trobat amb dotzenes de llocs sobre aquest artilugis, però Design for life és el que m'ha agradat més. Ensenyen com construir-te'n un, i han editat una col·lecció de 100 targetes amb imatges estèreo de Jacques Henri Lartigue.
Estèreo, del grec stereós: sòlid, espacial.
Per cert, Obertura, una bitàcola que feia de fotoblog d'aprenentatge del mesclador-fotògraf, ja no hi és. Bon vent i barca nova.
Notes esparses (1)
- Passeig de Gaudí. Un grup de grallers. Els vaig sentint mentre travesso un carrer. Em sembla trobar-hi una riquesa rítmica que em fa escoltar-los. Quan el semàfor canvia al verd i arrenca un autobús, m'adono que el que m'agradava era el seu motor al ralentí sincronitzat casualment amb el tabal dels grallers.
- El volant del cotxe fregava amb la tapa de la llibreta. Un so entubat, com el vent i suau.
- El mesclador, quan mescla, es creu músic i pintor. Sobretot pianista i aquarel·lista. I també una mica mag. Una mica.
dimecres, 2 de febrer del 2005
Sincronia
Hi ha dies rics en coincidències. És quan reps tres trucades de persones que han treballat juntes, però que ara no ho fan i et telefonen per tres coses diferents, deslligades. Sorprenent. És quan, després de llegir uns comentaris de la Vallès sobre la seva feina de traduir, veus a BTV un Saló de Lectura sobre traductors. Sorprenent.
Què és el que lliga les hores i els fets perquè sincronitzin tan bé?
Què és el que lliga les hores i els fets perquè sincronitzin tan bé?
So i imatge
Sonification. La sonificació (se'n diria així?) és l'ús del so per transmetre informació. És un camp nou, curiós, suggeridor. Diuen:
El seixanta per cent del que veus... de fet, és el que sents.Hi tornarem ben aviat.
Per tenir mandra...
Hi ha nits en les que, després de passejar-me mandrosament per altres blogs energètics, acolorits, desvergonyits, variats, frescos i divertits, perdo les ganes d'apuntar res en un quadern entossudit en parlar dels sons.
Però avui he fet un esforç per enfotre'm una mica:
Però avui he fet un esforç per enfotre'm una mica:
- Hi ha un extractor de sostre en el lavabo (d'un estudi) que genera un brunzit greu espectacular. Si et mous a prop, pots trobar posicions on gairebé el so s'anul·li, o s'incrementi exageradament. Però no és una peli, ni un disc, ni un mp3 i no se'n parla.
- Dilluns vam acabar la remescla de El habitante incierto, la peli del senyor Morales que ha sigut escurçada després del festival de Sitges. És una sort tenir la possibilitat d'afinar i canviar alguns punts, a part dels estrictament necessaris per l'edició. Una sort per a tots. Un luxe (en aquest cas, de carambola).
- En B. i el seu equip necessitaven un so de gronxador per un curt d'animació de l'escola. Faig proves amb una vella rodeta d'hàmster, però té un so massa fi, petit. Investigo més i trobo l'escala d'alumini (ah, les escales, sempre tacades de pintura!) que gemega en una posició determinada de l'arc d'obertura. Treballant aquest punt, l'instrumentista - mesclador - escalista es va gravar al portàtil, grinyolant una bona estona. Una mica de tria i muntatge del tros millor amb el programa d'edició d'àudio (DSPQuattro, per mac) i arreando. Diuen que els ha funcionat. Bé. L'escala ha tornat al costat de l'armari de la roba.
diumenge, 30 de gener del 2005
Campana
Sempre la sentia, de dia i de nit. Però fins que no m'ho van dir, no vaig saber que la campana estava esquerdada. La del campanar de Gràcia, a la plaça on vaig néixer.
I vaig començar a escoltar. Totes les campanes sonen diferent.
I vaig començar a escoltar. Totes les campanes sonen diferent.
dissabte, 29 de gener del 2005
Alguna pel·lícula, algun dia.
Què importa si es tracta d'un thriller, d'un drama sentimental, d'una epopeia històrica, d'una producció independent, d'una òpera prima, del que sigui. Alguna cosa, potser, ens pot arribar a tocar. Potser subtilment, potser brutalment. Ens ho endurem a casa. O potser ens costarà. Alguna pel·lícula, algun dia, ens toca.
(fragment d'una discussió sobre cinema)
(fragment d'una discussió sobre cinema)
dilluns, 24 de gener del 2005
Disbarats
Tenia el títol del llibre en la llista de pendents. Me'l trobo, esperant-me pacientment, a la llibreria 'de vell'. Irresistible. Escoltant el CD que l'acompanya, costa molt aguantar-se el riure.
Alguna pregunta més? Un llibre de disbarats, amb CD. Edicions La Campana (2004). Fet per un equip de Catalunya Ràdio, amb els senyors Bassas i Capdevila.
Una petita mostra per tastar: Un nou llenguatge.
Alguna pregunta més? Un llibre de disbarats, amb CD. Edicions La Campana (2004). Fet per un equip de Catalunya Ràdio, amb els senyors Bassas i Capdevila.
Una petita mostra per tastar: Un nou llenguatge.
També és història oral, no? I serà molt útil si neva.
Un nou llenguatge_APM_Tall 19 (1:41)
Sordesa
El migdia del dissabte, el mesclador va intercanviar 60 euros per 6 llibres de segona mà, alguns per estrenar. Una botiga d'aquestes a prop de casa és altament perillós, sempre s'hi troben llibres cridant "compra'm, compra'm!"
La Grace va aprendre a desconnectar-se del soroll. Sentir-hi tan poc fa que s'esgoti d'escoltar i, per tant, ha après a ser sorda. Ha après a tancar-se en el seu propi silenci, el lloc on la Grania i els altres nens no tenen més remei que residir. I la Grace sap molt bé com entrar-hi. Mentre aprenia a ser sorda, es ficava cotó fluix a les orelles i, quan es pentinava, s'agafava els cabells en cercle damunt les orelles perquè els professors no se n'adonessin. Va provar tot el que se li acudia per blocar l'entrada dels sons.Sordesa, de Frances Itani. Traducció de Rosa Borràs. Editorial Proa. A tot vent (2004).
dijous, 20 de gener del 2005
La tele. Les veus i la veu.
1.- Dilluns per la nit vaig veure un bon tros d'Àgora, a TVC. Cinc convidats i un moderador opinaven, dialogaven, sobre l'actualitat. Molt sovint s'interrompien al parlar, es trepitjaven un a l'altre, com en una conversa normal.
Si hi ets, si ho vius, no tens cap problema en seguir el fil de la conversa, de les converses, del que diu cadascú. Però una tertúlia, viva i a cops desordenada, no és tan fàcil de seguir a través dels micròfons. I la de l'Àgora, en alguns moments, costava de seguir. Potser el moderador no moderava prou, però el que ell sentia i entenia prou bé al plató es convertia en un desastre incomprensible a casa.
Uns micròfons - i sense mesclar, menys - mai poden substituir l'escolta completa, discriminant i selectiva de la nostra oïda, en directe. Aquesta habilitat s'anomena efecte cocktail party, perquè en una festa pots seguir la conversa que vols, la d'un sol parlador, entremig d'una cacofonia de converses.
2.- Veure pelis per la tele ja vistes anteriorment al cinema però ara en català, me les fa més properes. Molt sovint penso que ara han quedat millor, menys encarcarades, amb més fluïdesa. Les veus dels protagonistes acostumen a ser doblades pels mateixos actors que ho van fer en castellà. Potser el treball per televisió es fa més de pressa, però alguna cosa hi ha que les fa funcionar prou bé. Em sembla. També és cert que un és a casa, més confortablement atent, veient i escoltant als senyors Hanks i Washington a Filadèlfia, posem per cas.
Si hi ets, si ho vius, no tens cap problema en seguir el fil de la conversa, de les converses, del que diu cadascú. Però una tertúlia, viva i a cops desordenada, no és tan fàcil de seguir a través dels micròfons. I la de l'Àgora, en alguns moments, costava de seguir. Potser el moderador no moderava prou, però el que ell sentia i entenia prou bé al plató es convertia en un desastre incomprensible a casa.
Uns micròfons - i sense mesclar, menys - mai poden substituir l'escolta completa, discriminant i selectiva de la nostra oïda, en directe. Aquesta habilitat s'anomena efecte cocktail party, perquè en una festa pots seguir la conversa que vols, la d'un sol parlador, entremig d'una cacofonia de converses.
2.- Veure pelis per la tele ja vistes anteriorment al cinema però ara en català, me les fa més properes. Molt sovint penso que ara han quedat millor, menys encarcarades, amb més fluïdesa. Les veus dels protagonistes acostumen a ser doblades pels mateixos actors que ho van fer en castellà. Potser el treball per televisió es fa més de pressa, però alguna cosa hi ha que les fa funcionar prou bé. Em sembla. També és cert que un és a casa, més confortablement atent, veient i escoltant als senyors Hanks i Washington a Filadèlfia, posem per cas.
dissabte, 15 de gener del 2005
Font de salut
Oriol Romaní escriu, al seu llibre La música, font de salut:
La música, font de salut. Oriol Romaní. Amalgama Edicions. Berga, 1998.
El dia que als trens, les botigues i altres espais públics ens plantifiquin pantalles enmig de les finestres tot dient-nos que podrem passar una estona més entretinguda i instructiva gràcies als fragments de pel·lícules, sèries, notícies, entrevistes, documentals, concursos i xous que els semblin del cas als qui vetllen pel benestar dels usuaris, aquell dia potser sí que algú reaccionarà i desitjarà el retorn a un ambient més lliure, més net, més natural, més càlid, més viu, més humà, a un tren o un espai en què, simplement, uns parlen fluixet, d'altres més fort, d'altres no parlen, algú s'està en silenci amb la música del seu cor, l'altre cantusseja una melodia sense a penes adornar-se'n, algú juga amb un nen petit i li canta suaument, uns joves xerren i i riuen animadament, n'hi ha que fins i tot canten i algú els diu que faran ploure, i algú s'entreté a mirar-s'ho i escoltar-s'ho tot, i un altre es troba amb si mateix en el seu silenci interior.Un petit llibre energètic. Romaní és clarinetista, home de jazz, músic total i també ha escrit sobre les converses amb el compositor Joaquim Homs (1906-2003), en el llibre que acaba de sortir, Trobades amb Joaquim Homs.
La música, font de salut. Oriol Romaní. Amalgama Edicions. Berga, 1998.
dimarts, 11 de gener del 2005
La nova ràdio?
Ràdio a l'abast de gairebé tothom? Gravar i mesclar a casa. Penjar-ho a un servidor. Donar-ho a conèixer. S'hi subscriuen, s'ho baixen, s'ho escolten. Quan volen!
Idea nascuda del iPod d'Apple (per PC i Mac) en rapidíssima expansió. Fins i tot la BBC fa Podcasts.
Llegit a radioxfactor:
- PODCAST: Un programa (show) gravat, normalment en mp3, a l'abast per baixar-se de la xarxa i ser escoltat en qualsevol lector mp3.
- PODCATCHING: rebre Podcasts d'una manera automatitzada, via subscripcions (gratuïtes).
- iPODDER: el programa pel Podcatching. Per PC i per Mac (també gratuït).
diumenge, 9 de gener del 2005
Història Oral
Voleu gravar la veu de l'àvia explicant la seva història, o la d'un amic, la dels pares? Fàcil, a l'estació Terminal Grand Central de Nova York hi ha - això he llegit - una cabina insonoritzada. Uns dies abans fas la reserva a StoryCorps per llogar durant una hora la StoryBooth de l'estació. Per 10$ tindràs un CD. Si no hi podeu anar, es pot llogar un kit d'enregistrament (StoryKit) durant una setmana per 100$ (1 Minidisc gravador, 2 disquets, 1 micròfon, uns auriculars i una guia).
StoryCorps és un projecte nacional dels EUA per ajudar i motivar la gravació d'històries. Una còpia de les gravacions van a un arxiu central, el StoryCorps Archive, ubicat a la Library of Congress American Folklife Center.
Trobat a I Love Radio.org.
Fa molts anys, existien unes cabines especials a les estacions del metro de Barcelona (suposo que també a altres ciutats) i podies gravar un disc de vinil.
Escrit en Braille
Una tarda, el mesclador es va escapar a l'ONCE per comprar les eines per aprendre a escriure en braille. Abans que pogués endur-me la plantilla i el punxó, vaig esperar tres quarts d'hora, en el meu torn de la cua.
Una senyora, amb el seu fill, volia comprar un lector de casset per a cecs. El venedor i ella eren asseguts, a banda i banda del taulell. Ella preguntava i el venedor explicava. Li prenia la mà i junts resseguien el relleu de les possibilitats de l'aparell: engegar/apagar, canvi de velocitat, volum, to, altaveu, auriculars, etc. Crec que li ho va preguntar tot i el venedor, atent, pacient i entrenat, li ho va aclarir tot. Un nou equip per escoltar llibres sonors (320 €). També es van endur una balança que, parlant (castellà) et diu el pes.
El que jo volia va quedar enllestit en dos minuts. Una pauta-guia de plàstic per a principiants i un punxó. 'Sap l'alfabet?'. 'No del tot'. 'Doncs emporti's aquest alfabet que és en relleu. I recordi que per llegir les lletres, s'han de fer (marcar) al revés'. 'Si, gràcies, ho recordaré'.
Durant uns quants dies vaig dur a sobre el petit alfabet de Braille en relleu (de plàstic verd) i el repassava sovint. El tacte visual. Llegir amb la punta dels dits.
El títol 'Escrit en Braille', està fet amb la petita aplicació BRAILLER (per OS9, Mac) de Mark Pilgrim.
dissabte, 1 de gener del 2005
El primer matí. Un altre mar.
E. diu que els dos matins més silenciosos de l'any són: el primer dia de gener i el matí de Sant Joan. Al mesclador li sembla correcte. Un bell matí silenciós, en un altre mar.
Divisa
Nohose em recorda (flux també) l'existència de les traduccions dels poemes de Dylan Thomas, per Isidre Martínez.
Una bona divisa, no?
No vagis dòcilment fins a la teva nit.
Rebel·la’t, sí, rebel·la’t: que no mori la llum.
(Do not go gentle into that good night, a www.poets.org).
dimecres, 29 de desembre del 2004
Escoltant un Dylan
He tornat a escoltar Dylan Thomas a Do not go gentle into that good night, trobat a www.poets.org. La música en el ritme. Les pauses, el to, les esquerdes de la veu. Per escoltar-lo com ho diu, només cal seguir-lo - una mica - amb el text del poema.
M'he copiat el so i buscaré una traducció, el meu coneixement de l'anglès és bàsic. Apart del sentit de les paraules, hi ha més coses transportades.
I no sabent ben bé el que diu, amb la seva veu m'arriba una forma de vida.
(Enllaç corregit - juny de 2020)
M'he copiat el so i buscaré una traducció, el meu coneixement de l'anglès és bàsic. Apart del sentit de les paraules, hi ha més coses transportades.
I no sabent ben bé el que diu, amb la seva veu m'arriba una forma de vida.
(Enllaç corregit - juny de 2020)
dimarts, 28 de desembre del 2004
(...)
Què es pot escriure mentre va creixent el nombre de morts (la tercera part, nens) per les onades provocades per un sisme submarí a l'Àsia?
Res. Poca cosa. Qui ho sap? Potser deixar de fer el que fem és com aturar la bicicleta i caure.
Res. Poca cosa. Qui ho sap? Potser deixar de fer el que fem és com aturar la bicicleta i caure.
diumenge, 26 de desembre del 2004
La solució de Sir Max
Què fa un music compositor quan les seves gravacions ja no es poden trobar a les botigues? Quan l'editora de discos es comprada per una segona companyia, que després es empassada per una tercera, que acaba desapareixent...
Quartets de corda, simfonies, dotzenes de gravacions que ja no hi són en CD, ni en LP, ni en casset!
El compositor anglès Sir Peter Maxwell Davies, conegut per Max, s'ha trobat en aquesta situació. Max va decidir recuperar els drets sobre la seva pròpia música gravada, encara que li costés una fortuna i hagués de vendre algunes possessions.
Té un lloc web, MaxOpus, molt visitat, amb informació sobre la seva vida, composicions i enregistraments. I decideix posar a l'abast de tothom aquestes gravacions recuperades, a través de Music.MaxOpus.
El dia 29 d'agost de 2004, amb 26 treballs, engeguen la idea i al cap d'un minut fan la primera venda.
Pots comprar la simfonia nº 8, l'Antarctic Symphony, que dura uns 41 minuts, per 4,45 €. Tries el format (MP3, M4A o WMA) i la descarregues. O et pots fer un CD a mida, escullint les peces per omplir 74 minuts de música, per uns 10 €.
Quants cantants, grups, músics, compositors d'aquí, els passa el mateix i no tenen recursos per recuperar la seva obra?
Trobat a The Herald, a través d'Arts Journal.
Quartets de corda, simfonies, dotzenes de gravacions que ja no hi són en CD, ni en LP, ni en casset!
El compositor anglès Sir Peter Maxwell Davies, conegut per Max, s'ha trobat en aquesta situació. Max va decidir recuperar els drets sobre la seva pròpia música gravada, encara que li costés una fortuna i hagués de vendre algunes possessions.
Té un lloc web, MaxOpus, molt visitat, amb informació sobre la seva vida, composicions i enregistraments. I decideix posar a l'abast de tothom aquestes gravacions recuperades, a través de Music.MaxOpus.
El dia 29 d'agost de 2004, amb 26 treballs, engeguen la idea i al cap d'un minut fan la primera venda.
Pots comprar la simfonia nº 8, l'Antarctic Symphony, que dura uns 41 minuts, per 4,45 €. Tries el format (MP3, M4A o WMA) i la descarregues. O et pots fer un CD a mida, escullint les peces per omplir 74 minuts de música, per uns 10 €.
Quants cantants, grups, músics, compositors d'aquí, els passa el mateix i no tenen recursos per recuperar la seva obra?
Trobat a The Herald, a través d'Arts Journal.
Carilló i Sant Esteve
El carilló del Palau de la Generalitat ha fet el Concert Extraordinari de Sant Esteve.
Cada primer diumenge de mes hi ha concert. Serà qüestió d'anar-hi!
divendres, 24 de desembre del 2004
Material sonor
El comentari d'en Brau ha espavilat una mica al mesclador. I de moment, engega una llista, desendreçada i esperançada, de veus catalanes i castellanes.
La veritat, les gravacions de veu amb música afegida m'irriten. Sisplau, deixeu la veu en pau.
Joan Vinyoli. Poesia (CD i llibret).I per algun lloc de l'arxiu guardo discos de vinil (LP i EP) amb veus de poetes i escriptors.
Lectura de Feliu Formosa i Pep Montanyès.
Música original de Joan Alavedra. Zanfonia DL, 1999.
Dotze sentits. Poesia catalana d'avui.
CD-rom, de l’IUA (Institut Universitari de l’Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra). Blai Bonet, Joan Brossa, Enric Casassas. Narcís Comadira, Feliu Formosa, Pere Gimferrer, M. Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Francesc Parcerisas, Màrius Sampere, Jordi Sarsanedas.
Visor Poesia. Visor Libros:
Dámaso Alonso, Gonzalo Rojas, Benedetti, Luis Cernuda, Rafael Alberti, J. R. Jiménez, Gil de Biedma.
Publicaciones de la Residencia de Estudiantes:
Rafael Alberti, Fernando del Paso, Olga Orozco, Claudio Rodriguez.
Edicions Xerais de Galicia:
"Antoloxia", de Rosalia de Castro.
Alfaguara Audio (cassets):
- Manuel Rivas: La lengua de las mariposas y otros relatos. Llegit per l'autor.
- Rafael Alberti: Marinero en tierra. Llegit per Nuria Espert.
- Mario Benedetti: Cuentos escogidos. Llegit per l'autor.
- Fernando Fernán Gómez: El viaje a ninguna parte. Llegit per l'autor.
- Juan José Millás: La soledad era esto. Llegit per Charo López.
- Carlos Fuentes: Aura. Llegit per l'autor.
- Laura Esquivel: Como agua para el chocolate. Llegit per Yoreli Isasmendi.
- Elvira Lindo: Manolito Gafotas. Pobre Manolito. Llegit per l'autora.
- Arturo Pérez Reverte: Un asunto de honor. Llegit per José Sacristán.
- Antoin de Saint-éxupery: El principito. Llegit per Adolfo Marsillac.
- José Luis Sampedro: La sonrisa etrusca. Llegit per l'autor.
- Javier Marías: No más amores. Llegit per l'autor.
- Antonio Muñoz Molina: El dueño del secreto. Llegit per Joaquín Climent.
- Antología poética: Los habitantes del silencio. Llegit per Iñaqui Gabilondo.
- Augusto Monterroso: La oveja negra y demás fábulas. Llegit per l'autor.
Abada Editores:
"Reescritura", d'Antonio Gamoneda.
Candaya Poesía:
"Sílabas de arena", d'Antonio Tello.
Fondo de Cultura Económica de España
La voz de Juan Rulfo.
Altres llocs:
- http://www.bcn.es/barcelonapoesia/
- http://www.ub.es/aulapoesiabarcelona/e-publish/portada.html
- http://www.ubu.com/sound/
La veritat, les gravacions de veu amb música afegida m'irriten. Sisplau, deixeu la veu en pau.
diumenge, 19 de desembre del 2004
Varis
Per la finestra de l'habitació del piano ha entrat un altre ocell, un canari. Ja és el tercer. No sabem si entren perquè hi ha el piano o perquè la finestra és oberta...
Al darrer Saló de Lectura, de BTV, en Biel Mesquida va ensenyar uns quants CDs trobats a Guadalajara, Mèxic, amb la veu d'escriptors i poetes. Aquí tenim ben poca cosa d'això, no? Gravacions amb les veus d'autors dient els contes, els poemes, narracions. Riquesa sonora del llenguatge.
Als carrers, la veu i els passos ressonen. Les parets retornen el so. Si les parets són a prop, podem escoltar un rebot del so. I si són molt a prop, el rebot es confón amb el so que fem i l'altera. Al Cantó de les Cavorques, un carreró estret i amb escales del Port de la Selva, la pròpia veu esdevé robòtica i els passos forts tenen un ressò metàl·lic, un poing característic. Els nens sempre piquen fort amb les sandàlies.
Al darrer Saló de Lectura, de BTV, en Biel Mesquida va ensenyar uns quants CDs trobats a Guadalajara, Mèxic, amb la veu d'escriptors i poetes. Aquí tenim ben poca cosa d'això, no? Gravacions amb les veus d'autors dient els contes, els poemes, narracions. Riquesa sonora del llenguatge.
Als carrers, la veu i els passos ressonen. Les parets retornen el so. Si les parets són a prop, podem escoltar un rebot del so. I si són molt a prop, el rebot es confón amb el so que fem i l'altera. Al Cantó de les Cavorques, un carreró estret i amb escales del Port de la Selva, la pròpia veu esdevé robòtica i els passos forts tenen un ressò metàl·lic, un poing característic. Els nens sempre piquen fort amb les sandàlies.
Textos: Franz Kafka
Per fi he retrobat aquest text. El coneixia, però li havia perdut el rastre, no en sabia ni l'autor. Ara ja el tinc.
El protagonista pot sentir:
Estic assegut a la meva cambra en el quarter general del soroll de tota la casa. Sento petar totes les portes, i el soroll que fan m'estalvia de sentir les passes dels qui es mouen a través seu, però m'arriba encara l'espetec de les portelles del fogó, a la cuina. El pare franqueja les portes de la meva cambra i la travessa, tot arrossegant per terra la bata de dormir, a la cambra del costat escarboten la cendra de l'estufa, Valli pregunta, cridant paraula per paraula des de l'antecambra, si ja han raspallat el barret del pare, un xiuxiueig per consideració envers mi no fa sinó aixecar el to de la cridadissa de la veu que contesta. Truquen a la porta de casa i el timbre fa el mateix soroll que el provinent d'una gola acatarrada, llavors s'obre el timbre d'una veu de dona que canta i es tanca finalment d'una batzacada sorda, masculina, que retruny d'allò més despietadament. El pare se n'ha anat, ara comença el soroll més tènue, més escampat, més desesperançat, sota el guiatge dels refilets de dos canaris. Abans ja hi havia pensat, ara, amb els canaris, se m'acut de bell nou si no hauria d'entreobrir una mica la porta i, talment una serp, reptar per terra fins a la cambra del costat i demanar a la meva germana i a la seva senyoreta una mica de silenci.Narracions Completes. Volum I, de Franz Kafka. Edicions dels Quaderns Crema, 1982. Traducció de Josep Murgades.
El protagonista pot sentir:
petar totes les portes,
les passes,
l'espetec de les portelles del fogó,
arrossegar per terra la bata de dormir,
escarbotar la cendra de l'estufa,
cridar paraula per paraula,
un xiuxiueig,
la cridadissa de la veu,
el timbre de la porta de casa ( = gola acatarrada),
el timbre d'una veu de dona que canta,
una batzacada sorda,
els refilets de dos canaris.
divendres, 17 de desembre del 2004
Se les empesquen totes..
Un company busca la manera de sincronitzar el so de la ràdio amb les imatges de la TV, durant un partit de futbol. Tot passa en temps real, però la ràdio arriba abans que la tele: cal endarrerir uns segons el so.
Potser un kit d'electrònica barat per construir, soldador en mà, un circuit delay. Dèiem. Però hem trobat, aquí, una ràdio dissenyada exactament per això (140 $/106 euros).
Ja ho veieu, "qui no corre, vola". O "qui matina, fa farina". O "de rics, el cementiri n'és ple". O "qui menja sopes, se les pensa totes". Per més dites catalanes, consulteu en Francesc.
Potser un kit d'electrònica barat per construir, soldador en mà, un circuit delay. Dèiem. Però hem trobat, aquí, una ràdio dissenyada exactament per això (140 $/106 euros).
Ja ho veieu, "qui no corre, vola". O "qui matina, fa farina". O "de rics, el cementiri n'és ple". O "qui menja sopes, se les pensa totes". Per més dites catalanes, consulteu en Francesc.
Disjuntiva
Ser músic o no ser músic. Fa molts anys, el mesclador es va plantejar aquesta qüestió. Vull dir, la de viure fent música o viure d'una altra cosa. En aquella època, l'amic XB va deixar la feina que feia, com jo, als desapareguts estudis Gema-2 i s'en va anar amb l'Ovidi Montllor a fer bolos i concerts.
Penso que hi ha graus entre el ser i el no-ser músic. Hi ha moltes maneres de ser-ho. Encara que un músic que visqués per/de la música em diria que això només es pot fer d'una sola manera: fent-ho. I deixa't d'orgues.
Vet aquí el que passa avui pel cap del mesclador. Dia de vent.
Penso que hi ha graus entre el ser i el no-ser músic. Hi ha moltes maneres de ser-ho. Encara que un músic que visqués per/de la música em diria que això només es pot fer d'una sola manera: fent-ho. I deixa't d'orgues.
Vet aquí el que passa avui pel cap del mesclador. Dia de vent.
dimecres, 15 de desembre del 2004
Duras i el mar
De tant en tant, una mica de Duras. El meu coneixement del francès no és extraordinari, però tant se val. Sempre hi ha alguna cosa que arriba i s'hi queda. Petits costums crònics. Duras deixa espais pel propi ressò. I anant-hi, tornem. Com el ressò. Dic jo.
Retallat d'un llibret de trenta planes. L'homme atlantique, de Marguerite Duras. Les Éditions du Minuit, 1982.
- La mer est à votre gauche en cet moment. Vous entendez sa rumeur mêlée à celle du vent.
- Dans de longues portées elle avance vers vous, vers les collines de la côte.
- Vous êtes sorti du champ de la caméra.
- Vous êtes absent.
- Avec votre départ votre absence est survenue, elle a été photographiée comme tout à l'heure votre présence.
dimarts, 14 de desembre del 2004
Duras
Écrire ce n'est pas raconter des histoires. C'est le contraire de raconter des histoires. C'est raconter tout à la fois. C'est raconter une histoire et l'absence de cette histoire. C'est raconter une histoire qui en passe par son absence.Pescat a La Vie matérielle, de Marguerite Duras. Éd. Gallimard, 1987.
Duras, llibres i cinema. Suggeriments i absència.
dilluns, 13 de desembre del 2004
Agusar l'oïda
M'empasso dos contes il·lustrats per Chen Jiang Hong durant una visita a la botiga per nens que unes veïnes han muntat al carrer de la Mare de Déu dels Desamparats, en el tros que va de la Plaça de la Revolució de Setembre de 1868 i la Travessera de Gràcia.
En el conte Petit Àguila, on Yang, gran savi i mestre en la lluita de l'àguila, acull un orfe que l'imitarà d'amagat. Hi llegeixo:
Per agusar l'oïda(de l'Editorial Corimbo. Traducció de Paula Vicens)
escoltava les ínfimes vibracions
d'una moneda penjada d'un fil.
dissabte, 11 de desembre del 2004
La creu de Malta
divendres, 10 de desembre del 2004
MP3. Ínfim. Íntim.
La música en format MP3 arriba sempre despullada, descontextualitzada, desempaquetada, desembolcallada. Pagada o no, només tens accés a un títol i un interpret, potser també el nom de l'autor, el compositor i de l'àlbum. Has de clicar Get Info. Perds les lletres, els noms dels músics, l'estudi, la producció, l'any, les fotos, el disseny de portada-interior-contraportada. Es perd el concepte d'àlbum.
Els arxius MP3 s'extravien sovint dins de carpetes i carpetes. O els esborres, els dupliques, els traspasses, els oblides, els regales. I els escoltes. No pesen. No hi són, gairebé. Arxius petits, ínfims. Es fa difícil valorar-los. Potser serveixen de promoció, com uns trailers (de films) per acabar comprant CDs.
A Harlem.org es queixen: iTunes versus Preservació.
Els arxius MP3 s'extravien sovint dins de carpetes i carpetes. O els esborres, els dupliques, els traspasses, els oblides, els regales. I els escoltes. No pesen. No hi són, gairebé. Arxius petits, ínfims. Es fa difícil valorar-los. Potser serveixen de promoció, com uns trailers (de films) per acabar comprant CDs.
A Harlem.org es queixen: iTunes versus Preservació.
dijous, 9 de desembre del 2004
Ecouter-isme
Jaume, en un comentari a la nota del dia 1 de desembre, apunta:
L'altre dia vaig descobrir CTA tattler. Seen and heard on the Chicago Transit Authority. Vist i escoltat en les diverses línies de tren de Chicago. Ecouterisme compartit?
En el dia a dia, jo faig servir un concepte semblant al voyerisme i és l'ecouterisme: aquelles converses que escoltes de lluny, o de prop, quan vas per exemple en metro i sense adonar-te'n no et pots desenganxar de la conversa del costat. De vegades la reacció que et provoquen les converses és de simpatia. De vegades, et regiren l'estomac... No et deixen indiferent...Crec que hi ha força gent que ho practica i potser ni s'ha adonat. Ens quedem escoltant, seguint les converses que hem enganxat al vol, entremig de tot el que bull als carrers, mercats, parades de bus, botigues, supers, o esperant el doctor.
L'altre dia vaig descobrir CTA tattler. Seen and heard on the Chicago Transit Authority. Vist i escoltat en les diverses línies de tren de Chicago. Ecouterisme compartit?
dimarts, 7 de desembre del 2004
Aprendre cinema
Jurament de Graduació de la ESCUELA DE TRES MUNDOS, en nom del Pare Atanasius Kircher, segle XVII, inventor de la Llanterna Màgica.
"Si así no lo hicieres, que tu ojo ensordezca y tu oído enceguezca." Una amenaça així d'enèrgica, fa tremolar.
¿Juráis que no filmaréis ni un solo fotograma que no sea como el pan fresco, que no grabaréis un solo milímetro de cinta magnética que no sea como el agua limpia?La ESCUELA DE (los) TRES MUNDOS es diu, ara, ESCUELA INTERNACIONAL DE CINE Y TELEVISIÓN, la EICTV, i es troba a San Antonio de los Baños, a 30 km. de La Habana, Cuba.
¿Juráis que no desviaréis vuestros ojos, que no taparéis vuestros oídos frente a lo real maravilloso y lo real horrible de la tierra de América Latina y el Caribe, África y Asia de la cual estáis hechos, y de la cual sois fatalmente expresión?
¿Juráis que fieles a un sentimiento irrenunciable de liberación de la justicia, la verdad, la belleza, no retrocederéis frente a la amenaza de los fantasmas de la angustia, de la soledad, de la locura, y seréis fieles antes que a nadie a vuestra voz interior
Si así no lo hiciereis, que el tigre y el águila devoren el hígado de vuestros sueños, que la serpiente se enrosque en el chasis de vuestra cámara, que ejércitos de luciérnagas chisporroteen cortocircuitos e interferencias en vuestras grabadoras electrónicas.
Si así no lo hicieres, que tu ojo ensordezca y tu oído enceguezca.
Si así lo hiciereis, como confiamos, que el colibrí os proteja blindándoos con la delicada coraza de un arco-iris que dure tanto cuanto vuestra vida y más allá, en vuestras obras.
"Si así no lo hicieres, que tu ojo ensordezca y tu oído enceguezca." Una amenaça així d'enèrgica, fa tremolar.
dissabte, 4 de desembre del 2004
Eines
Ara que és tan fàcil disposar d'una càmera miniDV i de l'ordinador que pot editar, processar i mesclar els senyals de vídeo i àudio per a fer-ne petits documents de la vida que vivim i veiem viure, HO UTILITZEM?
Ens hem de conformar amb tot el que ens ve ja empaquetat i publicitat? Sempre ha de ser un altre, un professional, els que s'ocupi de les imatges, els documents, els sons, les històries...?
Hem de ser directors per filmar històries? Hem de ser músics per fer música? Hem de ser documentalistes per fabricar els nostres documentals?
Aleshores, per què tantes eines?
Ens hem de conformar amb tot el que ens ve ja empaquetat i publicitat? Sempre ha de ser un altre, un professional, els que s'ocupi de les imatges, els documents, els sons, les històries...?
Hem de ser directors per filmar històries? Hem de ser músics per fer música? Hem de ser documentalistes per fabricar els nostres documentals?
Aleshores, per què tantes eines?
dimecres, 1 de desembre del 2004
Plàtans
La Travessera de Gràcia travessa el nostre carrer, que baixa fins el mar. En la direcció de l'Hospital de Sant Pau, aquesta travessera és plena de plàtans. En el xamfrà, una zona fronterera, trobes fulles de lledoner barrejades amb fulles de plàtan, a tocar de la font. Les fulles de plàtan, grans com un DIN A4, tenen un altre so al ser trepitjades o remogudes.
Tenir un so? Fer un so? Donar un so? Sonar? Potser estan més seques i el so també ho és, una mica aspre. Potser individual, fulla a fulla. El so de les fulles de lledoner és gregari, de grup. I més humit, un so més suau, potser llefiscós.
Però aviat no hi seran. Les brigades fan neteja als carrers i ens estalviaran l'excés de somiar en un bosquet a tocar de casa.
Tenir un so? Fer un so? Donar un so? Sonar? Potser estan més seques i el so també ho és, una mica aspre. Potser individual, fulla a fulla. El so de les fulles de lledoner és gregari, de grup. I més humit, un so més suau, potser llefiscós.
Però aviat no hi seran. Les brigades fan neteja als carrers i ens estalviaran l'excés de somiar en un bosquet a tocar de casa.
dilluns, 29 de novembre del 2004
Lledoners
Aquests dies, els arbres del carrer de casa - crec que són lledoners - han perdut fulles. Milers de fulles grogues i petites. Hi ha llocs tan plens que sembla que ets al bosc. La vista i el so. Com un nen, trepitges i remenes per escampar-les. Potser embussaran les clavegueres...
diumenge, 28 de novembre del 2004
Shawn Murphy
Quan vaig saber, fa temps, que un dels millors mescladors de música per films només té una mà, em vaig quedar de pedra. El senyor Shawn Murphy, graduat en història i músic, té 280 títols en la seva llista a IMDB (dos-cents vuitanta...!).
Grava música, la mescla en el format que calgui i, sovint, també forma part de l'equip mesclador de la pel·lícula. Als estudis de Los Angeles, aquest equip està format per 3 mescladors: el principal, que porta els diàlegs i el balanç global, el que porta els efectes i ambients sonors, i el que s'ocupa de la música.
Per conèixer què fa un mesclador de música per a cinema, vegi's aquí.
Grava música, la mescla en el format que calgui i, sovint, també forma part de l'equip mesclador de la pel·lícula. Als estudis de Los Angeles, aquest equip està format per 3 mescladors: el principal, que porta els diàlegs i el balanç global, el que porta els efectes i ambients sonors, i el que s'ocupa de la música.
Per conèixer què fa un mesclador de música per a cinema, vegi's aquí.
Doblatge o subtítols?
Em refereixo a l'existència de subtítols en català en els DVDs. Crec que és preferible ajudar, incentivar, promocionar, obligar, recomanar, etc, els subtítols en català (en els DVDs), en comptes del - ocasional - doblatge al català.
Un dels atractius dels DVDs és el d'escoltar les versions originals: siguin en castellà, en anglès o en xinès. Les veus reals que pertanyen als actors reals, en aquell moment. I escoltar aquella versió - la primera - que van donar per bona el director, l'equip de muntatge, la producció, el mesclador, etc.
Escoltar el so original i tenir, si els vols, subtítols en la teva llengua, no és això una forma de felicitat? Sense excloure les altres possibilitats.
Un dels atractius dels DVDs és el d'escoltar les versions originals: siguin en castellà, en anglès o en xinès. Les veus reals que pertanyen als actors reals, en aquell moment. I escoltar aquella versió - la primera - que van donar per bona el director, l'equip de muntatge, la producció, el mesclador, etc.
Escoltar el so original i tenir, si els vols, subtítols en la teva llengua, no és això una forma de felicitat? Sense excloure les altres possibilitats.
Acumular, o només escoltar?
Baixar-se mp3, guardant-los en el disc dur. O escoltar música en stream, en el mateix moment (per exemple, amb el RealOnePlayer)?
Posseir, acumular arxius mp3, còpies clòniques. O escoltar un sol arxiu original compartit per milers, sense propietat?
Llegir-ho sencer a http://musik.antville.org/.
Posseir, acumular arxius mp3, còpies clòniques. O escoltar un sol arxiu original compartit per milers, sense propietat?
Llegir-ho sencer a http://musik.antville.org/.
Bitacoler de caps de setmana
En això m'estic convertint: en bitacoler de caps de setmana! (weekends' blogger).
Aquest quadern compleix un any de vida, descomptant el mes d'agost passat. Era el meu principal objectiu. Per tant, puc seguir, tranquil·lament. Espero que les feines em deixin una mica més d'aire per respirar: dotze hores al dia són massa hores, encara que sigui entre pel·lícules!
M, asseguda al meu costat menjant un pa de pita amb truita, comenta: "Prou de lamentacions". Té raó.
Aquest quadern compleix un any de vida, descomptant el mes d'agost passat. Era el meu principal objectiu. Per tant, puc seguir, tranquil·lament. Espero que les feines em deixin una mica més d'aire per respirar: dotze hores al dia són massa hores, encara que sigui entre pel·lícules!
M, asseguda al meu costat menjant un pa de pita amb truita, comenta: "Prou de lamentacions". Té raó.
dilluns, 22 de novembre del 2004
Venedor de pianos
Perla trobada en aquest blog:
Si veus a un comprador potencial donant una ullada a un piano, fes una estimació de la seva edat i calcula quin any era quan tenia 18 anys. Toca un hit d'aquell any en el piano que està mirant. Amb molta preparació i una mica de sort, potser tocaràs la cançó exacte que escoltava quan va perdre la seva virginitat, es va casar, o va conduir el primer cotxe. La ressonància emocional suavitzarà la resistència a comprar i pot obrir la seva cartera a un piano més car.
Apunts Mínims (2). Crec.
Una ametlla, sense closca, a la boca. Vertical, entre queixals. Prémer suficient per separar les dues parts, produint un crec.
Crec: soroll de cosa seca que topa o es trenca. (Diccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover i Moll).
Crec: soroll de cosa seca que topa o es trenca. (Diccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover i Moll).
diumenge, 21 de novembre del 2004
Retorn
Una limitació, voluntària, d'aquest quadern és la de no parlar de les feines en les que s'està treballant.
Aquest dissabte hem acabat les mescles del so d'una altra pel·lícula, produïda aquí: El habitante incierto, dirigida per Guillem Morales. Dirigir un primer film. Muntar el so d'un primer film. Musicar un primer film. Aquestes circumstàncies conflueixen en la mescla tot just acabada. I la fan especial.
La concentració que cal per arribar al final, complint el calendari, disminueix molt (per a mi, al menys) la capacitat per escriure alguna nota satisfactòria en aquest quadern. Després és com un retorn, i ganes de recuperar les notes perdudes.
Aquest dissabte hem acabat les mescles del so d'una altra pel·lícula, produïda aquí: El habitante incierto, dirigida per Guillem Morales. Dirigir un primer film. Muntar el so d'un primer film. Musicar un primer film. Aquestes circumstàncies conflueixen en la mescla tot just acabada. I la fan especial.
La concentració que cal per arribar al final, complint el calendari, disminueix molt (per a mi, al menys) la capacitat per escriure alguna nota satisfactòria en aquest quadern. Després és com un retorn, i ganes de recuperar les notes perdudes.
dilluns, 15 de novembre del 2004
El Triangle Electrònic
Apunts Mínims (1)
La porta ha enganxat una petita pedra, sorra, una fusteta, o s'ha dilatat amb la calor. I fa un soroll semblant a un guix impertinent damunt la pissarra. Grinyol estrident, frec desagradable. Rajola ratllada o parquet espatllat.
dimecres, 10 de novembre del 2004
Pelis i esternuts
Mescla començada de peli original = poc temps per prendre notes, remenar papers, escriure al quadern. L'horari és llarg però el temps és curt. Molta feina i concentrada. Equilibri de contraris. Els festivals esperen films. El de Sitges també. I la feina del mesclador és precisament aquesta: ajudar a acabar films. Al menys, la part del so.
És clar que també és època de refredats, I entre esternuts, només hi ha temps per lectura curta, espaiada, com sempre són els haikús. Per la nit, abans d'anar a dormir o pel matí, abans d'arrencar la jornada, tant se val.
És clar que també és època de refredats, I entre esternuts, només hi ha temps per lectura curta, espaiada, com sempre són els haikús. Per la nit, abans d'anar a dormir o pel matí, abans d'arrencar la jornada, tant se val.
Més Formosa
Quin so tan fred,El present vulnerable, de Feliu Formosa. Edicions de la Magrana. Barcelona, 1997.
quan l'aigua a la nit
cau dins el pou.
diumenge, 7 de novembre del 2004
Textos: Formosa i Casas
L'ocell destria
silencis amb el bec
i es fa la casa.
Si li sobren silencis,
posarà persianes.
a Amb efecte, de Feliu Formosa i Joan Casas. Ed. Empúries. Barcelona, 1987.
Ras i curt
Fullejo El Canvi, de Miquel Bauçà (Ed. Empúries. Barcelona, 1998).
A la pàgina 368:
A la pàgina 368:
La Música. Sort que no tinc oïda. Avui, amb tants d'estris per a fer-ne i escoltar-ne, enfolliria, passo per davant les nombroses botigues i no em fan res. I com que sé que ja no hi ha rossinyols... En fi: un afer desat. (...)A la pàgina 191 (cap-i-cua):
El silenci té raó.Tot això mentre M. repassa en veu alta la lliçó de la revolució francesa.
Això fa que em llevi d'hora.
dissabte, 6 de novembre del 2004
Cantar i escoltar
M. aprèn a cantar. M. m'explica que l'aprenentatge comença aprenent a controlar la respiració.
Li agrada cantar al carrer, amb veu alta, sense traves ni por de molestar a ningú. També li agrada, i molt, cantar mentre espera l'ascensor. El ressò de l'espai li retorna tots els detalls de la seva veu. Cantar i escoltar. Cantar i respirar.
Li agrada cantar al carrer, amb veu alta, sense traves ni por de molestar a ningú. També li agrada, i molt, cantar mentre espera l'ascensor. El ressò de l'espai li retorna tots els detalls de la seva veu. Cantar i escoltar. Cantar i respirar.
dilluns, 1 de novembre del 2004
Traducció i Doblatge
El món del doblatge, en cinema, té a veure amb el món de les traduccions, encara que no tan sols es tradueix un text. També es tradueix una interpretació. Es traslladen i s'adapten unes veus:
Vegi's: món del doblatge i retalls de Cioran.
Una traducció és dolenta, quan és més clara, més intel·ligible, que l'original. Això demostra que no ha sabut conservar les seves ambigüitats i que el traductor ha tallat arran, i això constitueix un crim.Diu E. M. Cioran a Cuadernos 1957-1972. Tusquets Editores. Marginales-184. Barcelona, 2000. Traducció al castellà de C. Manzano.
Vegi's: món del doblatge i retalls de Cioran.
diumenge, 31 d’octubre del 2004
Sons coneguts, sons propis
Al carrer de dalt hi ha una tapa del clavegueram just en un punt que fa que molts cotxes li passin per sobre, fent-la sonar: ca-tanc, ca-tanc! Com trens d'un sol vagó. Els veïns - molta planta baixa, a Gràcia - tant ho deuen saber que només s'adonarien si un bon dia deixés de sonar.
Pluja i Handke, encara
Nit de dissabte a Barcelona. Panallets al forn. Paelles de castanyes foradades.
La pluja, pacient, insistent. Quin missatge transmet amb aquest morse primitiu, ancestral, sobre les baranes?
En Jordi, minuciós, fa arribar:
En Gonzalo, atent, fa arribar:
La pluja, pacient, insistent. Quin missatge transmet amb aquest morse primitiu, ancestral, sobre les baranes?
En Jordi, minuciós, fa arribar:
Había un gran silencio; ladridos lejanos. Luego el teléfono; lo dejó sonar varias veces. Contestó con voz muy baja. El editor dijo, en francés, que su voz sonaba hoy muy extraña. La mujer: Puede que sea porque en este momento estaba trabajando. He notado que cuando trabajo me cambia la voz.de Peter Handke. La mujer zurda. Editorial Alianza Tres. Madrid,1979.
En Gonzalo, atent, fa arribar:
Luz poca, una leve piedra (plana y lisa) rebotando en las paredes de un pozo. Sonido de agua.Handke també, suposo. El mesclador porta arrapat, encara: El susurro de la lluvia, como si agitaran una caja de cerillas. Què hi vols fer!
dimecres, 27 d’octubre del 2004
Més Handke
Continua el saqueig al dietari del senyor Handke. Tants anys oblidat! Amb dotzenes d'anotacions parlant de sorolls i de silencis. Els llibres tenen més d'una vida. Alguns retornen, renovats i es llegeixen amb altres ulls. Nova comprensió, nova sintonització. Nou descodificador.
Ara sembla que no hi hagi temps a perdre. M'empasso el llibre, gairebé sense mastegar, i m'alço.
El peso del mundo, de Peter Handke. Editorial Laia. Barcelona, 1981. Traducció de Víctor Canício.
- Fortalecerse en pleno griterío infantil
- Envejecer a golpes de silencio
- El susurro de la lluvia, como si agitaran una caja de cerillas
- Esta noche dormiré bien - he escuchado todo el dia
Ara sembla que no hi hagi temps a perdre. M'empasso el llibre, gairebé sense mastegar, i m'alço.
dimarts, 26 d’octubre del 2004
Casualment
Impeler casualmente una peonza, olvidarla, y al volver a mirar, al cabo de un tiempo, ver que sigue dando vueltas en silencioEl peso del mundo, de Peter Handke. Editorial Laia. Barcelona, 1981. Traducció de Víctor Canício.
Un perro de lanas ladrando en el vacío, como si estuviera mal doblado
Una tarde en la que todos los ruidos sueltos que uno oye se reúnen en la cabeza para formar música
dilluns, 18 d’octubre del 2004
CD
El so surt dels altaveus. La música es fa davant nostre com qui pinta o s'imagina un paisatge. Es manté - hologràfica - mentre el CD gira. Perspectiva 3D. Hi veig - hi sento - lluny, més enllà. I també hi veig - hi sento - a prop, a tocar. Volums, colors, paraules, olors, països. Tot enfilat per un vector invisible, el temps.
Atures el CD. El so es fon. La música segueix ressonant dins nostre. I ens acompanya, si volem.
Atures el CD. El so es fon. La música segueix ressonant dins nostre. I ens acompanya, si volem.
Nit (3)
Un quart de dues. Els veïns són a dormir. Fantàstic. Però un gos, lluny, entre els edificis, ja fa estona que borda. S'ha quedat tancat, fora al balcó? Els seus amos encara no han tornat? Incansable i sense modulació. No plora ni gemega, borda i borda.
So amorosit per la distància, sortosament. Sempre hi ha un avió que passa: va o torna?. I la motoreta que gira la cantonada. Poca cosa: una nit que es presenta tranquil·la (glups, anava a escriure apacible, tant bé que em sona!).
Quan baixa tant el nivell de soroll, emergeix el tic-tac del rellotge de paret, el teclejar l'ordinador sembla un excés i sorprèn les respiracions del gos adormit. L'oïda es relaxa, es destensa, descansa. I l'oïdor també.
So amorosit per la distància, sortosament. Sempre hi ha un avió que passa: va o torna?. I la motoreta que gira la cantonada. Poca cosa: una nit que es presenta tranquil·la (glups, anava a escriure apacible, tant bé que em sona!).
Quan baixa tant el nivell de soroll, emergeix el tic-tac del rellotge de paret, el teclejar l'ordinador sembla un excés i sorprèn les respiracions del gos adormit. L'oïda es relaxa, es destensa, descansa. I l'oïdor també.
dissabte, 16 d’octubre del 2004
Bach, el temps i el jazz
Un CD amb una fuga de Bach (o el que un tingui a l'abast). Deixar que soni. Deixar que el so penetri. O deixar que un penetri en el so. Fer-ho durar una estona. De tant en tant, tornar. I menjar una pruna, parlar i llegir. Una mica.
Una fuga se parece a un canon: ambos se basan en un tema que se va tocando en distintas voces, en distintos tonos y, a veces, en distintas velocidades. Pues bien, en el caso de Bach, una vez que todas las voces han entrado en juego, la libertad es arrolladora. Bach siguiendo las leyes de la armonía, rompe con ellas. Bach improvisa tanto como un músico de jazz. Bach modula, es decir, cuando termina un canon - cuando parece terminar -, no está ya en la misma tonalidad que al comienzo; luego, en sucesivos movimientos, recupera la tonalidad inicial, aunque ya desde otra perspectiva, otro contexto, y esa recurrencia podría prolongarse ad infinitum. El tiempo lineal se ha disuelto en el tiempo cíclico; el tiempo cíclico aboca en la eternidad; la eternidad es lo incensantemente nuevo.Trobat a Variaciones 95, de Salvador Pániker. Random House Mondadori (edició debolsillo, pàgina 86).
dijous, 14 d’octubre del 2004
Bona educació
El mesclador no sempre contesta als comentaris. Pitjor, no sempre els llegeix a temps. Un bon dia (nit) descobreix més noms de músics en carrers, llibres d'haikús de directors de cinema, i marques i petjades dels que - més enèrgics i educats - fullegen aquest quadern.
Prenc nota i afinaré - afuaré - la meva conducta en el que sigui possible. O més.
Prenc nota i afinaré - afuaré - la meva conducta en el que sigui possible. O més.
Blogs are a triviality. Life alone is greatAdaptació d'una dita de Thomas Carlyle (Journal, 1839)
dimarts, 12 d’octubre del 2004
Escoltadors
N'hi ha que els agrada fer sonar els objectes. I fer-ne ritmes sense ser músics. N'hi ha que escolten les parets, els passadissos, els aparcaments, les esglésies, els boscos, les valls, els forats, les neveres, les dutxes, les capses i les estacions de metro. Escolten i oloren i toquen. Un llapis, una clau anglesa, un paraigua, una tassa, una pinta, un despertador. Mouen i regiren. Com boletaires, els escoltadors.
Traducció
Dues pantalles TFT connectades a un ordinador per fer edició d'àudio. En la primera TFT (idioma: English) es llegeix: Autotune. En la segona (idioma: Español), es llegeix la traducció: Automóvil afinado. De tant en tant, ens fa riure.
diumenge, 10 d’octubre del 2004
Mozart (Paris - Barcelona)
Mozart a Paris hi té una avinguda de 1180 metres de longitud i 20 d'amplada. No està gens malament.
Mozart a Barcelona té un carreró a Gràcia, on abans es deia carrer de l'Aurora. Forma part d'un carrer amb 4 noms, pràctica gens pràctica molt usual al meu barri. Des de Còrsega fins la Travessera de Gràcia, el carrer sencer va canviant de nom: Santa Teresa, Ferrer de Blanes, Mozart i Matilde. La part del músic fa 185 passos: uns 111 metres. Només.
Què els hi deu passar a Bach, Miles Davies, Falla o Mompou?
Mozart a Barcelona té un carreró a Gràcia, on abans es deia carrer de l'Aurora. Forma part d'un carrer amb 4 noms, pràctica gens pràctica molt usual al meu barri. Des de Còrsega fins la Travessera de Gràcia, el carrer sencer va canviant de nom: Santa Teresa, Ferrer de Blanes, Mozart i Matilde. La part del músic fa 185 passos: uns 111 metres. Només.
Què els hi deu passar a Bach, Miles Davies, Falla o Mompou?
dissabte, 9 d’octubre del 2004
Aire y sonido
Gonzalo dixit:
Aire y sonido. Letra que se desvanece. Lo importante queda en el último acorde de la memoria.És un comentari del passat 23 de setembre, però funciona sol prou bé. Té poder d'evocació. L'últim acord pot ser moltes coses i no sempre les més importants, però aire i so m'agrada. Pescadors, és el que som. (O hi ha massa S?).
dimecres, 6 d’octubre del 2004
Carros de so
Dos carros, un argentí i un basc, que sónen i acompanyen:
Porque no engraso los ejes me llaman abandonao,de Los ejes de mi carreta, d'Atahualpa Yupanqui.
si a mí me gusta que suenen pa' que los quiero engrasaos.
Cuenta Aranzadi que haciendo una visita al Museo de Bilbao en compañía de unos ingenieros alemanes con el fin de estudiar el viejo carro vasco chillón, los alemanes quedaron sorprendidos y se echaron al suelo para averiguar cuál era la causa mecánica de ese chirrido. Aranzadi les aseguraba que el carro cantaba, y que este canto agradaba a los campesinos vascos y a los bueyes y animales.Tret d'aquí.
dilluns, 4 d’octubre del 2004
El mesclador quan mescla...
Dilluns passat, en Brau ho preguntava. És una bona excusa per reflexionar sobre el que un fa (de vegades). El mesclador quan mescla, què fa?
El mesclador de pelis doblades segueix el so original, la versió que ens arriba amb la còpia sonora anglesa, italiana, etc. És la seva salvació i la seva perdició. El marge d'actuació no és gaire gran, si ens referim al grau de semblança. Però les feines sovint són més apreciades per la rapidesa en que es fan que per la justesa del seu balanç. Fins i tot el client més exigent un dia es trobarà en una urgència.
Un bon mesclador sap fer coincidir una feina ràpida amb una feina acurada. Però un no pot ser sempre tan bon mesclador! Saber administrar el seu temps per poder fer de públic i deixar-se portar per la història. I polir, esmolar, afinar els mil detalls que la faran més seductora. Pot ser una perspectiva, un canvi en la reverberació de la veu, un gest que és massa exagerat. Pot ser l'engreixar una veu per contrastar amb l'altra. O treure respiracions d'un discurs que el fan esgotador. O vigilar que els actors no es trepitgin en les seves frases i rèpliques (no més que en l'original). Saber fer viure les veus d'estudi dins les sales del castell, el passadís d'una presó o el menjador d'una casa.
Encara que la feina grossa d'un doblatge la fan, director i actors, a les sales on es dobla. Claríssim i evident. Abans hi ha la traducció i l'ajust del text, més la tria dels actors. I després hi ha, bàsicament, la mescla.
Per a un mesclador, potser del que es tracta, sobretot, és d'amarar-se del so original, del que hi ha en aquesta mescla original. I restituir-ho amb els elements sonors que té. Alguns cops ens hi apropem. D'altres ho veiem de lluny. I alguna vegada es fa la llum.
Pel que es tracta de les mescles d'aquestes versions originals n'hi ha que parlen tan bé: Randy Thom i Walter Murch, que esperarem un dia que no mirin...
El mesclador de pelis doblades segueix el so original, la versió que ens arriba amb la còpia sonora anglesa, italiana, etc. És la seva salvació i la seva perdició. El marge d'actuació no és gaire gran, si ens referim al grau de semblança. Però les feines sovint són més apreciades per la rapidesa en que es fan que per la justesa del seu balanç. Fins i tot el client més exigent un dia es trobarà en una urgència.
Un bon mesclador sap fer coincidir una feina ràpida amb una feina acurada. Però un no pot ser sempre tan bon mesclador! Saber administrar el seu temps per poder fer de públic i deixar-se portar per la història. I polir, esmolar, afinar els mil detalls que la faran més seductora. Pot ser una perspectiva, un canvi en la reverberació de la veu, un gest que és massa exagerat. Pot ser l'engreixar una veu per contrastar amb l'altra. O treure respiracions d'un discurs que el fan esgotador. O vigilar que els actors no es trepitgin en les seves frases i rèpliques (no més que en l'original). Saber fer viure les veus d'estudi dins les sales del castell, el passadís d'una presó o el menjador d'una casa.
Encara que la feina grossa d'un doblatge la fan, director i actors, a les sales on es dobla. Claríssim i evident. Abans hi ha la traducció i l'ajust del text, més la tria dels actors. I després hi ha, bàsicament, la mescla.
Per a un mesclador, potser del que es tracta, sobretot, és d'amarar-se del so original, del que hi ha en aquesta mescla original. I restituir-ho amb els elements sonors que té. Alguns cops ens hi apropem. D'altres ho veiem de lluny. I alguna vegada es fa la llum.
Pel que es tracta de les mescles d'aquestes versions originals n'hi ha que parlen tan bé: Randy Thom i Walter Murch, que esperarem un dia que no mirin...
diumenge, 3 d’octubre del 2004
Festa al Cel
Ni un milanode Masaoka Shikin (1867-1902). Cien Jaikus, traduïts per Justino Rodríguez. Ediciones Hiperión, 1996.
Muestra interés
Por la cometa
Espantaocells
Una indústria de Pals fabrica espantaocells automàtics que disparen trets sonors. Utilitzen gas. Abans, l'acetilè. Ara, el propà i el butà. Trets de gas. Detonacions per apartar els ocells. Sobretot quan el dia s'aixeca. Pots graduar l'interval entre mig minut i 30 minuts.
He trobat espantaocells aquí i també aquí. No sé si són fets a Pals, però es basen en el mateix principi.
No hi ha gaire més a afegir.
He trobat espantaocells aquí i també aquí. No sé si són fets a Pals, però es basen en el mateix principi.
No hi ha gaire més a afegir.
dissabte, 2 d’octubre del 2004
Cel. Silenci i soroll
Demà al matí, la Festa al Cel. Avui, dissabte, ja hem sentit els entrenaments de les patrulles acrobàtiques a reacció. Fantàstic, ja et podies amagar que res t'estalviava aquest poc discret atac a la intimitat acústica. Vet aquí on som.
Oques salvatges també a la Festa al Cel.
Oques salvatges també a la Festa al Cel.
Des de la barcad'Enomoto Kikaku (1661-1707), del recull traduït per Miquel Desclot, Per tot coixí les herbes. Els llibres de l'Óssa Menor. Ed. Proa, 1995.
veig com passen els ventres
de l'estol d'oques
dilluns, 27 de setembre del 2004
Guardar o llençar
M'he tornat a mirar la pàgina web de Language Removal Services i tot i que no m'acaba d'agradar, hi ha coses curioses: mostres de discursos de polítics en els que s'ha extret tota paraula inteligible i s'han deixat els dubtes, respiracions, sorolls de boca, etc.
És curiós sentir els sons de la veu d'Arnold Schwarzennegger dient alló que no està escrit.
Si no funcionés el seu vincle, proveu aqui (0:23, 233 Kbytes, mp3).
S'hi diu que usen un programa especial, però la feina de separar els sorolls de la boca, les dents, els dubtes i els errors, és ben normal durant el muntatge dels diàlegs de les pelis i també durant el doblatge. Es fa cada dia, contínuament, en tots els estudis de postproducció de so.
Potser, en comptes de llençar-los, els podríem guardar. Una mostra variada i curta (0:07, 87 Kbytes, mp3).
És curiós sentir els sons de la veu d'Arnold Schwarzennegger dient alló que no està escrit.
Si no funcionés el seu vincle, proveu aqui (0:23, 233 Kbytes, mp3).
S'hi diu que usen un programa especial, però la feina de separar els sorolls de la boca, les dents, els dubtes i els errors, és ben normal durant el muntatge dels diàlegs de les pelis i també durant el doblatge. Es fa cada dia, contínuament, en tots els estudis de postproducció de so.
Potser, en comptes de llençar-los, els podríem guardar. Una mostra variada i curta (0:07, 87 Kbytes, mp3).
dijous, 23 de setembre del 2004
Lleugeresa
Al mesclador li sembla que ha d'alleugerir l'equipatge de aquest quadern-bitàcola. Reduir-ne la història, l'arxiu. Deixar, només, un parell de mesos: vint o trenta notes. I esborrar contínuament , i per sempre, la resta.
Es deixa la idea en repòs. Mentrestant, una fuga de Bach.
Es deixa la idea en repòs. Mentrestant, una fuga de Bach.
dimecres, 22 de setembre del 2004
Tremolors
Una tremolor fonda, seca, inesperada. Vibren parets, finestres i portes. Pels tubs de l'aire condicionat es passeja durant quatre segons curts un no se sap ben bé què. Un sotrac. Les feines s'aturen. I un es veu tan minúscul després d'un petit rot de la terra.
Després de sopar, en una cuina de l'edifici del costat, una veïna canta Paco Ibañez.
Com ressonen, més tard, els xiulets enmig del carrer fosc...
Després de sopar, en una cuina de l'edifici del costat, una veïna canta Paco Ibañez.
Com ressonen, més tard, els xiulets enmig del carrer fosc...
diumenge, 19 de setembre del 2004
Barceló
Va ser a Segu, el maig de 1992. Després d'una jornada de pols, de calor sufocant, pesada, com només he viscut aquí a Àfrica. De sobte, a la ràdio del venedor de pollastres que hi ha davant del meu taller, Beethoven, un dels últims quartets, crec. Durant un moment se sentia com si fos en el millor dels estèreos: va omplir l'espai vora el riu de bellesa absoluta. La glòria. (17.XII.94)Quaderns d'Àfrica. Miquel Barceló. Galàxia Gutenberg. Cercle de Lectors. (2004)
Oficis
Com a mesclador (de so), sóc una suma dels oficis de pares i avis:
LLevadora (àvia): per ajudar a parir.Potser. I que cadascú es busqui les seves pessigolles!
Matriçaire (pare): per fer un utillatge del que en sortiran moltes còpies.
Escultor i fonedor (avi) : extreure'n la forma.
diumenge, 12 de setembre del 2004
Com (2)
Las ruedas lentas de un coche sobre un camino de tierra y piedrecillas, como pan crujiente recién hecho (de l'amic Gonzalo).
Un esbufec de cavall, com l'arrencada d'una moto de 4 temps.
Pluja fina, com una bicicleta que passa, lleugera.
Un esbufec de cavall, com l'arrencada d'una moto de 4 temps.
Pluja fina, com una bicicleta que passa, lleugera.
dissabte, 11 de setembre del 2004
Com (1)
La maleta amb rodes, com el so d'una cafetera.
Els crits de les gavines, com la sortida de l'escola.
El frec del marc de la porta amb sòl de fusta, a l’obrir-se, com un avió.
Un rellotge de paret, com una gallina. Una gallina, com el so del paper de carta.
Una bicicleta de baixada, com el rodet de la canya de pescar.
Els crits de les gavines, com la sortida de l'escola.
El frec del marc de la porta amb sòl de fusta, a l’obrir-se, com un avió.
Un rellotge de paret, com una gallina. Una gallina, com el so del paper de carta.
Una bicicleta de baixada, com el rodet de la canya de pescar.
dimarts, 7 de setembre del 2004
Daumal i la felicitat
Un matí fructífer pel mesclador lletraferit. Fa temps, vaig trobar l'Arquitectura acústica. 2. Disseny, de Francesc Daumal (Edicions UPC, 2000). No sé com m´hi vaig fixar, entremig de tants llibres tècnics d'arquitectura. Parla de silencis, de campanes, del disseny dels paviments, de les fonts d'aigua, dels ous-com-ballen, dels itineraris i dels edificis que canten.
Avui n'he trobat la primera part, la Poètica (1998). La poètica! La petjada i l'itinerari, les sales acordades (afinades), com sonen els espais, com fer-los sonar, el caràcter acústic dels espais i les seves tonalitats. En un dels apèndixs, 20 estudiants relaten allò que recomana en Francesc Daumal, deambular pels espais quotidians amb els ulls clucs:
També m'emporto el diari de Barceló a l'Àfrica i un llibre de poemes de la Dickinson. Ah, no és això la felicitat?
Avui n'he trobat la primera part, la Poètica (1998). La poètica! La petjada i l'itinerari, les sales acordades (afinades), com sonen els espais, com fer-los sonar, el caràcter acústic dels espais i les seves tonalitats. En un dels apèndixs, 20 estudiants relaten allò que recomana en Francesc Daumal, deambular pels espais quotidians amb els ulls clucs:
D.M.P. El Disseny amb el So. Assignatura de doctorat. Curs 1993/1994.
- La primera impressió auditiva durant la nit a casa meva és curiosa: no se sent res. Sembla que estigui en una sala anecoica; però, poc a poc, aquesta sensació va desapareixent i es comença a sentir alguna cosa.
- Aquesta primera sensació de ser "sorda" és semblant a la que tenim de ceguesa, quan passem d'una estança amb un nivell de lluminositat alt a una altra d'un nivell molt més baix.
També m'emporto el diari de Barceló a l'Àfrica i un llibre de poemes de la Dickinson. Ah, no és això la felicitat?
dilluns, 6 de setembre del 2004
Feines pendents
- Inventar una aspiradora que no faci soroll.
- Avisar del risc d'escoltar música massa forta amb auriculars petits (earplugs).
- Tornar a fullejar el llibre de Perejaume, Els cims pensamenters, i esperar que arribi a la biblioteca del barri.
- Elaborar més uns temes pel quadern que tinc encallats: (1) els detritus sonors vocals i la Language Removal Services; (2) quants sons podem escoltar alhora?; (3) els sons perduts: seguir i ampliar la llista, lligant-ho amb els treballs de la WFAE i en Murray Schaefer.
dijous, 2 de setembre del 2004
Concert de violí
La música brolla. S'alça i es dispersa. Entra per les orelles i per la pell. Pels ulls. Per les mans. Cauteritza les ferides i els murs escostronats. Apaga les flames. Mou les branques dels arbres talats i convertits en cendra. En fum. Com si fos una fulla, recull les llàgrimes i les diposita sobre la por per ofegar-la. Penetra. Dol. Cura. Pinta l'interior de les parpelles tancades amb tots els colors del dia. De la nit. Brama o xiuxiueja. S'alça i es dispersa.El silenci dels arbres, d'Eduard Márquez. Empúries, 2003.
Veus
Jo tallava verdura a la cuina quan vaig sentir les veus a la porta del carrer. La d'una dona, tan brillant com el llautó brunyit, i la d'un home, tan greu i fosca com la fusta de la taula on treballava. Eren la mena de veus que no sentíem gaire sovint a casa. Hi podia sentir catifes luxoses, a les seves veus, llibres i perles i pells.La noia de la perla, de Tracy Chevalier. Traducció d'Ernest Riera. La Magrana, 2001.
dimecres, 28 de juliol del 2004
Bones vacances!
El mesclador, servidor de vostès, ha acabat la mescla de Hipnos, primer film de David Carreras. Final feliç i satisfacció. Molt instructiu, com sempre.
Les vacances d'estiu són a prop i espero retornar amb energia a primers de setembre. Donant un cop d'ull als darrers escrits, és fàcil veure com són d'avorrits i eixuts. Li he de donar la volta. Almenys pels tres lectors que crec que em segueixen (o no), esporàdicament.
Bones vacances!
Les vacances d'estiu són a prop i espero retornar amb energia a primers de setembre. Donant un cop d'ull als darrers escrits, és fàcil veure com són d'avorrits i eixuts. Li he de donar la volta. Almenys pels tres lectors que crec que em segueixen (o no), esporàdicament.
Bones vacances!
diumenge, 25 de juliol del 2004
Muntatge i Mescla (so en cinema).
Muntatge de so i mescles, dues etapes en un mateix procés: la postproducció de so en cinema.
Dues etapes que, cada cop més, s'entrellacen, s'entrecreuen. Durant el muntatge també es mescla, necessàriament. I durant la mescla també s'edita, es munta, inevitablement. Muntadors (editors) que poden esdevenir bons mescladors. I mescladors que poden muntar bé, sabent que n'esperen.
A través dels anys, ha augmentat la complexitat del so dels films. Fins i tot al nostre país. Ho ha facilitat - o n'és la causa? - l'extraordinària capacitat dels nous equips digitals per l'edició i manipulació del so.
Creació-muntatge-mescla. On són les fronteres? Ens calen? Em sembla que cada pel·lícula dicta la forma i densitat de les seves pròpies estructures internes.
dijous, 22 de juliol del 2004
Zehar
Zehar, número 53 de la revista electrònica d'ARTELEKU, és un recull d'articles, Perspectivas de la escucha, amb Esther Ferrer (del grup pioner ZAJ), Enrike Hurtado (sobre la influència del software en la producció musical), Francisco López (la música electrònica i el rebuig a l'escenari). Interessant.
dimarts, 20 de juliol del 2004
Llistat de DVDs
En Jordi, doblador, s'afegeix a una llista de DVDs, nascut d'una conversa a les postres d'un dinar mentre es treballa amb una peli. Ah, que poc costa animar a un mesclador!
dilluns, 19 de juliol del 2004
Compulsió
El mesclador porta uns dies atrafegat. Tot i que s'havia proposat escriure més sovint, encara que fos curt, no ho pot complir. Però el dissabte, el mesclador va sortir de la closca i va anar a comprar-se set DVDs! La causa? La conversa del dinar del divendres amb l'equip de la peli que està mesclant. Vàrem començar una llista de tres DVDs per endur-nos a la platja deserta (es descarten els títols clàssics o super-clàssics).
La compra compulsiva de l'endemà va resultar inevitable. El mesclador intentarà escriure més sovint, encara que sigui curt.
Després varem fer la llista amb els DVDs de pelis que ens han agradat. El muntador de imatge va començar: Requiem por un sueño, El club de la lucha, The Game, Seven, El nombre de la rosa, El quinto elemento, American Beauty, Magnolia, Memento,... Ja no va parar de dir títols. El cervell se li va disparar i la llista s'allargava mentre ens recordava els detalls d'una i de l'altra.
- muntador de imatge: Sexto sentido, Blade Runner, Barry Lyndon, Padrino;
- muntadora de so: El Gran Azul, La vida de Brain, All that jazz;
- mesclador: El Pacient Anglès, Snow falling on cedars, A bout de souffle (Al final de l'escapada).
La compra compulsiva de l'endemà va resultar inevitable. El mesclador intentarà escriure més sovint, encara que sigui curt.
diumenge, 11 de juliol del 2004
Cançons, danses i poemes
Entre els indis pellroges, els poemes pertanyien a un individu, clan o tribu. Hom havia de pagar si volia cantar un poema aliè. Entre els chippewes els cants eren comprats per sumes considerables de diners. Un indi navajo deia: Jo sempre he sigut pobre. No conec cap cançó".
(Extret de l'Antologia de la poesía primitiva, d'Ernesto Cardenal. Alianza Editorial, 1979).
El poble canta perquè canta. Ai d’aquell que mai canta una cançó. Qui canta els seus mals espanta.
(Extret del Cançoner, de Joan Amades. Salvat Editores. Barcelona, 1982).
Coses a fer (To do): aconseguir 2 llibres de poemes, traduïts. Els Cants de Leopardi per Comadira, i el de Seamus Heaney per Subirana. Vegi's l'escrit.
El so de les paraules també alimenta al mesclador.
dimarts, 6 de juliol del 2004
Vida de mesclador
He arrencat mescla. No és tracta d'un títol de doblatge, sinó d'una pel·lícula original, com En la ciudad, Les mans buides, Entre vivir y soñar. Il·lusió, energia, capbussament en el món de l'altre, concentració total.
Sempre sembla com un examen. Mai res es repeteix. Cada cop és nou. Les eines, poderoses, s'afinen i esmolen molt, però l'objectiu es manté: el que es projecta t'haurà d'atrapar, emocionar i sacsejar - si cal - com el millor conte que t'hagin explicat de petit. I això costa. No sempre coincideixen les idees i propostes. Entendre i copsar el so que busca el director, això demana - entre d'altres coses - una barreja especial de personalitat i humilitat. I no sempre s'en té prou. Ni d'una ni de l'altra.
Després d'una jornada difícil, cadascú troba forces en petites coses. Una de les meves és el DVD Snow falling on cedars (Mentre neva sobre els cedres) de Scott Hicks. Quan vàrem preparar els diàlegs de la versió doblada, fa uns anys, recordo que em quedava els migdies (mentre els demés dinaven) per veure-la bobina a bobina, seqüència a seqüència, meravellat pel treball del so. Prenia notes, Escoltava i tornava a escoltar, com avui, els diàlegs que es fonen uns amb els altres durant el judici, els grinyols del vaixell i els de la sala del judici, i la netedat, economia i força del muntatge sonor i la bellesa de la mescla!
Com un que té set i pot beure, així em sento i per això ho escric.
Sempre sembla com un examen. Mai res es repeteix. Cada cop és nou. Les eines, poderoses, s'afinen i esmolen molt, però l'objectiu es manté: el que es projecta t'haurà d'atrapar, emocionar i sacsejar - si cal - com el millor conte que t'hagin explicat de petit. I això costa. No sempre coincideixen les idees i propostes. Entendre i copsar el so que busca el director, això demana - entre d'altres coses - una barreja especial de personalitat i humilitat. I no sempre s'en té prou. Ni d'una ni de l'altra.
Després d'una jornada difícil, cadascú troba forces en petites coses. Una de les meves és el DVD Snow falling on cedars (Mentre neva sobre els cedres) de Scott Hicks. Quan vàrem preparar els diàlegs de la versió doblada, fa uns anys, recordo que em quedava els migdies (mentre els demés dinaven) per veure-la bobina a bobina, seqüència a seqüència, meravellat pel treball del so. Prenia notes, Escoltava i tornava a escoltar, com avui, els diàlegs que es fonen uns amb els altres durant el judici, els grinyols del vaixell i els de la sala del judici, i la netedat, economia i força del muntatge sonor i la bellesa de la mescla!
Com un que té set i pot beure, així em sento i per això ho escric.
dijous, 1 de juliol del 2004
Cinema?
Com és el cinema que fem? La nostra indústria és forta? Valenta? Innovadora? Arriscada? Comercialment llesta? Tenim productors experimentats? Potents? Autònoms? Professionals? Cultes? Es fan films (se'n poden fer?) sense subvenció ? S'escriuen bons guions?
Sempre he pensat que fer una pel·lícula és molt difícil. El procés és llarg i el cost és elevat. I jo només visc una de les etapes finals: la mescla del so que anirà als cinemes. No és tan fàcil tenir un bon balanç entre l'autor i la seva idea (en plural, si cal) i els successius equips que l'ajudaran a prendre forma. Cadascú en serà autor, hi participarà. Es farà seva la idea, la història. El motor que mogui tot el projecte ha d'estar molt ben portat, en un equilibri portentós una mica zen.
De moment i sotto voce, em pregunto: (a) si cal fer tants films, i (b) si tanta imatge que prèn forma no ens estova la nostra pròpia capacitat d'imaginar, aquest potencial per a la fabulació.
Sempre he pensat que fer una pel·lícula és molt difícil. El procés és llarg i el cost és elevat. I jo només visc una de les etapes finals: la mescla del so que anirà als cinemes. No és tan fàcil tenir un bon balanç entre l'autor i la seva idea (en plural, si cal) i els successius equips que l'ajudaran a prendre forma. Cadascú en serà autor, hi participarà. Es farà seva la idea, la història. El motor que mogui tot el projecte ha d'estar molt ben portat, en un equilibri portentós una mica zen.
De moment i sotto voce, em pregunto: (a) si cal fer tants films, i (b) si tanta imatge que prèn forma no ens estova la nostra pròpia capacitat d'imaginar, aquest potencial per a la fabulació.
dimecres, 30 de juny del 2004
Aprenent a fer la feina
Un tècnic de so de rodatge ha de gravar, bàsicament, la veu dels actors. Acostumen a ser dos en un equip. Un d'ells segueix l'actor, amb un micròfon a la punta de la perxa, com una canya de pescar.
Els començaments de Jack com a perxista (boom man) van ser en una peli amb un ventríloc, en Max Terhune, que feia parlar un ocell. Jack volia fer la feina millor que ningú i quan parlava el ventríloc li dirigia el micròfon, i quan parlava l'ocell, enfocava l'ocell.
Al cap d'una estona de seguir-los als dos, en Jack no entenia la mirada creuada i incrèdula del ventríloc. Pensava: "Ei, estic fent una feina perfecta!. Què passa?". Al girar-se es va adonar que la resta de l'equip estava morint-se de riure, histèrics.
En Jack Solomon va seguir i en gairebé 50 anys va ser nominat sis cops per l'Acadèmia i va rebre un Oscar per Hello Dolly. Altres títols: El Alamo, El Cid, Els set magnífics, El graduat, King Kong, Patriot Games.
Els començaments de Jack com a perxista (boom man) van ser en una peli amb un ventríloc, en Max Terhune, que feia parlar un ocell. Jack volia fer la feina millor que ningú i quan parlava el ventríloc li dirigia el micròfon, i quan parlava l'ocell, enfocava l'ocell.
Al cap d'una estona de seguir-los als dos, en Jack no entenia la mirada creuada i incrèdula del ventríloc. Pensava: "Ei, estic fent una feina perfecta!. Què passa?". Al girar-se es va adonar que la resta de l'equip estava morint-se de riure, histèrics.
En Jack Solomon va seguir i en gairebé 50 anys va ser nominat sis cops per l'Acadèmia i va rebre un Oscar per Hello Dolly. Altres títols: El Alamo, El Cid, Els set magnífics, El graduat, King Kong, Patriot Games.
dimecres, 23 de juny del 2004
dimarts, 22 de juny del 2004
Jordi Brau, actor.
Jordi Brau, la veu doblada de Tom Cruise, Kenneth Branagh, Tom Hanks, Robin Williams i Nicolas Cage (entre altres), reflexiona sobre la seva feina i escriu:
Trobo absolutament necessari escoltar la versió original. No tant sols per saber com diu les coses l'actor, sinó per trobar el lloc on timbra i ... el matís, tal qual... el MATÍS... aquell o aquells petits detalls que, com unes pinzellades suaus, donaran credibilitat - si els saps trobar - a la versió doblada. I faran que puguis donar un toc diferent als personatges. De fet, moltes vegades no canvies la veu, canvies aquest matís.El senyor Brau fa de la seva feina un art. I no és gens fàcil.
A mi sempre m'ha agradat escoltar. La música em fa plorar. Hi ha moments musicals concrets que em fan plorar quan els escolto. Per exemple, el Vivi, ingrato de Roberto Devereux (Donizetti) cantat per la Callas. I els utilitzo en la memòria moltes vegades a l'hora de interpretar. És com si treballés una "memòria emotiva" stanislavskiana, però sense buscar el record d'una imatge, sinó d'una música o d'un so. I això incideix molt en la respiració que és la base absoluta, el control perfecte per a saber donar les intencions. De fet, doblar és respirar interpretant al ritme d'una altra persona.
dilluns, 21 de juny del 2004
Abús sonor
Dos temes, en l'àmbit sonor, pertorben força al mesclador:
- el nivell del soroll ambiental: trànsit terrestre i aeri, electrodomèstics, home-cinema, etc i
- el nivell massa alt del so de molts films: afecta al públic i afecta als mescladors, perillosament.
dimecres, 16 de juny del 2004
Veus, sons i sorolls a Barcelona.
Un llibre apassionant de Montserrat Roig s'obre per la pàgina 226:
Diuen que entre les parets d'una casa, hi poden haver quedats empresonats els sons d'algunes veus.[...] Però també la ciutat té veus que han quedat empresonades entre les cases enrunades, als contraforts de les esglésies o a les xemeneies de les fàbriques antigues. Tanmateix, és més difícil de sentir-les. Els sorolls de la ciutat les fonen en un simulacre de no-res. Com si cada dia el brogit nasqués i morís sense deixar cap petjada.[...]Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991. Montserrat Roig. Edicions 62. Barcelona, 1992.
dijous, 10 de juny del 2004
Corpus, a quarts de nou del matí des d'un sisè pis.
Orenetes en ràfegues (enrafegades?). Una porta metàl·lica que s'alça. La moto tomba la cantonada. Trànsit continu de fons. Si es veu passar algun cotxe, és una remor suau. Si és un camió o una furgo, peta més. Parrupeig de coloms des de les teulades properes i d'algun cau entre les parets de maons. Un veí pica. Un bebè plora insistentment, però no molesta. Cap so molesta ni fereix. Es mantenen a distància, respectuosament.
dilluns, 7 de juny del 2004
Knud i el cant de la terra
He retrobat Knud Viktor. Fa uns quants anys vaig llegir i guardar un article d'un home que enregistrava corcs, cargols i formigues, i es fabricava els seus micròfons amb materials de recuperació. Un danès que omplia una cova de fils per sentir el cant de la terra.
Va arribar a la Provença el 1961 per pintar, però va quedar enlluernat pel cant de les cigales, que desconeixia. I va començar a gravar-ho tot: roques que es desprenen, vent, gotes d'aigua, cucs menjant pomes, el so dins un niu durant dos mesos, etc.
Va arribar a la Provença el 1961 per pintar, però va quedar enlluernat pel cant de les cigales, que desconeixia. I va començar a gravar-ho tot: roques que es desprenen, vent, gotes d'aigua, cucs menjant pomes, el so dins un niu durant dos mesos, etc.
Knud tenia por que es perdessin aquells ambients sonors que l'impressionaven tant. Ha anat fent discos, ha col·laborat amb l'ensenyament, ha sonoritzat exposicions i, amb els anys, ja és una mica més conegut.
Una formiga de Knud Viktor (0:04)
Els sons naturals són més violents i més salvatges. L'espai sonor és més realista. Més que una foto, una pintura o un film. Una foto és una transformació, un procés abstracte. La matèria sonora és la única que resta idèntica a ella mateixa. Un enregistrament és una conservació, un retardament. El timpà vibra de la mateixa manera. És per això que ens arriba d'aquesta manera, tan profundament.(NOTA - L'enllaç ha estat actualitzat - juny 2020)
dijous, 3 de juny del 2004
La mà i l'arquet
Sembla ser que l'any 1901 en Pau Casals era de tournée als USA. Durant una excursió a una muntanya de San Francisco, una roca es desprengué i com ell ho va veure venir, 'només' li xafà la mà dreta. La seva pròpia exclamació va ser: Gràcies a Déu, ja no tocaré més el violoncel.
Converses amb Pau Casals. Josep M. Corredor. Biblioteca Selecta. Editorial Selecta. Barcelona, 1967.
Tocar un instrument amb una plena consciència de la responsabilitat que hom assumeix vol dir tornar-se el seu esclau per tota la vida. Sense comptar l'emoció esgotadora d'abans dels concerts. que m'ha fet patir tant. Jo tenia en perspectiva altres activitats: la composició, la direcció d'orquestra.Tenia uns 25 anys i després de tres mesos en una clínica i un temps de recuperació va tornar a donar recitals.
Converses amb Pau Casals. Josep M. Corredor. Biblioteca Selecta. Editorial Selecta. Barcelona, 1967.
dimarts, 1 de juny del 2004
Moviments casolans (1)
- Omplir un cassó d'aigua i donar-li un copet lateral mentre se'l sosté amb el mànec.
- Gratar suaument una paret, amb l'orella ben enganxada a la superfície.
- Gratar-se el colze o el cap.
- Les claus es gronxen al pany, fregant la fusta. Fins que s'adormen.
- El vi omple una copa. Turbulències - sonores - en l'extrem obert de l'ampolla.
- Intentar el més gran espetec girant un full del diari.
- Quina és la porta que grinyola o es queixa més? És la d'un armari?
- Ajuntar uns quants despertadors en marxa. Ritmes sincopats.
- La planxa esbufega, la cremallera transita. Un tren.
- Les anelles de la cortina de la dutxa esperen una mà musical.
diumenge, 30 de maig del 2004
Calla! Tishe!
Ahir, dissabte, vaig pescar al Canal 33 el documental Calla! de Victor Kossakovsky.
Filmat durant tot un any des del seu apartament a Sant Petersburg. Les obres de reparació al carrer i als edificis, la pluja, la neu, els nens, els vianants, els enamorats, la policia, els vells, els operaris fent, desfent i tornant a fer. I com la pols, les fulles dels arbres o un globus desinflat fan una dansa. Un so senzill, directe i amb la mínima manipulació. Poca música. Vuitanta minuts de bon documental.
No us perdeu la repetició que faran demà, dilluns dia 31, a les 00:08. Deixeu el VCR gravant i després ja li donareu un cop d'ull.
Filmat durant tot un any des del seu apartament a Sant Petersburg. Les obres de reparació al carrer i als edificis, la pluja, la neu, els nens, els vianants, els enamorats, la policia, els vells, els operaris fent, desfent i tornant a fer. I com la pols, les fulles dels arbres o un globus desinflat fan una dansa. Un so senzill, directe i amb la mínima manipulació. Poca música. Vuitanta minuts de bon documental.
No us perdeu la repetició que faran demà, dilluns dia 31, a les 00:08. Deixeu el VCR gravant i després ja li donareu un cop d'ull.
TVC
(Diumenge, quarts d'onze de la nit) Acaben de passar un resum de 100 programes de Silenci? al Canal 33. I després toca un altre resum d'Afectes sonors. Els tornen a fer els dies entre els dies 2, 3, 4 5 i 6 de juny! (consultar horaris)
Futbolí
Llegeixo a Sota la pols de Jordi Coca (ECSA, Proa i Columna, 2001):
Li demano un so de futbolí a l'Albert M., amic tècnic d'enregistrament de so directe de les pelis i muntador de so. Me'l passa, en trio un tros.
(...) Quan el Ramon jugava amb algú de nosaltres se solia passar la pilota d'un jugador a l'altre, la feia avançar tot arrossegant-la i, gairebé sense que te n'adonessis, te la clavava a la porteria amb un xut sec. En sabia molt, de jugar a futbolí, però aquell dia ho tenia més difícil ja que l'altre, així que tenia la pilota, la llançava amb força contra una de les bandes i la recuperava amb els davanters. Llavors el Ramon col·locava el defensa i el porter de tal manera que semblava impossible que ningú li pogués fer un gol, i es concentrava, però l'altre xicot feia lliscar la bola com si res fins als fons del calaix. Aquell soroll d'una cosa pesant que rodolava per les entranyes de la màquina sempre m'havia agradat.L'endemà, al diari, hi trobo una entrevista a Alejandro Finisterre, inventor del futbolí. El va construir a Barcelona i el va patentar a començaments del 1937. Va perdre la patent fugint a França passant els Pirineus a peu, plovent. El 1948 s'assabentà que un company de l'hospital l'havia tornat a patentar a Perpinyà. I amb diners que li donà l'empresa que els fabricava va emigrar a l'Equador.
Li demano un so de futbolí a l'Albert M., amic tècnic d'enregistrament de so directe de les pelis i muntador de so. Me'l passa, en trio un tros.
Futbolí
dimarts, 25 de maig del 2004
Textos: Juan Ramón Jiménez
L'amic Gonzalo segueix pacientment i nocturna(ment) aquest quadern. Ho comenta, afegint una estrofa recordada d'un vers de JRJ:
Aqui es pot escoltar a Juan Ramón Jiménez.
A lo azul, en los jardines llenos de faroles rojos,Les estrofes recordades, les cançons, les tonades, els aires, les olors, les mirades, els colors, les ombres. Recordades, tornen a ser.
los ayes de los violines rayan de luces los ojos.
Aqui es pot escoltar a Juan Ramón Jiménez.
dilluns, 24 de maig del 2004
Afectes sonors
Aquesta nit de diumenge he vist per televisió L'origen dels sons, el capítol 6è de la sèrie Afectes sonors (Canal 33). Magnífic document. Inventiu en el sonor. Clar i didàctic en les imatges. I respectuós amb els entrevistats: luthiers, afinadors de pianos, tallers per a instruments musicals. Plaent. Mesos i mesos dissenyant i fent les peces d'un orgue que s'anirà provant tub a tub, fins el dia de la seva estrena. Olorar el piano.
Notar quin afecte se li té a l'instrument. Ser capaç d'afinar un piano envoltat d'altres sons, alguns d'ells musicals. Estudiar els violins: lleugers, els italians; amb veu de nas, els francesos; durs, els violins alemanys.
I la botiga Parramón. Les vegades que he pujat al pis del carrer del Carme, per comprar cordes de guitarra, de mandolina o, senzillament, per tafanejar!
Un bon amic que vivia a Eivissa, ara ja en fa una colla d'anys, tenia un piano. L'afinador venia de Palma cada dos o tres mesos i en arribar posava un anunci per fer-ho saber a tothom, indicant a on se'l podia localitzar. Calia estar atent.
Una illa és una illa. I és ben sabut que hi ha illes més grans i illes més petites.
Notar quin afecte se li té a l'instrument. Ser capaç d'afinar un piano envoltat d'altres sons, alguns d'ells musicals. Estudiar els violins: lleugers, els italians; amb veu de nas, els francesos; durs, els violins alemanys.
I la botiga Parramón. Les vegades que he pujat al pis del carrer del Carme, per comprar cordes de guitarra, de mandolina o, senzillament, per tafanejar!
Un bon amic que vivia a Eivissa, ara ja en fa una colla d'anys, tenia un piano. L'afinador venia de Palma cada dos o tres mesos i en arribar posava un anunci per fer-ho saber a tothom, indicant a on se'l podia localitzar. Calia estar atent.
Una illa és una illa. I és ben sabut que hi ha illes més grans i illes més petites.
dijous, 20 de maig del 2004
Textos: Garcia Lorca (2)
Réplica
Llegit en un article de Llorenç Barber, músic campaner i plurifocal, i retrobat a Poesía y prosa.
Un pájaro tan sóloPoemas sueltos, en Obras completas. Tomo I. Aguilar, XXI edición. Madrid, 1980.
canta.
El aire multiplica.
Oímos los espejos.
Llegit en un article de Llorenç Barber, músic campaner i plurifocal, i retrobat a Poesía y prosa.
dimecres, 19 de maig del 2004
Textos: Garcia Lorca
El grito
Extret del Poema de la siguiriya gitana, dins el Poema del Cante Jondo.
Antologia poética. Federico García Lorca. Plaza & Janés Editores. Barcelona, 1994.
La elipse de un grito ,
va de monte
a monte.
Desde los olivos
será un arco iris negro
en la noche azul.
¡Ay!
Como un arco de viola
el grito ha hecho vibrar
largas cuerdas del viento.
¡Ay!
(Las gentes de las cuevas
asoman sus velones.)
¡Ay!
Extret del Poema de la siguiriya gitana, dins el Poema del Cante Jondo.
Antologia poética. Federico García Lorca. Plaza & Janés Editores. Barcelona, 1994.
diumenge, 16 de maig del 2004
Textos: René Char
El mesclador ha estat dues setmanes immers en la feina: la mescla d'un film - comèdia romàntica amb Carmen Maura. És hora de recuperar l'alè. Llegir un poc de Char acostuma a ser, per a mi, una bona estratègia.
"Ja és aquí!" Són les dues de la matinada. L'avió ha vist els nostres senyals i redueix l'altitud. L'oreig no destorbarà el descens en paracaigudes del visitant que esperem. La lluna és d'estany viu i de sàlvia. "Això és l'escola dels poetes del timpà", xiuxiueja Léon, que sempre té la frase adient per a cada situació.Els fulls d'Hipnos, de René Char. Els llibres de l'Escorpí. Edicions 62 (1992). Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.
dimarts, 11 de maig del 2004
Música al cinema
En cinema sempre es treballa en base als tres grups d'elements: el diàleg, els efectes de so i la música. Entre els dos primers no hi ha frontera clara: m'agrada. Però, gairebé sempre, la música se'n va i s'aparta sense deixar que els sons s'hi acostin. I el seu ressò pot durar massa.
Tanmateix, és cert que amb la música és més fàcil 'assignar', afirmar, assegurar el to de les seqüències. Qui és el valent que puja al trapezi sense xarxa?
Tanmateix, és cert que amb la música és més fàcil 'assignar', afirmar, assegurar el to de les seqüències. Qui és el valent que puja al trapezi sense xarxa?
dilluns, 10 de maig del 2004
Nit (2)
Silenci nocturn,
que s´ha adormit el més petit.
L’espiral de moviments s’ha aturat.
En el comandament del pis: Pausa.
Temps perquè ens arribi la quietud,
mentre al cel disposen l’escenari per demà.
M’espero una mica més.
I m’adormiré amb l’escàndol
del camió gegant de la brossa.
dimarts, 4 de maig del 2004
Matsuo Basho i Octavio Paz
El poeta Basho visita el temple Ryusyaku. Després ho escriu (descriu).
Sendas de Oku, de Matsuo Basho. Versió castellana d'Octavio Paz i Eikichi Hayashiya. Breve Biblioteca de Respuesta. Barral Editores. Barcelona, 1970.
A les notes finals (pàgina 122), Octavio Paz comenta, compara i justifica la seva traducció de l'haikú. Revelador. Interessant.
El templo estaba construido sobre la roca; sus puertas estaban cerradas y no se oía ningún ruido. Di la vuelta por un risco, trepé por los peñascos y llegué al santuario. Frente a la hermosura tranquila del paisaje, mi corazón se aquietó:
Tregua de vidrio:
el son de la cigarra
taladra rocas.
Sendas de Oku, de Matsuo Basho. Versió castellana d'Octavio Paz i Eikichi Hayashiya. Breve Biblioteca de Respuesta. Barral Editores. Barcelona, 1970.
A les notes finals (pàgina 122), Octavio Paz comenta, compara i justifica la seva traducció de l'haikú. Revelador. Interessant.
diumenge, 2 de maig del 2004
Dissenyadors de silenci
Dissabte 1 de maig > El Periódico > Opinió > Petit Observatori > Quan és millor el silenci. (Es pot consultar gratuïtament fins dissabte que ve.) L'Espinàs escriu sobre els acordions al metro, la música de fons a les fires i de la dificultat de les converses als restaurants. No hi ha prou silenci(s). No sabem fer-los, construir-los. Acústica, civisme, arquitectura. Ras i curt: ens falten dissenyadors de silenci, ja ho diu l'Espinàs.
dimarts, 27 d’abril del 2004
Temps d'orquestres i estudis.
No fa gaires dies, ens vam trobar tres dels que treballarem a l'estudi de gravació Gema-2, avui desaparegut, del carrer de Sardenya (Barcelona).
Ens varem reunir a l'estudi que ara té en Jordi Vidal en un soterrani majestuós d'un edifici de la Via Laietana. És un tècnic finíssim d'enregistrament especialitzat en grups de jazz. Els músics graven totes les peces que han anat tocant en els bolos, abans que el grup es desfaci per formar-ne d'altres. Entre tots, ajunten un grapadet d'euros i van a veure en Jordi. Al sortir s'emporten una cinta que potser un dia alguna petita discogràfica editarà.
Vam xerrar de micròfons, d'anècdotes amb els músics, del mestre Josep Casas Augé (un dels socis de l'estudi), d'en Burrull, d'en Roda (que ja no pot fer de músic), de cantants, de taules de mescla i de les nostres trajectòries vitals. Asseguts al costat del piano de cua, tapat i protegit, i dels peus amb els micros, arrenglerats al costat de la paret de roca.
Començar d'aprenent a Gema-2 consistia, entre moltíssimes altres coses, a rebre d'en Rafael Poch (cap tècnic i principal mesclador) un dibuix de la sala on es marcaven els llocs on col·locar els micròfons per a la propera sessió de gravació: els Neumann KM-86, U67 i el SM2 (l'estèreo), els RCA de cinta, els 451 d'AKG, els 421 de Sennheiser, etc. Calia deixar els cables de micròfon ben endreçats amb les corresponents fonts d'alimentació. I els auriculars amb les caixes de distribució, veritable niu de problemes. Provar els micròfons i les línies cap a la taula de mescles i, amb sort, anar a dinar.
Més tard, la buida sala de l'estudi s'anava omplint amb fundes d'instruments, abrics i converses. Els músics afinant. Les partitures als faristols. I el director al centre, a punt de fer volar coloms. Escoltar una orquestra en viu i després entrar a la sala del control és un exercici extraordinari d'humilitat. En el meu primer dia, pel matí, vaig quedar clavat, encisat: en Casas Augé dirigia els músics pel disc Festa Major de La Trinca. Un bon començament.
Per cert, em sembla que el company de Tacet és músic (viola) de l'Orquestra Simfònica del Vallès. Magnífic!
I del Vallès a la Vallès: aquest mestre Casas Augé, extraordinari conversador, en parlava molt d'en Pujols. Seguirem.
Ens varem reunir a l'estudi que ara té en Jordi Vidal en un soterrani majestuós d'un edifici de la Via Laietana. És un tècnic finíssim d'enregistrament especialitzat en grups de jazz. Els músics graven totes les peces que han anat tocant en els bolos, abans que el grup es desfaci per formar-ne d'altres. Entre tots, ajunten un grapadet d'euros i van a veure en Jordi. Al sortir s'emporten una cinta que potser un dia alguna petita discogràfica editarà.
Vam xerrar de micròfons, d'anècdotes amb els músics, del mestre Josep Casas Augé (un dels socis de l'estudi), d'en Burrull, d'en Roda (que ja no pot fer de músic), de cantants, de taules de mescla i de les nostres trajectòries vitals. Asseguts al costat del piano de cua, tapat i protegit, i dels peus amb els micros, arrenglerats al costat de la paret de roca.
Començar d'aprenent a Gema-2 consistia, entre moltíssimes altres coses, a rebre d'en Rafael Poch (cap tècnic i principal mesclador) un dibuix de la sala on es marcaven els llocs on col·locar els micròfons per a la propera sessió de gravació: els Neumann KM-86, U67 i el SM2 (l'estèreo), els RCA de cinta, els 451 d'AKG, els 421 de Sennheiser, etc. Calia deixar els cables de micròfon ben endreçats amb les corresponents fonts d'alimentació. I els auriculars amb les caixes de distribució, veritable niu de problemes. Provar els micròfons i les línies cap a la taula de mescles i, amb sort, anar a dinar.
Més tard, la buida sala de l'estudi s'anava omplint amb fundes d'instruments, abrics i converses. Els músics afinant. Les partitures als faristols. I el director al centre, a punt de fer volar coloms. Escoltar una orquestra en viu i després entrar a la sala del control és un exercici extraordinari d'humilitat. En el meu primer dia, pel matí, vaig quedar clavat, encisat: en Casas Augé dirigia els músics pel disc Festa Major de La Trinca. Un bon començament.
Per cert, em sembla que el company de Tacet és músic (viola) de l'Orquestra Simfònica del Vallès. Magnífic!
I del Vallès a la Vallès: aquest mestre Casas Augé, extraordinari conversador, en parlava molt d'en Pujols. Seguirem.
dilluns, 26 d’abril del 2004
Textos: Brian Eno (2)
Idees i recursos
- Canvia el rol dels instruments.
- Descobreix les receptes que utilitzes i abandona-les.
- Honora el teu error com si tingués intencions amagades.
- Talla una concepció vital.
- Suprimeix les ambigüitats i reemplaça-les per especificitats.
- Suprimeix les especificitats i reemplaça-les per ambigüitats.
- Mira l'ordre amb el que fas les coses.
dijous, 22 d’abril del 2004
Textos: Brian Eno (1)
Extret de A year with swollen appendices. Brian Eno's diary. Brian Eno. Faber and Faber, 1996.
- Idees tangencials, no anar al moll de l'os.
- Els processos a l'estudi són lents, semi-agrícoles.
- No dependre de la darrera tecnologia.
- M'agrada el treball rutinari, deixa muntanyes d'espai per a pensar.
- Posa-ho allà on pugui ser trobat.
- Massa, massa d'hora i al final, insuficient (comentari sobre el clímax musical d'una cançó).
- No hi ha res pitjor que un començament brillant (deia Picasso).
- Com els intuïtius, que tenen una gran traça a començar coses accidentalment, però després topen amb dificultats per millorar-les amb el disseny.
- Les cançons que no depenen de la composició, depenen de l'execució.
- Ell és com un exèrcit, imparable. Jo sóc com una guerrilla, evitant les autopistes i esperant el bon moment per saltar.
Llibre comprat a Londres, el 1996. Diari de tot un any. Ple d'anotacions, feines a l'estudi, fent de músic, de productor, arranjador, artista de instal·lacions d'àudio/vídeo, etc. Me'l vaig empassar durant l'estiu i de tant en tant el repasso. Segueix aguantant. Les cites que he triat han patit una traducció casolana, però són útils per a mi.
dimarts, 20 d’abril del 2004
Nit
Un llarguíssim so greu ha crescut, modulant, des d'un nivell i textura inapreciables, ambientals, fins a tenir una potència i profunditat prou consistents, a punt de desvetllar tots els veïns de l'edifici. Tensió a les dues de la nit.
Com un animal prehistòric, una canonada ha badallat, possiblement.
Com un animal prehistòric, una canonada ha badallat, possiblement.
dissabte, 17 d’abril del 2004
Platja
Una gavina, immensa, passa volant.
Ombra, estel i crit.
A la sorra, vora el mar, juguen els nens.
dimecres, 14 d’abril del 2004
Incongruències
El mesclador es va adonant que els quaderns són per a escriure o per a dibuixar. Apunts, esbossos, idees, dades. Costa afegir-hi sons, mostrar-los, ensenyar-los, suggerir-los. I abans cal agafar-los, triar-los, escurçar-los i penjar-los al servidor.
El mesclador quan navega (tafaneja) també es cansa aviat (esperant) a l'hora de baixar sons i músiques. I no tothom navega. Ni tothom té ADSL ni en vol. Un camí una mica solitari. Si no hi ha sons, quina mena de quadern és aquest?
(Ha arrencat a ploure. Teulades, fanals, balcons. Plou de nit, d'amagatotis)
El mesclador quan navega (tafaneja) també es cansa aviat (esperant) a l'hora de baixar sons i músiques. I no tothom navega. Ni tothom té ADSL ni en vol. Un camí una mica solitari. Si no hi ha sons, quina mena de quadern és aquest?
(Ha arrencat a ploure. Teulades, fanals, balcons. Plou de nit, d'amagatotis)
dimarts, 13 d’abril del 2004
Textos: Pierre Henry
Tot el que sé, tot el que veig, tot el que escolto, jo ho trio i estructuro com un temps de sons.Journal de mes sons, de Pierre Henry. Nouvelles Éditions Séguier. Paris, 1996.
Una trama que serà un lligam entre el passat i el futur. D'aquestes trajectòries en faig música.
dilluns, 12 d’abril del 2004
Ripley i Morricone
Títols de crèdit als 10 minuts d'arrencar Ripley's Game. La concertista i en Malkovich a duo complet,
o a duo curt.
Duo complet (1:31)
Film irregular, estrany, escoltat en versió original (DVD). Les mescles d'en John Hayward (a Pinewood, Anglaterra) no són les meves preferides. La versió doblada sembla tenir més coherència, paradoxalment.
Duo curt (1:01)
dimecres, 7 d’abril del 2004
Apunts (3)
Mescles de cinema. Canvis imperceptibles. Canvis perceptibles.
No cal saber res del rodatge. Si darrere la porta hi havia 30 persones esperant, o si el soroll que se sent és de la pluja artificial, o si els grinyols del sòl són de tots els de l'equip, mentre segueix la protagonista. Em sembla que si no en saps res, podràs ajudar millor.
Quan més dónes, quan més subministres, menys demanes al que escolta. (Brian Eno)
No cal saber res del rodatge. Si darrere la porta hi havia 30 persones esperant, o si el soroll que se sent és de la pluja artificial, o si els grinyols del sòl són de tots els de l'equip, mentre segueix la protagonista. Em sembla que si no en saps res, podràs ajudar millor.
Quan més dónes, quan més subministres, menys demanes al que escolta. (Brian Eno)
diumenge, 4 d’abril del 2004
G escolta la ràdio
El pianista G havia fet un enregistrament del Concert en Re menor de Bach i n'estava satisfet.
A casa, el tocadiscos se li havia espatllat i rodava més de pressa. Malgrat la seva oïda musical absoluta, es va acostumar a sentir-se en mi bemoll, mig to més amunt i, és clar, un pèl més ràpid.
Dos anys més tard i mentre viatjava en cotxe, a la ràdio donaven el mateix concert. Sabia que tres concertistes l'havien gravat i pensava que escoltava a X perquè trobava solidesa durant el primer moviment. A mesura que la peça avançava es preguntà: Per què no puc tocar jo amb aquesta convicció? Es va anar enfurismant amb ell mateix i durant el segon moviment va dir-se: Quin tempo tan meravellós!
Però després es va fixar en la manera com s'executaven dues appoggiatures allargades en el temps abans de la nota real, més curta: això només ho feia ell amb Bach.
Des del moment que s'adonà que per la ràdio donaven el seu propi enregistrament, va començar a trobar-li tots els defectes, fins que va apagar-la i va seguir conduint en silenci, emprenyat.
Extret i adaptat de Non, je ne suis pas du tout un excentrique, de Glenn Gould. Un montage de Bruno Monsaingeon. Librairie Fayard, 1986.
A casa, el tocadiscos se li havia espatllat i rodava més de pressa. Malgrat la seva oïda musical absoluta, es va acostumar a sentir-se en mi bemoll, mig to més amunt i, és clar, un pèl més ràpid.
Dos anys més tard i mentre viatjava en cotxe, a la ràdio donaven el mateix concert. Sabia que tres concertistes l'havien gravat i pensava que escoltava a X perquè trobava solidesa durant el primer moviment. A mesura que la peça avançava es preguntà: Per què no puc tocar jo amb aquesta convicció? Es va anar enfurismant amb ell mateix i durant el segon moviment va dir-se: Quin tempo tan meravellós!
Però després es va fixar en la manera com s'executaven dues appoggiatures allargades en el temps abans de la nota real, més curta: això només ho feia ell amb Bach.
Des del moment que s'adonà que per la ràdio donaven el seu propi enregistrament, va començar a trobar-li tots els defectes, fins que va apagar-la i va seguir conduint en silenci, emprenyat.
Extret i adaptat de Non, je ne suis pas du tout un excentrique, de Glenn Gould. Un montage de Bruno Monsaingeon. Librairie Fayard, 1986.
divendres, 2 d’abril del 2004
Sons gratuïts
Si necessitem algun so i no podem o no volem comprar-lo, hi ha llocs on trobar-los i copiar-los de franc. Només necessitem un diccionari d'anglès i una mica de paciència.
Des d'aquí es pot buscar on poden tenir un so determinat: findsounds
En aquests dos llocs hi ha llistats de webs amb sons gratuïts:
Sounddogs ven sons de moltes col·leccions comercials, però abans es poden escoltar amb baixa qualitat de so però que potser ens pot servir. Només cal copiar-ho a una altra màquina mentre s'està reproduint.
Webs amb sons gratuïts:
Des d'aquí es pot buscar on poden tenir un so determinat: findsounds
En aquests dos llocs hi ha llistats de webs amb sons gratuïts:
Sounddogs ven sons de moltes col·leccions comercials, però abans es poden escoltar amb baixa qualitat de so però que potser ens pot servir. Només cal copiar-ho a una altra màquina mentre s'està reproduint.
Webs amb sons gratuïts:
- sound-effects-library
- flashkit.com/soundfx
- prankcallsunlimited.com/freesoundeffects
- sightquest.com/free-stuff
- a1freesoundeffects
- partnersinrhyme.com/pir
- topdogwebs.com/audio_effects
- schoolsite.edex.net.uk/500/waves
- koumis.com/soundfx
- acoustica.com/sounds
- grsites.com/sounds
- soundamerica.com/sounds
- pacdv.com/sounds
- soundfx.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)