Pàgines

dijous, 8 de setembre del 2005

Noëlle Boisson, monteuse

L'amic Thevenet m'ha fet arribar el llibre que ha escrit Noëlle Boisson, muntadora d'imatge de films com Cyrano de Bergerac, Set anys al Tibet, L'amant, Stalingrad, Vatel, o L'Ós. En Santiago Thevenet també és muntador (de so) i coneix perfectament la tradició i l'escola que tenen a França per tot el que fa als oficis del cinema, perquè ell hi ha viscut i hi ha treballat.

El llibret és una petita joia. Un recorregut des del principi del muntatge fins al final: el dia que contacten amb ella, les primeres reunions i lectura del guió. La relació que s'inicia amb el director i que durarà entre 5 i 7 mesos. Les sales on es treballa, els ajudants, la foscor, la paciència, la sensibilitat, la intuïció, l'ordre. El muntatge com una cacera d'emocions i d'expressions, del moment just. De com totes les imatges es van quedant a la biblioteca visual de la memòria. I mil coses més.

M'aturo una estona quan parla del tercer enemic dels muntadors:

Le troisième ennemi, sans doute le plus dangereux, c'est mon jugement intime. (...) J'évite le "J'aime ou je n'aime pas". Le "je" n'a ici aucune valeur. Je dois me transporter dans le regard des autres, et me dire: "Que penserait Untel s'il regardait ça? Et X, comment réagirait-il s'il entendait cela?... J'imagine leurs réponses, les réactions convergentes, les avis opposés. J'en fais la synthèse. Ma pensée est mise à l'èpreuve. Si elle résiste à ces attaques imaginaires, c'est que elle est juste. Sinon, cela signifie que je fais la fausse route.

La sagesse de la monteuse du film, de Noëlle Boisson. L'oeil neuf. Paris, 2005.

Aquest llibret és un bon contrapunt de En el momento del parpadeo (In the Blink of an Eye) de Walter Murch, una patum reconsagrada i genial.

dilluns, 5 de setembre del 2005

Estereoscopi a Badlands

fotograma de BADLANDS: estereoscopi
La nota Stereoscop del passat sis de febrer parlava dels estereoscopis per veure fotografies en relleu. A Badlands de Terrence Malick, en descobreixo un.

diumenge, 4 de setembre del 2005

Toc de difunts

església del Port de la Selva

Port de la Selva: intento gravar el toc de difunts. Hi ha dos moments per a fer-ho: en el primer cop que sona, que serà mitja hora abans de l'ofici, o en el segon cop, quan surten de l'església després de l'ofici.

A l'Empordà gairebé sempre hi fa vent. Com que el meu equip de gravació és molt senzill el protegeixo dins una motxilla de teixit suau.

El dia triat per gravar també és el dia que una colla de nois amb motos es reuneix sota un dels arbres del davant de l'església per acabar de preparar l'excursió que iniciaran just durant els primers tocs!

El campanar té tres campanes: la petita (P), la mitjana (M) dels quarts i la gran (G) de les hores. També hi ha instal·lat un megàfon. El toc de difunts és la repetició durant 8 cops d'un conjunt de 3 tocs lents de les campanes mitjana i gran:
- toc lent de (M i G) + pausa curta,
- toc lent de (M i G) + pausa curta,
- toc lent de (M i G) + pausa llarga

Toc de difunts (tros). El Port de la Selva
(Foto extreta de la web del Port de la Selva)

dilluns, 1 d’agost del 2005

Del cinema al DVD

Al cinema, el so massa fort. I a casa, amb el DVD, el so massa "irregular": ara el pujo perquè no entenc el que diuen i ara el baixo perquè em caurà el sostre a sobre. Vet aquí un conflicte.

Al cinema arriben pelis amb un nivell exagerat de pressió sonora. Un nivell terrible, feridor, ofensiu. Hi ha directors que estan bojos o són sords. La tecnologia actual permet crear sons molt potents i amb impacte i també permet reproduir-los a alts nivells perquè el rendiment dels altaveus i dels amplificadors de potència que els alimenten ha millorat molt.

El cinema amb so digital disposa d'una dinàmica enorme. Però aquests directors no usen el que permet aquesta gran dinàmica, només el que permet el gran nivell sonor.

Dinàmica: "distància" entre el so més fluix que es pot reproduir i el més fort.

Abans del so digital, es disposava únicament del so analògic, que segueix existint, gravat-impressionat fotogràficament al costat de les perforacions dels fotogrames de 35 mm.

La dinàmica del so analògic és molt més reduïda: el llindar inferior (el so més suau) el marca el soroll inherent del sistema fotogràfic i el llindar superior (el so més fort) és la limitació física del sistema i la distorsió enorme que es produeix quan se sobremodula. I, a més a més, només tenim 2 pistes sonores que porten la informació codificada dels 4 canals (sistema Dolby Stereo), en comptes dels 6 canals del so digital.

El DVD conté, sovint, la mescla que ha anat al cinema: 6 canals amb una gran dinàmica. Hi ha companyies distribuïdores que fan un nou balanç sonor, una re-mescla especial per al DVD, reduint aquesta dinàmica. Però aquells usuaris de DVDs que disposen de bons equips "home cinema" (i, evidentment, bon aïllament a les parets, o cap veí) volen uns DVDs que sonin com en el cinema, sense restriccions.

La resta, a casa ho escoltem a través dels petits altaveus de la tele i, per tant, ens arriba una mescla del so en estèreo. Aquest estèreo és una reducció dels 6 canals de la mescla original i que fan tots els lectors de DVD, automàticament. Tot i això, la dinàmica possible en una casa no és gaire: per sota hi ha soroll ambiental i per sobre hi ha els veïns.

El mesclador promet seguir amb el tema. Però, mentrestant, farem vacances.

Bon estiu, tutti quanti!

dilluns, 25 de juliol del 2005

Objectiu

No són les impressores, és la tinta.
No són els petits equips digitals, són les piles.
No són les pel·lícules, són les crispetes!

diumenge, 24 de juliol del 2005

Un matí a les nou

Jardins Príncep de Girona
Un bon matí, abans d'anar a la feina, el mesclador s'entreté als jardins Príncep de Girona, a prop del Hospital de Sant Pau, i grava les campanes tocant les nou.

Les nou al Parc del Príncep
És una de les proves fetes amb el minidisc Hi-MD d'un amic, en Carlos.

Com sonarà al cinema?

Una pel·lícula d'avions ha mesurat, en la seva versió SDDS (vuit canals de so digital), molts pics de so amb un nivell de 114 db C/SPL!

Crec que s'hauria d'avisar al públic a quin nivell de so pot estar sotmès, depenent d'on s'assegui. Si el cinema és de mida mitjana o gran, l'ajust del nivell estàndard de pressió sonora de 85 db C/SPL (sound pressure level) es fa per a les files centrals. Per tant, la gent que s'asseu a les files a prop de la pantalla (i dels altaveus) pot rebre uns quants decibels més que la resta del públic.

Desconec si hi ha hagut mai cap denúncia per agressió sonora. Tot arribarà.

Màquines per a sortir a gravar so

Toca actualitzar-se. En l'època analògica, el mesclador anava pel món amb un UHER portàtil, monoaural, fantàstic, lleuger, petit i amb 4 velocitats, o amb un NAGRA IV-ST, una màquina segura, sòlida i super professional. En aquests moments, el mesclador només disposa (particularment i a part d'un Dat TASCAM espatllat) d'un minidisc SONY dels antics que és molt pràctic per a coses sense compromís però gairebé inútil per a necessitats serioses de post-producció d'àudio.

Possibilitats d'actualització:
(a) Minidisc SONY Hi-MD: Capacitat de 1 GB. Pot gravar directament en format PCM, sense compressió. Només es pot descarregar via USB a un PC, no a un Mac. Cost: entre 200 i 400 euros.

(b) Gravadors en flash card:
- MARANTZ PMD 660: és un model bàsic, però suficient per a reportatges.
- MARANTZ PMD 670: millor, però amb previs senzills de micròfon, límit: 48 KHz. Cost: 900 euros.
- MARANTZ PMD 671: és capaç de gravar a 96 KHz., interessant per gravar sons i després baixar-los una o dues octaves. Cost: desconegut, encara.
- FOSTEX FR-2: equip molt complet, potser el millor d'aquesta "gamma baixa", cost: 1.300 euros.
- SOUND DEVICES 722: gravador a disc intern de 40 GB i a flash card, 2 pistes, pot gravar a 192 KHz., robust, petit i amb bons previs de micròfon. És car per a un particular i barat per a un pro: 2.400 euros.
El camí més clar és el del minidisc Hi-MD de 1 GB. Però l'única manera de gravar-hi bé seria amb un previ de micròfon extern amb sortida digital per atacar l'entrada del minidisc: solució força cara. L'únic que es guanya amb els Hi-MD és poder gravar directament PCM, encara que el disquet rodant és sorollós i sempre s'ha de tenir un PC a mà, que no és el cas del mesclador.

El següent camí seria triar entre els MARANTZ PMD 670 o 671 i el FOSTEX FR-2. Pressupost: entre 900 i 1.300 €. En el cas del Fostex t'assegures un millor previ de micròfon. Però d'aquí dos o tres anys, encara seran actuals?

Nota final: tot just acabo d'escriure tot això i veig a podcastrigs.com que M-AUDIO és a punt de treure al mercat el MicroTrack 2496!

Esperarem, mesclador.

dissabte, 16 de juliol del 2005

Examen de música

Trobat al blog Maestro de música:
- Profe, si no sé la respuesta ¿Pongo lo que sea?
Clarivident. Definitiu.

divendres, 15 de juliol del 2005

Zazie - Peltier

Zazie dans le métro
Arrel de la mescla de Volavérunt (Bigas Luna, 1999) el mesclador va conèixer Kenout Peltier, una muntadora extraordinària, petita, prima, pacient, decidida i amb una experiència envejable.

Al saber que va començar l'any 1960 amb Zazie dans le métro, de Louis Malle, el mesclador va caure estès a la moqueta de l'estudi on estàvem premesclant els diàlegs. Recordo haver vist la pel·lícula, potser l'any 1965, en cinemes de barri desapareguts, on també podies veure À bout de souffle, de la mateixa fornada, i en sessions dobles!

Hi ha un blog polonès amb el mateix títol, amb foto d'una bàscula-portàtil que sembla útil.

A J'ai entendu causer hi ha una reproducció de la divertida coberta del llibre de Raymond Queneau, en el que es basa el film.

dimecres, 13 de juliol del 2005

Impacte

Sonorament, la paraula impacte és perfecte:

IM: una preparació, una embranzida, una arribada.
PAC: el cop, el tall sec, l'ensurt, el xoc.
TE: el rebot, el ressò, la caiguda.

dimarts, 12 de juliol del 2005

L'oïda enfeinada

L'oïda, en la feina de mesclar sons, quan és més fiable? Al matí o a la nit?

Resposta d'expert: al matí, però no durant la primera hora i és convenient beure molta aigua.

Una de les coses més desconcertants és com varia el judici del que un escolta depenent de l'operació que s'estigui fent: mesclant, controlant, repassant amb el client o, senzillament, escoltant sense fixar-s'hi gaire. El marge d'aquesta variació és reduït, però sempre em sorprèn.

Dinar a l'aire lliure

La punta de les estovalles de paper picava frenèticament contra el got, tec-tec-tec-tec-tec-tec-tec-tec-tec. Molt seguit i amb molta força. Resultava sorprenent. El vent volia fer soroll. Més tard va fer caure i rodolar les ampolles de plàstic buides. Les branques de la palmera del garden del davant fregaven exageradament les unes amb les altres. Em vaig apuntar alguns detalls. Després, tots ben despentinats, vam tornar a la feina.

diumenge, 10 de juliol del 2005

Gravar campanes

campana
Diumenge passat, al migdia, va haver un nou intent de gravar les campanes de la parròquia de Sant Pere de les Puel·les, però no van repicar totes les que esperàvem! Creix la sospita d'una acció de camuflatge sonor per part de grups del barri per tal d'evitar que es pugui deslocalitzar una part del seu patrimoni acústic.

La família de l'amic Gonzalo té els seus finestrals a quinze metres del campanar. Serà qüestió de deixar-los sols amb el minidisc. Ho faran millor que jo.

Com a prova de bona voluntat, el mesclador ofereix la part final de l'enregistrament.

Sant Pere de les Puel·les
Les dues campanes van repicar durant més de quatre minuts i mig. Si no m'erro, la més parladora està afinada en un SOL sostingut i l'altra en un MI.

Temps d'albercocs

albercoc i pinyol

Després de menjar un albercoc, una cara del pinyol es frega fins que s'obre un forat per on es pot xiular.

Vano

vano
  1. Txeeec! (s'obre el vano).
  2. Flap, flap, flap, flap, flap... (el vano impulsa rítmicament l'aire).
  3. Flup! (es tanca).

So del vano

Enllaços

Un post de l'aeroplà em porta al ni9e,
que m'envia a messa di voce,
que em llença a les manual input sessions.

Les lletres es transformen en dibuixos.
La veu es visualitza en formes i colors en una pantalla.
Les mans creen objectes sonors.

Després dels trons encara queda prou sol per fer lluir els terrats i les teulades. Aquí una gavina ha escampat els coloms. Enllà em fixo en una porta de fusta al capdamunt d'una escala en un terrat, que mai havia vist. Els terrats intriguen i fascinen al mesclador.

diumenge, 3 de juliol del 2005

Petits diccionaris

A freelang.net s'hi poden trobar uns diccionaris molt senzills per a PC/Windows que són llistes de paraules en 79 llengües amb les seves equivalències a l'anglès. L'italià/anglès té 39.000 paraules i el suec/anglès en té 11.000.

El diccionari català/anglès només té 1040 paraules. Per exemple: aborriment, algo, asustat, cambiar, cepillo, cerdo...

Feedback

Arquitectura
musical? Passejo atent:
el pont ressona.

dissabte, 2 de juliol del 2005

Escala de finestres

repertori de finestres
Set finestres en un escalat gairebé musical a Gràcia: al carrer de l'Escorial cantonada Martí. Vet-ho aquí.

Canvi a Rounders

Nova cara (pel blog)
Fem net. Fem dissabte.
Canvi de plantilla: Rounders, de nom.
Massa hores llençades per intentar sortir d'un laberint massa enrevessat.
Amb nou sistema de comentaris: el propi de Blogger.
S'han guardat els comentaris (que quedaven després d'una penjada del servei d'Haloscan) deixats als posts anteriors.
Seguirem.

diumenge, 26 de juny del 2005

Fer boquilla

embocadura del seu trombó

Cada nit, a l'habitació de l'hotel, practica amb l'embocadura del trombó. Si no ho fes, els seus llavis no aguantarien gaire estona la nit de bolo amb el grup de dixieland.

dissabte, 25 de juny del 2005

Dissabte

Tota la tarda amb un helicòpter per barret a Gràcia. Per què? Una mani.

Després, a les nou de la nit, els nois de l'edifici del davant jugaven a la terrassa amb la diana electrònica: tac!, bip (sol5), tac!, bip (sol5), tac!, bip (sol5), recollir, posar a zero (mi5, do5).

I quan el nivell del soroll ambiental baixi, deixarà d'emmascarar l'aparell refrigerador del veí. Un zum-zum greu que seguirà tota la santa nit.

Blogger

La gent de Blogger ha fet algun canvi intern en el seu codi que afecta la manera com es veuen alguns blogs.

Esperarem. "A caballo regalado ..."

divendres, 24 de juny del 2005

Motors

Amb un amic anàrem a prendre unes aigües fresques a un petit bar. Era migdia, amb molta calor. A mitja conversa es va tallar el corrent elèctric: sobrecàrrega del circuit intern del recinte.

De sobte, t'adones que darrera teu hi ha un immens equip refrigerador, ara silenciós. Durant una estona, sense motors, podem parlar en un altre to. Com en un altre temps.

Quan l'energia torna, amb ella retorna el progrés. Tot té un preu, oi?

dimecres, 22 de juny del 2005

Detalls (palomilla)

palomilla

És al carrer de Martínez de la Rosa cantonada Penedès. Després vaig trobar-ho en un petit recull, on hi diu:
No us hi trenqueu pas el cap! I si l'aixequeu en veureu a dotzenes per tota la vila. Els graciencs de socarrel en diuen palomilles i asseguren que aquest és l'únic nom que es donava als ferros que aguantaven les corrioles per a pujar i baixar els mobles.
Extret del recull que editaren els autors de l'exposició Detalls de Gràcia, Albert Gasulla i Eudald Gràcia. Exposició: setembre 1981. Edició llibre: novembre 1982.

dimarts, 21 de juny del 2005

Ritual

Prepares el mini-disc. Connectes el micròfon, el deixes allà on no li toqui el vent. Et penges els auriculars. Ajustes el nivell de gravació. Arrenques a gravar. Quiet. Escoltes. Passa força gent pel carrer i ningú es fixa en l'altre que perd el temps com vol.

Les espardenyes piquen: un so com de partit de ping-pong. Un turista amb la maleta amb rodes: com el carro d'anar al super. Si les rajoles tenen el dibuix de la flor, el trec-trec és caòtic. Si no, és molt rítmic i et venen ganes de seguir-lo xiulant.

Escoltes. Si et distreus esperant que, a la dreta, arrenqui el bus com un elefant, et sorprèn la bicicleta que surt per l'orella esquerra imitant el rodet d'una canya de pescar. I les veus. Tan a prop, si el micròfon està ben orientat. Escoltes una bona estona.

Al plegar, no caldria guardar la gravació: només m'ha de servir per això, per escoltar.

dilluns, 20 de juny del 2005

Limitacions creatives

Llegint una entrevista (*) amb el productor i enginyer Matt Wallace, trobo alguns comentaris amb els que estic absolutament d'acord:
  • Les restriccions, sovint, ajuden. Tenir 100 pistes de so dins una sessió de ProTools pot diferir massa les decisions.
  • La pre-producció és molt important. Polir i acabar les cançons sense agafar cap guitarra elèctrica, tot amb acústiques.
  • És tracta de vendre emocions, no tecnologia.
  • Voler polir-ho tot massa, sense deixar cap error, és un error. La gràcia és saber triar els errors que deixes.
Jordi Sangenís, el meu mestre en el so per a cinema, em deia que no es tractava de saber com de ho vols deixar, sinó com de malament ho pots deixar. Em va costar d'entendre, perquè és fàcil de mal interpretar.

(*) revista Electronic Musician (maig de 2005)

[Crec que m'he fet un embolic amb la negreta, la cursiva, l'asterisc i tot plegat. Alguna ànima caritativa amb coneixements de disseny és a prop?]

Una font per assossegar

Prenc bona nota del consell del divendres (17 de juny) a flux: veure i escoltar les gotes de la font de la Casa de l'Ardiaca (Barcelona). Em cau una mica lluny dels meus itineraris: hauré de trobar un lloc equivalent. Ja hi pensen prou els arquitectes?

So emmascarant. So refrescant. So hipnotitzador.

diumenge, 19 de juny del 2005

Ben equivocat, o no tant.

Ahir, dissabte, a Barcelona es va acabar el SONAR. Però el mesclador, despistat, ha sortit aquest matí per veure no sé què a no sé on. Tan se val. Un llarg passeig per carrers ben coneguts (d'altres èpoques).

Un cantant d'òpera a can Jorba
Les estàtues de les Rambles. L'olor de pixats del carrer de la Mercè. Les botigues del carrer d'Avinyó que van canviant de llogaters. Parades de pintors i d'aliments de pagès.

Anar escoltant les músiques dels parlars diferents quan encara sonen musicals. Nens que juguen a pilota contra les portes metàl·liques, o amb la llauna de refresc. La plaça dels Àngels desplegada, de recollida general.

Un imant dins la llibreria xucla al mesclador. No s'haurien de prohibir algunes llibreries?

dissabte, 18 de juny del 2005

Tremolor

La poma, ara sí,
tremola amb la branca.
Xàfec d’estiu.

dilluns, 13 de juny del 2005

La paraula escoltada

Llegir un poema en veu alta. I veure que t'escolten. Somriuen. Mouen el cap, assentint. Sentir la pròpia veu i notar el seu escoltar. El poema s'alça fent un arc que comunica un interior amb un altre interior. Aquesta tarda de diumenge el mesclador s'ha estrenat, en família.

Un dels triats, era L'orgullós (Arbres, de Josep Carner):
Dalt de tot de la muntanya,
sol, hi ha un pi de vell brancam,
dalt de tot de la muntanya,
vencedor d'aquell rocam.
I menysprea vent i anyades:
morirà només d'un llamp.
Sembla un bon exercici: respiratori, social, sonor i molt a l'abast!

diumenge, 12 de juny del 2005

Textos: Ponç Pons

Amb el Cercle de Lectura de BTV, sé de Ponç Pons. Quanta ignorància sobre les nostres coses...
Sentir la neu
en ple matí d'agost.
Cor de cigales.
Dillatari. Ponç Pons. Ed. Quaderns Crema. Barcelona (2005).

Haikús. Mar i terra. Illa. Escrits esmolats. Curts. Eficàcia i dolçor. El patir de la llengua. Què bé es deixen llegir aquests llibres i quant els necessitem!

dissabte, 11 de juny del 2005

Julos

Julos Beaucarne, poeta, cantant i actor belga:
D'un de mes fémurs dans 1.000 ans un indigène fera une flûte.
Je resterai donc dans la musique. C'est bien cela le plus important.
Mon terroir c'est les galaxies, de Julos Beaucarne. Éd. LHF. Bèlgica.

dijous, 9 de juny del 2005

Iggy Poe

Juny 1998
Un article sobre Hal Willner se m'enganxa. Un productor especial de discos especials que fa un recull de poemes i històries de Poe llegits per Christopher Walken, Diamanda Galas, Iggy Pop, Gabriel Byrne, etc.

Abril 2005
Per un euro (El Periódico) es poden tenir els Contes fantàstics de Poe.

Maig 2005
Buscant CDs amb veus de poetes, ensopego amb aquest Closed on Account of Rabies. (Lloc amb accés a mostres de cada tall).

Juny 2005
Iggy (780 KB, mp3 stereo) arrenca el conte The tell-tale heart:
TRUE! --nervous --very, very dreadfully nervous I had been and am; but why will you say that I am mad? The disease had sharpened my senses --not destroyed --not dulled them. Above all was the sense of hearing acute. I heard all things in the heaven and in the earth. I heard many things in hell. How, then, am I mad? Hearken! and observe how healthily --how calmly I can tell you the whole story.

It is impossible to say how first the idea entered my brain; but once conceived, it haunted me day and night. Object there was none. Passion there was none. I loved the old man. He had never wronged me. He had never given me insult. For his gold I had no desire. I think it was his eye! yes, it was this! He had the eye of a vulture --a pale blue eye, with a film over it. Whenever it fell upon me, my blood ran cold; and so by degrees --very gradually --I made up my mind to take the life of the old man, and thus rid myself of the eye forever.

Now this is the point. You fancy me mad. (...)
El cor delator (inici). Versió catalana de Joan Solé:
Ben cert! Nerviós, sóc i he estat molt i molt, espantosament nerviós; però ¿per què dieu que sóc boig? La malaltia m'havia afuat els sentits, no m'els havia destruït ni esmussat. Sobretot el sentit de l'oïda, era agut. Sentia tot el del cel i la terra. Sentia molt de l'infern. ¿Com puc ser boig, doncs? Escolteu, i observeu amb quina lucidesa, amb quina calma us puc exposar tota la història. (...)
A Tagomago es comenta una altra producció de Hal Willner: un homenatge a la música de Kurt Weill.

dimarts, 7 de juny del 2005

Mínim

Un frec involuntari del braç amb un penjador de tovalloles genera un so que sembla el gemec d'un gos. Em giro, però al menjador no hi ha cap moviment estrany.

Uns esglaons de fusta d'una escala amb estructura metàl·lica vibren al ser trepitjats. La vibració, lleu, recorda el so que fa un mòdem al iniciar una trucada.

És curiós la capacitat per a sorprendre que pot tenir un fet tan petit.

dilluns, 6 de juny del 2005

Llistes, IR i el tennis.

El mesclador no para de fer llistes. És un llistador. Això és el que és, un llistador. Llistes sobre el que vol llegir, el que vol comentar i escriure, el que vol trobar, escoltar, veure. Però els caps de setmana només duren dos dies (no sé el per què). Comences la setmana amb 'feina' endarrerida. Una sensació que, malgrat els anys que portem, encara molesta. Tot plegat, bajanades!

Em sembla que ben pocs tècnics de so i mescladors miren o coneixen aquest quadern/bloc. Per tant, potser no cal que parli del que vaig veure a la trobada de l'AES. Tampoc cal que comenti el que em va semblar el senyor George Massenburg, un gurú de la gravació, la tarda que va ser als estudis Nòmada 57.

Mentrestant, estic omplint els 2 portàtils (Mac/casa + PC/feina) d'informació, programes i IR (impulse responses), per entendre millor la reverberació obtinguda per convolució i fer proves gravant mostres dels espais propis. El mesclador us mantindrà al corrent. Estic segur que és un tema que no us deixa dormir...

Dos desitjos: (1) poder triar subtítols en català en els DVDs; i (2), no estar obligat a escoltar els comentaris en les retransmissions, per exemple, dels partits de tennis.

So dels tennistes. Final de París (mono)

divendres, 3 de juny del 2005

Després de l'AES

Després de uns quants dies de feina cap enfora per la trobada de l'AES, el mesclador torna a agafar l'estimat PowerBook i intenta seguir amb el quadern, com si es tractés d'una tornada al camp base.

Fer cinema no és tan sols fer pel·lícules. Cinema(tògraf) també es pot fer amb una càmera de vídeo. En Manu Balaguer viu pel cinema, està ben clar. Vam treballar junts a El Far, la seva primera peli. Més endavant, va muntar una productora independent, La Cofradía.

Ara, els dies 6, 7 i 8 de juny, es presenten al FNAC EL TRIANGLE (Barcelona) els darrers treballs d'aquesta petita empresa creada per en Manu.
Dilluns 6 de juny, a les 20 hores:
La Mirada Impúdica (documental, 25 minuts)
Taula rodona: Fernando Borrero, José María Ponce, Sara Bernat
Direcció: Fernando Borrero

Dimarts 7 de juny, a les 20 hores:
Cita a Tombuctú (a partir de la novel·la de Pep Subirós)
Ficció experimental Dansa-Teatre-Cinema: 50 minuts
Taula rodona : Manu Balaguer, Mercè Solé
Direcció i muntatge: Manu Balaguer

Dimecres 8 de juny, a les 20 hores:
Una mirada sobre el prado que llora (documental, 60 minuts)
Taula rodona: Pere Alberó, Manu Balaguer
Direcció i guió: Pere Alberó
Feina constant, any rere any, vídeo rere vídeo. Formigues i elefants.

divendres, 27 de maig del 2005

Textos: Miquel Bauçà (4)

Per què no et fan el pes
les grans obres de musica?
- És un estupefaent
enllaunat i que figura
que sempre ha de ser eficaç.
Al cervell, no li agrada
que li diguin què ha de fer.
Prefereix trobar les seves.
Rudiments de saviesa, Miquel Bauçà. Ed. Empúries. Barcelona, 2005.

dijous, 26 de maig del 2005

Run-run

Buscant per a la nota anterior trobo aquest post d'ahir, escrit just abans de les bombes d'ETA. Arrenca així:
El run run. Por Miguel Ángel Serrano

Un tipo con un martillo neumático me persigue. A veces le acompaña alguien con una lijadora o con una taladradora, o todos a la vez. Es el run run de la ciudad. Está el tráfico, también: motos petardo, infames turbos de nocturnos buses, automóviles.
La gente grita. La gente chilla. La gente alardea a alaridos.

Per seguir llegint-lo: Blog de letras de Madrid.

Una línia de so: de Richard Long a Menchu Gutiérrez.

Al mesclador li arriba un article retallat de Babelia/El País, del dissabte 14 de maig: El tiempo y los grillos, escrit per Menchu Gutiérrez.

Parla d'una litografia de 2 metres d'alt on hi ha la descripció de tots els sons que van anar apareixent durant un viatge a peu que Richard Long va fer per la costa sud d'Espanya, l'any 1990. Copio (l'accés online és de pagament) algunes notes que conté la litografia:
Rugido del oleaje en Ribadesella.
Un río atronador en el desfiladero de los Beyos.
Un busardo maullando cerca de Horcadas.
Un puerco chillando en Salices del Río.
Un perro ladrando en Sahagún.
(...)
Rugido del oleaje en Málaga.
Menchu Gutiérrez escriu:
El graznido de un ave, el chasquido de una rama o el ladrido de un perro se convierten así en hitos de sonido, piedras sonoras que marcan un punto del camino.
També parla dels haikús de Basho. I de Francis Galton (geògraf, meteoròleg, antropòleg, criminòleg, etc.) que volia incloure, en els mapes, informació sobre les olors i els sons de cada lloc. Parla de més coses, però sobretot m'he quedat amb les ganes de llegir alguna cosa d'aquesta madrilenya, traductora i escriptora, que ha publicat uns quants llibres de poemes i una novel·la breu, Disección de una tormenta.

En aquest cas, del dit que assenyala la lluna, m'he quedat amb el dit. De moment.

dilluns, 23 de maig del 2005

AES

Aquest cop no ens cal agafar cap avió ni llogar cap habitació d'hotel. L' Audio Engineering Society, AES, serà al CCIB (Barcelona) del dia 28 al 31 de maig.

Passejar-se durant hores entremig dels stands de fabricants d'equips pel so, de tot tipus de processadors, micròfons, gravadors, altaveus, materials d'acústica i quatre-centes coses més.

Acabar cansat i mig content i mig trist d'haver vist allò que ens aniria bé però que ara no toca comprar i d'haver trobat possibles maneres de millorar el procés del treball amb el so.

Amics i coneguts. Competència i aliats. Gent de tota la vida i gent nova, novíssima. Genis i xerraires. I al final, una bona col·lecció de targetes.

Aquest any no hi ha excusa.

dijous, 19 de maig del 2005

Bach i Pla

A la matinada, Roldós toca les tres primeres 'Suites' angleses de Bach. La primera és molt pianística - per al meu gust, massa. Les altres dues són esplèndides. La forma dolça del perfil llunyà de les muntanyes de la música de Bach.
Quadern gris, de Josep Pla (pàgina 436). Edicions Destino. Cinquena edició, 1991.

dilluns, 16 de maig del 2005

B_ch i Pl_

L_ f_rm_ d_c_l d_l p_rf_l ll_ny_ d_ l_s m_nt_ny_s d_ l_ m_s_c_ d_ B_ch.
Quadern gris, de Josep Pla (pàgina 436). Edicions Destino. Cinquena edició, 1991.

dijous, 12 de maig del 2005

Nivells

Poc trànsit: 53 db SPL/A.
Passa un cotxe: 64 db SPL/A.
Passa una furgoneta: 69 db SPL/A.
Borda un gos en un balcó: 72 db SPL/A.
Passa un camió: 74 db SPL/A.

Lloc: Una tercera planta al carrer del Perú. El Poblenou. Hora: tres quarts de sis de la tarda. Unitat de mesura: decibel SPL (Sound Pressure Level), corba de ponderació A.

dimarts, 10 de maig del 2005

Mongetes i música

mongetes

L'empresa Nickerson Zwaan comercialitza llavors de llegums. Entre elles hi ha una varietat de mongeta que rep el nom de Musica. Amb la tavella (beina) molt tendra, d'uns 22 cm. de llargada.

Glenn Gould

El pianista té un mètode increïble de preparar-se per a les sessions d'enregistrament de (per exemple) les quatre balades de Brahms.

Abans de prendre la decisió de gravar-les no les havia tocat mai, ni desxifrat, ni escoltat. Apart de la primera balada, quan l'assajaven els seus companys del conservatori.

Aquesta decisió de gravar la pren dos mesos abans d'anar a l'estudi. Durant les sis setmanes següents es dedica a estudiar les partitures sense acostar-se al piano, el·laborant una concepció molt clara de com vol abordar-les. Les treballa en el seu cap i deixa que hi rodin, dotzenes de vegades. Caminant o conduint, tan se val.

Les darreres dues setmanes les toca al piano, una hora al dia com a màxim. Dos dies abans de les sessions, s'absté de tocar. Segueix sense tocar el piano fins que els tècnics de l'estudi acaben amb tots els preparatius i el responsable diu 'Primera presa!'.

Molt sovint, aquest primer enregistrament és el millor perquè és el moment amb la imatge mental més pura, menys lligada a les contradiccions de la realitat d'un instrument.
Adaptació lliure d'un extracte de la darrera entrevista de Non, je ne suis pas du tout un excentrique, de Glenn Gould. Un montage de Bruno Monsaingeon. Librairie Arthème Fayard, 1986.

De quina manera i en quin grau podem utilitzar aquest mètode en el nostre treball?

diumenge, 8 de maig del 2005

Un geni tossut a l'AES

placa de circuit imprés de TESI

Vaig conèixer un altre Ricard, fa una pila d'anys, en un concert coral (l'estrena de la Cantata Tirant lo Blanc de Ros Marbà, potser?), i ell l'estava enregistrant amb un Revox (extraordinari magnetòfon semiprofessional).

Vaig trobar algú que tenia interessos semblants als meus. Era l'inici dels ordinadors i ell s'hi va apuntar, construint-ne i aprenent a programar-los. Un camí llarg (televisió, estudis de gravació i de doblatge, enregistraments per lliure, responsabilitats tècniques durant les Olimpíades del 92) el van portar a muntar una empresa pròpia d'enginyeria.

Amb el temps ha resultat ser un geni i un tossut. És capaç de dissenyar i calcular infraestructures audiovisuals, construir equips útils per el funcionament dels estudis, les emissores de ràdio i televisió, o pels aeroports. El seu cervell no para. Quina ràbia!

No és fàcil ser una empresa petita. Les experiències difícils de gent propera m'ho han demostrat.

L'altre dia em va ensenyar el seu darrer projecte: Coda, una matriu de commutació, enrutament i conversió de senyals àudio (analògic i digital) que, en una primera etapa, arriba fins a 240 x 240 canals. Un equip molt potent, pensat, finançat i fabricat per ell, aquí.

Ricard Camprodon, ens veurem a l'AES, aquest final de maig a Barcelona!

About music

Duckworth: Are you always thinking about music?
John Zorn: Always. It's like when I'm in a car riding down the road, I'm always counting the lines and making polyrhythms out of them. Do you know what I'm saying? When I'm walking down the street, my steps become a rhythm. It's just always there. I grew up on TV; there's always been sound with the image. It's like I live in a movie or something. I see an image and I hear music with it. I was brought up that way. I walk down the street and I hear a soundtrack in my head for the movie that I'm in, which is my life. It's kind of sick.
Talking Music (Conversations with American Experimental Composers), de William Duckworth. Schirmer Books. New York, 1995.

Qui no ha seguit algun cop el ritme dels eixugaparabrises? dels llums intermitents? dels ascensors al anar pujant els pisos? dels llums que indiquen una farmàcia? del so dels talons d'aquell, tan decidit? de la pluja quan comença? d'aquests estris per centrifugar l'enciam? de les gotes d'una aixeta mal tancada? del ritme al baixar una escala? al marcar un número de telèfon? al batre un ou per fer una truita? del carret d'anar a comprar al super, entremig de les rajoles amb relleu? o la maleta amb rodes ben plena al tornar de viatge?

dissabte, 7 de maig del 2005

Trens i trons

Aprofito un comentari enviat per la Judith:
Cafè Lumière, una pel·lícula que he vist al BAFF, m'ha fet pensar en el mesclador. La pel·lícula parla del pas del temps, de les vides que van i venen com els trens i un personatge que es dedica a enregistrar el so d'aquests trens (no costa gaire entendre-hi la figura del director de cinema que intenta mostrar aquest pas del temps).
per pensar en alguns dels sons que són tan agraïts d'enregistrar, tan suggeridors a l'hora d'escoltar, tan útils en una mescla: trons i trens. N'hi ha d'altres (bicicletes, coloms, el vent que xiula, les veus de nens jugant) però aquesta nota ha de ser curta perquè marxem a un dinar familiar multitudinari. Seguirem. Paraula. Gràcies, J.

divendres, 6 de maig del 2005

050505

S'ha acabat el dia 050505. Les setmanes, tan de pressa, qui sap el què són? Tanmateix, és ben veritat que hi ha èpoques i circumstàncies que fan les hores i els dies massa llargs. Ara per ara, el mesclador deixa pel dissabte + diumenge les notes per aquest quadern que necessiten més temps.

Passa una cosa curiosa i xocant: m'he anat fent una llista d'idees per escriure notes sobre el so i poder-les desenvolupar amb una perspectiva més global, però aquesta llista ha crescut molt, i al estar ordenada per temes sembla que reclami un tractament amb més profunditat i més dedicació. La llista, impertinent, fa el seu camí i aquest quadern sobreviu.

Jaume Sisa (al Saló de Lectura de BTV) parlant de Música Dispersa. Un setmana de poesia. Un dinar, immens, de família. I les hores del dia, tan mal administrades!

(Aquest post: cap vincle, cap nom en negreta, un sol nom en cursiva)

dijous, 28 d’abril del 2005

Aquesta nit

Gairebé és la una de la nit i se sent el filet d'una música de jazz. Des del meu sisè pis puc veure una terrassa que deu ser a tres o quatre carrers més avall. Una bombeta a la paret i uns nois que parlen, ara s'aixeca un, ara encén una cigarreta, ara s'asseu.

A part d'ells hi ha tant silenci que de tan en tan s'entén què diuen. Riuen. Potser no caldria que parlessin en veu alta. No els hi cal. No ens cal. Un jazz melós, afuat per la distància, arriba sense estridència com un perfum nocturn a través dels terrats.

Quan més tard passi el camió de la brossa, espero estar ben adormit.

dimarts, 26 d’abril del 2005

Textos: Maxence Fermine

En Jordi Brau, actor protegit per la foscor de les sales de doblatge, ens envia un petita perla. La copio sencera, amb comentari i tot, i corro a un ciber per no fer nosa i llegir-la anònimament.

Un pare li explica al seu fill que l'art del te és una música d'aigua.
D'abord, il y a la musique de la pluie sur les feuilles des théiers, ce léger tremblement comme un tambour de lumière verte frappé par les baguettes d'argent du ciel. Puis il y a la musique de la récolte, accompagnée par la danse des voiles des cueilleuses. Ensuite, il y a la musique d'une source aussi fraîche et pure que possible. Enfin, la musique de l'eau chaude qu'on verse lentement sur les feuilles de thé.
Opium, de Maxence Fermine. Le Livre de Poche. Éditions Albin Michel 2002.

dilluns, 25 d’abril del 2005

L'ascensor i l'escoltador

L'ascensor toca el contrabaix. Amb arquet. Un parell de pisos abans d'arribar a la planta baixa ja comença el seu frec greu i ondulant. Ben bé com en un thriller. Em dic 'el gravaràs abans que el reajustin', però mai recordo d'agafar el minidisc.

I avui, de cop i volta, penso que ja està bé així. 'No el gravis, escolta'l i prou!'. 'No et carreguis de feina'. És veritat. El mesclador escoltarà i prou. Prou micròfons. On van a parar tantes cintes? I la feina de recollir-los, copiar-los a l'ordinador, triar un nom i ordenar-los?

Creia que l'ascensor, amb el seu so de contrabaix amb arquet, em deia 'grava'm!' però el que em diu realment és 'escolta'm!' Vet aquí el que passa. L'escoltador li pensa fer cas.

Més sobre campanes

Endreçant paperassa m'he topat amb una vella carpeta amb articles, fotos i notes sobre campanes.

Ahir feien la XVIII Trobada de Campaners a Os de Balaguer (La Noguera), i en aquesta carpeta he trobat un article parlant de la primera trobada, l'any 1988. On es parla de Josep Otín, fill i net de campaners; dels germans Ramon i Jaume Gelonch, de Juneda; d'Antoni Farràs, de 89 anys, cenetista durant la República, agutzil i enterramorts; i d'una dona campanera, Antonieta Hospital. Ara deuen ser molts més.

Durant una conversa amb el Sr. Castey de la fosa de campanes i bronzes d'art Barberí d'Olot, durant l'Expocultura de 1982, vaig prendre nota del preu de les seves campanes (batall apart):
campana de 35 cm de diàmetre, 30 Kg. de pes: 51. 810 pts;
campana de 45 cm de diàmetre, 60 Kg. de pes: 75.780 pts;
campana de 52 cm de diàmetre, 90 Kg. de pes: 109.350 pts;
campana de 110 cm de diàmetre, 720 Kg. de pes: 786.240 pts.
Hi ha campanes d'Olot arreu. Com a prova, podeu consultar aquest inventari [enllaç corregit - 5 setembre 2009]

Néixer davant d'un campanar té les seves conseqüències.

M de mar, M de música

La musique souvent me prend comme une mer!
Així arrenca Baudelaire el seu poema La Musique, de Les Fleurs du mal.

divendres, 22 d’abril del 2005

Detalls

Víctor Erice, en una entrevista:
Si s'elaboren massa els detalls, se satura el sentit de l'escena i es perd.
No és gens difícil estar-hi d'acord. Però costa tant saber on se situa aquest massa.

Aprenentatge

Al ser gravats i després reproduïts en una línia de temps (programa de ràdio, disc o peli), els sons tendeixen a l'atrofia. S'encarcaren. És feina dels que munten so i dels que mesclen so, evitar-ho. Els sons s'avorreixen uns als altres. Es desgasten mútuament. De vegades caldrà d'aplicar forces majors, amb grans canvis i manipulacions. Però d'altres vegades la feina a fer és més delicada, ínfima, microscòpica, lleu.

Saber el grau d'aplicació de les eines és d'oficial de primera i n'hi ha que tota la vida serem uns aprenents!

Vent

Un senyal de trànsit ("prohibit aparcar") és a la cantonada del carrer de sota casa. Està just en el punt on les dues parets de l'edifici formen l'angle recte. Tan a prop, que quan fa vent l'esquena del senyal pica a la cantonada i fa un so una mica acampanat i arítmic.

Però un camina de pressa i no està per escoltar filigranes. Per això, amb més humor i temps, un dia ho gravaré. Per si de cas.

dilluns, 18 d’abril del 2005

Textos: Bob Dylan

Bob Dylan, en el primer volum de les seves memòries, parla sovint de les veus, sobretot cantants. Una mostra, a la pàgina 252, Woody Guthrie:
Allí hi havia molta força i la seva veu era com un estilet. No tenia res a veure amb la resta de cantants que havia escoltat, ni ell ni les seves cançons. Les seves particularitats estilístiques, la fluïdesa amb què li brollaven les paraules de la boca, tot allò em va deixar aclaparat. Va ser com si el mateix tocadiscos m'hagués agafat i m'hagués llançat a l'altra banda de l'habitació. També em vaig fixar en la seva dicció. Cantava amb un estil perfecte, un estil en què semblava que ningú no hagués pensat mai. Deixava anar el so de l'última lletra de les paraules quan li venia de gust i aconseguia l'efecte d'un cop de puny. Les mateixes cançons, el seu repertori, eren veritablement inclassificables. Encloïen la humanitat sencera. No hi havia ni una sola cançó mediocre.
Cròniques. Volum I, de Bob Dylan. Global Rhythm Press. Barcelona, febrer 2005. Traducció de Toni Cardona.

diumenge, 17 d’abril del 2005

Persistència

Va arrencar una bitàcola. Un bloc, paraula que li va semblar menys ampul·losa. Va escriure la primera nota. De tant en tant, la modificava, la corregia, l'ampliava. Sempre la mateixa nota, però. Sempre el mateix post. Al cap d'unes quantes setmanes el que es podia llegir ja no s'assemblava gens a la primera redacció. Va seguir fins que el resultat li va semblar satisfactori. Als tres mesos va escriure la segona nota.

La seva persistència em sorprèn, m'enlluerna. I justament per això li segueixo els passos. Els petits passos, els petits canvis. Quan crec que donarà el post per definitiu, em deixa fora de joc amb un detall inesperat, un gir únic. Com un músic de jazz, els seus textos evolucionen, modulen, viatgen com en un solo inacabable. De moment.

diumenge, 10 d’abril del 2005

Textos: Bertolt Brecht

Sorolls

Més tard, a la tardor
Els àlbers són habitats per grans estols de gralles
Però durant tot l'estiu escolto,
En no haver-hi ocells a la contrada,
Només remor de gent que es mou.
N'estic content.

Les elegies de Buckow. Els llibres de l'Escorpí. Poesia, 22. Edicions 62. Barcelona (maig 1974). Traducció de Feliu Formosa.

divendres, 8 d’abril del 2005

Raskin, inventor i artista

M'he quedat de pedra, Jef Raskin va morir el passat 26 de febrer. Va ser el creador del projecte Macintosh d'Apple. Era músic, inventor, ensenyant, escriptor de manuals i empresari.

És curiós, odiava els ratolins dels ordinadors. Al marxar d'Apple (va tenir fortes discrepàncies amb Jobs, el capo) va muntar una petita empresa per a dissenyar i fabricar un ordinador que fos com un electrodomèstic. Molt senzill i eficient, com una rentadora. Que no calgués llegir-se tres manuals per fer-lo anar.

L'any 1988 vaig ensopegar amb un llibre extraordinari d'entrevistes a programadors (*) . L'he rellegit sencer alguns cops. És interessant veure com neixen i creixen les idees i els projectes per fer amb els ordinadors. Aquestes eines per calcular, per simular (!). Entre els programadors entrevistats hi ha creadors de CPUs, de llenguatges, de jocs i d'aplicacions de tot tipus. Els pioners. És un llibre que va sortir als USA el 1986. Sí, han passat alguns mesos.

I vet aquí que un dels que em van semblar més vitals fou Raskin. Inventor i artista.

(*) Programadores en acción, de Susan Lammers. Ed. Anaya Multimedia, 1988.

Música al passatge Klein

El mesclador es trobava una mica embussat. Però aquest matí de dijous he visitat Nòmada57, l'estudi de gravació que abans era al carrer Martí (a Gràcia) i ara és al petit i amagat passatge Klein (al Poblenou).

Ah, hi ha poques coses tan suggestives com entrar en una sala de gravació espaiosa, cadires amb auriculars, micròfons en diverses posicions, esperant els músics. Un piano Kawai, de poca cua però amb un so enèrgic i acollidor, com una abraçada.

Pel matí, després d'una llarga jornada nocturna, l'estudi i els seus habitants mandregen. Pere Aguilar, l'ànima del lloc, és feliç. Un CD que ell ha gravat i mesclat, ha estat nominat per un prestigiós premi internacional. És del guitarrista argentí Luis Salinas: Luis Salinas y amigos en España. Enhorabona, Pere!

El mesclador de cinema s'ha estremit una miqueta al reviure, interiorment, la seva època de mesclador de música. Quan pels estudis es passejaven en Toti Soler, en Quicu, en Pau Riba, en Sisa, la Música Dispersa, en Batllès i l'Amman amb la Mirasol, el Jordi Sabatés, en Roda, el Mestre Cases, l'Antonio Machin i tants d'altres.

Caminant, el mesclador torna a la feina, en el mateix Poblenou, i sota el braç du my fifty one minutes, el CD del trompetista Raynald Colom. Què més es pot demanar?

dijous, 31 de març del 2005

Mescla fresca

Aquella mescla provisional de so feta pel propi realitzador, durant el muntatge o com a prova, pot tenir uns valors i contenir unes troballes de les que no se n'és conscient fins que, un bon dia, es perden al refer professionalment tot el procés.

Salts, desequilibris, brutícia, errors. ¿Qui és capaç de captar-ne la força i la vida i saber-ho desar per reproduir-ho després, al final de tota la cadena de la post-producció d'àudio d'una peli?

Em sembla que saber aprofitar les petites equivocacions i les sorpreses de l'atzar és enriquidor. Però difícil. No t'inclinis massa cap al mateix costat, que prendràs mal.

dilluns, 28 de març del 2005

Blau

arbre i núvol

S'acaben uns dies amb menys trànsit a ciutat. El mesclador fa endreça, poca, i deures. Està bé reduir la ignorància i la que tinc més aprop és la pròpia. I és enorme!

És massa tard per descobrir Trois couleurs: Bleu, de Kieslowski?

dissabte, 19 de març del 2005

Diumenge de Rams

  palma petita

De petit gaudeixes picant al terra amb el palmó fins que gairebé sembla una escombra. Tota la plaça ressona amb els palmons percudint a ritme infantil. Després, aquest palmó s'està al balcó, testimoni del pas de les estacions, fins l'any que ve.

Aquest dies, EB - la meva companya - ha fet palmetes pels amics i les àvies. Artesania casolana apresa a l'escola. I un servidor, el mesclador, rodejat de maquinotes i llibres!

Dimensions apropiades

Al mesclador li agraden les pelis petites. Ajustades, properes, volgudes, treballades, estimades. On hi tenen cabuda i valor els detalls, els petits sons, les ombres, les mirades. Poden ser documentals, ficcions o experiments, tant se val. Quan les coses sembla que estiguin passant davant teu, i tan sols per a tu. Per a un tu que és jo, que és tots. Tutti. Quan no hi ha massa diners, però s'administren bé. Quan hi ha més art que indústria.

Dir més coses amb menys paraules. Fer sentir més amb menys música. Economia. Essència. Les dimensions del que fem i el que veiem. Suggerir. Apuntar. Apropar.

Ja veig que estic barrejant dues posicions: la del mesclador i la de l'espectador (cinema, dvd a casa, ordinador, tant se val). Però potser es tracta de dues posicions amb més punts en comú del que sembla. El mesclador és un dels primers espectadors. El mesclador també s'hi veu fent aquestes pelis. Hi és dins. No es tracta, en part, d'això?

dimecres, 16 de març del 2005

Futur Fotut

Doncs sí. Tant que ha discutit el mesclador amb els directors quan no feien les seves pelis en la llengua que parlaven. Quina equivocació. Quina ignorància. Ni en català. Ni en castellà. En anglès.

El mercat mana molt, es veu. I les ajudes, les subvencions i les obligacions de les coproduccions marquen un camí que parla l'anglès. Ja es veu.

Què se'ls hi pot demanar als productors joves que estan començant, ara i aquí? I als directors joves que es moren de ganes d'estrenar? El lema, ara, és: No importa la teva llengua.

PD: Es tracta de la versió original - tota en anglès - de "Tirante el Blanco", de Vicente Aranda.

Caram, caram.

  • Vet aquí que en Marc Recha escriu cada dimecres al suplement Culturas, de La Vanguardia. Avui ha començat, i en català, agafant l'avió cap a París. Ja tinc una raó més per gastar-me un euro els dimecres.
  • En el mateix suplement, al costat d'un article sobre el film de l'enfonsament de Hitler, en Xavier Antich comenta l'obscenitat de la música d' Stephan Zacharias en aquesta pel·lícula. No em sembla res de nou. És un tema delicat. Tants cops la música estreny massa, guia massa i reforça massa els sentiments mostrats o suggerits. Quina feina tan poc edificant. No deixa espai per a res més.
Tanmateix, fer pel·lícules no deu ser gens fàcil. Vet aquí.

dimarts, 15 de març del 2005

Més tramvies

Picarols pel pianista

Més partitures de tramvies amb il·lustració: Tramway, un galop caratteristico de J. Burgmein (Editorial G. Ricordi & C, Milano). Es recomana tocar amb una cinta amb picarols lligada a la mà. Percussió senzilla i lleugera.

diumenge, 13 de març del 2005

Transport públic

partitura de El último tranvia

Il·lustració de Brunet per la partitura de El último tranvia, una polca-marxa de E. Sabaté. Editorial Musical Emporium. Barcelona.

Al carrer Gran de Gràcia, abans hi passaven dos tramvies: un de pujada i l'altre, de baixada. Les voreres eren més estretes i semblava que hi cabia tothom. És clar que tots érem més jovenets i el tramvia servia per baixar a Barcelona i tornar.

diumenge, 6 de març del 2005

Sant Pere de les Puel·les, a prop. (1ª part)


Campanar de Sant Pere de les Puel·les

Avui, a les dotze del migdia, hem gravat (minidisc i càmera fotogràfica) el campanar de sant Pere de les Puel·les, des de la casa d'uns amics que hi viuen a tocar i que gentilment han accedit a la invasió del seu pis.

Hem de tornar-hi, avui només ha sonat una campana. El refrany castellà ho diu ben clar: A canto de pájaro y gracia de niño, no invites al vecino.

Els de so ja ho sabem, no tot es pot gravar a la primera. No repicaran totes les campanes, o potser passarà un avió, o potser el gos del veí bordarà, o senzillament, el micròfon no tindrà les piles a punt... En aquest cas, tot s'ha de dir, serà un plaer tornar-hi.

L'església de sant Pere de les Puel·les - plaça de sant Pere - és al costat de l'Arc de Triomf i és una de les més antigues de Barcelona.

dissabte, 5 de març del 2005

Figura

figura

diumenge, 27 de febrer del 2005

El pinzell i el so

Hoppenot, professora de violí, escriu, després de vint anys d'ensenyament:
Sovint dono als meus deixebles aquesta imatge tant evocativa del violinista-pintor on l'arquet seria un pinzell i el so una pasta clara, vivent, a punt per a ser modelada. La tela de l'artista és projecció del seu espai interior, ella materialitza una o vàries imatges mentals i els cops del pinzell tenen el paper de tornar tangible el seu paisatge interior.

Le violon intérieur, Dominique Hoppenot. Éditions Van de Velde. Paris, 1981. (Traducció provisional del mesclador)

Arquet de violí, pinzell de pintor. El so del violí, una pasta que s'ha de modelar. No esperar ser músics per aprofitar quan les disciplines es creuen. El manual del mecànic de motos. Les fórmules del pastisser. Les tècniques de l'economista.

dimarts, 22 de febrer del 2005

Bach, vist i escoltat

partitura fuga Bach
Què us sembla de triar una peça del Clave ben temperat, escoltar-la i veure evolucionar la partitura, en el seu detall i en el seu conjunt?

Tim Smith, músic i escriptor, ha construït, durant un any sabàtic, aquest estudi de 35 fugues i preludis tocats per David Korevaar.

Quantes petites meravelles es troben per aquests mons!

diumenge, 20 de febrer del 2005

Conservatori Femení

cartell antic de propaganda d'un conservatori femení

Conservatori Femení.
Solfeig. Piano. Harmonia. Cant. Violí. Violoncel.
Arpa. Guitarra. Rítmica. Idiomes.

Al carrer del Montseny amb Gran de Gràcia (Barcelona).

Textos: Sei Shônagon

54. Choses que l'on entend parfois avec plus d'emotion qu'à l'ordinaire

Les bruits de voitures, au matin, le premier jour de l'an. Le chant des oiseaux. A l'aurore, le bruit d'une toux, et, il va sans dire, le son des instruments.
Notes de chevet, de Sei Shônagon. Editorial Gallimard / Unesco (1985, 1996). Traducció André Beaujard. És un llibre escrit per una dama d'honor de la cort imperial del Japó, en el segle XI.

Una possible traducció:
54. Coses que se senten amb més emoció, potser, que d'ordinari

Els sorolls dels carruatges, al matí, el primer dia de l'any. El cant dels ocells. A l'aurora, el soroll d'una tos, i, no cal ni dir-ho, el so dels instruments.

divendres, 18 de febrer del 2005

Textos: Thomas Bernhard

Imaginació

Vora del barri copte del Caire van cridar-nos l'atenció tot de carrers amb cases de quatre i cinc pisos, al terrat de les quals es fa cria de milers de gallines, de cabres i, fins i tot, de porcs. Vam intentar d'imaginar-nos què es deu poder escoltar si en aquestes cases es cala foc.
Historietes inexemplars (L'imitador de veus). Editorial Empúries. Barcelona, 1985. Traducció de Josep Murgades.

dimarts, 15 de febrer del 2005

Dilluns

De fet, ja és dimarts. Al mesclador li fa vergonya parlar en primera persona, vet aquí.

Pel gener del 99, el mesclador es va comprar El Canvi. Cadascú té camins diferents per arribar als llibres als que arriba. Els anys han mantingut aquest llibre a prop meu. I encara que algú s'hagi mort, el llibre segueix, tossudament, a prop.

La meva filla m'ha repassat les faltes d'ortografia. Caritat i paciència.

Què poden durar aquestes bitàcoles (blogs)? No estan fetes per durar, oi? El programa que les manté hauria d'anar esborrant les notes antigues, i les d'abans d'ahir també, alleugerint la maleta. El senyor Pla diria que són collonades.

diumenge, 13 de febrer del 2005

Un altre Mar Adentro i en Michel Fano

L'octubre del 1985, vaig mesclar Mar Adentro, un llargmetratge documental (85 minuts) de Francisco Bernabé i Rafael Trecu, de la productora ORNIS Films.

Rafael Trecu, co-director i productor, era un home apassionat pels documentals d'animals. Ell em va donar a coneixer el treball de so - una veritable partitura sonora - de Michel Fano, deixant-me les cintes VHS de Le territoire des autres i La griffe et la dent, dos documentals esplèndids de Gérard Vienne i François Bel.

He trobat una entrevista amb Michel Fano: 1ª part, 2ª part, 3ª part i 4ª part (en format pdf).

dimecres, 9 de febrer del 2005

La veritat

La veritat és que em sorprèn la quantitat de cinema que veu i coneix la Judith. Sorpresa i enveja.

El mesclador va poc al cinema. Abans hi anava molt més. Però durant la primera època a l'estudi em vaig acostumar a estar a la "meva sala de cinema" mentre treballava, sol i tranquil. I quan anava als cinemes "de veritat" m'ofegava, enmig de tanta gent i sorolls. Patia una mena de claustrofòbia i havia de seure, sempre, al costat d'un passadís. Ja ho veieu, un petit desastre.

L'aparició dels DVDs ha sigut providencial. Mirar ("mirar"!) una peli amb un ordinador portàtil i uns auriculars (o amb un lector de DVD amb pantalla incorporada) proporciona un plaer especial i nou. La imatge és petita però la tens a prop. I el so és prou bo. Es construeix, virtualment, una petitíssima cambra de projecció d'ús personal.

La veritat és que encara no he vist Mar adentro. Però aquest cap de setmana ho soluciono. No hi ha sortida, m'han deixat un DVD dels que envien als membres de l'Acadèmia per poder fer la tria pels premis Goya.

Un actor, la seva pàgina web i una pel·lícula

Quatre apunts mentre mesclàvem la versió doblada de The Door in the floor (Una mujer difícil), amb Kim Basinger i Jeff Bridges:
  • El clec-clec del despertador, i de la màquina d'escriure, i de l'intermitent del cotxe. És el so d'un punt clau de la història, que succeeix sota la neu.
  • Una sirena de vaixell que han (re)afinat amb la música perquè no resulti discordant.
  • Contes de 500 paraules.
  • La nena sent sorolls d'algú (un animalet) que no vol fer sorolls.

Notes esparses (2)

  • So tangent: un frec entre objectes.
  • So interior: la clau al pany.
  • Les sabates de sola de goma també fan soroll al aixecar el peu, caminant.
  • Un veí barrinant una fusta? Un motor desacompassat? Tot plegat era una mosca, d'una mida respectable, atrapada entre els vidres d'una finestra.
  • L'olor també és un so.

Barana

barana de finestra

Apunt ràpid de la barana d'una finestra que dóna al carrer en una planta baixa del carrer Romans (Gràcia, Barcelona). No sé què té que sempre la miro, tot passant.

diumenge, 6 de febrer del 2005

Stereoscope

visor de foto estèreo

Un estereoscopi és un aparell per veure fotos en estèreo fetes amb màquines que fotografien dues fotos alhora. L'estereoscopi ajuda a visualitzar una foto amb cada ull i deixar que el cervell les uneixi, donant la sensació d'un cert relleu, una mica pla.

Les anomenades fotos en 3D es basen en la inserció de dues fotos en una de sola, separades per la gamma de colors. Necessiten d'unes ulleres especials.


(Spitzberg. Foto Nº 333 de la sèrie I. Galletas y Chocolates Solsona-Rius)

No sé com em va arribar aquest estereoscopi de la casa Galletas y Chocolates Solsona. He conegut un altre tipus d'estereoscopi on les fotos estaven muntades en un disc i el visor tenia una pestanya per anar avançant cada parella estèreo de fotos.

M'he trobat amb dotzenes de llocs sobre aquest artilugis, però Design for life és el que m'ha agradat més. Ensenyen com construir-te'n un, i han editat una col·lecció de 100 targetes amb imatges estèreo de Jacques Henri Lartigue.

Estèreo, del grec stereós: sòlid, espacial.

Per cert, Obertura, una bitàcola que feia de fotoblog d'aprenentatge del mesclador-fotògraf, ja no hi és. Bon vent i barca nova.

Notes esparses (1)

  • Passeig de Gaudí. Un grup de grallers. Els vaig sentint mentre travesso un carrer. Em sembla trobar-hi una riquesa rítmica que em fa escoltar-los. Quan el semàfor canvia al verd i arrenca un autobús, m'adono que el que m'agradava era el seu motor al ralentí sincronitzat casualment amb el tabal dels grallers.
  • El volant del cotxe fregava amb la tapa de la llibreta. Un so entubat, com el vent i suau.
  • El mesclador, quan mescla, es creu músic i pintor. Sobretot pianista i aquarel·lista. I també una mica mag. Una mica.

dimecres, 2 de febrer del 2005

Sincronia

Hi ha dies rics en coincidències. És quan reps tres trucades de persones que han treballat juntes, però que ara no ho fan i et telefonen per tres coses diferents, deslligades. Sorprenent. És quan, després de llegir uns comentaris de la Vallès sobre la seva feina de traduir, veus a BTV un Saló de Lectura sobre traductors. Sorprenent.

Què és el que lliga les hores i els fets perquè sincronitzin tan bé?

So i imatge

Sonification. La sonificació (se'n diria així?) és l'ús del so per transmetre informació. És un camp nou, curiós, suggeridor. Diuen:
El seixanta per cent del que veus... de fet, és el que sents.
Hi tornarem ben aviat.

Per tenir mandra...

Hi ha nits en les que, després de passejar-me mandrosament per altres blogs energètics, acolorits, desvergonyits, variats, frescos i divertits, perdo les ganes d'apuntar res en un quadern entossudit en parlar dels sons.

Però avui he fet un esforç per enfotre'm una mica:
  • Hi ha un extractor de sostre en el lavabo (d'un estudi) que genera un brunzit greu espectacular. Si et mous a prop, pots trobar posicions on gairebé el so s'anul·li, o s'incrementi exageradament. Però no és una peli, ni un disc, ni un mp3 i no se'n parla.
  • Dilluns vam acabar la remescla de El habitante incierto, la peli del senyor Morales que ha sigut escurçada després del festival de Sitges. És una sort tenir la possibilitat d'afinar i canviar alguns punts, a part dels estrictament necessaris per l'edició. Una sort per a tots. Un luxe (en aquest cas, de carambola).
  • En B. i el seu equip necessitaven un so de gronxador per un curt d'animació de l'escola. Faig proves amb una vella rodeta d'hàmster, però té un so massa fi, petit. Investigo més i trobo l'escala d'alumini (ah, les escales, sempre tacades de pintura!) que gemega en una posició determinada de l'arc d'obertura. Treballant aquest punt, l'instrumentista - mesclador - escalista es va gravar al portàtil, grinyolant una bona estona. Una mica de tria i muntatge del tros millor amb el programa d'edició d'àudio (DSPQuattro, per mac) i arreando. Diuen que els ha funcionat. Bé. L'escala ha tornat al costat de l'armari de la roba.

diumenge, 30 de gener del 2005

Campana

Sempre la sentia, de dia i de nit. Però fins que no m'ho van dir, no vaig saber que la campana estava esquerdada. La del campanar de Gràcia, a la plaça on vaig néixer.

I vaig començar a escoltar. Totes les campanes sonen diferent.

dissabte, 29 de gener del 2005

Alguna pel·lícula, algun dia.

Què importa si es tracta d'un thriller, d'un drama sentimental, d'una epopeia històrica, d'una producció independent, d'una òpera prima, del que sigui. Alguna cosa, potser, ens pot arribar a tocar. Potser subtilment, potser brutalment. Ens ho endurem a casa. O potser ens costarà. Alguna pel·lícula, algun dia, ens toca.

(fragment d'una discussió sobre cinema)

dilluns, 24 de gener del 2005

Disbarats

Tenia el títol del llibre en la llista de pendents. Me'l trobo, esperant-me pacientment, a la llibreria 'de vell'. Irresistible. Escoltant el CD que l'acompanya, costa molt aguantar-se el riure.

Alguna pregunta més? Un llibre de disbarats, amb CD. Edicions La Campana (2004). Fet per un equip de Catalunya Ràdio, amb els senyors Bassas i Capdevila.

Una petita mostra per tastar: Un nou llenguatge.

Un nou llenguatge_APM_Tall 19 (1:41)
També és història oral, no? I serà molt útil si neva.

Sordesa

El migdia del dissabte, el mesclador va intercanviar 60 euros per 6 llibres de segona mà, alguns per estrenar. Una botiga d'aquestes a prop de casa és altament perillós, sempre s'hi troben llibres cridant "compra'm, compra'm!"
La Grace va aprendre a desconnectar-se del soroll. Sentir-hi tan poc fa que s'esgoti d'escoltar i, per tant, ha après a ser sorda. Ha après a tancar-se en el seu propi silenci, el lloc on la Grania i els altres nens no tenen més remei que residir. I la Grace sap molt bé com entrar-hi. Mentre aprenia a ser sorda, es ficava cotó fluix a les orelles i, quan es pentinava, s'agafava els cabells en cercle damunt les orelles perquè els professors no se n'adonessin. Va provar tot el que se li acudia per blocar l'entrada dels sons.
Sordesa, de Frances Itani. Traducció de Rosa Borràs. Editorial Proa. A tot vent (2004).

dijous, 20 de gener del 2005

La tele. Les veus i la veu.

1.- Dilluns per la nit vaig veure un bon tros d'Àgora, a TVC. Cinc convidats i un moderador opinaven, dialogaven, sobre l'actualitat. Molt sovint s'interrompien al parlar, es trepitjaven un a l'altre, com en una conversa normal.

Si hi ets, si ho vius, no tens cap problema en seguir el fil de la conversa, de les converses, del que diu cadascú. Però una tertúlia, viva i a cops desordenada, no és tan fàcil de seguir a través dels micròfons. I la de l'Àgora, en alguns moments, costava de seguir. Potser el moderador no moderava prou, però el que ell sentia i entenia prou bé al plató es convertia en un desastre incomprensible a casa.

Uns micròfons - i sense mesclar, menys - mai poden substituir l'escolta completa, discriminant i selectiva de la nostra oïda, en directe. Aquesta habilitat s'anomena efecte cocktail party, perquè en una festa pots seguir la conversa que vols, la d'un sol parlador, entremig d'una cacofonia de converses.

2.- Veure pelis per la tele ja vistes anteriorment al cinema però ara en català, me les fa més properes. Molt sovint penso que ara han quedat millor, menys encarcarades, amb més fluïdesa. Les veus dels protagonistes acostumen a ser doblades pels mateixos actors que ho van fer en castellà. Potser el treball per televisió es fa més de pressa, però alguna cosa hi ha que les fa funcionar prou bé. Em sembla. També és cert que un és a casa, més confortablement atent, veient i escoltant als senyors Hanks i Washington a Filadèlfia, posem per cas.

dissabte, 15 de gener del 2005

Font de salut

Oriol Romaní escriu, al seu llibre La música, font de salut:
El dia que als trens, les botigues i altres espais públics ens plantifiquin pantalles enmig de les finestres tot dient-nos que podrem passar una estona més entretinguda i instructiva gràcies als fragments de pel·lícules, sèries, notícies, entrevistes, documentals, concursos i xous que els semblin del cas als qui vetllen pel benestar dels usuaris, aquell dia potser sí que algú reaccionarà i desitjarà el retorn a un ambient més lliure, més net, més natural, més càlid, més viu, més humà, a un tren o un espai en què, simplement, uns parlen fluixet, d'altres més fort, d'altres no parlen, algú s'està en silenci amb la música del seu cor, l'altre cantusseja una melodia sense a penes adornar-se'n, algú juga amb un nen petit i li canta suaument, uns joves xerren i i riuen animadament, n'hi ha que fins i tot canten i algú els diu que faran ploure, i algú s'entreté a mirar-s'ho i escoltar-s'ho tot, i un altre es troba amb si mateix en el seu silenci interior.
Un petit llibre energètic. Romaní és clarinetista, home de jazz, músic total i també ha escrit sobre les converses amb el compositor Joaquim Homs (1906-2003), en el llibre que acaba de sortir, Trobades amb Joaquim Homs.

La música, font de salut. Oriol Romaní. Amalgama Edicions. Berga, 1998.

dimarts, 11 de gener del 2005

La nova ràdio?

iPod

Ràdio a l'abast de gairebé tothom? Gravar i mesclar a casa. Penjar-ho a un servidor. Donar-ho a conèixer. S'hi subscriuen, s'ho baixen, s'ho escolten. Quan volen!

Idea nascuda del iPod d'Apple (per PC i Mac) en rapidíssima expansió. Fins i tot la BBC fa Podcasts.

Llegit a radioxfactor:
  • PODCAST: Un programa (show) gravat, normalment en mp3, a l'abast per baixar-se de la xarxa i ser escoltat en qualsevol lector mp3.
  • PODCATCHING: rebre Podcasts d'una manera automatitzada, via subscripcions (gratuïtes).
  • iPODDER: el programa pel Podcatching. Per PC i per Mac (també gratuït).
Altres fonts:

diumenge, 9 de gener del 2005

Història Oral

cabina enregistrament mòbil

Voleu gravar la veu de l'àvia explicant la seva història, o la d'un amic, la dels pares? Fàcil, a l'estació Terminal Grand Central de Nova York hi ha - això he llegit - una cabina insonoritzada. Uns dies abans fas la reserva a StoryCorps per llogar durant una hora la StoryBooth de l'estació. Per 10$ tindràs un CD. Si no hi podeu anar, es pot llogar un kit d'enregistrament (StoryKit) durant una setmana per 100$ (1 Minidisc gravador, 2 disquets, 1 micròfon, uns auriculars i una guia).

StoryCorps és un projecte nacional dels EUA per ajudar i motivar la gravació d'històries. Una còpia de les gravacions van a un arxiu central, el StoryCorps Archive, ubicat a la Library of Congress American Folklife Center.

Trobat a I Love Radio.org.

Fa molts anys, existien unes cabines especials a les estacions del metro de Barcelona (suposo que també a altres ciutats) i podies gravar un disc de vinil.

Escrit en Braille

frase en Braille

Una tarda, el mesclador es va escapar a l'ONCE per comprar les eines per aprendre a escriure en braille. Abans que pogués endur-me la plantilla i el punxó, vaig esperar tres quarts d'hora, en el meu torn de la cua.

Una senyora, amb el seu fill, volia comprar un lector de casset per a cecs. El venedor i ella eren asseguts, a banda i banda del taulell. Ella preguntava i el venedor explicava. Li prenia la mà i junts resseguien el relleu de les possibilitats de l'aparell: engegar/apagar, canvi de velocitat, volum, to, altaveu, auriculars, etc. Crec que li ho va preguntar tot i el venedor, atent, pacient i entrenat, li ho va aclarir tot. Un nou equip per escoltar llibres sonors (320 €). També es van endur una balança que, parlant (castellà) et diu el pes.

El que jo volia va quedar enllestit en dos minuts. Una pauta-guia de plàstic per a principiants i un punxó. 'Sap l'alfabet?'. 'No del tot'. 'Doncs emporti's aquest alfabet que és en relleu. I recordi que per llegir les lletres, s'han de fer (marcar) al revés'. 'Si, gràcies, ho recordaré'.

Durant uns quants dies vaig dur a sobre el petit alfabet de Braille en relleu (de plàstic verd) i el repassava sovint. El tacte visual. Llegir amb la punta dels dits.

El títol 'Escrit en Braille', està fet amb la petita aplicació BRAILLER (per OS9, Mac) de Mark Pilgrim.

dissabte, 1 de gener del 2005

El primer matí. Un altre mar.


E. diu que els dos matins més silenciosos de l'any són: el primer dia de gener i el matí de Sant Joan. Al mesclador li sembla correcte. Un bell matí silenciós, en un altre mar.

Divisa

Nohose em recorda (flux també) l'existència de les traduccions dels poemes de Dylan Thomas, per Isidre Martínez.

No vagis dòcilment fins a la teva nit.
Rebel·la’t, sí, rebel·la’t: que no mori la llum.


(Do not go gentle into that good night, a www.poets.org).
Una bona divisa, no?

dimecres, 29 de desembre del 2004

Escoltant un Dylan

He tornat a escoltar Dylan Thomas a Do not go gentle into that good night, trobat a www.poets.org. La música en el ritme. Les pauses, el to, les esquerdes de la veu. Per escoltar-lo com ho diu, només cal seguir-lo - una mica - amb el text del poema.

M'he copiat el so i buscaré una traducció, el meu coneixement de l'anglès és bàsic. Apart del sentit de les paraules, hi ha més coses transportades.

I no sabent ben bé el que diu, amb la seva veu m'arriba una forma de vida.

(Enllaç corregit - juny de 2020)

dimarts, 28 de desembre del 2004

(...)

Què es pot escriure mentre va creixent el nombre de morts (la tercera part, nens) per les onades provocades per un sisme submarí a l'Àsia?

Res. Poca cosa. Qui ho sap? Potser deixar de fer el que fem és com aturar la bicicleta i caure.

diumenge, 26 de desembre del 2004

La solució de Sir Max

Què fa un music compositor quan les seves gravacions ja no es poden trobar a les botigues? Quan l'editora de discos es comprada per una segona companyia, que després es empassada per una tercera, que acaba desapareixent...

Quartets de corda, simfonies, dotzenes de gravacions que ja no hi són en CD, ni en LP, ni en casset!

El compositor anglès Sir Peter Maxwell Davies, conegut per Max, s'ha trobat en aquesta situació. Max va decidir recuperar els drets sobre la seva pròpia música gravada, encara que li costés una fortuna i hagués de vendre algunes possessions.

Té un lloc web, MaxOpus, molt visitat, amb informació sobre la seva vida, composicions i enregistraments. I decideix posar a l'abast de tothom aquestes gravacions recuperades, a través de Music.MaxOpus.

El dia 29 d'agost de 2004, amb 26 treballs, engeguen la idea i al cap d'un minut fan la primera venda.

Pots comprar la simfonia nº 8, l'Antarctic Symphony, que dura uns 41 minuts, per 4,45 €. Tries el format (MP3, M4A o WMA) i la descarregues. O et pots fer un CD a mida, escullint les peces per omplir 74 minuts de música, per uns 10 €.

Quants cantants, grups, músics, compositors d'aquí, els passa el mateix i no tenen recursos per recuperar la seva obra?

Trobat a The Herald, a través d'Arts Journal.

Carilló i Sant Esteve

carilló del Palau de la Generalitat

El carilló del Palau de la Generalitat ha fet el Concert Extraordinari de Sant Esteve.

Cada primer diumenge de mes hi ha concert. Serà qüestió d'anar-hi!

divendres, 24 de desembre del 2004

Material sonor

El comentari d'en Brau ha espavilat una mica al mesclador. I de moment, engega una llista, desendreçada i esperançada, de veus catalanes i castellanes.
Joan Vinyoli. Poesia (CD i llibret).
Lectura de Feliu Formosa i Pep Montanyès.
Música original de Joan Alavedra. Zanfonia DL, 1999.

Dotze sentits. Poesia catalana d'avui.
CD-rom, de l’IUA (Institut Universitari de l’Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra). Blai Bonet, Joan Brossa, Enric Casassas. Narcís Comadira, Feliu Formosa, Pere Gimferrer, M. Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Francesc Parcerisas, Màrius Sampere, Jordi Sarsanedas.

Visor Poesia. Visor Libros:
Dámaso Alonso, Gonzalo Rojas, Benedetti, Luis Cernuda, Rafael Alberti, J. R. Jiménez, Gil de Biedma.

Publicaciones de la Residencia de Estudiantes:
Rafael Alberti, Fernando del Paso, Olga Orozco, Claudio Rodriguez.

Edicions Xerais de Galicia:
"Antoloxia", de Rosalia de Castro.

Alfaguara Audio (cassets):
- Manuel Rivas: La lengua de las mariposas y otros relatos. Llegit per l'autor.
- Rafael Alberti: Marinero en tierra. Llegit per Nuria Espert.
- Mario Benedetti: Cuentos escogidos. Llegit per l'autor.
- Fernando Fernán Gómez: El viaje a ninguna parte. Llegit per l'autor.
- Juan José Millás: La soledad era esto. Llegit per Charo López.
- Carlos Fuentes: Aura. Llegit per l'autor.
- Laura Esquivel: Como agua para el chocolate. Llegit per Yoreli Isasmendi.
- Elvira Lindo: Manolito Gafotas. Pobre Manolito. Llegit per l'autora.
- Arturo Pérez Reverte: Un asunto de honor. Llegit per José Sacristán.
- Antoin de Saint-éxupery: El principito. Llegit per Adolfo Marsillac.
- José Luis Sampedro: La sonrisa etrusca. Llegit per l'autor.
- Javier Marías: No más amores. Llegit per l'autor.
- Antonio Muñoz Molina: El dueño del secreto. Llegit per Joaquín Climent.
- Antología poética: Los habitantes del silencio. Llegit per Iñaqui Gabilondo.
- Augusto Monterroso: La oveja negra y demás fábulas. Llegit per l'autor.

Abada Editores:
"Reescritura", d'Antonio Gamoneda.

Candaya Poesía:
"Sílabas de arena", d'Antonio Tello.

Fondo de Cultura Económica de España
La voz de Juan Rulfo.

Altres llocs:
- http://www.bcn.es/barcelonapoesia/
- http://www.ub.es/aulapoesiabarcelona/e-publish/portada.html
- http://www.ubu.com/sound/
I per algun lloc de l'arxiu guardo discos de vinil (LP i EP) amb veus de poetes i escriptors.

La veritat, les gravacions de veu amb música afegida m'irriten. Sisplau, deixeu la veu en pau.

diumenge, 19 de desembre del 2004

Varis

Per la finestra de l'habitació del piano ha entrat un altre ocell, un canari. Ja és el tercer. No sabem si entren perquè hi ha el piano o perquè la finestra és oberta...

Al darrer Saló de Lectura, de BTV, en Biel Mesquida va ensenyar uns quants CDs trobats a Guadalajara, Mèxic, amb la veu d'escriptors i poetes. Aquí tenim ben poca cosa d'això, no? Gravacions amb les veus d'autors dient els contes, els poemes, narracions. Riquesa sonora del llenguatge.

Als carrers, la veu i els passos ressonen. Les parets retornen el so. Si les parets són a prop, podem escoltar un rebot del so. I si són molt a prop, el rebot es confón amb el so que fem i l'altera. Al Cantó de les Cavorques, un carreró estret i amb escales del Port de la Selva, la pròpia veu esdevé robòtica i els passos forts tenen un ressò metàl·lic, un poing característic. Els nens sempre piquen fort amb les sandàlies.

Textos: Franz Kafka

Per fi he retrobat aquest text. El coneixia, però li havia perdut el rastre, no en sabia ni l'autor. Ara ja el tinc.
Estic assegut a la meva cambra en el quarter general del soroll de tota la casa. Sento petar totes les portes, i el soroll que fan m'estalvia de sentir les passes dels qui es mouen a través seu, però m'arriba encara l'espetec de les portelles del fogó, a la cuina. El pare franqueja les portes de la meva cambra i la travessa, tot arrossegant per terra la bata de dormir, a la cambra del costat escarboten la cendra de l'estufa, Valli pregunta, cridant paraula per paraula des de l'antecambra, si ja han raspallat el barret del pare, un xiuxiueig per consideració envers mi no fa sinó aixecar el to de la cridadissa de la veu que contesta. Truquen a la porta de casa i el timbre fa el mateix soroll que el provinent d'una gola acatarrada, llavors s'obre el timbre d'una veu de dona que canta i es tanca finalment d'una batzacada sorda, masculina, que retruny d'allò més despietadament. El pare se n'ha anat, ara comença el soroll més tènue, més escampat, més desesperançat, sota el guiatge dels refilets de dos canaris. Abans ja hi havia pensat, ara, amb els canaris, se m'acut de bell nou si no hauria d'entreobrir una mica la porta i, talment una serp, reptar per terra fins a la cambra del costat i demanar a la meva germana i a la seva senyoreta una mica de silenci.
Narracions Completes. Volum I, de Franz Kafka. Edicions dels Quaderns Crema, 1982. Traducció de Josep Murgades.

El protagonista pot sentir:
petar totes les portes,
les passes,
l'espetec de les portelles del fogó,
arrossegar per terra la bata de dormir,
escarbotar la cendra de l'estufa,
cridar paraula per paraula,
un xiuxiueig,
la cridadissa de la veu,
el timbre de la porta de casa ( = gola acatarrada),
el timbre d'una veu de dona que canta,
una batzacada sorda,
els refilets de dos canaris.

divendres, 17 de desembre del 2004

Se les empesquen totes..

Un company busca la manera de sincronitzar el so de la ràdio amb les imatges de la TV, durant un partit de futbol. Tot passa en temps real, però la ràdio arriba abans que la tele: cal endarrerir uns segons el so.

Potser un kit d'electrònica barat per construir, soldador en mà, un circuit delay. Dèiem. Però hem trobat, aquí, una ràdio dissenyada exactament per això (140 $/106 euros).

Ja ho veieu, "qui no corre, vola". O "qui matina, fa farina". O "de rics, el cementiri n'és ple". O "qui menja sopes, se les pensa totes". Per més dites catalanes, consulteu en Francesc.

Disjuntiva

Ser músic o no ser músic. Fa molts anys, el mesclador es va plantejar aquesta qüestió. Vull dir, la de viure fent música o viure d'una altra cosa. En aquella època, l'amic XB va deixar la feina que feia, com jo, als desapareguts estudis Gema-2 i s'en va anar amb l'Ovidi Montllor a fer bolos i concerts.

Penso que hi ha graus entre el ser i el no-ser músic. Hi ha moltes maneres de ser-ho. Encara que un músic que visqués per/de la música em diria que això només es pot fer d'una sola manera: fent-ho. I deixa't d'orgues.

Vet aquí el que passa avui pel cap del mesclador. Dia de vent.

dimecres, 15 de desembre del 2004

Duras i el mar

De tant en tant, una mica de Duras. El meu coneixement del francès no és extraordinari, però tant se val. Sempre hi ha alguna cosa que arriba i s'hi queda. Petits costums crònics. Duras deixa espais pel propi ressò. I anant-hi, tornem. Com el ressò. Dic jo.
  • La mer est à votre gauche en cet moment. Vous entendez sa rumeur mêlée à celle du vent.
  • Dans de longues portées elle avance vers vous, vers les collines de la côte.
  • Vous êtes sorti du champ de la caméra.
  • Vous êtes absent.
  • Avec votre départ votre absence est survenue, elle a été photographiée comme tout à l'heure votre présence.
Retallat d'un llibret de trenta planes. L'homme atlantique, de Marguerite Duras. Les Éditions du Minuit, 1982.

dimarts, 14 de desembre del 2004

Duras

Écrire ce n'est pas raconter des histoires. C'est le contraire de raconter des histoires. C'est raconter tout à la fois. C'est raconter une histoire et l'absence de cette histoire. C'est raconter une histoire qui en passe par son absence.
Pescat a La Vie matérielle, de Marguerite Duras. Éd. Gallimard, 1987.

Duras, llibres i cinema. Suggeriments i absència.

dilluns, 13 de desembre del 2004

Agusar l'oïda

Petit Àguila

M'empasso dos contes il·lustrats per Chen Jiang Hong durant una visita a la botiga per nens que unes veïnes han muntat al carrer de la Mare de Déu dels Desamparats, en el tros que va de la Plaça de la Revolució de Setembre de 1868 i la Travessera de Gràcia.

En el conte Petit Àguila, on Yang, gran savi i mestre en la lluita de l'àguila, acull un orfe que l'imitarà d'amagat. Hi llegeixo:
Per agusar l'oïda
escoltava les ínfimes vibracions
d'una moneda penjada d'un fil.
(de l'Editorial Corimbo. Traducció de Paula Vicens)

dissabte, 11 de desembre del 2004

La creu de Malta

creu de malta
En un projector cinematogràfic, el mecanisme de la creu de Malta assegura que la pel·lícula avança un sol fotograma mentre s'obtura el feix lluminós. Consta d'una creu (amb 4 ranures) que gira només en un 1/4 de cada volta que dóna el rotor que fa rodar el piu quan entra en una de les ranures. Durant les altres 3/4 parts de la cada volta del rotor, la creu no es mou i el fotograma resta fix i il·luminat. Què difícil em resulta explicar-ho! M'he basat en el que s'hi diu a: - http://projecteur.mip.free.fr/croix.htm, un lloc, en francès, dedicat al cinema; - www.upc.edu/em/doc/etseib/tm/petm/Esquema.pdf, de la Universitat Politècnica de Catalunya. El dibuix de la creu de Malta és un fotograma de l'animació original - senzilla i ben feta- que es pot veure a http://www.xtec.es/~rjosa/auxiliar/malta3.gif. També es pot consultar a wikipedia. Entrant més dins de upc.edu/em, s'hi troben treballs d'alumnes sobre mecanismes: el del llevataps, del gat per aixecar el cotxe, del sofà-llit, etc. Ah, la Xarxa és immensa, sorprenent, infinita, oi?

divendres, 10 de desembre del 2004

MP3. Ínfim. Íntim.

La música en format MP3 arriba sempre despullada, descontextualitzada, desempaquetada, desembolcallada. Pagada o no, només tens accés a un títol i un interpret, potser també el nom de l'autor, el compositor i de l'àlbum. Has de clicar Get Info. Perds les lletres, els noms dels músics, l'estudi, la producció, l'any, les fotos, el disseny de portada-interior-contraportada. Es perd el concepte d'àlbum.

Els arxius MP3 s'extravien sovint dins de carpetes i carpetes. O els esborres, els dupliques, els traspasses, els oblides, els regales. I els escoltes. No pesen. No hi són, gairebé. Arxius petits, ínfims. Es fa difícil valorar-los. Potser serveixen de promoció, com uns trailers (de films) per acabar comprant CDs.

A Harlem.org es queixen: iTunes versus Preservació.

dijous, 9 de desembre del 2004

Ecouter-isme

Jaume, en un comentari a la nota del dia 1 de desembre, apunta:
En el dia a dia, jo faig servir un concepte semblant al voyerisme i és l'ecouterisme: aquelles converses que escoltes de lluny, o de prop, quan vas per exemple en metro i sense adonar-te'n no et pots desenganxar de la conversa del costat. De vegades la reacció que et provoquen les converses és de simpatia. De vegades, et regiren l'estomac... No et deixen indiferent...
Crec que hi ha força gent que ho practica i potser ni s'ha adonat. Ens quedem escoltant, seguint les converses que hem enganxat al vol, entremig de tot el que bull als carrers, mercats, parades de bus, botigues, supers, o esperant el doctor.

L'altre dia vaig descobrir CTA tattler. Seen and heard on the Chicago Transit Authority. Vist i escoltat en les diverses línies de tren de Chicago. Ecouterisme compartit?

dimarts, 7 de desembre del 2004

Aprendre cinema

Jurament de Graduació de la ESCUELA DE TRES MUNDOS, en nom del Pare Atanasius Kircher, segle XVII, inventor de la Llanterna Màgica.
¿Juráis que no filmaréis ni un solo fotograma que no sea como el pan fresco, que no grabaréis un solo milímetro de cinta magnética que no sea como el agua limpia?

¿Juráis que no desviaréis vuestros ojos, que no taparéis vuestros oídos frente a lo real maravilloso y lo real horrible de la tierra de América Latina y el Caribe, África y Asia de la cual estáis hechos, y de la cual sois fatalmente expresión?

¿Juráis que fieles a un sentimiento irrenunciable de liberación de la justicia, la verdad, la belleza, no retrocederéis frente a la amenaza de los fantasmas de la angustia, de la soledad, de la locura, y seréis fieles antes que a nadie a vuestra voz interior

Si así no lo hiciereis, que el tigre y el águila devoren el hígado de vuestros sueños, que la serpiente se enrosque en el chasis de vuestra cámara, que ejércitos de luciérnagas chisporroteen cortocircuitos e interferencias en vuestras grabadoras electrónicas.

Si así no lo hicieres, que tu ojo ensordezca y tu oído enceguezca.

Si así lo hiciereis, como confiamos, que el colibrí os proteja blindándoos con la delicada coraza de un arco-iris que dure tanto cuanto vuestra vida y más allá, en vuestras obras.
La ESCUELA DE (los) TRES MUNDOS es diu, ara, ESCUELA INTERNACIONAL DE CINE Y TELEVISIÓN, la EICTV, i es troba a San Antonio de los Baños, a 30 km. de La Habana, Cuba.

"Si así no lo hicieres, que tu ojo ensordezca y tu oído enceguezca." Una amenaça així d'enèrgica, fa tremolar.

dissabte, 4 de desembre del 2004

Eines

Ara que és tan fàcil disposar d'una càmera miniDV i de l'ordinador que pot editar, processar i mesclar els senyals de vídeo i àudio per a fer-ne petits documents de la vida que vivim i veiem viure, HO UTILITZEM?

Ens hem de conformar amb tot el que ens ve ja empaquetat i publicitat? Sempre ha de ser un altre, un professional, els que s'ocupi de les imatges, els documents, els sons, les històries...?

Hem de ser directors per filmar històries? Hem de ser músics per fer música? Hem de ser documentalistes per fabricar els nostres documentals?

Aleshores, per què tantes eines?

dimecres, 1 de desembre del 2004

Plàtans

La Travessera de Gràcia travessa el nostre carrer, que baixa fins el mar. En la direcció de l'Hospital de Sant Pau, aquesta travessera és plena de plàtans. En el xamfrà, una zona fronterera, trobes fulles de lledoner barrejades amb fulles de plàtan, a tocar de la font. Les fulles de plàtan, grans com un DIN A4, tenen un altre so al ser trepitjades o remogudes.

Tenir un so? Fer un so? Donar un so? Sonar? Potser estan més seques i el so també ho és, una mica aspre. Potser individual, fulla a fulla. El so de les fulles de lledoner és gregari, de grup. I més humit, un so més suau, potser llefiscós.

Però aviat no hi seran. Les brigades fan neteja als carrers i ens estalviaran l'excés de somiar en un bosquet a tocar de casa.