El soroll de la F1 des de Parets

Laia C., veïna de Parets i estudiant de l'ESCAC, ens porta el soroll d'aquestes màquines de Fòrmula 1, que sembla que només serveixen per còrrer i eixordar. Assegura que a Parets coneixen, pel so, en quina corba es troben els cotxes.

La gravació és feta des de casa seva, a Parets. El nivell que s'escolta del soroll del Circuit és espectacular. Entremig, la piuladissa dels ocells del carrer...

El soroll del Circuit de Catalunya des de Parets (0:51)

Sons gratuïts

En Marc Bech m'ajuda a actualitzar la llista de llocs web on es poden trobar sons gratuïts:

• http://soundcloud.com/colin-hart
• http://hissandaroar.com/free-sounds/
• http://www.therecordist.com/free-sfx
• http://twistedtools.com/shop/samplepacks/free/jedsound/
• http://www.newsoundlab.com/ (de cada llibreria hi ha una mostra gratis)
• http://www.acoustica.com/sounds.htm
• http://www.grsites.com/archive/sounds/
• http://www.pacdv.com/sounds/
• http://www.soundfx.com/i25/Sign-Up-for-Free-Sound-FX-Downloads/information.html

Veus i Poemes (20): João Cabral de Melo Neto

El músic Marcos Moreira (Canário), del grup O Grivo, és el responsable del disseny i muntatge sonor de Girimunho, la pel·lícula brasilenya que vam mesclar abans de setmana santa. Vaig aprofitar per demanar-li que llegís aquest poema de João Cabral de Melo Neto.

"Cabral de Melo és el que va atraure i influir tot un grup de poetes i d'artistes catalans que, al voltant de Joan Brossa, van establir contacte amb el poeta brasiler, que pels volts del 1947 ocupava un càrrec a la delegació consular del Brasil a Barcelona", segons el text de C. Massip i Joaquim Sala-Sanahuja que prologa el llibre que conté el poema triat.

A CARLOS DRUMMOND DE ANDRADE

Não há guarda-chuva
contra o poema
subindo de regiões onde tudo é surpresa
como uma flor mesmo num canteiro.

Não há guarda-chuva
contra o amor
que mastiga e cospe como qualquer boca,
que tritura como um desastre.

Não há guarda-chuva
contra o tédio:
o tédio das quatro paredes, das quatro
estações, dos quatro pontos cardeais.

Não há guarda-chuva
contra o mundo
cada dia devorado nos jornais
sob as espécies de papel e tinta.

Não há guarda-chuva
contra o tempo,
rio fluindo sob a casa, correnteza
carregando os dias, os cabelos.

A CARLOS DRUMMOND DE ANDRADE

No hi ha paraigua
contra el poema
que puja de regions on tot és sorpresa
com una flor dalt d'un terrat.

No hi ha paraigua
contra l'amor
que mastega i escup com qualsevol boca,
que trinxa com un terratrèmol.

No hi ha paraigua
contra el tedi:
el tedi de les quatre parets, de les quatre
estacions, dels quatre punts cardinals.

No hi ha paraigua
contra el món
cada dia devorat als diaris
amanit amb paper i tinta.

No hi ha paraigua
contra el temps,
riu que corre sota casa, correntia
que arrossega els dies, els cabells.

del llibre de poemes L'enginyer i Psicologia de la composició, de João Cabral de Melo Neto. Traducció de Cinta Massip. Edicions 62. Barcelona, 1994.

L'Espia de Mahler i els sons (19 i 20)

Aquí es poden escoltar els "Quadern de Sons" número 19 i 20, el petit espai radiofònic que faig pel programa L'Espia de Mahler que realitza Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6, els diumenges al migdia amb repetició el dissabte següent a les vuit del vespre.

Són els darrers d'aquesta primera etapa de 20 mòduls radiofònics.

19.- Bernie Krause (08:24)

20.- Sorollistes. Russolo (09:09)




Textos: Joan Brossa (4)

Carnaval

L'ocell miola
El gat esbiega
La cabra renilla
El cavall bramula
La vaca bela
El xai lladra
El gos gruny
El porc udola
El llop brama
El ruc bruela
El pollet rauca
La granota parrupa
El colom mugeix
El bou cloqueja
L'oca enraona
L'home escataina
La gallina refila...

Si la igualtat comporta identitat,
només som un de sol.

Del llibre de poemes Passat festes, de Joan Brossa. Editorial Empúries. Barcelona, 1995. Fotografia: la boca d'una font pública amb cara.

M'agradaria tenir un ofici

Fa un cert temps que em ronden propostes per donar classes de so per cinema. Però el meu aprenentatge del so no l'he fet en cap escola oficial. I pel que fa al so aplicat al cinema, he après mirant com ho feia en Jordi Sangenís (al vell edifici de Sonoblok), i escoltant, gravant i muntant so, mesclant i també, "veient" films aquí i allà, de tant en tant, en pantalles grans i petites.

I he après llegint molt, sobre els que els altres diuen del so, del cinema, del que senten i del que voldrien sentir. I moltes altres coses. Cadascú fa el seu camí. L'aprenentatge no s'acaba mai.

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  

És curiós, de vegades un film petit, modest i desconegut, pot arribar-nos més a prop que el més gran dels disbarats cinematogràfics. Però ara per ara, sembla que "el mercat" només pot digerir aquests disbarats.

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

M'agradaria tenir un ofici. Fer feina amb les mans. Fuster, per exemple, com el meu avi. I en acabar la jornada, havent agranat les burbaies i el serradís que embaumen la fusteria, observar satisfet la taula que he enllestit i pensar: a l'entorn d'aquesta taula es reuniran la família i els amics, hi posaran a sobre beure i menjar, xerraran i riuran per les coses més insignificants. Sí, m'agradaria tenir un ofici. Fer feina amb les mans. Construir alguna cosa útil.

del llibre de poemes El seny del foll, de Lluís Maicas. Ed. Perifèrics, Palma de Mallorca, 1998.

Costen de trobar els llibres de Maicas. De tant en tant, en trob algun a les llibreries de segona mà. Sorprèn una mica que, quan llegeixes la seva biografia literària, no diuen que aquest poeta és també el director de l'empresa mallorquina que fa les galetes Quely... Són ben bones...

Mesclar i programar

La feina de mesclar pot tenir - com segurament deu passar amb tots els demés treballs - relacions, equivalències i punts de contacte amb altres activitats. Molt més del que ens pot semblar. He de reconèixer que m'agrada trobar aquestes sintonies. Aquí n'he barrejat algunes:

La Mescla (de so, música, cinema) i la Programació (amb ordinador).

• Fer-ho bé i fer-ho ràpid no poden anar junts.
• Vas ràpid i et deixes coses per arreglar després, per quan tinguis temps de tirar enrere. Però és possible que no tinguis tot el temps que necessites per tots els canvis. O que, quan tornes enrere, la situació genera nous problemes que has de decidir resoldre.
• És millor, a les mescles, anar resolent per etapes, per capes, per grups (com li vulgueu dir). I deixar-ho "resolt", al menys, en el seu nivell. La majoria de mescladors comencem pels diàlegs, d'altres comencen pels ambients. Les capes següents (en podem dir premescles) ja es treballen en relació a les anteriors: fas el balanç dels ambients mentre escoltes els diàlegs, etc.
• Hi ha un desajust entre el que l'usuari diu que vol i el que realment vol. Equivalència: a alguns directors (i productors) els passa que només a mesura que avança el treball de mescla van trobant com voldrien que sonés el seu film, a base a les idees aportades per uns i altres, o a base del contrari del que tothom diu...
• Què faria l'usuari? Els usuaris no pensen com els programadors. És bo mirar que fan els usuaris amb el teu programa, quins camins agafen per fer les coses, quines dreceres prefereixen, on s'aturen, on s'encallen, etc. Equivalència: penso en el públic, en les persones que van al cinema.

L'Espia de Mahler i els sons (17 i 18)

Aquí es poden escoltar els "Quadern de Sons" número 17 i 18, el petit espai radiofònic que faig pel programa L'Espia de Mahler que realitza Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6 (diumenges al migdia amb repetició el dissabte següent a les vuit del vespre):

17.- La música (9:59)

18.- So del Cinema (9:30)

Mestres Quadreny

Sona el CD "Música de cambra I" de Josep M. Mestres Quadreny. En les notes internes es llegeix:

"El 1968 va tenir lloc en la vida de Mestres Quadreny un dels moments més trascendentals amb l'encontre, a la fi d'un concert, de l'enginyer industrial, i més tard ell mateix compositor, Lluís Callejo. Callejo, en el transcurs d'aquella trobada, va assegurar-li que les sonoritats presents en el concert eren d'allò més semblant als sons dels xocs de les partícules en un reactor nuclear i que el més sorprenent era com la relació entre aquells sons era absolutament aleatòria."

Ahir vaig trobar, a l'apartat de segona mà (9 euros) d'una llibreria del Carrer de Verdi, el seu llibre "La música i la ciència en progrés" (Arola Editors, 2010), que havia pogut fullejar a l'exposició que li va dedicar recentment l'Arts Santa Mònica, a Barcelona.

Una exposició una mica esquifida per la dimensió que el compositor Mestres Quadreny sembla tenir. Com sempre, el so dels vídeos documentals ressona entre les parets blanques i nues i es barreja amb tota la resta. Què s'hauria de fer per què una visita així fos menys decepcionant? Per sort, la música de Mestres i el seu pensament ho poden suportar.

Un de les idees del seu llibre (just a la darrera pàgina) sintonitza amb el que està passant al món del cinema:

[…] Hi ha una tendència creixent a escoltar la música en la intimitat, cosa que ens fa entreveure que allò que està en crisi no és l'orquestra pròpiament dita, instrument perfectament vàlid àdhuc per a la música moderna, sinó l'onerosa cerimònia del concert públic. És molt possible que moltes orquestres puguin sobreviure vehiculant la seva activitat a través de la radiodifusió, amb una capacitat d'audiència infinitament superior a la d'un auditori i sense la servitud d'un públic envellit i rutinari.

La imatge de la partitura d'Aronada l'he treta de El Temps de Crònides, el magnífic blog del músic Marc Egea, que acabo de descobrir!

Mitja nit (Giovanni Pascoli)

Vuit... nou... encara un toc; lenta s'escorre
l'hora; i un altre, un altre. Udola un ca,
plora un mussol, no sé de quina torre.

És mitja nit. Un doble so perdura,
petja d'algú qui passa; més enllà
un rodolar de carro, que s'atura

de cop. Tot és tancat, tot sense vida,
sens color, sense forma. S'esbadella,
sola entremig de la ciutat dormida,
una finestra, com una parpella

oberta. Home qui vetles en l'estança
il·luminada, qui te fa vetlar?
Dolor antic potser? Jove esperança?

Poema del llibre Poesies, de Giovanni Pascoli. Traducció de Maria Antònia Salvà. Editorial Galerada, Cabrera de Mar (Maresme).

Esbadellar.- Obrir (alguna cosa) sense separar-ne les parts; badar. Esbatanar.

M'agrada aquest Un doble so perdura, petja d'algú qui passa... 

Una primera versió del recull de traduccions de Pascoli fetes per Maria Antònia Salvà fou prohibida per la censura l'any 1941. L'Ordenança d'aleshores establia que totes les traduccions s'havien de fer en castellà. Es podien publicar obres escrites originàriament en mallorquí, però no traduccions mallorquines d'obres estrangeres.

L'Espia de Mahler i els sons (15 i 16)

Aquí es poden escoltar els números 15 i 16, del "Quadern de Sons" radiofònic que faig pel programa L'Espia de Mahler que realitza Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6 (diumenges al migdia amb repetició el dissabte següent a les vuit del vespre):

15.- Sons de la Veu i Boca (8:08)


16.- Passeig Sonor (10:01)

Sobre els premis de cinema

Ara que ja han passat els premis de cinema Gaudí i Goya:

• El primer cop que em van nominar, tant en un premi (Goya, 1992) com en l'altre (Gaudí, 2011), em van premiar.
• Quan no l'esperava, el vaig rebre. Quan n'estava segur, no el vaig tenir.
• Es diu que són com una rifa, però si estàs en l'equip d'una pel·lícula guanyadora tens més possibilitats.
• Diuen que els de Madrid es voten a ells i que els d'aquí voten als seus. És molt possible.
• Només donen una estatueta per categoria. Si sou tres, com en el cas del so, n'hi ha dos que se l'han de pagar. L'estatueta del premi Gaudí costa 500 euros. Ignoro que costa la dels Goya, però es parla d'uns 800.
• Un conductor d'autobús es va estranyar, no fa gaire, que la meva parella treballés on treballa (un taller ocupacional) quan jo estava nominat als Goya. "Però si ell deu ser molt ric!" Aquesta és la imatge que donem, a través de les gales, els del gremi del cinema!
• No sóc de cap de les dues acadèmies de cinema.

De la feina de mesclar i el seu equilibri

Hi ha un moment delicat, durant el procés de mescla de so d'una pel·lícula, en el que un mateix evita l'aportació de noves idees o canvis en alguna seqüència o transició sonora. I ho fa per tal de poder complir amb un calendari que es va escurçant i on les feines que queden es van apretant entre elles.

Costa tenir consciència, per una banda, del possible valor real del suggeriment que es voldria fer i, per una altra banda, de les conseqüencies de la proposta i com podria afectar a d'altres seqüències germanes en el mateix film.

De vegades es pot notar com i quan neix aquest moment.

Fotografia: InnoFader

Textos: Lluís Solà

Hi ha una paraula a la qual ens aproximem amb les paraules però a la qual mai no arribem. Aquesta és l'única paraula. Hi ha un color al qual ens aproximem amb els colors però al qual mai no accedim. Aquest és l'únic color. Hi ha un silenci al qual ens aproximem amb els silencis però al qual mai no pervenim. Aquest és l'únic silenci. La resta són reflexos d'un reflex, ombra d'ombres.

de L'arbre constant, de Lluís Solà. Editorial Proa. Barcelona, 2003.

Heràclit

La divisa d'aquest quadern és "El so imaginat és el més potent i suggeridor". Ho crec de veritat. Potser algun dia, altre cop, ja no es caldrà el cinema ni la televisió i podrem imaginar i somiar sense que ens ho donin tot tan mastegat. Mentrestant, prefereixo el cinema que suggereix al que ensordeix.

L'altre dia, en un llibre de Joachim-Ernst Berendt, vaig trobar un aforisme d'Heràclit:

Αρμονίη αφανής φανερής κρείττων

l'amic Stefano el tradueix per "L'harmonia amagada és més poderosa que la manifesta". És ben bé el mateix. Sóc tot un clàssic!

Pa Negre. Millor So als premis Gaudí 2011

Dani Fontrodona (so directe), Fernando Novillo (muntatge de so) i un servidor, Ricard Casals (mescla de so), rebem el Premi Gaudí 2011 al millor so per la pel·lícula "Pa Negre", d'Agustí Villaronga.

No vaig anar a la cerimònia de lliurament dels premis, però es va donar una circumstància curiosa. Encara que el presentador va dir que "era en directe", la veritat és que la retransmissió de TVC es feia uns 45 minuts més tard. I quan uns companys, que sí eren al teatre, em van felicitar (telefònicament), ens va sobtar molt i vam dubtar de si es tractava d'una broma..

Quan va arribar el moment, vaig dedicar-li a l'Elisabet, perquè ja se sap que la parella és qui pateix més els horaris i els humors canviants dels mescladors!

A l'hora de fer el so d'una pel·lícula hi intervé més gent de la que es nomina als premis. Són els tècnics que graven diàlegs, els efectes de sala i els diversos sons a l'exterior. També ho és el mateix efectista: en José Manuel Lara (tot un professional), i molts d'altres que col·laboren, en un moment o altre, en el llarg procés de postproducció del so d'una pel·lícula.

"Pa Negre" també està nominada pel so als premis Goya. Però no patiu ni passeu ànsia, amb una mica de sort no haurem de carregar amb aquella figura tan pesada del pintor!

L'Espia de Mahler i els sons (12, 13 i 14)

El petit espai radiofònic sobre el so que faig pel programa L'Espia de Mahler que realitza Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6 (diumenges al migdia amb repetició el dissabte següent a les vuit del vespre), passa de setmanal a quinzenal, a partir de diumenge que ve.

Els tres darrers són:

12.- Francisco López (7:25)

13.- Knud Viktor (6:36)

14.- Les campanes (8:27)

La primera gravació de l'any

El primer dia de l'any toca fer la primera gravació, del so del mar...

Textos: Maxime Alexandre

La pell i els ossos (fragment)

La meva ombra forma una closca sonora
I el poeta escolta el seu passat
Dins la petxina de l'ombra del seu cos

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

La peau et les os (extrait)

Mon ombre forme un coquillage sonore
Et le poète écoute son passé
Dans la coquille de l'ombre de son corps

Maxime Alexandre. Poeta i dramaturg nascut a Alsàcia (1899-1976). Comença a escriure en alemany. Més tard, quan viu a Paris, escriu en francès i als darrers anys retorna a l'alemany. Durant la seva vida fa 35 canvis de domicili.

Aforismes sobre el so

Fa poc, he pogut tornat a assistir a una gravació en un estudi de música. Un estudi modest, petit i allunyat. Però això no importa, els estudis d'enregistrament sempre tenen un no se què que m'agrada molt. Són espais de creació, d'artesania, de tècnica, d'errors i encerts, de màgia i rutina, de fred i calor, de reflexió, de batalla, de meditació...

He trobat uns aforismes sobre la gravació de discos escrits per Ronan C. Murphy. N'he triat uns quants:

• A vegades la gent que sap menys que tu sobre el fet de fer discos, te raó.
• El so d'una mescla poques vegades és l'element més important.
• Els bons discos són fets per grans persones, no per grans estudis.
• Si no tens la resposta a un dilema de la gravació, és probable que la música sí.
• Si la música no té la resposta, és probable que no sigui música.
• El que es pot treure és sovint més important que el que es pot afegir.
• La integritat d'una gravació disminueix exponencialment amb cada micròfon i pista que s'utilitza.
• Alguns dels discos que, de joves, estimavem, sonen horrible i no ens en vam adonar mai.
  
• Els enregistraments sense objectius no solen anar enlloc. Els enregistraments amb objectius poques vegades van on hem planejat, però arriben.
• Una bona "composició" no sempre es tradueix en bona música.
• El fet que el "CD" pugui contenir més de 73 minuts de música no vol dir que l'"àlbum" ho necessiti.
• El públic en general pensa que els discos de la gent famosa sonen millor que els dels no famosos.
• Els enregistraments perfectes poques vegades fan discos perfectes.
• Producció i afegir efectes no són sinònims.
• De vegades no participar-hi és la major contribució que es pot fer
• Un bon productor sap que de vegades l'estar fora és ja una contribució.
• Una producció adequada és aportar al projecte el que necessita, treure el que no, i no tocar la resta.
• La pregunta "per què?" ha de ser feta abans de "com?" o "quan?".
• La música és més important que qualsevol altra cosa a l'estudi.

L'Espia de Mahler i els sons (10 i 11)

Els espais radiofònics 10è i 11è del Quadern de Sons que s'emet dins el programa L'Espia de Mahler que realitza Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6:

10.- H. Westerkamp (9:01)

11.- T. Schwartz (7:52)

Per escoltar L'Espia de Mahler sencer (una hora) podeu anar a la pàgina dels programes a la carta de Ràdio Sabadell 94,6 o bé, baixar-vos-el, clicant :

• Programa 10è.- L'orquestra de Goethe
• Programa 11è.- Esports simfònics

L'Espia de Mahler i els sons (9)

Podeu escoltar el novè petit espai radiofònic (mínim!) "Quadern de Sons", que es va emetre el passat diumenge dins el programa L'Espia de Mahler que fa Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6:

9.- Violoncels i senyals (5:06)

Per escoltar L'Espia de Mahler sencer, cal anar a la pàgina dels programes a la carta de Ràdio Sabadell 94,6 o bé, baixar-vos-el, aquí. Els programes nous s'emeten els diumenges a les 14:30 i les repeticions el dissabte següent, ales 20:30.

L'Espia de Mahler i els sons (7 i 8)

Seguim. Els espais radiofònics 7è i 8è del Quadern de Sons que s'emet dins el programa L'Espia de Mahler que realitza Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6:

7.- Cinema. Efectes de Sala (7:35)

8.- El vent (5:39)

Per escoltar L'Espia de Mahler sencer (una hora) podeu anar a la pàgina dels programes a la carta de Ràdio Sabadell 94,6 o bé, baixar-vos-el, clicant :

• Programa 7è.- Estranyes parelles
• Programa 8è.- Un bot per a un vot

L'Espia de Mahler i els sons (5 i 6)

Els espais radiofònics 5è i 6è del Quadern de Sons que s'emet dins el programa L'Espia de Mahler que realitza Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6:

5.- Ocells (5:02)

6.- Els Sons Perduts (5:22)

Per escoltar L'Espia de Mahler sencer (una hora) podeu anar a la pàgina dels programes a la carta de Ràdio Sabadell 94,6 o bé, baixar-vos-el, clicant :

• Programa 5è.- Vola que volaràs
• Programa 6è.- Aquest llibre em sona

Conferència de Mark Berger

El senyor Berger, persona afable i amb un bagatge molt considerable en el món del so per cinema, va pronunciar, ahir divendres, una conferència a Barcelona organitzada per l'Acadèmia del Cinema Català, amb la col·laboració de l'escola de cinema Bande à part.

Després de mostrar i comentar uns exemples del treball sonor en unes seqüències de The talented Mr. Ripley, on ell va treballar-hi com a mesclador, va seguir un col·loqui, que va resultar massa curt perquè el senyor Berger tenia un compromís.

Més tard, quan els pocs que teníem temps per fer petar la xerrada entre nosaltres mentre l'esperàvem el varem recuperar, li preguntarem algunes coses, moltes menys del que el cos ens demanava. Un home que ha viscut l'època extraordinària d'aquells tres nous estudis sorgits al nord de Califòrnia, en competència amb Hollywood, Saul Zaentz, Zootrope i Skywalker, té moltes coses per explicar i nosaltres, moltes per aprendre i entendre.

Gràcies per la visita!

Els sons de Juanpere

D'un Edu a un Salvador. Així és la xarxa. Del blog de Salvador Juanpere m'enduc un tall petit del post De cigales i formigues...:

Mentre dibuixo, del fons de la vall, de cap al límit de l’urbanització i penetrant la calma xafogosa del migdia, com un contrapunt al brunzir espès de les cigales, en pugen unes intermitències de so. Un colpejar lleu, fosc, sec, entretallat i discontinu com un Morse primari. És el senyal d’algú que treballa. Sembla el missatge insistent i poruc de l’únic ser actiu d’aquests contorns i en aquesta hora. Reconec aquest so esqueixat que puja, com l’eco d’un fer calmat però sense pauses. Reconec aquest so encara que arribi filtrat per un serrell d’alzines, buguenvíl·lies i mimoses. En reconec el dring esquerdat de test mesclat amb el metall que colpeja: un paleta escapça totxanes. [...]

Edu Comelles

L'Edu Comelles m'escriu un comentari sobre els (mini) programes de ràdio. Llenço la canya de pescar i trobo l'Edu a uns quants llocs:

• Un blog
• Un altre blog: work in progress
• La seva pàgina web
• Audiotalaia (netlabel) un segell discogràfic només a la xarxa
• El projecte Talaies Sonores
• Una entrevista interessant a nonsite.es (Ciclo de Experimentación Sonora)
  

Home inquiet. Ara és a punt de fer un estudi de doctorat en Art Sonor a València. Prenc bona nota de la seva aplicació de la llicència Creative Commons als treballs discogràfics.

L'Espia de Mahler i els sons (4)

Podeu escoltar el meu quart petit espai radiofònic (mínim!) Quadern de Sons, que es va emetre el passat diumenge dins el programa L'Espia de Mahler que fa Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6:

4.- Els sons petits (4:12)

Per escoltar L'Espia de Mahler sencer podeu anar a la pàgina dels programes a la carta de Ràdio Sabadell 94,6 o bé, baixar-vos-el, clicant aquí.

Alice Herz-Sommer

Alice és pianista i molt aviat farà 107 anys. Va néixer a Praga i ara viu a Londres, on cada tarda la visiten les seves amigues per xerrar i jugar a l'Scrabble. Durant la segona guerra mundial els nazis la van empresonar en un camp de concentració, on va seguir tocant. El seu optimisme i energia és alliçonador.

Alice Dancing Under the Gallows (Alice Ballant Sota la Forca) és un documental dirigit per Malcolm Clarke.

PD (14 novembre).- Aquest vídeo ja no es pot veure al Youtube. Ha sigut reemplaçat per un altre, més curt. El projecte del film es pot veure a nickreedent.com. Per aquesta raó - la volatilitat dels vídeos - no m'agrada incloure'ls en els posts d'aquest blog...

L'Espia de Mahler i els sons (1, 2 i 3)

Dins del programa L'Espia de Mahler, de Ràdio Sabadell 94,6, hi ha Quadern de sons, un petit espai dedicat al so. Està basat en posts d'aquest blog i, evidentment, parlo dels sons i de com els escoltem (entre altres coses).

Si voleu escoltar aquest petit espai aquí hi ha els tres primers:

1.- Introducció (4:26)

2.- Les portes (4:21)

¡
3.- La veu (4:50)

L'Espia de Mahler i els sons (inici)

L'Espia de Mahler és un magnífic nou programa de Ràdio Sabadell 94,6 que va començar el passat 10 d'octubre. Qui el porta és el músic Jordi Cos, viola de l’Orquestra Simfònica del Vallès i, també, president del consell d'administració de l'orquestra.

Un programa musical i d’actualitat centrat en les millors peces simfòniques. Un format per escoltar i aprendre i per aprendre a escoltar les grans obres de la mà de Jordi Cos. I per conèixer l’actualitat d’un gènere que ha fet sort a la ciutat.

En Jordi m'ha convençut per col·laborar-hi amb Quadern de sons, un petit espai (5 minuts aprox.) on parlo sobre el món dels sons.

L'Espia de Mahler es pot escoltar "a la carta" amb una subscripció al podcast; o bé baixant-vos el programa directament. Durada del programa: 1 hora.

Els tres primers programes:

• Programa 1: Espionatge industrial.
• Programa 2: Hi havia una vegada...
• Programa 3: Les vides de Patrícia.
  

Sisplau, feu-me cas i no us perdeu el violí fabulós de Patrícia Kopatchinskaja, al tercer programa!

Rafael Poch Balasch

En Rafael Poch Balasch ens ha deixat, sobtadament: va morir aquest diumenge passat, amb 66 anys.

Ell em va acollir als estudis Gema-2 (al carrer de Sardenya, 228, Barcelona), on feia de director tècnic. Així, jo, amb 20 anys, vaig poder entrar al món de la gravació de música i so.

El meu primer dia de feina va ser el 10 de novembre de 1969: fa més de 40 anys! Aquell matí el mestre Josep Casas Augé estava gravant l'orquestra pel disc "Festa Major" de La Trinca. Aquell esclat encara no se m'ha esborrat. Durant unes quantes setmanes no vaig tocar de peus al terra...

En aquell estudi immens, que havia sigut iniciat, tècnicament, per Pere Ullod, hi varem treballar una colla de tècnics: Rafael Poch, Luis Montero, Enric Català, Xavier Batllés, Joan Sirvent, Josep Maria Rodón, Jordi Vidal, Joan Vidal...

En Rafael va ser un bon mestre, un bon company i un bon amic. És bonic pensar que, quan ja no hi som, sempre queda en els demés una part nostra, com una petita llavor.

Sons i narració

Com en el bon cinema, no calen grans demostracions sonores, sovint amb unes petites anotacions n'hi ha prou:

A l'església parlant amb el reverend Jones (pàgina 107):

Tota l'estona sentia el fregadís de l'escombra sobre el terra [...]

Tres línies més avall:

El soroll de l'escombra es va aturar, però el reverend va seguir avançant pel passadís en direcció al púlpit de roure [...]

Seguim a l'església (pàgina 111):

Al cap d'uns quants versicles el vaig deixar d'escoltar. Per començar, ja els coneixia, i a més a més, la seva veu d'oboè, mancada de la profunditat que s'espera d'algú en la seva posició, se'm feia insuportable. De fet, preferia la recitació inculta de Fanny [...]

Criatures extraordinàries, de Tracy Chevalier. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. La Magrana, Barcelona, 2010. Fotografia de Kevin Walsh.

Els sons d'en Nèstor

L'amic Nèstor va prendre nota dels seus sons a la casa, mentre els demés dormen:

Sons

Aquest blog em suggereix escriure els meus exercicis per neutralitzar els sons de Canet estant, a casa, pel matí, en alçar-me del llit a les 7:00h, en intentar no fer soroll per no despertar a l’Àlex i a la Rosabel.

Pateixo per no fer soroll i el meu repte és ser el més silenciós possible. El primer acte és el de moure’m al llit, girar-me per posar-me dret. Vulguis no vulguis, els llençols, el cobrellit, fan una lleugera fressa, aquí el “truco” està, com en tants d’altres sons, en escurçar-lo, fer-ho breu i ràpid, o fer-ho a poc a poc amb el que el so es fa més greu, més silenciós però més llarg. Em poso dempeus i vaig descalç pel terra del pis, doncs he arribat a la conclusió que és la manera més silenciosa de moure’s: el contacte dels peus amb l’enrajolat del terra.

Primera prova, obrir els interruptors dels llums de la cambra de bany, per fora i que són dos. No trobo la manera de minimitzar-ho, fan un doble clic que puc sincronitzar, però no esmorteir de cap manera, i el “clic” em fa l’efecte que s’escolta per tota la casa, com si caigués alguna cosa sòlida al terra [...]

(Aquí per llegir-lo sencer)

Textos: Fernando Pessoa (4)

Ah, i el teu silenci és el perfil d'una muntanya al sol!

Del poema Hora absurda del llibre Poemes de Fernando Pessoa, de Fernando Pessoa. Quaderns Crema. Barcelona, 2002. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.

Textos: Joana Raspall

Rasquen granotes
descompassant el ritme
de l'estelada.

Parem l'oïda;
fins el gemec de l'aire
ens alliçona.

Sobre la runa
la lluna solidària
besa el silenci.

Arpegis. Haikús, de Joana Raspall. Abadia Editors, Saldes, 2004.

Textos: Fernando Pessoa (3)

XI

Aquella senyora té un piano
que és agradable però que no és el curs dels rius
ni la remor que fan els arbres...

¿Per què cal tenir un piano?
És millor tenir oïda
i estimar la Natura.

(pàgina 71)
- - - - - - - -

D'altres vegades sento passar el vent,
i trobo que sols per sentir passar el vent ja val la pena haver nascut.

(pàgina 161)
- - - - - - - -

L'aigua xerrica al càntir que alço cap els meus llavis
"És un so frescal", em diu aquell que no la tasta.
Somric. El so és només de xerricar.
Bec l'aigua sense sentir res amb la gorja.

(pàgina 195)
- - - - - - - -

Poemes d'Alberto Caeiro, de Fernando Pessoa. Quaderns Crema. Barcelona, 2002. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.

PD.- Més posts en aquest quadern amb traduccions d'en Sala-Sanahuja (gràcies, Jordi):

• Ponge (1)
• Ponge (2)
• René Char, amb la veu de Farnarier (film documental "El Somni") llegint l'original.
  

Textos aliens: Monika Zgustova

T'atures per escoltar la música del silenci... però sobretot per lligar-te els cordons de les vambes. La mort produïda per la calor és només aparent; quants insectes arran de terra! Te'n meravelles, ajupit damunt de la sabata dreta. Ara el cant curiós d'un grill ha fet que l'aire s'esvalotés; després en canta un altre, i encara un altre, els grills d'aquí són diferents dels que se senten a les prades del nord; aquest, el de l'esquerra, no canta sinó que fa fru-fru-fru, com la tela d'un vestit en un ball de saló, el de la dreta s'està escurant el coll, gra-gra-gra-gra-gra-gra. Quin concert produeix aquest paisatge assedegat, d'herba seca i terra pedregosa!

Fragment estret de Menta fresca amb llimona, de Monika Zgustova. Edicions Proa, Barcelona, 2002.

Ritme de palmeros

L'Iñaki, músic sencer, fa ritmes picant de mans - com un palmero - i el so de la seva boca. Ho gravo, ho escolto, ho provo, però no hi ha manera. No m'acaba de sortir igual, ni de bon tros... Paciència!

Ritme "palmero" amb les mans i la boca (0:31)

Llampecs i haikais

Llampecs     Ens llencen
amb gotes de silenci
el cel que udola

Haikai de Postals no escrites, de Felícia Fuster. Els llibres de l'Óssa Menor. Edicions Proa. Barcelona, 2001. Imatge del llampec: part de la fotografia d'André Karwath (aka).

Un so monòton

Consell sobre els pins

Un so monòton, necessàriament, no calma. Un trepant no calma a ningú, excepte potser el capatàs. Tanmateix, en els sons monòtons és on hi ha més possibilitat de trobar la pau.

El que és més agradable en el so del vent bufant a través d'un bosc de pins, és que aquest soroll no té cap aresta, és rodó. Però no té res d'avorrit. (O bé calma perquè ens indueix a imaginar un ésser gran i bonàs, absolutament incapaç de sortir-se de polleguera?) [...]

Traducció aproximada d'un fragment extret de La nuit remue, d'Henri Michaux. Gallimard, 1967.

Procés de so (i blog)

Chris Jones, apassionat del cinema, fa pel·lis, escriu llibres - com The Guerilla Film Makers Handbook, dona classes i - en un dels seus blogs - parla del procés de so del seu darrer curtmetratge, Gone Fishing.

El silenci i el soroll segons Espinàs

Sobre el silenci i el soroll (18 d'abril de 2010)

[...] Tant el soroll com el silenci tenen els seus avantatges i inconvenients. Depèn. Els misteriosos sorolls que fa l'ascensor de casa són una mica anguniosos, encara que ja m'hi he acostumat, com en el cas de la ressonància magnètica. Per contrast, el silenci de l'ascensor arriba a fer-se inquietant quan puges al pis 80 d'un gratacels de Nova York. Sense cap remor, sense cap sotragueig. Com si la vida fos irreal durant massa estona.

Elogi dels sorolls amics (24 de juny de 2010)

[...] mai no he estat al·lèrgic al soroll. Comprenc que pot ser incòmode això de tenir un taller al costat de casa que funciona massa estrepitosament. Però, parlant en general, els sorolls sempre m'han agradat. Quan anava pels pobles, em sentia acompanyat pel soroll que feia un ferrer, per la serra mecànica que tallava arbres o pedra, pel motor del tractor que s'anava acostant. L'absolut silenci em pot seduir una estona, però els sorolls i els sorollets em fan companyia. Potser perquè la meva màquina d'escriure fa soroll, sempre m'ha semblat que el soroll és la vida.

[...] M'agrada el soroll que emmarca discretament cada espai, cada moment. És la vida que em diu: "Estic amb tu".

Fragments del "Petit observatori", la columna que escriu Josep Maria Espinàs al diari "El Periódico".

Sons a la carretera

- L'home jeia escoltant el degoteig de l'aigua al bosc. Llit de roca. Fred i silenci.

- La negror en què es despertava aquelles nits era cega i impenetrable. Una negror que feria les ovelles que l'escoltaven. Sovint s'havia d'alçar. Cap soroll, llevat del vent entre els arbres nus i renegrits.

- El pont travessava el riu per la zona de ràpids. En sentien el brogit com si haguessin d'aparèixer pel revolt de la carretera. El vent bufava gorja avall.

- Estava mig adormit quan es va sentir un cruixit al bosc. Després un altre. Va seure de cop. El foc havia quedat reduït a unes quantes flametes repartides entre les brases. Va parar atenció. El crac sec i perllongat de les branques que es desprenien. Un altre cruixit. Va allargar la mà i va sacsejar el nen. Desperta't, va dir. Hem de marxar.
El nen es va fregar els ulls amb els punys per treure's la son. ¿Què passa?, va dir.
¿Què passa, pare?
Anem. Ens hem de moure.
¿Què passa?
Els arbres. Estan caient.
El nen va seure de cop i va mirar al seu voltant esglaiat.
Tranquil, va dir l'home. Anem. Haurem de córrer.
[...] Les patacades dels arbres que queien i els cops sords de les seves càrregues de neu bombardejant el terra feien tremolar tot el bosc. Agafava el nen ben fort i li deia que tot aniria bé i que aviat s'acabaria, i al cap d'un moment es va acabar. El negre terrabastall s'esvaïa en la distància. I llavors algun cruixit esporàdic i llunyà. Després res més. Ja està, va dir. Em sembla que ja està.

- Van deixar el carretó al bosc i van comprovar els voltants. Van escoltar amb atenció. El fum s'enlairava verticalment. Cap soroll de cap mena. Les fulles estaven toves de les pluges recents i no cruixien sota els peus.

- La casa crepitava i cruixia a mesura que s'escalfava. Com si l'haguessin tret d'una llarga hibernació.

Fragments extrets de La carretera, de Cormac McCarthy. Traducció de Rosa Borràs. Edicions 62 (labutxaca). Barcelona, 2010

És curiós, a la pàgina 27 apareix una frase que sembla indicar que el protagonista té coneixements de la ciència de la computació: L'última instància d'una cosa s'endú la classe amb ella.

Mite del doblatge (Sarsanedas)

MITE DEL DOBLATGE

M'importava de reeixir.

Tancaren darrera meu la porta, que era gruixudíssima amb els cantells esbiaixats com els d'una caixa de cabals. Em trobava en una sala gran i a penes il·luminada pel llumet d'un faristol que n'era l'únic moble. Les parets i el sostre, un teixit de llana flonja els cobria, amplament barrat de negre i de gris. La sala era deserta, o m'ho semblà. [...]

Davant meu s'encengué, amunt de la paret del fons, una vidriera ben ampla. Un home hi va aparèixer, bo i cordant-se una bata blanca, i s'assegué. No em va mirar. El vaig sentir per algun altaveu:

—Atanseu-vos al faristol. Hi trobareu el text de la prova. De primer, passarem tres vegades el retall escollit, amb el so original; podreu, després, assajar veu i dicció durant unes quantes projeccions; finalment, quan ho creurem oportú, farem l'enregistrament. Us deixem uns quants minuts perquè estudieu el text.

Jo el tenia mecanografiat en un paper fi rosat. Era una tercera o quarta còpia. Dues ratlles i prou: "La seva decisió, senyor director, no m'atueix. Sabré com exercir la llibertat que recobro." No hi veia la gràcia. Segurament calia dir-ho amb un to digne i mesurat, amb fermesa. No plantejava cap problema de pronúncia. ¿Que potser pensaven que pronunciaria "decissió" o bé "recobro" amb la o final oberta? [...]

Així comença Mite del doblatge, un dels capítols de Mites, de Jordi Sarsanedas. Editorial Selecta, 1954. Reedició Edicions 62 (labutxaca), Barcelona, 2009.

Les mescles, els films i Pessoa

Un mateix s'ha imposat discreció sobre les feines que fa - com a mesclador de pel·lícules. Per això, sovint es fa difícil seguir amb aquest quadern.

Hi ha directors que fabriquen el seu film amb un broc més gros que altres, buscant una connexió més ràpida i eficaç amb el públic. Els personatges i les situacions contenen més estereotips. Els diàlegs són més previsibles. I el so total que es busca (música inclosa) acaba sent una mitjana de molts altres films (de la branca espectacular).

Els finals de la mescla d'una pel·li (un cop acabada la mescla final principal - el master - encara hi ha més feines que mantenen ben ocupats a l'equip de muntatge de so + mescla...) acaben lapidant les restes d'entusiasme generat anteriorment, com en tot procés de creació (creació industrial).

I és aleshores, després d'aquests finals, que el text d'un llibre, o una passejada pel bosc (amb el so real!) o el visionat distès del dvd d'un film "petit", tornen a obrir l'aixeta de l'esperança.

Entre molts d'altres, Pessoa em funciona. Buscant silencis:

41. El silenci que surt del so de la pluja s'escampa, en un crescendo de monotonia grisa, pel carrer estret que contemplo.

300. Un silenci que feia soroll d'amenaces envaïa com una brisa lívida l'atmosfera visible de la sala.

355. Em vaig sentir inquiet. De sobte, el silenci havia deixat de respirar.

Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. Quaderns Crema. Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona, 2002.

Joan Vidal

Joan Vidal, fins ara mesclador i cap tècnic de QT.Lever, s'ha jubilat.

En Joan és un professional versàtil, enginyós i de llarga carrera: ràdio, gravació de música, tècnic de directe de grups musicals, empresari, mesclador de cinema, direcció tècnica...

Així comença el seu text de comiat:

En la llarga trajectòria de la vida, tot el que comença té un final. Em vaig prometre que, tant bon punt fes 65 anys, seuria davant d'una taula de mescles exclusivament per gust. I he complert aquesta promesa. Al darrere, queden quasi cinquanta anys d'ofici. Al davant, el vostre futur, aquestes produccions en 3D que semblen destinades a redimensionar la professió...

Com que té moltes històries per explicar, trobarem la manera de xerrar i apuntar el que s'hi diu. Però hauré d'anar-hi d'hora, abans que no surti amb la seva barca!

Un 10 de juliol a les 6 de la tarda

Les nits d'estiu i els bars

Em va dir que, a les nits, no tenia cap problema per dormir amb els balcons oberts, encara que les terrasses dels bars de la plaça estiguessin plenes de gent. Però si es quedaven parlant dues o tres persones soles, es desvetllava i ja no podia adormir-se de cap manera.

El pianista i els colors

M'han parlat d'un grup de música on hi ha un teclista que toca un teclat amb tecles de colors. Ara s'en diu "teclista" i no "pianista", perquè ara hi ha "teclats" i gairebé mai hi ha "pianos".

A casa, amb paciència, memoritza els colors de les notes de les melodies per poder, després, tocar-les a les actuacions.

El problema és que a les actuacions hi ha el costum d'utilitzar llums i focus de colors que li canvien els colors de les tecles. Molt sovint s'han de discutir amb el tècnic de llums demanant-li que només utilitzi llums blanca, però no sempre ho aconsegueix. El resultat és imprevisible...

Un petit jardí a Terrassa

Una escapada a Terrassa m'ha permès entrar un altre cop a l'Escola Industrial, on un servidor anava, cada any, a examinar-se de la carrera de Pèrit Industrial Elèctric (ara "Enginyeria Tècnica").

Els nervis de la nit anterior, llevar-se d'hora, el tren, caminar pujant pel passeig fins l'entrada - amb aquestes pintures enormes i fosques relatives al treball - i a fer l'examen en alguna de les aules de sostre altíssim d'aquesta escola impressionant de maons i bigues de ferro.

Hi ha un pati amb un petit jardí i el rajolí d'una font. Editant la gravació m'he trobat amb 2 freqüències molt altes (15.815 cicles i 19.680 cicles: d'on provenien?) que he acabat filtrant, no fos cas que algú prengués mal...

El so del jardí dins l'Escola Industrial (0:46)

Nou blog! Tot Mirant

El dibuix d'ahir, acompanyant aquest text magnètic de Marisa Madieri, m'ajuda a arrencar Tot Mirant, un blog d'apunts a llapis o ploma (o amb la petita wacom), línies, formes, dibuixos, sanefes, cal·ligrafies i croquis. Dibuixar, quin plaer!

PD.- Blog desat i amagat (28 agost 2010).

Textos aliens: Marisa Madieri

Hi ha un moment en que m'estimo especialment a l'illa, al vespre, quan el sol naufraga a l'horitzó. El mar es fa d'or, les cigales callen de cop i volta i les gavines deixen de volar. Les pedres de la platja, en l'aire de sobte fresc, comencen a restituir lentament l'ardor del dia i en el silenci immòbil tan sols la ressaca bleixa somorta i sembla la respiració del cel, que adquireix una buida pal·lidesa. Aleshores els pensaments es fan joves i transparents i fluctuen lleugers sobre l'aigua i en l'aire.

Verd aigua, de Marisa Madieri. Traducció de Marta Hernández. Editorial Minúscula. Barcelona, 2010.

Bleixar.- Alenar (exhalar o tirar l'alè, respirar), especialment amb fatiga.

El so de la fletxa

Dilluns 10 - Mitjanit.

Aquest matí hem rodat el pla que obre la pel·lícula: el blanc i les fletxes. Hem gravat el so de les fletxes. Com sempre, el soroll real és fals. És important de traduir, d'inventar un so més precís que el mateix soroll. Clèment troba el bastonet que fueteja el buit.

L'original:

Lundi 10 - Minuit.

Ce matin nous avons tourné le plan qui ouvre le film: la cible et les flèches. Nous avons enregistré le bruit des flèches. Comme toujours le vrai bruit est faux. Il importe de traduire, d'inventer un bruit plus exact que le bruit lui-même. Clément trouve la badine que fouette le vide.

Extret de La Belle et la Bète. Journal d'un Film, de Jean Cocteau. Éditions du Rocher. Mónaco, Paris (1958, 1989).

Els amics i la poesia

En Ricard m'ajuda en la traducció:

Estimo qui respecta el seu gos, té cura de les seves eines, no pela l'arbre per castigar la saba, no aigualeix el vi llegat, es burla de l'existència d'un món exemplar.

Le Nu perdu, de René Char. Gallimard, Paris, 1978.

L'original:

J'aime qui respecte son chien, affectionne ses outils, n'écorce pas l'arbre pour en punir la séve, ne mouille pas le vin hérité, se moque de l'existance d'un monde exemplaire

Els amics i en Pi de la Serra

De l'època que vaig treballar als estudis Gema-2 (entre novembre del 69 i octubre del 75), tinc un molt bon record de les sessions de gravació dels discos d'en Quico Pi de la Serra.

Avui he descobert, gràcies a un altre Ricard, el blog d'un amic, en Subirats. En el post d'avui parla d'un d'aquests discos, el de la portada d'en Viladecans. En el seu blog, en Subirats, l'Ignasi, parla de tot, parla de cultura i de política. I en sap. Haurem de fer un dinar...

Un detall sobre en Quico: va ser l'únic que es va interessar sobre la meva situació laboral, de tots els que van passar per Gema-2. Una matinada, sortint d'una de les seves gravacions i després de parlar sobre el horaris (llarguíssims) i les feines, em va preguntar quan cobrava al mes (unes 18.000 pts). Però d'això ja fa més de 35 anys..

Textos aliens: Ramon Dachs

el cel s'esquerda amenaçant
damunt la terra tremolosa
i espetega i vessa aiguats

Poemes mínims, de Ramon Dachs. Edicions Proa. Els llibres de l'Óssa Menor. Barcelona, 2001.

Tenia un so de tempesta preparat per incloure'l, però no és millor el so que cadascú imagina?

El so de les rajoles noves

El so del martell quan pica les rajoles, ja col·locades una al costat de l'altra, té un regust d'artesà, encara, de gent d'ofici. Aquesta gravació és plena de sorollam: màquines, compressors i trànsit rodat, però el so de buit i el ritme com ho fa crec que es mereixen un post.

Col·locant rajoles noves (0:33)

Sons del Quadern - Barcelona

Sons del Quadern - Barcelona, el meu mapa sonor de la ciutat, està actualitzat (61 sons).

Feia mesos que ho necessitava, pobret. La veritat és que he quedat desencantat dels mapes sonors. A part d'algunes excepcions, són farragosos i poc interessants. Fa molta mandra de buscar-hi com sona aquell lloc o l'altre. El meu mapa tampoc s'escapa d'aquest veredicte.

És per això que ara hi ha una segona pàgina (molt senzilla i gens espectacular!) amb accés a tots els sons sense necessitat de mapa. Quan trobi una manera de lligar-ho millor, i no necessiti programadors especialitzats, ho faré. Paraula. Mentrestant, seguim (aquest és el post 1001!).

• Sons del Quadern - Barcelona (1): Sons amb mapa.
• Sons del Quadern - Barcelona (2): Sons sense mapa.

Fátima Miranda

Una veu extraordinària. Si no la coneixeu gaire, sisplau, no deixeu d'entrar al seu web per escoltar, mirar i llegir. Quina veu!

També hi ha Meredith Monk i Diamanda Galás. Totes de primera, però Fátima està més a prop.

Música no és decòrum, no és mercaderia sonora ni hermetisme ni prebenda munífica, ni sorpresa tecnològica, etc. És in(quieta) reflexió meditabunda (i potser problematitzadora) que s'emplena d'emoció i records.

Extret de Mistral, el gran compositor, escrit de Llorenç Barber. Revista Transversal, núm. 8. Lleida, 1999.

Bergman, teatre i cinema.

Para el director, la última semana de ensayos es díficil de soportar. La empresa ha perdido lo que tenía de excitante, el hastío es agobiante, los defectos saltan a la vista, una fría indiferencia envuelve el cerebro y los sentidos como una niebla que no levanta.

Ho diu Ingmar Bergman a les seves memòries (*). Està parlant d'un director de teatre, però és aplicable a molts directors de cinema quan arriben als darrers dies de la postproducció d'àudio: han vist les escenes del seu film tants cops que no els produeix gairebé cap emoció.

Saber (i poder) mantenir l'atenció, les antenes, és una de les dificultats de fer una feina creativa, els moviments de la qual responen - majoritàriament - a emocions i sentiments.

(*) Linterna Mágica, Tusquets Editores, Barcelona, 1987.

El pianista i el so imaginari

L'oïda interna de la imaginació és un estimulant més potent que qualsevol cosa que pugui provenir de l'observació externa.

La presència tàctil d'aquesta Fuga [en do major K. 394 de Mozart] representada per la posició dels dits, i representada també pel tipus de so que es pot obtenir quan estàs a la dutxa i sacseges el cap amb l'aigua sortint de les dues orelles. És la cosa més lluminosa, la més emocionant que puguem imaginar.

Sobre l'oposició entre la música del color (timbre, instrument, plaer, teatralitat) i la música de l'estructura (forma, escriptura, pensament, meditació):

A ell [Gould] li agradava que el so fos imaginari, i va estar a la recerca del so que no ho és. Del so, no pas perdut, sinó absent.

Fragments extrets de Glenn Gould piano solo, de Michel Schneider. Éditions Gallimard, 2009 (reedició). La traducció (aproximada) del francès és meva.

Comentaris recuperats

Una part interna i oblidada d'aquest quadern han sigut els comentaris que algú escrivia al cap d'un temps i quedaven a l'espera de ser "moderats", o sia que un servidor els hi donés el vist-i-plau. I allà s'hi quedaven, durant mesos. Avui els he descobert i els he pogut llegir (i esborrar-ne molts). Demano disculpes a: Anònim, Augusto Casanovas, Imarú (filla de Polo Aledo, muntador de so), David (amb dotzenes de missatges, gràcies!), Daniel, Quintessential Studios, Carme Miró (el comentari sobre els acordions me l'havia fet el compositor i director d'orquestra Casas Augé), Ivan (gràcies per la precisió sobre el terme falleba) i Ramon (em sembla que ara ja hi ha servei de subscripció RSS). Prometo estar més atent.

Eines: Agent Orange (cue sheet)

Dels fulls de mescla d'Innisfree (gentilesa de l'incansable Almiñana), fets a mà i contínuament posats al dia, als fulls extrets gairebé automàticament, d'una de les darreres mescles, hi ha un bon tros!

Entremig de tants canvis tecnològics, aquí vam perdre el costum de fer els fulls de mescla. Entre altres coses, perquè el muntatge de so fet amb ordinador pot fer visible el "rodar" de les pistes de so amb els seus blocs sonors. A partir d'un cert nombre de pistes, però, torna la invisibilitat, degut a la densitat.

Agent Orange, un petit programa fet per Jamie Hardt, muntador de so que ha treballat a The Hurt Locker (film guanyador de 6 oscars), converteix en un full de mescla (cue sheet) l'exportació - com a arxiu de text (text file) - de les pistes seleccionades, feta des de ProTools. Senzill, útil, net i barat (gratuït).

Eines: +matrix (Soundhack)

A soundhack.com hi ha un paquet gratuït de plugins interessants. Entre ells, +matrix, un decodificador/codificador de senyal estèreo MS molt útil. Pots transformar un senyal MS en LR i un LR en MS, a més de poder aplicar un guany (+/- 12 dBs) als components MID i SIDE.

Tom Erbe també fou l'autor, fa uns quants anys (amb OS9, l'anterior sistema operatiu d'Apple), de Soundhack (ara hi ha versió per OS +10.4), capaç - entre d'altres coses - de convolucionar dos sons. Em sembla que aleshores, i fora dels cercles acadèmics, no existia un programa que ho pogués fer i em pregunto quins programes hi ha ara que ho puguin fer bé (a part de les reverberacions de convolució).

103 mescles de pel·lícules

Tal com va anar tot l'any passat (i la cosa no ha millorat gaire...) no creia poder arribar al centenar de mescles fetes. Però després d'actualitzar i endreçar la llista de pel·lícules (de producció original) que porto mesclades, en surten 103!

Aquests treballs passen per gairebé totes les etapes del so per a cinema: les primeres encara són monoaurals i, evidentment, analògiques. Després arriba el Dolby Stereo (quatre canals bàsics de so) amb la reducció de soroll Dolby A i després SR. I finalment, el gran canvi de l'analògic al digital, amb 6 canals de so. Tota una història de la tècnica!

La 103 és GUEST, el darrer llargmetratge documental de José Luis Guerin. Pràcticament mesclat, ja és a punt d'anar al laboratori per a fer-ne còpies.

Pels tafaners, dos llistats (perquè el que diu IMDB no és del tot complet ni precís):

• Títols mesclats: 103 mescles amb 67 directors.
• Directors amb més d'un títol mesclat: de 103 mescles, la meitat (52) ho són.
  

Notes Sonores

Una petita bona notícia: hi ha un nou blog d'algú que es dedica al so, i pel cinema!

Notes Sonores ha tret el nas. Mica en mica s'anirà fent el seu lloc. N'estic segur. Estarem tots ben atents. Enhorabona, Marc! Necessitem els teus sons, els teus escrits, el que vas trobant. Necessitem la teva energia, curiositat, ganes, empenta... Dona-li la volta a tot!

Eloisa Matheu i la ràdio

Eloisa Matheu, biòloga i audionaturalista va parlar, fa dos dies i a la ràdio, amb Joan Barril. Aquí, per escoltar l'entrevista.

La Matheu recull i enregistra sons de la natura des de fa vint anys.

• El so és tan efímer!
• El so sembla que no existís si algú no l'escolta (o grava).
• De vegades, escoltes coses però no les veus, les veus però no les escoltes.
• Per què canten els ocells? Per establir un territori i buscar femella.
• Com identifico els ocells? Pel seu timbre. I també per l'estructura del seu cant, pel ritme i la freqüència. La melodia pot variar, però el timbre es manté en cada espècie.

Hi ha un moment de l'entrevista on es diuen uns poemes sobre animals i el seu so, per després escoltar un tall de so i comentar-lo. En el primer, el senyal horari competeix amb els grills interferint (o fent de contrapunt) l'enregistrament. Total: 69 segons dient el poema i 18 segons per escoltar els grills (amb senyal horari inclòs). Sort que diuen que "la ràdio és so".

Eloisa Matheu, en aquest moment, té dues pàgines web:

• la més recent: www.eloisamatheu.com
• i Sonidos de la naturaleza

(El dibuix de dalt forma part de la seva web)

Luthiers i drapaires

De luthiers i de drapaires sempre n'hi ha hagut, però a Girona hi ha un grup que treballa fent instruments d'una orquestra audiovisual a base de material reciclat: són els luthiers-drapaires.

Un vídeo de TV3.

Gravar el so del gel

En Marlin es va preparar una bona bicicleta i s'en va anar a gravar el so del gel a les illes Apostle, situades al llac Superior, al nord de Wisconsin (USA), equipat amb un gravador portàtil (Tascam DR-100), un hidròfon i uns auriculars. Es diu aviat!

Podeu escoltar el so del gel al seu web. La fotografia és d'ell mateix, en Marlin Ledin.

Estudis de postproducció de so i la crisi

Hi ha un article: Sound post: ‘freebies’ hurt the industry, on es parla de com afecta la crisi econòmica actual als estudis de postproducció de so australians. I, la veritat, gairebé tot és aplicable als estudis d'aqui. En faig un resum, barreja de l'article i del que vivim cada dia:

SITUACIÓ

• Les tarifes "oficials" pels serveis dels estudis no es poden aplicar mai o s'han hagut d'abaixar considerablement.
• Els pressupostos pel so de les pel·lícules s'ha reduït brutalment.
• S'espera que es treballi més, més ràpid i més barat. Encara que pocs parlen de qualitat. Només de preu (no de "cost").
• Les feines de muntatge de so i mescles s'han de fer amb menys dies assignats.
• Els estudis acomiaden part del personal, sobretot tècnics de so (curiós, no?).
  
• Aquí encara no ha quallat del tot la figura del "freelance", però és possible que sigui una de les vies plausibles per als estudis de so.
• Demanar més eficiència en àrees creatives és contraproduent. La creativitat necessita temps.
• Molts tècnics de so dediquen temps personal a fer les feines, o fan hores extres que no saben quan cobraran. Hi ha molt treball extra que es queda "impagat" (i no facturat).

SOLUCIONS?

• Fer pre-mescles més llargues (en sales més barates).
  
• Dedicar més temps de muntatge: mescladors que editen, també?
• Educar els productors.
• Pressupostar apart els "deliveries" (materials finals de so que s'entreguen al client).
• Llogar els equips necessaris per fer feines grans.
  

Apunts del natural

La remor de trànsit, de carretera, focalitzat en un sol punt, una petita zona, al davant; un gos llunyà, un altre més a prop; ocells, sempre; algú sembla enfeinat, picant. Els gossos llunyans hi són, però d'una manera que no reclamen l'atenció. Una mica de vent, suau, fa tremolar les fulles i si estigués gravant, aquest aire tacaria l'enregistrament amb uns greus oliosos que tot ho empastifen.

El sol que ara, de sobte, tot ho il·lumina i canvia; el gran il·luminador. Al cap de poc, però, les ombres tornen i a mi em sembla que els sons també han canviat.

Quan un es gira tot resta al seu lloc, res s'ha mogut. No com en el cinema, amb aquelles càmeres sacsejant contínuament el quadre, sense pietat ni sentit.

Els sons, cadascun al seu lloc. Tot tan creïble! No es pot anar enrere, ni fer cap repetició. No es pot comparar, ni fer un nou balanç. No hi ha diferents versions del que s'escolta. El que se sent, se sent ara i després serà una altra cosa.

Tampoc sabem, és clar, el que ens perdem: quins sons queden sota de tot plegat. No hi ha temps ni raó per a preguntar-s'ho. Però la presentació sonora que s'hi fa és convincent, plaent i completa.

(La imatge forma part d'un gravat del llibret "Geographie des Pyrénées-Orientales" d'Adolphe Joanne, Librairie Hachette. Paris, 1882)

Brendel i el procés de gravar

Encara que les reflexions d'Alfred Brendel, pianista (i escriptor i poeta) són sobre el so de les gravacions de piano, em pregunto si tot plegat no lliga clarament amb l'estat actual d'unes eines i processos (de gravació i mescla del so) molt més potents on també, pel que sembla, l'arbre ens oculta el bosc.

Pel que concerneix el piano, la tècnica del so sembla trobar contínuament noves dificultats. Per què era tan fàcil, als anys trenta, de fer bons enregistraments de piano? Quan escolto els discos de Cortot, Fisher o Schnabel, tinc la impressió d'estar ben col·locat en una bona sala de concert; la sonoritat d'aquests pianistes està ben restituïda (arriba bé). El piano és homogeni en tots els seus registres i la dinàmica és del tot convincent, tant en els forte com els pianissimo.

No he canviat d'opinió, malgrat les explicacions tècniques que m'han donat i que consideraven provat que els límits dels mètodes d'enregistrament de l'època excloïen tota reproducció fidel.

Més aviat tinc la impressió que la sofisticació de les tècniques d'enregistrament actuals fan que l'arbre tapi el bosc. Ara, certs discos reclamen altaveus molt especials, que només convenen a llocs ben determinats si es vol obtenir un so amb la textura ideal i evitar que l'agut i el baix no siguin massa distants i donin la impressió de venir d'instruments diferents o situats més o menys lluny.

A l'època dels 78 rpm, els grans enginyers de so potser escoltaven la música amb tota la innocència, en el seu desenvolupament horitzontal; però avui dia, els seus col·legues que sovint són d'una competència musical i tècnica impressionant, els costa de perdre el costum d'una escolta vertical i renunciar a fer un treball de resincronització extremadament minuciós: d'aquesta manera, la seva pràctica del muntatge esdevé, per a ells, una segona natura.

Alfred Brendel. Extret de l'article publicat a la revista Le Monde de la Musique (juliol-agost 1979), arran de la versió en francès del seu llibre Musical Thoughts and Afterthoughts, London, 1976.

Camí de Can Borrell

Hi ha un camí que surt de la plaça Rotary (Sant Cugat del Vallès) i passa a tocar del Pi d'en Xandri, un símbol de la ciutat. Més endavant, a mà dreta, es veu la Torre Negra, l'impressionant casalot, construcció militar romànica. S'arriba després a la masia de Can Borrell i més enllà hi ha un dels dos pantans del parc de Collserola. El camí pot acabar a l'ermita de Sant Medir. Una llarga caminada.

Un corre i l'altre va en bicicleta... (0:09)

El camí és ampli amb algun tram una mica desordenat. La gent hi camina, hi passeja, cull espàrrecs dels marges, corre i va en bicicleta.

Dues coses sobten al visitant primerenc: (1) la velocitat que poden agafar els vehicles de dues rodes i (2) el soroll de la maquinària interna a la part posterior de Can Borrell, que emmascara els ocells, la brisa entre els arbres i les veus de la canalla.

Pot causar sorpresa (i indignació) escoltar el que es deien, entre ells, uns ciclistes que acceleren, en comptes de frenar, quan s'acosten a gent caminant...

"¡No pares... atemorizarlos!" (0:10)

Soroll a Can Borrell (0:43)

Textos aliens: Miquel Desclot

OM

Sota de l'om
un orfeó
omple de plom
una cançó.

d'Auques i espantalls, de Miquel Desclot. Edicions La Campana, Barcelona, 1987.

José Maria Nunes

José Maria Nunes, l'home que feia cinema, ha mort. Al Publi-Cinema, la primera Sala d'Art i Assaig (al Passeig de Gràcia de Barcelona), la nit del catorze d'abril de 1967 hi vaig veure la seva "Noche de vino tinto". Impacte total! No n'he vist cap més d'ell, però no em fa cap falta perquè el senyor Nunes, ja aleshores, em va travessar!

Les Sales d'Art i Assaig van aparèixer l'any 1967. El gener d'aquell any es va aprovar una ordre del ministeri espanyol sobre l'exhibició de pel·lícules amb "destacats valors cinematogràfics".

Extracte del seu text "Escuchar el paisaje":

Creo que la primera vez que oí el paisaje y me puse a escuchar tendría unos siete años, o quizás ocho.

Andaba por el campo, la casa de mis abuelos por allá abajo en la huerta, por allí cerca pasaba la carretera, un poco más allá el ferrocarril, y al fondo, hasta el horizonte, el mar. Caminaba. E inesperadamente, desde ese suave ruido de la naturaleza que es el silencio en aquel ambiente, todo en calma, empecé a oír algo; desde muy lejos me pareció que lo oía y al ponerme a escuchar, sin dejar de caminar tal vez más despacio, tuve la sensación que venía de todas partes, ni de cerca ni de lejos, y giré la cabeza muy despacio con ese casi imperceptible fruncido de querer oír mejor, seguí el movimiento girando todo el cuerpo con ese irreprimible querer ver, es posible que para saber de donde venía. Tuve la impresión de que intuía el infinito. Y llegué a la conclusión de que oía el paisaje y, sin dejar de caminar, puse atención en escuchar.

Era música. La mejor música que hasta entonces podía haber oído, con la certeza de que no se estaba tocando en ninguna parte.

Casa Parramón

De la web Aula de violí al blog de la Casa Parramón, Eina, fusta, lletra i nota, on trobo que la Mireia del post anterior hi diu la seva sobre els violins que s'adormen. I encara que el blog dels luthiers del carrer del Carme porta uns mesos sense actualitzar, es mereix més d'una visita! (la fotografia és de I. Astor).

Quan jo hi vivia més a prop, quantes vegades vaig aprofitar l'excusa de comprar unes cordes per donar una ullada als instruments exposats i xafardejar una mica!

Llarga vida als luthiers!

Aula de violí

Les germanes Clua, la Mireia i la Irene, han creat una pàgina web, Aula de violí, amb recursos per als professors de violí.

És una iniciativa que neix per cobrir allò que la pròpia Irene, com a ensenyant de l'instrument, ha patit: la dificultat de trobar materials en català per a les classes, que ella mateixa dona a diverses escoles, com l'Antàrtida, Centre d'Activitats Musicals i Creatives (Sarrià) i la Fundació Collserola (Sarrià).

La Marta i Maina

Tinc una filla ben decidida. Un dels seus camins vitals és la música. Mica en mica va caminant. No fa pas gaire que ha muntat Maina, un espectacle amb cançons i contes per a infants. Mica en mica.