El so contingut

Les atraccions al carrer, enmig del trànsit, els vianants i les obres, esperen el seu moment per fer el seu so, una barreja especial de rialles, crits, musiques i mirades.

Narrar

"Quasi la meitat de l'art de narrar consisteix a mantenir lliure d'explicacions la història que es reprodueix", recorda Ponç Pons que diu Walter Benjamin.

Dillatari, de Ponç Pons. Quaderns Crema. Barcelona, 2005.

El cinema més petit del món!

El proper 25 d'octubre s'estrena Puck, la caravana amb el cinema més petit del món, a l'Espai Natural de les Guilleries-Savassona.

Del seu blog:

Puck és una caravana habilitada com cinema. El seu ventre és un cinema minúscul, potser el més petit del món. Hi caben set persones

Puck ensenya pel·lícules d’animació d’aquelles que no es solen veure a la tele. Selecciona pel·lícules d’arreu del món buscant entre l’inesgotable fons artístic que ha produït el gènere al llarg del temps. El menú es variat però selecte. Va especialment dedicat a l’esperit.

L’objectiu és capturar a un nou amant del cinema d’animació. O simplement poder recuperar l’experiència del cinema d’una forma particular, per disfrutar un instant a prop d’una petita gran obra de creació audiovisual.

Puck és un projecte produït per Toni Tomàs i Carles Porta (il·lustrador, dissenyador i realitzador audiovisual: no us perdeu la seva web!).

Fulles

Com si algú remenés uns vells pergamins,
així sonaven les fulles, resseques, a l'entrada de l'escola.

Tallers Sonors

Tallers Sonors és una de les microsèries que formen part del programa DO (Denominació d’Origen), un projecte de la Xarxa de Televisions Locals.

Produïda per Walkie Talkie Films, la microsèrie Tallers Sonors està formada per set capítols curts (la durada promig és de 10 minuts) dedicats a set grups o cantants que ensenyen els "tallers sonors" on cuinen el so de les seves músiques i cançons.

Tallers Sonors:

1. Anímic
2. Cabo de San Roque
3. Lonely Drifter Karen
4. The Pinker Tones
5. Guillamino
6. ElectroToylets
7. El Petit de Cal Eril
   

En Joan Pons (a la foto) ensenya un accessori casolà que l'ajuda en les gravacions. En Joan és cantant (El Petit de Cal Eril), músic i tècnic de so (de cinema).

Amb en Joan hem treballat junts, conjuntament amb Jordi Ribas, en les mescles de dues pel·lícules d'Albert Serra, on ells s'havien encarregat de l'enregistrament del so directe durant el rodatge i del muntatge posterior de tot el so. Els vaig entrevistar per aquest quadern.

Nota.- Des de la web dels programes de DO es poden visionar els vídeos, però no es poden agafar els enllaços, ni per a cada microsèrie, ni per a cada capítol. Per tant, els enllaços de cada grup (del llistat de dalt) són els seus propis (MySpace, etc).

Canvi de cara

El quadern ha canviat de cara. Només una mica. Volia que fos un canvi més profund, però això no és fàcil amb Blogger: no hi ha gaires plantilles per a triar, i si vols utilitzar-ne una d'externa (i n'hi ha de ben maques) es complica massa, si vols mantenir els widgets (gadgets).

L'orgue de la tramuntana (2)

L'artista visual Oriol Rius també va imaginar un instrument que sonés amb la tramuntana:

Orgue per a tramuntana és un projecte d'escultura en formigó recoberta de plaques de vidre de colors i coronada per vuit tubs d'orgue accionats per la força de la tramuntana.

Vol ser com l'udol ferit del vent, expressat a través d'un acord dissonant que només sonarà en dies de tramuntana molt intensa.


L'orgue de la tramuntana (1)

 

El castell de Quermançó està situat a la dreta de la carretera N-260 que porta de Figueres a Llançà, a l'alçada de Vilajuïga.

Es veu que Dalí el volia comprar per a regalar-li a Gala. Havia imaginat instal·lar-hi una espècie d'orgue gegant eòlic, i quan bufés la tramuntana es pogués sentir per tot l'Empordà.

El seu origen data del segle XI, encara que la construcció actual és de quatre segles més tard. Fins l'any 2003 no s'hi van fer les primeres prospeccions arqueològiques.

(Disseny de Jordi Cuadras per l'Orgue de Tramuntana)

Durant el curs 2003-04 es van signar uns acords de finançament amb el Ministerio de Ciencia y Tecnología i la societat propietària del castell de Quermançó, impulsora del projecte, per la rehabilitació del castell i la construcció i instal·lació de l'Orgue de la Tramuntana, a càrrec dels luthiers Blancafort Orgueners de Montserrat, amb el disseny i estudi eòlic del Departament d'Acústica de l'Escola d'Arquitectura i Enginyeria de la Universitat Ramon Llull (La Salle-TAM).

En les reunions amb els veïns del municipis propers, s'ha parlat d'un orgue amb tres-cents tubs. Es projectarà per a un mínim impacte visual i acústic sobre la zona i se sentirà dins de l'àmbit del castell, en un radi màxim de 40 o 50 metres.

L'esperarem amb paciència. Les coses de palau necessiten pau...

Textos: Àlex Susanna (2)

Quin tant per cent d'humitat han de tenir les llengües? Pel meu gust, poc, el mínim possible. Per això m'agrada tant l'anglès: a diferència del clima d'aquell país, és una llengua eixuta, reticent, fins i tot una mica rasposa (en això crec que s'assembla al català). No m'agraden tant, en canvi, les llengües massa autocomplaents, untuoses, enganxifoses, toves, deliqüescents.

Com més seca és una llengua, més capacitat expressiva pot arribar a tenir, més relleu, més claredat expositiva i fins i tot sentimental (pensem en l'afer tan delicat de les declaracions amoroses).

Les llengües humides, en canvi, semblen concessionàries de representacions teatrals, viuen perpètuament immergides en una clima de comèdia, i, per tant, sempre se us escapa el moment en què algú vol parlar seriosament.

Quadern d'ombres, d'Àlex Susanna. Columna Edicions. Barcelona, 1999. [He espaiat el text original, tot seguit, en tres paràgrafs]

Canvi

Es diu que el cinema 3D és el camí: la salvació del cinema. Vosaltres ho creieu? El que a uns meravella, als altres mareja. Entreteniment, espectacle, evasió. O volem, de tant en tant, alguna altra cosa?

El cinema (i el que no ho és, però potser ho serà) es veu, també, a les pantalles dels ordinadors i els mòbils. Hi ha un canvi en marxa. I es fa de pressa. Atenció!

Roba estesa

Depenent, sobretot, de l'aire que hi fa, la roba estesa també sona. Flap, un espetec tou i greu. O un tremolor insistent en una punta, com una banderola. O, si calgués, com la vela d'un vaixell.

Hi ha la precaució sensata d'estendre les peces - un llençol, potser - fixant-les només per un dels costats amb un parell o tres de pinces. Sort, perquè em sembla que alguns terrats aixecarien el vol, com una nau.

Textos: Àlex Susanna

Importància de les campanes quan dormiu - us apuntalen el son, que altrament podria sortir de mare, dispersar-se en excés, caure en un pou sense fons -, i, sobretot, quan no ho feu, quan no podeu: us ajuden a acceptar que, encara que no ho sembli, el temps sí que passa. Sense campanes, doncs, un insomne està perdut.

A Gelida, durant tot l'hivern, m'acompanyen dos jocs de campanes: les de l'església de Sant Pere del Castell, a tocar de casa, i - lleugerament retardades, com un eco reressagat i llunyà - les de l'església principal del poble.

Ara que estiuejo en un poble sense campanes, i que passo tantes nits en blanc - xafogoses, suspeses, gairebé estantisses -, és quan m'adono de tot això, de la sort que tinc durant l'hivern gelidenc, i penso que potser l'estiu vinent hauria de fer per manera d'endur-me'n un, d'aquells dos jocs de campanes, el més transportable.

Ara bé, res pitjor que unes campanes que sonin malament. Cada cop de batall es converteix llavors en un turment, una obsessió, una punyalada que es va endinsant més i més en la vostra carn indefensa. Campanes esquerdades, abstingueu-vos!

Quadern d'ombres, d'Àlex Susanna. Columna Edicions. Barcelona, 1999.

Textos: Fran Lebowitz

Fran Lebowitz es queixa quan escolta música fora de lloc. Aquest és un extracte del seu text, on només he transcrit l'apartat que fa referència a la música en el cinema.

El sonido de la música: basta ya

[...] Lo primero que la música debe entender es que hay dos clases de música: la buena y la mala. La buena música es la que a mí me gusta oír. Y la mala, la que no quiero oir.

Y, para que los músicos comprendan bien la magnitud de su error, propongo lo siguiente: si es usted músico y se reconoce en la lista que doy a continuación, es que es un mal músico.

1.- Música que se oye en los radio-relojes de los otros [...]

2.- Música conectada con los botones de retención de los teléfonos de las oficinas de otros [...]

3.- Música en la calle [...]

4.- Música en el cine

No me refiero a las comedias musicales. Las comedias musicales son películas que te avisan: "Aquí, todo es música. Tómalo o déjalo". Hablo de las películas corrientes que no tienen para con el público semejante cortesía y permiten que la gente vaya a verlas desprevenida, y se vea invadida por un aluvión de sintonías inesperadas.

Son dos los tipos de películas que cometen este tipo de infracciones: las películas de cine negro y las ambientadas en los años cincuenta. Los dos tipos de películas cometen idéntico error de concepto. No saben que las películas deben ser películas. Y consideran que las películas son en realidad discos de imágenes. No han llegado a comprender que, si Dios hubiera querido que los discos llevaran imágenes, jamás hubiera inventado la televisión.

5.- Música en los lugares públicos, como restaurantes, supermercados, pasillos de hotel, aeropuertos, etc. [...]

Vida Metropolitana, de Fran Lebowitz. Tusquets Editores. Barcelona, 1984.

L'explicador de pel·lícules (3)

• Extret i traduït del llibre Autobiografía (o algo parecido), d'Akira Kurosawa. Traducció al castellà de Raquel Moya. Editorial Fundamentos. Madrid, 1990.

Per aquella època el meu germà va fer un gran pas. No tan sols escrivia programes de cinema, sinó que també es va convertir en un narrador professional de cinema mut. El narrador no es limitava a explicar la trama de la pel·lícula, sinó que intensificava el contingut emocional amb la veu i els efectes sonors, i proporcionava descripcions evocadores dels esdeveniments i les imatges de les pel·lícules (com els narradors de les marionetes de Bunraku). Els narradors més famosos eren estrelles per dret propi, únics responsables de la clientela que tenia un cinema determinat. Es va formar un nou moviment amb el lideratge del famós narrador Togukawa Musei.

• De l'article "El narrador de películas" de José Antonio Garriga Vela:
  

Al llegar los años 60, en el salón de actos del colegio, todavía proyectaban películas mudas a los alumnos. No sé si tales películas las elegían los frailes porque eran autorizadas para todos los públicos, porque a ellos les divertían o para dar trabajo al señor Pujol, que era narrador de películas y pianista de cine. Su oficio consistía en contar las historias cuyas imágenes se representaban delante de todos nosotros.[...]

[La imatge és la d'un projector Lumière (vers 1897), del Museu del Cinema (Girona). Col·lecció Tomàs Mallol.]

Textos: Esteve Fàbregas i Barri

139

Tres maneres de tocar l'orgue: el domini sobre l'instrument a poca veu, de l'executant discret; el terratrèmol sonor de l'inexpert; i el domini sobre el terratrèmol del virtuós.

252

Nèstor llegeix sempre amb veu alta perquè va trobar en un llibre que els antics no coneixien aquesta "manera demoníaca de llegir sense pronunciar".

Alba de prima, d'Esteve Fàbregas i Barri. Editorial Selecta. Barcelona, 1976.