La Marta i Maina

Tinc una filla ben decidida. Un dels seus camins vitals és la música. Mica en mica va caminant. No fa pas gaire que ha muntat Maina, un espectacle amb cançons i contes per a infants. Mica en mica.

Metamorfosis de la casa

Trobo un poema del portuguès Andrade que lliga (sintonitza, sincronitza) amb AITA, la pel·lícula que estem acabant.

Metamorfosis de la casa

S'alça aèria pedra a pedra
la casa que sols tinc en el poema.

La casa dorm, somia en el vent
de sobte la delícia de ser pal de velam.

Talment commou un tors delicat,
així la casa, així un vaixell.

Una gavina passa, i una altra, i una altra;
la casa no se'n pot estar: també vola.

Ah, un dia la casa serà bosc,
a la seva ombra trobaré la font
on la remor d'aigua és sols silenci.

Ostinato Rigore, d'Eugénio de Andrade. Traducció de Manuel Guerrero. Edicions 62. Barcelona, 1991.

AITA

Estem a punt d'acabar les mescles d'AITA (pare, en basc), un film de José Maria de Orbe. AITA parla d'un casalot senyorial basc ple de història i buit de mobles i d'un guarda que en té cura i que, de vegades, xerra amb el mossèn del poble.

AITA és una magnífica pel·lícula de llums i finestrals, de parets per mirar i portes per sentir, de cambres i escales, d'espais vius, de sons i ressons.

Quin goig pel mesclador poder estar tanta estona i tant endins del film! És cinema contemplatiu, d'aquell que deixa en evidència l'altre cinema d'acció i xerrameca. És cinema d'escletxes i forats en el temps, per deixar-se ressonar, amb poc esforç, harmònicament.

El so és d'Eva Valiño i Alejandro Castillo. Una gravava (amb micròfons Schoeps: quina meravella!) i l'altre muntava.