Pàgines

dissabte, 24 de setembre del 2011

Els silencis grecs de XCV

port grec

XCV (X de Xesco, C de Casacuberta i V de Vallier) ha autoeditat un recull d'haikus de vacances (recordant Grècia) en un llibret que es pot fullejar. Doneu-li una ullada, s'ho val!
El sol s'apaga
a bord, entre les illes,
i es fa el silenci.

Posem música
perquè en la nit enorme
sobta el silenci.
[El dibuix està extret del llibre]

Agàties i Sanfilippo

sobre Agàties

La flor de Porfira
és el molt especial blog de Stefano Sanfilippo, on comparteix les seves traduccions de textos d'escriptors de Bizanci inèdits en català.

Avui, dissabte i festa de la Mercè, ha publicat aquest poema d'Agàties.
Invisible i immaterial en imatge i parença,
la cera donà la forma a l'arcàngel, un atreviment!
I no és sense sentit, car si un home mira la icona
guia l'impuls del seu cor cap a una visió transcendent:
ja no és l'efímera veneració de la imatge: gravada
dins seu hi és l'original i, com si present, estremeix.
Els ulls estimulen la ment vigorosa: la tècnica porta
entre els colors, tal com sap, l'arquetip que tenim dins del cor.
El mateix Stefano fa la connexió dels dos darrers versos amb la primera nota del meu post anterior. Però trobo que per ells mateixos ja són prou suggeridors. Gràcies, Stefano!
... la tècnica porta entre els colors l'arquetip que tenim dins del cor.
[La imatge sobre Agathyus està treta de le bibliomane moderne.]

dijous, 22 de setembre del 2011

Tres apunts

Escoltant (gravat)

(1)

Però, com sona aquesta explosió d'una granada? John T. Reed, militar, es pregunta per què les armes sonen tan diferent de la realitat, als films d'Hollywood. Molt diferent de com ell les escolta. Per què, al cinema, falsegen el so? Per què les fan tan sonorament espectaculars? S'ho pregunta i espera que algú li expliqui.

(2)

Lucrecia Martel, la directora de La mujer sin cabeza, La niña santa i La ciénaga, diu:
Cuando uno va a una escuela de cine, el ojo y la cámara es lo que se identifica como La Metáfora del cine, no hay nada del sonido que identifique al cine. Nadie pone una oreja para identificar al cine. Y yo creo que eso se nota en cómo se aprende el cine y, sobre todo, en cómo se aprende el sonido en nuestro cine. Para mí, que empecé con el video, donde lo visual era bastante pobre, aprendí, gracias al entorno familiar que estaba lleno de gente hablando, la fuerza narrativa de la voz en off. De manera intuitiva, pero te das cuenta que alguien dice algo y lo que estás viendo se transforma sin que nada pase.
(3)

Rick Rubin és un productor musical, de molta fama. Què fa ell? No tenir idees preconcebudes i estar atent i a punt per capturar els bons moments:
Heading into the studio, Rubin tried not to “have a pre- conceived idea. . . . I think that’s one of the secrets of doing it, is not having any expectation of what it’s supposed to be. You just let it take on a life of its own. Our job is to pay attention and watch and know when it’s good. We just wait for those moments and try to capture them.”
Del llibre Rick Rubin in the studio, de Jake Brown (ECW Press, Canada, 2009).

dissabte, 17 de setembre del 2011

Qualsevol soroll...

Pintada al carrer
28 novembre

Em passa de nit, quan començo a ensopir-me. Qualsevol soroll - un cruixit de la fusta, aldarull al carrer, un crit sobtat i llunyà - em xucla com un remolí, un sobtat i onejant remolí on el cervell se m'esbocina i s'ensorra el món. Per un moment, espero el terratrèmol, la fi del món. ¿És una romanalla de la guerra, de les bombes aèries? ¿És que he arribat a tenir consciència de la possible fi universal? Exhauriment, és una paraula; però què vol dir? És agradable, un sobresalt lleuger, com d'embriaguesa, i jo em refaig amb les dents serrades. Però, ¿i si un dia no pervinc a refer-me?

L'ofici de viure, de Cesare Pavese. Traducció de Bonaventura Vallespinosa. Editorial Anagrama, Barcelona (1971).

divendres, 9 de setembre del 2011

Embarcat en la música...

Orquestra simfònica del Vallès
En començar un concert

Embarcat en la música,
salpo del moll de la realitat,
mar fosca endins.
Extasiat, penso que sé on em porta.
Inquieta, la ment, que vol seguir-la,
xoca com una mosca contra un vidre.
Amb les butaques en l'obscuritat,
l'orquestra es va movent com un vaixell
amb tots els llums encesos en la nit.

del llibre Casa de Misericòrdia, de Joan Margarit. Edicions Proa (Barcelona, 2007). La fotografia és de l'Orquestra Simfònica del Vallès.