Textos: Perejaume (5)

Que la paraula obscur fos obscura,
i la paraula immens fos immensa,
i la paraula vell fos vella.

* * *

Escolteu el so del nom dels Replans que ara deixo caure sobre els Replans mateix: (soroll). Doncs bé, aquest soroll és el tema. Aquest soroll és el que m'agradaria saber escriure perfectament a mà i amb lletra fina.

* * *

Pagèsiques, de Perejaume. Edicions 62. Barcelona (Maig 2011).

Altres textos de Perejaume en aquest blog:

• Textos: Perejaume (3): De vegades ens [...]
• Textos: Perejaume (2): Veia un arbre, però el brunzir [...]
• El mesclador i l'enformador: Potser els suros [...]
• Sot. Perejaume. Forat: El reclam del Sot del Brull
• Textos: Perejaume: El silenci es fa sentir [...]

Jordi Roura i els músics

Pregunta

• Què tenen en comú els noms d'Adolf Ventas, Josep Maria Duran, Ramon Calduch, Font Sellabona, Enzo Lupo, Rafael Ibarbia, Ferran Orteu, Santi Carulla, Albalat y su ritmo, Gloria Lasso, Serramont i Trio Guadalajara, Los Guacamayos, Salvador Font i Núria Feliu?

Respostes

1. Són músics i cantants catalans.
2. En Jordi Roura els hi dedica, cada setmana, el seu programa "Club Trébol", de Ràdio 4 (RNE). Els diumenges a les 16h (amb repetició els dilluns a les 02).

Es poden escoltar a la web del programa.

"Club Trébol" és, en certa manera, la continuació d'un treball que en Jordi va començar ja fa uns quants anys, recollint les vivències i documentant els records de músics i cantants.

Amb el nom de Noms Propis - Músics Catalans del segle XX va començar a emetre aquests petits reculls amb entrevistes a la ràdio, l'any 1999. Tot aquest treball es pot consultar a la Mediateca de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).

Es poden veure extractes de les entrevistes en vídeo al canal d'en Jordi Roura a Youtube.

Fa bo d'escoltar el que han viscut altres i com ho han viscut. Relativitza moltes coses i d'altres, les reposiciona.

Gràcies, Jordi!

Jordi Roura és, també, l'ànima del grup de cançó i animació infantil Ara va de bo. Un servidor hi va formar part (amb alguna pausa) de l'any 1976 a 1980.

• web d'Ara va de bo (2012)
• web d'Ara va de bo (fins 2011)

John Adams (músic)

A través del blog Stretta, arribo al discurs de doctorat de John Adams a l'escola Juilliard.

Parla de la tria (vital, cabdal) de ser artista. Alguns extractes:

Thank all of you students who, against all odds and against all the pressures to do otherwise, have chosen to have a life in the arts. All the paradigms of success that we routinely encounter in our everyday lives—on television, in movies, in the online world, in the constant din of advertising, even from our friends and families—all these “models” for success and happiness American-style are about what is ultimately a disposable life, about a life centered around material gain and about finding the best possible comfort zone for yourself.

And the wonderful, astonishing truth is that the arts are utterly useless.

... what we artists offer is one of the few things that make human life meaningful, that through our skill and our talent and through the way that we share our rich emotional lives we add color and texture and depth and complexity to their lives.

A life in the arts means a life of sacrifice and tens of thousands of hours of devotion and discipline with scant remuneration and sometimes even scant recognition. A life in the arts means loving complexity and ambiguity, of enjoying the fact that there are no single, absolute solutions. And it means that you value communicating about matters of the spirit over the baser forms of human interaction, because you know that life is not just a transaction, not simply a game about winning someone’s confidence purely for purposes of material gain.

So if I can leave you with some words of wisdom I would probably urge you to do one thing over all else, and that is never to consider yourself sufficiently educated. Always remember to adopt Zen “beginner’s mind.” If you’re playing or dancing and acting something for the umpteenth time, stop and ask yourself “how can I make it fresh? What have I been missing in this? How can I avoid going on autopilot?” And don’t be afraid to take baby steps. 

Discurs sencer, aquí. Fotografia de Margaretta Mitchell.

Escoltar música de John Adams:

• a la seva web (http://www.earbox.com/)
• al seu myspace (http://www.myspace.com/johnadamsmusic/music)

La Primavera al IDFA

En Christophe Farnarier m'escriu: la seva pel·lícula documental LA PRIMAVERA serà d'aquí sis dies al festival IDFA, l'International Documentary Film Festival Amsterdam!

En Christophe és un francès que viu a Catalunya. Fotògraf i director de fotografia. Amb ell també vaig treballar a la mescla d'EL SOMNI, amb el personatge entranyable d'en Joan Pipa, el pastor.

Christophe és un apassionat del que fa. Escriu (i ho subscric totalment):

Filming is an act of love. To me, shooting a movie proceeds from desire. Desire for the subject, for the person being filmed. Desire to see the movie materialize. Thus every time I take up my camera, I find myself in a jubilant, ecstatic state of mind. My kind of cinema is direct, spontaneous, without theoretical interference. Good filming comes from the heart… On the other hand, I believe that a certain amount of restraint is desirable.

At a time when movies tend to drown in special effects, I look back to the pioneers for austerity. Through their example, I am reaching for a purer language; I find my liberty in simplicity. I believe in spending a lot of time with the people I film. I must allow them time to forget the camera.

Mine is not a hidden camera, these are not stolen images or an infringement on their privacy. I become a part of their surroundings, of everyday life, so close to them that they do not see the camera any more: their natural behaviour and attitudes are preserved. In this search for a rugged, organic reality, I resort to a staunch approach to image and sound: no technical tricks, fancy lighting nor synthetic additives.

Painting and photography have been a strong influence in my work. Chiaroscuro and mystery are just as necessary to cinema as they are to painting. I find inspiration in the way Vermeer, Goya or the Impressionists managed to sculpt natural light, or in the work of great photographers like W. Eugene Smith, Walker Ewans, Roy De Carava, Robert Frank…

The camera and mic are the eyes and ears that first record what is happening. I am the first spectator of the future movie: this image and this sound are what the audience is going to see, and they must convey the intensity of the human experience I am going through while filming. The final movie somehow exists inside me, I guess. I am merely going on a quest for it. The unforeseen is always best.

A la foto, Carme Fajula, protagonista del documental.

Spatium, ImmSound i ... Dolby

Val molt la pena donar una ullada a SPATIUM, de Rui Penha, les seves (10) interfícies i els dos plugins AU, amb els que es pot automatitzar les coordenades en 3D de 16 canals d'àudio. Es poden descarregar lliurement (de moment, només per a Mac OS X).

Un dels dos plugins, l'spatium.track, automatitza tres paràmetres: azimut, elevació i radi. Em recorda extraordinàriament el plugin d'ImmSound per ProTools:

Atenció, són molt interessants les interfícies de SPATIUM. Són petites joies:

bezier.2D, controlOSC, flocking, gravity.balls.2D, linear.rotation, pendulum, pendulum.2D, rotation, springs.2D, trackpad.

Són deu petites aplicacions autònomes que generen OSC data i, la majoria, també midi. Per tant, es poden utilitzar per moure i automatitzar l'àudio en altres aplicacions.

Recordo converses amb en Marc Orts i Dani Zacarias (1) on parlavem de futurs plugins per l'àudio 3D que poguessin moure els objectes sonors en trajectòries pre-establertes i fàcilment adaptables i que incloguessin la física, com en les aplicacions per iPad. Doncs aquestes interfícies d'SPATIUM van per aquest camí!

No sé com passarà a l'història l'aventura d'immsound, l'empresa catalana que va portar al cinema les idees de Toni Mateos i Pau Arumí sobre àudio 3D en 23.1 canals. Però el mateix Mateos avisa:

The true step forward is to, actually, get rid of the concept of channel. No-channels is my preferred 3D-sound format. In a no-channels world, no-one ever needs to take a decision about something like the left channel or the top-left-middle channel.

La darrera etapa d'Immsound va passar ben a aprop, en una de les tres sales de mescla de cinema de Sonoblok, l'estudi on treballo.

Dolby, una gran empresa multinacional s'ha acabat empassant immsound, la seva gent i la seva tecnologia.

No fa gaires mesos, Dolby va presentar Brave en el seu sistema Atmos i, poc després, s'estrenava The Impossible (entrevista amb Marc Orts), l'única pel·lícula en el sistema d'immsound. Qui hagi vist les dues projeccions, fàcilment pot saber quin sistema era (ja no puc dir "és") més avançat.

(1) Marc Orts (mesclador) i Dani Zacarias (dissenyador, mesclador i instructor d'AVID), aleshores col·laboradors freelance d'immsound,

Films i diners

He mesclat un bon grapat de pel·lícules, però reconec que "fer-les" em segueix semblant una tasca molt difícil i complexa. Suposo que no deu resultar tan llunyà i esotèric per a les noves fornades que surten de les escoles de cinema on toquen i viuen els diferents aspectes de la fabricació d'un film.

Sovint pregunto als directors, enmig d'una mescla, "quan ha costat aquesta peli?". Ben pocs ho saben o ho volen dir. Imagino que molts no ho volen saber. Les llistes amb les diferents partides pressupostàries és un galimaties que les productores tracten de manejar tan bé com poden.

A Digital Films, el magnífic i molt informatiu blog d'Oliver Peters, un muntador (ara tothom diu "editor") de films i vídeos i supervisor de postproducció, podeu llegir el post "Film Budgeting Basics" on comenta i documenta el que pot costar fer una pel·lícula i quines variables principals hi influeixen. Seria bo de saber com es veuen aquestes xifres des d'aquí. Ho preguntaré.

A través del blog s'arriben a documents ben interessants del cost final ben detallat de pel·lícules com "The village" de Shyamalan: va costar 71,6 milions de dòlars, dels quals 10,7 van ser pel propi Shyamalan.

Aquí, el cinema sempre ens sembla que visqui una "època especial". Sabem fer "Lo Imposible" (Bayona), amb un immens èxit de taquilla i, alhora, també toca fer dotzenes de petites produccions de les que depenen moltes companyies de producció. Tothom espera que la seva aposta pugui atreure coproductors i duri prou a la cartellera per començar a ser rentable i, de retruc, es faci un nom que li serveixi per tenir una vida una mica més llarga que l'anterior títol.

Temps ben difícils, i no tan sols per la crisi ferotge. Als laboratoris se'ls hi acaba el negoci de la pel·lícula distribuïda en material de 35 mm i s'han d'adaptar a les noves necessitats i als nous costos. I els estudis que es dediquen al so (amb títols doblats o originals) també s'han d'espavilar. Ens hem d'espavilar!