Conversa mínima (1)

Vols escoltar música clàssica?
No! Vull escoltar els trons.

Sons coneguts, sons propis

Al carrer de dalt hi ha una tapa del clavegueram just en un punt que fa que molts cotxes li passin per sobre, fent-la sonar: ca-tanc, ca-tanc! Com trens d'un sol vagó. Els veïns - molta planta baixa, a Gràcia - tant ho deuen saber que només s'adonarien si un bon dia deixés de sonar.

Pluja i Handke, encara

Nit de dissabte a Barcelona. Panallets al forn. Paelles de castanyes foradades.
La pluja, pacient, insistent. Quin missatge transmet amb aquest morse primitiu, ancestral, sobre les baranes?

En Jordi, minuciós, fa arribar:

Había un gran silencio; ladridos lejanos. Luego el teléfono; lo dejó sonar varias veces. Contestó con voz muy baja. El editor dijo, en francés, que su voz sonaba hoy muy extraña. La mujer: Puede que sea porque en este momento estaba trabajando. He notado que cuando trabajo me cambia la voz.

de Peter Handke. La mujer zurda. Editorial Alianza Tres. Madrid,1979.

En Gonzalo, atent, fa arribar:

Luz poca, una leve piedra (plana y lisa) rebotando en las paredes de un pozo. Sonido de agua.

Handke també, suposo. El mesclador porta arrapat, encara: El susurro de la lluvia, como si agitaran una caja de cerillas. Què hi vols fer!

Més Handke

Continua el saqueig al dietari del senyor Handke. Tants anys oblidat! Amb dotzenes d'anotacions parlant de sorolls i de silencis. Els llibres tenen més d'una vida. Alguns retornen, renovats i es llegeixen amb altres ulls. Nova comprensió, nova sintonització. Nou descodificador.

• Fortalecerse en pleno griterío infantil
• Envejecer a golpes de silencio
• El susurro de la lluvia, como si agitaran una caja de cerillas
• Esta noche dormiré bien - he escuchado todo el dia

El peso del mundo, de Peter Handke. Editorial Laia. Barcelona, 1981. Traducció de Víctor Canício.

Ara sembla que no hi hagi temps a perdre. M'empasso el llibre, gairebé sense mastegar, i m'alço.

Casualment

Impeler casualmente una peonza, olvidarla, y al volver a mirar, al cabo de un tiempo, ver que sigue dando vueltas en silencio

Un perro de lanas ladrando en el vacío, como si estuviera mal doblado

Una tarde en la que todos los ruidos sueltos que uno oye se reúnen en la cabeza para formar música

El peso del mundo, de Peter Handke. Editorial Laia. Barcelona, 1981. Traducció de Víctor Canício.

CD

El so surt dels altaveus. La música es fa davant nostre com qui pinta o s'imagina un paisatge. Es manté - hologràfica - mentre el CD gira. Perspectiva 3D. Hi veig - hi sento - lluny, més enllà. I també hi veig - hi sento - a prop, a tocar. Volums, colors, paraules, olors, països. Tot enfilat per un vector invisible, el temps.

Atures el CD. El so es fon. La música segueix ressonant dins nostre. I ens acompanya, si volem.

Nit (3)

Un quart de dues. Els veïns són a dormir. Fantàstic. Però un gos, lluny, entre els edificis, ja fa estona que borda. S'ha quedat tancat, fora al balcó? Els seus amos encara no han tornat? Incansable i sense modulació. No plora ni gemega, borda i borda.

So amorosit per la distància, sortosament. Sempre hi ha un avió que passa: va o torna?. I la motoreta que gira la cantonada. Poca cosa: una nit que es presenta tranquil·la (glups, anava a escriure apacible, tant bé que em sona!).

Quan baixa tant el nivell de soroll, emergeix el tic-tac del rellotge de paret, el teclejar l'ordinador sembla un excés i sorprèn les respiracions del gos adormit. L'oïda es relaxa, es destensa, descansa. I l'oïdor també.

Bach, el temps i el jazz

Un CD amb una fuga de Bach (o el que un tingui a l'abast). Deixar que soni. Deixar que el so penetri. O deixar que un penetri en el so. Fer-ho durar una estona. De tant en tant, tornar. I menjar una pruna, parlar i llegir. Una mica.

Una fuga se parece a un canon: ambos se basan en un tema que se va tocando en distintas voces, en distintos tonos y, a veces, en distintas velocidades. Pues bien, en el caso de Bach, una vez que todas las voces han entrado en juego, la libertad es arrolladora. Bach siguiendo las leyes de la armonía, rompe con ellas. Bach improvisa tanto como un músico de jazz. Bach modula, es decir, cuando termina un canon - cuando parece terminar -, no está ya en la misma tonalidad que al comienzo; luego, en sucesivos movimientos, recupera la tonalidad inicial, aunque ya desde otra perspectiva, otro contexto, y esa recurrencia podría prolongarse ad infinitum. El tiempo lineal se ha disuelto en el tiempo cíclico; el tiempo cíclico aboca en la eternidad; la eternidad es lo incensantemente nuevo.

Trobat a Variaciones 95, de Salvador Pániker. Random House Mondadori (edició debolsillo, pàgina 86).

Bona educació

El mesclador no sempre contesta als comentaris. Pitjor, no sempre els llegeix a temps. Un bon dia (nit) descobreix més noms de músics en carrers, llibres d'haikús de directors de cinema, i marques i petjades dels que - més enèrgics i educats - fullegen aquest quadern.

Prenc nota i afinaré - afuaré - la meva conducta en el que sigui possible. O més.

Blogs are a triviality. Life alone is great

Adaptació d'una dita de Thomas Carlyle (Journal, 1839)

Escoltadors

N'hi ha que els agrada fer sonar els objectes. I fer-ne ritmes sense ser músics. N'hi ha que escolten les parets, els passadissos, els aparcaments, les esglésies, els boscos, les valls, els forats, les neveres, les dutxes, les capses i les estacions de metro. Escolten i oloren i toquen. Un llapis, una clau anglesa, un paraigua, una tassa, una pinta, un despertador. Mouen i regiren. Com boletaires, els escoltadors.

Traducció

Dues pantalles TFT connectades a un ordinador per fer edició d'àudio. En la primera TFT (idioma: English) es llegeix: Autotune. En la segona (idioma: Español), es llegeix la traducció: Automóvil afinado. De tant en tant, ens fa riure.

Mozart (Paris - Barcelona)

Mozart a Paris hi té una avinguda de 1180 metres de longitud i 20 d'amplada. No està gens malament.

Mozart a Barcelona té un carreró a Gràcia, on abans es deia carrer de l'Aurora. Forma part d'un carrer amb 4 noms, pràctica gens pràctica molt usual al meu barri. Des de Còrsega fins la Travessera de Gràcia, el carrer sencer va canviant de nom: Santa Teresa, Ferrer de Blanes, Mozart i Matilde. La part del músic fa 185 passos: uns 111 metres. Només.

Què els hi deu passar a Bach, Miles Davies, Falla o Mompou?

Aire y sonido

Gonzalo dixit:

Aire y sonido. Letra que se desvanece. Lo importante queda en el último acorde de la memoria.

És un comentari del passat 23 de setembre, però funciona sol prou bé. Té poder d'evocació. L'últim acord pot ser moltes coses i no sempre les més importants, però aire i so m'agrada. Pescadors, és el que som. (O hi ha massa S?).

Carros de so

Dos carros, un argentí i un basc, que sónen i acompanyen:

Porque no engraso los ejes me llaman abandonao,
si a mí me gusta que suenen pa' que los quiero engrasaos.

de Los ejes de mi carreta, d'Atahualpa Yupanqui.

Cuenta Aranzadi que haciendo una visita al Museo de Bilbao en compañía de unos ingenieros alemanes con el fin de estudiar el viejo carro vasco chillón, los alemanes quedaron sorprendidos y se echaron al suelo para averiguar cuál era la causa mecánica de ese chirrido. Aranzadi les aseguraba que el carro cantaba, y que este canto agradaba a los campesinos vascos y a los bueyes y animales.

Tret d'aquí.

El mesclador quan mescla...

Dilluns passat, en Brau ho preguntava. És una bona excusa per reflexionar sobre el que un fa (de vegades). El mesclador quan mescla, què fa?

El mesclador de pelis doblades segueix el so original, la versió que ens arriba amb la còpia sonora anglesa, italiana, etc. És la seva salvació i la seva perdició. El marge d'actuació no és gaire gran, si ens referim al grau de semblança. Però les feines sovint són més apreciades per la rapidesa en que es fan que per la justesa del seu balanç. Fins i tot el client més exigent un dia es trobarà en una urgència.

Un bon mesclador sap fer coincidir una feina ràpida amb una feina acurada. Però un no pot ser sempre tan bon mesclador! Saber administrar el seu temps per poder fer de públic i deixar-se portar per la història. I polir, esmolar, afinar els mil detalls que la faran més seductora. Pot ser una perspectiva, un canvi en la reverberació de la veu, un gest que és massa exagerat. Pot ser l'engreixar una veu per contrastar amb l'altra. O treure respiracions d'un discurs que el fan esgotador. O vigilar que els actors no es trepitgin en les seves frases i rèpliques (no més que en l'original). Saber fer viure les veus d'estudi dins les sales del castell, el passadís d'una presó o el menjador d'una casa.

Encara que la feina grossa d'un doblatge la fan, director i actors, a les sales on es dobla. Claríssim i evident. Abans hi ha la traducció i l'ajust del text, més la tria dels actors. I després hi ha, bàsicament, la mescla.

Per a un mesclador, potser del que es tracta, sobretot, és d'amarar-se del so original, del que hi ha en aquesta mescla original. I restituir-ho amb els elements sonors que té. Alguns cops ens hi apropem. D'altres ho veiem de lluny. I alguna vegada es fa la llum.

Pel que es tracta de les mescles d'aquestes versions originals n'hi ha que parlen tan bé: Randy Thom i Walter Murch, que esperarem un dia que no mirin...

Festa al Cel

Ni un milano
Muestra interés
Por la cometa

de Masaoka Shikin (1867-1902). Cien Jaikus, traduïts per Justino Rodríguez. Ediciones Hiperión, 1996.

Espantaocells

Una indústria de Pals fabrica espantaocells automàtics que disparen trets sonors. Utilitzen gas. Abans, l'acetilè. Ara, el propà i el butà. Trets de gas. Detonacions per apartar els ocells. Sobretot quan el dia s'aixeca. Pots graduar l'interval entre mig minut i 30 minuts.

He trobat espantaocells aquí i també aquí. No sé si són fets a Pals, però es basen en el mateix principi.

No hi ha gaire més a afegir.

Cel. Silenci i soroll

Demà al matí, la Festa al Cel. Avui, dissabte, ja hem sentit els entrenaments de les patrulles acrobàtiques a reacció. Fantàstic, ja et podies amagar que res t'estalviava aquest poc discret atac a la intimitat acústica. Vet aquí on som.

Oques salvatges també a la Festa al Cel.

Des de la barca
veig com passen els ventres
de l'estol d'oques

d'Enomoto Kikaku (1661-1707), del recull traduït per Miquel Desclot, Per tot coixí les herbes. Els llibres de l'Óssa Menor. Ed. Proa, 1995.

Guardar o llençar

M'he tornat a mirar la pàgina web de Language Removal Services i tot i que no m'acaba d'agradar, hi ha coses curioses: mostres de discursos de polítics en els que s'ha extret tota paraula inteligible i s'han deixat els dubtes, respiracions, sorolls de boca, etc.

És curiós sentir els sons de la veu d'Arnold Schwarzennegger dient alló que no està escrit.
Si no funcionés el seu vincle, proveu aqui (0:23, 233 Kbytes, mp3).

S'hi diu que usen un programa especial, però la feina de separar els sorolls de la boca, les dents, els dubtes i els errors, és ben normal durant el muntatge dels diàlegs de les pelis i també durant el doblatge. Es fa cada dia, contínuament, en tots els estudis de postproducció de so.

Potser, en comptes de llençar-los, els podríem guardar. Una mostra variada i curta (0:07, 87 Kbytes, mp3).

Lleugeresa

Al mesclador li sembla que ha d'alleugerir l'equipatge de aquest quadern-bitàcola. Reduir-ne la història, l'arxiu. Deixar, només, un parell de mesos: vint o trenta notes. I esborrar contínuament , i per sempre, la resta.

Es deixa la idea en repòs. Mentrestant, una fuga de Bach.

Tremolors

Una tremolor fonda, seca, inesperada. Vibren parets, finestres i portes. Pels tubs de l'aire condicionat es passeja durant quatre segons curts un no se sap ben bé què. Un sotrac. Les feines s'aturen. I un es veu tan minúscul després d'un petit rot de la terra.

Després de sopar, en una cuina de l'edifici del costat, una veïna canta Paco Ibañez.

Com ressonen, més tard, els xiulets enmig del carrer fosc...

Barceló

Va ser a Segu, el maig de 1992. Després d'una jornada de pols, de calor sufocant, pesada, com només he viscut aquí a Àfrica. De sobte, a la ràdio del venedor de pollastres que hi ha davant del meu taller, Beethoven, un dels últims quartets, crec. Durant un moment se sentia com si fos en el millor dels estèreos: va omplir l'espai vora el riu de bellesa absoluta. La glòria. (17.XII.94)

Quaderns d'Àfrica. Miquel Barceló. Galàxia Gutenberg. Cercle de Lectors. (2004)

Oficis

Com a mesclador (de so), sóc una suma dels oficis de pares i avis:

LLevadora (àvia): per ajudar a parir.
Matriçaire (pare): per fer un utillatge del que en sortiran moltes còpies.
Escultor i fonedor (avi) : extreure'n la forma.

Potser. I que cadascú es busqui les seves pessigolles!

Com (2)

Las ruedas lentas de un coche sobre un camino de tierra y piedrecillas, como pan crujiente recién hecho (de l'amic Gonzalo).

Un esbufec de cavall, com l'arrencada d'una moto de 4 temps.

Pluja fina, com una bicicleta que passa, lleugera.

Com (1)

La maleta amb rodes, com el so d'una cafetera.
Els crits de les gavines, com la sortida de l'escola.
El frec del marc de la porta amb sòl de fusta, a l’obrir-se, com un avió.
Un rellotge de paret, com una gallina. Una gallina, com el so del paper de carta.
Una bicicleta de baixada, com el rodet de la canya de pescar.

Daumal i la felicitat

Un matí fructífer pel mesclador lletraferit. Fa temps, vaig trobar l'Arquitectura acústica. 2. Disseny, de Francesc Daumal (Edicions UPC, 2000). No sé com m´hi vaig fixar, entremig de tants llibres tècnics d'arquitectura. Parla de silencis, de campanes, del disseny dels paviments, de les fonts d'aigua, dels ous-com-ballen, dels itineraris i dels edificis que canten.

Avui n'he trobat la primera part, la Poètica (1998). La poètica! La petjada i l'itinerari, les sales acordades (afinades), com sonen els espais, com fer-los sonar, el caràcter acústic dels espais i les seves tonalitats. En un dels apèndixs, 20 estudiants relaten allò que recomana en Francesc Daumal, deambular pels espais quotidians amb els ulls clucs:

• La primera impressió auditiva durant la nit a casa meva és curiosa: no se sent res. Sembla que estigui en una sala anecoica; però, poc a poc, aquesta sensació va desapareixent i es comença a sentir alguna cosa.
• Aquesta primera sensació de ser "sorda" és semblant a la que tenim de ceguesa, quan passem d'una estança amb un nivell de lluminositat alt a una altra d'un nivell molt més baix.

D.M.P. El Disseny amb el So. Assignatura de doctorat. Curs 1993/1994.

També m'emporto el diari de Barceló a l'Àfrica i un llibre de poemes de la Dickinson. Ah, no és això la felicitat?

Feines pendents

• Inventar una aspiradora que no faci soroll.
• Avisar del risc d'escoltar música massa forta amb auriculars petits (earplugs).
• Tornar a fullejar el llibre de Perejaume, Els cims pensamenters, i esperar que arribi a la biblioteca del barri.
• Elaborar més uns temes pel quadern que tinc encallats: (1) els detritus sonors vocals i la Language Removal Services; (2) quants sons podem escoltar alhora?; (3) els sons perduts: seguir i ampliar la llista, lligant-ho amb els treballs de la WFAE i en Murray Schaefer.

Concert de violí

La música brolla. S'alça i es dispersa. Entra per les orelles i per la pell. Pels ulls. Per les mans. Cauteritza les ferides i els murs escostronats. Apaga les flames. Mou les branques dels arbres talats i convertits en cendra. En fum. Com si fos una fulla, recull les llàgrimes i les diposita sobre la por per ofegar-la. Penetra. Dol. Cura. Pinta l'interior de les parpelles tancades amb tots els colors del dia. De la nit. Brama o xiuxiueja. S'alça i es dispersa.

El silenci dels arbres, d'Eduard Márquez. Empúries, 2003.

Veus

Jo tallava verdura a la cuina quan vaig sentir les veus a la porta del carrer. La d'una dona, tan brillant com el llautó brunyit, i la d'un home, tan greu i fosca com la fusta de la taula on treballava. Eren la mena de veus que no sentíem gaire sovint a casa. Hi podia sentir catifes luxoses, a les seves veus, llibres i perles i pells.

La noia de la perla, de Tracy Chevalier. Traducció d'Ernest Riera. La Magrana, 2001.

Bones vacances!

El mesclador, servidor de vostès, ha acabat la mescla de Hipnos, primer film de David Carreras. Final feliç i satisfacció. Molt instructiu, com sempre.

Les vacances d'estiu són a prop i espero retornar amb energia a primers de setembre. Donant un cop d'ull als darrers escrits, és fàcil veure com són d'avorrits i eixuts. Li he de donar la volta. Almenys pels tres lectors que crec que em segueixen (o no), esporàdicament.

Bones vacances!

Muntatge i Mescla (so en cinema).

Muntatge de so i mescles, dues etapes en un mateix procés: la postproducció de so en cinema.

Dues etapes que, cada cop més, s'entrellacen, s'entrecreuen. Durant el muntatge també es mescla, necessàriament. I durant la mescla també s'edita, es munta, inevitablement. Muntadors (editors) que poden esdevenir bons mescladors. I mescladors que poden muntar bé, sabent que n'esperen.

A través dels anys, ha augmentat la complexitat del so dels films. Fins i tot al nostre país. Ho ha facilitat - o n'és la causa? - l'extraordinària capacitat dels nous equips digitals per l'edició i manipulació del so.

Creació-muntatge-mescla. On són les fronteres? Ens calen? Em sembla que cada pel·lícula dicta la forma i densitat de les seves pròpies estructures internes.

Zehar

Zehar, número 53 de la revista electrònica d'ARTELEKU, és un recull d'articles, Perspectivas de la escucha, amb Esther Ferrer (del grup pioner ZAJ), Enrike Hurtado (sobre la influència del software en la producció musical), Francisco López (la música electrònica i el rebuig a l'escenari). Interessant.

Llistat de DVDs

En Jordi, doblador, s'afegeix a una llista de DVDs, nascut d'una conversa a les postres d'un dinar mentre es treballa amb una peli. Ah, que poc costa animar a un mesclador!

Compulsió

El mesclador porta uns dies atrafegat. Tot i que s'havia proposat escriure més sovint, encara que fos curt, no ho pot complir. Però el dissabte, el mesclador va sortir de la closca i va anar a comprar-se set DVDs! La causa? La conversa del dinar del divendres amb l'equip de la peli que està mesclant. Vàrem començar una llista de tres DVDs per endur-nos a la platja deserta (es descarten els títols clàssics o super-clàssics).

• muntador de imatge: Sexto sentido, Blade Runner, Barry Lyndon, Padrino;
• muntadora de so: El Gran Azul, La vida de Brain, All that jazz;
• mesclador: El Pacient Anglès, Snow falling on cedars, A bout de souffle (Al final de l'escapada).

Després varem fer la llista amb els DVDs de pelis que ens han agradat. El muntador de imatge va començar: Requiem por un sueño, El club de la lucha, The Game, Seven, El nombre de la rosa, El quinto elemento, American Beauty, Magnolia, Memento,... Ja no va parar de dir títols. El cervell se li va disparar i la llista s'allargava mentre ens recordava els detalls d'una i de l'altra.

La compra compulsiva de l'endemà va resultar inevitable. El mesclador intentarà escriure més sovint, encara que sigui curt.

Cançons, danses i poemes

Entre els indis pellroges, els poemes pertanyien a un individu, clan o tribu. Hom havia de pagar si volia cantar un poema aliè. Entre els chippewes els cants eren comprats per sumes considerables de diners. Un indi navajo deia: Jo sempre he sigut pobre. No conec cap cançó".

(Extret de l'Antologia de la poesía primitiva, d'Ernesto Cardenal. Alianza Editorial, 1979).

El poble canta perquè canta. Ai d’aquell que mai canta una cançó. Qui canta els seus mals espanta.

(Extret del Cançoner, de Joan Amades. Salvat Editores. Barcelona, 1982).

Coses a fer (To do): aconseguir 2 llibres de poemes, traduïts. Els Cants de Leopardi per Comadira, i el de Seamus Heaney per Subirana. Vegi's l'escrit.

El so de les paraules també alimenta al mesclador.

Vida de mesclador

He arrencat mescla. No és tracta d'un títol de doblatge, sinó d'una pel·lícula original, com En la ciudad, Les mans buides, Entre vivir y soñar. Il·lusió, energia, capbussament en el món de l'altre, concentració total.

Sempre sembla com un examen. Mai res es repeteix. Cada cop és nou. Les eines, poderoses, s'afinen i esmolen molt, però l'objectiu es manté: el que es projecta t'haurà d'atrapar, emocionar i sacsejar - si cal - com el millor conte que t'hagin explicat de petit. I això costa. No sempre coincideixen les idees i propostes. Entendre i copsar el so que busca el director, això demana - entre d'altres coses - una barreja especial de personalitat i humilitat. I no sempre s'en té prou. Ni d'una ni de l'altra.

Després d'una jornada difícil, cadascú troba forces en petites coses. Una de les meves és el DVD Snow falling on cedars (Mentre neva sobre els cedres) de Scott Hicks. Quan vàrem preparar els diàlegs de la versió doblada, fa uns anys, recordo que em quedava els migdies (mentre els demés dinaven) per veure-la bobina a bobina, seqüència a seqüència, meravellat pel treball del so. Prenia notes, Escoltava i tornava a escoltar, com avui, els diàlegs que es fonen uns amb els altres durant el judici, els grinyols del vaixell i els de la sala del judici, i la netedat, economia i força del muntatge sonor i la bellesa de la mescla!

Com un que té set i pot beure, així em sento i per això ho escric.

Cinema?

Com és el cinema que fem? La nostra indústria és forta? Valenta? Innovadora? Arriscada? Comercialment llesta? Tenim productors experimentats? Potents? Autònoms? Professionals? Cultes? Es fan films (se'n poden fer?) sense subvenció ? S'escriuen bons guions?

Sempre he pensat que fer una pel·lícula és molt difícil. El procés és llarg i el cost és elevat. I jo només visc una de les etapes finals: la mescla del so que anirà als cinemes. No és tan fàcil tenir un bon balanç entre l'autor i la seva idea (en plural, si cal) i els successius equips que l'ajudaran a prendre forma. Cadascú en serà autor, hi participarà. Es farà seva la idea, la història. El motor que mogui tot el projecte ha d'estar molt ben portat, en un equilibri portentós una mica zen.

De moment i sotto voce, em pregunto: (a) si cal fer tants films, i (b) si tanta imatge que prèn forma no ens estova la nostra pròpia capacitat d'imaginar, aquest potencial per a la fabulació.

Aprenent a fer la feina

Un tècnic de so de rodatge ha de gravar, bàsicament, la veu dels actors. Acostumen a ser dos en un equip. Un d'ells segueix l'actor, amb un micròfon a la punta de la perxa, com una canya de pescar.

Els començaments de Jack com a perxista (boom man) van ser en una peli amb un ventríloc, en Max Terhune, que feia parlar un ocell. Jack volia fer la feina millor que ningú i quan parlava el ventríloc li dirigia el micròfon, i quan parlava l'ocell, enfocava l'ocell.

Al cap d'una estona de seguir-los als dos, en Jack no entenia la mirada creuada i incrèdula del ventríloc. Pensava: "Ei, estic fent una feina perfecta!. Què passa?". Al girar-se es va adonar que la resta de l'equip estava morint-se de riure, histèrics.

En Jack Solomon va seguir i en gairebé 50 anys va ser nominat sis cops per l'Acadèmia i va rebre un Oscar per Hello Dolly. Altres títols: El Alamo, El Cid, Els set magnífics, El graduat, King Kong, Patriot Games.

Embarrat (codi 128)

Trobat a Posworld.

Jordi Brau, actor.

Jordi Brau, la veu doblada de Tom Cruise, Kenneth Branagh, Tom Hanks, Robin Williams i Nicolas Cage (entre altres), reflexiona sobre la seva feina i escriu:

Trobo absolutament necessari escoltar la versió original. No tant sols per saber com diu les coses l'actor, sinó per trobar el lloc on timbra i ... el matís, tal qual... el MATÍS... aquell o aquells petits detalls que, com unes pinzellades suaus, donaran credibilitat - si els saps trobar - a la versió doblada. I faran que puguis donar un toc diferent als personatges. De fet, moltes vegades no canvies la veu, canvies aquest matís.

A mi sempre m'ha agradat escoltar. La música em fa plorar. Hi ha moments musicals concrets que em fan plorar quan els escolto. Per exemple, el Vivi, ingrato de Roberto Devereux (Donizetti) cantat per la Callas. I els utilitzo en la memòria moltes vegades a l'hora de interpretar. És com si treballés una "memòria emotiva" stanislavskiana, però sense buscar el record d'una imatge, sinó d'una música o d'un so. I això incideix molt en la respiració que és la base absoluta, el control perfecte per a saber donar les intencions. De fet, doblar és respirar interpretant al ritme d'una altra persona.

El senyor Brau fa de la seva feina un art. I no és gens fàcil.

Abús sonor

Dos temes, en l'àmbit sonor, pertorben força al mesclador:

1. el nivell del soroll ambiental: trànsit terrestre i aeri, electrodomèstics, home-cinema, etc i
2. el nivell massa alt del so de molts films: afecta al públic i afecta als mescladors, perillosament.

Tanmateix, l'estiu arrenca amb Sant Joan. Fogueres, petards, traques, coets, bengales, piules, trons, fonts. Celebrem moltes festes, però aquesta és especial. Malgrat la tabarra del soroll, el fum, l'olor a pólvora i l'enrenou, emociona de veure tants terrats guarnits, tantes revetlles petites particulars i tantes il·lusions adolescents, oi?

Veus, sons i sorolls a Barcelona.

Un llibre apassionant de Montserrat Roig s'obre per la pàgina 226:

Diuen que entre les parets d'una casa, hi poden haver quedats empresonats els sons d'algunes veus.[...] Però també la ciutat té veus que han quedat empresonades entre les cases enrunades, als contraforts de les esglésies o a les xemeneies de les fàbriques antigues. Tanmateix, és més difícil de sentir-les. Els sorolls de la ciutat les fonen en un simulacre de no-res. Com si cada dia el brogit nasqués i morís sense deixar cap petjada.[...]

Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991. Montserrat Roig. Edicions 62. Barcelona, 1992.

Corpus, a quarts de nou del matí des d'un sisè pis.

Orenetes en ràfegues (enrafegades?). Una porta metàl·lica que s'alça. La moto tomba la cantonada. Trànsit continu de fons. Si es veu passar algun cotxe, és una remor suau. Si és un camió o una furgo, peta més. Parrupeig de coloms des de les teulades properes i d'algun cau entre les parets de maons. Un veí pica. Un bebè plora insistentment, però no molesta. Cap so molesta ni fereix. Es mantenen a distància, respectuosament.

Knud i el cant de la terra

He retrobat Knud Viktor. Fa uns quants anys vaig llegir i guardar un article d'un home que enregistrava corcs, cargols i formigues, i es fabricava els seus micròfons amb materials de recuperació. Un danès que omplia una cova de fils per sentir el cant de la terra.

Va arribar a la Provença el 1961 per pintar, però va quedar enlluernat pel cant de les cigales, que desconeixia. I va començar a gravar-ho tot: roques que es desprenen, vent, gotes d'aigua, cucs menjant pomes, el so dins un niu durant dos mesos, etc.

Una formiga de Knud Viktor (0:04)

Knud tenia por que es perdessin aquells ambients sonors que l'impressionaven tant. Ha anat fent discos, ha col·laborat amb l'ensenyament, ha sonoritzat exposicions i, amb els anys, ja és una mica més conegut.

Els sons naturals són més violents i més salvatges. L'espai sonor és més realista. Més que una foto, una pintura o un film. Una foto és una transformació, un procés abstracte. La matèria sonora és la única que resta idèntica a ella mateixa. Un enregistrament és una conservació, un retardament. El timpà vibra de la mateixa manera. És per això que ens arriba d'aquesta manera, tan profundament.

(NOTA - L'enllaç ha estat actualitzat - juny 2020)

La mà i l'arquet

Sembla ser que l'any 1901 en Pau Casals era de tournée als USA. Durant una excursió a una muntanya de San Francisco, una roca es desprengué i com ell ho va veure venir, 'només' li xafà la mà dreta. La seva pròpia exclamació va ser: Gràcies a Déu, ja no tocaré més el violoncel.

Tocar un instrument amb una plena consciència de la responsabilitat que hom assumeix vol dir tornar-se el seu esclau per tota la vida. Sense comptar l'emoció esgotadora d'abans dels concerts. que m'ha fet patir tant. Jo tenia en perspectiva altres activitats: la composició, la direcció d'orquestra.

Tenia uns 25 anys i després de tres mesos en una clínica i un temps de recuperació va tornar a donar recitals.

Converses amb Pau Casals. Josep M. Corredor. Biblioteca Selecta. Editorial Selecta. Barcelona, 1967.

Moviments casolans (1)

• Omplir un cassó d'aigua i donar-li un copet lateral mentre se'l sosté amb el mànec.
• Gratar suaument una paret, amb l'orella ben enganxada a la superfície.
• Gratar-se el colze o el cap.
• Les claus es gronxen al pany, fregant la fusta. Fins que s'adormen.
• El vi omple una copa. Turbulències - sonores - en l'extrem obert de l'ampolla.
• Intentar el més gran espetec girant un full del diari.
• Quina és la porta que grinyola o es queixa més? És la d'un armari?
• Ajuntar uns quants despertadors en marxa. Ritmes sincopats.
• La planxa esbufega, la cremallera transita. Un tren.
• Les anelles de la cortina de la dutxa esperen una mà musical.

Calla! Tishe!

Ahir, dissabte, vaig pescar al Canal 33 el documental Calla! de Victor Kossakovsky.

Filmat durant tot un any des del seu apartament a Sant Petersburg. Les obres de reparació al carrer i als edificis, la pluja, la neu, els nens, els vianants, els enamorats, la policia, els vells, els operaris fent, desfent i tornant a fer. I com la pols, les fulles dels arbres o un globus desinflat fan una dansa. Un so senzill, directe i amb la mínima manipulació. Poca música. Vuitanta minuts de bon documental.

No us perdeu la repetició que faran demà, dilluns dia 31, a les 00:08. Deixeu el VCR gravant i després ja li donareu un cop d'ull.

TVC

(Diumenge, quarts d'onze de la nit) Acaben de passar un resum de 100 programes de Silenci? al Canal 33. I després toca un altre resum d'Afectes sonors. Els tornen a fer els dies entre els dies 2, 3, 4 5 i 6 de juny! (consultar horaris)

Futbolí

Llegeixo a Sota la pols de Jordi Coca (ECSA, Proa i Columna, 2001):

(...) Quan el Ramon jugava amb algú de nosaltres se solia passar la pilota d'un jugador a l'altre, la feia avançar tot arrossegant-la i, gairebé sense que te n'adonessis, te la clavava a la porteria amb un xut sec. En sabia molt, de jugar a futbolí, però aquell dia ho tenia més difícil ja que l'altre, així que tenia la pilota, la llançava amb força contra una de les bandes i la recuperava amb els davanters. Llavors el Ramon col·locava el defensa i el porter de tal manera que semblava impossible que ningú li pogués fer un gol, i es concentrava, però l'altre xicot feia lliscar la bola com si res fins als fons del calaix. Aquell soroll d'una cosa pesant que rodolava per les entranyes de la màquina sempre m'havia agradat.

L'endemà, al diari, hi trobo una entrevista a Alejandro Finisterre, inventor del futbolí. El va construir a Barcelona i el va patentar a començaments del 1937. Va perdre la patent fugint a França passant els Pirineus a peu, plovent. El 1948 s'assabentà que un company de l'hospital l'havia tornat a patentar a Perpinyà. I amb diners que li donà l'empresa que els fabricava va emigrar a l'Equador.

Li demano un so de futbolí a l'Albert M., amic tècnic d'enregistrament de so directe de les pelis i muntador de so. Me'l passa, en trio un tros.

Futbolí

Textos: Juan Ramón Jiménez

L'amic Gonzalo segueix pacientment i nocturna(ment) aquest quadern. Ho comenta, afegint una estrofa recordada d'un vers de JRJ:

A lo azul, en los jardines llenos de faroles rojos,
los ayes de los violines rayan de luces los ojos.

Les estrofes recordades, les cançons, les tonades, els aires, les olors, les mirades, els colors, les ombres. Recordades, tornen a ser.

Aqui es pot escoltar a Juan Ramón Jiménez.

Afectes sonors

Aquesta nit de diumenge he vist per televisió L'origen dels sons, el capítol 6è de la sèrie Afectes sonors (Canal 33). Magnífic document. Inventiu en el sonor. Clar i didàctic en les imatges. I respectuós amb els entrevistats: luthiers, afinadors de pianos, tallers per a instruments musicals. Plaent. Mesos i mesos dissenyant i fent les peces d'un orgue que s'anirà provant tub a tub, fins el dia de la seva estrena. Olorar el piano.

Notar quin afecte se li té a l'instrument. Ser capaç d'afinar un piano envoltat d'altres sons, alguns d'ells musicals. Estudiar els violins: lleugers, els italians; amb veu de nas, els francesos; durs, els violins alemanys.

I la botiga Parramón. Les vegades que he pujat al pis del carrer del Carme, per comprar cordes de guitarra, de mandolina o, senzillament, per tafanejar!

Un bon amic que vivia a Eivissa, ara ja en fa una colla d'anys, tenia un piano. L'afinador venia de Palma cada dos o tres mesos i en arribar posava un anunci per fer-ho saber a tothom, indicant a on se'l podia localitzar. Calia estar atent.

Una illa és una illa. I és ben sabut que hi ha illes més grans i illes més petites.

Textos: Garcia Lorca (2)

Réplica

Un pájaro tan sólo
canta.
El aire multiplica.
Oímos los espejos.

Poemas sueltos, en Obras completas. Tomo I. Aguilar, XXI edición. Madrid, 1980.
Llegit en un article de Llorenç Barber, músic campaner i plurifocal, i retrobat a Poesía y prosa.

Textos: Garcia Lorca

El grito

La elipse de un grito ,
va de monte
a monte.

Desde los olivos
será un arco iris negro
en la noche azul.

¡Ay!

Como un arco de viola
el grito ha hecho vibrar
largas cuerdas del viento.

¡Ay!

(Las gentes de las cuevas
asoman sus velones.)

¡Ay!

Extret del Poema de la siguiriya gitana, dins el Poema del Cante Jondo.
Antologia poética. Federico García Lorca. Plaza & Janés Editores. Barcelona, 1994.

Textos: René Char

El mesclador ha estat dues setmanes immers en la feina: la mescla d'un film - comèdia romàntica amb Carmen Maura. És hora de recuperar l'alè. Llegir un poc de Char acostuma a ser, per a mi, una bona estratègia.

"Ja és aquí!" Són les dues de la matinada. L'avió ha vist els nostres senyals i redueix l'altitud. L'oreig no destorbarà el descens en paracaigudes del visitant que esperem. La lluna és d'estany viu i de sàlvia. "Això és l'escola dels poetes del timpà", xiuxiueja Léon, que sempre té la frase adient per a cada situació.

Els fulls d'Hipnos, de René Char. Els llibres de l'Escorpí. Edicions 62 (1992). Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.

Música al cinema

En cinema sempre es treballa en base als tres grups d'elements: el diàleg, els efectes de so i la música. Entre els dos primers no hi ha frontera clara: m'agrada. Però, gairebé sempre, la música se'n va i s'aparta sense deixar que els sons s'hi acostin. I el seu ressò pot durar massa.

Tanmateix, és cert que amb la música és més fàcil 'assignar', afirmar, assegurar el to de les seqüències. Qui és el valent que puja al trapezi sense xarxa?

Nit (2)

Silenci nocturn,
que s´ha adormit el més petit.
L’espiral de moviments s’ha aturat.
En el comandament del pis: Pausa.

Temps perquè ens arribi la quietud,
mentre al cel disposen l’escenari per demà.

M’espero una mica més.
I m’adormiré amb l’escàndol
del camió gegant de la brossa.

Matsuo Basho i Octavio Paz

El poeta Basho visita el temple Ryusyaku. Després ho escriu (descriu).

El templo estaba construido sobre la roca; sus puertas estaban cerradas y no se oía ningún ruido. Di la vuelta por un risco, trepé por los peñascos y llegué al santuario. Frente a la hermosura tranquila del paisaje, mi corazón se aquietó:

Tregua de vidrio:
el son de la cigarra
taladra rocas.

Sendas de Oku, de Matsuo Basho. Versió castellana d'Octavio Paz i Eikichi Hayashiya. Breve Biblioteca de Respuesta. Barral Editores. Barcelona, 1970.
A les notes finals (pàgina 122), Octavio Paz comenta, compara i justifica la seva traducció de l'haikú. Revelador. Interessant.

Dissenyadors de silenci

Dissabte 1 de maig > El Periódico > Opinió > Petit Observatori > Quan és millor el silenci. (Es pot consultar gratuïtament fins dissabte que ve.) L'Espinàs escriu sobre els acordions al metro, la música de fons a les fires i de la dificultat de les converses als restaurants. No hi ha prou silenci(s). No sabem fer-los, construir-los. Acústica, civisme, arquitectura. Ras i curt: ens falten dissenyadors de silenci, ja ho diu l'Espinàs.

Temps d'orquestres i estudis.

No fa gaires dies, ens vam trobar tres dels que treballarem a l'estudi de gravació Gema-2, avui desaparegut, del carrer de Sardenya (Barcelona).

Ens varem reunir a l'estudi que ara té en Jordi Vidal en un soterrani majestuós d'un edifici de la Via Laietana. És un tècnic finíssim d'enregistrament especialitzat en grups de jazz. Els músics graven totes les peces que han anat tocant en els bolos, abans que el grup es desfaci per formar-ne d'altres. Entre tots, ajunten un grapadet d'euros i van a veure en Jordi. Al sortir s'emporten una cinta que potser un dia alguna petita discogràfica editarà.

Vam xerrar de micròfons, d'anècdotes amb els músics, del mestre Josep Casas Augé (un dels socis de l'estudi), d'en Burrull, d'en Roda (que ja no pot fer de músic), de cantants, de taules de mescla i de les nostres trajectòries vitals. Asseguts al costat del piano de cua, tapat i protegit, i dels peus amb els micros, arrenglerats al costat de la paret de roca.

Començar d'aprenent a Gema-2 consistia, entre moltíssimes altres coses, a rebre d'en Rafael Poch (cap tècnic i principal mesclador) un dibuix de la sala on es marcaven els llocs on col·locar els micròfons per a la propera sessió de gravació: els Neumann KM-86, U67 i el SM2 (l'estèreo), els RCA de cinta, els 451 d'AKG, els 421 de Sennheiser, etc. Calia deixar els cables de micròfon ben endreçats amb les corresponents fonts d'alimentació. I els auriculars amb les caixes de distribució, veritable niu de problemes. Provar els micròfons i les línies cap a la taula de mescles i, amb sort, anar a dinar.

Més tard, la buida sala de l'estudi s'anava omplint amb fundes d'instruments, abrics i converses. Els músics afinant. Les partitures als faristols. I el director al centre, a punt de fer volar coloms. Escoltar una orquestra en viu i després entrar a la sala del control és un exercici extraordinari d'humilitat. En el meu primer dia, pel matí, vaig quedar clavat, encisat: en Casas Augé dirigia els músics pel disc Festa Major de La Trinca. Un bon començament.

Per cert, em sembla que el company de Tacet és músic (viola) de l'Orquestra Simfònica del Vallès. Magnífic!

I del Vallès a la Vallès: aquest mestre Casas Augé, extraordinari conversador, en parlava molt d'en Pujols. Seguirem.

Textos: Brian Eno (2)

Idees i recursos

• Canvia el rol dels instruments.
• Descobreix les receptes que utilitzes i abandona-les.
• Honora el teu error com si tingués intencions amagades.
• Talla una concepció vital.
• Suprimeix les ambigüitats i reemplaça-les per especificitats.
• Suprimeix les especificitats i reemplaça-les per ambigüitats.
• Mira l'ordre amb el que fas les coses.

Brian Eno (músic) i Peter Schmidt (pintor) es van adonar que tots dos utilitzaven un mètode semblant per ajudar-se en el treball de pensar i crear. Unes frases escrites en unes targetes o en un petit bloc, i que llegides a l'atzar recordaven o desvetllaven idees i camins de recerca i experimentació. Més tard es va fer una edició comercial (1975) de les targetes dins una capsa: les Oblique Strategies.

Textos: Brian Eno (1)

• Idees tangencials, no anar al moll de l'os.
• Els processos a l'estudi són lents, semi-agrícoles.
• No dependre de la darrera tecnologia.
• M'agrada el treball rutinari, deixa muntanyes d'espai per a pensar.
• Posa-ho allà on pugui ser trobat.
• Massa, massa d'hora i al final, insuficient (comentari sobre el clímax musical d'una cançó).
• No hi ha res pitjor que un començament brillant (deia Picasso).
• Com els intuïtius, que tenen una gran traça a començar coses accidentalment, però després topen amb dificultats per millorar-les amb el disseny.
• Les cançons que no depenen de la composició, depenen de l'execució.
• Ell és com un exèrcit, imparable. Jo sóc com una guerrilla, evitant les autopistes i esperant el bon moment per saltar.

Extret de A year with swollen appendices. Brian Eno's diary. Brian Eno. Faber and Faber, 1996.

Llibre comprat a Londres, el 1996. Diari de tot un any. Ple d'anotacions, feines a l'estudi, fent de músic, de productor, arranjador, artista de instal·lacions d'àudio/vídeo, etc. Me'l vaig empassar durant l'estiu i de tant en tant el repasso. Segueix aguantant. Les cites que he triat han patit una traducció casolana, però són útils per a mi.

Nit

Un llarguíssim so greu ha crescut, modulant, des d'un nivell i textura inapreciables, ambientals, fins a tenir una potència i profunditat prou consistents, a punt de desvetllar tots els veïns de l'edifici. Tensió a les dues de la nit.

Com un animal prehistòric, una canonada ha badallat, possiblement.

Sèrie ínfima

s
so
SOL
so
s

Platja

Una gavina, immensa, passa volant.
Ombra, estel i crit.
A la sorra, vora el mar, juguen els nens.

Incongruències

El mesclador es va adonant que els quaderns són per a escriure o per a dibuixar. Apunts, esbossos, idees, dades. Costa afegir-hi sons, mostrar-los, ensenyar-los, suggerir-los. I abans cal agafar-los, triar-los, escurçar-los i penjar-los al servidor.

El mesclador quan navega (tafaneja) també es cansa aviat (esperant) a l'hora de baixar sons i músiques. I no tothom navega. Ni tothom té ADSL ni en vol. Un camí una mica solitari. Si no hi ha sons, quina mena de quadern és aquest?

(Ha arrencat a ploure. Teulades, fanals, balcons. Plou de nit, d'amagatotis)

Textos: Pierre Henry

Tot el que sé, tot el que veig, tot el que escolto, jo ho trio i estructuro com un temps de sons.
Una trama que serà un lligam entre el passat i el futur. D'aquestes trajectòries en faig música.

Journal de mes sons, de Pierre Henry. Nouvelles Éditions Séguier. Paris, 1996.

Ripley i Morricone

Títols de crèdit als 10 minuts d'arrencar Ripley's Game. La concertista i en Malkovich a duo complet, o a duo curt.

Duo complet (1:31)

Duo curt (1:01)

Film irregular, estrany, escoltat en versió original (DVD). Les mescles d'en John Hayward (a Pinewood, Anglaterra) no són les meves preferides. La versió doblada sembla tenir més coherència, paradoxalment.

Apunts (3)

Mescles de cinema. Canvis imperceptibles. Canvis perceptibles.

No cal saber res del rodatge. Si darrere la porta hi havia 30 persones esperant, o si el soroll que se sent és de la pluja artificial, o si els grinyols del sòl són de tots els de l'equip, mentre segueix la protagonista. Em sembla que si no en saps res, podràs ajudar millor.

Quan més dónes, quan més subministres, menys demanes al que escolta. (Brian Eno)

G escolta la ràdio

El pianista G havia fet un enregistrament del Concert en Re menor de Bach i n'estava satisfet.

A casa, el tocadiscos se li havia espatllat i rodava més de pressa. Malgrat la seva oïda musical absoluta, es va acostumar a sentir-se en mi bemoll, mig to més amunt i, és clar, un pèl més ràpid.

Dos anys més tard i mentre viatjava en cotxe, a la ràdio donaven el mateix concert. Sabia que tres concertistes l'havien gravat i pensava que escoltava a X perquè trobava solidesa durant el primer moviment. A mesura que la peça avançava es preguntà: Per què no puc tocar jo amb aquesta convicció? Es va anar enfurismant amb ell mateix i durant el segon moviment va dir-se: Quin tempo tan meravellós!

Però després es va fixar en la manera com s'executaven dues appoggiatures allargades en el temps abans de la nota real, més curta: això només ho feia ell amb Bach.

Des del moment que s'adonà que per la ràdio donaven el seu propi enregistrament, va començar a trobar-li tots els defectes, fins que va apagar-la i va seguir conduint en silenci, emprenyat.

Extret i adaptat de Non, je ne suis pas du tout un excentrique, de Glenn Gould. Un montage de Bruno Monsaingeon. Librairie Fayard, 1986.

Sons gratuïts

Si necessitem algun so i no podem o no volem comprar-lo, hi ha llocs on trobar-los i copiar-los de franc. Només necessitem un diccionari d'anglès i una mica de paciència.

Des d'aquí es pot buscar on poden tenir un so determinat: findsounds

En aquests dos llocs hi ha llistats de webs amb sons gratuïts:

• webplaces.com/html/sounds
• filmsound.org/sound-effects

Sounddogs ven sons de moltes col·leccions comercials, però abans es poden escoltar amb baixa qualitat de so però que potser ens pot servir. Només cal copiar-ho a una altra màquina mentre s'està reproduint.

Webs amb sons gratuïts:

• sound-effects-library
• flashkit.com/soundfx
• prankcallsunlimited.com/freesoundeffects
• sightquest.com/free-stuff
• a1freesoundeffects
• partnersinrhyme.com/pir
• topdogwebs.com/audio_effects
• schoolsite.edex.net.uk/500/waves
• koumis.com/soundfx
• acoustica.com/sounds
• grsites.com/sounds
• soundamerica.com/sounds
• pacdv.com/sounds
• soundfx.com

Un so cada dia?

Le son du jour

Gravacions fetes per Jean-Charles Baudot amb minidisc. Cada dia un so, un ambient sonor. Sons frescos. Duren entre 0:30 i 1:30.

MY2K

Un diari sonor per l'any 2000. El projecte MY2K de Michael Peters va consistir en crear i gravar 10 segons de música (improvisada, composada, un so ambiental, etc.) cada dia de l'any 2000.

52 weeks

Cada setmana de 2004 conté un vincle-enllaç a una pàgina amb alguna gravació que no es pugui trobar a les botigues. Creat per Jan Turkenburg, un mestre holandès.

SOUNDBAG

Sounbag és un projecte de Rolf Langebartels. Una col·lecció de 140 ítems relacionats amb l'Art Sonor. Imatges, sons, frases, fotos, dades científiques, músiques, etc...

Crap Art

El projecte de Crap Art: un àlbum al dia. N'hi ha 104 de registrats. Regles: cal fer-lo en un sol dia, que contingui 20 cançons o 30 minuts, sense idees prèvies, sense assajos ni repeticions. Penjar les cançons a internet i evitar mp3.

Sound Chaos

Jeff McLeod. Cada dia de l'any 2000 grava 10 segons, que ara nomès es poden escoltar en el CD que va editar.

Apunts (2)

La fusta de pi fa massa soroll per cremar en una llar de foc. En un rodatge és millor l'alzina.

Una parella ha tancat les dues portes del davant d'un cotxe. A ella li ha sonat planc (un so clar, amb ressò), a ell li ha sonat cloc (un so sec i fosc). Per què?

Passen els vehicles desfilant per la parada del semàfor. Alguna bossa de plàstic peta i les fulles dels arbres fan tic-tec-tic-tec, rodolant.

A callar

Algú, o alguna cosa, ha augmentat la velocitat amb la que passa el temps? Algú, o alguna cosa, ha reduït els segons que conté cada hora? Hi ha alguna raó - nova, o vella i que desconec - que hagi accelerat l'acabament de la setmana? La feina es manté, impertorbable. El temps, senzillament, s'escapa. I punt. A callar, Casals.

Bibliografia

He començat un llistat de llibres sobre so: i la música, i el cinema, i el soroll, i la literatura, etc. Una bibliografia incipient que aniré ampliant, documentant, etc. El temps hi anirà afegint referències de tots tipus.

res-SÒ

No el so principal de l'objecte, sinó com sona al entrexocar-se amb altres objectes o superfícies, el so que fa abans/després de la seva funció bàsica com a eina. El so dins les capses i calaixos. Arrossegar una cadira, plegar un paraigua, dos gots que es toquen, el frec dels texans en un passadís, la roba de la infermera mentre puja la persiana, el túnel del metro sense metro. El contrast, la variació, la diferència. El silenci a la feina quan ets dels darrers a marxar, tard i de nit.

La Tina comenta (del so de les tisores):

(...) el soroll de les tisores en dipositar-les sobre el taulell del voltant de la màquina de cosir (quin so-roll que feia!!) volia dir que ja tocava anar a la cuina a preparar el dinar. Era un so ple d'esperança, esperança que fes macarrons.

El so, el res-SÒ i els macarrons!

ti-SO-res

El so de les tisores li era plaent. Les recordava de l'àvia modista, del barber de sota casa, dels dissabtes retallant fotos de diaris. Sense proposar-ho s'en va fer una bona col·lecció. Abans dels catorze anys ja era aprenent - pinxu - en un restaurant del centre. El seu millor amic tenia una botiga de ganivets, tisores, navalles i estris d'afaitar. Però no suportava gens bé el so de l'esmolet. L'esgarip de la mola el posava frenètic. Va anar a veure l'Eduard MansTisores / Edward Scissorhands tants cops que ja el deixaven entrar de franc. Detestava les navalles suïsses multi-ús: cursilàndia. Quan vaig deixar de tractar-lo em va quedar el so de les tisores, el ritme del tall de cabells, el frec llarg i ondulat al escurçar dos dits els pantalons i, també, l'olor de les caixes de cartró amb les que guardava els millors exemplars de tisores.

Camioner

Gralles i teulats
horitzó, llunyania,
crit de tenores.

Haikús del camioner, de Dolors Miquel. Edicions 62-Empúries, 1999.

Sobre la música (les músiques) al cinema

Música, preludi d’altres músiques. Ull a les músiques xivates, delatores, confidents: totes s'avancen. Si indica i avisa massa sobre els finals de seqüència i et prepara els canvis a venir...

La música valenta estirarà amunt, pujarà el to. Alè. Tensar l'arc.

Música suau, de fons, remor de mar, rierol. Lleugera, fina, gelada, calenta, destructiva, volcànica, pesant, esbiaixada, emboirada, contundent, tímida, poc concreta, plagiada, infumable, fantàstica... Música transparent.

Maneres de mesclar (so, música, film...)

• (a) mesclar amb acostaments successius; vàries passades; massatge; lectura-pausa-lectura; del global al detall i retorn al global; ritme de seqüències; edifici horitzontal; permetre, fomentar i aprofitar l'error; obertura; antenes; fluïdesa...

Possibilitats immenses. Perill de saturació. Dificultat de tria. Necessitat de temps i perspectiva. Opcions massa diferents. Troballes interessants possibles.

• (b) resoldre i acabar cada part a mesura que es presenten; una darrere l'altra; un edifici vertical; un mínim to general manté la construcció a manera de kit...

Correcció assegurada. Avorriment possible. Pressupost assolible. Estrena immediata.

• (c) qualsevol altra manera de mesclar que barregi les anteriors i/o les ignori i/o les superi.

Xiular (1)

Hi ha una època en la que s'aprèn a xiular, dia rere dia i donant la tabarra als veïns. La meva peça d'entrenament era el tema de la pel·li "El puente sobre el río Kwai":

El puente sobre el río Kwai (àudio exportat d'arxiu midi)

Xiular eixampla i ventila els pulmons. Xiular té un cert poder màgic, exorcitzador. Xiular és de nens o desvagats. Xiular no fa pels adults responsables...

[Diuen: Correlec: correu electrònic. Mel: missatge electrònic.]

(NOTA - juny 2020 - Post editat: midi exportat a àudio mp3)

Sense accés. Sense oblidar.

Durant dos dies llargs i fins ara (migdia de les eleccions) no he tingut accés a aquest Quadern de sons. Poca cosa, o gens, hi hagués pogut escriure. Ja n'hi ha que ho fan abastament. Tristor, ràbia, emoció, reflexió, converses, llegir, esperar, mal treballar, temor pels pares, pels fills, pels altres... I aquest matí, votar. Com un alliberament. Com un crit profund. Clam.

Un dia, treballant, se'm va ocórrer pensar com es podia estar mesclant una pel·lícula i oblidar les imatges brutals dels nens en la misèria. Em sembla que l'única resposta possible és que no s'ha d'oblidar res. I viure i treballar amb la més sencera contundència, totalment. Sabent que la més petita cosa que un fa, diu i pensa, afectarà als demés, a tot i a tothom. Vull tornar a tenir l'esma de parlar sobre els sons i la seva exploració. Amb ganes i sense remordiments. Sense oblidar res.

Ensorrament

Madrid!

Descans

Anar sempre amb l'oïda atenta pot arribar a encarcarar, enrigidir. Esgotar i ensordir. Ensopir i enfollir. Cal la pausa i el descans. Cal afluixar de tant en tant. Avui - onze de març - descansaré (una mica).

Escoltar sense escoltar, un aprenentatge difícil, llarg i una mica zen.

PD.- Aquest post està escrit la matinada abans del desastre de Madrid.

Temps

(Sempre)
El brunzir del temps, motor elèctric,
lliga tots els instants, de vetlla i de son.

(Cuina)
El temps és com tallar fina la verdura.

Sant Pere de les Puel·les (pendent).

L'amic Gonzalo, en la nota del passat 2 de març sobre el sortir de casa sense voler perdre's res, comentava:

Y hay campanas. Muchas campanas. Algunas de ellas anhelantes y tristes quizá porque nadie quiere recoger y perpetuar su sonido. Hasta que ese tañido se convierta en un latido en blanco y negro y tengamos que asistir a la Audioteca para escucharlo. A prop de casa meva els festius a las dotze no podem parlar. Les campanes manen.

És cert, fa mesos que vaig sentir des de casa seva les campanes - tan aprop - de l'església de Sant Pere de les Puel·les: Qualsevol dia vindré a gravar-les !. Al mesclador-escoltador se li acumulen les petites feines, pendents, sofertes i callades.

Apunts (1)

És interessant l'efecte que es deriva de l'aparició d'un so que estava emmascarat, cobert per un altre de més fort o que coincidia en la mateixa zona de l'espectre sonor. Sorgeix el tic-tac d'un rellotge de paret, o una música suau del veí, o el propi caminar...

Dos sons que es poden fer mal: (a) a la cuina, fregir; i (b) algú entra amb un ram de flors embolicat amb paper de cel·lofana. (Exemple de En la ciudad, de Cesc Gay).

L'escolta i la il·lusió

John Gregory, compositor i director d'orquestra, explica com sí té en compte les propietats del mecanisme de l'escolta humana quan composa. I diu que 'escriu per al micròfon' de la mateixa manera que també escriu pensant en les característiques de certs músics instrumentistes.

Quan ho escoltes en viu, l'oïda li dóna sentit a tot sense haver de pensar-hi, però tan aviat com passa a través dels micròfons i surt dels altaveus, ja no és tracta de so, és àudio, si entén que vull dir. Cal força processament per a fer-se una aproximació de l'actuació original. Un fa el millor que pot.

De l'article de Dennis R. Ciapura a la revista Recording Engineer/Producer (Novembre 1989), Audio Fidelity: The Grand Illusion

Metamorfosi

Exercici de metamorfosi sonora (0:49)

Del teatre dels humans al teatre de la natura.
Mescla feta només amb el joc del nivells (volums) de 3 sons de CD.

Notes breus

(1)

Ja tinc el Diccionari d'onomatopeies, de M. Riera i M. Sanjaume. (Edicions 62. El Cangur / Diccionaris. Octubre 2002). Magnífic. Quina feinada més ben feta, i quantes llistes i consultes ens estalvia!

Potser un dia es pot arribar a fer un Diccionari de sons i sorolls. En paper, en línia, escrit, visual o escoltat. Diccionari de referències, d'acostaments, d'idees, eines…

(2)

A "El Periódico de Catalunya" d'avui, diumenge, un article sobre L'últim esmolet de l'Eixample (pàgina 43). Ricardo Pérez, ganiveter ambulant d'Ourense.

Un esmolet al Port de la Selva (estiu de 2000)

(3)

Al dominical del mateix diari, Isabel Coixet escriu l'article Van Damme Hirakata, l'escoltador. Una tarda en una plaça d'un barri de Tòquio. Un home s'asseu a escoltar a qui desitgi parlar-li. No diu res i escolta. La necessitat de parlar i que algú escolti.

D'on surt aquesta història? És una anècdota escoltada, llegida, 'vista' al cinema, o imaginada?

Textos: Antonio Colinas (3)

Colinas segueix amorosint i energitzant amb els seus escrits menuts i reflexius.

¿De dónde brota este silencio absoluto de la mañana? Todo calla. No se oye ningún pájaro. Los árboles están como muertos. Nada oímos, pero es como si todo se nos comunicase. El verdadero silencio se oye. El sonido del silencio es la total y madura plenitud del ser.

Tratado de armonía, d'Antonio Colinas.
Tusquets Editores. Cuadernos Marginales 113. Barcelona, 1991.
(Pàgina 88).

El mesclador troba que fer un enllaç amb un arxiu sonor de matí-bosc-silenci-calma xafaria aquell so que li naixés a cadascú: el so imaginat, el so més poderós i suggestiu.

Pont de Varsòvia

Tros de conversa enmig de la festa d'un premi literari:

- I de la música, què me'n dieu? Què passa amb la música?
- Fa molts anys que no apareix cap gran compositor.
- I això per què?
- Perquè ja no existeix el silenci.
- Ah.

Pont de Varsòvia, pel·lícula de Pere Portabella, 1989-90.

Operació

Hi ha dies en els que no em vull "perdre res-de-res". Surto equipat amb el quadern de notes (as always), el gravador minidisc portàtil i la petita càmera digital fotogràfica, camí de la feina. Massa trastets per tan poca estona.

Fer fotos demana una altra manera de caminar. Gravar ambients i sons demana no tenir pressa i acceptar-aguantar al senyor Murphy.

Ser un caçador. Ser un pescador. Esperar. Ensumar. Anar equipat però lleuger. Conèixer la presa. Atent, però sense tensió. Antenes sintonitzades. Conèixer l"Art de la guerra" de Sun Tzu.

I tanmateix, no donar massa importància a tota l'operació.

Decca

Il·lustració a l'interior d'una capseta de la Decca, plena d'agulles de gramòfon pels discos de 78 rpm.

De les agulles d'acer al raig làser, de moment. Els discos segueixen i seguiran rodant, potser.

4n4m1t4p232s

Aaah; aaah-rah; ai; argn; arrrg; atxsim; auix; badrum; bang; barrabum; beee; bim bam; bling; blong; blorrrs; blub; blurg; boïng; bong; braoum;brmmbrrhum; bub bub; buéeeh; bum; bzzz; cataclec; catacrec; catric catrac; clac; claïng; clang; clap clop; clin clin; clounch clounch; coucatacloc; crac; crec; cric crac; cricliclic; crisss; croc; croiiic; cucurrucu; ding dong; djiw; dzing; dzing; ecs; ei!; ffft; ffou; ffuuu; flatx; flitch; flup; frak; frrt; fwom; ganing ganong; guau; gluc; glú glú; grat grat; groooar; grouchtmeu; grrr; ha ha ha; heu heu; hiiik; kikirikí; kraaak; kraik; krassh; krîîk; kruhuuur; mec mec; meeeu; miam miam; miau; muuu; ning nang; noc noc; nyac; nyam; nyeeeec; nyieeec; ouwaf..waf; ow; paf; pak; pam; patapam; patapum; pchhh; pchuiiit; pée; pef; pfff; pioc; pipirripi; piró piró; piu piu piu; platch; plim plam; plitch; plop; plotch; plutx; po po; poc; pow; psss; puf; ptooey; pwet pwet; pxxxt; quac; raaac; raaac; rac rac; racataplam; recccc; reuh; rin ran; ris ras; ron ron; rrroar; rrrr; schiii; scratch; scriiitx; slam; slurp; snif; skunch; splash; splush; stak; ssxxxxrrup; tactactac; tap; tchak; tchok; tic tac; tocó tocó; tong; tong; toum; trac; tralala; tram; trap; tricu traco; trink; trooom; up tup tup; uuuu; txac; uah; uix; uuupa!; vlan; vrom; vruff; vzz vzz; waraam; wham; woooo; woosh-ock; wouiiiit; wzzz; xap; xip xap; xif; xim xim;xiu xiu; xrrr; xup xup; xxxh; xxxit; yieee; zas; ziiii; zuuuf; zwiiiiizzz; zzz; zzzpp...

On-Off

La lenta agonia de les estufes elèctriques quan s'apaguen.

Agonia de l'estufa

De nit, l'oceà

Una parella gran, que sempre havia viscut a l'interior del país, no coneixia l'oceà i un bon dia van decidir anar-lo a veure. Al vespre van arribar a un petit poble de la costa, on van fer nit. Però cap dels dos va poder dormir. La remor contínua de les onades els era un so absolutament desconegut. L'endemà, encara endormiscats però encuriosits, van poder conèixer què era un oceà.

Història contada per Jeff Davidson, supervisor de doblatge (nota del 2 de febrer 2004).

Sonoritat

• (a) Aprendre a escoltar allò que un toca (també quan es toca molt fort).
• (b) Imaginar amb precisió la manera com hauria de sonar la música, a cada instant.
• (c) No tenir cap regla fixa. Aprendre a espavilar-se, al lloc i instantàniament, davant de cada piano, de cada sala (i no desespereu si això us pren mitja vida).
• (d) No traspasseu els vostres límits físics. Desenvolupeu progressivament la vostra potència.
• (e) Malfieu-vos de tots els "mètodes". Hi ha centenars de maneres de produir sons. Cal ser mestre en totes i descobrir-ne de noves cada dia.

D'una entrevista a Alfred Brendel ("Le Monde de la Musique", Jul-Ag 1979).

Un músic aconsella. I el mesclador-escoltador (inter-disciplinar) pren nota.

Diuen

La música (en cinema) és com el verí.
Poca, cura. Massa, mata.

Darrer esforç

Arriba el moment en el que, finalment, tot s'assossega. En aquesta zona de Gràcia (em sembla que l'altra vorera del carrer ja és d'un altre districte), això passa a partir d'un quart de dues de la matinada. Només, potser, una canonada sorda, llarga, que remuga i em fa pensar en la sirena de la boira del port. Una cisterna, un escalfador, l'ascensor, les claus al pany, poca cosa més. Quan arriba la calma-silenci-nit, ja no queden gaires forces. Darrer esforç.

Per carambola, ahir - abans d'ahir, dimarts - vaig veure al 33 un bon tros d'"Antònia", de Marleen Gorris, holandesa. I sense fer cap esforç, em va agradar molt. El que deia (i el que no deia), el que mostrava (i el que no mostrava). La manera com fluïa la història. El pes - densitat - que tot prenia. Sense ampul·lositat.

Sé que és molt difícil fer cinema. Hi ha molta (massa?) distància - etapes - processos entre el inici (el guió) i el final (l'estrena). I cada procés comporta la seva tècnica (possibilitats i limitacions). Quan hi ha una pel·lícula que té "alguna cosa" que t'arriba d'alguna manera,... quina sensació! Pell de gallina.

La mescla del so d'una pel·lícula és una de les darreres etapes. Darrer esforç. Mentre hi som, no podem saber mai del cert què passarà després. És lògic. Durant la mescla entrarem per tots els racons i secrets de la pel·lícula i l'acabarem estimant, sigui maca o sigui lletja. I durant setmanes o mesos, ressonarà dins nostre. Unes més que altres.

M'imagino que passa el mateix amb els que tracten amb llibres, músiques, malalts, nens, muntanyes...

Temps

El mesclador i l'enformador

Al mesclador-escoltador només li sembla trobar en algun text, rellegit i robat aquí i allà, la clau per amorosir aquests dies una mica esquerps, sonorament parlant. És amb aquests retalls, sovint fora de context, que el mesclador-escoltador s'alimenta i remunta, deixant enrere notes escrites que ara li semblen buides i primes.

Un dia, mirant una olivera, vaig pensar que els arbres eren - són, potser - la materialització de les vibracions i els ritmes de la terra. I s'aixecaven agafant formes que venien - que venen, potser - del so del món.

Anys més tard descobreixo que en Perejaume ho diu també. Meravellosament, però:

Enformador

Potser els suros enregistren, a les clivelles, el so que els envolta. Potser el relleu, qualsevol relleu, obeeix a l'enregistrament d'un so. Potser hi ha un so que és la terra sencera. Potser sí que hi ha una correspondència final i ensolcada d'imatges i verbs, i tot hi és al capdavall disposat perquè el so en determini el relleu, i el relleu, el so.

Obreda, de Perejaume, (pàgina 119). Edicions 62-Empúries. Maig 2003.

Textos: Eduardo Galeano (2)

La música

Mientras el espíritu Bopé-joku silbaba una melodía, el maíz se alzaba desde la tierra, imparable, luminoso, y ofrecía mazorcas gigantes, hinchadas de granos.

Una mujer estaba recogiéndolas de mala manera. Al arrancar brutalmente una mazorca, la lastimó. La mazorca se vengó hiriéndole la mano. La mujer insultó a Bopé-joku y maldijo su silbido.

Cuando Bopé-joku cerró sus labios, el maíz se marchitó y se secó. Nunca más se escucharon los alegres silbidos que hacían brotar los maizales y les daban vigor y hermosura. Desde entonces, los indios bororos cultivan el maíz con pena y trabajo y cosechan frutos mezquinos.

Silbando se expresan los espíritus. Cuando los astros aparecen en la noche, los espíritus los saludan así. Cada estrella responde a un sonido, que es su nombre.

Memoria del fuego. I. Los nacimientos, d'Eduardo Galeano. Siglo Veintiuno de España Editores, 1982 (pàg. 37)

Contorsió

Nit

La sirena de la boira,
gairebé un la bemoll,
fa petits els carrers de la ciutat que dorm.

Tremolor

La porta que dóna al celobert no ajusta prou bé, i sovint tremola al obrir-la.

Tremolor de porta

De vegades, tremola una mimimiquequequetatata més

Més tremolor de porta

Impacte lleuger

Ahir al matí, a la ràdio, escolto que diuen:

Són les nou, lleugerament tocades.

Impacte considerable d'aquest "lleugerament". I encara ressona ara, mentre la pluja fa música nocturna.

Textos: Antoni Rovira i Virgili

Els borinots

El vol dels borinots, com el dels aeroplans, s'anuncia pel soroll del motor. I el soroll ha donat nom a aquests insectes: borinots, brumerots... Borinen o brumen mentre solquen l'aire i mentre cerquen, en competència amb les abelles i les vespes, el nèctar de les flors. N'hi ha de rossos i de negres; sota el mateix nom popular, són dues espècies diferents.
Borinots, brumerots... El soroll trepidant del borinot ros no para mai, ni quan la bestiola voladora es detura en la flor que desitja. I és que el seu motor, de marca patentada, no es pot parar fàcilment. Para l'aparell - cos en forma de bòlit -; però el motor segueix funcionant, i les ales esteses vibren i brunzen incansables. Quan la vespa i l'abella, lleugeres, es posen en la flor, paren un moment la màquina que mou les seves ales. El borinot negre la para també. El borinot ros, feixuc, necessita que el motor marxi sempre i que les ales obertes el sostinguin, com els plans sostenen l'avió. (...)

Teatre de la natura, de A. Rovira i Virgili.
Col·lecció popular Barcino. Editorial Barcino, 1961.

Estris de cuina (2003)

Cassolada (0:38)

(NOTA.- Post editat i escurçat - juny 2020)

Esmicolament

Ja grinyola el gronxador
que els canalles acordaren
d'instal·lar al bell mig del pati
perquè els nens m'esmicolessin
l'arrencada de la nit.

Les Mirsines (Colònia de vacances), de Miquel Bauçà. Obra Poètica 1959-1983. Editorial Empúries.

Remor

Entre les fulles,
mil insectes volant:
remor d'autopista.

Perfil de veu

Els blocs verticals són seccions d'una pista de diàleg (en blau), netejada i sincronitzada (editada). La línia negra amb punts és el valor (nivell de so, volum) que se li dóna a aquesta pista: més amunt = més fort.

(Extret de la mescla de la darrera pel·lícula de Jack Nicholson i Diane Keaton. Rogelio Hernández i Maria Luisa Solá, en versió doblada)

Textos: Eduardo Galeano

La música

Era un mago del arpa. En los llanos de Colombia, no había fiesta sin él. Para que la fiesta fuera fiesta, Mesé Figueredo tenía que estar allí, con sus dedos bailanderos que alegraban los aires y alborotaban las piernas.

Una noche, en algún sendero perdido, lo asaltaron los ladrones. Iba Mesé Figueredo camino de una boda, a lomo de mula, en una mula él, en la otra el arpa, cuando unos ladrones se le echaron encima y lo molieron a golpes.

Al día siguiente, alguien lo encontró. Estaba tirado en el camino, un trapo sucio de barro y sangre, más muerto que vivo. Y entonces aquella piltrafa dijo, con un resto de voz: - Se llevaron las mulas.

Y dijo: - Y se llevaron el arpa.

Y tomó aliento y se rió: - Pero no se llevaron la música.

Patas arriba, d'Eduardo Galeano. Siglo Veintiuno de España Editores, 1999 (pàg. 336)

Cec (1)

• 1934 - Constitució del Sindicat de Cecs de Catalunya.
• 1934 - Primer sorteig del cupó de cecs.
• 1938 - Creació de l'Organització Nacional de Cecs d'Espanya (ONCE).

Cec. Venda de cupons al carrer (0:19)

Sons en perill, memòria en actiu.

Veig que recordar sons és també recordar llocs, persones, objectes, oficis, èpoques... No podia ser d'una altra manera, oi? Tot entrellaçat, lligat, com en un immens teixit.

I els sons, ni es fan sols ni es fan en el buit. Per tant, recordem les estances, les sales, els tallers, els racons, els sostres, els armaris, els caus, les coves, els amagatalls, quan érem sota el paraigua, darrere una porta, a l'escala, al celobert, a l'església, dins la tenda de campanya, al rebost...

Però, els sons que se'n van = el record que en tenim?

LLISTA

• Oficis: el sereno i el vigilant; l'escombriaire; el venedor de gel; l'esmolet; el matalasser...
• Animals: el gall; gallines; vaques (vaqueria)...
• Objectes, eines i màquines d'interior: les tecles de les màquines d'escriure; els telèfons amb rodeta de marcar; el molinet manual de cafè; la galleda per fer gelats; les impressores de 'paper pijama'; xiulet de la tetera; el somier de molles...
• A casa dels avis: l'ampolla d'aigua calenta; el so del rellotge just abans d'arrencar a tocar quarts i hores; les tisores de tallar el pollastre; les claus al pany; el grinyol de les portes; la clau dels armaris; les sabatilles d'espart...

Dubte intemporal

Em sembla que en Mas té raó: sense les màquines de gravar sons (nota del 7 de febrer), tindríem més memòria auditiva i seríem millors reproductors (de sons). Penso, però, que les dèries - aquesta obstinació del so - seguirien funcionant.

I potser ens (em) preguntaríem què podria passar si algú inventés unes màquines de gravar sons! I aleshores alliberar-nos d'aquesta càrrega de tanta necessitat vital de memòria. I deixaríem que les màquines ens cantessin cançons, balades, romanços, històries.

Sons en perill

La llista iniciada dijous passat augmenta. Aura parla dels "sons en perill d'extinció". Mas del gall.

Galls: cert! recordo haver sentit galls. Abans n'hi havia als terrats, en gàbies. I també es tenien gallines. I a les vaqueries, vaques. De petit, quan anava a buscar la llet podia sentir el so i l'olor de les vaques, al barri de Gràcia (Barcelona).

El "so de l'esmolet" és la suma de la senzilla tonada feta amb el silbo - els esmoladors gallecs de soca-rel - amb el so de la mola que afila ganivets i tisores. Però si es desplacen amb una motocicleta ja no ho tenim tan bé, sonorament parlant, perquè el mateix motor farà girar la mola.

Estat actual de la llista:

• el so de les tecles de les màquines d'escriure
• el de l'esmolet
• el de les impressores de 'paper pijama' (Aura)
• els galls (Mas)
• el sereno i el vigilant
• el carro de les escombraries
• el molinet manual de cafè
• la galleda per fer gelats
• els telèfons amb rodeta de marcar
• el carro del venedor de gel
• el matalasser (Ricard).

Dubte

Sense les màquines de gravar sons (i músiques, cançons i històries), tindríem (tindria jo) la dèria del so?

Escoltaríem, sentiríem, i recordaríem. Sons com onades. Irrepetibles. Semblants però cap d'igual, exactament.

Mai el temps seria frenat ni aturat. Sense les màquines de gravar.

Textos: Antonio Colinas (2)

El senyor Colinas, en el llibre Tratado de armonía, passeja, mira, escolta, medita i talla llenya. Busca i, de tant en tant, troba:

"¿Qué significa ese inconfundible y melodioso rumor del viento en los pinos? ¿Es el crujido de la luz? ¿Es el paso del tiempo? No. Más bien ese rumor es la solidificación de un tiempo que nunca lograremos vivir: un tiempo vacío y musical a la vez, todo él extravío inagotable, infinito."

"Hay palabras que, por más que se grite, no suenan, no se oyen. Por el contrario, hay silencios que, por más que se acallen, hablan a la manera del agua de manantial, la cual sortea las rocas y se expande sin cesar."

Tratado de armonía, d'Antonio Colinas. Tusquets Editores. Cuadernos Marginales 113. Barcelona, 1991.
(Pàgines 23 i 61).

Sons perduts (o gairebé)

Sons que no se senten. Ni es poden tornar a escoltar. Sons d'oficis que es van perdent i de màquines que no vol ningú.

La meva llista en conté de força antics: el sereno i el vigilant (claus i bastó amb punta metàl·lica que a les nits ressonava pels carrers), el carro de les escombraries (un cavall i l'escombriaire amb la trompeteta), la maquineta de moldre el cafè (manual, amb el caixonet), la galleda per fer gelats el diumenge a casa, els telèfons amb rodeta de marcar, el carro del venedor de gel (i com el picava amb l'eina-ganxo), els matalassers (els bastons llargs i de fusta airejant la llana dels matalassos als terrats)...

El campanar es manté. Encara queden campanes, aquí i allà, que diuen - donen - les hores. Com deuen ser les altres llistes? Què diu la teva llista?

Les films les plus pauvres

Els films més pobres, a mi em sembla, són els films amb deu mil plans. Són aquells dels que un en surt desolat, després d'haver vist tants esforços, tanta feinada, tants diners llençats per arribar a aquesta asfíxia - on res més hi cap -, on tot hi és explícit. Tot plegat.

Les parleuses. Marguerite Duras parla amb Xavière Gauthier. Les Éditions de Minuit, 1974. (pàgina 87)

Escultor o arxiver?

De cada so ens feia una petita escultura, una estatueta. Treballant el fang, tallant la fusta, picant el metall. Quan tenia feina acumulada, usava plastilina, com si fes un croquis. Si esmorzava, feia servir el croissant. Si dinava, pa.

Algunes setmanes anava amb les orelles tapades, obturades. No donava l'abast. I un dia, de sobte, per fi, va veure clar que s'havia de decidir: o escultor o arxiver!

Aritmètica bàsica

• Silenci = Si + Lenci
• Lenci = Llençol
• Silenci = SI al LLENÇOL.

Després de la classe d'aritmètica, la senyo ens va dictar: "Com un llençol, un mar de silenci cobria la muntanya. Durà poc i el recordà molt." Sempre havia cregut que la senyo parlava de la boira. D'una boira silenciosa, entre els arbres. Però ara ja sé del cert de què parlava.

Història oral

Equipat amb una casset, o amb un minidisc, graves les històries que expliquen els pares, els avis o algun veí d'edat avançada. Records, remembrances, evocacions. Potser un dia les transcrius. Un altre dia en parleu. Es comenten els escrits. Algú diu, també, què hi falta. I s'engeguen, s'encenen altres racons de la memòria. Olors, sons, cançons, dites, llocs, posicions, colors de cel, gustos, ombres, somriures...

Pots preparar la gravació com una entrevista. O un treball de recordar en grup, en equip. Persones que recorden i parlen. Cap paper: ja vindran després. Alguna fotografia, potser. Algun objecte, també. Records dits, contats. Història oral personal, de cadascú, de cada grup, de cada família. Les històries d'un lloc: d'un bosc, una escola, un taller, un barri, una ciutat...

Dreceres: supervisors i poesia

La feina dels supervisors de doblatge pot incloure: tria de les veus pel doblatge, revisió de les traduccions i els ajustos i l'assistència a les sessions de gravació i de mescla. Jeff Davidson és un dels millors supervisors que conec. Novaiorquès, viu a Roma, parla uns quants idiomes i es mou pel món com si fos casa seva.

Jeff pensa que la poesia s'assembla molt a l'art del subtitulat (de films): comprimir i arribar a l'essència de tot el text (que es diu o es veu en la pantalla). De la feina de traduir, diu: quan creus estar més aprop de l'original, quan creus ser-li més fidel, és quan pots trobar-te més lluny. Tot i que ell sempre ha expressat que "tot és traduïble", acaba pensant que la poesia és intraduïble.

Una cosa porta a l'altra: del cinema a la poesia i de la poesia a la traducció (o de la poesia del so a la poesia de la traducció). No hi ha remei!

Schiocco

Seguint la nota del 18 de gener.

• Schiocco (fare schioccare le dita)
• Claquement de doigts
• Pressões do dedo (*)
• Fingerschnäpper (*)
• Espetec de dits
• Vinger breuken (*)
• Finger snaps
• Castañetas
• Pitos

(*): Usant el traductor automàtic de worldlingo.

Textos: Antonio Colinas.

Repesca inesperada d'un llibre d'un escriptor i poeta, estudiós de Juan de la Cruz, el taoisme, i biògraf de Leopardi.

"Nunca había oído vibrar a las cigarras con tanta fuerza. En el fondo del barranco se oye cantar a una con una intensidad y con una dulzura que desconocía. Cierro los ojos y me concentro en su sonido. Me olvido de todo. Luego, repentinamente, cuando la cigarra calla, el silencio me invade. Y, en mi interior, este silencio se torna dulce vibración, armonía."

Tratado de armonía, d'Antonio Colinas. (pàgina 99). Tusquets Editores. Cuadernos Marginales 113. Barcelona, 1991.

Muntanyes blaves

Aquest dibuix és la forma d'ona d'una part minúscula d'un so. Pintada de blau. Pics valents. Valls descomunals. Carena despentinada.

Afinadors (1)

Demà, dijous, ve l'afinador a casa a afinar el piano (vertical, de paret) que tenim. Un ofici ben especial. Difícil. Poques eines. Gran respecte.

Hi ha pianos que, tot i ser de sèrie, surten bons, molt bons. Segons l'afinador, tenim sort. Els canvis de temperatura, els corrents d'aire, si se'l toca sovint o no, si se l'afina freqüentment o no...

Un piano és una peça extraordinària. El seu so - un de sol! - no cansa mai. Em sembla que tots els instruments musicals són extraordinaris. N'he arreplegat uns quants. N'he deixat i regalat. N'he trobat als encants (dos flautins i un bombardino). N'he vist fabricar. I n'he volgut aprendre a tocar: tots els que m'arribaven!

Es veu clar que la tafaneria no té fronteres.

El so imaginat, el més poderós

Escoltar pel·lícules (2)

Un dels treballs més mecànics que es fan a l'estudi on treballo és fer còpies del so de les pel·lícules, un cop s'han doblat i mesclat. Sovint s'han de copiar més de sis vegades, per necessitats del client.

El company que s'encarrega d'aquesta feina em deia que, no fa gaire, va anar al cinema a veure'n una que havia escoltat molt cops, treballant, i de la que no havia vist res (ni foto, ni trailer). Ell, còpia a còpia, s'havia construït una pel·lícula, la seva, mentalment.

I del cinema en va sortir una mica decebut. Li va semblar grisa, atapeïda i un pèl avorrida.

Va imaginar massa amb el so dels canons, els crits, les fustes i el cordam dels vaixells de "Master & Comander"?

Escoltar pel·lícules (1)

A casa. L'homme du train (Patrice Leconte) en DVD. Vista en una Trinitron petita i amb un sol altaveu. Ens va agradar. Neta, pocs personatges, una història que creix suaument, amb humor, amb poesia: un lladre i un professor de francès retirat.

L'endemà la "repasso" amb auriculars a l'iBook perquè reconec un dels noms dels tres responsables del so: Dominique Hennequin. I vull saber què ha/han fet.

Les seqüències van passant. La música (Pascal Esteve) d'inici: el ritme del tren serà el ritme de la peça, amb el grup de corda i una guitarra. Detalls cuidats. Els sons fora de camp dins del casalot vell. El cos de les veus ressonant lleugerament i diferent en cada estança. Detalls petits, gairebé imperceptibles (un reforç de tret de pistola quan el professor juga a ser Wyapp Earp). El so compacte, decidit, segur, de la jaqueta de cuir. Les persianes metàl·liques al carrer, tancant botigues i aparadors, s'assemblen al tren que hem deixat enrere.

"Compte amb la dolçor de les coses."

CDs i LPs

En un CD hi caben uns 70 minuts de música.
En un LP hi caben (hi cabien) uns 18 minuts (aprox.) per cara.

Amb un LP has (havies) de canviar de cara, o de disc, més sovint que amb un CD. La proporció és de 1:4. L'efecte d'aquesta diferència no és el mateix en cada format.

El CD es manté sonant (es deixa sonant) per molts canvis de feina o trucades de telèfon que hi hagin. L'LP demana o permet (demanava o permetia) més interacció i varietat. I més espai.

És clar que pocs tenen (o conserven) un tocadiscos pels LP. Quin sentit té tot plegat?

Tots els matins del món

• Escolteu el so que produeix el pinzell del senyor Baugin. (...) Heu après la tècnica de l'arquet." (en el taller del pintor Baugin ).
• El senyor de Sainte Colombe va aturar el seu deixeble agafant-lo pel braç: davant d'ells un nen s'havia abaixat els calçons i pixava fent un forat a la neu. El soroll de l'orina calenta traspassant la neu es barrejava amb el soroll dels cristalls de neu que s'anaven fonent."
• [...] La música és aquí només per parlar d'allò que no poden dir les paraules. En aquest sentit no és del tot humana."
• (La música és) Un petit abeurador per a aquells que el llenguatge ha abandonat. Per a l'ombra dels infants. Per als cops de martell dels sabaters. Per als estats que precedeixen la infantesa. Quan no teníem alè. Quan no teníem llum.

Tots els matins del món, de Pascal Quignard. (pàgines 52, 54, 99 i 100). Columna Edicions. 1992.

Nada(s)

Primer Nada.
Re-llegint "The Third Ear" (amb el meu coneixement, força bàsic, d'anglès ). Sembla que els primers humans eren, sobretot, escoltadors (oients). La paraula NADA en sànscrit vol dir SO. Sembla que originalment significava RIU. El riu viscut i sentit com a SO per als primers escoltadors. Una remor contínua, envoltant. Propera.

Segon Nada.
Hildegard Westerkamp. Nada. Un viatge a la descoberta d'escoltar. Una especialista en "soundwalks" (passejades sonores) muntà una instal·lació sonora a Nova Delhi, Índia. Del soroll al silenci, de l'extern a l'intern, dels sons del món a les experiències sonores sagrades. Textos inspirats i exemples sonors a l'abast. Hi trobo però, una mica massa de barreja final de mantres, OMs, centres energètics, paisatges sonors rurals-naturals idíl·lics i els sorollosos entorns sonors de la ciutats. M'agradaria poder separar el que aporta el treball de Westerkamp i el que hi ha d'afegit-adherit.

Més endavant.

Em pregunto: si existeix la paraula "escoltador", per què "listener" = "oient"?. No em sembla prou exacte. Escoltar <> Oir.

The Third Ear. On listening to the world, de Joachim-Ernst Berendt. Ed. Element Books Ltd. 1988. Llibre "robat" a Ray Gillon, personatge del món intern del cinema: traducció, doblatge, mescles. Parla anglès, castellà, alemany, francès, italià, una mica de rus, turc, català...

Silencis (de durades diferents)

(..............)
(...........)
(............)
(...............)
(.........)
(....................)
(......)
(............................)

Cadascú davant d'una pantalla

Què faríem sense que, de tant en tant, algú (l'altre/a que és davant de la seva pantalla) deixés un comentari escrit?

Un grill, un ritme digital, un text, les rentadores...

Aquest quadern treballa un hort estret. Així fou la tria: notes sobre el món dels sons. So i ressò.

So i forma

"L'arrancada d'un so (la frontera amb el seu silenci) és el tacte de l'oïda."

Una part de mi es revoltaria si només pogués triar un sol pensament del llibre de Jorge Wagensberg: Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta?.

Un llibre perillós: és ple de pensaments (567). Ja el vaig devorar quan va sortir en la seva versió original, en castellà. Científic, escriptor, home de museus... Sentir parlar en Jorge en les entrevistes, és com carregar-se d'energia.

Hi retrobo les frases que puntuaven l'exposició sobre l'evolució de les formes: un bosc de possibles connexions.

Aquella expo em recordà un llibret (fotocopiat) d'en Jordi Pablo: "Cossos, Objectes i Formes a l'espai". Treball fascinant. No puc recordar a través de qui m'arribà la còpia.

El mapa mental s'anà perfilant amb Bruno Munari (l'art com a ofici), Umberto Eco (l'obra oberta), Gianni Rodari (la gramàtica de la fantasia)...

Prenem nota d'on som. Seguirem.

"Pitos". La forma més antiga del ritme digital.

Pitos (flamenco): no hi és al diccionari de la RAE, però el que sí que hi ha és la castañeta: "sonido que resulta de juntar la yema del dedo de en medio con la del pulgar, y hacerla resbalar con fuerza y rapidez para que choque en el pulpejo".

• Espetec de dits.
• Finger snaps.
• Claquement de doigts.

(Títol de la nota completat per un comentari d'en Jose)

Pla i els insectes

[...] El cert és que alguns insectes formen part del sistema de la nostra percepció acústica - sistema que sembla estar enquadrat, per la part de dalt, en el bramar dels ases i per baix en la humil i lenta rellotgeria dels grills. Per a escoltar els insectes s'ha de tenir una oïda molt fina i caminar pels camps de puntetes, cosa que és especialment ridícula, objectivament parlant.

Josep Pla, a Les hores. Obra completa, volum 20. Edicions Destino, 1971. (pàgina 148)

A prop

SILENCI: pàgina 1673.
SOROLL: pàgina 1701.
Distància: 28 (d'un total de 1908 pàgines).

"En silenci" és a prop de "Sense moure soroll"? I tant!
Però "en silenci" em sembla més estàtic: "et quedes en silenci".
I "sense moure soroll" potser és més dinàmic: "el que fas no mou soroll".
Mut o sigil·lós.

Però tot plegat és pura tafaneria sobre el parlar.
I està bufant el vent de valent... (valent - 2 = vent).

Mapa de distàncies: DIEC.
Nota provocada per un comentari d'en Josep.

Verbs

El soroll es fa, es produeix, es dissenya, es construeix, s'obté, es pateix, s'esmorteix, s'ofega... Però el soroll també es mou!

Sense moure soroll: silenciosament, discretament. A la callada. Trobat al Diccionari de locucions. De Joana Raspall i Joan Martí. Edicions 62. Barcelona. 1995.

Petites històries (3 i 4)

(3) Aquella nit el vent va bufar molt fort. I les portes donaven cops. Bategaven. Batien. No podia dormir. Es va llevar uns quants cops del llit per eliminar tanta percussió nocturna. Només se li resistia un batec sord i fosc. Va revisar armaris, finestres, nevera, capses, portes... Finalment es va rendir. Quan ja tornava a ser sota els llençols es va adonar del batec del seu cor.

(4) No tenia gaire gana, però es va acabar la poma perquè li agradava com sonava al mossegar-la.

Petites històries (1 i 2)

(1) Va tornar a la música per un camí amagat, perdut, oblidat. Poc a poc, sense adonar-se'n. No va tocar mai més dalt dels escenaris. Però la gent anava a escoltar-lo, des del carrer, quan es tancava a assajar.

(2) Tots els nens de l'escola van passar un estiu dolent degut a l'esgarip horripilant del guix del professor de tecnologia rascant la pissarra, gratant-la, precisament el darrer divendres. Maldecaps, vertigen, mal humor, indisciplina. Tota mena de petits desajustos orgànics.

La veu i el micròfon

Les veus, a través de la ràdio, enganyen poc.
I em sembla que passa el mateix amb el telèfon.
Una veu escoltada, sense la distracció als ulls, diu molt al qui sap escoltar.
Sovint, diu més del que es voldria dir. S'escapa. Traspua. Es nota.

Escoltar una veu a través dels auriculars (telèfon) és tenir-la a prop. Dins. I es pot "llegir" més enllà de les paraules. El ritme amb que es parla, les pauses, els dubtes, la respiració, la força, la convicció, els accents, el to...

Hi ha uns textos sobre la veu de Jacques Coupeau dels anys 40. Pendents de traduir.

So i caràcter

Fullejar un diari.
Pot ser un espetec aspre, esquerdat i feridor: ssttffletemecc...
O un frec lleuger, suau com la llana: sssmppt.

M'he topat sovint amb sons que m'han semblat mengívols, apetitosos.
Els veig amb volum i matèria. Sé que els pots tocar i olorar.
I te'l pots menjar. Es deixen fer.
No en sé el per què.

Si adjectivem sons, sense por, què tindrem?
Com seria un so verdós, o grisós?
Com seria un so trist, avorrit?
I un so murri, mentider o atrevit, o covard...?
I un so líquid, pestilent, dropo, equitatiu, rovellat, sobirà...?