Decca

Il·lustració a l'interior d'una capseta de la Decca, plena d'agulles de gramòfon pels discos de 78 rpm.

De les agulles d'acer al raig làser, de moment. Els discos segueixen i seguiran rodant, potser.

4n4m1t4p232s

Aaah; aaah-rah; ai; argn; arrrg; atxsim; auix; badrum; bang; barrabum; beee; bim bam; bling; blong; blorrrs; blub; blurg; boïng; bong; braoum;brmmbrrhum; bub bub; buéeeh; bum; bzzz; cataclec; catacrec; catric catrac; clac; claïng; clang; clap clop; clin clin; clounch clounch; coucatacloc; crac; crec; cric crac; cricliclic; crisss; croc; croiiic; cucurrucu; ding dong; djiw; dzing; dzing; ecs; ei!; ffft; ffou; ffuuu; flatx; flitch; flup; frak; frrt; fwom; ganing ganong; guau; gluc; glú glú; grat grat; groooar; grouchtmeu; grrr; ha ha ha; heu heu; hiiik; kikirikí; kraaak; kraik; krassh; krîîk; kruhuuur; mec mec; meeeu; miam miam; miau; muuu; ning nang; noc noc; nyac; nyam; nyeeeec; nyieeec; ouwaf..waf; ow; paf; pak; pam; patapam; patapum; pchhh; pchuiiit; pée; pef; pfff; pioc; pipirripi; piró piró; piu piu piu; platch; plim plam; plitch; plop; plotch; plutx; po po; poc; pow; psss; puf; ptooey; pwet pwet; pxxxt; quac; raaac; raaac; rac rac; racataplam; recccc; reuh; rin ran; ris ras; ron ron; rrroar; rrrr; schiii; scratch; scriiitx; slam; slurp; snif; skunch; splash; splush; stak; ssxxxxrrup; tactactac; tap; tchak; tchok; tic tac; tocó tocó; tong; tong; toum; trac; tralala; tram; trap; tricu traco; trink; trooom; up tup tup; uuuu; txac; uah; uix; uuupa!; vlan; vrom; vruff; vzz vzz; waraam; wham; woooo; woosh-ock; wouiiiit; wzzz; xap; xip xap; xif; xim xim;xiu xiu; xrrr; xup xup; xxxh; xxxit; yieee; zas; ziiii; zuuuf; zwiiiiizzz; zzz; zzzpp...

On-Off

La lenta agonia de les estufes elèctriques quan s'apaguen.

Agonia de l'estufa

De nit, l'oceà

Una parella gran, que sempre havia viscut a l'interior del país, no coneixia l'oceà i un bon dia van decidir anar-lo a veure. Al vespre van arribar a un petit poble de la costa, on van fer nit. Però cap dels dos va poder dormir. La remor contínua de les onades els era un so absolutament desconegut. L'endemà, encara endormiscats però encuriosits, van poder conèixer què era un oceà.

Història contada per Jeff Davidson, supervisor de doblatge (nota del 2 de febrer 2004).

Sonoritat

• (a) Aprendre a escoltar allò que un toca (també quan es toca molt fort).
• (b) Imaginar amb precisió la manera com hauria de sonar la música, a cada instant.
• (c) No tenir cap regla fixa. Aprendre a espavilar-se, al lloc i instantàniament, davant de cada piano, de cada sala (i no desespereu si això us pren mitja vida).
• (d) No traspasseu els vostres límits físics. Desenvolupeu progressivament la vostra potència.
• (e) Malfieu-vos de tots els "mètodes". Hi ha centenars de maneres de produir sons. Cal ser mestre en totes i descobrir-ne de noves cada dia.

D'una entrevista a Alfred Brendel ("Le Monde de la Musique", Jul-Ag 1979).

Un músic aconsella. I el mesclador-escoltador (inter-disciplinar) pren nota.

Diuen

La música (en cinema) és com el verí.
Poca, cura. Massa, mata.

Darrer esforç

Arriba el moment en el que, finalment, tot s'assossega. En aquesta zona de Gràcia (em sembla que l'altra vorera del carrer ja és d'un altre districte), això passa a partir d'un quart de dues de la matinada. Només, potser, una canonada sorda, llarga, que remuga i em fa pensar en la sirena de la boira del port. Una cisterna, un escalfador, l'ascensor, les claus al pany, poca cosa més. Quan arriba la calma-silenci-nit, ja no queden gaires forces. Darrer esforç.

Per carambola, ahir - abans d'ahir, dimarts - vaig veure al 33 un bon tros d'"Antònia", de Marleen Gorris, holandesa. I sense fer cap esforç, em va agradar molt. El que deia (i el que no deia), el que mostrava (i el que no mostrava). La manera com fluïa la història. El pes - densitat - que tot prenia. Sense ampul·lositat.

Sé que és molt difícil fer cinema. Hi ha molta (massa?) distància - etapes - processos entre el inici (el guió) i el final (l'estrena). I cada procés comporta la seva tècnica (possibilitats i limitacions). Quan hi ha una pel·lícula que té "alguna cosa" que t'arriba d'alguna manera,... quina sensació! Pell de gallina.

La mescla del so d'una pel·lícula és una de les darreres etapes. Darrer esforç. Mentre hi som, no podem saber mai del cert què passarà després. És lògic. Durant la mescla entrarem per tots els racons i secrets de la pel·lícula i l'acabarem estimant, sigui maca o sigui lletja. I durant setmanes o mesos, ressonarà dins nostre. Unes més que altres.

M'imagino que passa el mateix amb els que tracten amb llibres, músiques, malalts, nens, muntanyes...

Temps

El mesclador i l'enformador

Al mesclador-escoltador només li sembla trobar en algun text, rellegit i robat aquí i allà, la clau per amorosir aquests dies una mica esquerps, sonorament parlant. És amb aquests retalls, sovint fora de context, que el mesclador-escoltador s'alimenta i remunta, deixant enrere notes escrites que ara li semblen buides i primes.

Un dia, mirant una olivera, vaig pensar que els arbres eren - són, potser - la materialització de les vibracions i els ritmes de la terra. I s'aixecaven agafant formes que venien - que venen, potser - del so del món.

Anys més tard descobreixo que en Perejaume ho diu també. Meravellosament, però:

Enformador

Potser els suros enregistren, a les clivelles, el so que els envolta. Potser el relleu, qualsevol relleu, obeeix a l'enregistrament d'un so. Potser hi ha un so que és la terra sencera. Potser sí que hi ha una correspondència final i ensolcada d'imatges i verbs, i tot hi és al capdavall disposat perquè el so en determini el relleu, i el relleu, el so.

Obreda, de Perejaume, (pàgina 119). Edicions 62-Empúries. Maig 2003.

Textos: Eduardo Galeano (2)

La música

Mientras el espíritu Bopé-joku silbaba una melodía, el maíz se alzaba desde la tierra, imparable, luminoso, y ofrecía mazorcas gigantes, hinchadas de granos.

Una mujer estaba recogiéndolas de mala manera. Al arrancar brutalmente una mazorca, la lastimó. La mazorca se vengó hiriéndole la mano. La mujer insultó a Bopé-joku y maldijo su silbido.

Cuando Bopé-joku cerró sus labios, el maíz se marchitó y se secó. Nunca más se escucharon los alegres silbidos que hacían brotar los maizales y les daban vigor y hermosura. Desde entonces, los indios bororos cultivan el maíz con pena y trabajo y cosechan frutos mezquinos.

Silbando se expresan los espíritus. Cuando los astros aparecen en la noche, los espíritus los saludan así. Cada estrella responde a un sonido, que es su nombre.

Memoria del fuego. I. Los nacimientos, d'Eduardo Galeano. Siglo Veintiuno de España Editores, 1982 (pàg. 37)

Contorsió

Nit

La sirena de la boira,
gairebé un la bemoll,
fa petits els carrers de la ciutat que dorm.

Tremolor

La porta que dóna al celobert no ajusta prou bé, i sovint tremola al obrir-la.

Tremolor de porta

De vegades, tremola una mimimiquequequetatata més

Més tremolor de porta

Impacte lleuger

Ahir al matí, a la ràdio, escolto que diuen:

Són les nou, lleugerament tocades.

Impacte considerable d'aquest "lleugerament". I encara ressona ara, mentre la pluja fa música nocturna.

Textos: Antoni Rovira i Virgili

Els borinots

El vol dels borinots, com el dels aeroplans, s'anuncia pel soroll del motor. I el soroll ha donat nom a aquests insectes: borinots, brumerots... Borinen o brumen mentre solquen l'aire i mentre cerquen, en competència amb les abelles i les vespes, el nèctar de les flors. N'hi ha de rossos i de negres; sota el mateix nom popular, són dues espècies diferents.
Borinots, brumerots... El soroll trepidant del borinot ros no para mai, ni quan la bestiola voladora es detura en la flor que desitja. I és que el seu motor, de marca patentada, no es pot parar fàcilment. Para l'aparell - cos en forma de bòlit -; però el motor segueix funcionant, i les ales esteses vibren i brunzen incansables. Quan la vespa i l'abella, lleugeres, es posen en la flor, paren un moment la màquina que mou les seves ales. El borinot negre la para també. El borinot ros, feixuc, necessita que el motor marxi sempre i que les ales obertes el sostinguin, com els plans sostenen l'avió. (...)

Teatre de la natura, de A. Rovira i Virgili.
Col·lecció popular Barcino. Editorial Barcino, 1961.

Estris de cuina (2003)

Cassolada (0:38)

(NOTA.- Post editat i escurçat - juny 2020)

Esmicolament

Ja grinyola el gronxador
que els canalles acordaren
d'instal·lar al bell mig del pati
perquè els nens m'esmicolessin
l'arrencada de la nit.

Les Mirsines (Colònia de vacances), de Miquel Bauçà. Obra Poètica 1959-1983. Editorial Empúries.

Remor

Entre les fulles,
mil insectes volant:
remor d'autopista.

Perfil de veu

Els blocs verticals són seccions d'una pista de diàleg (en blau), netejada i sincronitzada (editada). La línia negra amb punts és el valor (nivell de so, volum) que se li dóna a aquesta pista: més amunt = més fort.

(Extret de la mescla de la darrera pel·lícula de Jack Nicholson i Diane Keaton. Rogelio Hernández i Maria Luisa Solá, en versió doblada)

Textos: Eduardo Galeano

La música

Era un mago del arpa. En los llanos de Colombia, no había fiesta sin él. Para que la fiesta fuera fiesta, Mesé Figueredo tenía que estar allí, con sus dedos bailanderos que alegraban los aires y alborotaban las piernas.

Una noche, en algún sendero perdido, lo asaltaron los ladrones. Iba Mesé Figueredo camino de una boda, a lomo de mula, en una mula él, en la otra el arpa, cuando unos ladrones se le echaron encima y lo molieron a golpes.

Al día siguiente, alguien lo encontró. Estaba tirado en el camino, un trapo sucio de barro y sangre, más muerto que vivo. Y entonces aquella piltrafa dijo, con un resto de voz: - Se llevaron las mulas.

Y dijo: - Y se llevaron el arpa.

Y tomó aliento y se rió: - Pero no se llevaron la música.

Patas arriba, d'Eduardo Galeano. Siglo Veintiuno de España Editores, 1999 (pàg. 336)

Cec (1)

• 1934 - Constitució del Sindicat de Cecs de Catalunya.
• 1934 - Primer sorteig del cupó de cecs.
• 1938 - Creació de l'Organització Nacional de Cecs d'Espanya (ONCE).

Cec. Venda de cupons al carrer (0:19)

Sons en perill, memòria en actiu.

Veig que recordar sons és també recordar llocs, persones, objectes, oficis, èpoques... No podia ser d'una altra manera, oi? Tot entrellaçat, lligat, com en un immens teixit.

I els sons, ni es fan sols ni es fan en el buit. Per tant, recordem les estances, les sales, els tallers, els racons, els sostres, els armaris, els caus, les coves, els amagatalls, quan érem sota el paraigua, darrere una porta, a l'escala, al celobert, a l'església, dins la tenda de campanya, al rebost...

Però, els sons que se'n van = el record que en tenim?

LLISTA

• Oficis: el sereno i el vigilant; l'escombriaire; el venedor de gel; l'esmolet; el matalasser...
• Animals: el gall; gallines; vaques (vaqueria)...
• Objectes, eines i màquines d'interior: les tecles de les màquines d'escriure; els telèfons amb rodeta de marcar; el molinet manual de cafè; la galleda per fer gelats; les impressores de 'paper pijama'; xiulet de la tetera; el somier de molles...
• A casa dels avis: l'ampolla d'aigua calenta; el so del rellotge just abans d'arrencar a tocar quarts i hores; les tisores de tallar el pollastre; les claus al pany; el grinyol de les portes; la clau dels armaris; les sabatilles d'espart...

Dubte intemporal

Em sembla que en Mas té raó: sense les màquines de gravar sons (nota del 7 de febrer), tindríem més memòria auditiva i seríem millors reproductors (de sons). Penso, però, que les dèries - aquesta obstinació del so - seguirien funcionant.

I potser ens (em) preguntaríem què podria passar si algú inventés unes màquines de gravar sons! I aleshores alliberar-nos d'aquesta càrrega de tanta necessitat vital de memòria. I deixaríem que les màquines ens cantessin cançons, balades, romanços, històries.

Sons en perill

La llista iniciada dijous passat augmenta. Aura parla dels "sons en perill d'extinció". Mas del gall.

Galls: cert! recordo haver sentit galls. Abans n'hi havia als terrats, en gàbies. I també es tenien gallines. I a les vaqueries, vaques. De petit, quan anava a buscar la llet podia sentir el so i l'olor de les vaques, al barri de Gràcia (Barcelona).

El "so de l'esmolet" és la suma de la senzilla tonada feta amb el silbo - els esmoladors gallecs de soca-rel - amb el so de la mola que afila ganivets i tisores. Però si es desplacen amb una motocicleta ja no ho tenim tan bé, sonorament parlant, perquè el mateix motor farà girar la mola.

Estat actual de la llista:

• el so de les tecles de les màquines d'escriure
• el de l'esmolet
• el de les impressores de 'paper pijama' (Aura)
• els galls (Mas)
• el sereno i el vigilant
• el carro de les escombraries
• el molinet manual de cafè
• la galleda per fer gelats
• els telèfons amb rodeta de marcar
• el carro del venedor de gel
• el matalasser (Ricard).

Dubte

Sense les màquines de gravar sons (i músiques, cançons i històries), tindríem (tindria jo) la dèria del so?

Escoltaríem, sentiríem, i recordaríem. Sons com onades. Irrepetibles. Semblants però cap d'igual, exactament.

Mai el temps seria frenat ni aturat. Sense les màquines de gravar.

Textos: Antonio Colinas (2)

El senyor Colinas, en el llibre Tratado de armonía, passeja, mira, escolta, medita i talla llenya. Busca i, de tant en tant, troba:

"¿Qué significa ese inconfundible y melodioso rumor del viento en los pinos? ¿Es el crujido de la luz? ¿Es el paso del tiempo? No. Más bien ese rumor es la solidificación de un tiempo que nunca lograremos vivir: un tiempo vacío y musical a la vez, todo él extravío inagotable, infinito."

"Hay palabras que, por más que se grite, no suenan, no se oyen. Por el contrario, hay silencios que, por más que se acallen, hablan a la manera del agua de manantial, la cual sortea las rocas y se expande sin cesar."

Tratado de armonía, d'Antonio Colinas. Tusquets Editores. Cuadernos Marginales 113. Barcelona, 1991.
(Pàgines 23 i 61).

Sons perduts (o gairebé)

Sons que no se senten. Ni es poden tornar a escoltar. Sons d'oficis que es van perdent i de màquines que no vol ningú.

La meva llista en conté de força antics: el sereno i el vigilant (claus i bastó amb punta metàl·lica que a les nits ressonava pels carrers), el carro de les escombraries (un cavall i l'escombriaire amb la trompeteta), la maquineta de moldre el cafè (manual, amb el caixonet), la galleda per fer gelats el diumenge a casa, els telèfons amb rodeta de marcar, el carro del venedor de gel (i com el picava amb l'eina-ganxo), els matalassers (els bastons llargs i de fusta airejant la llana dels matalassos als terrats)...

El campanar es manté. Encara queden campanes, aquí i allà, que diuen - donen - les hores. Com deuen ser les altres llistes? Què diu la teva llista?

Les films les plus pauvres

Els films més pobres, a mi em sembla, són els films amb deu mil plans. Són aquells dels que un en surt desolat, després d'haver vist tants esforços, tanta feinada, tants diners llençats per arribar a aquesta asfíxia - on res més hi cap -, on tot hi és explícit. Tot plegat.

Les parleuses. Marguerite Duras parla amb Xavière Gauthier. Les Éditions de Minuit, 1974. (pàgina 87)

Escultor o arxiver?

De cada so ens feia una petita escultura, una estatueta. Treballant el fang, tallant la fusta, picant el metall. Quan tenia feina acumulada, usava plastilina, com si fes un croquis. Si esmorzava, feia servir el croissant. Si dinava, pa.

Algunes setmanes anava amb les orelles tapades, obturades. No donava l'abast. I un dia, de sobte, per fi, va veure clar que s'havia de decidir: o escultor o arxiver!

Aritmètica bàsica

• Silenci = Si + Lenci
• Lenci = Llençol
• Silenci = SI al LLENÇOL.

Després de la classe d'aritmètica, la senyo ens va dictar: "Com un llençol, un mar de silenci cobria la muntanya. Durà poc i el recordà molt." Sempre havia cregut que la senyo parlava de la boira. D'una boira silenciosa, entre els arbres. Però ara ja sé del cert de què parlava.

Història oral

Equipat amb una casset, o amb un minidisc, graves les històries que expliquen els pares, els avis o algun veí d'edat avançada. Records, remembrances, evocacions. Potser un dia les transcrius. Un altre dia en parleu. Es comenten els escrits. Algú diu, també, què hi falta. I s'engeguen, s'encenen altres racons de la memòria. Olors, sons, cançons, dites, llocs, posicions, colors de cel, gustos, ombres, somriures...

Pots preparar la gravació com una entrevista. O un treball de recordar en grup, en equip. Persones que recorden i parlen. Cap paper: ja vindran després. Alguna fotografia, potser. Algun objecte, també. Records dits, contats. Història oral personal, de cadascú, de cada grup, de cada família. Les històries d'un lloc: d'un bosc, una escola, un taller, un barri, una ciutat...

Dreceres: supervisors i poesia

La feina dels supervisors de doblatge pot incloure: tria de les veus pel doblatge, revisió de les traduccions i els ajustos i l'assistència a les sessions de gravació i de mescla. Jeff Davidson és un dels millors supervisors que conec. Novaiorquès, viu a Roma, parla uns quants idiomes i es mou pel món com si fos casa seva.

Jeff pensa que la poesia s'assembla molt a l'art del subtitulat (de films): comprimir i arribar a l'essència de tot el text (que es diu o es veu en la pantalla). De la feina de traduir, diu: quan creus estar més aprop de l'original, quan creus ser-li més fidel, és quan pots trobar-te més lluny. Tot i que ell sempre ha expressat que "tot és traduïble", acaba pensant que la poesia és intraduïble.

Una cosa porta a l'altra: del cinema a la poesia i de la poesia a la traducció (o de la poesia del so a la poesia de la traducció). No hi ha remei!