Godard (3): sobre el cinema

Del llibre Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes [1]:

• Fer visible l'invisible. (150)
• M'he dedicat molt a la tècnica, molt més que la major part dels tècnics. M'agraden els objectes. A la meva sala de muntatge, hi ha un petit cartell que diu: "Sigui amable amb nosaltres, no som éssers humans". (269)
• La cultura és la difusió. L'art és la producció. (310)
• Hi ha coses que només podia fer el cinema - i no la novel·la, ni la pintura, ni la música - i que no s'han fet. (323)
• Kodak no ha fet la seva fortuna amb el negatiu de 35 mm, sinó amb les plaques de radiografies. (345)
• El digital no s'ha inventat per a la producció, sinó per a la difusió. (395)
• El cinema està fet o hauria d'estar més fet per ocupar-se d'això, de fer sorgir. (390)
• En el cinema, és la forma la que pensa; en el cinema dolent és el pensament el que dona la forma. (370)
• No hi ha propietat intel·lectual. [...] Les obres no haurien de tenir propietari. [...] El dret d'autor, en veritat, no és possible. Un autor no té cap dret. No tinc més que deures.[...] (445)

[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text.

La persiana i el so del vent

M'adono que, al pujar una persiana de fusta, hi ha una part del soroll que s'assembla molt al que fan les màquines per simular el so del vent als teatres. Ignoro si encara s'usen, però de ben segur que alguna en deu quedar, potser arraconada i plena de pols.

Pujant una persiana de fusta (0:19)

Vegi's, també, el post La il·lusió al teatre.

Godard (2): el so i els tècnics

Del llibre Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes [1]:

• ... el so no és només la gravació del so. Fins i tot Bresson s'ha quedat en la gravació del so: un cert so gravat d'una certa manera amb una intenció i que, en aquest moment, es converteix en una altra cosa. Però no parteix de la mescla: Bresson mai ha partit de tres sons per a una història. I m'adono de tot el temps que m'ha fet falta per veure que ara s'ha de mesclar, que no és muntar el que cal, sinó mesclar. (217)
• En realitat quan estàs al costat del mar o en un paisatge que no coneixes, els sorolls no tenen la mateixa tonalitat. No se sent de la mateixa manera si ets de nit al camp o al matí a la ciutat, i també depèn de si coneixes o no el lloc on ets. (220)
• El so en particular planteja problemes. Ja no hi ha capacitat d'escoltar i hi ha poca oïda. En els estudis es passen el temps manipulant els controls i imitant. S'imita molt el que ja està fet. (302)
• Mai he escoltat a un enginyer de so parlar del guió. Només sap parlar dels seus aparells. La creació sonora és molt escassa. El més normal és que els tècnics no s'interessin realment pel so en el cinema. (302)
• La veritat és que els tècnics no han inventat mai el material, sinó que l'utilitzen, ja que de fet són els constructors els que ho inventen. [...] (...el conjunt de tècnics) necessiten aquest objecte, ja que sense aquest objecte no existeixen. (231)
• Els que s'ocupen de la presa de so, els tècnics d'alt nivell, "els graduats de la tècnica", són les úniques persones que no m'agraden gens; a part d'un o dos, són gent que només existeix per les seves màquines i que, a més a més, és de l'únic que parlen. (239)

[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text.

La tonada de la carena

Segueixo la carena i no sento cap tonada.
Però dec estar sord perquè tothom la canta!

Vegi's Cantar una carena.

Godard (1): el cinema mut i el sonor

Del llibre Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes [1]:

• El cinema mut era molt més revolucionari que el cinema sonor i la gent entenia millor les coses. (49)
• El cinema mut, que era popular perquè mostrava les coses sense anomenar-les, era molt poderós. (159)
• El cinema hagués hagut (d'aconseguir algunes coses, com la pintura o la música) i no ha pogut, degut a la manera d'aplicar la invenció del sonor. (278)
• El sonor va venir de la literatura, del teatre, i va venir per impedir que aquest nen (el cinema) arribés a ser adult. (291)

Addendum:

• En l'època del cinema mut, en el que les paraules del sonor no existien, qualsevol espectador - inclús menys cultivat que nosaltres - comprenia la totalitat del que passava. (401)
• Cada cop que veig una pel·lícula muda em sorprèn la diversitat entre els cineastes d'aquella època. Per exemple, Murnau era molt diferent de Griffith. I, no obstant això, les pel·lícules del sonor s'assemblen i sonen de manera semblant. (68)

[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text. 

Llibres, estiu i noms

Dos llibres sobre cinema, per les vacances:

• (1) Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes. Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i LUCAS, Gonzalo de. Barcelona: Intermedio, 2010.
• (2) Entendre le cinéma. DESHAYS, Daniel. Paris: Klincksieck, 2010.

Una dada: a l'índex de noms al final de cadascún dels dos llibres:

• (1) de 552 noms, només 7 són espanyols (si comptem Sèneca, és clar...)
• (2) de 127 noms, només 1 és espanyol: Luis Rosales.

A part d'aixó, tot bé! Molt recomanables.

Addendum: Ni a l'index de noms ni a la bibliografia apareix el seu compatriota, el senyor Michel Chion. Interessant...

Textos: Goliarda Sapienza

Un llampec llunyà seguit d'un tro sord esquinça els bastions de xafogor i sacseja els arbres. Aquests llamps i trons muts llançats al teló de la nit dibuixen giràndoles i arabescos complicats com els focs d'artifici que per Pentecosta meravellen l'Eriprando. Encantada com ell per l'artifici fantasiós, gairebé no sento la porta que lentament s'obre darrere meu. [...]

(pàgina 290)

Stella meva, a la nostra època a taula es parlava fluix, les espelmes no feien soroll, era com una llum suau respectuosa amb el menjar... Les bombetes petarrellegen al cervell, la ràdio sona a l'altra banda de la sala, oblidada, el telèfon truca: potser són més convidats... Un avió baix rugeix, fa unes quantes nits que aquest avió fantasma gira puntualment al voltant de la casa i ells no el senten. O és que em faig vella? Com comença la vellesa? Amb esgarrapades de sons esmolats al cap? De fet, els vells acluquen una mica els ulls de tant en tant, potser per evitar els sons o els llums que s'han fet massa forts per als seus sentits cansats. [...]

(pàgina 511)

L'art de viure, de Goliarda Sapienza. Traducció d'Anna Casassas. Edicions La Campana. Barcelona, 2007.

Miradas. Revista del audiovisual (EICTV)

La revista en línia Miradas forma part de la Escuela Internacional de Cine y TV de San Antonio de los Baños (EICTV), a Cuba.

Entre el molt material que hi ha (apart dels inevitables W. Murch i R. Thom) m'he aturat en tres entrevistes i un article:

• Entrevista a Antoine Bonfanti 
• Entrevista a Nerio Barberis: “Me considero un cineasta que hace sonido”
• Entrevista a Michel Fano
• La ideología y la práctica de la edición y mezcla de sonido, de Mary Ann Doane

Una molt bona troballa.

La veu d'Effing

[...] Després se'n va anar i em vaig quedar sol amb l'Effing, a l'espera que el vell trenqués el silenci.

Va trigar molta estona, però quan va arribar el moment, la seva veu va omplir l'habitació amb una potència desconcertant. Semblava impossible que el seu cos pogués emetre aquells sons. Les paraules li sortien de la tràquea amb una energia aspra i furiosa, i va ser com si tot de sobte algú hagués engegat una ràdio i hagués sintonitzat una d'aquelles emissores llunyanes que a vegades es capten a mitja nit. Va ser totalment inesperat. Una sinapsi fortuïta d'electrons transportava aquella veu fins a mi des de milers de quilòmetres de distància, i la seva nitidesa em va deixar atordit. Per un moment, vaig arribar a preguntar-me si no hi havia un ventríloc amagat en algun lloc de l'habitació.

El Palau de la Lluna, de Paul Auster. Edicions 62. Barcelona, 2008.

El final dels DVDs

Es venen menys dvds de pel·lícules, es copien, es compren al top manta o es baixen d'internet. La qualitat del material baixat és molt variada i impredictible. Però, com que els programes que comprimeixen (redueixen) el vídeo són cada cop més eficaços, els films es poden veure prou bé. Mentrestant, el Blu-ray no sembla haver-se establert com a format domèstic. Massa canvis en poc temps...

Tot i tenir un públic fidel, les editores de títols d'autor s'ho pensen molt abans d'invertir en la creació de nous paquets (packs) dedicats a un director. Sobretot si s'ha de restaurar el material.

Fa uns mesos vaig tenir la sort d'intervenir en la restauració del so d'Innisfree, en un pack de J.L.Guerin. En canvi, res he pogut fer en un pack recent de Marc Recha, sense pressupost per capturar digitalment de nou la imatge i remasteritzar les mescles de so. La versió de El cielo sube que hi ha en aquest pack és infumable! Algú m'ha dit que les ratlles en la imatge i els sorolls en el so donen un valor especial i que això agrada a alguns col·leccionistes...

Aquesta situació no s'atura. A hores d'ara, un pack que s'està preparant (d'un director català) porta el mateix camí: el seu contingut es muntarà amb el material que es trobi, estigui com estigui...

Em sap greu afegir que poques productores d'aquest país (i doneu-li a "país" la dimensió que volgueu) s'han preocupat de conservar els materials que genera la producció d'un film. A la majoria només els ha interessat estrenar al cinema i vendre a les televisions.

Amb la estandarització del format digital, esperem que siguem capaços d'aprofitar la seva facilitat de maneig.