Inventar instruments musicals (2)

Dibuix fet per R.R.V., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Alguaire (Segrià).

Inventar instruments musicals (1)

Dibuix fet per J.J.P.G., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Lleida.

Textos: Val del Omar

Agua Voz

El agua es voz del Dios que buscamos
que necesitamos porque somos casi agua
aguafuego misterio.
Una aceleración que nos lleva a la inhibición
el vacío sordo donde comenzar a oír la música callada, la soledad
sonora, sonido del agua dentro del agua –mundo de silencio.
El reloj espectador enmudece ahogado en agua
para oír la voz del tiempo,
“si quieres saber, olvídate que existes”.

Tientos de erótica celeste, de Javier Val del Omar. Edició de la Diputación Provincial de Granada, 1992.

Semàfors i motors

Esperant el canvi de color del semàfor, al mesclador se li planta al costat una moto Harley, d'aquestes que diuen tenir el so patentat. Engega la gravadora. Quan arriba el verd, la moto desapareix, ben decidida.

Una Harley de costat (0:32)

Al següent semàfor és un autobús el que es col·loca de costat i fa un soroll estrany, una tremolor aguda. També el grava. No crec que el tinguin patentat...

Un autobús de costat (0:22)

Les dotze del migdia a Sant Pau

Aprofitem el diumenge per gravar alguna campana. Però el so escoltat dins el recinte de l'Hospital de Sant Pau (Barcelona), a les dotze del migdia, és esmorteït, discret i acabo dubtant si són campanes o un altaveu graduat per a no molestar els malalts. Ocells, nens, maletes amb rodes i turistes acompanyen sonorament aquest espai interior de l'hospital. A fora, la ciutat no es deixa oblidar.

Sonen les dotze a Sant Pau (1:06)

El so dels vestits

A través de la magnífica pàgina d'Emilio Ruiz, un dels creadors del Archivo Sonoro, arribo al lloc de Show Studio, gent del món de la moda. Han gravat, dins una cambra anecoica, el so dels vestits.

Onze petites movies, totes fetes amb vestits de diferents materials. Sons que, escoltats amb auriculars i a un cert nivell, poden arribar a ser impressionants.

El document sonor (i la seva dificultat)

Una foto és una foto i es veu de seguida. Un text és un text i no costa d'identificar: diaris, llibres i subtítols. Però amb un document sonor, què? No es deixa veure gaire bé. Sovint va acompanyat d'un petit triangle decantat, amb quatre lletres: PLAY.

Fins que no hem sentit del tot un so no el podem conèixer sencer. I si el document sonor és llarg, al final un es pregunta "però què era el que sonava al principi?". Els documents sonors reclamen massa atenció. Fan mandra.

Els que van de turistes a la Índia tornen amb centenars de fotos. Però quants sons, sense estar lligats a una imatge, porten?

Un àlbum de fotos fa de bon mirar. Un llibre fa de bon llegir. Un plat de macarrons fa de bon menjar. Però un paquet de documents sonors costen de pair. I per això només ens els empassem si són dins una pel·lícula, una cançó, un espot publicitari o un documental de balenes.

Està encara per inventar, una nova manera de copsar els sons, de emmagatzemar-los, de compartir-los. I potser també, d'escoltar-los.

Tot arribarà. Quan ens traguem de sobre tanta maquinària.

S'acosta una tempesta (sons grans)

Seqüència: ocells, botzina de cotxe, remor de trons, veus i ambient del veïnat, passa un helicòpter, crits nens i sorolls metàl·lics, arrenca una motocicleta, un tro sord, un tro més proper, primeres gotes de pluja, una persiana es tanca, un tro més fort i arrenca a ploure!

Comença a ploure (3:02)


Dos trons (0:35)

Castanyes (sons petits)

El diumenge, una torrada de castanyes amb la paella foradada.

I després, pelar una castanya abans de menjar-la. Sons secs, aguts, fins, entre cristall i fusta. Bon profit.

Pelar una castanya (0:16)

La garrafa i l'aigua

Omplir una garrafa de plàstic de 5 litres, dins una pica metàl·lica, genera una música pròpia.

Hi podem escoltar:

1. una remor fosca, baixa i persistent, que deu ser la vibració de la pròpia pica a través de la base de la garrafa;
2. un segon fil sonor que va pujant de to, cada cop més agut;
3. un tercer fil més agut , que apareix als 39 segons, mentre l'anterior es va diluint;
4. un rajolí més present, que arrenca al minut i dura fins l'aturada final, quan ja vessa l'aigua i t'esquitxa.
   

Omplint una garrafa d'aigua (1:10)

Aquesta imatge és una part (fins els 6 KHz) del sonograma de la gravació.

La gata que miola

La gata que miola (00:42)

Archivo Sonoro

Fa poc vaig descobrir el Archivo Sonoro, un lloc on recullen i documenten sons, creat per Carlos Emilio, Gabriela i Marbel, a Chiapas, Mèxic. En la seva justificació diuen:

¿Qué pasa con esos sonidos que nunca más se van a escuchar? Voces y sonidos en los cafetales, ingenios azucareros, platanares, milpas, bosques, selvas, cerros, mares, ríos caudalosos, lagunas, presas, templos, cuevas, parques, panteones, edificios arqueológicos y en las urbes, que son elementos culturales que integran una diversidad vigorosa y actual.

Este archivo sonoro será un punto de referencia, comunicación e intercambio entre habitantes de Chiapas, con otros del país y del mundo, interesados en conocer la distinción que existe en los lugares en que habitan, debido a sus diferencias; de esta manera se brinda la oportunidad de que generaciones siguientes conozcan parte de su historia.

De tant en tant hi faré una escoltada! Ben segur.

Passejant (3): plaça del Pi

El mercat de productes artesanals de la plaça del Pi (Barcelona) és una bona excusa per passejar i comprar alguna cosa, com un paquet d'eryssimum, l'herba dels cantors.

I s'hi un ho vol, una ampolla d'oli verge d'oliva, de vi, o formatge, galetes, mel, etc. El so que s'hi fa, al ser una plaça petita, no té tant ressò com el del mercat anterior (a la plaça Reial). La façana principal de l'església del Pi sembla protegir els tendals de les parades.

Plaça del Pi. Mercat de productes artesanals (01:10)

Passejant (2): plaça Reial

A la plaça Reial (Barcelona) es celebra, cada diumenge i des de fa més de seixanta anys, la Fira de Filatèlia i Numismàtica, un petit mercat de segells i monedes.

Palmeres i cotorres. Veïns i turistes al voltant de la font. Mentre, sota les arcades, la gent seu al voltant de les taules per prendre una cervesa fresca o un vermut ben acompanyat.

Plaça Reial (Barcelona). Mercat de segells (01:03)

Passejant (1): campanes i turistes

Darrere la catedral de Barcelona, un dia de festa. Escoltant la gent que passa, els músics de carrer, els grups de turistes i les campanes del migdia.

Campanes darrere de la catedral (05:47)

Textos: Roger Caillois

A l'inici, capítol sobre Mitologia. Pedres de la Xina, hi trobo:

A l'ouest de la préfecture de K'i, à soixante-dix li de l'arrondissement de Long, il existe une grotte appelée la caverne des dragons ou des poissons. Il s'y trouve une pierre qui est tantôt grande, tantôt petite. Si quelqu'un la brise et qu'il en examine l'interieur, il y aperçoit des figures de dragons et de poissons.

Ceux qui passent devant cette caverne évitent de parler. Ils entendent des bruits lointains de tonnerre et d'ouragan. Ils s'arrêtent, en proie à la terreur. Tout le monde n'entend pas ces bruits.

N'he fet una traducció aproximada:

A l'Oest de la prefectura de K'i, a setanta li del districte de Long, existeix una gruta anomenada la cova dels dracs o dels peixos. S'hi troba una pedra que tan aviat és gran com petita. Si algú l'aparta i n'examina l'interior, hi veu figures de dracs i de peixos.

Els que passen davant aquesta cova eviten parlar. Senten sorolls llunyans de tro i d'huracà. S'aturen, aterrats. No tothom sent aquests sorolls.

Pierres, de Roger Caillois. Éditions Gallimard. Collection Poésie (1971).

A Los paisajes de la Rue Jacob, José Antonio Millán parla d'una petita galeria on s'hi exposen pedres.

A Rocks - Bill Atkinson hi ha una col·lecció de fotografies de pedres amb dibuixos espectaculars.

Les màquines tenen veu de dona

Control d'entrades i sortides (0:09)

Gasolinera. Tria del tipus de gasolina (0:08)

La rutina i el músic de cinema mut

RUTINA

Cuando se entra a valorizar el poder que puede tener determinado hecho repetido hasta el cansancio, me viene a la memoria lo acontecido a un músico que ejerció su profesión allá por los tiempos del cine mudo. Este hombre, diariamente, sin fallar una sola vez durante años, haciendo siempre el mismo recorrido en línea recta, iba desde su casa al cine y del cine a su casa.

Sucedió que una noche, que se encaminaba como de costumbre al trabajo, se levantó un viento tan fuerte que lo obligó a volverse de espaldas para encender un cigarrillo. Entonces nuestro músico siguió caminando en esa dirección y regresó de nuevo a su casa.

Seguramente se durmió cansado por haber cumplido otra jornada de labor.

Del llibre de cròniques Yo, pianista de varieté, de J. Lamarque Pons. Editorial Alfa. Montevideo, 1968.

Anuncis de carrer

El mes de setembre assegura, sempre, noves col·leccions de fascicles i molts anuncis, pasquins i cartells al carrer. Aquest anunci d'una escola del carrer Roger de Flor de Barcelona m'ha impressionat.

Vull triomfar? Vols triomfar? Vol triomfar? Volem triomfar?

(He esborrat l'adreça i el telèfon de contacte de la imatge)

L'avi i el nét (petita història)

Una sala d'estar amb un avi i el seu nét. L'avi està llegint un llibre seriós (pàgina 58), un assaig sobre la decadència de l'art modernista. És l'hora d'anar a dormir i el nét li demana un conte, com gairebé cada dia. L'avi li contesta: - I si aquest vespre me l'expliques tu a mi?

El nen li agafa el llibre i comença a llegir, des de la pàgina 37, ben decidit. Llegeix segur, amb bona entonació i ritme. Marca bé les afirmacions i segueix el desenvolupament dels arguments amb una pronúncia clara i convincent. L'avi està bocabadat.

El nen ho fa tant bé que el text agafa, per a l'home, una nova significació i transcendència. Paràgrafs que abans havia trobat incomprensibles, ara se li tornaven entenedors i diàfans.

Al cap d'una estona, el nen s'atura en sec, li torna el llibre i fent una ganyota, li diu: - Avi, no he entès ni una sola paraula!

Una campana a casa

Ens hem comprat una campana. Feia anys que veia aquestes campanes, en tres mides, en una de les parades del mercat dels divendres. N'hi havia una quarta, massa gran. Aquesta és petita, amb un diàmetre de la base de la copa de 12,5 cm.

Les campanes d'un campanar civil, una mica esquerdades, són les que m'han acompanyat des del meu primer dia, fins que vaig aixecar el vol. Aquesta campana és petita i és a casa. Té un so net, i petit.

Tocs de campana petita (0:48)

En una exposició

Una exposició de dibuixos al Caixa Forum. L'espai escoltat sembla més gran del que és: una sala partida en tres. Tothom parla suaument i ningú vol destorbar als demés: un lloc de respecte assolit.

M'enduc, sorprès i menys ignorant, el dibuix esclatant de Victor Hugo: les quatre ratlles d'un pont entre unes muntanyes ben fosques.

El so en una exposició de dibuix (0:49)

(ajustar el nivell d'escolta per evitar que aquesta gravació no resulti exagerada)

Prova acústica (3): el tren

Les rodes del tren

Ignoro si encara es fa amb els nous models de trens, però recordo haver vist i sentit com picaven les rodes del tren a l'estació per saber si estaven en bones condicions. Els ben entrenats podien diferenciar el so que dóna una roda amb fissures o esquerdes del que dóna una roda sencera, íntegra.

Imatge extreta del magnífic railwayarchive.org, (un wheel-tapper, Leicester, 1910).

A YouTube es pot veure aquest vídeo.

Les vies del tren

Un cheminot. Imatge del llibret Les mondes sonores, de Denis Fortier. Presses Pocket, 1992.

Prova acústica (2): la síndria

Com triar les millors síndries?
Un aparell, analitzant la ressonància acústica, detecta si una síndria té buits d'aire en el seu interior. Els buits ressequen la fruita i en redueixen la seva qualitat.

Procediment?
Una bola metàl·lica pica en un punt de la fruita, aquesta vibra i un micròfon, a sota, recull aquesta vibració perquè un ordinador l'analitzi.

Ho ha estudiat Belén Diezma, de l'Escola Politècnica d'Osca. Ha trobat que les síndries senceres, sense buits, mostren una freqüència de ressonància al voltant dels 170 Hz. I les síndries que contenen buits, entre 120 i 130 Hz.

Es pot llegir el seu estudi (en anglès): Vibrational analysis of seedless watermelons: use in the detection of internal hollows. Dibuix extret de El Periódico de Catalunya (19 de maig de 2005).

Prova acústica (1): els escultors

Para asegurarse de que la piedra era de la medida justa y no tenía fallos, iban a hacer la prueba acústica, y al primer golpe, cuando brotó del bloque un sonido agudo, cuyas oscilaciones vibratorias sentí dentro de mi cuerpo, no pude evitar acordarme sin querer de aquel día ya remoto en el que mi padre, para sorpresa mía, me alargó el mazo y me invitó a comprobar por mí mismo la pureza de la piedra: Pega, chaval, y escucha el sonido, y así sabrás cómo es la piedra por dentro; el sonido hace transparente a la piedra. Quién sabe por qué demonios se le ocurrió darme el mazo, a lo mejor es que todavía tenía planes para mí, no me importa admitirlo; bueno, el caso es que pegué un mazazo. Jamás habría creído que fuera posible sacar de aquel colosal mazacote muerto un sonido tan puro, que vibró largamente, y que al final penetró en mí con tanta finura y agudeza, que lo sentí como un dolor reconfortante, de verdad. Me refiero a que sentí físicamente las ondas del sonido y al mismo tiempo me pareció ver una luz irisada. Si la piedra hubiera tenido dentro oquedades o depósitos de arcilla o de arena, no habría soltado un sonido tan vibrante, sólo se habría oído algo así como cuando una maceta se estrella contra el suelo.

Extret de La prueba acústica, de Siegfried Lenz. Tusquets Editores. Colección Andanzas. Trad. de Joan Parra. Barcelona, 1993.

Aquí també en parlen, ja amb sistemes informatitzats. Els nous procediments també impliquen l'ús d'ultrasons.

Del perill d'escoltar un cargol de mar

Del llibre El hombrecito Fermín, de Hans Jürgen Press. Edit. Labor. Bolsillo Juvenil. Barcelona, 1977.

Anterior cargol de mar en aquest quadern.

Textos: Joan Perucho (3)

Extracte de la història Isidro de las Pedrochas, de Joan Perucho:

DE LA VEU
- Per què els homes tenen ordinàriament la veu gruixuda?
- Perquè tenen ampla la canya del pulmó, i obertes les vies on es forja.

- Per què les dones tenen veu de tiple?
- Perquè la seva complexió prem les artèries vocals, i amollen la veu prima, i subtil; i perquè tenen estreta la canya del pulmó i rep poc aire, i és molt prim i subtil, i així surt la veu. Quan els homes neixen, diuen A, que és veu gruixuda, i forta. Les dones. E, que és blana i subtil.

- Per què s'enrogallen els homes quan veuen el llop?
- Per especial virtut del llop, que li va donar la natura per a la seva defensa. I perquè és summament fred el cervell, i envia per l'aire uns vapors tan revinguts i crassos, que premen el pit i el pulmó, i relaxen les artèries vocals, que amb prou feines poden amollar la veu els que el troben.

- Per què molts homes tenen veus excel·lents per a músics i d'altres molts, o el comú, no en tenen, tenint tots el mateix pulmó i canya i artèries locals?
- Perquè en uns la canya és molt ampla, en d'altres molt estreta; en d'altres molt veloç, i subtil; en d'altres molt dura, i tardana. Aquests darrers no poden cantar; els que la tenen veloç i subtil son tiples; els que la tenen forta, tenors; els que la tenen estreta, contralts; els que la tenen ampla, contrabaixos. I en la majoria d'ells és lleugera i deseixida per a fer refilets de gorja; i si no és lleugera i deseixida, no se'n poden fer.

Per llegir-lo sencer

Històries apòcrifes, de Joan Perucho. Edicions 62. Barcelona, 1991.

Tres llocs triats dels molts que parlen de Joan Perucho :

• Xtec
• Vikipèdia
• Lletra

Anteriors textos de Perucho en aquest quadern:

• Textos (1)
• Textos (2)

Per cert, el cognom Pedrochas sembla la versió castellana de Perucho, oi?

Apòcrif: adj. No autèntic, fingit. Llibre (o escrit) fals o atribuït falsament a un autor o temps determinat.

Roques i onades

Amb les onades, l'aigua de mar penetra per forats, escletxes, entrades, clots i coves. L'aigua s'hi esclafa, salta, hi rellisca, llepa, desgasta, forada i s'hi amaga. Fa dotzenes de petits sorolls, milers de bombolles, centenars de sanefes.

Només cal seure a prop i atendre. Però costa tant deslliurar-se de la pressa!

Roques i mar (0:48)

El rostoll i la pluja

El so del rostoll quan s'asseca al sol, després de la pluja.
Aquest és el so en el que, tots dos, es van fixar.
I van decidir explicar-m'ho ahir tot dinant.
Potser és l'aigua que resta dins la tija segada i es dilata.

No el van enregistrar. No tothom duu a sobre una màquina de gravar. Ells hi eren, jo me'l hauré d'imaginar.

Textos: Jules Renard

El frifrit

Al caire del teulat de la pallissa, un pinsà canta. Repeteix, a intervals iguals, la nota hereditària. A força de mirar-lo, l'ull tèrbol ja no el destria del cobert massís. Tota la vida d'aquestes pedres, d'aquest fenc, d'aquestes bigues i d'aquestes teules s'escapa per un bec d'ocell.

O més aviat la mateixa pallissa xiula una cançoneta.

Històries naturals, de Jules Renard. Traducció i edició de Costa/Woith. Edicions de 1984. Barcelona, 1999.

Escoltar com passen

M'agrada seguir com va canviant el so d'unes veus, al carrer, mentre giren (tomben) cantonades i van passant per carrers diferents.

Es nota molt quan són dues noies les que passen dalt d'un motocicle. La moto no peta exageradament i el so de les seves veus, més agudes, es va modulant entremig dels obstacles i parets. Seguir un so fins que sembla fondre's és un privilegi. A ciutat, aquestes modulacions es perden de seguida entre els edificis alts i un soroll ambiental excessiu. Només les nits insinuen aquesta possibilitat, però els sons que s'hi troben són uns altres.

Sempre que he provat de reproduir o simular aquest efecte en cinema ho he trobat molt difícil. La riquesa del que podem arribar a escoltar és ben musical!

Textos: Lluís Solà

Finisterre (14)

Tusso.
Vibra un objecte.
Silenci.
Floració de l'ombra.

Inici d'un escaire?
Fixació del vent?
El zenit fulla.

Ocorre un camió.
Tanco la porta.
Fuga.

del llibre Laves, escumes (1975) de Lluís Solà.

Textos: Alexandre Plana

La rialla invisible

Una alzina es decanta en un revolt del camí i els vianants s'ajupen en passar per dessota les branques. En els camps de blat la verdor es decandeix d'esperar les primeres pluges. Sona una rialla i no es veuen enlloc els llavis que riuen. L'aire, però, s'ha acolorit sota l'alzina, entre dues esgarrifances.

El mirall imaginari, d'Alexandre Plana. Editorial Selecta. Biblioteca Selecta, 53. Barcelona, 1925-1949.

Textos: Guillem d'Efak

ESTIU

Aquest sóc jo, l'arbre,
net i retallat contra l'alba.
Les meves salives són denses,
potent el tronc, poderoses i
espesses les meves sabes.

El goig dels meus somnis
botant de branca en branca
és una collita de joguines
sobre la platja.

Aquest sóc jo, l'arbre,
a contrallum de l'alba.

Del poema L'ARBRE del llibre Madona i l'arbre. Guillem d'Efak, Edicions Proa. (Barcelona, 1970).

• Més poemes de Guillem d'Efak
• Recull d'entrevistes
  

Generadors

Aquest és el generador elèctric d'emergència que està davant del número 84-86 del carrer Sant Antoni Maria Claret (Barcelona). Està col·locat sobre la vorera, a uns 3 metres del portal. A part d'electricitat, genera calor, aire i soroll.

Els nivells de pressió sonora són:

Des de l'altra vorera, a 15 passes: 75 dB SPL (A)

Des del portal, a 3 passes: 84 dB SPL (A)

Hi ha un gran contingut de greus en el so, com és lògic en aquestes màquines. Potser no és percebut en aquestes dues mostres de 20 segons. Si fem les mateixes mesures amb la corba de ponderació C, els nivells de pressió sonora (SPL) són, respectivament: 90 dB (C) i 98 dB (C).

¿No resulten intolerables, aquests nivells de soroll, pel que són més a prop, veïns i vianants?

NOTA: He usat un sonòmetre d'ús general (Radio Shack). Per tant, aquestes mesures tenen una tolerància de +/- 2 dB. Tanmateix, el que indiquen és força evident. La gravació s'ha fet una mica abans del migdia del dissabte.

Textos: Manuel Borgunyó

Manuel Borgunyó, músic i pedagog genial, escriu (som a l'any 1933):

La dificultat cabdal, la més delicada i alhora la més difícil de superar, és el professor. Només imposant-se enèrgicament als interessos creats per la rutina i el favor es podrà obtenir l'adhesió i el concurs dels elements veritablement aptes a realitzar a l'escola, amb tota integritat, la gran missió renovadora.

Constitueix una necessitat tan apressadora la formació d'un cos de professors especialitzats en l'educació musical escolar, que sense ell és impossible de pensar resoldre el problema. Qualsevol solució, sense el personal adequat, constituiria un error funestíssim d'irreparables conseqüències.

Les aptituds indispensables per exercir un eficaç apostolat dins l'escola primària han d'ésser ben especificades. No és indispensable, per exercir-lo, ni ésser un gran concertista ni un compositor notable. Basta ésser, per damunt de tot, un músic artista en possessió de les facultats naturals indispensables per actuar amb totes les possibilitats d'èxit.

La Música, el Cant i l'Escola (Orientacions), de Manuel Borgunyó (Rubí, 1886 - Madrid, 1973). Llibreria Bastinos, Barcelona (1933). Llibre editat sota els auspicis del Conservatori de Música de Sabadell. Extracte del capítol La música i l'escola.

En record del mestre Borgunyó, músic i pedagog, un article de Joan Vila al número 13 (novembre 2003) de la revista ateneuTots, de l'Ateneu Igualadí.

El seu cosí Agustí Borgunyó (1894 -1967) també fou músic, pianista i compositor, autor de més 180 sardanes. Va nèixer a Sabadell i es va nacionalitzar ciutadà dels EUA.

Cercadors de sons

Chercheurs de sons, un magnífic i completíssim blog de Gérard Nicollet. Ha publicat el llibre del mateix títol, amb dibuixos de Vincent Brunot, on presenta 30 inventors (de parla francesa) d'instruments de música.

Lutheria experimental, música mecànica, invents sonors, actuacions de grups, festivals, trobades, llibres, discos, ràdio. De tot sobre el so imaginatiu. Aquest blog és inacabable.

S'ha fet de nit a Barcelona

Accident. Desastre. Vergonya. Ràbia. Cassolada. Silenci. Milers d'abonats de Barcelona ens hem quedat sense electricitat. I una bona colla no sabem quan tornarà.

Mentre la cassolada d'ahir per la nit retronava entre carrers i edificis, creant una espècie de sintonia i unió entre els afectats, el temple que hi ha dalt del Tibidabo lluïa, petulant tot ell, la seva lluminària, indiferent a les recomanacions d'estalvi energètic. És evident que les coses de la terra no s'han de barrejar amb les del cel.

Però hem de saber administrar la indignació. No sigui que quan ens tornin l'electricitat acabem donant les gràcies.

Una cassolada a les fosques (0:35)

Per cert, una mica de lluna ens va acompanyar tota la nit, sense el brogit de neveres i equips d'aire condicionat. Quin silenci!

Digital Music – DIY Now!

Digital Music – DIY Now!. Un ebook (llibre electrònic) per aprendre a guanyar-se la vida fent música amb ordinadors. I és gratuït. Gràcies!

L'han escrit Michael W. Dean and Chris Caulder, dos apassionats músics que també escriuen, fan vídeos, auto-publiquen llibres, etc. És interessant el pròleg on parlen de les dificultats d'escriure un llibre entre varis i d'intentar publicar-lo.

Michael diu: Les millors idees no poden ser robades, perquè les millors idees t'inclouen a tu mateix com a part integral de la fórmula.

DIY: do it yourself: fes-ho tu mateix.

Una porta es queixa

Una de les portes de l'aparcament, la primera per baixar a les plantes de sota, sona amb veu pròpia. Gairebé totes les portes tenen veu pròpia. Però, darrerament, aquesta porta es queixa i no sé el per què. Una bona greixada l'alleujaria. Ben veritat. Però és això el que vol?

La imatge és el sonograma del seu so. Segur que pot ajudar a fer un bon diagnòstic a algun amatent metge de portes.

Una porta amb veu pròpia (0:11)

L'Exploratorium i la utilitat dels barrets

Quan un ensopega amb projectes com Listen: Making Sense of Sound, poden passar-li (al menys) tres coses:

• (1) li agafen ganes de fer-ho tot, provar-ho tot, adaptar-ho, copiar-ho, saltar-hi a sobre i fer-ho servir de trampolí;
• (2) es desanima una mica pensant en el que costa fer les coses i en que mai se'n sap prou;
• (3) decideix comprar-se un barret per, de tant en tant i respectuosament, "treure's el barret".

El projecte Listen és dins l'Exploratorium, el Museu de la Ciència, l'Art i la Percepció Humana de San Francisco.

Hi ha activitats en línia i en el propi museu. Guies per escoltar (com escoltar en el camp i la muntanya, com escoltar un automòbil, etc). Fabricació d'instruments sonors (i musicals) amb tot tipus de materials. Jocs amb els sons. Creació de paisatges sonors. Física del so.

En prenc bona nota i m'emporto feina per les vacances.

Davant de les campanes, granotes

Davant per davant del rellotge i les campanes del post anterior, hi ha un altre mosaic de ceràmica, on un paraigües protegeix del sol a dues granotes. Sota l'escena, el nom de la fàbrica de paraigües.

En parlen a mira que he fet i el hilo.

Campanes al carrer del Clot

Al carrer del Clot, cantonada amb Rafael Capdevila, hi ha un rellotge amb dues campanes muntades en una mínima estructura metàl·lica, sota una espècie de petita cúpula que les separa del parallamps.

L'edifici, de l'arquitecte August Font, va ser alçat el 1915 i és la sucursal d'una entitat d'estalvis. Hi ha un panell de ceràmica escenificant la llegenda de sant Martí, dalt de cavall i amb una espasa, fent dues parts de la seva capa per compartir-la amb un pobre.

Com passa sovint, les dotze m'han agafat de camí:

Les dotze, al carrer de sota (0:32)

Però el toc (mínim) de la una del migdia no se m'ha escapat:

La una al carrer del Clot (0:36)

Llegendes sobre sant Martí a festes.org

Textos: Jaume Mesquida

Replec la closca buida,
estriada, de nacre,
on canta la mar
sota la lluna nova,

i en acostar-hi la meva oïda,
sent a dintre la remor
de la nit més vasta del món
als llindars d'una llunyania sonora.

Declivi de la mirada, de Jaume Mesquida. El Gall Editor. Pollença, 2006.

Nou fòrum de so de cinema

Lício Marcos d'Oliveira, tècnic de so directe nascut al Brasil i que és a Barcelona des de fa més 20 anys, acaba de crear un fòrum per a tècnics de so de cinema: so directe, microfonistes, muntadors, mescladors i gent interessada, a Sonido Cine.

És el primer grup de discussió en castellà que conec. A prop, en francès, hi ha sounddesigners.org i, més específic, perchman.com.

Tot és començar (i seguir)!

Electa (cristalleria)

Sempre m'havia fascinat aquest petit cercle de relleu amb el nom de una marca, ELECTA, sota el salt d'un animal. Pertanyia a una cristalleria del carrer Puigmartí, 3 (Gràcia, Barcelona).

L'edifici ha estat enderrocat aquest passat juny i vull pensar que algú ha conservat aquest tros de paret. Jo vaig arribar-hi tard.

Troballes

Més llocs de gent de cinema:

• Life Below the Line, una tècnic de so directe (location sound) de Nova York va encetar un blog, anònimament, fa dos anys, per comentar la seva feina.
• Sync Sound Cinema, un altre tècnic de so directe, de Porland, Oberon.
• Film Sound Daily, un blog nou de trinca, on mostra, amb fotos i entrevistes, els darrers films acabats de sortir d'aquests estudis de post-producció plens de glamour que hi ha per aquests mons de déu.

Petites troballes que carreguen de carburant els dipòsits de la curiositat i del neguit (positiu) de treballar en el món del cinema.

Apa.

Eleanor entrevista Dennis

Mentre el seu marit rodava la immensa Apocalypse Now, Eleanor Coppola anotava les seves vivències a Filipines. No va acabar el documental que es proposava, però els seus escrits es van transformar en un llibre.

Trenta anys després, potser som més a prop d'aquesta idea de Hopper:

October 17 (1976), Pagsanjan

I shot an interview with Dennis Hopper. One of the things he said that interested me the most was he thought filmmaking was in the same phase of development that art during the cathedral-building period. When they build those great cathedrals in Europe, they employed stonemasons, engineers, fresco painters, etc., and created the work through the combined talents of many. By the nineteenth century, art evolved to the point where the major work of the day was being done by individual artists working alone at an easel. Dennis was making the point that now filmmaking involves the talents of many departments and perhaps eventually major films will be made by one person with a video port-a-pack.

Notes. On the Making of Apocalypse Now, d'Eleanor Coppola (Limelight Editions, 1979. Faber and Faber, 1995)

Lluna sobre els terrats

A la una de la matinada, el meu barri sonava força tranquil. Un avió, una televisió llunyana, unes veus, un motocicle. Poca cosa més.

Nit amb lluna (02:28)

Encara que més tard, un cop ho havia plegat tot, un impertinent camió de la recollida d'escombraries va desvetllar tothom i va fer caure la lluna a trossos. Us estalvio l'escàndol.

És convenient escoltar l'àudio amb auriculars, però per fer-ho a un nivell adequat podeu ajustar el volum amb la passada del motocicle (extret de l'anterior arxiu d'àudio sencer): l'heu de sentir suau, ambiental, com si fos a cent metres.

Referència de nivell: passada d'un motocicle (0:13)

joguina: timbaler

Vet aquí un timbaler que no toca el timbal. Una joguina mecànica que sap donar voltes, però les baquetes no percudeixen mai el petit timbal metàl·lic, perquè els falta una peça (una molla amb una petita bola a la punta). Potser és millor així.

Joguina-timbaler (0:39)

Anteriors joguines en aquest quadern:

• Joguina: papallona
• Joguina: ocell

Textos: Miquel Bauçà (6)

Tothom conta, satisfet,
les anades al cinema
i el xoc en sortir al carrer.
El mateix passa amb els somnis
mil vegades molt millor.
Són exactament pel·lícules
sense el cop del trencament,
si hom dorm sense paràsits.

Rudiments de saviesa, de Miquel Bauçà.
Ed. Empúries. Barcelona, 2005.

Anteriors textos de Miquel Bauçà en aquest quadern:

• Textos: Miquel Bauçà (5)
• Textos: Miquel Bauçà (4)
• Ras i curt
• Esmicolament
• Textos: Miquel Bauçà (1)

Nit de Sant Joan

Traques, ruletes, piules, bengales, bombetes, trons, tigres, xiuladors, cracklings, girasols, volcans, fonts, petards, sortidors, voladors, huracans, paracaigudes... Terrasses, terrats, pisos i balcons amb garlandes, músiques i coques de fruita i de llardons. Totes les poblacions bullen en plena nit de Sant Joan.

La ciutat, de revetlla (01:40)

De ben petits enlairàvem globus de paper des del terrat. Si no feia gaire vent veies pujar la petita flama del cotó encès, ben amunt, fins que es perdia.

Pre-Sónar (59 anys abans)

El dia 19 d'abril de 1948 Pierre Schaeffer anota:

En faisant frapper sur une de mes cloches, j'ai pris le son après l'attaque. Privée de sa percussion, la cloche devient un son d'hautbois. La situation évolue. Il s'est produit une fissure dans le dispositif ennemi. Le moral change de camp.

Aquell dia neix la música concreta. Fa 59 anys.

Entrenament útil

Anava ben equipat: uns prismàtics per si no hi veia bé; una gravadora amb un micròfon ben sensible, per si no hi sentia gaire; i una petita càmera de vídeo, per l'angúnia de no recordar-ho.

Però tot ha funcionat de meravella. Les setmanes d'entrenament han fet sentit: ha vist sense mirar, ha sentit sense escoltar, ha olorat sense ensumar. I a casa, s'ha emocionat de tot plegat.

Ara guarda en una bossa tots els aparells que no ha usat. I està pensant que el dia que hi torni, acompanyat, només s'endurà un petit quadern, un llapis i una poma.

O dues pomes.

S'apropa el solstici. S'apropa Sant Joan.

De dia, en algun racó d'una plaça, un grup fa de les seves, amb un encenedor a la mà.

En algun balcó, més enllà, els més petits fan rodar bengales.

I algunes nits, com avui, ja es pot tastar l'enrenou de petards i traques.

Nit i petards (0:40)

Textos: Albert Ràfols-Casamada (2)

l'aspecte de les coses com una idea externa de les coses
un gotim de raïm blau com un núvol que porta pluja
la pluja llisca damunt els vidres quasi en silenci
el silenci forma part de l'entorn de les coses
un home observa la pluja darrere el vidre
el so lent de la pluja omple la seva mirada
el blau del gotim de raïm com una nota més del silenci
el cant d'una merla quan para de ploure
les ombres s'amaguen al blau del gotim
la idea del gotim es confon amb el cant de
       la pluja i el blau d'aquests núvols

Hoste del dia, d'Albert Ràfols-Casamada. Ed. Columna. Barcelona, 1994.

Aquí, un altre poema.

Textos: Su Dongpo

LA COSTA DE L'EST

La pluja ha rentat la costa est. La Lluna
ha quedat neta, com un mirall blanc.
La gent de ciutat ha marxat del poble.
El camperol enfila el camí ral.
No em molesten les pedres del sender;
m'agrada com dringuen: componen música
quan les arrossego amb el bastó.

Rere el ventall (versions de Su Dongpo), del llibre de poemes El temps dels poderosos, de Josep-Francesc Delgado. Columna Edicions. Barcelona, 1998.

Su Dongpo és el sobrenom del poeta xinès Su Xi (1036-1101). Content d'haver trobat aquesta petita meravella en la versió de Delgado: és una bona reserva vitamínica per a tota la setmana. I potser més.

Textos: Miquel de Palol

El gran art és la música; el segon la cuina. Després vénen l'escultura i la pintura, com una bèstia de dos caps. Després, el cine. I al final, la poesia.

Els Proverbis, de Miquel de Palol. Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2003.

Bestieses

• Obrir un sobre i sentir el repic de la màquina d'escriure.
• Pujar fins el pis tretzè i a cada replà recordar el motiu principal de cadascuna de les òperes de Wagner.
  
• Plantar-se davant d'una sortida d'aire condicionat i, amb els ulls tancats, saber que som dalt del Canigó. Quina ventada! Vigilar de no ensopegar de baixada.
• Fer punta al llapis i deixar que l'olor ens porti al mig del bosc. Atents, però, a la talada, que sento sorolls...
  
• Netejar els vidres de les ulleres. No esverar-se gaire si les mans, amb el moviment, es tornen ales i bateguen com les d'un colom.
• Obrir un calaix. Fer-se petit i amagar-se a dins. Sentir com ressonen els nostres passos. (Això depèn de si el calaix està més buit o més ple. Preveure aquesta situació)

El bon Jan i el mar

El bon Jan toca l'acordió davant del mar. Dibuixant: Alfons Figueras. Tira còmica publicada, fa temps, al diari Avui.

La pintura xinesa i l'ocell

És com una pintura xinesa del segle XI. Delicada, boirosa, antiga. Amb un llac que la sustenta, potser. Pot semblar-ho, però no ho és. És el sonograma d'una frase del cant d'un ocell que cada tarda, a les sis, arrenca el concert entremig del trànsit:

Una frase del cant de l'ocell (0:04)

M'he escoltat quatre cops el CD de la guia Ocells de Barcelona, d'Eloïsa Matheu, i no hi ha manera. ¿És un tallarol de casquet (Sylvia atricapilla)? ¿És un pit roig (Erithacus rubecula)? Quin és? Quanta ignorància! (...i em dedico als sons!?)

Mentrestant l'ocell en qüestió segueix refilant:

Cant d'ocell (01:05)

Els directors i el mesclador

Hi ha directors que s'agafen, s'aferren al "so directe", al so gravat durant el rodatge (location sound) i els costa molt afegir o treure res. És la seva veritat. Els agrada treballar els ambients sonors que envolten, embolcallen i amplien aquest so central, aquest so "real". A esquerra i a dreta de la pantalla del cinema, i als canals ambientals del darrere (surround). El so del rodatge és sagrat.

I n'hi ha d'altres que el "so directe" gairebé els molesta. El consideren un element secundari i el reconstrueixen absolutament, en algunes ocasions. És un so que no expressa el que ells volen. I recreen cada seqüència minuciosament, fins al mínim detall. Conserven els diàlegs però canvien els passos, les portes, la gent que parla al voltant i tota la resta. Fan, sonorament, un món nou. O una nova (seva) interpretació d'aquest món (seu).

En els primers, Marc Recha. En els segons, José Luis Guerin. Aquestes dues tendències (no estic segur que es contradiguin del tot entre sí) generen les seves pròpies dificultats a l'hora de pensar, crear, muntar i mesclar els sons d'una pel·lícula. Per això, una de les coses difícils d'aprendre, per a un mesclador, és la de saber conservar el propi bagatge, la pròpia empenta creativa, enmig d'escenaris tan diferents.

Paper de taronges

Els papers de seda que emboliquen les taronges sempre m'han semblat com una partitura sense notes ressonant en un camp assolellat, amb flors roges i llampants. Són paperets que després conserven una olor dolça i, amagats entre les pàgines d'algun llibre, poden funcionar la mar de bé.

A Burriana (Castelló) hi ha un Museu de la Taronja on expliquen moltes coses.

Gralles i grallers (fa 26 anys)

En una època anterior, fa més de 26 anys, quan el mesclador encara no havia entrat en el cinema però hi estava a punt, vet aquí que el món de la música tradicional el tenia atrapat.

Quan la consciència de la pròpia ignorància s'aparella amb la curiositat i una bona dosi d'energia i temps, sempre en pot sortir alguna cosa. Amb alguns amics, entre ells Pau Orriols - luthier i flabiolaire - anàvem a veure vells grallers, famílies de cornamusaires o constructors de flabiols. Fèiem fotos, xerràvem, preguntàvem i, quan es podia, passàvem a net els apunts.

El desembre de 1981, CANYA! (QUADERNS DE CULTURA POPULAR) va publicar l'article Instruments musicals tradicionals catalans: I. La gralla.

El consell redactor de CANYA! era el CERCUP, Centre de Recerca i Promoció de la Cultura Popular, creat tres anys abans, el 1978. Però aquest primer quadern (número 0) no va tenir continuïtat i el projecte es va aturar en el número de promoció.

He recuperat aquest article per tal de fer-lo accessible, no pel seu valor etnomusical, que és ben minso, sinó com a document d'uns anys de transició i aprenentatge d'un món en ebullició.

Estudiosos com Gabriel Ferré i Pau i Xavier Orriols han escrit de debò sobre aquests temes. També hi ha, avui dia, dotzenes de llocs web amb informació inacabable i magnífica sobre tots els instruments tradicionals. Com el de Francesc Rius, el de Xavier Margalef, o sobre el món graller, fet pels Grallers de la Torre.

Salut per a tots ells!

Extrapolacions. Programació i Mescles

Extrapolacions amb consells i notes de l'àmbit dels programadors d'ordinador. Adaptats al món de les mescles de so per a cinema. Segurament encaixen en molts altres àmbits.

• No perdis el temps amb el problema equivocat. Determina sempre quin és el problema real abans de intentar arreglar-lo.
• El client, sovint, no sap demanar el que realment necessita.
• Massa hores perjudica la productivitat.
• Pensar durament, sí. Treballar durament, no.
• Les eines que usem tenen una profunda (i fosca) influència sobre els nostres hàbits de pensar i, per tant, sobre les nostres habilitats pensadores.
• Divideix i venceràs.
• Sobre l'ús del llenguatge: és impossible fer punta a un llapis amb un ganivet rom. I passa el mateix amb deu ganivets roms.
• La simplicitat és un prerequisit per a la fiabilitat.
• El mesclador competent és conscient de la mida limitada del seu propi cervell.
• La solució aplicada és, de vegades, més problemàtica que el problema que es vol resoldre.
• Les rutines del treball són útils mentre un s'adoni que les usa.
• Els projectes estan organitzats i funcionen, generalment, amb una difusa delineació de les responsabilitats.

Altaveus de platja

Sembla que tan bon punt comencin a sonar, hagin de començar a rodar. I si ho fan molt de pressa potser s'elevin desencaixant-se del pal que els sustenta. I si pugen molt amunt semblaran una traca sonora una mica especial.

Però dubto que tot plegat succeeixi.

El temps

Sense hores.

Feines i Films

El mesclador intenta retrobar el ritme d'aquest quadern.

Han sigut cinc setmanes amb les mescles de dues noves pel·lícules ben especials:

• la de José Luis Guerin. Sons i ambients d'un badoc passejador per una ciutat, buscant una amiga, a Dans la ville de Sylvie (En la ciudad de Sylvia).
  

• i la de Pere Portabella, sobre J. S. Bach. Diferents instruments musicals i èpoques, amb Bach i Europa d'eixos. Tota la música gravada en directe per un tècnic extraordinari especialitzat en so per a cinema, Albert Manera. Grava el so durant el rodatge, enregistra les musiques i, al seu propi estudi, crea i munta (sound editor) les bandes de so per tal de ser mesclades.

És curiós, vaig treballar amb aquests dos directors fa disset anys (1998-1990), fent les mescles de Innisfree i El pont de Varsòvia. Ara hem tornat a coincidir en el temps. Quin privilegi! El temps és una cosa ben estranya, no?

Textos: David Jou

Stradivarius

L'espetec, el xerric, el lladruc, el tic-tac:

tots els sons
primitius
es fan bons
a les mans
d'aquest mag
del taller

que ara amb fusta i amb terra i amb flaire de bosc i vernís

fa de l'antre i l'avenç i la cova i l'abís
un espai sideral
amb rigor geomètric i pur,
al conjur
del qual
cada so musical és tan pur
que fa mal.

Poema de David Jou.

Partitures. Gallicinium

Notes mínimes sobre cinema (2)

Contrapunt, consonància, contextura, conjunt, concret, confluir, contrast, constrènyer, connexió, confusió, concepte, concís, concert, contar, contigu, continu, contraposar, construir, consumir...

Ritmes: baixar l'escala

Baixem l'escala que ens porta al carrer, amb una mica de pressa, lleugers. Si escoltem, emergeix un ritme: el dels nostres passos, i un espai sonor: l'estreta escala que travessa verticalment l'edifici de pisos.

Un parell de trams de la baixada:

Ritme baixant l'escala (0:20)

Altres posts sobre ritmes:

• Les dotze (van tocant)
• Una mica de vent
• Picaporta
• Joguina: papallona
• Joguina: ocell
• Dia i nit
• Ritme caní
• Vano
• Moviments casolans
• Pitos. La forma més antiga del ritme
• SMS
• La barana sota la pluja
• Aigua i pluja

(Post actualitzat i modificat el 23 de juny de 2020)

Notes mínimes sobre cinema (1)

La imatge s'enduu el mèrit, gairebé sempre, de tot el que el so aporta al cinema.

Recordar que al muntar i mesclar sons, aquests han de tenir intenció: pel que són, per on estan posats, per com estan acompanyats, per com es podran mesclar...

Accident

Sempre es quedava una bona estona absent. Semblava mig adormit. S'imaginava que era en un altre lloc, una mica més enllà. Nous espais, estances, camins i turons. Els sons l'acompanyaven, però no s'adonava. Era en una recreació fílmica perfecta. O així li semblava, fins que algú va canviar el guió. Mai més es va quedar adormit.

Mesclar (so de pel·lícules)

No és fàcil sonoritzar i mesclar escenes d'acció, batalles, persecucions. Però sovint les coses que semblen més banals i senzilles s'acaben complicant. Una conversa en un pis. Una discussió al carrer. Algú que va a dormir. Tan se val. Són escenes que sembla que no reclamin massa dedicació. Ja caminen soles. No cal treure ni posar res.

Tranquil, ja s'entén tot. No pateixis, ara venen unes escenes molt fàcils. Trampa mortal! Fes que la imatge es vegi en pantalla gran i només els bons muntadors (experimentats, amb talent i gràcia) se salvaran.

Una porta que es tanca (què ha de denotar?). El so que ve del carrer. L'enrenou dels veïns. El frec de les sabatilles d'una persona malalta. El glu-glu del licor en el seu camí de l'ampolla al got. Un clatellot. El so de la cullera dins una tassa de xocolata.

Amb un pressupost bàsic, una mescla pot ser de 2 setmanes (2 x 40 = 80 hores). Si la pel·lícula dura 90 minuts, resulta que toca a uns 50 minuts de mescla per cada minut de film. Només el bon treball dels muntadors de so fa possible una mescla eficaç i feliç. La resta són bajanades.

Jonas Mekas, energia pura

El diari de cinema de Jonas Mekas va ser un dels llibres, a finals dels anys 70, que més energia ens va injectar. Entusiasme. Independència. Variació. Agudesa. Atac. Reflexió. Gaudi. Efervescència.

JM, ara, ha estrenat lloc propi a la xarxa. De moment, l'aspecte comercial sembla una mica excessiu i s'hi troben a faltar més escrits, articles i enllaços. Però des del primer dia de gener de 2007, JM ha iniciat un recull de 365 films (petits). Es poden baixar sense càrrec, el mateix dia que surten. Després cada petita pel·lícula costa 2 $.

Hi ha un excel·lent recull sobre JM a Xcèntric (autors > M > Mekas) del CCCB, on hi trobo un magnífic comentari sobre les eines.

Per què aquesta tècnica d'una única eina i no una altra de més nova, una tecnologia més "avançada"?

Vaig trigar aproximadament quinze anys en arribar a dominar completament la meva Bolex, fins que vaig aconseguir fer realment i de manera automàtica i espontània allò que volia fer. Sempre ho comparo amb el que fa un saxofonista o un músic de jazz, practica anys i anys, fins que l'instrument comença a seguir els moviments més subtils dels seus dits. Seria destructiu i fins i tot estúpid canviar de cop el teu instrument només perquè algú n'ha inventat un de nou. Sóc un home molt ocupat. No tinc ni el temps ni la necessitat o el desig de canviar les meves eines, la meva Bolex. Sobretot perquè la Bolex és una càmera molt precisa, molt adequada pel meu tipus de filmacions.

Escultors

L'ametlla és a Josep Llimona,
com l'avellana és a Manolo Hugué.

Apunts (4)

El bon temps afavoreix petits canvis en el repertori sonor. Finestres i balcons oberts (embocadures de llum, aire i so) escampen converses, rialles i algun crit mentre s'és al carrer, sobretot per les nits. Unes veus que no acabes de saber d'on surten, creant una certa desorientació acústica.

Hi ha campanes que poden inundar, elles soles, gairebé una ciutat sencera. I n'hi ha d'altres, més modestes, que només et sabran dir com són d'estrets els carrers del teu barri.

Textos: Gerald Brenan

Dos pensaments extrets del capítol Introspección:

Estoy tendido en la cama, ojos cerrados, escuchando llamadas de niños, ladridos de perros, trotar de caballos y pasos alígeros de cabras al deslumbrante resplandor solar. Este clima de Málaga te procura el placer puro, destilado, de sentirte vivo en estado de somnolencia.

En este país no hay nada más nostálgico que la voz nasal del vendedor de lotería, moviéndose a lo largo de la calle aldeana. Ello me hace volver al tiempo en que visité España por primera vez hace cuarenta años, cuando los pregones callejeros eran más comunes. Oído y olfato... ¡Con cuánta sutileza ejercitan ambos la propiedad de preservar, como moscas en ámbar, pequeños fragmentos de nuestro pasado que la vista, siendo un sentido mucho más explotado, es incapaz de retener!

Pensamientos en una estación seca, de Gerald Brenan. Plaza & Janés Editores. Barcelona, 1985. Traducció de Manuel Vázquez.

Música al metro

Un divendres del passat gener, el violinista Joshua Bell va tocar en una de les estacions del metro de la ciutat de Washington (USA).

L'actuació, feta d'incògnit, amb tot el que va passar (i el que no va passar) és a Perles abans d'esmorzar, article del diari Washington Post, que va idear i organitzar l'experiment.

Joshua Bell (It was a strange feeling, that people were actually, ah . . . ignoring me) va tocar durant 43 minuts per a 1.097 persones. Va recollir 32,17 $ (a part del bitllet de 20 de l'única persona el va reconèixer). Només 27 persones van deixar-hi alguna moneda. Les altres 1.070 van passar de llarg.

Eren les vuit del matí, al metro...

Joshua Bell és el violinista darrera de The Red Violin (1998) i de Ladies in lavender (2004).

(Apunt dedicat al músic de tacet)

PD: L'endemà d'escriure aquest apunt descobreixo que Tim Prebble ja s'hi havia fixat dos dies abans.

Anàlisi rítmica

Et plantes en un passeig. Si hi ha cadires o bancs, millor. Engegues el metrònom escoltant el ritme que marca amb uns auriculars. Et dediques a mirar com la gent passa caminant. Uns més aviat passegen i baden. Els altres van per feina. I el que fa la resta és molt variat.

Valors en BPM: batecs (pulsacions) per minut:

• 300, caminar super ràpid
• 230, caminar veloç
• 180, caminar ràpid
• 120, caminar decidit
• 90, caminar pausat
  
• 65, caminar lent

Hi ha un metrònom en línia a Metronome Online.

Millorant equips

Dues petites idees (malèvoles):

A la tele li falta un botó per poder eliminar el so de la veu en off que fa els comentaris dels documentals (i d'alguns reportatges dels telenotícies). I poder sentir - per fi - què està passant sense que t'ho expliquin.

Al lector de DVDs li falta un botó per poder deixar d'escoltar la música de les pel·lícules, quan a un li plagui. Pot semblar radical, però segur que és higiènic: de vegades hi ha músiques que acaben ofegant de tant voler assegurar massa la jugada. Encara que, segons amb quina pel·lícula, usar un botó per eliminar la música pot resultar injust o, com a mínim, desconcertant.

Serà qüestió de prendre nota.

Aportació des de Xàbia

L'amic Santiago m'envia unes gravacions de la processó de setmana santa del seu poble, Xàbia. Es va comprar un petit aparell per gravar sons, l'Edirol R09 i n'està content.

Fins fa poc, en Santiago encara es dedicava al cinema (IMDB) i vivia a Madrid. Ara viu feliç davant del mar, amb les barques. Així dóna gust!

No es perdin la saeta final.

El dia arrenca

Plaça del Sol (Gràcia, Barcelonès). Dilluns de Pasqua. Encara que són les dotze tocades, es pot dir que el dia arrenca. Comencen a parar les taules i cadires d'un dels bars.

M'assec per escoltar i gravar. Fa una punta d'aire. Em miro l'edifici de l'esquerra amb els tres balcons per planta. Ara són pisos, però va ser la meva primera escola. Vet aquí on som ara.

Sons a la Plaça del Sol (Gràcia) - 1 minut

El so de la ciutat (5). Josep Pla

Hi ha carrers del barri antic de Barcelona que semblen aprimar, afuar, dintre el seu ambient reclòs i estret, el soroll sord de la ciutat - i en general tots els sorolls: la garlopa del fuster, la llima del serraller, la pastera de la fleca... Fins la llum sembla fer-s'hi esborradissa.

(pàgina 462 de l'Obra Completa. Vol. I. El Quadern Gris)

De vegades, passant per algun carrer vell de Barcelona, es pot tenir, encara, la inefable, deliciosa sorpresa, de sentir la garlopa d'un fuster. Avui, passant per davant d'un entresol obert de bat a bat, he sentit que un empaperador, amb un cigarret penjat al llavi inferior, cantava "El pardal quan s'ajocava, feia remor..." amb una veu somorta i enjogassada.

(pàgina 608 de l'Obra Completa. Vol. I. El Quadern Gris)

Una de les coses més estranyes i desagradables és sentir cantar un gall a la matinada (que és l'hora que canten) en una ciutat. El fet m'ha arribat sovint, a l'hotel del carrer de Santa Ana de Barcelona on vaig a dormir. Darrerament vaig sentir cantar un gall a Olot, trobant-me a la Fonda de l'Estrella. Aquells galls de ciutat, ¿en quin dimoni de galliner de terrat o de balcó es deuen trobar? Pobres animals! Fan una impressió i tristesa aclaparadora. El seu escataneig és fluix i pàl·lid. En canvi, sentir cantar un gall en una masia o en un poblet rural és deliciós i alhora que canten fan dormir.

(pàgina 266 de l'Obra Completa. Vol. XII. Notes disperses)

El Quadern Gris i Notes disperses, de Josep Pla. Edicions Destino, Barcelona.

Anteriors posts sobre El so de la ciutat:

• (4) Antoni Rovira i Virgili
• (3) Sha Changpai
• (2) Luis Martín Santos
• (1) Zoé Valdés
  

Veus i poemes (17): Ronny Someck

Al poble de Farrera (Pallars Sobirà) hi ha El Centre d’Art i Natura, una residència de treball per a artistes i investigadors d’arreu del món.

Entre moltes altres activitats, s'hi fan uns seminaris de traducció poètica amb poetes convidats. Un dels poetes, l'any 1999, va ser Ronny Someck, nascut a Bagdad i que viu a Israel des dels dos anys.

Mia, que va néixer a Tel-Aviv i ara viu a Catalunya, accedeix a llegir-ne un poema (no en llegeix el títol) que parla dels cavalls a Farrera:

Poema de Ronny Someck en hebreu

Traducció al català del Seminari de Farrera:

Cavalls. Vista panoràmica dels Pirineus

De bon matí els cavalls vénen a jeure
en un racó de la catifa de neu que Déu ha posat
damunt la hivernació de les muntanyes.
El galop, l'han deixat a l'estable,
i a les busques del rellotge de la creació
el temps, com les ferradures, s'ha glaçat.

Farrera, 16 d'abril de 1999.

En paper de vidre. Ronny Someck i Tamir Greenberg. Seminari de traducció poètica de Farrera, II. Edicions Proa, Barcelona, 2000.

De Ronny Someck també hi ha publicat en català Amor pirata, un recull de poemes traduït per Manuel Forcano. Edicions Proa, 2006.

Més Veus i Poemes.

El so de la ciutat (4). A. Rovira i Virgili

Entrem en una setmana on sembla apropiat llegir un dels articles que Antoni Rovira i Virgili va escriure pels diaris barcelonins La Publicitat i La Nau durant els anys 1924 a 1929.

El silenci de la ciutat

Oblidant-nos voluntàriament de l'exemple de moltes grans ciutats d'Europa i Amèrica, ens plau de trobar dins l'any uns dies en els quals la ciutat trepidant i sorollosa es torna quieta. La invasió de la ciutat pel silenci que ens ve del cel i de la terra interromp amb unes hores de repòs l'agitació que ens volta i ens penetra.

Aquest parèntesi silenciós té delícies molt pures. Quan s'apaguen els sorolls del tràfic urbà i les cridòries dels homes, veiem millor la ciutat, la humanitat, la natura. Enmig del silenci ens adonem de moltes coses que el soroll i els crits ens amaguen habitualment. Els ulls es fan més aguts i més clars, i un sentit intern ens permet d'escoltar les veus sense so que ens pugen de la profunditat de l'ànima nostra i les que ens arriben del món exterior.[...]

(aquí per llegir-lo sencer)

Teatre de la ciutat, d'Antoni Rovira i Virgili. Editorial Barcino. Col·lecció Popular Barcino, volum CCIV. Barcelona, 1963.

Ruta

Com aquell que ensumés, escolta
voluntàriament.
I mai s'ho acaba, malgrat les semblances.

Escolta a prop, el menut, al detall.
Escolta a part, l'immens, a l'engròs.

Sap que un dia no haurà de menester voluntat.
I tot sol, fluirà el so i en gaudirà, sentint-lo.
Ni la sordesa li privarà, perquè sentirà, si cal, veient, tocant i olorant.

(guarda el bloc mentre s'alça la caputxa de la jaqueta per no mullar-se les ulleres)

Blogs de gent de cinema (1)

The music of sound és el blog de Tim Prebble, home de so, música i cinema, supervisor del muntatge sonor i dissenyador de so, resident a Miramar, Wellington, Nova Zelanda.

Substation Sound Design és el seu propi estudi on crea i prepara els so de les pel·lícules, com Bridge to Terabithia, que després mesclarà a estudis com Park Road Post, el fantàstic complex de postproducció creat per Peter Jackson per a la seva trilogia El senyor dels anells.

És emocionant trobar, de tant en tant, aquests blogs. No n'hi ha gaires, però m'hi esforçaré.

Preparació. Entrenament

Una manera de preparar-se per a una feina nova és (o podria ser):

• apropar-se prou per trobar el desllorigador tècnic i estratègic,
  
• allunyar-se suficient perquè et quedin el mínim de idees pròpies abans de començar.

Massa idees preconcebudes et poden fer entrar de biaix en el projecte. Com un cargol que, estant mal enfilat, se li fa malbé la rosca al forçar-lo a entrar.

Pensant en el cinema i les mescles de so. Potser també en més coses...

Kieslowski i els documentals

He fet molts documentals perquè m'agradava aquest gènere. I segueix agradant-me. Però no en faig més, perquè ja no existeix. És mort. Amb la càmera un es fica per llocs on no hauria de fer-ho mai. Hom entra dins l'esfera íntima de la gent, on les seves relacions són les que són perquè no hi ha testimonis.

Amb els anys, he anat entenent que es tractava d'una trampa de la que era impossible alliberar-se. No es pot entrar amb una càmera en una cambra en el que una parella fa l'amor perquè ja no estaran sols. La condició de l'amor és ser dos i no tres, amb la càmera. Fins que vaig entendre que vàries esferes de la vida escapen al documental. De manera que, cada cop més, m'allunyava de l'esfera social o bé política, que s'ajusta bastant al documental, per explicar el que passa entre la gent.

Darrerament, em sembla que les meves pel·lícules tracten més del que porta la gent en el seu interior, del que no es mostra a ningú. Per gravar això, està clar que necessito als actors, llàgrimes, glicerina, mort artificial... Tot ha de ser artificial per semblar real a la pantalla. Només és per la via dels accessoris i els artificis que una pel·lícula pren vida. En el món real tot és molt més interessant, però no està permès gravar aquella realitat. Aquesta és la raó per la que vaig deixar el documental.

Extret dels subtítols del documental Kieslowski dialogue, de Ruben Korenfeld i Elizabeth Ayre. Coproducció de Films d'Ici, Sideral i FR3, 1991.

Fregament

La manera més usual de fer sonar un violí és fregant les seves cordes amb un arquet. Però sinó es preparés amb colofònia, l'arquet lliscaria sobre les cordes, sense produir cap so.

La colofònia és una resina sòlida, provinent del pi. És la que donarà a l'arquet el grau de rugositat, d'aspror suficient per fer vibrar les cordes del violí. L'arquet no pot lliscar, ha de fregar.

Sense fregament no hi ha so, no hi ha música.

Miracle

Al migdia ha plogut, una pluja fina acompanyada d'un sol ben fi. Vet aquí que a ciutat l'asfalt s'ha obert en mil i una petites esquerdes on brins d'herba han tret el nas. Els arbres, sense fer malbé res, s'han espolsat les arrels. Durant una estona els carrers, sense automòbils, eren prats on apuntava alguna riera. Un espectacle silenciós de primera magnitud.

He volgut fer fotografia per mostrar-ho, però he fet tard: els set pisos de baixada han sigut prou per cloure el miracle. He tornat a veure l'asfalt al seu lloc, sencer. Els arbres seguien en la seva fila, avorrits. Potser dissimulaven.

Però durant una estona llarga ha quedat una olor. N'estic segur.

El so de la ciutat (3). Sha Changpai

Sobre els sorolls de la ciutat

Hi ha sorolls del bosc, de la selva i de la ciutat. Quan s'ajunten aus, bèsties i homes, sempre se sent una ensordidora i bullent confusió de sorolls. De vegades escoltem els crits dels animals i els cants dels ocells als boscos i ens imaginem que aquests crits i cants són pures expressions d'alegria sense un propòsit. Per analogia amb els sorolls humans de la ciutat, tanmateix, cal arribar a la conclusió que tenen un propòsit ben definit, bé per mostrar el que tenen, bé per anunciar el que no tenen, en relació amb la satisfacció d'alguns desigs primitius immediats.

El clima de Pequín és sec i els sorolls de la ciutat arriben a punts molt distants. Els crits dels quincallaires se senten a tot arreu, a les avingudes, als carrerons més apartats i als racons més remots. Els quincallaires porten les seves mercaderies i caminen pels carrers on hi ha llars per vendre a les mestresses de casa el que necessiten. Hi ha milers d'ells, amb sol o amb pluja, de dia o de nit. Aquests sorolls són els sorolls dels homes que tenen alguna cosa per vendre i volen vendre-ho. Seria poc raonable pensar que els sorolls dels homes són per a la satisfacció d'algunes necessitats i que els sorolls dels animals no ho són. Crec que aquests crits són com els dels homes que donen veus i anuncien al públic que tenen una cosa per vendre. Obren així per tal de tenir un mitjà de vida i continuen obrant així fins a la fi dels seus dies.

Aquest soroll de la ciutat és, per tant, un símbol de totes les activitats i professions humanes. Tota la humanitat tracta de vendre alguna cosa. Els qui tenen poder venen poder i els qui tenen influència venen influència. Artistes, escriptors, funcionaris, buròcrates i dones venen el seu art, els seus escrits, els seus favors, la seva sagacitat i reflexió o els seus encants personals per obtenir el que volen. Tots ells mostren el que tenen i clamen per la cosa que no tenen, en relació amb la satisfacció d'alguns desigs immediats. Hi ha fins i tot murmuris al mig de la nit, conciliàbuls darrere de les portes, sobre assumptes que no han de ser esmentats, que han de ser inoïbles per al món exterior; són les paraules sense soroll, el cant sense paraules per a la satisfacció d'algunes necessitats immediates i que, tanmateix, ressonen amb més força que les campanes i els tambors de la ciutat. La funció d'aquests sorolls sense soroll és la mateixa que la dels quincallaires de la ciutat, però el contingut no és sempre tan honrós.

Ah! Només l'au fènix pot imposar l'harmonia en els cants dels ocells, només l'unicorn pot posar ordre en els crits dels animals i només els savis poden procurar la satisfacció de les necessitats humanes de manera que la veu dels homes sigui una veu de pau i felicitat, no la veu de l'aldarull i del descontentament. No és just que els homes hagin d'escapar-se a les muntanyes i viure com a ermitans per gaudir dels cants dels ocells i dels crits dels animals, doncs així els homes queden per sota de la creació animal.

Sha Changpai (c. 1671). Extret del llibre La importancia de vivir, de Lin Yutang. Traducció castellana de Roman A. Jiménez. Editorial Sudamericana. Buenos Aires, 1939.

Notes:
(1) No he sabut trobar cap referència sobre aquest escriptor xinès del segle XVII, a part del llibre de Yutang.
(2) L'adaptació del castellà al català és meva amb l'ajut de translendium. Per tant, també són meus tots els errors i faltes. S'accepten suggerències.

A la manera de Chin Shengt’an

El sol, a través dels porticons, fa el seu itinerari per les rajoles. Un veí fa escales al piano. He rebut un missatge al mòbil. No és això felicitat?