Inventar instruments musicals (8)

Dibuix fet per P.P.M., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Lleida.

Inventar instruments musicals (7)

Dibuix fet per J.L.B., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Lleida.

En compte

Aquí, un avís sobre les condicions d'ús (no sempre llegides), i els drets i deures que un pot contraure amb Youtube i MySpace.

Les eines d'un tonmeister

Els amics de TESI em guien fins el lloc web del senyor Eberhard Sengpiel. És enginer de so, un tonmeister, i ofereix cent (100) eines de càlcul en línia sobre àudio, acústica i tècniques de gravació al seu lloc web.

Calculadores, comparadors, taules, fórmules i convertidors. Cent eines. Inacabable!

Acústicaweb

David Casadevall és una de les tres persones que tiren endavant Acústicaweb. La seva targeta diu: Màster en Acústica Arquitectònica i Ambiental, Arquitecte Tècnic i Consultor Acústic.

És un lloc web molt ben fet, ordenat, molt clar i ric en continguts. L'anomenen observatori acústic. I aviat farà un any que existeix. Enhorabona.

En el darrer paràgraf de la seva presentació, diuen:

Vivimos envueltos de sonidos y ruidos. Sonidos que ocupan el espacio, que lo traspasan y nos cambian el estado de ánimo. Estamos acostumbrados a escuchar música, sirenas de ambulancias, sonrisas, televisores, cafeteras, tizas raspando la pizarra, una campana, un perro, un despertador, un grito, un susurro,..., y el sonido sigue siendo un gran desconocido. Todos vamos adquiriendo una cultura visual, una cultura del gusto y una cultura del olfato, pero el tacto y el oído quedan en un segundo plano, a pesar de cada sonido que percibimos lleva asociado una emoción y nos causa una reacción. Nos falta una cultura del sonido.

Textos: Rosa Lentini

Homilía

En la torre del campanario un ritmo pautado,
el toque de muerto, en la iglesia
la misa de réquiem de Bach.

Sordas supervivientes, las notas
suben hacia la bóveda,
parten del silencio hacia el silencio,
donde el olvido nada y los peces comen
suaves de nuestros labios, quietos.
Siempre hay alguien encogido
cuando inundamos la placenta.
Luego llega la culpa.

¿Es ésta la frontera?

De pronto la música
desciende como una malla
y del rosetón llegan vivos los colores:
dormir en ellos, venas antiguas y depuradas.

Todo hace el amor con el otro lado.

El maestro de música, con su puño,
abre y cierra los sonidos.

El sur hacia mí, de Rosa Lentini. Ediciones Igitur. Montblanc (Tarragona, 2001).

Aquí, una entrevista (diari Avui, 28 de juliol del 2005, format pdf).

Diegesi (OffScreen)

Offscreen és una altra revista (en línia) magnífica sobre cinema. El volum doble d'agost i setembre de 2007 agrupa articles i reflexions sobre el So en el Cinema i més Enllà.

En el sisè apartat, Discursos sobre Diegesi, hi ha un curt i contundent escrit de Randy Thom, un home de so pel cinema amb un currículum impressionant.

Acústica de l'ànima tracta sobre l'ús del terme diegètic durant el treball de so a les pel·lícules i comença així:

Durant els trenta anys de converses que he tingut amb companys, treballant en llargmetratges als USA i la Gran Bretanya, ningú mai no ha utilitzat la paraula diegètic excepte per ridiculitzar-la com a terme acadèmic d'ús poc pràctic. Mai no he sentit ningú fer una pregunta a un director com, "aquest tret és diegètic?" o "aquest solo de saxo és diegètic?". Sospito que una de les raons és que hi ha maneres més directes de fer aquestes preguntes quan es treballa en un film: "Jim sent el tret?". "Sent el saxo, l'Angela?"

Agraeixo Francesc Poquet per l'impuls que, sense ell proposar-s'ho, m'ha portat a escriure aquest post.

Hi ha massa imatges (Hors Champ)

Una de les bones revistes en línia sobre cinema és Hors Champ.

Hi ha massa imatges és l'escrit de Bernard Émond, realitzador, guionista i productor. Porta el suggeridor subtítol de "Carta als joves que em demanen com esdevenir cineastes". En retallo el final:

Mais au bout du compte, à ceux qui aspirent à devenir cinéastes, il faut par-dessus tout rappeler que l'art est à la fois une rupture et une rencontre. Une rupture, parce que l'artiste doit sortir de lui-même, combattre les évidences et la facilité, affronter et décoder le monde. Mais l'art est aussi une rencontre parce qu'il y aura, un jour, dans une salle obscure, quelqu'un à qui on parlera.

En una traducció automàtica, però plausible, al català:

Al capdavall, als que aspiren a fer-se cineastes, cal per damunt de tot recordar que l'art és a la vegada una ruptura i una trobada. Una ruptura, perquè l'artista s'ha de sortir d'ell mateix, combatre les evidències i la facilitat, enfrontar i desxifrar el món. Però l'art és també una trobada perquè hi haurà, un dia, en una sala fosca, algú a qui es parlarà.

A la mateixa revista hi ha una entrevista (feta el 2005).

Textos: Guillem Simó

No diguis mai: "faré". No barregis les bones intencions amb la virtut, no confonguis la borratxera amb la ressaca, els mots amb els fets. No decideixis actuar: actua directament (o no actuïs). Mentrestant, la música, l'art, en complicitat amb la natura, et farà companyia, i els lapses del dubte seran, tanmateix, els més plens. [...]

En aquesta part del món. Dietaris, 1974-2003. Guillem Simó. El Gall Editor. Pollença, 2005 (pàgina 52). (La negreta és meva)

Nit. Fulles. Motos.

De nit, el carrer es deixa sentir en les fulles que cauen dels lledoners i en el so dels nostres passos entremig de la fullaraca. Més o menys.

Les motos, sorolloses i "sempre culpables", avisen mentre s'acosten. Sortosament. Així un mateix pot regular el grau d'afuament de la seva oïda i no arribar a desplomar-se en cas d'apropament indegut, mentre espera escoltar una fulla que no acaba d'arribar.

El trànsit s'acosta i s'allunya. Sempre procura avisar. És tota una pensada, si no fos que uns sorolls emmascaren els altres i sempre queda algun element sonor descontrolat que acaba sobtant massa al vianant escoltador de fulles que cauen.

Anteriors notes sobre fulles en aquest quadern:

• Sons no gravats
• Plouen fulles
• Plàtans
  

Inventar instruments musicals (6)

Dibuix fet per F.J.A.S., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Lleida.

Inventar instruments musicals (5)

Dibuix fet per M.D.M.S., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Tarragona.

Escombrant el bosc inundat

Després de la visita decebedora a l'exposició temporal Física i música (CosmoCaixa), i d'un volt a la Sala de la Matèria, sempre estimulant, entrem a un món tancat i humit. Una mica de selva, a mig camí entre la representació i l'espectacle.

Ocells, peixos, serps, animals grans i petits al bosc inundat. Arbres molt alts, lianes i una pluja fina que dibuixa l'arc de sant Martí. Durant el passeig per la selva apareix una senyora escombrant i prevenint del que els ocells deixen anar (es coneix els seus llocs preferits).

A la gravació hi ha, doncs: ocells, una mica de públic i la senyora escombrant. Em pregunto si ella també forma part de l'espectacle.

Escombrant el bosc inundat (0:44)

Obres i sorolls

El treball de construcció d'un nou edifici, a prop de casa, genera força soroll, i és variat. Des d'on visc, un sisè pis, m'arriba el so de tot el que fan allà baix. Però el més molest, per a mi, és una baixa freqüència, d'uns 37 cicles, que es manté gairebé tota l'estona i que sembla fer ressonar el menjador. Depèn d'on em col·loqui, aquest to baix i greu augmenta o s'arriba a cancel·lar i desapareix.

Estar sotmès moltes hores a certs nivells de sons de baixa freqüència (entre 20 i 200 cicles/segon) pot arribar a produir trastorns a la salut. Són sorolls (remors) difícils de reduir o contrarestar, generats normalment per motors, equips d'aire condicionat, refrigeradors, etc.

M'acosto a les obres. Hi ha un camió al carrer que aguanta, amb el seu braç-grua, les travesses de ferro de l'estructura mentre les estan soldant. El carrer és estret i faig una gravació des de l'altra voravia.

Mesuro el nivell del so amb el camió aturat: 61 dB (A) SPL. Però amb la corba de ponderació C, que no filtra tant la mesura, em dona 89 dB (C) SPL. Aquesta diferència de 28 dB evidencia l'existència exagerada del component greu.

Obres de construcció (0:59)

Divendres. Dia laborable per uns. Dia de festa (pont) per altres. Però el soroll...

PD: Dissabte parlo amb un dels treballadors de l'obra. El soroll de tan baixa freqüència (37 cicles) surt del generador que tenen instal·lat a la zona posterior. Tot i tenir els comptadors, encara no arriba el subministrament d'energia elèctrica. Aviat, doncs, s'acabarà aquest so que se sent més que s'escolta.

Inventar instruments musicals (4)

Dibuix fet per J.M.P., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Lleida.

Inventar instruments musicals (3)

Dibuix fet per J.A.L.R., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Lleida.

De la necessitat i la dificultat d'escriure i publicar

L'editorial UOC acaba de publicar Disseny i creativitat sonora, un llibre que porta un subtítol llarg: El so al cinema, la televisió, la ràdio i la música. Persones i tecnologies que hi intervenen.

L'autor és Cinto Niqui, un nom important al món de la ràdio i la comunicació. És enginyer tècnic, llicenciat en filologia catalana i doctor en comunicació. Queda clar: un home molt interessat en el so.

El llibre és necessari i interessant. A més de l'explicació de molts processos i eines de treball amb el so (música inclosa), hi ha quinze entrevistes amb professionals molt diversos. El més interessant, per a mi, ha estat llegir l'entrevista amb Joan Quilis, el tècnic de so directe (cinema) més important per a la nostra història.

Tanmateix, desitjaria que en una segona edició es poguessin millorar alguns punts:

• No hi ha índex de noms.
• No hi ha glossari: indispensable en un llibre tècnic on el lèxic es basa en la convivència difícil dels termes anglosaxons i la seva adaptació al català.
• La bibliografia és escassa.
• L'ordenació del llibre és confusa: la numeració dels capítols es repeteix en les dues parts del llibre i la numeració dels paràgrafs no inclou la del propi capítol.
• Hi ha algunes imprecisions i errors.
• No totes les entrevistes porten data ni estan actualitzades: algunes es van fer fa més de catorze anys.

No és fàcil escriure sobre temes tècnics i alhora mantenir un bon grau d'actualitat. Ànim!

Empatx de noms

En un article sobre la pel·lícula de Guerin, En la ciudad de Sylvia, s'anomena o es fa referència a: Proust, Gérard de Nerval, Tati, Ozu, Hergé, Cazotte, Eustache, Rivette, Pialat, Chaplin, Renoir, Dostoievski, Dant, Petrarca, Truffaut i Leger (pel ballet mecànic).

Quin empatx...!

Inventar instruments musicals (2)

Dibuix fet per R.R.V., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Alguaire (Segrià).

Inventar instruments musicals (1)

Dibuix fet per J.J.P.G., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Lleida.

Textos: Val del Omar

Agua Voz

El agua es voz del Dios que buscamos
que necesitamos porque somos casi agua
aguafuego misterio.
Una aceleración que nos lleva a la inhibición
el vacío sordo donde comenzar a oír la música callada, la soledad
sonora, sonido del agua dentro del agua –mundo de silencio.
El reloj espectador enmudece ahogado en agua
para oír la voz del tiempo,
“si quieres saber, olvídate que existes”.

Tientos de erótica celeste, de Javier Val del Omar. Edició de la Diputación Provincial de Granada, 1992.

Semàfors i motors

Esperant el canvi de color del semàfor, al mesclador se li planta al costat una moto Harley, d'aquestes que diuen tenir el so patentat. Engega la gravadora. Quan arriba el verd, la moto desapareix, ben decidida.

Una Harley de costat (0:32)

Al següent semàfor és un autobús el que es col·loca de costat i fa un soroll estrany, una tremolor aguda. També el grava. No crec que el tinguin patentat...

Un autobús de costat (0:22)

Les dotze del migdia a Sant Pau

Aprofitem el diumenge per gravar alguna campana. Però el so escoltat dins el recinte de l'Hospital de Sant Pau (Barcelona), a les dotze del migdia, és esmorteït, discret i acabo dubtant si són campanes o un altaveu graduat per a no molestar els malalts. Ocells, nens, maletes amb rodes i turistes acompanyen sonorament aquest espai interior de l'hospital. A fora, la ciutat no es deixa oblidar.

Sonen les dotze a Sant Pau (1:06)

El so dels vestits

A través de la magnífica pàgina d'Emilio Ruiz, un dels creadors del Archivo Sonoro, arribo al lloc de Show Studio, gent del món de la moda. Han gravat, dins una cambra anecoica, el so dels vestits.

Onze petites movies, totes fetes amb vestits de diferents materials. Sons que, escoltats amb auriculars i a un cert nivell, poden arribar a ser impressionants.

El document sonor (i la seva dificultat)

Una foto és una foto i es veu de seguida. Un text és un text i no costa d'identificar: diaris, llibres i subtítols. Però amb un document sonor, què? No es deixa veure gaire bé. Sovint va acompanyat d'un petit triangle decantat, amb quatre lletres: PLAY.

Fins que no hem sentit del tot un so no el podem conèixer sencer. I si el document sonor és llarg, al final un es pregunta "però què era el que sonava al principi?". Els documents sonors reclamen massa atenció. Fan mandra.

Els que van de turistes a la Índia tornen amb centenars de fotos. Però quants sons, sense estar lligats a una imatge, porten?

Un àlbum de fotos fa de bon mirar. Un llibre fa de bon llegir. Un plat de macarrons fa de bon menjar. Però un paquet de documents sonors costen de pair. I per això només ens els empassem si són dins una pel·lícula, una cançó, un espot publicitari o un documental de balenes.

Està encara per inventar, una nova manera de copsar els sons, de emmagatzemar-los, de compartir-los. I potser també, d'escoltar-los.

Tot arribarà. Quan ens traguem de sobre tanta maquinària.

S'acosta una tempesta (sons grans)

Seqüència: ocells, botzina de cotxe, remor de trons, veus i ambient del veïnat, passa un helicòpter, crits nens i sorolls metàl·lics, arrenca una motocicleta, un tro sord, un tro més proper, primeres gotes de pluja, una persiana es tanca, un tro més fort i arrenca a ploure!

Comença a ploure (3:02)


Dos trons (0:35)

Castanyes (sons petits)

El diumenge, una torrada de castanyes amb la paella foradada.

I després, pelar una castanya abans de menjar-la. Sons secs, aguts, fins, entre cristall i fusta. Bon profit.

Pelar una castanya (0:16)

La garrafa i l'aigua

Omplir una garrafa de plàstic de 5 litres, dins una pica metàl·lica, genera una música pròpia.

Hi podem escoltar:

1. una remor fosca, baixa i persistent, que deu ser la vibració de la pròpia pica a través de la base de la garrafa;
2. un segon fil sonor que va pujant de to, cada cop més agut;
3. un tercer fil més agut , que apareix als 39 segons, mentre l'anterior es va diluint;
4. un rajolí més present, que arrenca al minut i dura fins l'aturada final, quan ja vessa l'aigua i t'esquitxa.
   

Omplint una garrafa d'aigua (1:10)

Aquesta imatge és una part (fins els 6 KHz) del sonograma de la gravació.

La gata que miola

La gata que miola (00:42)

Archivo Sonoro

Fa poc vaig descobrir el Archivo Sonoro, un lloc on recullen i documenten sons, creat per Carlos Emilio, Gabriela i Marbel, a Chiapas, Mèxic. En la seva justificació diuen:

¿Qué pasa con esos sonidos que nunca más se van a escuchar? Voces y sonidos en los cafetales, ingenios azucareros, platanares, milpas, bosques, selvas, cerros, mares, ríos caudalosos, lagunas, presas, templos, cuevas, parques, panteones, edificios arqueológicos y en las urbes, que son elementos culturales que integran una diversidad vigorosa y actual.

Este archivo sonoro será un punto de referencia, comunicación e intercambio entre habitantes de Chiapas, con otros del país y del mundo, interesados en conocer la distinción que existe en los lugares en que habitan, debido a sus diferencias; de esta manera se brinda la oportunidad de que generaciones siguientes conozcan parte de su historia.

De tant en tant hi faré una escoltada! Ben segur.

Passejant (3): plaça del Pi

El mercat de productes artesanals de la plaça del Pi (Barcelona) és una bona excusa per passejar i comprar alguna cosa, com un paquet d'eryssimum, l'herba dels cantors.

I s'hi un ho vol, una ampolla d'oli verge d'oliva, de vi, o formatge, galetes, mel, etc. El so que s'hi fa, al ser una plaça petita, no té tant ressò com el del mercat anterior (a la plaça Reial). La façana principal de l'església del Pi sembla protegir els tendals de les parades.

Plaça del Pi. Mercat de productes artesanals (01:10)

Passejant (2): plaça Reial

A la plaça Reial (Barcelona) es celebra, cada diumenge i des de fa més de seixanta anys, la Fira de Filatèlia i Numismàtica, un petit mercat de segells i monedes.

Palmeres i cotorres. Veïns i turistes al voltant de la font. Mentre, sota les arcades, la gent seu al voltant de les taules per prendre una cervesa fresca o un vermut ben acompanyat.

Plaça Reial (Barcelona). Mercat de segells (01:03)

Passejant (1): campanes i turistes

Darrere la catedral de Barcelona, un dia de festa. Escoltant la gent que passa, els músics de carrer, els grups de turistes i les campanes del migdia.

Campanes darrere de la catedral (05:47)

Textos: Roger Caillois

A l'inici, capítol sobre Mitologia. Pedres de la Xina, hi trobo:

A l'ouest de la préfecture de K'i, à soixante-dix li de l'arrondissement de Long, il existe une grotte appelée la caverne des dragons ou des poissons. Il s'y trouve une pierre qui est tantôt grande, tantôt petite. Si quelqu'un la brise et qu'il en examine l'interieur, il y aperçoit des figures de dragons et de poissons.

Ceux qui passent devant cette caverne évitent de parler. Ils entendent des bruits lointains de tonnerre et d'ouragan. Ils s'arrêtent, en proie à la terreur. Tout le monde n'entend pas ces bruits.

N'he fet una traducció aproximada:

A l'Oest de la prefectura de K'i, a setanta li del districte de Long, existeix una gruta anomenada la cova dels dracs o dels peixos. S'hi troba una pedra que tan aviat és gran com petita. Si algú l'aparta i n'examina l'interior, hi veu figures de dracs i de peixos.

Els que passen davant aquesta cova eviten parlar. Senten sorolls llunyans de tro i d'huracà. S'aturen, aterrats. No tothom sent aquests sorolls.

Pierres, de Roger Caillois. Éditions Gallimard. Collection Poésie (1971).

A Los paisajes de la Rue Jacob, José Antonio Millán parla d'una petita galeria on s'hi exposen pedres.

A Rocks - Bill Atkinson hi ha una col·lecció de fotografies de pedres amb dibuixos espectaculars.

Les màquines tenen veu de dona

Control d'entrades i sortides (0:09)

Gasolinera. Tria del tipus de gasolina (0:08)

La rutina i el músic de cinema mut

RUTINA

Cuando se entra a valorizar el poder que puede tener determinado hecho repetido hasta el cansancio, me viene a la memoria lo acontecido a un músico que ejerció su profesión allá por los tiempos del cine mudo. Este hombre, diariamente, sin fallar una sola vez durante años, haciendo siempre el mismo recorrido en línea recta, iba desde su casa al cine y del cine a su casa.

Sucedió que una noche, que se encaminaba como de costumbre al trabajo, se levantó un viento tan fuerte que lo obligó a volverse de espaldas para encender un cigarrillo. Entonces nuestro músico siguió caminando en esa dirección y regresó de nuevo a su casa.

Seguramente se durmió cansado por haber cumplido otra jornada de labor.

Del llibre de cròniques Yo, pianista de varieté, de J. Lamarque Pons. Editorial Alfa. Montevideo, 1968.

Anuncis de carrer

El mes de setembre assegura, sempre, noves col·leccions de fascicles i molts anuncis, pasquins i cartells al carrer. Aquest anunci d'una escola del carrer Roger de Flor de Barcelona m'ha impressionat.

Vull triomfar? Vols triomfar? Vol triomfar? Volem triomfar?

(He esborrat l'adreça i el telèfon de contacte de la imatge)

L'avi i el nét (petita història)

Una sala d'estar amb un avi i el seu nét. L'avi està llegint un llibre seriós (pàgina 58), un assaig sobre la decadència de l'art modernista. És l'hora d'anar a dormir i el nét li demana un conte, com gairebé cada dia. L'avi li contesta: - I si aquest vespre me l'expliques tu a mi?

El nen li agafa el llibre i comença a llegir, des de la pàgina 37, ben decidit. Llegeix segur, amb bona entonació i ritme. Marca bé les afirmacions i segueix el desenvolupament dels arguments amb una pronúncia clara i convincent. L'avi està bocabadat.

El nen ho fa tant bé que el text agafa, per a l'home, una nova significació i transcendència. Paràgrafs que abans havia trobat incomprensibles, ara se li tornaven entenedors i diàfans.

Al cap d'una estona, el nen s'atura en sec, li torna el llibre i fent una ganyota, li diu: - Avi, no he entès ni una sola paraula!

Una campana a casa

Ens hem comprat una campana. Feia anys que veia aquestes campanes, en tres mides, en una de les parades del mercat dels divendres. N'hi havia una quarta, massa gran. Aquesta és petita, amb un diàmetre de la base de la copa de 12,5 cm.

Les campanes d'un campanar civil, una mica esquerdades, són les que m'han acompanyat des del meu primer dia, fins que vaig aixecar el vol. Aquesta campana és petita i és a casa. Té un so net, i petit.

Tocs de campana petita (0:48)

En una exposició

Una exposició de dibuixos al Caixa Forum. L'espai escoltat sembla més gran del que és: una sala partida en tres. Tothom parla suaument i ningú vol destorbar als demés: un lloc de respecte assolit.

M'enduc, sorprès i menys ignorant, el dibuix esclatant de Victor Hugo: les quatre ratlles d'un pont entre unes muntanyes ben fosques.

El so en una exposició de dibuix (0:49)

(ajustar el nivell d'escolta per evitar que aquesta gravació no resulti exagerada)

Prova acústica (3): el tren

Les rodes del tren

Ignoro si encara es fa amb els nous models de trens, però recordo haver vist i sentit com picaven les rodes del tren a l'estació per saber si estaven en bones condicions. Els ben entrenats podien diferenciar el so que dóna una roda amb fissures o esquerdes del que dóna una roda sencera, íntegra.

Imatge extreta del magnífic railwayarchive.org, (un wheel-tapper, Leicester, 1910).

A YouTube es pot veure aquest vídeo.

Les vies del tren

Un cheminot. Imatge del llibret Les mondes sonores, de Denis Fortier. Presses Pocket, 1992.

Prova acústica (2): la síndria

Com triar les millors síndries?
Un aparell, analitzant la ressonància acústica, detecta si una síndria té buits d'aire en el seu interior. Els buits ressequen la fruita i en redueixen la seva qualitat.

Procediment?
Una bola metàl·lica pica en un punt de la fruita, aquesta vibra i un micròfon, a sota, recull aquesta vibració perquè un ordinador l'analitzi.

Ho ha estudiat Belén Diezma, de l'Escola Politècnica d'Osca. Ha trobat que les síndries senceres, sense buits, mostren una freqüència de ressonància al voltant dels 170 Hz. I les síndries que contenen buits, entre 120 i 130 Hz.

Es pot llegir el seu estudi (en anglès): Vibrational analysis of seedless watermelons: use in the detection of internal hollows. Dibuix extret de El Periódico de Catalunya (19 de maig de 2005).

Prova acústica (1): els escultors

Para asegurarse de que la piedra era de la medida justa y no tenía fallos, iban a hacer la prueba acústica, y al primer golpe, cuando brotó del bloque un sonido agudo, cuyas oscilaciones vibratorias sentí dentro de mi cuerpo, no pude evitar acordarme sin querer de aquel día ya remoto en el que mi padre, para sorpresa mía, me alargó el mazo y me invitó a comprobar por mí mismo la pureza de la piedra: Pega, chaval, y escucha el sonido, y así sabrás cómo es la piedra por dentro; el sonido hace transparente a la piedra. Quién sabe por qué demonios se le ocurrió darme el mazo, a lo mejor es que todavía tenía planes para mí, no me importa admitirlo; bueno, el caso es que pegué un mazazo. Jamás habría creído que fuera posible sacar de aquel colosal mazacote muerto un sonido tan puro, que vibró largamente, y que al final penetró en mí con tanta finura y agudeza, que lo sentí como un dolor reconfortante, de verdad. Me refiero a que sentí físicamente las ondas del sonido y al mismo tiempo me pareció ver una luz irisada. Si la piedra hubiera tenido dentro oquedades o depósitos de arcilla o de arena, no habría soltado un sonido tan vibrante, sólo se habría oído algo así como cuando una maceta se estrella contra el suelo.

Extret de La prueba acústica, de Siegfried Lenz. Tusquets Editores. Colección Andanzas. Trad. de Joan Parra. Barcelona, 1993.

Aquí també en parlen, ja amb sistemes informatitzats. Els nous procediments també impliquen l'ús d'ultrasons.

Del perill d'escoltar un cargol de mar

Del llibre El hombrecito Fermín, de Hans Jürgen Press. Edit. Labor. Bolsillo Juvenil. Barcelona, 1977.

Anterior cargol de mar en aquest quadern.

Textos: Joan Perucho (3)

Extracte de la història Isidro de las Pedrochas, de Joan Perucho:

DE LA VEU
- Per què els homes tenen ordinàriament la veu gruixuda?
- Perquè tenen ampla la canya del pulmó, i obertes les vies on es forja.

- Per què les dones tenen veu de tiple?
- Perquè la seva complexió prem les artèries vocals, i amollen la veu prima, i subtil; i perquè tenen estreta la canya del pulmó i rep poc aire, i és molt prim i subtil, i així surt la veu. Quan els homes neixen, diuen A, que és veu gruixuda, i forta. Les dones. E, que és blana i subtil.

- Per què s'enrogallen els homes quan veuen el llop?
- Per especial virtut del llop, que li va donar la natura per a la seva defensa. I perquè és summament fred el cervell, i envia per l'aire uns vapors tan revinguts i crassos, que premen el pit i el pulmó, i relaxen les artèries vocals, que amb prou feines poden amollar la veu els que el troben.

- Per què molts homes tenen veus excel·lents per a músics i d'altres molts, o el comú, no en tenen, tenint tots el mateix pulmó i canya i artèries locals?
- Perquè en uns la canya és molt ampla, en d'altres molt estreta; en d'altres molt veloç, i subtil; en d'altres molt dura, i tardana. Aquests darrers no poden cantar; els que la tenen veloç i subtil son tiples; els que la tenen forta, tenors; els que la tenen estreta, contralts; els que la tenen ampla, contrabaixos. I en la majoria d'ells és lleugera i deseixida per a fer refilets de gorja; i si no és lleugera i deseixida, no se'n poden fer.

Per llegir-lo sencer

Històries apòcrifes, de Joan Perucho. Edicions 62. Barcelona, 1991.

Tres llocs triats dels molts que parlen de Joan Perucho :

• Xtec
• Vikipèdia
• Lletra

Anteriors textos de Perucho en aquest quadern:

• Textos (1)
• Textos (2)

Per cert, el cognom Pedrochas sembla la versió castellana de Perucho, oi?

Apòcrif: adj. No autèntic, fingit. Llibre (o escrit) fals o atribuït falsament a un autor o temps determinat.

Roques i onades

Amb les onades, l'aigua de mar penetra per forats, escletxes, entrades, clots i coves. L'aigua s'hi esclafa, salta, hi rellisca, llepa, desgasta, forada i s'hi amaga. Fa dotzenes de petits sorolls, milers de bombolles, centenars de sanefes.

Només cal seure a prop i atendre. Però costa tant deslliurar-se de la pressa!

Roques i mar (0:48)

El rostoll i la pluja

El so del rostoll quan s'asseca al sol, després de la pluja.
Aquest és el so en el que, tots dos, es van fixar.
I van decidir explicar-m'ho ahir tot dinant.
Potser és l'aigua que resta dins la tija segada i es dilata.

No el van enregistrar. No tothom duu a sobre una màquina de gravar. Ells hi eren, jo me'l hauré d'imaginar.

Textos: Jules Renard

El frifrit

Al caire del teulat de la pallissa, un pinsà canta. Repeteix, a intervals iguals, la nota hereditària. A força de mirar-lo, l'ull tèrbol ja no el destria del cobert massís. Tota la vida d'aquestes pedres, d'aquest fenc, d'aquestes bigues i d'aquestes teules s'escapa per un bec d'ocell.

O més aviat la mateixa pallissa xiula una cançoneta.

Històries naturals, de Jules Renard. Traducció i edició de Costa/Woith. Edicions de 1984. Barcelona, 1999.

Escoltar com passen

M'agrada seguir com va canviant el so d'unes veus, al carrer, mentre giren (tomben) cantonades i van passant per carrers diferents.

Es nota molt quan són dues noies les que passen dalt d'un motocicle. La moto no peta exageradament i el so de les seves veus, més agudes, es va modulant entremig dels obstacles i parets. Seguir un so fins que sembla fondre's és un privilegi. A ciutat, aquestes modulacions es perden de seguida entre els edificis alts i un soroll ambiental excessiu. Només les nits insinuen aquesta possibilitat, però els sons que s'hi troben són uns altres.

Sempre que he provat de reproduir o simular aquest efecte en cinema ho he trobat molt difícil. La riquesa del que podem arribar a escoltar és ben musical!

Textos: Lluís Solà

Finisterre (14)

Tusso.
Vibra un objecte.
Silenci.
Floració de l'ombra.

Inici d'un escaire?
Fixació del vent?
El zenit fulla.

Ocorre un camió.
Tanco la porta.
Fuga.

del llibre Laves, escumes (1975) de Lluís Solà.

Textos: Alexandre Plana

La rialla invisible

Una alzina es decanta en un revolt del camí i els vianants s'ajupen en passar per dessota les branques. En els camps de blat la verdor es decandeix d'esperar les primeres pluges. Sona una rialla i no es veuen enlloc els llavis que riuen. L'aire, però, s'ha acolorit sota l'alzina, entre dues esgarrifances.

El mirall imaginari, d'Alexandre Plana. Editorial Selecta. Biblioteca Selecta, 53. Barcelona, 1925-1949.

Textos: Guillem d'Efak

ESTIU

Aquest sóc jo, l'arbre,
net i retallat contra l'alba.
Les meves salives són denses,
potent el tronc, poderoses i
espesses les meves sabes.

El goig dels meus somnis
botant de branca en branca
és una collita de joguines
sobre la platja.

Aquest sóc jo, l'arbre,
a contrallum de l'alba.

Del poema L'ARBRE del llibre Madona i l'arbre. Guillem d'Efak, Edicions Proa. (Barcelona, 1970).

• Més poemes de Guillem d'Efak
• Recull d'entrevistes
  

Generadors

Aquest és el generador elèctric d'emergència que està davant del número 84-86 del carrer Sant Antoni Maria Claret (Barcelona). Està col·locat sobre la vorera, a uns 3 metres del portal. A part d'electricitat, genera calor, aire i soroll.

Els nivells de pressió sonora són:

Des de l'altra vorera, a 15 passes: 75 dB SPL (A)

Des del portal, a 3 passes: 84 dB SPL (A)

Hi ha un gran contingut de greus en el so, com és lògic en aquestes màquines. Potser no és percebut en aquestes dues mostres de 20 segons. Si fem les mateixes mesures amb la corba de ponderació C, els nivells de pressió sonora (SPL) són, respectivament: 90 dB (C) i 98 dB (C).

¿No resulten intolerables, aquests nivells de soroll, pel que són més a prop, veïns i vianants?

NOTA: He usat un sonòmetre d'ús general (Radio Shack). Per tant, aquestes mesures tenen una tolerància de +/- 2 dB. Tanmateix, el que indiquen és força evident. La gravació s'ha fet una mica abans del migdia del dissabte.

Textos: Manuel Borgunyó

Manuel Borgunyó, músic i pedagog genial, escriu (som a l'any 1933):

La dificultat cabdal, la més delicada i alhora la més difícil de superar, és el professor. Només imposant-se enèrgicament als interessos creats per la rutina i el favor es podrà obtenir l'adhesió i el concurs dels elements veritablement aptes a realitzar a l'escola, amb tota integritat, la gran missió renovadora.

Constitueix una necessitat tan apressadora la formació d'un cos de professors especialitzats en l'educació musical escolar, que sense ell és impossible de pensar resoldre el problema. Qualsevol solució, sense el personal adequat, constituiria un error funestíssim d'irreparables conseqüències.

Les aptituds indispensables per exercir un eficaç apostolat dins l'escola primària han d'ésser ben especificades. No és indispensable, per exercir-lo, ni ésser un gran concertista ni un compositor notable. Basta ésser, per damunt de tot, un músic artista en possessió de les facultats naturals indispensables per actuar amb totes les possibilitats d'èxit.

La Música, el Cant i l'Escola (Orientacions), de Manuel Borgunyó (Rubí, 1886 - Madrid, 1973). Llibreria Bastinos, Barcelona (1933). Llibre editat sota els auspicis del Conservatori de Música de Sabadell. Extracte del capítol La música i l'escola.

En record del mestre Borgunyó, músic i pedagog, un article de Joan Vila al número 13 (novembre 2003) de la revista ateneuTots, de l'Ateneu Igualadí.

El seu cosí Agustí Borgunyó (1894 -1967) també fou músic, pianista i compositor, autor de més 180 sardanes. Va nèixer a Sabadell i es va nacionalitzar ciutadà dels EUA.

Cercadors de sons

Chercheurs de sons, un magnífic i completíssim blog de Gérard Nicollet. Ha publicat el llibre del mateix títol, amb dibuixos de Vincent Brunot, on presenta 30 inventors (de parla francesa) d'instruments de música.

Lutheria experimental, música mecànica, invents sonors, actuacions de grups, festivals, trobades, llibres, discos, ràdio. De tot sobre el so imaginatiu. Aquest blog és inacabable.

S'ha fet de nit a Barcelona

Accident. Desastre. Vergonya. Ràbia. Cassolada. Silenci. Milers d'abonats de Barcelona ens hem quedat sense electricitat. I una bona colla no sabem quan tornarà.

Mentre la cassolada d'ahir per la nit retronava entre carrers i edificis, creant una espècie de sintonia i unió entre els afectats, el temple que hi ha dalt del Tibidabo lluïa, petulant tot ell, la seva lluminària, indiferent a les recomanacions d'estalvi energètic. És evident que les coses de la terra no s'han de barrejar amb les del cel.

Però hem de saber administrar la indignació. No sigui que quan ens tornin l'electricitat acabem donant les gràcies.

Una cassolada a les fosques (0:35)

Per cert, una mica de lluna ens va acompanyar tota la nit, sense el brogit de neveres i equips d'aire condicionat. Quin silenci!

Digital Music – DIY Now!

Digital Music – DIY Now!. Un ebook (llibre electrònic) per aprendre a guanyar-se la vida fent música amb ordinadors. I és gratuït. Gràcies!

L'han escrit Michael W. Dean and Chris Caulder, dos apassionats músics que també escriuen, fan vídeos, auto-publiquen llibres, etc. És interessant el pròleg on parlen de les dificultats d'escriure un llibre entre varis i d'intentar publicar-lo.

Michael diu: Les millors idees no poden ser robades, perquè les millors idees t'inclouen a tu mateix com a part integral de la fórmula.

DIY: do it yourself: fes-ho tu mateix.

Una porta es queixa

Una de les portes de l'aparcament, la primera per baixar a les plantes de sota, sona amb veu pròpia. Gairebé totes les portes tenen veu pròpia. Però, darrerament, aquesta porta es queixa i no sé el per què. Una bona greixada l'alleujaria. Ben veritat. Però és això el que vol?

La imatge és el sonograma del seu so. Segur que pot ajudar a fer un bon diagnòstic a algun amatent metge de portes.

Una porta amb veu pròpia (0:11)

L'Exploratorium i la utilitat dels barrets

Quan un ensopega amb projectes com Listen: Making Sense of Sound, poden passar-li (al menys) tres coses:

• (1) li agafen ganes de fer-ho tot, provar-ho tot, adaptar-ho, copiar-ho, saltar-hi a sobre i fer-ho servir de trampolí;
• (2) es desanima una mica pensant en el que costa fer les coses i en que mai se'n sap prou;
• (3) decideix comprar-se un barret per, de tant en tant i respectuosament, "treure's el barret".

El projecte Listen és dins l'Exploratorium, el Museu de la Ciència, l'Art i la Percepció Humana de San Francisco.

Hi ha activitats en línia i en el propi museu. Guies per escoltar (com escoltar en el camp i la muntanya, com escoltar un automòbil, etc). Fabricació d'instruments sonors (i musicals) amb tot tipus de materials. Jocs amb els sons. Creació de paisatges sonors. Física del so.

En prenc bona nota i m'emporto feina per les vacances.

Davant de les campanes, granotes

Davant per davant del rellotge i les campanes del post anterior, hi ha un altre mosaic de ceràmica, on un paraigües protegeix del sol a dues granotes. Sota l'escena, el nom de la fàbrica de paraigües.

En parlen a mira que he fet i el hilo.

Campanes al carrer del Clot

Al carrer del Clot, cantonada amb Rafael Capdevila, hi ha un rellotge amb dues campanes muntades en una mínima estructura metàl·lica, sota una espècie de petita cúpula que les separa del parallamps.

L'edifici, de l'arquitecte August Font, va ser alçat el 1915 i és la sucursal d'una entitat d'estalvis. Hi ha un panell de ceràmica escenificant la llegenda de sant Martí, dalt de cavall i amb una espasa, fent dues parts de la seva capa per compartir-la amb un pobre.

Com passa sovint, les dotze m'han agafat de camí:

Les dotze, al carrer de sota (0:32)

Però el toc (mínim) de la una del migdia no se m'ha escapat:

La una al carrer del Clot (0:36)

Llegendes sobre sant Martí a festes.org

Textos: Jaume Mesquida

Replec la closca buida,
estriada, de nacre,
on canta la mar
sota la lluna nova,

i en acostar-hi la meva oïda,
sent a dintre la remor
de la nit més vasta del món
als llindars d'una llunyania sonora.

Declivi de la mirada, de Jaume Mesquida. El Gall Editor. Pollença, 2006.

Nou fòrum de so de cinema

Lício Marcos d'Oliveira, tècnic de so directe nascut al Brasil i que és a Barcelona des de fa més 20 anys, acaba de crear un fòrum per a tècnics de so de cinema: so directe, microfonistes, muntadors, mescladors i gent interessada, a Sonido Cine.

És el primer grup de discussió en castellà que conec. A prop, en francès, hi ha sounddesigners.org i, més específic, perchman.com.

Tot és començar (i seguir)!

Electa (cristalleria)

Sempre m'havia fascinat aquest petit cercle de relleu amb el nom de una marca, ELECTA, sota el salt d'un animal. Pertanyia a una cristalleria del carrer Puigmartí, 3 (Gràcia, Barcelona).

L'edifici ha estat enderrocat aquest passat juny i vull pensar que algú ha conservat aquest tros de paret. Jo vaig arribar-hi tard.

Troballes

Més llocs de gent de cinema:

• Life Below the Line, una tècnic de so directe (location sound) de Nova York va encetar un blog, anònimament, fa dos anys, per comentar la seva feina.
• Sync Sound Cinema, un altre tècnic de so directe, de Porland, Oberon.
• Film Sound Daily, un blog nou de trinca, on mostra, amb fotos i entrevistes, els darrers films acabats de sortir d'aquests estudis de post-producció plens de glamour que hi ha per aquests mons de déu.

Petites troballes que carreguen de carburant els dipòsits de la curiositat i del neguit (positiu) de treballar en el món del cinema.

Apa.

Eleanor entrevista Dennis

Mentre el seu marit rodava la immensa Apocalypse Now, Eleanor Coppola anotava les seves vivències a Filipines. No va acabar el documental que es proposava, però els seus escrits es van transformar en un llibre.

Trenta anys després, potser som més a prop d'aquesta idea de Hopper:

October 17 (1976), Pagsanjan

I shot an interview with Dennis Hopper. One of the things he said that interested me the most was he thought filmmaking was in the same phase of development that art during the cathedral-building period. When they build those great cathedrals in Europe, they employed stonemasons, engineers, fresco painters, etc., and created the work through the combined talents of many. By the nineteenth century, art evolved to the point where the major work of the day was being done by individual artists working alone at an easel. Dennis was making the point that now filmmaking involves the talents of many departments and perhaps eventually major films will be made by one person with a video port-a-pack.

Notes. On the Making of Apocalypse Now, d'Eleanor Coppola (Limelight Editions, 1979. Faber and Faber, 1995)

Lluna sobre els terrats

A la una de la matinada, el meu barri sonava força tranquil. Un avió, una televisió llunyana, unes veus, un motocicle. Poca cosa més.

Nit amb lluna (02:28)

Encara que més tard, un cop ho havia plegat tot, un impertinent camió de la recollida d'escombraries va desvetllar tothom i va fer caure la lluna a trossos. Us estalvio l'escàndol.

És convenient escoltar l'àudio amb auriculars, però per fer-ho a un nivell adequat podeu ajustar el volum amb la passada del motocicle (extret de l'anterior arxiu d'àudio sencer): l'heu de sentir suau, ambiental, com si fos a cent metres.

Referència de nivell: passada d'un motocicle (0:13)

joguina: timbaler

Vet aquí un timbaler que no toca el timbal. Una joguina mecànica que sap donar voltes, però les baquetes no percudeixen mai el petit timbal metàl·lic, perquè els falta una peça (una molla amb una petita bola a la punta). Potser és millor així.

Joguina-timbaler (0:39)

Anteriors joguines en aquest quadern:

• Joguina: papallona
• Joguina: ocell

Textos: Miquel Bauçà (6)

Tothom conta, satisfet,
les anades al cinema
i el xoc en sortir al carrer.
El mateix passa amb els somnis
mil vegades molt millor.
Són exactament pel·lícules
sense el cop del trencament,
si hom dorm sense paràsits.

Rudiments de saviesa, de Miquel Bauçà.
Ed. Empúries. Barcelona, 2005.

Anteriors textos de Miquel Bauçà en aquest quadern:

• Textos: Miquel Bauçà (5)
• Textos: Miquel Bauçà (4)
• Ras i curt
• Esmicolament
• Textos: Miquel Bauçà (1)

Nit de Sant Joan

Traques, ruletes, piules, bengales, bombetes, trons, tigres, xiuladors, cracklings, girasols, volcans, fonts, petards, sortidors, voladors, huracans, paracaigudes... Terrasses, terrats, pisos i balcons amb garlandes, músiques i coques de fruita i de llardons. Totes les poblacions bullen en plena nit de Sant Joan.

La ciutat, de revetlla (01:40)

De ben petits enlairàvem globus de paper des del terrat. Si no feia gaire vent veies pujar la petita flama del cotó encès, ben amunt, fins que es perdia.

Pre-Sónar (59 anys abans)

El dia 19 d'abril de 1948 Pierre Schaeffer anota:

En faisant frapper sur une de mes cloches, j'ai pris le son après l'attaque. Privée de sa percussion, la cloche devient un son d'hautbois. La situation évolue. Il s'est produit une fissure dans le dispositif ennemi. Le moral change de camp.

Aquell dia neix la música concreta. Fa 59 anys.

Entrenament útil

Anava ben equipat: uns prismàtics per si no hi veia bé; una gravadora amb un micròfon ben sensible, per si no hi sentia gaire; i una petita càmera de vídeo, per l'angúnia de no recordar-ho.

Però tot ha funcionat de meravella. Les setmanes d'entrenament han fet sentit: ha vist sense mirar, ha sentit sense escoltar, ha olorat sense ensumar. I a casa, s'ha emocionat de tot plegat.

Ara guarda en una bossa tots els aparells que no ha usat. I està pensant que el dia que hi torni, acompanyat, només s'endurà un petit quadern, un llapis i una poma.

O dues pomes.

S'apropa el solstici. S'apropa Sant Joan.

De dia, en algun racó d'una plaça, un grup fa de les seves, amb un encenedor a la mà.

En algun balcó, més enllà, els més petits fan rodar bengales.

I algunes nits, com avui, ja es pot tastar l'enrenou de petards i traques.

Nit i petards (0:40)

Textos: Albert Ràfols-Casamada (2)

l'aspecte de les coses com una idea externa de les coses
un gotim de raïm blau com un núvol que porta pluja
la pluja llisca damunt els vidres quasi en silenci
el silenci forma part de l'entorn de les coses
un home observa la pluja darrere el vidre
el so lent de la pluja omple la seva mirada
el blau del gotim de raïm com una nota més del silenci
el cant d'una merla quan para de ploure
les ombres s'amaguen al blau del gotim
la idea del gotim es confon amb el cant de
       la pluja i el blau d'aquests núvols

Hoste del dia, d'Albert Ràfols-Casamada. Ed. Columna. Barcelona, 1994.

Aquí, un altre poema.

Textos: Su Dongpo

LA COSTA DE L'EST

La pluja ha rentat la costa est. La Lluna
ha quedat neta, com un mirall blanc.
La gent de ciutat ha marxat del poble.
El camperol enfila el camí ral.
No em molesten les pedres del sender;
m'agrada com dringuen: componen música
quan les arrossego amb el bastó.

Rere el ventall (versions de Su Dongpo), del llibre de poemes El temps dels poderosos, de Josep-Francesc Delgado. Columna Edicions. Barcelona, 1998.

Su Dongpo és el sobrenom del poeta xinès Su Xi (1036-1101). Content d'haver trobat aquesta petita meravella en la versió de Delgado: és una bona reserva vitamínica per a tota la setmana. I potser més.

Textos: Miquel de Palol

El gran art és la música; el segon la cuina. Després vénen l'escultura i la pintura, com una bèstia de dos caps. Després, el cine. I al final, la poesia.

Els Proverbis, de Miquel de Palol. Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2003.

Bestieses

• Obrir un sobre i sentir el repic de la màquina d'escriure.
• Pujar fins el pis tretzè i a cada replà recordar el motiu principal de cadascuna de les òperes de Wagner.
  
• Plantar-se davant d'una sortida d'aire condicionat i, amb els ulls tancats, saber que som dalt del Canigó. Quina ventada! Vigilar de no ensopegar de baixada.
• Fer punta al llapis i deixar que l'olor ens porti al mig del bosc. Atents, però, a la talada, que sento sorolls...
  
• Netejar els vidres de les ulleres. No esverar-se gaire si les mans, amb el moviment, es tornen ales i bateguen com les d'un colom.
• Obrir un calaix. Fer-se petit i amagar-se a dins. Sentir com ressonen els nostres passos. (Això depèn de si el calaix està més buit o més ple. Preveure aquesta situació)

El bon Jan i el mar

El bon Jan toca l'acordió davant del mar. Dibuixant: Alfons Figueras. Tira còmica publicada, fa temps, al diari Avui.

La pintura xinesa i l'ocell

És com una pintura xinesa del segle XI. Delicada, boirosa, antiga. Amb un llac que la sustenta, potser. Pot semblar-ho, però no ho és. És el sonograma d'una frase del cant d'un ocell que cada tarda, a les sis, arrenca el concert entremig del trànsit:

Una frase del cant de l'ocell (0:04)

M'he escoltat quatre cops el CD de la guia Ocells de Barcelona, d'Eloïsa Matheu, i no hi ha manera. ¿És un tallarol de casquet (Sylvia atricapilla)? ¿És un pit roig (Erithacus rubecula)? Quin és? Quanta ignorància! (...i em dedico als sons!?)

Mentrestant l'ocell en qüestió segueix refilant:

Cant d'ocell (01:05)

Els directors i el mesclador

Hi ha directors que s'agafen, s'aferren al "so directe", al so gravat durant el rodatge (location sound) i els costa molt afegir o treure res. És la seva veritat. Els agrada treballar els ambients sonors que envolten, embolcallen i amplien aquest so central, aquest so "real". A esquerra i a dreta de la pantalla del cinema, i als canals ambientals del darrere (surround). El so del rodatge és sagrat.

I n'hi ha d'altres que el "so directe" gairebé els molesta. El consideren un element secundari i el reconstrueixen absolutament, en algunes ocasions. És un so que no expressa el que ells volen. I recreen cada seqüència minuciosament, fins al mínim detall. Conserven els diàlegs però canvien els passos, les portes, la gent que parla al voltant i tota la resta. Fan, sonorament, un món nou. O una nova (seva) interpretació d'aquest món (seu).

En els primers, Marc Recha. En els segons, José Luis Guerin. Aquestes dues tendències (no estic segur que es contradiguin del tot entre sí) generen les seves pròpies dificultats a l'hora de pensar, crear, muntar i mesclar els sons d'una pel·lícula. Per això, una de les coses difícils d'aprendre, per a un mesclador, és la de saber conservar el propi bagatge, la pròpia empenta creativa, enmig d'escenaris tan diferents.

Paper de taronges

Els papers de seda que emboliquen les taronges sempre m'han semblat com una partitura sense notes ressonant en un camp assolellat, amb flors roges i llampants. Són paperets que després conserven una olor dolça i, amagats entre les pàgines d'algun llibre, poden funcionar la mar de bé.

A Burriana (Castelló) hi ha un Museu de la Taronja on expliquen moltes coses.

Gralles i grallers (fa 26 anys)

En una època anterior, fa més de 26 anys, quan el mesclador encara no havia entrat en el cinema però hi estava a punt, vet aquí que el món de la música tradicional el tenia atrapat.

Quan la consciència de la pròpia ignorància s'aparella amb la curiositat i una bona dosi d'energia i temps, sempre en pot sortir alguna cosa. Amb alguns amics, entre ells Pau Orriols - luthier i flabiolaire - anàvem a veure vells grallers, famílies de cornamusaires o constructors de flabiols. Fèiem fotos, xerràvem, preguntàvem i, quan es podia, passàvem a net els apunts.

El desembre de 1981, CANYA! (QUADERNS DE CULTURA POPULAR) va publicar l'article Instruments musicals tradicionals catalans: I. La gralla.

El consell redactor de CANYA! era el CERCUP, Centre de Recerca i Promoció de la Cultura Popular, creat tres anys abans, el 1978. Però aquest primer quadern (número 0) no va tenir continuïtat i el projecte es va aturar en el número de promoció.

He recuperat aquest article per tal de fer-lo accessible, no pel seu valor etnomusical, que és ben minso, sinó com a document d'uns anys de transició i aprenentatge d'un món en ebullició.

Estudiosos com Gabriel Ferré i Pau i Xavier Orriols han escrit de debò sobre aquests temes. També hi ha, avui dia, dotzenes de llocs web amb informació inacabable i magnífica sobre tots els instruments tradicionals. Com el de Francesc Rius, el de Xavier Margalef, o sobre el món graller, fet pels Grallers de la Torre.

Salut per a tots ells!

Extrapolacions. Programació i Mescles

Extrapolacions amb consells i notes de l'àmbit dels programadors d'ordinador. Adaptats al món de les mescles de so per a cinema. Segurament encaixen en molts altres àmbits.

• No perdis el temps amb el problema equivocat. Determina sempre quin és el problema real abans de intentar arreglar-lo.
• El client, sovint, no sap demanar el que realment necessita.
• Massa hores perjudica la productivitat.
• Pensar durament, sí. Treballar durament, no.
• Les eines que usem tenen una profunda (i fosca) influència sobre els nostres hàbits de pensar i, per tant, sobre les nostres habilitats pensadores.
• Divideix i venceràs.
• Sobre l'ús del llenguatge: és impossible fer punta a un llapis amb un ganivet rom. I passa el mateix amb deu ganivets roms.
• La simplicitat és un prerequisit per a la fiabilitat.
• El mesclador competent és conscient de la mida limitada del seu propi cervell.
• La solució aplicada és, de vegades, més problemàtica que el problema que es vol resoldre.
• Les rutines del treball són útils mentre un s'adoni que les usa.
• Els projectes estan organitzats i funcionen, generalment, amb una difusa delineació de les responsabilitats.

Altaveus de platja

Sembla que tan bon punt comencin a sonar, hagin de començar a rodar. I si ho fan molt de pressa potser s'elevin desencaixant-se del pal que els sustenta. I si pugen molt amunt semblaran una traca sonora una mica especial.

Però dubto que tot plegat succeeixi.

El temps

Sense hores.

Feines i Films

El mesclador intenta retrobar el ritme d'aquest quadern.

Han sigut cinc setmanes amb les mescles de dues noves pel·lícules ben especials:

• la de José Luis Guerin. Sons i ambients d'un badoc passejador per una ciutat, buscant una amiga, a Dans la ville de Sylvie (En la ciudad de Sylvia).
  

• i la de Pere Portabella, sobre J. S. Bach. Diferents instruments musicals i èpoques, amb Bach i Europa d'eixos. Tota la música gravada en directe per un tècnic extraordinari especialitzat en so per a cinema, Albert Manera. Grava el so durant el rodatge, enregistra les musiques i, al seu propi estudi, crea i munta (sound editor) les bandes de so per tal de ser mesclades.

És curiós, vaig treballar amb aquests dos directors fa disset anys (1998-1990), fent les mescles de Innisfree i El pont de Varsòvia. Ara hem tornat a coincidir en el temps. Quin privilegi! El temps és una cosa ben estranya, no?

Textos: David Jou

Stradivarius

L'espetec, el xerric, el lladruc, el tic-tac:

tots els sons
primitius
es fan bons
a les mans
d'aquest mag
del taller

que ara amb fusta i amb terra i amb flaire de bosc i vernís

fa de l'antre i l'avenç i la cova i l'abís
un espai sideral
amb rigor geomètric i pur,
al conjur
del qual
cada so musical és tan pur
que fa mal.

Poema de David Jou.

Partitures. Gallicinium

Notes mínimes sobre cinema (2)

Contrapunt, consonància, contextura, conjunt, concret, confluir, contrast, constrènyer, connexió, confusió, concepte, concís, concert, contar, contigu, continu, contraposar, construir, consumir...

Ritmes: baixar l'escala

Baixem l'escala que ens porta al carrer, amb una mica de pressa, lleugers. Si escoltem, emergeix un ritme: el dels nostres passos, i un espai sonor: l'estreta escala que travessa verticalment l'edifici de pisos.

Un parell de trams de la baixada:

Ritme baixant l'escala (0:20)

Altres posts sobre ritmes:

• Les dotze (van tocant)
• Una mica de vent
• Picaporta
• Joguina: papallona
• Joguina: ocell
• Dia i nit
• Ritme caní
• Vano
• Moviments casolans
• Pitos. La forma més antiga del ritme
• SMS
• La barana sota la pluja
• Aigua i pluja

(Post actualitzat i modificat el 23 de juny de 2020)