Els sons d'en Nèstor

L'amic Nèstor va prendre nota dels seus sons a la casa, mentre els demés dormen:

Sons

Aquest blog em suggereix escriure els meus exercicis per neutralitzar els sons de Canet estant, a casa, pel matí, en alçar-me del llit a les 7:00h, en intentar no fer soroll per no despertar a l’Àlex i a la Rosabel.

Pateixo per no fer soroll i el meu repte és ser el més silenciós possible. El primer acte és el de moure’m al llit, girar-me per posar-me dret. Vulguis no vulguis, els llençols, el cobrellit, fan una lleugera fressa, aquí el “truco” està, com en tants d’altres sons, en escurçar-lo, fer-ho breu i ràpid, o fer-ho a poc a poc amb el que el so es fa més greu, més silenciós però més llarg. Em poso dempeus i vaig descalç pel terra del pis, doncs he arribat a la conclusió que és la manera més silenciosa de moure’s: el contacte dels peus amb l’enrajolat del terra.

Primera prova, obrir els interruptors dels llums de la cambra de bany, per fora i que són dos. No trobo la manera de minimitzar-ho, fan un doble clic que puc sincronitzar, però no esmorteir de cap manera, i el “clic” em fa l’efecte que s’escolta per tota la casa, com si caigués alguna cosa sòlida al terra [...]

(Aquí per llegir-lo sencer)

Textos: Fernando Pessoa (4)

Ah, i el teu silenci és el perfil d'una muntanya al sol!

Del poema Hora absurda del llibre Poemes de Fernando Pessoa, de Fernando Pessoa. Quaderns Crema. Barcelona, 2002. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.

Textos: Joana Raspall

Rasquen granotes
descompassant el ritme
de l'estelada.

Parem l'oïda;
fins el gemec de l'aire
ens alliçona.

Sobre la runa
la lluna solidària
besa el silenci.

Arpegis. Haikús, de Joana Raspall. Abadia Editors, Saldes, 2004.

Textos: Fernando Pessoa (3)

XI

Aquella senyora té un piano
que és agradable però que no és el curs dels rius
ni la remor que fan els arbres...

¿Per què cal tenir un piano?
És millor tenir oïda
i estimar la Natura.

(pàgina 71)
- - - - - - - -

D'altres vegades sento passar el vent,
i trobo que sols per sentir passar el vent ja val la pena haver nascut.

(pàgina 161)
- - - - - - - -

L'aigua xerrica al càntir que alço cap els meus llavis
"És un so frescal", em diu aquell que no la tasta.
Somric. El so és només de xerricar.
Bec l'aigua sense sentir res amb la gorja.

(pàgina 195)
- - - - - - - -

Poemes d'Alberto Caeiro, de Fernando Pessoa. Quaderns Crema. Barcelona, 2002. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.

PD.- Més posts en aquest quadern amb traduccions d'en Sala-Sanahuja (gràcies, Jordi):

• Ponge (1)
• Ponge (2)
• René Char, amb la veu de Farnarier (film documental "El Somni") llegint l'original.
  

Textos aliens: Monika Zgustova

T'atures per escoltar la música del silenci... però sobretot per lligar-te els cordons de les vambes. La mort produïda per la calor és només aparent; quants insectes arran de terra! Te'n meravelles, ajupit damunt de la sabata dreta. Ara el cant curiós d'un grill ha fet que l'aire s'esvalotés; després en canta un altre, i encara un altre, els grills d'aquí són diferents dels que se senten a les prades del nord; aquest, el de l'esquerra, no canta sinó que fa fru-fru-fru, com la tela d'un vestit en un ball de saló, el de la dreta s'està escurant el coll, gra-gra-gra-gra-gra-gra. Quin concert produeix aquest paisatge assedegat, d'herba seca i terra pedregosa!

Fragment estret de Menta fresca amb llimona, de Monika Zgustova. Edicions Proa, Barcelona, 2002.

Ritme de palmeros

L'Iñaki, músic sencer, fa ritmes picant de mans - com un palmero - i el so de la seva boca. Ho gravo, ho escolto, ho provo, però no hi ha manera. No m'acaba de sortir igual, ni de bon tros... Paciència!

Ritme "palmero" amb les mans i la boca (0:31)

Llampecs i haikais

Llampecs     Ens llencen
amb gotes de silenci
el cel que udola

Haikai de Postals no escrites, de Felícia Fuster. Els llibres de l'Óssa Menor. Edicions Proa. Barcelona, 2001. Imatge del llampec: part de la fotografia d'André Karwath (aka).

Un so monòton

Consell sobre els pins

Un so monòton, necessàriament, no calma. Un trepant no calma a ningú, excepte potser el capatàs. Tanmateix, en els sons monòtons és on hi ha més possibilitat de trobar la pau.

El que és més agradable en el so del vent bufant a través d'un bosc de pins, és que aquest soroll no té cap aresta, és rodó. Però no té res d'avorrit. (O bé calma perquè ens indueix a imaginar un ésser gran i bonàs, absolutament incapaç de sortir-se de polleguera?) [...]

Traducció aproximada d'un fragment extret de La nuit remue, d'Henri Michaux. Gallimard, 1967.

Procés de so (i blog)

Chris Jones, apassionat del cinema, fa pel·lis, escriu llibres - com The Guerilla Film Makers Handbook, dona classes i - en un dels seus blogs - parla del procés de so del seu darrer curtmetratge, Gone Fishing.

El silenci i el soroll segons Espinàs

Sobre el silenci i el soroll (18 d'abril de 2010)

[...] Tant el soroll com el silenci tenen els seus avantatges i inconvenients. Depèn. Els misteriosos sorolls que fa l'ascensor de casa són una mica anguniosos, encara que ja m'hi he acostumat, com en el cas de la ressonància magnètica. Per contrast, el silenci de l'ascensor arriba a fer-se inquietant quan puges al pis 80 d'un gratacels de Nova York. Sense cap remor, sense cap sotragueig. Com si la vida fos irreal durant massa estona.

Elogi dels sorolls amics (24 de juny de 2010)

[...] mai no he estat al·lèrgic al soroll. Comprenc que pot ser incòmode això de tenir un taller al costat de casa que funciona massa estrepitosament. Però, parlant en general, els sorolls sempre m'han agradat. Quan anava pels pobles, em sentia acompanyat pel soroll que feia un ferrer, per la serra mecànica que tallava arbres o pedra, pel motor del tractor que s'anava acostant. L'absolut silenci em pot seduir una estona, però els sorolls i els sorollets em fan companyia. Potser perquè la meva màquina d'escriure fa soroll, sempre m'ha semblat que el soroll és la vida.

[...] M'agrada el soroll que emmarca discretament cada espai, cada moment. És la vida que em diu: "Estic amb tu".

Fragments del "Petit observatori", la columna que escriu Josep Maria Espinàs al diari "El Periódico".

Sons a la carretera

- L'home jeia escoltant el degoteig de l'aigua al bosc. Llit de roca. Fred i silenci.

- La negror en què es despertava aquelles nits era cega i impenetrable. Una negror que feria les ovelles que l'escoltaven. Sovint s'havia d'alçar. Cap soroll, llevat del vent entre els arbres nus i renegrits.

- El pont travessava el riu per la zona de ràpids. En sentien el brogit com si haguessin d'aparèixer pel revolt de la carretera. El vent bufava gorja avall.

- Estava mig adormit quan es va sentir un cruixit al bosc. Després un altre. Va seure de cop. El foc havia quedat reduït a unes quantes flametes repartides entre les brases. Va parar atenció. El crac sec i perllongat de les branques que es desprenien. Un altre cruixit. Va allargar la mà i va sacsejar el nen. Desperta't, va dir. Hem de marxar.
El nen es va fregar els ulls amb els punys per treure's la son. ¿Què passa?, va dir.
¿Què passa, pare?
Anem. Ens hem de moure.
¿Què passa?
Els arbres. Estan caient.
El nen va seure de cop i va mirar al seu voltant esglaiat.
Tranquil, va dir l'home. Anem. Haurem de córrer.
[...] Les patacades dels arbres que queien i els cops sords de les seves càrregues de neu bombardejant el terra feien tremolar tot el bosc. Agafava el nen ben fort i li deia que tot aniria bé i que aviat s'acabaria, i al cap d'un moment es va acabar. El negre terrabastall s'esvaïa en la distància. I llavors algun cruixit esporàdic i llunyà. Després res més. Ja està, va dir. Em sembla que ja està.

- Van deixar el carretó al bosc i van comprovar els voltants. Van escoltar amb atenció. El fum s'enlairava verticalment. Cap soroll de cap mena. Les fulles estaven toves de les pluges recents i no cruixien sota els peus.

- La casa crepitava i cruixia a mesura que s'escalfava. Com si l'haguessin tret d'una llarga hibernació.

Fragments extrets de La carretera, de Cormac McCarthy. Traducció de Rosa Borràs. Edicions 62 (labutxaca). Barcelona, 2010

És curiós, a la pàgina 27 apareix una frase que sembla indicar que el protagonista té coneixements de la ciència de la computació: L'última instància d'una cosa s'endú la classe amb ella.

Mite del doblatge (Sarsanedas)

MITE DEL DOBLATGE

M'importava de reeixir.

Tancaren darrera meu la porta, que era gruixudíssima amb els cantells esbiaixats com els d'una caixa de cabals. Em trobava en una sala gran i a penes il·luminada pel llumet d'un faristol que n'era l'únic moble. Les parets i el sostre, un teixit de llana flonja els cobria, amplament barrat de negre i de gris. La sala era deserta, o m'ho semblà. [...]

Davant meu s'encengué, amunt de la paret del fons, una vidriera ben ampla. Un home hi va aparèixer, bo i cordant-se una bata blanca, i s'assegué. No em va mirar. El vaig sentir per algun altaveu:

—Atanseu-vos al faristol. Hi trobareu el text de la prova. De primer, passarem tres vegades el retall escollit, amb el so original; podreu, després, assajar veu i dicció durant unes quantes projeccions; finalment, quan ho creurem oportú, farem l'enregistrament. Us deixem uns quants minuts perquè estudieu el text.

Jo el tenia mecanografiat en un paper fi rosat. Era una tercera o quarta còpia. Dues ratlles i prou: "La seva decisió, senyor director, no m'atueix. Sabré com exercir la llibertat que recobro." No hi veia la gràcia. Segurament calia dir-ho amb un to digne i mesurat, amb fermesa. No plantejava cap problema de pronúncia. ¿Que potser pensaven que pronunciaria "decissió" o bé "recobro" amb la o final oberta? [...]

Així comença Mite del doblatge, un dels capítols de Mites, de Jordi Sarsanedas. Editorial Selecta, 1954. Reedició Edicions 62 (labutxaca), Barcelona, 2009.

Les mescles, els films i Pessoa

Un mateix s'ha imposat discreció sobre les feines que fa - com a mesclador de pel·lícules. Per això, sovint es fa difícil seguir amb aquest quadern.

Hi ha directors que fabriquen el seu film amb un broc més gros que altres, buscant una connexió més ràpida i eficaç amb el públic. Els personatges i les situacions contenen més estereotips. Els diàlegs són més previsibles. I el so total que es busca (música inclosa) acaba sent una mitjana de molts altres films (de la branca espectacular).

Els finals de la mescla d'una pel·li (un cop acabada la mescla final principal - el master - encara hi ha més feines que mantenen ben ocupats a l'equip de muntatge de so + mescla...) acaben lapidant les restes d'entusiasme generat anteriorment, com en tot procés de creació (creació industrial).

I és aleshores, després d'aquests finals, que el text d'un llibre, o una passejada pel bosc (amb el so real!) o el visionat distès del dvd d'un film "petit", tornen a obrir l'aixeta de l'esperança.

Entre molts d'altres, Pessoa em funciona. Buscant silencis:

41. El silenci que surt del so de la pluja s'escampa, en un crescendo de monotonia grisa, pel carrer estret que contemplo.

300. Un silenci que feia soroll d'amenaces envaïa com una brisa lívida l'atmosfera visible de la sala.

355. Em vaig sentir inquiet. De sobte, el silenci havia deixat de respirar.

Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. Quaderns Crema. Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona, 2002.

Joan Vidal

Joan Vidal, fins ara mesclador i cap tècnic de QT.Lever, s'ha jubilat.

En Joan és un professional versàtil, enginyós i de llarga carrera: ràdio, gravació de música, tècnic de directe de grups musicals, empresari, mesclador de cinema, direcció tècnica...

Així comença el seu text de comiat:

En la llarga trajectòria de la vida, tot el que comença té un final. Em vaig prometre que, tant bon punt fes 65 anys, seuria davant d'una taula de mescles exclusivament per gust. I he complert aquesta promesa. Al darrere, queden quasi cinquanta anys d'ofici. Al davant, el vostre futur, aquestes produccions en 3D que semblen destinades a redimensionar la professió...

Com que té moltes històries per explicar, trobarem la manera de xerrar i apuntar el que s'hi diu. Però hauré d'anar-hi d'hora, abans que no surti amb la seva barca!

Un 10 de juliol a les 6 de la tarda

Les nits d'estiu i els bars

Em va dir que, a les nits, no tenia cap problema per dormir amb els balcons oberts, encara que les terrasses dels bars de la plaça estiguessin plenes de gent. Però si es quedaven parlant dues o tres persones soles, es desvetllava i ja no podia adormir-se de cap manera.

El pianista i els colors

M'han parlat d'un grup de música on hi ha un teclista que toca un teclat amb tecles de colors. Ara s'en diu "teclista" i no "pianista", perquè ara hi ha "teclats" i gairebé mai hi ha "pianos".

A casa, amb paciència, memoritza els colors de les notes de les melodies per poder, després, tocar-les a les actuacions.

El problema és que a les actuacions hi ha el costum d'utilitzar llums i focus de colors que li canvien els colors de les tecles. Molt sovint s'han de discutir amb el tècnic de llums demanant-li que només utilitzi llums blanca, però no sempre ho aconsegueix. El resultat és imprevisible...

Un petit jardí a Terrassa

Una escapada a Terrassa m'ha permès entrar un altre cop a l'Escola Industrial, on un servidor anava, cada any, a examinar-se de la carrera de Pèrit Industrial Elèctric (ara "Enginyeria Tècnica").

Els nervis de la nit anterior, llevar-se d'hora, el tren, caminar pujant pel passeig fins l'entrada - amb aquestes pintures enormes i fosques relatives al treball - i a fer l'examen en alguna de les aules de sostre altíssim d'aquesta escola impressionant de maons i bigues de ferro.

Hi ha un pati amb un petit jardí i el rajolí d'una font. Editant la gravació m'he trobat amb 2 freqüències molt altes (15.815 cicles i 19.680 cicles: d'on provenien?) que he acabat filtrant, no fos cas que algú prengués mal...

El so del jardí dins l'Escola Industrial (0:46)

Nou blog! Tot Mirant

El dibuix d'ahir, acompanyant aquest text magnètic de Marisa Madieri, m'ajuda a arrencar Tot Mirant, un blog d'apunts a llapis o ploma (o amb la petita wacom), línies, formes, dibuixos, sanefes, cal·ligrafies i croquis. Dibuixar, quin plaer!

PD.- Blog desat i amagat (28 agost 2010).

Textos aliens: Marisa Madieri

Hi ha un moment en que m'estimo especialment a l'illa, al vespre, quan el sol naufraga a l'horitzó. El mar es fa d'or, les cigales callen de cop i volta i les gavines deixen de volar. Les pedres de la platja, en l'aire de sobte fresc, comencen a restituir lentament l'ardor del dia i en el silenci immòbil tan sols la ressaca bleixa somorta i sembla la respiració del cel, que adquireix una buida pal·lidesa. Aleshores els pensaments es fan joves i transparents i fluctuen lleugers sobre l'aigua i en l'aire.

Verd aigua, de Marisa Madieri. Traducció de Marta Hernández. Editorial Minúscula. Barcelona, 2010.

Bleixar.- Alenar (exhalar o tirar l'alè, respirar), especialment amb fatiga.

El so de la fletxa

Dilluns 10 - Mitjanit.

Aquest matí hem rodat el pla que obre la pel·lícula: el blanc i les fletxes. Hem gravat el so de les fletxes. Com sempre, el soroll real és fals. És important de traduir, d'inventar un so més precís que el mateix soroll. Clèment troba el bastonet que fueteja el buit.

L'original:

Lundi 10 - Minuit.

Ce matin nous avons tourné le plan qui ouvre le film: la cible et les flèches. Nous avons enregistré le bruit des flèches. Comme toujours le vrai bruit est faux. Il importe de traduire, d'inventer un bruit plus exact que le bruit lui-même. Clément trouve la badine que fouette le vide.

Extret de La Belle et la Bète. Journal d'un Film, de Jean Cocteau. Éditions du Rocher. Mónaco, Paris (1958, 1989).

Els amics i la poesia

En Ricard m'ajuda en la traducció:

Estimo qui respecta el seu gos, té cura de les seves eines, no pela l'arbre per castigar la saba, no aigualeix el vi llegat, es burla de l'existència d'un món exemplar.

Le Nu perdu, de René Char. Gallimard, Paris, 1978.

L'original:

J'aime qui respecte son chien, affectionne ses outils, n'écorce pas l'arbre pour en punir la séve, ne mouille pas le vin hérité, se moque de l'existance d'un monde exemplaire

Els amics i en Pi de la Serra

De l'època que vaig treballar als estudis Gema-2 (entre novembre del 69 i octubre del 75), tinc un molt bon record de les sessions de gravació dels discos d'en Quico Pi de la Serra.

Avui he descobert, gràcies a un altre Ricard, el blog d'un amic, en Subirats. En el post d'avui parla d'un d'aquests discos, el de la portada d'en Viladecans. En el seu blog, en Subirats, l'Ignasi, parla de tot, parla de cultura i de política. I en sap. Haurem de fer un dinar...

Un detall sobre en Quico: va ser l'únic que es va interessar sobre la meva situació laboral, de tots els que van passar per Gema-2. Una matinada, sortint d'una de les seves gravacions i després de parlar sobre el horaris (llarguíssims) i les feines, em va preguntar quan cobrava al mes (unes 18.000 pts). Però d'això ja fa més de 35 anys..

Textos aliens: Ramon Dachs

el cel s'esquerda amenaçant
damunt la terra tremolosa
i espetega i vessa aiguats

Poemes mínims, de Ramon Dachs. Edicions Proa. Els llibres de l'Óssa Menor. Barcelona, 2001.

Tenia un so de tempesta preparat per incloure'l, però no és millor el so que cadascú imagina?

El so de les rajoles noves

El so del martell quan pica les rajoles, ja col·locades una al costat de l'altra, té un regust d'artesà, encara, de gent d'ofici. Aquesta gravació és plena de sorollam: màquines, compressors i trànsit rodat, però el so de buit i el ritme com ho fa crec que es mereixen un post.

Col·locant rajoles noves (0:33)

Sons del Quadern - Barcelona

Sons del Quadern - Barcelona, el meu mapa sonor de la ciutat, està actualitzat (61 sons).

Feia mesos que ho necessitava, pobret. La veritat és que he quedat desencantat dels mapes sonors. A part d'algunes excepcions, són farragosos i poc interessants. Fa molta mandra de buscar-hi com sona aquell lloc o l'altre. El meu mapa tampoc s'escapa d'aquest veredicte.

És per això que ara hi ha una segona pàgina (molt senzilla i gens espectacular!) amb accés a tots els sons sense necessitat de mapa. Quan trobi una manera de lligar-ho millor, i no necessiti programadors especialitzats, ho faré. Paraula. Mentrestant, seguim (aquest és el post 1001!).

• Sons del Quadern - Barcelona (1): Sons amb mapa.
• Sons del Quadern - Barcelona (2): Sons sense mapa.

Fátima Miranda

Una veu extraordinària. Si no la coneixeu gaire, sisplau, no deixeu d'entrar al seu web per escoltar, mirar i llegir. Quina veu!

També hi ha Meredith Monk i Diamanda Galás. Totes de primera, però Fátima està més a prop.

Música no és decòrum, no és mercaderia sonora ni hermetisme ni prebenda munífica, ni sorpresa tecnològica, etc. És in(quieta) reflexió meditabunda (i potser problematitzadora) que s'emplena d'emoció i records.

Extret de Mistral, el gran compositor, escrit de Llorenç Barber. Revista Transversal, núm. 8. Lleida, 1999.

Bergman, teatre i cinema.

Para el director, la última semana de ensayos es díficil de soportar. La empresa ha perdido lo que tenía de excitante, el hastío es agobiante, los defectos saltan a la vista, una fría indiferencia envuelve el cerebro y los sentidos como una niebla que no levanta.

Ho diu Ingmar Bergman a les seves memòries (*). Està parlant d'un director de teatre, però és aplicable a molts directors de cinema quan arriben als darrers dies de la postproducció d'àudio: han vist les escenes del seu film tants cops que no els produeix gairebé cap emoció.

Saber (i poder) mantenir l'atenció, les antenes, és una de les dificultats de fer una feina creativa, els moviments de la qual responen - majoritàriament - a emocions i sentiments.

(*) Linterna Mágica, Tusquets Editores, Barcelona, 1987.

El pianista i el so imaginari

L'oïda interna de la imaginació és un estimulant més potent que qualsevol cosa que pugui provenir de l'observació externa.

La presència tàctil d'aquesta Fuga [en do major K. 394 de Mozart] representada per la posició dels dits, i representada també pel tipus de so que es pot obtenir quan estàs a la dutxa i sacseges el cap amb l'aigua sortint de les dues orelles. És la cosa més lluminosa, la més emocionant que puguem imaginar.

Sobre l'oposició entre la música del color (timbre, instrument, plaer, teatralitat) i la música de l'estructura (forma, escriptura, pensament, meditació):

A ell [Gould] li agradava que el so fos imaginari, i va estar a la recerca del so que no ho és. Del so, no pas perdut, sinó absent.

Fragments extrets de Glenn Gould piano solo, de Michel Schneider. Éditions Gallimard, 2009 (reedició). La traducció (aproximada) del francès és meva.

Comentaris recuperats

Una part interna i oblidada d'aquest quadern han sigut els comentaris que algú escrivia al cap d'un temps i quedaven a l'espera de ser "moderats", o sia que un servidor els hi donés el vist-i-plau. I allà s'hi quedaven, durant mesos. Avui els he descobert i els he pogut llegir (i esborrar-ne molts). Demano disculpes a: Anònim, Augusto Casanovas, Imarú (filla de Polo Aledo, muntador de so), David (amb dotzenes de missatges, gràcies!), Daniel, Quintessential Studios, Carme Miró (el comentari sobre els acordions me l'havia fet el compositor i director d'orquestra Casas Augé), Ivan (gràcies per la precisió sobre el terme falleba) i Ramon (em sembla que ara ja hi ha servei de subscripció RSS). Prometo estar més atent.

Eines: Agent Orange (cue sheet)

Dels fulls de mescla d'Innisfree (gentilesa de l'incansable Almiñana), fets a mà i contínuament posats al dia, als fulls extrets gairebé automàticament, d'una de les darreres mescles, hi ha un bon tros!

Entremig de tants canvis tecnològics, aquí vam perdre el costum de fer els fulls de mescla. Entre altres coses, perquè el muntatge de so fet amb ordinador pot fer visible el "rodar" de les pistes de so amb els seus blocs sonors. A partir d'un cert nombre de pistes, però, torna la invisibilitat, degut a la densitat.

Agent Orange, un petit programa fet per Jamie Hardt, muntador de so que ha treballat a The Hurt Locker (film guanyador de 6 oscars), converteix en un full de mescla (cue sheet) l'exportació - com a arxiu de text (text file) - de les pistes seleccionades, feta des de ProTools. Senzill, útil, net i barat (gratuït).

Eines: +matrix (Soundhack)

A soundhack.com hi ha un paquet gratuït de plugins interessants. Entre ells, +matrix, un decodificador/codificador de senyal estèreo MS molt útil. Pots transformar un senyal MS en LR i un LR en MS, a més de poder aplicar un guany (+/- 12 dBs) als components MID i SIDE.

Tom Erbe també fou l'autor, fa uns quants anys (amb OS9, l'anterior sistema operatiu d'Apple), de Soundhack (ara hi ha versió per OS +10.4), capaç - entre d'altres coses - de convolucionar dos sons. Em sembla que aleshores, i fora dels cercles acadèmics, no existia un programa que ho pogués fer i em pregunto quins programes hi ha ara que ho puguin fer bé (a part de les reverberacions de convolució).

103 mescles de pel·lícules

Tal com va anar tot l'any passat (i la cosa no ha millorat gaire...) no creia poder arribar al centenar de mescles fetes. Però després d'actualitzar i endreçar la llista de pel·lícules (de producció original) que porto mesclades, en surten 103!

Aquests treballs passen per gairebé totes les etapes del so per a cinema: les primeres encara són monoaurals i, evidentment, analògiques. Després arriba el Dolby Stereo (quatre canals bàsics de so) amb la reducció de soroll Dolby A i després SR. I finalment, el gran canvi de l'analògic al digital, amb 6 canals de so. Tota una història de la tècnica!

La 103 és GUEST, el darrer llargmetratge documental de José Luis Guerin. Pràcticament mesclat, ja és a punt d'anar al laboratori per a fer-ne còpies.

Pels tafaners, dos llistats (perquè el que diu IMDB no és del tot complet ni precís):

• Títols mesclats: 103 mescles amb 67 directors.
• Directors amb més d'un títol mesclat: de 103 mescles, la meitat (52) ho són.
  

Notes Sonores

Una petita bona notícia: hi ha un nou blog d'algú que es dedica al so, i pel cinema!

Notes Sonores ha tret el nas. Mica en mica s'anirà fent el seu lloc. N'estic segur. Estarem tots ben atents. Enhorabona, Marc! Necessitem els teus sons, els teus escrits, el que vas trobant. Necessitem la teva energia, curiositat, ganes, empenta... Dona-li la volta a tot!

Eloisa Matheu i la ràdio

Eloisa Matheu, biòloga i audionaturalista va parlar, fa dos dies i a la ràdio, amb Joan Barril. Aquí, per escoltar l'entrevista.

La Matheu recull i enregistra sons de la natura des de fa vint anys.

• El so és tan efímer!
• El so sembla que no existís si algú no l'escolta (o grava).
• De vegades, escoltes coses però no les veus, les veus però no les escoltes.
• Per què canten els ocells? Per establir un territori i buscar femella.
• Com identifico els ocells? Pel seu timbre. I també per l'estructura del seu cant, pel ritme i la freqüència. La melodia pot variar, però el timbre es manté en cada espècie.

Hi ha un moment de l'entrevista on es diuen uns poemes sobre animals i el seu so, per després escoltar un tall de so i comentar-lo. En el primer, el senyal horari competeix amb els grills interferint (o fent de contrapunt) l'enregistrament. Total: 69 segons dient el poema i 18 segons per escoltar els grills (amb senyal horari inclòs). Sort que diuen que "la ràdio és so".

Eloisa Matheu, en aquest moment, té dues pàgines web:

• la més recent: www.eloisamatheu.com
• i Sonidos de la naturaleza

(El dibuix de dalt forma part de la seva web)

Luthiers i drapaires

De luthiers i de drapaires sempre n'hi ha hagut, però a Girona hi ha un grup que treballa fent instruments d'una orquestra audiovisual a base de material reciclat: són els luthiers-drapaires.

Un vídeo de TV3.

Gravar el so del gel

En Marlin es va preparar una bona bicicleta i s'en va anar a gravar el so del gel a les illes Apostle, situades al llac Superior, al nord de Wisconsin (USA), equipat amb un gravador portàtil (Tascam DR-100), un hidròfon i uns auriculars. Es diu aviat!

Podeu escoltar el so del gel al seu web. La fotografia és d'ell mateix, en Marlin Ledin.

Estudis de postproducció de so i la crisi

Hi ha un article: Sound post: ‘freebies’ hurt the industry, on es parla de com afecta la crisi econòmica actual als estudis de postproducció de so australians. I, la veritat, gairebé tot és aplicable als estudis d'aqui. En faig un resum, barreja de l'article i del que vivim cada dia:

SITUACIÓ

• Les tarifes "oficials" pels serveis dels estudis no es poden aplicar mai o s'han hagut d'abaixar considerablement.
• Els pressupostos pel so de les pel·lícules s'ha reduït brutalment.
• S'espera que es treballi més, més ràpid i més barat. Encara que pocs parlen de qualitat. Només de preu (no de "cost").
• Les feines de muntatge de so i mescles s'han de fer amb menys dies assignats.
• Els estudis acomiaden part del personal, sobretot tècnics de so (curiós, no?).
  
• Aquí encara no ha quallat del tot la figura del "freelance", però és possible que sigui una de les vies plausibles per als estudis de so.
• Demanar més eficiència en àrees creatives és contraproduent. La creativitat necessita temps.
• Molts tècnics de so dediquen temps personal a fer les feines, o fan hores extres que no saben quan cobraran. Hi ha molt treball extra que es queda "impagat" (i no facturat).

SOLUCIONS?

• Fer pre-mescles més llargues (en sales més barates).
  
• Dedicar més temps de muntatge: mescladors que editen, també?
• Educar els productors.
• Pressupostar apart els "deliveries" (materials finals de so que s'entreguen al client).
• Llogar els equips necessaris per fer feines grans.
  

Apunts del natural

La remor de trànsit, de carretera, focalitzat en un sol punt, una petita zona, al davant; un gos llunyà, un altre més a prop; ocells, sempre; algú sembla enfeinat, picant. Els gossos llunyans hi són, però d'una manera que no reclamen l'atenció. Una mica de vent, suau, fa tremolar les fulles i si estigués gravant, aquest aire tacaria l'enregistrament amb uns greus oliosos que tot ho empastifen.

El sol que ara, de sobte, tot ho il·lumina i canvia; el gran il·luminador. Al cap de poc, però, les ombres tornen i a mi em sembla que els sons també han canviat.

Quan un es gira tot resta al seu lloc, res s'ha mogut. No com en el cinema, amb aquelles càmeres sacsejant contínuament el quadre, sense pietat ni sentit.

Els sons, cadascun al seu lloc. Tot tan creïble! No es pot anar enrere, ni fer cap repetició. No es pot comparar, ni fer un nou balanç. No hi ha diferents versions del que s'escolta. El que se sent, se sent ara i després serà una altra cosa.

Tampoc sabem, és clar, el que ens perdem: quins sons queden sota de tot plegat. No hi ha temps ni raó per a preguntar-s'ho. Però la presentació sonora que s'hi fa és convincent, plaent i completa.

(La imatge forma part d'un gravat del llibret "Geographie des Pyrénées-Orientales" d'Adolphe Joanne, Librairie Hachette. Paris, 1882)

Brendel i el procés de gravar

Encara que les reflexions d'Alfred Brendel, pianista (i escriptor i poeta) són sobre el so de les gravacions de piano, em pregunto si tot plegat no lliga clarament amb l'estat actual d'unes eines i processos (de gravació i mescla del so) molt més potents on també, pel que sembla, l'arbre ens oculta el bosc.

Pel que concerneix el piano, la tècnica del so sembla trobar contínuament noves dificultats. Per què era tan fàcil, als anys trenta, de fer bons enregistraments de piano? Quan escolto els discos de Cortot, Fisher o Schnabel, tinc la impressió d'estar ben col·locat en una bona sala de concert; la sonoritat d'aquests pianistes està ben restituïda (arriba bé). El piano és homogeni en tots els seus registres i la dinàmica és del tot convincent, tant en els forte com els pianissimo.

No he canviat d'opinió, malgrat les explicacions tècniques que m'han donat i que consideraven provat que els límits dels mètodes d'enregistrament de l'època excloïen tota reproducció fidel.

Més aviat tinc la impressió que la sofisticació de les tècniques d'enregistrament actuals fan que l'arbre tapi el bosc. Ara, certs discos reclamen altaveus molt especials, que només convenen a llocs ben determinats si es vol obtenir un so amb la textura ideal i evitar que l'agut i el baix no siguin massa distants i donin la impressió de venir d'instruments diferents o situats més o menys lluny.

A l'època dels 78 rpm, els grans enginyers de so potser escoltaven la música amb tota la innocència, en el seu desenvolupament horitzontal; però avui dia, els seus col·legues que sovint són d'una competència musical i tècnica impressionant, els costa de perdre el costum d'una escolta vertical i renunciar a fer un treball de resincronització extremadament minuciós: d'aquesta manera, la seva pràctica del muntatge esdevé, per a ells, una segona natura.

Alfred Brendel. Extret de l'article publicat a la revista Le Monde de la Musique (juliol-agost 1979), arran de la versió en francès del seu llibre Musical Thoughts and Afterthoughts, London, 1976.

Camí de Can Borrell

Hi ha un camí que surt de la plaça Rotary (Sant Cugat del Vallès) i passa a tocar del Pi d'en Xandri, un símbol de la ciutat. Més endavant, a mà dreta, es veu la Torre Negra, l'impressionant casalot, construcció militar romànica. S'arriba després a la masia de Can Borrell i més enllà hi ha un dels dos pantans del parc de Collserola. El camí pot acabar a l'ermita de Sant Medir. Una llarga caminada.

Un corre i l'altre va en bicicleta... (0:09)

El camí és ampli amb algun tram una mica desordenat. La gent hi camina, hi passeja, cull espàrrecs dels marges, corre i va en bicicleta.

Dues coses sobten al visitant primerenc: (1) la velocitat que poden agafar els vehicles de dues rodes i (2) el soroll de la maquinària interna a la part posterior de Can Borrell, que emmascara els ocells, la brisa entre els arbres i les veus de la canalla.

Pot causar sorpresa (i indignació) escoltar el que es deien, entre ells, uns ciclistes que acceleren, en comptes de frenar, quan s'acosten a gent caminant...

"¡No pares... atemorizarlos!" (0:10)

Soroll a Can Borrell (0:43)

Textos aliens: Miquel Desclot

OM

Sota de l'om
un orfeó
omple de plom
una cançó.

d'Auques i espantalls, de Miquel Desclot. Edicions La Campana, Barcelona, 1987.

José Maria Nunes

José Maria Nunes, l'home que feia cinema, ha mort. Al Publi-Cinema, la primera Sala d'Art i Assaig (al Passeig de Gràcia de Barcelona), la nit del catorze d'abril de 1967 hi vaig veure la seva "Noche de vino tinto". Impacte total! No n'he vist cap més d'ell, però no em fa cap falta perquè el senyor Nunes, ja aleshores, em va travessar!

Les Sales d'Art i Assaig van aparèixer l'any 1967. El gener d'aquell any es va aprovar una ordre del ministeri espanyol sobre l'exhibició de pel·lícules amb "destacats valors cinematogràfics".

Extracte del seu text "Escuchar el paisaje":

Creo que la primera vez que oí el paisaje y me puse a escuchar tendría unos siete años, o quizás ocho.

Andaba por el campo, la casa de mis abuelos por allá abajo en la huerta, por allí cerca pasaba la carretera, un poco más allá el ferrocarril, y al fondo, hasta el horizonte, el mar. Caminaba. E inesperadamente, desde ese suave ruido de la naturaleza que es el silencio en aquel ambiente, todo en calma, empecé a oír algo; desde muy lejos me pareció que lo oía y al ponerme a escuchar, sin dejar de caminar tal vez más despacio, tuve la sensación que venía de todas partes, ni de cerca ni de lejos, y giré la cabeza muy despacio con ese casi imperceptible fruncido de querer oír mejor, seguí el movimiento girando todo el cuerpo con ese irreprimible querer ver, es posible que para saber de donde venía. Tuve la impresión de que intuía el infinito. Y llegué a la conclusión de que oía el paisaje y, sin dejar de caminar, puse atención en escuchar.

Era música. La mejor música que hasta entonces podía haber oído, con la certeza de que no se estaba tocando en ninguna parte.

Casa Parramón

De la web Aula de violí al blog de la Casa Parramón, Eina, fusta, lletra i nota, on trobo que la Mireia del post anterior hi diu la seva sobre els violins que s'adormen. I encara que el blog dels luthiers del carrer del Carme porta uns mesos sense actualitzar, es mereix més d'una visita! (la fotografia és de I. Astor).

Quan jo hi vivia més a prop, quantes vegades vaig aprofitar l'excusa de comprar unes cordes per donar una ullada als instruments exposats i xafardejar una mica!

Llarga vida als luthiers!

Aula de violí

Les germanes Clua, la Mireia i la Irene, han creat una pàgina web, Aula de violí, amb recursos per als professors de violí.

És una iniciativa que neix per cobrir allò que la pròpia Irene, com a ensenyant de l'instrument, ha patit: la dificultat de trobar materials en català per a les classes, que ella mateixa dona a diverses escoles, com l'Antàrtida, Centre d'Activitats Musicals i Creatives (Sarrià) i la Fundació Collserola (Sarrià).

La Marta i Maina

Tinc una filla ben decidida. Un dels seus camins vitals és la música. Mica en mica va caminant. No fa pas gaire que ha muntat Maina, un espectacle amb cançons i contes per a infants. Mica en mica.

Metamorfosis de la casa

Trobo un poema del portuguès Andrade que lliga (sintonitza, sincronitza) amb AITA, la pel·lícula que estem acabant.

Metamorfosis de la casa

S'alça aèria pedra a pedra
la casa que sols tinc en el poema.

La casa dorm, somia en el vent
de sobte la delícia de ser pal de velam.

Talment commou un tors delicat,
així la casa, així un vaixell.

Una gavina passa, i una altra, i una altra;
la casa no se'n pot estar: també vola.

Ah, un dia la casa serà bosc,
a la seva ombra trobaré la font
on la remor d'aigua és sols silenci.

Ostinato Rigore, d'Eugénio de Andrade. Traducció de Manuel Guerrero. Edicions 62. Barcelona, 1991.

AITA

Estem a punt d'acabar les mescles d'AITA (pare, en basc), un film de José Maria de Orbe. AITA parla d'un casalot senyorial basc ple de història i buit de mobles i d'un guarda que en té cura i que, de vegades, xerra amb el mossèn del poble.

AITA és una magnífica pel·lícula de llums i finestrals, de parets per mirar i portes per sentir, de cambres i escales, d'espais vius, de sons i ressons.

Quin goig pel mesclador poder estar tanta estona i tant endins del film! És cinema contemplatiu, d'aquell que deixa en evidència l'altre cinema d'acció i xerrameca. És cinema d'escletxes i forats en el temps, per deixar-se ressonar, amb poc esforç, harmònicament.

El so és d'Eva Valiño i Alejandro Castillo. Una gravava (amb micròfons Schoeps: quina meravella!) i l'altre muntava.

Sent-créixer-l'herba

Els indis senten els trens de ben lluny, abans que arribin a aquell lloc. Només cal que posin una orella als rails. No hi ha rails allà, posen l'orella a terra. Naturalment, no senten cap tren sinó, per exemple, un genet que fa temps que esperen o un ramat de búfals. Si no hi ha res fent camí cap allà, no senten res.

Hi havia una vegada un indi que es deia Sent-créixer-l'herba i que sentia créixer l'herba. Només li calia posar l'orella a terra.

El que sentia no era cap remor, cap cruixit, cap espetec, no era res de tot això, de sobte era tot i completament diferent. Era un fort pessigolleig a l'orella de l'indi, però no era gaire precís. Sent-créixer-l'herba reia quan sentia aquest pessigolleig.

S'aixecava i deia als altres indis:
- L'herba creix!
Sent-créixer-l'herba no va rebre cap resposta perquè els indis són silenciosos.

Quan el món encara era jove, de Jürg Schubiger. Il·lustracions de Rotraut Susanne Berner. Editorial Barcanova. Barcelona, 1997.

Un carrer, un espai sonor

En aquests carrers, el repartidor de butà, les passes, les veus, els crits i les motos no sonen igual que uns metres més enllà, a l'espai més obert de la plaça del campanar. No és tan sols diferent el ressò, també ho és l'aire, el caràcter de la gent i la llum.

Al carrer de Martínez de la Rosa, Gràcia, Barcelona (0:57)

Textos: Élise Turcotte

Ara he obert totes les finestres i el silenci és suau perquè no és un silenci de debò. És un silenci de primavera, i això és el que el diferencia dels altres.
I què sento en el silenci? El soroll de les coses vives.
A l'hivern, aquest soroll em fa inclinar cap al terra.
Però a l'estiu, les finestres s'obren, el soroll construeix un edifici que s'eleva cap al cel.

El soroll de les coses vives, d'Élise Turcotte. Traducció de Lourdes Bigorra. Editorial La Magrana. Barcelona, 2001.

Música mecànica

Corró de paper
foradat de notes.
Un so ben antic!

Textos aliens: Marcel Beyer

El mundo, antes de que pudieran examinarse las voces, no existía. Hasta la invención del fonógrafo por Edison, el mundo de los sonidos sólo podía manifestarse exclusivamente en una fugaz presencia, a su lado no existía más que una repetición más queda, más difusa ante el oído interno o, aún menos fiable, la confrontación de sonidos irreales en la imaginación. Luego, en 1877, de repente, la apertura de una esfera insospechada de la acústica: después de haber grabado las primeras palabras en un rodillo sonoro, el locutor podía escucharlas en diferido sin tener que pronunciar los sonidos de nuevo: el primer hombre que pudo escucharse a sí mismo.

El técnico de sonido, de Marcel Beyer. Debate Editorial. Traducció de Georg Pichler y Carmen Gómez. Madrid, 1999. El protagonista és Hermann Karnau, un enginyer acústic. És curiós: el títol original del llibre és Flughunde (Ratpenats, però en altres llocs es diu que fa referència a la legió Condor). El títol de la traducció anglesa és The Karnau tapes (Les cintes de Karnau).

Textos aliens: Antonio di Benedetto

Considero al hombre como hacedor de ruidos.
Sus ruidos son diferentes de los ruidos cósmicos y los ruidos de la naturaleza.
El hombre es emisor natural de sonidos: la voz (el habla y el canto). Pero también los produce con instrumentos: una piedra, un hierro, batidos contra algo; los medios de hacer música, la máquina... (El ruido-máquina.)
La máquina es útil. No su ruido, peor si se exagera o no se modera. Corrientemente, ni se modera ni se controla ni se reprime. Produce, en quien lo genera, una euforia de poder (¿poder agresivo?).
Los seres humanos son generadores de sonidos. Son (los demás).
Yo tendría que recelar de la vecindad de toda la gente. Y no es ésa mi actitud: soy más bien confiado.
Hay un ruido... material.
Y hay otro ruido que es... ¿cómo es?
Viene de las personas mismas, o de las condiciones que crean las personas, o la convivencia.
A veces se percibe como un bloqueo, como una onda o infiltración sonora o un susurro opresivo y deprimente.
Tampoco es así. No es posible oírlo. Esas características hay que suponerlas o adivinarlas. Lo que de él se capta, se recibe, son las consecuencias. [...]

El silenciero, d'Antonio di Benedetto. Adriana Hidalgo editora. Buenos Aires, 2003.

La porta que sona

Si quan entres a un edifici per primer cop, sents que la porta metàl·lica sona així, oi que no hi ha més remei que aturar-se i gravar-la? O són manies meves? Ah, bon any!

La porta que sona (0:25)

Els tocapianos (2)

Però aleshores ja arribaven els mals temps no tan sols per al meu pare sinó per a tota la gent que tocava música als cinemes, vull dir les Pel·lícules Sonores. Un dia que era festa de precepte, que volia dir festa a l'escola després d'anar a missa, vaig obsequiar el pare i a mi a la sessió de tarda del cinema Deansgate de la ciutat, i era ple de gom a gom a causa de la Novetat. La pel·lícula era el Cantant de Jazz amb Al Jolson, i a la pel·lícula no hi parlaven en absolut, tot era cantat, amb Kol Nidrei i Caminaria milers de quilòmetres per un dels teus somriures, i els diàlegs eren els títols habituals, res de nou.

Però allò de què ens vam adonar el pare i jo va ser que el lloc dels músics era buit. Ja no hi havia ni tan sols el piano i podies endevinar que s'hi aniria acumulant la pols i que potser més endavant omplirien el forat amb ciment o alguna cosa. Primer tot semblava molt estrany, amb la sensació que alguna cosa no hi era i hi hauria de ser, amb la música que sortia dels altaveus durant els anuncis, esquerdada i estrident (com Hitler, suposo, tot i que Hitler encara no havia aparegut), i després el mateix tipus de música esquerdada i estrident durant tota la pel·lícula, però encaixava les escenes com el pare quan tocava el piano, molt professional, el sistema Vitaphone, així és com se'l coneixia, el so en disc.

La profecia de Hawkes s'havia fet realitat, em vaig dir.

Els que toquen el piano, d'Anthony Burgess. Traducció d'Elisabet Ràfols. Edicions 62, Barcelona, 1991.

Els tocapianos (1)

El piano que el meu pare havia de tocar al [cinema] Star era una cosa vella i espatllada que no havia estat mai afinada, però el meu pare no se'n va queixar mai. Un dissabte a la tarda m'ensenyava precisament, just abans de la sessió, amb la canalla que xisclava a la porta perquè volia entrar, com un home de recursos, així és com ell es considerava, podia fer grans coses fins i tot amb un piano fastigós.

- Totes aquestes notes d'aquí baix, als baixos, només són un munt de sorolls, però són molt útils per a tambors i trons i coses així. I aquest Re ja no hi és, però va molt bé per a algú que pica a la finestra. I aquest Mi bemoll d'allí dalt a prop del final ha baixat fins a ser un Re bemoll, i això vol dir que puc fer el trinat d'una nota molt ràpid. Més ràpid del que Paderuski podria fer-ho en un piano com cal.

El pare havia fet caure tots els plafons de fusta del piano, de manera que podia copejar les cordes amb un martell de carbó que havia pispat per fer els efectes de campanes i cítares. Tal com es deia a ell mateix, era més que un tocapiano quan es tractava de pel·lícules: era també l'home dels efectes.

Estava orgullós de tenir tot tipus de trastets que havia arreplegat o afanat per fer el que ell en deia una sensació més gran de realitat. Tenia una petita campana mecànica per a quan algú trucava a la porta a la pantalla. Si un pastor tocava la flauta a les ovelles als prats, aleshores ell entrava amb un flabiol. Per a la pluja, normalment sacsejava pèsols secs dins d'una llauna de galetes. Una vegada va aconseguir una làmina d'alumini que feia vibrar per als trons, però l'havia pispada a un home que volia construir-se un cotxe de carreres a fora al carrer i va ser causa d'una baralla.

Els que toquen el piano, d'Anthony Burgess. Traducció d'Elisabet Ràfols. Edicions 62, Barcelona, 1991. La foto del teclat de piano vell és de Mike Hulsebus.

Canvis en el servidor

Degut a canvis en el servidor, aquest blog està sense enllaços-links (fotos, sons, etc). S'hi està treballant i us demano paciència. Bon any!

Changes on the server. Please, be patient. Happy New Year!

Obres al carrer

Quan li donen la volta al paviment d'un carrer, l'aixequen, el trituren, el renoven i el pinten, s'hi fa una certa quantitat de soroll i de pols, però també s'hi produeix - amb aquestes màquines tan especials - espectacle.

Obres al carrer (1:27)

Contenidor grinyolador

Feia un soroll estrany en el moment d'aixecar la tapa per llençar-hi la bossa dins. Un grinyol ben especial, i tan a aprop d'un mateix, a la nit... L'endemà li faig una foto. Se'l veu tan novet!

El grinyol del contenidor (0:09)

El silenci de Maillol

Davant l’estàtua Mediterrània d'Aristides Maillol, André Gide es va dir:

“És bonica. No significa res. És una obra silenciosa. Crec que s’ha de recular molt per trobar un desinterès tan absolut per tot allò que pugui desviar l’atenció de la mera manifestació de la bellesa”.

L'exposició de Maillol serà a la Pedrera (Barcelona) fins el 31 de gener de 2010. La imatge és del Museu d'Orsay.

Textos: Maggie O'Farrell

L'habitació és plena de gent. Hi ha la Kitty, la mare, el pare i uns quants invitats: algunes parelles, una nena amb els cabells escandalosament curts que la mare ha posat davant un jove enginyer, una dona gran i el seu fill, i un home solitari assegut al costat del pare de l'Esme. A l'Esme li fa l'efecte, però no n'està del tot segura, que mengen sopa. Creu recordar el moviment de les culleres, la topada del metall a la porcellana, la manera tan discreta de xuclar i empassar.

Enraonen pels descosits. ¿Què es deuen explicar? Moltes coses, pel que es veu. L'Esme no troba mai res, ni una sola cosa, que vulgui dir a aquelles persones. Empeny la cullera a un costat del bol, després remena i mira com la sopa gira i fa remolins entorn de la plata. No escolta les paraules, sinó que sintonitza les orelles amb la cridòria dels comensals. Fan el mateix soroll que els lloros enfilats als arbres alts o que una reunió de granotes al capvespre. El mateix grrp-grrp-grrp.

L'estranya desaparició d'Esme Lennox, de Maggie O'Farrell. Traducció de J. Alemany
. Edicions La Campana (Barcelona, 2009).

El silenci està fet de...

Malgrat ser refusat com a soldat per les autoritats, Jean Cocteau va voler ser al front, durant la primera guerra mundial. L'endemà de ser "descobert" i tornat al món civil, els seus camarades de les trinxeres morien en un atac.

Ja que aquí el silenci està fet
de tot: d'argila, de guix,
de ciment, de branques seques, de xapa,
de taulons, de sorra, de vímet,
de tabac, d'avorriment,
de jocs de cartes.

Silenci d'estereoscopi,
de museu Grevin, de bola
de vidre on hi neva, de cloroform,
de l'aeròstat.

Extret del llarg poema "Tour du secteur calme", inclós a "Discours du Gran Sommeil"(escrit el 1916 i publicat el 1926). Gràcies a RCM, Chantal i MCB per les ajudes idiomàtiques. La fotografia està escanejada del llibre "Cocteau", d'André Fraigneau. Éditions Seuil, Paris. El Grevin és un museu de figures de cera.

Textos: Salvador Pániker (3)

[...] Amo los discos y detesto los conciertos. Me gusta esculpir el tiempo musical a mi aire, en el momento oportuno, un poco por sorpresa, en el ambiente propicio, y no sentado en una estrecha butaca, obligado a permanecer inmóvil, rodeado de cientos de personas igualmente rígidas, en un silencio artificial cargado de toses y de falsa compostura. Lo que ocurre que ellos, los músicos, son mis mejores amigos, y su lenguaje es el que más me llega. Me llega al cerebro, al intelecto, a las entrañas. Ocurre que ellos (algunos de ellos) han conseguido crear unos islotes de excelencia dentro del gran mar de la majadería humana; ellos (algunos de ellos) forman parte de ese club que lleva la antorcha, el de los maestros de las catedrales medievales, pongo por caso, el de quienes se asombraron, rezaron, maldijeron, meditaron, se perdieron...

[...] detesto ir a una sala de conciertos a "escuchar" música. La música no tiene que escucharse. La música tiene que cogerte de improviso, incorporada a la vida, en alguna situación no programada. (A menudo, en las noches, coloco al azar, a ciegas, algunas de mis casetes en el aparato de música: el placer se incrementa con la sorpresa.)

Cuaderno amarillo, de Salvador Pániker. Random House Mondadori. Debolsillo. Barcelona, 2003. (Pàgines 45 i 276, respectivament.)

Anteriors textos de Pániker en aquest quadern:

• (1) Bach, el temps i el jazz
• (2) Textos: Salvador Pániker

Orella (9) de llebre blanca

Orella de llebre blanca: és un bolet comestible (després d'una llarga cocció). Pot fer fins a 10 cm d'alçària i té un barret prim i rebregat de color blanquinós i canyella quan envelleix.

Nom científic: Helvella crispa. Extret de la Wikipèdia.

Orella (8) de ruc

Orelles de ruc: diuen que a les escoles, abans, castigàven amb aquest casquet (o semblant) amb orelles de burro.