Blogs de gent de cinema (1)

The music of sound és el blog de Tim Prebble, home de so, música i cinema, supervisor del muntatge sonor i dissenyador de so, resident a Miramar, Wellington, Nova Zelanda.

Substation Sound Design és el seu propi estudi on crea i prepara els so de les pel·lícules, com Bridge to Terabithia, que després mesclarà a estudis com Park Road Post, el fantàstic complex de postproducció creat per Peter Jackson per a la seva trilogia El senyor dels anells.

És emocionant trobar, de tant en tant, aquests blogs. No n'hi ha gaires, però m'hi esforçaré.

Preparació. Entrenament

Una manera de preparar-se per a una feina nova és (o podria ser):

• apropar-se prou per trobar el desllorigador tècnic i estratègic,
  
• allunyar-se suficient perquè et quedin el mínim de idees pròpies abans de començar.

Massa idees preconcebudes et poden fer entrar de biaix en el projecte. Com un cargol que, estant mal enfilat, se li fa malbé la rosca al forçar-lo a entrar.

Pensant en el cinema i les mescles de so. Potser també en més coses...

Kieslowski i els documentals

He fet molts documentals perquè m'agradava aquest gènere. I segueix agradant-me. Però no en faig més, perquè ja no existeix. És mort. Amb la càmera un es fica per llocs on no hauria de fer-ho mai. Hom entra dins l'esfera íntima de la gent, on les seves relacions són les que són perquè no hi ha testimonis.

Amb els anys, he anat entenent que es tractava d'una trampa de la que era impossible alliberar-se. No es pot entrar amb una càmera en una cambra en el que una parella fa l'amor perquè ja no estaran sols. La condició de l'amor és ser dos i no tres, amb la càmera. Fins que vaig entendre que vàries esferes de la vida escapen al documental. De manera que, cada cop més, m'allunyava de l'esfera social o bé política, que s'ajusta bastant al documental, per explicar el que passa entre la gent.

Darrerament, em sembla que les meves pel·lícules tracten més del que porta la gent en el seu interior, del que no es mostra a ningú. Per gravar això, està clar que necessito als actors, llàgrimes, glicerina, mort artificial... Tot ha de ser artificial per semblar real a la pantalla. Només és per la via dels accessoris i els artificis que una pel·lícula pren vida. En el món real tot és molt més interessant, però no està permès gravar aquella realitat. Aquesta és la raó per la que vaig deixar el documental.

Extret dels subtítols del documental Kieslowski dialogue, de Ruben Korenfeld i Elizabeth Ayre. Coproducció de Films d'Ici, Sideral i FR3, 1991.

Fregament

La manera més usual de fer sonar un violí és fregant les seves cordes amb un arquet. Però sinó es preparés amb colofònia, l'arquet lliscaria sobre les cordes, sense produir cap so.

La colofònia és una resina sòlida, provinent del pi. És la que donarà a l'arquet el grau de rugositat, d'aspror suficient per fer vibrar les cordes del violí. L'arquet no pot lliscar, ha de fregar.

Sense fregament no hi ha so, no hi ha música.

Miracle

Al migdia ha plogut, una pluja fina acompanyada d'un sol ben fi. Vet aquí que a ciutat l'asfalt s'ha obert en mil i una petites esquerdes on brins d'herba han tret el nas. Els arbres, sense fer malbé res, s'han espolsat les arrels. Durant una estona els carrers, sense automòbils, eren prats on apuntava alguna riera. Un espectacle silenciós de primera magnitud.

He volgut fer fotografia per mostrar-ho, però he fet tard: els set pisos de baixada han sigut prou per cloure el miracle. He tornat a veure l'asfalt al seu lloc, sencer. Els arbres seguien en la seva fila, avorrits. Potser dissimulaven.

Però durant una estona llarga ha quedat una olor. N'estic segur.

El so de la ciutat (3). Sha Changpai

Sobre els sorolls de la ciutat

Hi ha sorolls del bosc, de la selva i de la ciutat. Quan s'ajunten aus, bèsties i homes, sempre se sent una ensordidora i bullent confusió de sorolls. De vegades escoltem els crits dels animals i els cants dels ocells als boscos i ens imaginem que aquests crits i cants són pures expressions d'alegria sense un propòsit. Per analogia amb els sorolls humans de la ciutat, tanmateix, cal arribar a la conclusió que tenen un propòsit ben definit, bé per mostrar el que tenen, bé per anunciar el que no tenen, en relació amb la satisfacció d'alguns desigs primitius immediats.

El clima de Pequín és sec i els sorolls de la ciutat arriben a punts molt distants. Els crits dels quincallaires se senten a tot arreu, a les avingudes, als carrerons més apartats i als racons més remots. Els quincallaires porten les seves mercaderies i caminen pels carrers on hi ha llars per vendre a les mestresses de casa el que necessiten. Hi ha milers d'ells, amb sol o amb pluja, de dia o de nit. Aquests sorolls són els sorolls dels homes que tenen alguna cosa per vendre i volen vendre-ho. Seria poc raonable pensar que els sorolls dels homes són per a la satisfacció d'algunes necessitats i que els sorolls dels animals no ho són. Crec que aquests crits són com els dels homes que donen veus i anuncien al públic que tenen una cosa per vendre. Obren així per tal de tenir un mitjà de vida i continuen obrant així fins a la fi dels seus dies.

Aquest soroll de la ciutat és, per tant, un símbol de totes les activitats i professions humanes. Tota la humanitat tracta de vendre alguna cosa. Els qui tenen poder venen poder i els qui tenen influència venen influència. Artistes, escriptors, funcionaris, buròcrates i dones venen el seu art, els seus escrits, els seus favors, la seva sagacitat i reflexió o els seus encants personals per obtenir el que volen. Tots ells mostren el que tenen i clamen per la cosa que no tenen, en relació amb la satisfacció d'alguns desigs immediats. Hi ha fins i tot murmuris al mig de la nit, conciliàbuls darrere de les portes, sobre assumptes que no han de ser esmentats, que han de ser inoïbles per al món exterior; són les paraules sense soroll, el cant sense paraules per a la satisfacció d'algunes necessitats immediates i que, tanmateix, ressonen amb més força que les campanes i els tambors de la ciutat. La funció d'aquests sorolls sense soroll és la mateixa que la dels quincallaires de la ciutat, però el contingut no és sempre tan honrós.

Ah! Només l'au fènix pot imposar l'harmonia en els cants dels ocells, només l'unicorn pot posar ordre en els crits dels animals i només els savis poden procurar la satisfacció de les necessitats humanes de manera que la veu dels homes sigui una veu de pau i felicitat, no la veu de l'aldarull i del descontentament. No és just que els homes hagin d'escapar-se a les muntanyes i viure com a ermitans per gaudir dels cants dels ocells i dels crits dels animals, doncs així els homes queden per sota de la creació animal.

Sha Changpai (c. 1671). Extret del llibre La importancia de vivir, de Lin Yutang. Traducció castellana de Roman A. Jiménez. Editorial Sudamericana. Buenos Aires, 1939.

Notes:
(1) No he sabut trobar cap referència sobre aquest escriptor xinès del segle XVII, a part del llibre de Yutang.
(2) L'adaptació del castellà al català és meva amb l'ajut de translendium. Per tant, també són meus tots els errors i faltes. S'accepten suggerències.

A la manera de Chin Shengt’an

El sol, a través dels porticons, fa el seu itinerari per les rajoles. Un veí fa escales al piano. He rebut un missatge al mòbil. No és això felicitat?

Ferralla

Castells o coves,
amb antenes cap el cel.
Ignorància.

Mínim (4)

Treballar fins que
l'eina desaparegui.
És l'objectiu.

El so de la ciutat (2). L. Martín Santos

La ciudad y su sonido

La ciudad suena, y cada ciudad suena de una manera distinta; suena como un instrumento de música, y ya se sabe que hay muchos tipos de instrumentos y muchas diferencias de calidad. Entre el ruido y la música, la ciudad produce sonidos que, a su vez, la envuelven y nos envuelven a nosotros, sus productores.

Por esta razón es necesario que se desarrolle un nuevo urbanismo que, en vez de centrar su interés teórico sobre el espacio y su aprovechamiento, coloque su interés en el ámbito acústico y esclarezca la categoría de lo fonotópico como presupuesto del entendimiento de lo urbano. Esto estaría justificado por ser el hombre no sólo un habitante del espacio, sino un habitante del sonido y quizá esto último principalmente. Parece que ya es hora de que, junto al llamado espacio vital, se comience a hablar del sonido vital como una dimensión, en gran parte oculta, de la ciudad.[...]

(aquí per llegir-lo sencer)

Article de Luis Martín Santos, publicat a El País el 4 de juliol de 1986.

Aclariment: no confondre amb Luis Martín-Santos (nascut Luis Martín Ribera), escriptor de la novel·la Tiempo de silencio.

Mínim (3)

El gos adormit
allargassat i feliç.
Una clapa de sol.

El bec de la grua

(1) del diccionari:

Grua: del llatí grus, gruis, ocell; màquina de guerra.

(2) del llibre Aucells, de Celdoni Fonoll. Lynx Edicions. Bellaterra, 2006:

Grua: Mida: 110-120 cm. Fenologia: Aquesta gran espècie migradora cria al nord d'Europa i d'Àsia. A casa nostra la veiem en migració, en pas postnupcial, entre l'octubre i el desembre, però sobretot en pas de primavera, del febrer a l'abril (...)

No cal afegir cap document sonor, oi?

Mínim (2)

Atent als sorolls.
Pendent del que pot passar.
Ja m'he adormit!

Escopir

L'acte d'escopir es fa generalment en tres compassos musicals; els dos primers són els sons d'aspirar i d'aclarir el coll com a preparació del compàs final d'escopir, que s'executa ràpidament i amb força: staccato després de legato. Tant me fan els gèrmens que així poblen l'aire, si l'acte d'escopir es realitza estèticament, perquè he sobreviscut a aquests gèrmens sense efectes apreciables sobre la meva salut.

Extret del llibre La importancia de vivir, de Lin Yutang. Traducció castellana de Roman A. Jiménez. Editorial Sudamericana. Buenos Aires, 1939. L'original, The Importance of Living, és de 1937.

El so de la ciutat (1). Zoé Valdés

¿Existe un ruido Habana?
-La Habana es, desde luego, una ciudad muy ruidosa. Por eso para mí el ruido es un paisaje. En París ese paisaje es el silencio, y me molesta. En la casa en que vivo, cuando por la noche acciono el interruptor de la luz, los vecinos me llaman por teléfono para decirme que deje de apagar o encender la luz. Y lo mismo sucede cuando hago pipi.
-¿De veras?
-De veras. Buscan tu teléfono y te llaman dos o tres veces cada noche para decirte que no tires más de la cadena, porque están durmiendo y los despiertas.

Extracte de l'entrevista que li fa Arturo San Agustín a el Periódico, el dia 7 d'octubre de 1997.

Textos: Guillem Viladot

El toc de morts

De sobte, una campana posava a l'aire un toc dur que feia empal·lidir el veïnat. Al cap d'uns instants, el toc es repetia igual. I hi tornava al cap de pocs moments. Sempre amb la mateixa contundència glacial.

Era un toc que, a poc a poc, s'accelerava, o sigui que escurçava les distàncies d'una batallada a l'altra, fins que la repetició se superposava i el toc es convertia en un so gras i vibrant. A partir d'aleshores, tot era silenci.

Pero quan tothom s'havia incorporat a la feina, el toc tornava i es repetia el mateix procés. I així fins que tothom sabia que tocaven a morts.

Aquell toc també entrava a l'escola i ho impregnava tot d'una tremolor estranya, i els cartipassos quedaven arrupits i dins seu els nostres anys s'encongien. Es diria que perdíem el temps, o que aquell toc el destruïa.

I, sense temps, ningú no era ningú, perquè ens repetíem, cada instant, fins a la mort.

Obra poètica I, de Guillem Viladot. Edicions del Mall, Barcelona, 1986.

Mínim (1)

Una llimona
esperant a la cuina.
Matí de mercat.

Dels sons al Tristany

Jo no puc abraçar la vida i concebre el món en la justa mesura si no és a través dels sons; ells em porten la veritat, són un llenguatge únic, universal, encara més: un llenguatge absolut! Poc importa la vista, el tacte, l'olfacte o el gust. Podria ser cec i les meves orelles hi veurien més que cap vident; podria ser insensible al tacte i reconèixer pel so del frec tots els teixits del món...

El col·leccionista de sons, de Fernando Trias de Bes. Angle Editorial. Barcelona, 2007. Traducció d'Alexandre Gombau.

Pla i la màquina d'emprenyar veïns

En un moment determinat la cosa passà de mida. Una nit, molt tard, Trill posà en marxa una màquina inventada per ell, que consistí en una maneta que feia moure unes fustes destinades a picar estentòriament sobre la paret del fuster, exactament en el punt on se suposava que dormien Saló i l'Emilia. Era una màquina còmoda: la maneta es podia fer rodar seient en una cadira i fumant el caliquenyo.

Quan la maquinària fou posada en moviment es produí un tal desori que encara hi ha gent que se'n recorda com si fos ahir. Saló, en calçotets llargs, i la senyora Emilia, en camisa, sortiren al balcó vociferant, desesperats. Gairebé tot el barri es despertà. Aparegué el sereno Cama amb el xuixo i el fanal, més mort que viu. El sereno, mut, examinà la situació, de reüll, des de la cantonada del carrer de l'Estrella, però a l'últim no tingué més remei que fer acte de presència. S'anà formant un petit grup de noctàmbuls al carrer. Mentrestant, el vell Trill anava donant voltes a la maneta... Era el mateix soroll que feien els batans d'un molí antic.

A casa, donada la proximitat, érem els més perjudicats per la facècia. Tota la família havia saltat del llit. El meu pare era amic del fuster i del serraller i no li agradava d'entrar en les seves baralles. Però a la fi, davant de la possibilitat de passar la nit en blanc, es posà els pantalons i digué al serraller que si no parava de rodar iria a donar-ne part a la guàrdia civil.

El soroll s'acabà en sec i la gent se'n tornà al llit.

Extret del capítol Una baralla de veïns, del llibre L'Empordanet, de Josep Pla. Obres Completes - XIV. Editorial Selecta. Barcelona, 1958.

(la negreta és meva)

Altres textos de Josep Pla en aquest quadern:

• Bach i Pla
• Pla i els insectes
• Textos: Josep Pla

El negoci musical

• Com he de registrar les meves cançons?
• Què passa si una cançó meva s'inclou en una pel·lícula o a la TV?
• Què passa si algú em roba una cançó?
• Les orquestres dels països de l'Est.
• Puc fer-me els meus propis discs?
• Qui s'emporta casdascuna de les parts del disc?
• Qui pagarà els drets de les meves cançons per Internet?

Aquestes són algunes de les gairebé 100 preguntes que troben resposta en un llibre claríssim, entenedor, directe i útil. Moltes gràcies, Josep Maria!

Tot el que cal saber del negoci musical, de Josep Maria Romero. Alba Editorial. Barcelona, 2006. Traducció d'Arnau Cónsul.

Dues portes, dos picaportes

És curiós, la porta més estreta té el picaporta més gran.

Portes grans, picaportes grans

Aquí teniu el detall del picaporta impactant.

Textos: Miquel Bauçà (5)

Un poeta que aprèn música
és allò més lleig que hi ha.
És que dubta de sa força.

Rudiments de saviesa, de Miquel Bauçà.
Ed. Empúries. Barcelona, 2005.

Anteriors textos de Miquel Bauçà en aquest quadern:

• Textos: Miquel Bauçà (4)
• Ras i curt
• Esmicolament
• Textos: Miquel Bauçà (1)

Prec

Mesclador, fes-te teva la feina.
Roba-la, si pots.
Ara també és la teva pel·lícula.
Com una barca amb remers.
Com les nanses d'una bossa.
Com les rodes d'una bicicleta.
Com els músics d'un grup.
Com les tecles d'un piano.
Parts inseparables.
Elements. Ments.
Ara és nostra la pel·lícula.
Espectador privilegiat.
Dins i fora. A prop i lluny.
Detall i global. Part i tot.
Mesclador, sigues client.
Que et salti el cor.
Que et tremolin les celles.
Dubta, amb pell de gallina.
Gira't. Alça't.
Ensopega i recull.
Mesclador, fes-te teva la feina.
Que és un regal.
Torna'l.

Textos: Joan Perucho (2)

Remei per a la sordesa

Agafeu uns quants escorpins i, amb unes tisores, els arranqueu cap i cua, agafeu una porció d'ous de formiga i, col·locat tot plegat en un plat, ho coeu amb oli comú, suc de ceba i aiguardent; bulliu-ho fins que el suc de ceba s'hagi consumit, i unteu amb l'oli dit les orelles per dintre.

Dins Les Famoses receptes de Bahí de la Pera, del llibre Històries apòcrifes (1974, 1991) de Joan Perucho.

Recepta difícil d'executar però útil per a un escoltador.

Post anterior sobre Perucho.

Marató

Des de fora, durant la marató, se sent com passen els corredors, el frec del seu calçat i les seves veus. Però si ets a prop d'un punt d'abastiment, el que més se sent es com aterren les ampolles de plàstic (d'aigua) i el cleng del tap rebotant.

Què deuen sentir els corredors? L'escoltador ha gravat això.

Aquí hi ha una magnífica descripció del recorregut i les seves possibilitats.

(0:35, 544 KB, mp3 estèreo)

Caminar amb sabates

Caminar amb segons quines sabates per segons quins passadissos pot produir sons una mica... enganxosos i còmics.

Tant del dret…

com de l'inrevés.

Acció curta amb piano

Personatge: un piano vertical.

Etapes de l'acció:

1. pitjar el pedal dret
2. obrir lentament la tapa del piano
3. deixar que fregui i faci vibrar les cordes
4. escoltar la ressonància

Acció pianística

Sant Medir (Vila de Gràcia, Barcelonès)

Sant Medir, dos sons:

Sant Medir (1). Música al carrer 0:47)

Sant Medir (2). Timbals i cavalls (0:47)

Sant Medir, dues fotos:

• Pausa musical
• Final de festa

Sant Medir, dos llocs per saber-ne més:

• Dossiers sobre Sant Medir (de 1999 a 2004) - (enllaç no operatiu)
• La llegenda de Sant Medir - (enllaç no operatiu)

Escoltar sons (quants?)

Quants sons podem escoltar a la vegada?, Jaume Subirana s'ho pregunta a la pàgina 138 d'Adrada (Edicions 62. El Balancí. Barcelona, 2005).

Això lliga amb el cinema i amb algunes teories que hi fan niu.

En muntar i mesclar so per a cinema hem de vigilar que el so no acabi sent una mena de pasta atapeïda, ensordidora i avorrida. Hi ha d'haver forats, escletxes, pauses, silencis, murmuris, esperes. I també tuttis, explosions, festa, crits... Sons atmosfèrics, ambientals, grans. Sons petits, apropaments, detalls. Detall-Global.

Walter Murch és un fora de sèrie: una patum en el cinema. Ha muntat so, l'ha dissenyat i l'ha mesclat. Ha escrit llibres i articles, i sap imaginar i explicar teories.

A Dense clarity. Clear Density, Murch dibuixa un arc conceptual on situa els elements sonors (agrupats en cinc grups o capes) segons s'acosten a cadascun dels dos extrems: el so codificat o el so incorporat/concretitzat.

Per a Murch el límit de capes sonores en cada seqüència no pot passar de cinc per tal de poder gaudir alhora de densitat i claredat. Això sempre i quan els sons estiguin prou repartits entre les cinc capes. Si no, entra en funcionament la seva llei del dos i mig, que diu que el nombre màxim de sons del mateix tipus que es poden identificar és 2,5. Tres sons ja són multitud.

La teoria d'en Murch es completa amb els colors, els hemisferis del cervell i la temperatura (emocional):

• So codificat: color violeta, fredor, hemisferi esquerra. Exemple màxim de so codificat: el diàleg, el llenguatge. El significat del llenguatge es basa en les regles d'un codi extern al so.


• So incorporat (o concretitzat): color vermell, calidesa, hemisferi dret. Exemple màxim de so incorporat, concretitzat: la música. El significat de la música està incorporat en el seu mateix so.

Hi ha versió castellana de l'escrit de Murch: Claridad densa. Densidad clara, però no conté exemples sonors.

(No estic massa segur de quina és la millor traducció d'embodied sound: so incorporat, so concretitzat, so encarnat, so comprés o so incorporat. S'accepten suggeriments)

Escrits anteriors (en aquest quadern) sobre la mescla:

• Mesclar (1).
  
• Mesclar (2). Capes de so.
  
• Mesclar (3). Detall-Global.
• Maneres de mesclar (so, música, film...).
• L'oïda enfeinada.
• Feines (La feina de mesclar el so d'una pel·lícula).
• Mesclar. Més clar.
• Temps i detalls.