Un dia, l'emperador xinès va demanar al primer pintor de la seva cort d'esborrar la cascada que havia pintat al fresc al mur del palau perquè el soroll de l'aigua l'impedia de dormir.Pintura sobre seda de Ma Yuan, extret del Metropolitan Museum of Art, trobada a través del blog Some landscapes.
Clarinetista al carrer (1:14)
És un projecte, obert a tothom, que neix amb la intenció de produir sintetitzadors de veu en català d'alta qualitat i d'accés lliure. La síntesi de veu té moltes aplicacions, com lectura de correu electrònic, sistemes d'informació telefònica, etc. Una aplicació, que motiva aquest projecte, és com eina d'accessibilitat, per facilitar l'accés a la societat de la informació a les persones amb discapacitats visuals i motrius.
El sintetitzador de veu que utilitza és el sistema Festival, que neix com a sistema de síntesi multi llenguatge al Centre for Speech Technology Research (CSTR) a la Universitat d’Edinburgh.
Escoltar el paràgraf anterior amb veu sintètica en català
Soroll: El terme anglès “noise” prové del vell francès “noyse” i del provençal tal com es parlava en el s. XI, “noyse”, “nosa”, o “nausa”. Donat el parentesc que hi ha entre el català i el provençal, hi podríem veure una estreta relació entre soroll = so que fa nosa.Està bé això de noise = so que fa nosa. I moltes altres coses que s'hi diuen, tot i que és un article de fa més de 26 anys! Ara que tothom parla del Paisatge Sonor...
Per la seva banda, Ludwig, que era el menor dels fills, després d'estudiar piano sense massa èxit, va aprendre a tocar el clarinet. Tanmateix, una de les seves destreses més celebrades seria la de xiular. Ja a Manchester, on havia anat en 1908 a continuar els seus estudis d'enginyeria i aeronàutica, es va fer famosa la seva habilitat per xiular simfonies completes. I a Cambridge, mentre estudiava filosofia de les matemàtiques amb Bertrand Russell - això era entre 1911 i 1913 - assistia sovint a concerts, i cantava i xiulava cançons de Schubert i Brahms amb David H. Pinsent - a qui dedicaria després el seu Tractacus Logico-Philosophicus- i també amb G. E. Moore.Música i sentit. El cas Wittgenstein, d'Antoni Defez. Editat per Universitat de València (2008).
Acostumo a llevar-me a les deu. [...] Una mica després surto i camino. A mi m'interessa molt caminar. Caminar és un exercici molt important. Faig una volta pel barri, vaig pensant, xiulo... Xiulo baixet, com una orquestra amb sordina , però m'agrada. I, segons el paisatge, doncs xiulo una cosa de Wagner, o Brahms, o Cole Porter. És caminar amb acompanyament. [...]Oblidar i caminar. Joan Brossa entrevistat per Jordi Coca a la revista Serra d'Or, desembre 1982. I en el llibre del mateix autor, Joan Brossa: Oblidar i caminar. Ed. de la Magrana. Barcelona, 1992.
[...] Va pensar en la cambra on havia après a afinar, i en les tardes fredes en què el vell es tornava poètic i li parlava del paper que jugaven els afinadors, mentre l'Edgar l'escoltava entretingut. Quan era un jove aprenent, però, les paraules del mestre li havien semblat carrinclones. ¿Per què vols afinar pianos?, li va preguntar el vell. Perquè tinc bones mans i m'agrada la música, li va respondre el noi. El mestre va esclatar a riure, ¿De veritat? ¿Per què més, si no?, va replicar el noi. ¿Que per què més? I l'home va alçar el got i va somriure. ¿No saps que, a l'interior de tots els pianos, s'hi amaga una cançó?, li va preguntar. El noi va fer que no amb el cap. Pot ser que només siguin les rondinades d'un vell. Mira, els moviments dels dits dels pianistes són purament mecànics, una col·lecció ordinària de músculs i tendons que només coneixen un conjunt de normes molt senzilles referents a la velocitat i el ritme. Només hem d'afinar els pianos, va dir, per tal que coses tan mundanes com els músculs, els tendons, les tecles, els filferros i la fusta es puguin convertir en cançó.L'afinador de pianos, de Daniel Mason. Editorial Empúries. Barcelona, 2003. Traducció d'Albert Torrescana.
