En el post anterior (sobre la primera jornada de mínim) em pregunto si sempre hem de mirar el que l'executant fa i, aleshores, reconèixer com aconsegueix els sons. O és millor tancar els ulls i escoltar. Mirar o no mirar.
A Listening in dark, Richard Pinnell comenta com ha anat trobant-se en la necessitat de tancar els ulls per poder escoltar millor certs concerts de música en viu. La part visual el distreu. Escoltant amb els ulls closos pot experimentar millor la música. Què en penseu?
Tres actuacions unipersonals ben diferents durant la primera jornada de mínim (7è. festival internacional d'improvisació). Tres mons sonors distints que, a part de l'efecte i goig que puguin produir a cadascú, també generen reflexions. Aquestes són reflexions bàsiques que venen d'algú tan desentrenat com jo. PIERRE BERTHET (el francès + fils, pots, aigua i aspiradores)
Un espai gran, obert. Gran sensació d'amplitud. El so és molt ambiental, no té un sol focus, emana de tot arreu, arran del sòl o penjat del sostre. No hi ha llocs concrets per al visitant de la instal·lació, que pot seure, restar dempeus o passejar, a prop o allunyat.
Els sons s'allarguen i s'entrellacen, formant textures molt orgàniques. No és difícil (sobretot en la part de l'aigua) pensar en la pluja, en sons de veus i d'animals. Sons rítmics de les gotes, amb intervencions mínimes d'una instal·lació que, tot i semblar precària, acaba sonant com una orquestra (o una tempesta).
Un espai centrat, bàsicament, en una taula. Els que mirem i escoltem, asseguts i, obligatòriament, silenciosos. L'amplificació del so produït es fa a través de la nostra atenció.
Les accions són seques, gairebé sense ressò, sovint aspres. Resulten accions sonores molt soles, poc lligades: l'executant pot produir un màxim de dos sons alhora i, per tant, generen poc contrapunt. Són com exercicis d'investigació amb un ventall reduït d'accions sobre el paper. Sembla que falti anar més enllà.
Els sons produïts, sobre una taula plena d'objectes, són recollits, processats, amplificats i distribuïts per un sistema amb dos altaveus principals.
Els de la primera fila poden veure alguna cosa del que s'hi fa, però moltes accions són sobre els botons de comandament del mòdul de processat electrònic del so. De fet, tot el so surt dels altaveus perquè els sons, a la taula, són mínims, potser microscòpics.
Després de donar una ullada a la seva feina al magnífic recull a bagatellen.com, sembla que es mereix més atenció del que la meva oïda, ja una mica fatigada, li va poder donar.
GENERAL
Cal estar pendents de les accions dels executants? És necessari? És convenient?
Cal veure com es fan els sons? Cal deixar-ho veure? O mantenir el misteri, una certa màgia?
I si escoltéssim sense veure res, com en els concerts de Francisco López?
I si hagués una zona acusmàtica, darrer un llençol, per exemple.
Els executants (al menys els dos primers) anaven descalços. Volien indicar-nos que el soroll del calçat els molestava, els distreia?
La manera com s'ens demana, al públic, d'estar, pot generar (d'una manera poc conscient) un apropament sense tensió que facilitarà una actitud oberta, d'esponja. O al contrari.
Cal un petit reset entre les actuacions (com en el tast de vins).
Els sons ensenyats sense amplificació (o ben poca), a pel, d'entrada tenen un plus vital, fresc, que, encara que costi de mantenir, no pot tenir mai el so processat i amplificat. Encara que, al cap i al fi, l'objectiu és el mateix: compartir aquells sons, textures, estructures i objectes que s'han trobat.
En els darrers anys, és constant l'aparició de noves eines (plugins) en el processat del material sonor. L'ús que fem de la reverberació per convolució, sobretot per a les mescles per a cinema, ha augmentat considerablement.
Ara existeix la possibilitat, encara poc explorada, que els tècnics de so obtinguin una mostra sonora (en forma d'IR, una impulse response) de l'espai mateix on es fa el rodatge. L'objectiu, poder reposicionar - a posteriori - altres elements (entre ells, la veu obtinguda en un doblatge) sonors, durant el muntatge de so i la mescla.
Potser es podria utilitzar el mateix so de la claqueta, sempre i quan hi hagués prou silenci després. Desconec si algunes produccions s'han proposat sistematitzar aquest procediment i utilitzar-lo per a obtenir recreacions més fàcils i fidels dels espais on es roda.
Tanmateix, hi ha prou material arreu en IRs, per poder obtenir sonoritats ben especials. Són ben coneguts els sons que es poden aconseguir, simulant aparells antics de ràdio i altaveus diferents, amb les IRs d'Arjen van der Schoot (co-propietari d'Audio Ease).
Però si hi ha convolució, potser també hi ha deconvolució.
A Barcelona Media fan recerca sobre aquest tema i hi ha un vídeo sorprenent: poden extreure la reverberació d'una gravació efectuada en un espai gran! Necessiten:
(1), la IR de l'espai que reverbera,
(2), que la gravació efectuada en aquest espai gran sigui de qualitat, per la microfonia utilitzada i una direccionalitat (eix) perfecta.
M'agradaria preguntar-lis quins resultats s'obtenen en la deconvolució, quan el punt (2) no es pot complir del tot, tal com passa a la vida real en un rodatge real. Els hi preguntaré. Vull saber fins on han pogut arribar.
La música una altra vegada, d'ona en ona, turó en turó; concertada veu de set estrelles, primera respiració del món, alta i promesa harmonia; dol, fereix fondo; també apaivaga, acaricia, il·lumina la terra, retorn proper; de turó en turó, d'ona en ona - la música, nua, bàrbara.
Ofici de paciència, d'Eugénio de Andrade. Traducció d'Antoni Xumet Rosselló. El Gall Editor. Pollença (Mallorca, 2008).
Anava a escriure que em semblava que havia descobert un otodate (un lloc especial per parar l'orella, per aturar-se a escoltar) al Parc Central del Poblenou (dissenyat per Jean Nouvel).
Però després de llegir les queixes del veïns i conèixer l'elevadíssim cost del parc (24 milions d'euros) i de les cadires metàl·liques unipersonals (un miler d'euros cadascuna), francament, se m'han passat les ganes!
Tanmateix, hi ha un espai enfonsat en espiral, el crater, on els sons del voltant, trànsit rodat, nens jugant, sirenes llunyanes, tot hi arriba una mica filtrat i esmorteït i sembla que et passi per sobre, sense tocar-te. És especial, sí, però potser una mica massa car...
Dins el Pou del Món del Parc Central del Poblenou (0:56)
PD.- Li he dit crater, però el seu nom és el Pou del Món. No us perdeu el primer comentari a aquest post (de part d'Anita).
Seguint la pista als jocs sonors que alguns parcs tenen, arribem al Parc de Diagonal Mar (gràcies a la informació d'Anita). És un parc immens, amb molta aigua i verd i, potser, un excés de disseny.
En un racó allargat hi ha uns dotze jocs sonors, tots per fer accionar amb els peus:
set són del model amb tres tecles gegants amb so de botzina,
els altres cinc són els Dance Chimes, unes plataformes de 1,20 m2., amb nou (3 x 3) quadrats-rajoles que generen un so més musical.
Aquests invents i els que hi ha als Jardins de Joan Brossa els ha fet la mateixa gent. Es tracta de Richter Spielgeräte, una empresa alemanya que fa més de 37 anys que dissenya i fabrica jocs a l'aire lliure per a nens de totes les edats. Fan molts tipus de jocs i construccions (equipaments). Els que fan referència al so i a l'acústica en són, només, una petita part, uns 14 models.
El model Dance Chimes fou dissenyat el 2006 i deu ser un model més car que tots els demés, perquè en el seu catàleg en línia, curiosament, justifiquen el preu de venda. Però es veu molt ben pensat i construït amb qualitat. Cap problema.
Davant de l'entrada del metro de Fontana (Gràcia, Barcelona) és, des de fa molt temps, un lloc de trobada molt popular. Si la nit és de divendres, aleshores el lloc és de molts punts de trobada!
Ja vaig veure, tal com venia enfilat, que en Romeu no portava bones intencions. Només ser davant meu, em va engegar:
"Amic, el temps és una màquina brutal, tot ho trinxa. Quan més t'hi oposes, més et xafa i t'ignora. Què vols que et digui, se'm fa difícil comprendre que, de fet, el temps no existeix! (Romeu fa una ben petita pausa) ... i posats a dir, el so tampoc existeix i tu, que dius que t'hi dediques, hauries de saber-ho: el so és una sensació i només hi ha so quan algú l'escolta. Si ningú està escoltant, res de res!"
I així, amb aquest to una mica impertinent i burleta, en Romeu va enfilar rambles avall.
Yo creo en la comunicación como músculo, y el músculo es importante por lo que genera: movimiento, relación. Frente al sonido como subproducto, lo que para mí cuenta es sonar. (pàg. 54)
Tardé muchos años en escribir para campanas, porque, como todo músico, me había formado para crear sonidos destinados a emitirse en una sala de conciertos. Sin embargo, en el espacio público, abierto, las resonancias se multiplican; además, la campana es un instrumento tan autosuficiente que no te necesita, y tienes que bajar del pedestal, bajar tus humos compositivos; ya no compones con el pentagrama, la ocurrencia o la técnica, sino con una memoria, un uso, unas costumbres que nos sumergen en lo que Bourriaud llama "estado de encuentro". (pàg. 80)
El sonar es una vibración, una puñeta que no hay quien la entienda. Nunca me había interesado por la acústica, pero desde que hago sonar ciudades, no hay libro de acústica que no me lea de arriba abajo. (pàg. 82)
Rellegint dos llibres alhora: un de petit, d'entrevistes amb Llorenç Barber i un altre, de més gran i atapeït, sobre (i de) Pierre Schaeffer. El llibre petit va ser llegit per primer cop durant un cap de setmana. L'altre, va estar-se molt temps amb les pàgines sense guillotinar abans de ser llegit.
Tots dos parlen d'escoltar, encara que cadascú ho fa a la seva manera. Un és barroc, l'altre no. Els dos són fortament intuïtius. Llegir Barber i després Schaeffer resulta instructiu i energètic. És com banyar-se en mars diferents. Seguirem.
La pàgina web de Llorenç Barber. Producció sonora a RWM, un projecte radiofònic del MACBA. Textos a Arte Sonoro.
Telèfons de fusta (connectats subterràniament), coixins-molla que sonen, palanques trencapinyes que grinyolen, paràboles enfrontades per escoltar-se i grans tecles que es pitgen amb els peus.
Tots aquests instruments sonors es troben passejant pels Jardins de Joan Brossa (que ocupen l'espai del antic parc d’atraccions).
De lluny veiem com pare i fill salten sobre els coixins sonors (0:46)
La gravació feta per una parella de micròfons omnidireccionals col·locats a cada pavelló auricular (orella externa) i, per tant, separats uns 18 cm. un de l'altre, permetrà una reproducció fidel i un estèreo molt espectacular. Encara que només a través d'uns auriculars, ja que s'ha d'escoltar de la mateixa manera com s'ha gravat. Aquests són els punts bàsics de la gravació binaural (que té els seus pros i els seus contres).
Hi ha diferents fabricants de jocs de micròfons binaurals (encara que alguns només són quasi-binaurals), que a més a més d'oferir una imatge estèreo molt oberta, permeten fer enregistraments d'una manera molt discreta.
Animat pels comentaris d'Augusto Casanovas i d'Anita sobre els micros que ells usen, he recopilat una mica d'informació (els preus no contemplen el seu enviament):
Com sonen la Pedrera, , el Park Güell o la casa Batlló? Com sonava, originalment, la Casa Vicens? Com sonarà la Sagrada Família?
De l'acústica de l'arquitectura de Gaudí, José Arturo Campos en va fer la seva tesi doctoral, molt suggeridora, dirigida per Francesc Daumal. La tesi sencera (488 pàgines en 15 documents pdf) es pot trobar aquí, en la secció d'arquitectura i urbanisme.
Més tard, Edicions UPC va publicar el llibre Las voces de Gaudí (Barcelona, 2002), una versió més compacte de la tesi, sense les medicions acústiques dels diferents espais.
Se trata de descubrir las Voces de Gaudí; aquellos sonidos propios de sus edificios; sonidos producidos en sus espacios, sumamente reales pero a la vez tan irreales, sugerentes y dinámicos. Lo que comenzó aquí como una investigación sobre la acústica en la obra de Gaudí se ha convertido en un trabajo donde se han encontrado sucesos y elementos sonoros que poco a poco fueron enriqueciendo y abriendo nuevas expectativas.
Descubrir que Gaudí siempre tuvo conciencia de la sonoridad de sus espacios y descubrir así que cada edificio suena, respira y vive; cómo suenan sus itinerarios espaciales, sus edificios religiosos, figuras o esculturas. Es un estudio de vivencias y sensaciones pero, a la vez, sumamente científico y práctico, donde se han hecho mediciones sonoras físicas pero al mismo tiempo tratando de sentir y escuchar cada espacio recorrido; buscando compenetrar ciencia y arte, lo objetivo y lo subjetivo; realidad y poesía.[...]
Las voces del espíritu a través de las piedras; el sentimiento reflejado en mensajes que aparecen en las formas y en el espacio de manera sucesiva. Sonidos de recorrido, sonidos de ciudad, sonidos de imaginación o del mismo silencio de formas fantásticas que hablan en nuestras mentes... viajes y sensaciones a través del tiempo y del espacio; arquitectura que hace música y música que conforma la arquitectura; arquitectura que canta, vive y pareciera respirar, que tiene mucho que decir y a la cual hay que escuchar y descubrir; más allá de lo que podemos ver...
(Fotografia de la Casa Vicens extreta de Viquipèdia)
Ja feia uns quants dies que Romeu havia decidit visitar aquella botiga només pel plaer d'escoltar-ne el so. Un cop dins, i després de demanar torn, es va quedar a segona fila, ben atent, amb els ulls clucs, olorant i escoltant.
Al sortir va anotar alguna cosa en un tros de paper que havia tret de la butxaca de la camisa i, xiulant, va tornar a l'estudi. Se'l veia prou content.
Punt d'escolta. Otodate és una paraula japonesa composta pels ideogrames escoltar i punt. Quan troba un lloc que es mereix una pausa perquè se n'escolti el so, Akio Suzuki ho marca pintant un cercle que envolta dues figures que representen una parella de petjades i les dues orelles. L'han convidat a crear els seus itineraris d'otodate a Berlin, Paris i Torí.
La primera notícia d'Akio Suzuki va ser amb Soundsphere, un llibret-CD (editat per Het Apollohuis, Eindhoven, 1990), remenant en la secció d'art d'alguna llibreria. En el CD hi ha peces fetes amb versions de l'analapos i una harmònica de vidre, instruments seus.
En el llibret documenta unes quantes accions amb plats, papers, ampolles plenes percudides amb un martell-molla o els objectes que udolen (uns quants cilindres oberts de paper cadascun amb un micròfon dins, el so dels quals es recollit per un parell de receptors FM).
Les fotografies dels otodate són de e/static, un espai per l'art contemporani, amb sala a Torí. La fotografia de l'acció amb els plats d'Akio i el dibuix han sigut escanejats del llibret-CD comentat.
Dos llocs fantàstics on es poden trobar obres de: Akio Suzuki, Bernard Parmegiani, Eric La Casa, Pierre Henry, Pierre Schaeffer, Tony Schwartz i molts altres. Dos llocs ben especials per als discos fora de catàleg i cintes introbables del Sound Art (o com li vulguin dir):
