Cada tardor...

Cada tardor, sobretot a finals d'octubre que és quan aquest blog cumpleix anys, torna a sorgir la pregunta de si seguir o no seguir. Segurament, el fet de preguntar-s'ho porta a un raonament senzill: si t'ho preguntes és que ha arribat l'hora.

El format dels blogs fa temps que ha perdut interès i eficàcia. L'aparició fulgurant d'altres mitjans de xarxes de comunicació social; l'ús massiu dels nous telèfons mòbils que poden navegar i fer córrer petites aplicacions; i, entre altres coses, els nous diaris digitals, estan tornant obsolets molts blogs. Com el meu.

Els temes que toca aquest Quadern de Sons (bàsicament, el so) tenen un àmbit i una repercussió molt restringits. Ja m'està bé. Pocs lectors asidus i alguns passavolants. El que no es pot fer, i ho diuen les regles més bàsiques del blogging, és deixar d'escriure durant massa temps. El blog no es mou, inactiu. I al cap de poc, sembla abandonat, mort. Com el meu.

Però la veritat és que em fa mandra plegar. Què voleu que us digui. I, a més a més, durant aquests vuit anys (octubre 2003 - octubre 2011) he vist l'energia que et pot donar un sol comentari d'un lector! És una cosa ben especial.

Estic invertint el temps (fora de la feina) preparant les classes que dono a l'ESCAC i al blog (*) de l'assignatura - "Fonaments del So" - on hi penjo els resums documentats de cada classe.

Això segueix. Bones festes!

(*) A l'entrada d'aquest nou curs es desactiva el blog anterior de l'assignatura (20 d'octubre de 2012).

Retorn de les classes

Torno a donar classes de so als alumnes de tercer curs de l'escola de cinematografia ESCAC, a Terrassa. És el segon any. M'agrada, però quan un no ha fet gaire de professor, costa. És un repte, sí, però molt gratificant. Com al curs passat, he fet una espècie de blog (*) per documentar l'assignatura, "Fonaments del so".

*  *  *

Ahir, preparant la classe del proper dimarts sobre el tema de la veu i buscant més informació del llibre d'Anne Karpf, The Human Voice, vaig anar a parar a un lloc: to the best of our knowledge, ple d'entrevistes de ràdio, parlant del so:

• Doug Quin, sobre la seva expedició escoltant, arreu del món.
• Nadine Svoboda, sobre el so dels arbres.
• Philip Groning, sobre el seu film fet en un monestir, "The Great Silence".
• Evelyn Glennie, percussionista sorda, sobre "Touching Sound".
• Mark Brend, sobre instruments extranys. "Strange Sounds: Offbeat Instruments and Sonic Experients in Pop".
• Anne Karpf, sobre el seu llibre "The Human Voice".

És clar, d'això tracta internet! Escolteu-ne alguna. Són en anglès (programes de la Wisconsin Public Radio), però escoltant, escoltant, l'orella s'acostuma...

(*) A l'entrada d'aquest nou curs es desactiva el blog anterior de l'assignatura (20 d'octubre de 2012).

Zumzada

L'any 1913, Joaquim Ruyra redacta el record d'una trobada amb Jacint Verdaguer que havia tingut lloc, ja feia una quinzena d'anys, al capdamunt de la Rambla de Barcelona:

"De què parlàrem? No de cap alta qüestió filosòfica, no tampoc dels maldecaps que pogués passar ell. Articulejàrem d'una pila de petites qüestions interessants. Tinc present àdhuc algunes de ses paraules, sento talment sonar la seva veu, reveig el seu gest... Ens posàrem a passejar. I de seguit jo vaig demanar-li que m'expliqués el veritable sentit de la paraula zumzada.

-Ah, sí -va fer ell-, és una paraula bonica: dóna idees de moviment i de remor, pinta i canta. No l'he sentida usar més que en una accepció molt concreta. Els pagesos expressen amb ella l'arc que descriu, i la remor que produeix, una branca flexible quan, després d'haver-la apartada de la seva posició natural, se la deixa anar d'un plegat. Sens dubte aquest sentit es pot estendre. Vosté que es dedica als assumptes de marina, pot aplicar el mot sense escrúpol a certs llançaments de les onades".

Extret de Pagèsiques, de Perejaume. Edicions 62. Barcelona, 2011.

Altres textos de Perejaume en aquest blog:

• Textos: Perejaume (4): L'organografia fóra un sistema [...]
• Textos: Perejaume (3): De vegades ens [...]
• Textos: Perejaume (2): Veia un arbre, però el brunzir [...]
• El mesclador i l'enformador: Potser els suros [...]
• Sot. Perejaume. Forat: El reclam del Sot del Brull
• Textos: Perejaume: El silenci es fa sentir [...]

Bitllet a Formentera

Anar a Formentera només costa 61 pessetes, menys de mig euro! Que cadascú, si vol, es faci la seva banda sonora. Un servidor posa el bitllet. Nou de trinca!

El plaer de fer-te els teus altaveus

He trobat un lloc encisador on hi ha molt material gràfic sobre els aparells hi-fi en la seva edat d'or, que segons sembla és des de finals dels anys 40 fins a principi dels seixanta.

Hi ha prospectes, literatura promocional, anuncis en revistes i catàlegs, etc. Com, per exemple, aquest model de kit d'altaveus, d'una mida considerable…

Loos i l'acústica de les sales

… Per proveir d'una bona acústica a un espai, cal fer-hi música dins? No, això no és suficient. Has de fer-hi bona música. Pots enganyar a la gent, però no pots enganyar els materials.

Les sales en les que només hi han sonat instruments de metall sempre tindran una acústica pobra. I els materials són molt sensibles. Només has de deixar que una banda militar retroni a la Bösendorfer-Saal durant una setmana i la seva afamada acústica s'en anirà en orris. De la mateixa manera que un aficionat maldestre arruïnaria el violí de Paganini.

Com a principi general, la música dels instruments de vent és dolenta per als materials de construcció. És per això que un dels costats dels teatres d'òpera és, sempre, acústicament més pobre. Amb el temps, les sales en les que mai hi han sonat instruments de metall desenvolupen una acústica millor. El to de Liszt i Messchaert viu en el morter de la Bösendorfer-Saal i vibra amb cada nota d'un nou pianista o cantant.

Aquest és el misteri de l'acústica de les sales.

Extracte, traduït al català, de The mystery of acoustics (1912) d'Adolf Loos.

Els silencis grecs de XCV

XCV (X de Xesco, C de Casacuberta i V de Vallier) ha autoeditat un recull d'haikus de vacances (recordant Grècia) en un llibret que es pot fullejar. Doneu-li una ullada, s'ho val!

El sol s'apaga
a bord, entre les illes,
i es fa el silenci.

Posem música
perquè en la nit enorme
sobta el silenci.

[El dibuix està extret del llibre]

Agàties i Sanfilippo

La flor de Porfira és el molt especial blog de Stefano Sanfilippo, on comparteix les seves traduccions de textos d'escriptors de Bizanci inèdits en català.

Avui, dissabte i festa de la Mercè, ha publicat aquest poema d'Agàties.

Invisible i immaterial en imatge i parença,
la cera donà la forma a l'arcàngel, un atreviment!
I no és sense sentit, car si un home mira la icona
guia l'impuls del seu cor cap a una visió transcendent:
ja no és l'efímera veneració de la imatge: gravada
dins seu hi és l'original i, com si present, estremeix.
Els ulls estimulen la ment vigorosa: la tècnica porta
entre els colors, tal com sap, l'arquetip que tenim dins del cor.

El mateix Stefano fa la connexió dels dos darrers versos amb la primera nota del meu post anterior. Però trobo que per ells mateixos ja són prou suggeridors. Gràcies, Stefano!

... la tècnica porta entre els colors l'arquetip que tenim dins del cor.

[La imatge sobre Agathyus està treta de le bibliomane moderne.]

Tres apunts

(1)

Però, com sona aquesta explosió d'una granada? John T. Reed, militar, es pregunta per què les armes sonen tan diferent de la realitat, als films d'Hollywood. Molt diferent de com ell les escolta. Per què, al cinema, falsegen el so? Per què les fan tan sonorament espectaculars? S'ho pregunta i espera que algú li expliqui.

(2)

Lucrecia Martel, la directora de La mujer sin cabeza, La niña santa i La ciénaga, diu:

Cuando uno va a una escuela de cine, el ojo y la cámara es lo que se identifica como La Metáfora del cine, no hay nada del sonido que identifique al cine. Nadie pone una oreja para identificar al cine. Y yo creo que eso se nota en cómo se aprende el cine y, sobre todo, en cómo se aprende el sonido en nuestro cine. Para mí, que empecé con el video, donde lo visual era bastante pobre, aprendí, gracias al entorno familiar que estaba lleno de gente hablando, la fuerza narrativa de la voz en off. De manera intuitiva, pero te das cuenta que alguien dice algo y lo que estás viendo se transforma sin que nada pase.

(3)

Rick Rubin és un productor musical, de molta fama. Què fa ell? No tenir idees preconcebudes i estar atent i a punt per capturar els bons moments:

Heading into the studio, Rubin tried not to “have a pre- conceived idea. . . . I think that’s one of the secrets of doing it, is not having any expectation of what it’s supposed to be. You just let it take on a life of its own. Our job is to pay attention and watch and know when it’s good. We just wait for those moments and try to capture them.”

Del llibre Rick Rubin in the studio, de Jake Brown (ECW Press, Canada, 2009).

Qualsevol soroll...

28 novembre

Em passa de nit, quan començo a ensopir-me. Qualsevol soroll - un cruixit de la fusta, aldarull al carrer, un crit sobtat i llunyà - em xucla com un remolí, un sobtat i onejant remolí on el cervell se m'esbocina i s'ensorra el món. Per un moment, espero el terratrèmol, la fi del món. ¿És una romanalla de la guerra, de les bombes aèries? ¿És que he arribat a tenir consciència de la possible fi universal? Exhauriment, és una paraula; però què vol dir? És agradable, un sobresalt lleuger, com d'embriaguesa, i jo em refaig amb les dents serrades. Però, ¿i si un dia no pervinc a refer-me?

L'ofici de viure, de Cesare Pavese. Traducció de Bonaventura Vallespinosa. Editorial Anagrama, Barcelona (1971).

Embarcat en la música...

En començar un concert

Embarcat en la música,
salpo del moll de la realitat,
mar fosca endins.
Extasiat, penso que sé on em porta.
Inquieta, la ment, que vol seguir-la,
xoca com una mosca contra un vidre.
Amb les butaques en l'obscuritat,
l'orquestra es va movent com un vaixell
amb tots els llums encesos en la nit.

del llibre Casa de Misericòrdia, de Joan Margarit. Edicions Proa (Barcelona, 2007). La fotografia és de l'Orquestra Simfònica del Vallès.

Godard (3): sobre el cinema

Del llibre Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes [1]:

• Fer visible l'invisible. (150)
• M'he dedicat molt a la tècnica, molt més que la major part dels tècnics. M'agraden els objectes. A la meva sala de muntatge, hi ha un petit cartell que diu: "Sigui amable amb nosaltres, no som éssers humans". (269)
• La cultura és la difusió. L'art és la producció. (310)
• Hi ha coses que només podia fer el cinema - i no la novel·la, ni la pintura, ni la música - i que no s'han fet. (323)
• Kodak no ha fet la seva fortuna amb el negatiu de 35 mm, sinó amb les plaques de radiografies. (345)
• El digital no s'ha inventat per a la producció, sinó per a la difusió. (395)
• El cinema està fet o hauria d'estar més fet per ocupar-se d'això, de fer sorgir. (390)
• En el cinema, és la forma la que pensa; en el cinema dolent és el pensament el que dona la forma. (370)
• No hi ha propietat intel·lectual. [...] Les obres no haurien de tenir propietari. [...] El dret d'autor, en veritat, no és possible. Un autor no té cap dret. No tinc més que deures.[...] (445)

[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text.

La persiana i el so del vent

M'adono que, al pujar una persiana de fusta, hi ha una part del soroll que s'assembla molt al que fan les màquines per simular el so del vent als teatres. Ignoro si encara s'usen, però de ben segur que alguna en deu quedar, potser arraconada i plena de pols.

Pujant una persiana de fusta (0:19)

Vegi's, també, el post La il·lusió al teatre.

Godard (2): el so i els tècnics

Del llibre Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes [1]:

• ... el so no és només la gravació del so. Fins i tot Bresson s'ha quedat en la gravació del so: un cert so gravat d'una certa manera amb una intenció i que, en aquest moment, es converteix en una altra cosa. Però no parteix de la mescla: Bresson mai ha partit de tres sons per a una història. I m'adono de tot el temps que m'ha fet falta per veure que ara s'ha de mesclar, que no és muntar el que cal, sinó mesclar. (217)
• En realitat quan estàs al costat del mar o en un paisatge que no coneixes, els sorolls no tenen la mateixa tonalitat. No se sent de la mateixa manera si ets de nit al camp o al matí a la ciutat, i també depèn de si coneixes o no el lloc on ets. (220)
• El so en particular planteja problemes. Ja no hi ha capacitat d'escoltar i hi ha poca oïda. En els estudis es passen el temps manipulant els controls i imitant. S'imita molt el que ja està fet. (302)
• Mai he escoltat a un enginyer de so parlar del guió. Només sap parlar dels seus aparells. La creació sonora és molt escassa. El més normal és que els tècnics no s'interessin realment pel so en el cinema. (302)
• La veritat és que els tècnics no han inventat mai el material, sinó que l'utilitzen, ja que de fet són els constructors els que ho inventen. [...] (...el conjunt de tècnics) necessiten aquest objecte, ja que sense aquest objecte no existeixen. (231)
• Els que s'ocupen de la presa de so, els tècnics d'alt nivell, "els graduats de la tècnica", són les úniques persones que no m'agraden gens; a part d'un o dos, són gent que només existeix per les seves màquines i que, a més a més, és de l'únic que parlen. (239)

[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text.

La tonada de la carena

Segueixo la carena i no sento cap tonada.
Però dec estar sord perquè tothom la canta!

Vegi's Cantar una carena.

Godard (1): el cinema mut i el sonor

Del llibre Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes [1]:

• El cinema mut era molt més revolucionari que el cinema sonor i la gent entenia millor les coses. (49)
• El cinema mut, que era popular perquè mostrava les coses sense anomenar-les, era molt poderós. (159)
• El cinema hagués hagut (d'aconseguir algunes coses, com la pintura o la música) i no ha pogut, degut a la manera d'aplicar la invenció del sonor. (278)
• El sonor va venir de la literatura, del teatre, i va venir per impedir que aquest nen (el cinema) arribés a ser adult. (291)

Addendum:

• En l'època del cinema mut, en el que les paraules del sonor no existien, qualsevol espectador - inclús menys cultivat que nosaltres - comprenia la totalitat del que passava. (401)
• Cada cop que veig una pel·lícula muda em sorprèn la diversitat entre els cineastes d'aquella època. Per exemple, Murnau era molt diferent de Griffith. I, no obstant això, les pel·lícules del sonor s'assemblen i sonen de manera semblant. (68)

[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text. 

Llibres, estiu i noms

Dos llibres sobre cinema, per les vacances:

• (1) Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes. Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i LUCAS, Gonzalo de. Barcelona: Intermedio, 2010.
• (2) Entendre le cinéma. DESHAYS, Daniel. Paris: Klincksieck, 2010.

Una dada: a l'índex de noms al final de cadascún dels dos llibres:

• (1) de 552 noms, només 7 són espanyols (si comptem Sèneca, és clar...)
• (2) de 127 noms, només 1 és espanyol: Luis Rosales.

A part d'aixó, tot bé! Molt recomanables.

Addendum: Ni a l'index de noms ni a la bibliografia apareix el seu compatriota, el senyor Michel Chion. Interessant...

Textos: Goliarda Sapienza

Un llampec llunyà seguit d'un tro sord esquinça els bastions de xafogor i sacseja els arbres. Aquests llamps i trons muts llançats al teló de la nit dibuixen giràndoles i arabescos complicats com els focs d'artifici que per Pentecosta meravellen l'Eriprando. Encantada com ell per l'artifici fantasiós, gairebé no sento la porta que lentament s'obre darrere meu. [...]

(pàgina 290)

Stella meva, a la nostra època a taula es parlava fluix, les espelmes no feien soroll, era com una llum suau respectuosa amb el menjar... Les bombetes petarrellegen al cervell, la ràdio sona a l'altra banda de la sala, oblidada, el telèfon truca: potser són més convidats... Un avió baix rugeix, fa unes quantes nits que aquest avió fantasma gira puntualment al voltant de la casa i ells no el senten. O és que em faig vella? Com comença la vellesa? Amb esgarrapades de sons esmolats al cap? De fet, els vells acluquen una mica els ulls de tant en tant, potser per evitar els sons o els llums que s'han fet massa forts per als seus sentits cansats. [...]

(pàgina 511)

L'art de viure, de Goliarda Sapienza. Traducció d'Anna Casassas. Edicions La Campana. Barcelona, 2007.

Miradas. Revista del audiovisual (EICTV)

La revista en línia Miradas forma part de la Escuela Internacional de Cine y TV de San Antonio de los Baños (EICTV), a Cuba.

Entre el molt material que hi ha (apart dels inevitables W. Murch i R. Thom) m'he aturat en tres entrevistes i un article:

• Entrevista a Antoine Bonfanti 
• Entrevista a Nerio Barberis: “Me considero un cineasta que hace sonido”
• Entrevista a Michel Fano
• La ideología y la práctica de la edición y mezcla de sonido, de Mary Ann Doane

Una molt bona troballa.

La veu d'Effing

[...] Després se'n va anar i em vaig quedar sol amb l'Effing, a l'espera que el vell trenqués el silenci.

Va trigar molta estona, però quan va arribar el moment, la seva veu va omplir l'habitació amb una potència desconcertant. Semblava impossible que el seu cos pogués emetre aquells sons. Les paraules li sortien de la tràquea amb una energia aspra i furiosa, i va ser com si tot de sobte algú hagués engegat una ràdio i hagués sintonitzat una d'aquelles emissores llunyanes que a vegades es capten a mitja nit. Va ser totalment inesperat. Una sinapsi fortuïta d'electrons transportava aquella veu fins a mi des de milers de quilòmetres de distància, i la seva nitidesa em va deixar atordit. Per un moment, vaig arribar a preguntar-me si no hi havia un ventríloc amagat en algun lloc de l'habitació.

El Palau de la Lluna, de Paul Auster. Edicions 62. Barcelona, 2008.

El final dels DVDs

Es venen menys dvds de pel·lícules, es copien, es compren al top manta o es baixen d'internet. La qualitat del material baixat és molt variada i impredictible. Però, com que els programes que comprimeixen (redueixen) el vídeo són cada cop més eficaços, els films es poden veure prou bé. Mentrestant, el Blu-ray no sembla haver-se establert com a format domèstic. Massa canvis en poc temps...

Tot i tenir un públic fidel, les editores de títols d'autor s'ho pensen molt abans d'invertir en la creació de nous paquets (packs) dedicats a un director. Sobretot si s'ha de restaurar el material.

Fa uns mesos vaig tenir la sort d'intervenir en la restauració del so d'Innisfree, en un pack de J.L.Guerin. En canvi, res he pogut fer en un pack recent de Marc Recha, sense pressupost per capturar digitalment de nou la imatge i remasteritzar les mescles de so. La versió de El cielo sube que hi ha en aquest pack és infumable! Algú m'ha dit que les ratlles en la imatge i els sorolls en el so donen un valor especial i que això agrada a alguns col·leccionistes...

Aquesta situació no s'atura. A hores d'ara, un pack que s'està preparant (d'un director català) porta el mateix camí: el seu contingut es muntarà amb el material que es trobi, estigui com estigui...

Em sap greu afegir que poques productores d'aquest país (i doneu-li a "país" la dimensió que volgueu) s'han preocupat de conservar els materials que genera la producció d'un film. A la majoria només els ha interessat estrenar al cinema i vendre a les televisions.

Amb la estandarització del format digital, esperem que siguem capaços d'aprofitar la seva facilitat de maneig.

Un estil de mesclar

Les seves mescles (de so de films) eren fortes, decidides, plenes d'alts i baixos, d'impureses i sorolls. Si t'aturaves en els detalls, t'esgarrifaves. Però hi havia una vida que els demés envejàvem. Els honors que rebia pel seu treball el feien patir, perquè ell - de fet - volia mesclar més net, més mesurat, més polit, més elegant.

Quan nosaltres intentàvem copiar-lo, en sortíem esquitxats. Un dia va deixar de treballar a l'estudi i va tornar al seu poble, a les muntanyes. Des d'aleshores, l'avorriment sonor és el rei del nostre cinema. Ara que tot és més net, més mesurat, més polit i més elegant.

PD.- Es tracta d'un text al·legòric i no es refereix a ningú en particular.

Grup de sons

M'ensenya un grup de sons. Escoltem.
Són forts com el cop de puny d'un gegant.
Si la sala tingués vegetació, les fulles tremolarien
i els ocells marxarien a la sala del costat,
on estan mesclant un documental de peixos.

Deixen de sonar i el seu record s'esvaeix de seguida.
A la sala, però, ha quedat, latent,
el traç de la il·lusió que l'ha dut fins aquí.

Per a M.B.

Grècia, de Godard

Deberíamos darle las gracias a Grecia. Occidente es quien está en deuda con Grecia. La filosofía, la democracia, la tragedia... Siempre se olvidan las relaciones entre la tragedia y la democracia. Sin Sófocles, no hay Pericles. Sin Pericles, no hay Sófocles. El mundo tecnológico en el que vivimos le debe todo a Grecia. ¿Quién ha inventado la lógica? Aristóteles. Si esto es así y si eso es asá, entonces aquello. Lógico. Es lo que las potencias dominantes utilizan todo el día, haciéndolo de tal manera que sobre todo no haya ninguna contradicción, que todo quede dentro de una misma lógica. Hannah Arendt había dicho que la lógica induce al totalitarismo.

Así pues, actualmente todo el mundo le debe dinero a Grecia. Podría pedir miles y miles de millones en derechos de autor al mundo contemporáneo y sería lógico que se los dieran. Inmediatamente. También se acusa a los griegos de ser mentirosos... Eso me recuerda un viejo silogismo que aprendí en la escuela: Epaminondas miente; ahora bien, todos los griegos mienten; así pues, Epaminondas es griego. Tampoco hemos avanzado mucho.

Del magnífic llibre recull Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes. Edició de Núria Aidelman i Gonzalo de Lucas. Ed. Intermedio, Barcelona, 2010.

Un altre enllaç: Pensar entre imágenes = Jean-Luc Godard.

Conte

Un mussol es va trobar amb una guatlla i aquesta li va preguntar: "On aneu?" "Vaig cap a l'est", li va contestar el mussol. "Puc preguntar el per què?", va dir la guatlla. "La gent del poble odia el soroll que faig", va contestar el mussol. "És per això que em dirigeixo cap a l'est". Llavors la guatlla va dir: "El que heu de fer és canviar el vostre cant. Si no us és possible, sereu sempre odiat, encara que aneu cap a l'est.

Escrit per Lie Hsiang. Extret de Sabiduría China, de Lin Yutang. Biblioteca Nueva (Buenos Aires, 1959).

Michael Semanick

Si teniu un parell d'hores per veure i escoltar un bon mesclador (cinema) parlant de la seva feina i responent a les preguntes dels estudiants, doneu-li una ullada al vídeo SoundWorks Collection: Michael Semanick Re-Recording Mixer Presentation. S'ho val.

Michael Semanick va començar des de baix, després d'haver estudiat força, fent còpies de cintes magnètiques. Abans, però, va haver de pintar unes parets i portar uns quants cafès, tal com cal...

Ha fet de tot: gravar i mesclar música; "bolos" sonoritzant grups i discoteques; assistència a mescles i, després, mesclador. De la Música al Cinema. I ara ja té dos Òscars. No està gens malament.

Però el millor és que parla ben clar. De la perseverància que cal per entrar en aquest món. De les oportunitats perdudes que en generen d'altres. De la incertesa de anar per lliure, de ser un "freelance". Del que passa en una sala de mescles. I, a més a més, hi trobareu un parell d'escenes de The Social Network, on ensenya com ha treballat el diàleg, quins efectes de so hi ha i com és la música, tota soleta.

Una joia!

Hi he arribat a través de l'excepcional Designing Sound (amb aquests blogs, a què ens podem dedicar els demés?).

Ensenyar i aprendre

Aquest passat mes de maig he donat unes classes de so (30 hores) als estudiants de so de 3er curs de l'ESCAC (Terrassa), on he intentat, sobretot, estimular i encuriosir (i no avorrir massa).

Com que no sóc professor de res, preparar les classes ha sigut, sobretot, adonar-me del que costa saber què cal transmetre i com fer-ho, amb una certa coherència i eficàcia.

Em sembla que el que un prepara per fer les classes (i sempre és una mica més del que s'acaba fent) ha de ser de collita pròpia. Crec que no es pot manllevar. Si no ho "saps", si no ho fas "fet", si no ho has "viscut", no pots ensenyar res de debó. (Sí, sé que sona massa definitiu, però...)

Vaig preparar una sèrie de blocs:

• Gravar i escoltar: (1) A l'escola. (2) A l'exterior. (3) A l'interior. Objectes. (4) La veu.
• Art Sonor: Toni Schwartz, Francisco López, Knud Viktor i Hildegard Westerkamp.
• Visionar i comentar escenes dels films: Blockade (El Setge), Panic Room, Elephant, Snow falling on cedars, The Red Thin Line i Pa Negre.
• Programes i eines pel processar i editar so: DSP Quattro, ProTools.
• El procés de postproducció d'àudio.
• Els efectes de Sala (Foley fx) i la Banda Internacional (Music and Effects).
• So pels jocs (vídeo i ordinador).
• Visita a SONOBLOK, un estudi de postproducció de so.

Tot el procés, que repetiré al principi del curs vinent, ha sigut altament estimulant. Per algú que no ha assistit mai a cap escola de so, el fet d'ensenyar so encara sobta una mica, francament. El meu aprenentatge del so ha esdevingut, bàsicament, a través del treball. Però em posaré al dia!

Reflexions

A través del blog de Mike Thornton arribo a un informe molt interessant sobre l'estat de la postproducció del so per cinema, escrit per John Kassab, dissenyador de so i mesclador.

Si treballeu pel cinema, o hi esteu a prop, doneu-li una ullada. Són trenta pàgines on repassa i comenta molts aspectes de les feines, les eines i els processos d'aquesta activitat tan diversa i apassionant com és el món del so (per cinema).

Parla dels diferents especialistes; de les maneres de treballar; de com aquestes van evolucionant; del què en pensen els que hi treballen; dels pressupostos massa baixos; de les feines que no es veuen prou, però s'han de fer...

Hem trec el barret. Sí, senyor!

L'art del soroll de les motos

[...] Embrago i escolto el soroll que fa el motor. Sento alguna cosa estranya i repeteixo la prova. Trigo una estona a adonar-me que no és cap problema del motor. El cingle del meu davant fa eco i sento el gas després i tot de tancar-lo. Ben curiós. Hi torno un parell de vegades o tres. En Chris em pregunta quin és el problema i li dic que escolti l'eco. No fa cap comentari.

El meu vell motor fa soroll de monedes. Sona com si hi hagués un munt de canvi rebotant dins el motor. És un soroll horrible, però és l'espetec normal de les vàlvules. Un cop t'acostumes a aquest so i aprens a esperar-lo, notes automàticament qualsevol diferència que pugui presentar. Si no hi notes cap diferència, és bon senyal.

Una vegada vaig intentar que en John s'interessés per aquest soroll, però no hi va haver res a fer. L'única cosa que sentia era molt soroll i l'única que veia era la màquina i a mi amb eines greixoses i prou. No va funcionar.

El Zen i l'art del manteniment de la Motocicleta, de Robert M. Pirsig. Traducció de J. Soldevila i Ll. Delgado. RBA Libros - La Magrana (Barcelona, 2005)

Veus i Poemes (21): Hilda Hilst

Clarissa Campolina, directora - amb Helvécio Marins Jr. - de Girimunho, la pel·lícula brasilenya que vam mesclar abans de setmana santa, llegeix aquest poema de Hilda Hilst. Gràcies!

DEZ CHAMAMENTOS AO AMIGO

Se te pareço noturna e imperfeita
Olha-me de novo. Porque esta noite
Olhei-me a mim, como se tu me olhasses.
E era como se a água
Desejasse

Escapar de sua casa que é o rio
E deslizando apenas, nem tocar a margem.

Te olhei. E há tanto tempo
Entendo que sou terra. Há tanto tempo
Espero
Que o teu corpo de água mais fraterno
Se estenda sobre o meu. Pastor e nauta

Olha-me de novo. Com menos altivez.
E mais atento.

Poesia (1959-1979). Hilda Hilst. Edições Quíron (São Paulo, 1980)

Dez chamamentos ao amigo (0:36)

Intento una traducció al català...

DEU PRECS A UN AMIC

Si et semblo nocturna i  imperfecta
Mira'm de nou. Perquè aquesta nit
M'ha semblat com si m'estiguesis mirant.
I ha sigut com si l'aigua
Desitgés

Escapar de casa seva, que és el riu
Deslliçant-se, sense ni tan sols tocar la riba.

Em vas mirar. I fa tant de temps
Entenc que sóc la terra. Fa tant de temps
Espero
Que el teu cos d'aigua més fratern
S'estengui sobre el meu. Pastor i navegant

Mira'm de nou. Amb menys arrogància.
I més atent.

Altres enllaços:

• Entrevista
• Notas Flanantes (blog - desembre 2006 a maig  2008
• Girimunho

Un altre silenci

Ha descobert un univers
que és a l'inrevés: el silenci
és la forma més compacta de renou
i té aparença de glacera

Extret de La saviesa del foll, de Lluís Maicas.

Trobat a http://www.hudaweb.com/biblioteca/mov.php?autor=143

Altres llocs:

• http://www.mallorcaweb.com/magteatre/maicas/index_html.html
• http://www.infocampos.com/resso/resso08/bfossil.htm

La veu i els anys

Todo se embota y se estropea en las personas, salvo la mirada y la voz: sin una y otra, no se podría reconocer a nadie al cabo de algunos años.

El aciago demiurgo, de E. M. Cioran. Traducció de Fernando Savater. Editorial Taurus.

El soroll de la F1 des de Parets

Laia C., veïna de Parets i estudiant de l'ESCAC, ens porta el soroll d'aquestes màquines de Fòrmula 1, que sembla que només serveixen per còrrer i eixordar. Assegura que a Parets coneixen, pel so, en quina corba es troben els cotxes.

La gravació és feta des de casa seva, a Parets. El nivell que s'escolta del soroll del Circuit és espectacular. Entremig, la piuladissa dels ocells del carrer...

El soroll del Circuit de Catalunya des de Parets (0:51)

Sons gratuïts

En Marc Bech m'ajuda a actualitzar la llista de llocs web on es poden trobar sons gratuïts:

• http://soundcloud.com/colin-hart
• http://hissandaroar.com/free-sounds/
• http://www.therecordist.com/free-sfx
• http://twistedtools.com/shop/samplepacks/free/jedsound/
• http://www.newsoundlab.com/ (de cada llibreria hi ha una mostra gratis)
• http://www.acoustica.com/sounds.htm
• http://www.grsites.com/archive/sounds/
• http://www.pacdv.com/sounds/
• http://www.soundfx.com/i25/Sign-Up-for-Free-Sound-FX-Downloads/information.html

Veus i Poemes (20): João Cabral de Melo Neto

El músic Marcos Moreira (Canário), del grup O Grivo, és el responsable del disseny i muntatge sonor de Girimunho, la pel·lícula brasilenya que vam mesclar abans de setmana santa. Vaig aprofitar per demanar-li que llegís aquest poema de João Cabral de Melo Neto.

"Cabral de Melo és el que va atraure i influir tot un grup de poetes i d'artistes catalans que, al voltant de Joan Brossa, van establir contacte amb el poeta brasiler, que pels volts del 1947 ocupava un càrrec a la delegació consular del Brasil a Barcelona", segons el text de C. Massip i Joaquim Sala-Sanahuja que prologa el llibre que conté el poema triat.

A CARLOS DRUMMOND DE ANDRADE

Não há guarda-chuva
contra o poema
subindo de regiões onde tudo é surpresa
como uma flor mesmo num canteiro.

Não há guarda-chuva
contra o amor
que mastiga e cospe como qualquer boca,
que tritura como um desastre.

Não há guarda-chuva
contra o tédio:
o tédio das quatro paredes, das quatro
estações, dos quatro pontos cardeais.

Não há guarda-chuva
contra o mundo
cada dia devorado nos jornais
sob as espécies de papel e tinta.

Não há guarda-chuva
contra o tempo,
rio fluindo sob a casa, correnteza
carregando os dias, os cabelos.

A CARLOS DRUMMOND DE ANDRADE

No hi ha paraigua
contra el poema
que puja de regions on tot és sorpresa
com una flor dalt d'un terrat.

No hi ha paraigua
contra l'amor
que mastega i escup com qualsevol boca,
que trinxa com un terratrèmol.

No hi ha paraigua
contra el tedi:
el tedi de les quatre parets, de les quatre
estacions, dels quatre punts cardinals.

No hi ha paraigua
contra el món
cada dia devorat als diaris
amanit amb paper i tinta.

No hi ha paraigua
contra el temps,
riu que corre sota casa, correntia
que arrossega els dies, els cabells.

del llibre de poemes L'enginyer i Psicologia de la composició, de João Cabral de Melo Neto. Traducció de Cinta Massip. Edicions 62. Barcelona, 1994.

L'Espia de Mahler i els sons (19 i 20)

Aquí es poden escoltar els "Quadern de Sons" número 19 i 20, el petit espai radiofònic que faig pel programa L'Espia de Mahler que realitza Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6, els diumenges al migdia amb repetició el dissabte següent a les vuit del vespre.

Són els darrers d'aquesta primera etapa de 20 mòduls radiofònics.

19.- Bernie Krause (08:24)

20.- Sorollistes. Russolo (09:09)




Textos: Joan Brossa (4)

Carnaval

L'ocell miola
El gat esbiega
La cabra renilla
El cavall bramula
La vaca bela
El xai lladra
El gos gruny
El porc udola
El llop brama
El ruc bruela
El pollet rauca
La granota parrupa
El colom mugeix
El bou cloqueja
L'oca enraona
L'home escataina
La gallina refila...

Si la igualtat comporta identitat,
només som un de sol.

Del llibre de poemes Passat festes, de Joan Brossa. Editorial Empúries. Barcelona, 1995. Fotografia: la boca d'una font pública amb cara.

M'agradaria tenir un ofici

Fa un cert temps que em ronden propostes per donar classes de so per cinema. Però el meu aprenentatge del so no l'he fet en cap escola oficial. I pel que fa al so aplicat al cinema, he après mirant com ho feia en Jordi Sangenís (al vell edifici de Sonoblok), i escoltant, gravant i muntant so, mesclant i també, "veient" films aquí i allà, de tant en tant, en pantalles grans i petites.

I he après llegint molt, sobre els que els altres diuen del so, del cinema, del que senten i del que voldrien sentir. I moltes altres coses. Cadascú fa el seu camí. L'aprenentatge no s'acaba mai.

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  

És curiós, de vegades un film petit, modest i desconegut, pot arribar-nos més a prop que el més gran dels disbarats cinematogràfics. Però ara per ara, sembla que "el mercat" només pot digerir aquests disbarats.

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

M'agradaria tenir un ofici. Fer feina amb les mans. Fuster, per exemple, com el meu avi. I en acabar la jornada, havent agranat les burbaies i el serradís que embaumen la fusteria, observar satisfet la taula que he enllestit i pensar: a l'entorn d'aquesta taula es reuniran la família i els amics, hi posaran a sobre beure i menjar, xerraran i riuran per les coses més insignificants. Sí, m'agradaria tenir un ofici. Fer feina amb les mans. Construir alguna cosa útil.

del llibre de poemes El seny del foll, de Lluís Maicas. Ed. Perifèrics, Palma de Mallorca, 1998.

Costen de trobar els llibres de Maicas. De tant en tant, en trob algun a les llibreries de segona mà. Sorprèn una mica que, quan llegeixes la seva biografia literària, no diuen que aquest poeta és també el director de l'empresa mallorquina que fa les galetes Quely... Són ben bones...

Mesclar i programar

La feina de mesclar pot tenir - com segurament deu passar amb tots els demés treballs - relacions, equivalències i punts de contacte amb altres activitats. Molt més del que ens pot semblar. He de reconèixer que m'agrada trobar aquestes sintonies. Aquí n'he barrejat algunes:

La Mescla (de so, música, cinema) i la Programació (amb ordinador).

• Fer-ho bé i fer-ho ràpid no poden anar junts.
• Vas ràpid i et deixes coses per arreglar després, per quan tinguis temps de tirar enrere. Però és possible que no tinguis tot el temps que necessites per tots els canvis. O que, quan tornes enrere, la situació genera nous problemes que has de decidir resoldre.
• És millor, a les mescles, anar resolent per etapes, per capes, per grups (com li vulgueu dir). I deixar-ho "resolt", al menys, en el seu nivell. La majoria de mescladors comencem pels diàlegs, d'altres comencen pels ambients. Les capes següents (en podem dir premescles) ja es treballen en relació a les anteriors: fas el balanç dels ambients mentre escoltes els diàlegs, etc.
• Hi ha un desajust entre el que l'usuari diu que vol i el que realment vol. Equivalència: a alguns directors (i productors) els passa que només a mesura que avança el treball de mescla van trobant com voldrien que sonés el seu film, a base a les idees aportades per uns i altres, o a base del contrari del que tothom diu...
• Què faria l'usuari? Els usuaris no pensen com els programadors. És bo mirar que fan els usuaris amb el teu programa, quins camins agafen per fer les coses, quines dreceres prefereixen, on s'aturen, on s'encallen, etc. Equivalència: penso en el públic, en les persones que van al cinema.

L'Espia de Mahler i els sons (17 i 18)

Aquí es poden escoltar els "Quadern de Sons" número 17 i 18, el petit espai radiofònic que faig pel programa L'Espia de Mahler que realitza Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6 (diumenges al migdia amb repetició el dissabte següent a les vuit del vespre):

17.- La música (9:59)

18.- So del Cinema (9:30)

Mestres Quadreny

Sona el CD "Música de cambra I" de Josep M. Mestres Quadreny. En les notes internes es llegeix:

"El 1968 va tenir lloc en la vida de Mestres Quadreny un dels moments més trascendentals amb l'encontre, a la fi d'un concert, de l'enginyer industrial, i més tard ell mateix compositor, Lluís Callejo. Callejo, en el transcurs d'aquella trobada, va assegurar-li que les sonoritats presents en el concert eren d'allò més semblant als sons dels xocs de les partícules en un reactor nuclear i que el més sorprenent era com la relació entre aquells sons era absolutament aleatòria."

Ahir vaig trobar, a l'apartat de segona mà (9 euros) d'una llibreria del Carrer de Verdi, el seu llibre "La música i la ciència en progrés" (Arola Editors, 2010), que havia pogut fullejar a l'exposició que li va dedicar recentment l'Arts Santa Mònica, a Barcelona.

Una exposició una mica esquifida per la dimensió que el compositor Mestres Quadreny sembla tenir. Com sempre, el so dels vídeos documentals ressona entre les parets blanques i nues i es barreja amb tota la resta. Què s'hauria de fer per què una visita així fos menys decepcionant? Per sort, la música de Mestres i el seu pensament ho poden suportar.

Un de les idees del seu llibre (just a la darrera pàgina) sintonitza amb el que està passant al món del cinema:

[…] Hi ha una tendència creixent a escoltar la música en la intimitat, cosa que ens fa entreveure que allò que està en crisi no és l'orquestra pròpiament dita, instrument perfectament vàlid àdhuc per a la música moderna, sinó l'onerosa cerimònia del concert públic. És molt possible que moltes orquestres puguin sobreviure vehiculant la seva activitat a través de la radiodifusió, amb una capacitat d'audiència infinitament superior a la d'un auditori i sense la servitud d'un públic envellit i rutinari.

La imatge de la partitura d'Aronada l'he treta de El Temps de Crònides, el magnífic blog del músic Marc Egea, que acabo de descobrir!

Mitja nit (Giovanni Pascoli)

Vuit... nou... encara un toc; lenta s'escorre
l'hora; i un altre, un altre. Udola un ca,
plora un mussol, no sé de quina torre.

És mitja nit. Un doble so perdura,
petja d'algú qui passa; més enllà
un rodolar de carro, que s'atura

de cop. Tot és tancat, tot sense vida,
sens color, sense forma. S'esbadella,
sola entremig de la ciutat dormida,
una finestra, com una parpella

oberta. Home qui vetles en l'estança
il·luminada, qui te fa vetlar?
Dolor antic potser? Jove esperança?

Poema del llibre Poesies, de Giovanni Pascoli. Traducció de Maria Antònia Salvà. Editorial Galerada, Cabrera de Mar (Maresme).

Esbadellar.- Obrir (alguna cosa) sense separar-ne les parts; badar. Esbatanar.

M'agrada aquest Un doble so perdura, petja d'algú qui passa... 

Una primera versió del recull de traduccions de Pascoli fetes per Maria Antònia Salvà fou prohibida per la censura l'any 1941. L'Ordenança d'aleshores establia que totes les traduccions s'havien de fer en castellà. Es podien publicar obres escrites originàriament en mallorquí, però no traduccions mallorquines d'obres estrangeres.

L'Espia de Mahler i els sons (15 i 16)

Aquí es poden escoltar els números 15 i 16, del "Quadern de Sons" radiofònic que faig pel programa L'Espia de Mahler que realitza Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6 (diumenges al migdia amb repetició el dissabte següent a les vuit del vespre):

15.- Sons de la Veu i Boca (8:08)


16.- Passeig Sonor (10:01)

Sobre els premis de cinema

Ara que ja han passat els premis de cinema Gaudí i Goya:

• El primer cop que em van nominar, tant en un premi (Goya, 1992) com en l'altre (Gaudí, 2011), em van premiar.
• Quan no l'esperava, el vaig rebre. Quan n'estava segur, no el vaig tenir.
• Es diu que són com una rifa, però si estàs en l'equip d'una pel·lícula guanyadora tens més possibilitats.
• Diuen que els de Madrid es voten a ells i que els d'aquí voten als seus. És molt possible.
• Només donen una estatueta per categoria. Si sou tres, com en el cas del so, n'hi ha dos que se l'han de pagar. L'estatueta del premi Gaudí costa 500 euros. Ignoro que costa la dels Goya, però es parla d'uns 800.
• Un conductor d'autobús es va estranyar, no fa gaire, que la meva parella treballés on treballa (un taller ocupacional) quan jo estava nominat als Goya. "Però si ell deu ser molt ric!" Aquesta és la imatge que donem, a través de les gales, els del gremi del cinema!
• No sóc de cap de les dues acadèmies de cinema.

De la feina de mesclar i el seu equilibri

Hi ha un moment delicat, durant el procés de mescla de so d'una pel·lícula, en el que un mateix evita l'aportació de noves idees o canvis en alguna seqüència o transició sonora. I ho fa per tal de poder complir amb un calendari que es va escurçant i on les feines que queden es van apretant entre elles.

Costa tenir consciència, per una banda, del possible valor real del suggeriment que es voldria fer i, per una altra banda, de les conseqüencies de la proposta i com podria afectar a d'altres seqüències germanes en el mateix film.

De vegades es pot notar com i quan neix aquest moment.

Fotografia: InnoFader

Textos: Lluís Solà

Hi ha una paraula a la qual ens aproximem amb les paraules però a la qual mai no arribem. Aquesta és l'única paraula. Hi ha un color al qual ens aproximem amb els colors però al qual mai no accedim. Aquest és l'únic color. Hi ha un silenci al qual ens aproximem amb els silencis però al qual mai no pervenim. Aquest és l'únic silenci. La resta són reflexos d'un reflex, ombra d'ombres.

de L'arbre constant, de Lluís Solà. Editorial Proa. Barcelona, 2003.

Heràclit

La divisa d'aquest quadern és "El so imaginat és el més potent i suggeridor". Ho crec de veritat. Potser algun dia, altre cop, ja no es caldrà el cinema ni la televisió i podrem imaginar i somiar sense que ens ho donin tot tan mastegat. Mentrestant, prefereixo el cinema que suggereix al que ensordeix.

L'altre dia, en un llibre de Joachim-Ernst Berendt, vaig trobar un aforisme d'Heràclit:

Αρμονίη αφανής φανερής κρείττων

l'amic Stefano el tradueix per "L'harmonia amagada és més poderosa que la manifesta". És ben bé el mateix. Sóc tot un clàssic!

Pa Negre. Millor So als premis Gaudí 2011

Dani Fontrodona (so directe), Fernando Novillo (muntatge de so) i un servidor, Ricard Casals (mescla de so), rebem el Premi Gaudí 2011 al millor so per la pel·lícula "Pa Negre", d'Agustí Villaronga.

No vaig anar a la cerimònia de lliurament dels premis, però es va donar una circumstància curiosa. Encara que el presentador va dir que "era en directe", la veritat és que la retransmissió de TVC es feia uns 45 minuts més tard. I quan uns companys, que sí eren al teatre, em van felicitar (telefònicament), ens va sobtar molt i vam dubtar de si es tractava d'una broma..

Quan va arribar el moment, vaig dedicar-li a l'Elisabet, perquè ja se sap que la parella és qui pateix més els horaris i els humors canviants dels mescladors!

A l'hora de fer el so d'una pel·lícula hi intervé més gent de la que es nomina als premis. Són els tècnics que graven diàlegs, els efectes de sala i els diversos sons a l'exterior. També ho és el mateix efectista: en José Manuel Lara (tot un professional), i molts d'altres que col·laboren, en un moment o altre, en el llarg procés de postproducció del so d'una pel·lícula.

"Pa Negre" també està nominada pel so als premis Goya. Però no patiu ni passeu ànsia, amb una mica de sort no haurem de carregar amb aquella figura tan pesada del pintor!

L'Espia de Mahler i els sons (12, 13 i 14)

El petit espai radiofònic sobre el so que faig pel programa L'Espia de Mahler que realitza Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6 (diumenges al migdia amb repetició el dissabte següent a les vuit del vespre), passa de setmanal a quinzenal, a partir de diumenge que ve.

Els tres darrers són:

12.- Francisco López (7:25)

13.- Knud Viktor (6:36)

14.- Les campanes (8:27)

La primera gravació de l'any

El primer dia de l'any toca fer la primera gravació, del so del mar...

Textos: Maxime Alexandre

La pell i els ossos (fragment)

La meva ombra forma una closca sonora
I el poeta escolta el seu passat
Dins la petxina de l'ombra del seu cos

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

La peau et les os (extrait)

Mon ombre forme un coquillage sonore
Et le poète écoute son passé
Dans la coquille de l'ombre de son corps

Maxime Alexandre. Poeta i dramaturg nascut a Alsàcia (1899-1976). Comença a escriure en alemany. Més tard, quan viu a Paris, escriu en francès i als darrers anys retorna a l'alemany. Durant la seva vida fa 35 canvis de domicili.