Decca

Il·lustració a l'interior d'una capseta de la Decca, plena d'agulles de gramòfon pels discos de 78 rpm.

De les agulles d'acer al raig làser, de moment. Els discos segueixen i seguiran rodant, potser.

4n4m1t4p232s

Aaah; aaah-rah; ai; argn; arrrg; atxsim; auix; badrum; bang; barrabum; beee; bim bam; bling; blong; blorrrs; blub; blurg; boïng; bong; braoum;brmmbrrhum; bub bub; buéeeh; bum; bzzz; cataclec; catacrec; catric catrac; clac; claïng; clang; clap clop; clin clin; clounch clounch; coucatacloc; crac; crec; cric crac; cricliclic; crisss; croc; croiiic; cucurrucu; ding dong; djiw; dzing; dzing; ecs; ei!; ffft; ffou; ffuuu; flatx; flitch; flup; frak; frrt; fwom; ganing ganong; guau; gluc; glú glú; grat grat; groooar; grouchtmeu; grrr; ha ha ha; heu heu; hiiik; kikirikí; kraaak; kraik; krassh; krîîk; kruhuuur; mec mec; meeeu; miam miam; miau; muuu; ning nang; noc noc; nyac; nyam; nyeeeec; nyieeec; ouwaf..waf; ow; paf; pak; pam; patapam; patapum; pchhh; pchuiiit; pée; pef; pfff; pioc; pipirripi; piró piró; piu piu piu; platch; plim plam; plitch; plop; plotch; plutx; po po; poc; pow; psss; puf; ptooey; pwet pwet; pxxxt; quac; raaac; raaac; rac rac; racataplam; recccc; reuh; rin ran; ris ras; ron ron; rrroar; rrrr; schiii; scratch; scriiitx; slam; slurp; snif; skunch; splash; splush; stak; ssxxxxrrup; tactactac; tap; tchak; tchok; tic tac; tocó tocó; tong; tong; toum; trac; tralala; tram; trap; tricu traco; trink; trooom; up tup tup; uuuu; txac; uah; uix; uuupa!; vlan; vrom; vruff; vzz vzz; waraam; wham; woooo; woosh-ock; wouiiiit; wzzz; xap; xip xap; xif; xim xim;xiu xiu; xrrr; xup xup; xxxh; xxxit; yieee; zas; ziiii; zuuuf; zwiiiiizzz; zzz; zzzpp...

On-Off

La lenta agonia de les estufes elèctriques quan s'apaguen.

Agonia de l'estufa

De nit, l'oceà

Una parella gran, que sempre havia viscut a l'interior del país, no coneixia l'oceà i un bon dia van decidir anar-lo a veure. Al vespre van arribar a un petit poble de la costa, on van fer nit. Però cap dels dos va poder dormir. La remor contínua de les onades els era un so absolutament desconegut. L'endemà, encara endormiscats però encuriosits, van poder conèixer què era un oceà.

Història contada per Jeff Davidson, supervisor de doblatge (nota del 2 de febrer 2004).

Sonoritat

• (a) Aprendre a escoltar allò que un toca (també quan es toca molt fort).
• (b) Imaginar amb precisió la manera com hauria de sonar la música, a cada instant.
• (c) No tenir cap regla fixa. Aprendre a espavilar-se, al lloc i instantàniament, davant de cada piano, de cada sala (i no desespereu si això us pren mitja vida).
• (d) No traspasseu els vostres límits físics. Desenvolupeu progressivament la vostra potència.
• (e) Malfieu-vos de tots els "mètodes". Hi ha centenars de maneres de produir sons. Cal ser mestre en totes i descobrir-ne de noves cada dia.

D'una entrevista a Alfred Brendel ("Le Monde de la Musique", Jul-Ag 1979).

Un músic aconsella. I el mesclador-escoltador (inter-disciplinar) pren nota.

Diuen

La música (en cinema) és com el verí.
Poca, cura. Massa, mata.

Darrer esforç

Arriba el moment en el que, finalment, tot s'assossega. En aquesta zona de Gràcia (em sembla que l'altra vorera del carrer ja és d'un altre districte), això passa a partir d'un quart de dues de la matinada. Només, potser, una canonada sorda, llarga, que remuga i em fa pensar en la sirena de la boira del port. Una cisterna, un escalfador, l'ascensor, les claus al pany, poca cosa més. Quan arriba la calma-silenci-nit, ja no queden gaires forces. Darrer esforç.

Per carambola, ahir - abans d'ahir, dimarts - vaig veure al 33 un bon tros d'"Antònia", de Marleen Gorris, holandesa. I sense fer cap esforç, em va agradar molt. El que deia (i el que no deia), el que mostrava (i el que no mostrava). La manera com fluïa la història. El pes - densitat - que tot prenia. Sense ampul·lositat.

Sé que és molt difícil fer cinema. Hi ha molta (massa?) distància - etapes - processos entre el inici (el guió) i el final (l'estrena). I cada procés comporta la seva tècnica (possibilitats i limitacions). Quan hi ha una pel·lícula que té "alguna cosa" que t'arriba d'alguna manera,... quina sensació! Pell de gallina.

La mescla del so d'una pel·lícula és una de les darreres etapes. Darrer esforç. Mentre hi som, no podem saber mai del cert què passarà després. És lògic. Durant la mescla entrarem per tots els racons i secrets de la pel·lícula i l'acabarem estimant, sigui maca o sigui lletja. I durant setmanes o mesos, ressonarà dins nostre. Unes més que altres.

M'imagino que passa el mateix amb els que tracten amb llibres, músiques, malalts, nens, muntanyes...

Temps

El mesclador i l'enformador

Al mesclador-escoltador només li sembla trobar en algun text, rellegit i robat aquí i allà, la clau per amorosir aquests dies una mica esquerps, sonorament parlant. És amb aquests retalls, sovint fora de context, que el mesclador-escoltador s'alimenta i remunta, deixant enrere notes escrites que ara li semblen buides i primes.

Un dia, mirant una olivera, vaig pensar que els arbres eren - són, potser - la materialització de les vibracions i els ritmes de la terra. I s'aixecaven agafant formes que venien - que venen, potser - del so del món.

Anys més tard descobreixo que en Perejaume ho diu també. Meravellosament, però:

Enformador

Potser els suros enregistren, a les clivelles, el so que els envolta. Potser el relleu, qualsevol relleu, obeeix a l'enregistrament d'un so. Potser hi ha un so que és la terra sencera. Potser sí que hi ha una correspondència final i ensolcada d'imatges i verbs, i tot hi és al capdavall disposat perquè el so en determini el relleu, i el relleu, el so.

Obreda, de Perejaume, (pàgina 119). Edicions 62-Empúries. Maig 2003.

Textos: Eduardo Galeano (2)

La música

Mientras el espíritu Bopé-joku silbaba una melodía, el maíz se alzaba desde la tierra, imparable, luminoso, y ofrecía mazorcas gigantes, hinchadas de granos.

Una mujer estaba recogiéndolas de mala manera. Al arrancar brutalmente una mazorca, la lastimó. La mazorca se vengó hiriéndole la mano. La mujer insultó a Bopé-joku y maldijo su silbido.

Cuando Bopé-joku cerró sus labios, el maíz se marchitó y se secó. Nunca más se escucharon los alegres silbidos que hacían brotar los maizales y les daban vigor y hermosura. Desde entonces, los indios bororos cultivan el maíz con pena y trabajo y cosechan frutos mezquinos.

Silbando se expresan los espíritus. Cuando los astros aparecen en la noche, los espíritus los saludan así. Cada estrella responde a un sonido, que es su nombre.

Memoria del fuego. I. Los nacimientos, d'Eduardo Galeano. Siglo Veintiuno de España Editores, 1982 (pàg. 37)

Contorsió

Nit

La sirena de la boira,
gairebé un la bemoll,
fa petits els carrers de la ciutat que dorm.

Tremolor

La porta que dóna al celobert no ajusta prou bé, i sovint tremola al obrir-la.

Tremolor de porta

De vegades, tremola una mimimiquequequetatata més

Més tremolor de porta

Impacte lleuger

Ahir al matí, a la ràdio, escolto que diuen:

Són les nou, lleugerament tocades.

Impacte considerable d'aquest "lleugerament". I encara ressona ara, mentre la pluja fa música nocturna.

Textos: Antoni Rovira i Virgili

Els borinots

El vol dels borinots, com el dels aeroplans, s'anuncia pel soroll del motor. I el soroll ha donat nom a aquests insectes: borinots, brumerots... Borinen o brumen mentre solquen l'aire i mentre cerquen, en competència amb les abelles i les vespes, el nèctar de les flors. N'hi ha de rossos i de negres; sota el mateix nom popular, són dues espècies diferents.
Borinots, brumerots... El soroll trepidant del borinot ros no para mai, ni quan la bestiola voladora es detura en la flor que desitja. I és que el seu motor, de marca patentada, no es pot parar fàcilment. Para l'aparell - cos en forma de bòlit -; però el motor segueix funcionant, i les ales esteses vibren i brunzen incansables. Quan la vespa i l'abella, lleugeres, es posen en la flor, paren un moment la màquina que mou les seves ales. El borinot negre la para també. El borinot ros, feixuc, necessita que el motor marxi sempre i que les ales obertes el sostinguin, com els plans sostenen l'avió. (...)

Teatre de la natura, de A. Rovira i Virgili.
Col·lecció popular Barcino. Editorial Barcino, 1961.

Estris de cuina (2003)

Cassolada (0:38)

(NOTA.- Post editat i escurçat - juny 2020)

Esmicolament

Ja grinyola el gronxador
que els canalles acordaren
d'instal·lar al bell mig del pati
perquè els nens m'esmicolessin
l'arrencada de la nit.

Les Mirsines (Colònia de vacances), de Miquel Bauçà. Obra Poètica 1959-1983. Editorial Empúries.

Remor

Entre les fulles,
mil insectes volant:
remor d'autopista.

Perfil de veu

Els blocs verticals són seccions d'una pista de diàleg (en blau), netejada i sincronitzada (editada). La línia negra amb punts és el valor (nivell de so, volum) que se li dóna a aquesta pista: més amunt = més fort.

(Extret de la mescla de la darrera pel·lícula de Jack Nicholson i Diane Keaton. Rogelio Hernández i Maria Luisa Solá, en versió doblada)

Textos: Eduardo Galeano

La música

Era un mago del arpa. En los llanos de Colombia, no había fiesta sin él. Para que la fiesta fuera fiesta, Mesé Figueredo tenía que estar allí, con sus dedos bailanderos que alegraban los aires y alborotaban las piernas.

Una noche, en algún sendero perdido, lo asaltaron los ladrones. Iba Mesé Figueredo camino de una boda, a lomo de mula, en una mula él, en la otra el arpa, cuando unos ladrones se le echaron encima y lo molieron a golpes.

Al día siguiente, alguien lo encontró. Estaba tirado en el camino, un trapo sucio de barro y sangre, más muerto que vivo. Y entonces aquella piltrafa dijo, con un resto de voz: - Se llevaron las mulas.

Y dijo: - Y se llevaron el arpa.

Y tomó aliento y se rió: - Pero no se llevaron la música.

Patas arriba, d'Eduardo Galeano. Siglo Veintiuno de España Editores, 1999 (pàg. 336)

Cec (1)

• 1934 - Constitució del Sindicat de Cecs de Catalunya.
• 1934 - Primer sorteig del cupó de cecs.
• 1938 - Creació de l'Organització Nacional de Cecs d'Espanya (ONCE).

Cec. Venda de cupons al carrer (0:19)

Sons en perill, memòria en actiu.

Veig que recordar sons és també recordar llocs, persones, objectes, oficis, èpoques... No podia ser d'una altra manera, oi? Tot entrellaçat, lligat, com en un immens teixit.

I els sons, ni es fan sols ni es fan en el buit. Per tant, recordem les estances, les sales, els tallers, els racons, els sostres, els armaris, els caus, les coves, els amagatalls, quan érem sota el paraigua, darrere una porta, a l'escala, al celobert, a l'església, dins la tenda de campanya, al rebost...

Però, els sons que se'n van = el record que en tenim?

LLISTA

• Oficis: el sereno i el vigilant; l'escombriaire; el venedor de gel; l'esmolet; el matalasser...
• Animals: el gall; gallines; vaques (vaqueria)...
• Objectes, eines i màquines d'interior: les tecles de les màquines d'escriure; els telèfons amb rodeta de marcar; el molinet manual de cafè; la galleda per fer gelats; les impressores de 'paper pijama'; xiulet de la tetera; el somier de molles...
• A casa dels avis: l'ampolla d'aigua calenta; el so del rellotge just abans d'arrencar a tocar quarts i hores; les tisores de tallar el pollastre; les claus al pany; el grinyol de les portes; la clau dels armaris; les sabatilles d'espart...

Dubte intemporal

Em sembla que en Mas té raó: sense les màquines de gravar sons (nota del 7 de febrer), tindríem més memòria auditiva i seríem millors reproductors (de sons). Penso, però, que les dèries - aquesta obstinació del so - seguirien funcionant.

I potser ens (em) preguntaríem què podria passar si algú inventés unes màquines de gravar sons! I aleshores alliberar-nos d'aquesta càrrega de tanta necessitat vital de memòria. I deixaríem que les màquines ens cantessin cançons, balades, romanços, històries.

Sons en perill

La llista iniciada dijous passat augmenta. Aura parla dels "sons en perill d'extinció". Mas del gall.

Galls: cert! recordo haver sentit galls. Abans n'hi havia als terrats, en gàbies. I també es tenien gallines. I a les vaqueries, vaques. De petit, quan anava a buscar la llet podia sentir el so i l'olor de les vaques, al barri de Gràcia (Barcelona).

El "so de l'esmolet" és la suma de la senzilla tonada feta amb el silbo - els esmoladors gallecs de soca-rel - amb el so de la mola que afila ganivets i tisores. Però si es desplacen amb una motocicleta ja no ho tenim tan bé, sonorament parlant, perquè el mateix motor farà girar la mola.

Estat actual de la llista:

• el so de les tecles de les màquines d'escriure
• el de l'esmolet
• el de les impressores de 'paper pijama' (Aura)
• els galls (Mas)
• el sereno i el vigilant
• el carro de les escombraries
• el molinet manual de cafè
• la galleda per fer gelats
• els telèfons amb rodeta de marcar
• el carro del venedor de gel
• el matalasser (Ricard).

Dubte

Sense les màquines de gravar sons (i músiques, cançons i històries), tindríem (tindria jo) la dèria del so?

Escoltaríem, sentiríem, i recordaríem. Sons com onades. Irrepetibles. Semblants però cap d'igual, exactament.

Mai el temps seria frenat ni aturat. Sense les màquines de gravar.

Textos: Antonio Colinas (2)

El senyor Colinas, en el llibre Tratado de armonía, passeja, mira, escolta, medita i talla llenya. Busca i, de tant en tant, troba:

"¿Qué significa ese inconfundible y melodioso rumor del viento en los pinos? ¿Es el crujido de la luz? ¿Es el paso del tiempo? No. Más bien ese rumor es la solidificación de un tiempo que nunca lograremos vivir: un tiempo vacío y musical a la vez, todo él extravío inagotable, infinito."

"Hay palabras que, por más que se grite, no suenan, no se oyen. Por el contrario, hay silencios que, por más que se acallen, hablan a la manera del agua de manantial, la cual sortea las rocas y se expande sin cesar."

Tratado de armonía, d'Antonio Colinas. Tusquets Editores. Cuadernos Marginales 113. Barcelona, 1991.
(Pàgines 23 i 61).

Sons perduts (o gairebé)

Sons que no se senten. Ni es poden tornar a escoltar. Sons d'oficis que es van perdent i de màquines que no vol ningú.

La meva llista en conté de força antics: el sereno i el vigilant (claus i bastó amb punta metàl·lica que a les nits ressonava pels carrers), el carro de les escombraries (un cavall i l'escombriaire amb la trompeteta), la maquineta de moldre el cafè (manual, amb el caixonet), la galleda per fer gelats el diumenge a casa, els telèfons amb rodeta de marcar, el carro del venedor de gel (i com el picava amb l'eina-ganxo), els matalassers (els bastons llargs i de fusta airejant la llana dels matalassos als terrats)...

El campanar es manté. Encara queden campanes, aquí i allà, que diuen - donen - les hores. Com deuen ser les altres llistes? Què diu la teva llista?

Les films les plus pauvres

Els films més pobres, a mi em sembla, són els films amb deu mil plans. Són aquells dels que un en surt desolat, després d'haver vist tants esforços, tanta feinada, tants diners llençats per arribar a aquesta asfíxia - on res més hi cap -, on tot hi és explícit. Tot plegat.

Les parleuses. Marguerite Duras parla amb Xavière Gauthier. Les Éditions de Minuit, 1974. (pàgina 87)

Escultor o arxiver?

De cada so ens feia una petita escultura, una estatueta. Treballant el fang, tallant la fusta, picant el metall. Quan tenia feina acumulada, usava plastilina, com si fes un croquis. Si esmorzava, feia servir el croissant. Si dinava, pa.

Algunes setmanes anava amb les orelles tapades, obturades. No donava l'abast. I un dia, de sobte, per fi, va veure clar que s'havia de decidir: o escultor o arxiver!

Aritmètica bàsica

• Silenci = Si + Lenci
• Lenci = Llençol
• Silenci = SI al LLENÇOL.

Després de la classe d'aritmètica, la senyo ens va dictar: "Com un llençol, un mar de silenci cobria la muntanya. Durà poc i el recordà molt." Sempre havia cregut que la senyo parlava de la boira. D'una boira silenciosa, entre els arbres. Però ara ja sé del cert de què parlava.

Història oral

Equipat amb una casset, o amb un minidisc, graves les històries que expliquen els pares, els avis o algun veí d'edat avançada. Records, remembrances, evocacions. Potser un dia les transcrius. Un altre dia en parleu. Es comenten els escrits. Algú diu, també, què hi falta. I s'engeguen, s'encenen altres racons de la memòria. Olors, sons, cançons, dites, llocs, posicions, colors de cel, gustos, ombres, somriures...

Pots preparar la gravació com una entrevista. O un treball de recordar en grup, en equip. Persones que recorden i parlen. Cap paper: ja vindran després. Alguna fotografia, potser. Algun objecte, també. Records dits, contats. Història oral personal, de cadascú, de cada grup, de cada família. Les històries d'un lloc: d'un bosc, una escola, un taller, un barri, una ciutat...

Dreceres: supervisors i poesia

La feina dels supervisors de doblatge pot incloure: tria de les veus pel doblatge, revisió de les traduccions i els ajustos i l'assistència a les sessions de gravació i de mescla. Jeff Davidson és un dels millors supervisors que conec. Novaiorquès, viu a Roma, parla uns quants idiomes i es mou pel món com si fos casa seva.

Jeff pensa que la poesia s'assembla molt a l'art del subtitulat (de films): comprimir i arribar a l'essència de tot el text (que es diu o es veu en la pantalla). De la feina de traduir, diu: quan creus estar més aprop de l'original, quan creus ser-li més fidel, és quan pots trobar-te més lluny. Tot i que ell sempre ha expressat que "tot és traduïble", acaba pensant que la poesia és intraduïble.

Una cosa porta a l'altra: del cinema a la poesia i de la poesia a la traducció (o de la poesia del so a la poesia de la traducció). No hi ha remei!

Schiocco

Seguint la nota del 18 de gener.

• Schiocco (fare schioccare le dita)
• Claquement de doigts
• Pressões do dedo (*)
• Fingerschnäpper (*)
• Espetec de dits
• Vinger breuken (*)
• Finger snaps
• Castañetas
• Pitos

(*): Usant el traductor automàtic de worldlingo.

Textos: Antonio Colinas.

Repesca inesperada d'un llibre d'un escriptor i poeta, estudiós de Juan de la Cruz, el taoisme, i biògraf de Leopardi.

"Nunca había oído vibrar a las cigarras con tanta fuerza. En el fondo del barranco se oye cantar a una con una intensidad y con una dulzura que desconocía. Cierro los ojos y me concentro en su sonido. Me olvido de todo. Luego, repentinamente, cuando la cigarra calla, el silencio me invade. Y, en mi interior, este silencio se torna dulce vibración, armonía."

Tratado de armonía, d'Antonio Colinas. (pàgina 99). Tusquets Editores. Cuadernos Marginales 113. Barcelona, 1991.

Muntanyes blaves

Aquest dibuix és la forma d'ona d'una part minúscula d'un so. Pintada de blau. Pics valents. Valls descomunals. Carena despentinada.

Afinadors (1)

Demà, dijous, ve l'afinador a casa a afinar el piano (vertical, de paret) que tenim. Un ofici ben especial. Difícil. Poques eines. Gran respecte.

Hi ha pianos que, tot i ser de sèrie, surten bons, molt bons. Segons l'afinador, tenim sort. Els canvis de temperatura, els corrents d'aire, si se'l toca sovint o no, si se l'afina freqüentment o no...

Un piano és una peça extraordinària. El seu so - un de sol! - no cansa mai. Em sembla que tots els instruments musicals són extraordinaris. N'he arreplegat uns quants. N'he deixat i regalat. N'he trobat als encants (dos flautins i un bombardino). N'he vist fabricar. I n'he volgut aprendre a tocar: tots els que m'arribaven!

Es veu clar que la tafaneria no té fronteres.

El so imaginat, el més poderós

Escoltar pel·lícules (2)

Un dels treballs més mecànics que es fan a l'estudi on treballo és fer còpies del so de les pel·lícules, un cop s'han doblat i mesclat. Sovint s'han de copiar més de sis vegades, per necessitats del client.

El company que s'encarrega d'aquesta feina em deia que, no fa gaire, va anar al cinema a veure'n una que havia escoltat molt cops, treballant, i de la que no havia vist res (ni foto, ni trailer). Ell, còpia a còpia, s'havia construït una pel·lícula, la seva, mentalment.

I del cinema en va sortir una mica decebut. Li va semblar grisa, atapeïda i un pèl avorrida.

Va imaginar massa amb el so dels canons, els crits, les fustes i el cordam dels vaixells de "Master & Comander"?

Escoltar pel·lícules (1)

A casa. L'homme du train (Patrice Leconte) en DVD. Vista en una Trinitron petita i amb un sol altaveu. Ens va agradar. Neta, pocs personatges, una història que creix suaument, amb humor, amb poesia: un lladre i un professor de francès retirat.

L'endemà la "repasso" amb auriculars a l'iBook perquè reconec un dels noms dels tres responsables del so: Dominique Hennequin. I vull saber què ha/han fet.

Les seqüències van passant. La música (Pascal Esteve) d'inici: el ritme del tren serà el ritme de la peça, amb el grup de corda i una guitarra. Detalls cuidats. Els sons fora de camp dins del casalot vell. El cos de les veus ressonant lleugerament i diferent en cada estança. Detalls petits, gairebé imperceptibles (un reforç de tret de pistola quan el professor juga a ser Wyapp Earp). El so compacte, decidit, segur, de la jaqueta de cuir. Les persianes metàl·liques al carrer, tancant botigues i aparadors, s'assemblen al tren que hem deixat enrere.

"Compte amb la dolçor de les coses."

CDs i LPs

En un CD hi caben uns 70 minuts de música.
En un LP hi caben (hi cabien) uns 18 minuts (aprox.) per cara.

Amb un LP has (havies) de canviar de cara, o de disc, més sovint que amb un CD. La proporció és de 1:4. L'efecte d'aquesta diferència no és el mateix en cada format.

El CD es manté sonant (es deixa sonant) per molts canvis de feina o trucades de telèfon que hi hagin. L'LP demana o permet (demanava o permetia) més interacció i varietat. I més espai.

És clar que pocs tenen (o conserven) un tocadiscos pels LP. Quin sentit té tot plegat?

Tots els matins del món

• Escolteu el so que produeix el pinzell del senyor Baugin. (...) Heu après la tècnica de l'arquet." (en el taller del pintor Baugin ).
• El senyor de Sainte Colombe va aturar el seu deixeble agafant-lo pel braç: davant d'ells un nen s'havia abaixat els calçons i pixava fent un forat a la neu. El soroll de l'orina calenta traspassant la neu es barrejava amb el soroll dels cristalls de neu que s'anaven fonent."
• [...] La música és aquí només per parlar d'allò que no poden dir les paraules. En aquest sentit no és del tot humana."
• (La música és) Un petit abeurador per a aquells que el llenguatge ha abandonat. Per a l'ombra dels infants. Per als cops de martell dels sabaters. Per als estats que precedeixen la infantesa. Quan no teníem alè. Quan no teníem llum.

Tots els matins del món, de Pascal Quignard. (pàgines 52, 54, 99 i 100). Columna Edicions. 1992.

Nada(s)

Primer Nada.
Re-llegint "The Third Ear" (amb el meu coneixement, força bàsic, d'anglès ). Sembla que els primers humans eren, sobretot, escoltadors (oients). La paraula NADA en sànscrit vol dir SO. Sembla que originalment significava RIU. El riu viscut i sentit com a SO per als primers escoltadors. Una remor contínua, envoltant. Propera.

Segon Nada.
Hildegard Westerkamp. Nada. Un viatge a la descoberta d'escoltar. Una especialista en "soundwalks" (passejades sonores) muntà una instal·lació sonora a Nova Delhi, Índia. Del soroll al silenci, de l'extern a l'intern, dels sons del món a les experiències sonores sagrades. Textos inspirats i exemples sonors a l'abast. Hi trobo però, una mica massa de barreja final de mantres, OMs, centres energètics, paisatges sonors rurals-naturals idíl·lics i els sorollosos entorns sonors de la ciutats. M'agradaria poder separar el que aporta el treball de Westerkamp i el que hi ha d'afegit-adherit.

Més endavant.

Em pregunto: si existeix la paraula "escoltador", per què "listener" = "oient"?. No em sembla prou exacte. Escoltar <> Oir.

The Third Ear. On listening to the world, de Joachim-Ernst Berendt. Ed. Element Books Ltd. 1988. Llibre "robat" a Ray Gillon, personatge del món intern del cinema: traducció, doblatge, mescles. Parla anglès, castellà, alemany, francès, italià, una mica de rus, turc, català...

Silencis (de durades diferents)

(..............)
(...........)
(............)
(...............)
(.........)
(....................)
(......)
(............................)

Cadascú davant d'una pantalla

Què faríem sense que, de tant en tant, algú (l'altre/a que és davant de la seva pantalla) deixés un comentari escrit?

Un grill, un ritme digital, un text, les rentadores...

Aquest quadern treballa un hort estret. Així fou la tria: notes sobre el món dels sons. So i ressò.

So i forma

"L'arrancada d'un so (la frontera amb el seu silenci) és el tacte de l'oïda."

Una part de mi es revoltaria si només pogués triar un sol pensament del llibre de Jorge Wagensberg: Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta?.

Un llibre perillós: és ple de pensaments (567). Ja el vaig devorar quan va sortir en la seva versió original, en castellà. Científic, escriptor, home de museus... Sentir parlar en Jorge en les entrevistes, és com carregar-se d'energia.

Hi retrobo les frases que puntuaven l'exposició sobre l'evolució de les formes: un bosc de possibles connexions.

Aquella expo em recordà un llibret (fotocopiat) d'en Jordi Pablo: "Cossos, Objectes i Formes a l'espai". Treball fascinant. No puc recordar a través de qui m'arribà la còpia.

El mapa mental s'anà perfilant amb Bruno Munari (l'art com a ofici), Umberto Eco (l'obra oberta), Gianni Rodari (la gramàtica de la fantasia)...

Prenem nota d'on som. Seguirem.

"Pitos". La forma més antiga del ritme digital.

Pitos (flamenco): no hi és al diccionari de la RAE, però el que sí que hi ha és la castañeta: "sonido que resulta de juntar la yema del dedo de en medio con la del pulgar, y hacerla resbalar con fuerza y rapidez para que choque en el pulpejo".

• Espetec de dits.
• Finger snaps.
• Claquement de doigts.

(Títol de la nota completat per un comentari d'en Jose)

Pla i els insectes

[...] El cert és que alguns insectes formen part del sistema de la nostra percepció acústica - sistema que sembla estar enquadrat, per la part de dalt, en el bramar dels ases i per baix en la humil i lenta rellotgeria dels grills. Per a escoltar els insectes s'ha de tenir una oïda molt fina i caminar pels camps de puntetes, cosa que és especialment ridícula, objectivament parlant.

Josep Pla, a Les hores. Obra completa, volum 20. Edicions Destino, 1971. (pàgina 148)

A prop

SILENCI: pàgina 1673.
SOROLL: pàgina 1701.
Distància: 28 (d'un total de 1908 pàgines).

"En silenci" és a prop de "Sense moure soroll"? I tant!
Però "en silenci" em sembla més estàtic: "et quedes en silenci".
I "sense moure soroll" potser és més dinàmic: "el que fas no mou soroll".
Mut o sigil·lós.

Però tot plegat és pura tafaneria sobre el parlar.
I està bufant el vent de valent... (valent - 2 = vent).

Mapa de distàncies: DIEC.
Nota provocada per un comentari d'en Josep.

Verbs

El soroll es fa, es produeix, es dissenya, es construeix, s'obté, es pateix, s'esmorteix, s'ofega... Però el soroll també es mou!

Sense moure soroll: silenciosament, discretament. A la callada. Trobat al Diccionari de locucions. De Joana Raspall i Joan Martí. Edicions 62. Barcelona. 1995.

Petites històries (3 i 4)

(3) Aquella nit el vent va bufar molt fort. I les portes donaven cops. Bategaven. Batien. No podia dormir. Es va llevar uns quants cops del llit per eliminar tanta percussió nocturna. Només se li resistia un batec sord i fosc. Va revisar armaris, finestres, nevera, capses, portes... Finalment es va rendir. Quan ja tornava a ser sota els llençols es va adonar del batec del seu cor.

(4) No tenia gaire gana, però es va acabar la poma perquè li agradava com sonava al mossegar-la.

Petites històries (1 i 2)

(1) Va tornar a la música per un camí amagat, perdut, oblidat. Poc a poc, sense adonar-se'n. No va tocar mai més dalt dels escenaris. Però la gent anava a escoltar-lo, des del carrer, quan es tancava a assajar.

(2) Tots els nens de l'escola van passar un estiu dolent degut a l'esgarip horripilant del guix del professor de tecnologia rascant la pissarra, gratant-la, precisament el darrer divendres. Maldecaps, vertigen, mal humor, indisciplina. Tota mena de petits desajustos orgànics.

La veu i el micròfon

Les veus, a través de la ràdio, enganyen poc.
I em sembla que passa el mateix amb el telèfon.
Una veu escoltada, sense la distracció als ulls, diu molt al qui sap escoltar.
Sovint, diu més del que es voldria dir. S'escapa. Traspua. Es nota.

Escoltar una veu a través dels auriculars (telèfon) és tenir-la a prop. Dins. I es pot "llegir" més enllà de les paraules. El ritme amb que es parla, les pauses, els dubtes, la respiració, la força, la convicció, els accents, el to...

Hi ha uns textos sobre la veu de Jacques Coupeau dels anys 40. Pendents de traduir.

So i caràcter

Fullejar un diari.
Pot ser un espetec aspre, esquerdat i feridor: ssttffletemecc...
O un frec lleuger, suau com la llana: sssmppt.

M'he topat sovint amb sons que m'han semblat mengívols, apetitosos.
Els veig amb volum i matèria. Sé que els pots tocar i olorar.
I te'l pots menjar. Es deixen fer.
No en sé el per què.

Si adjectivem sons, sense por, què tindrem?
Com seria un so verdós, o grisós?
Com seria un so trist, avorrit?
I un so murri, mentider o atrevit, o covard...?
I un so líquid, pestilent, dropo, equitatiu, rovellat, sobirà...?

Metamorfosi (2)

Exercici pendent: fer la transició (audio morphing) d'un aplaudiment en un espectacle a l'espectacle sonor d'un estol de coloms aixecant el vol.

Metamorfosi (1)

En el material que TVC va passar ahir a la nit, El col·leccionista d'ossos, un exemple de metamorfosi sonora: la del crit de la dona (lligada davant la canonada del vapor) a la sirena del cotxe de la policia (al carrer).

Transició: de crit a sirena (V.O.)

Em sap greu que aquest exemple tan clar i ben fet correspongui al crit de dolor d'una persona. Es fa difícil separar el poder de suggestió d'aquesta transició del que en realitat ens està dient (el so).

(Post editat - juny 2020 - deixant un sol dels 2 sons inicials)

Claca

Tarifa d'honoraris per a la claca (Itàlia, 1919):

• Per aplaudir l'entrada d'un actor: 25 lires
• Per aplaudir l'entrada d'una actriu: 15 lires
• Aplaudiments de tipus comú, durant la representació: 10 lires
• Aplaudiments encara més insistents: 15 lires
• Per interrompre amb "Bene!" o "Bravo!": 17 lires
• Per demanar un bis a tot preu: 5 lires
• Entusiasme delirant: Suma especial a convenir.

Aplaudir.- Batre de mans en senyal de viva aprovació, d'entusiasme. (Diccionari de l'IEC).

Alineació sonora

Aldarull, baladreig, batibull, borinor, bramul, brogit, brogiment, brunzit, confusió, cop, crepitació, crits, desordre, desori, detonació, dring, eixordadissa, escàndol, esclafit, esclat, espetec, estrèpit, esvalot, explosió, forrolla, fragor, fregadís, fressa, grinyol, guirigall, mormol, mormoleig, murmuri, pec, pet, pic, rebombori, remor, remoreig, renou, soroll, torb, trec, tremolor, trinc, tritlleig, tro, truc, xafarranxo, xafarrat, xiulet, xivarri.

La música. Banalitzada o sacralitzada.

Pep Pascual comenta al post Associació, del passat 17 de desembre (*):

"[...]  La música actualment omple molts llocs innecessaris, farceix..., o bé la posem en un pedestal i s'idolatra als qui la produeixen. Un amic anglès i mestre de música, va anar a viure i estudiar "tradis" a l'Àfrica. Els senyors d'unes tribus no entenien la seva feina: - Dónes classes de música? - Si la música no s'ensenya, es fa, es viu! [...]"

És ben veritat: la música banalitzada. És a tot arreu, com un gran coixí. Va lligada, associada, a gairebé totes les activitats. I, en un elevadíssim percentatge, és música gravada, que torna a sonar a través d'altaveus o auriculars.

La música sacralitzada. Als pedestals (com diu en Pep) hi ha els especialistes, els "artistes", els escollits, els que composen, els que canten, els que toquen instruments... I nosaltres al mig. A consumir. Sense "fer" música. Sense "viure" la música. Babaus...

Tot té molt a veure amb l'esperit d'un llibre que estava llegint: Fins a quin punt l'home és músic?, de John Blacking, on estudia la música dels venda (nord del Transvaal). Aquestes coincidències m'agraden.

En Blacking diu coses com:

• Cal que la majoria sigui considerada "no musical" (en la cultura occidental) per tal que una minoria pugui esdevenir més "musical"?
• La música venda no és una evasió de la realitat; és una manera d'aventurar-se dins la realitat, la realitat del món de l'esperit.
• La música, so humanament organitzat.
• És el contingut humà del so humanament organitzat allò que captiva a la gent.
• La tasca difícil és estimar i la música és un art que prepara l'home per a aquesta tasca tan difícil.

Fins a quin punt l'home és músic?, de John Blacking. Eumo Editorial. Vic (1994). Col·lecció Interseccions, nº 20. Amb pròleg de Jaume Aiats.

(*) NOTA - Aquest comentari, com molts d'altres dels primers anys d'aquest blog, es van perdre degut als canvis dels diferents serveis externs usats per a la seva gestió. Aquest problema no es va arreglar fins que Blogger no ho va afegir com a servei propi inclòs en la gestió de cada blog.

Braille

"Quadern de sons" en braille. Fet amb Brailler, un petit programa per a Mac, de Mark Pilgrim. Resulta xocant, paradoxal, gaudir visualment d'un llenguatge per a cecs.

Tarda de núvols

Rentadores

Les rentadores són mortals. Mortíferes. Si l'habitació et dóna al celobert + les rentadores habiten al celobert = desastre acústic.

Hores intempestives. Centrifugats brutals. Maquinària vella que grinyola només en obrir la porta. Cal reconèixer que es tracta d'un treball sonor d'envergadura, amb els seus relleus: quan una s'atura, exhausta, una altra la substitueix.

Què hi farem!

Textos: Yoko Ono

Col·leccionar a la ment els sons que
s'han escoltat casualment durant la setmana.
Repetir-los mentalment en un ordre distint
una tarda.

Tardor 1963

de Yoko Ono. Grapefruit. Simon & Schuster, Inc. 1964-1970. Traduït de la versió castellana: Pomelo, Ediciones La Flor (Buenos Aires, 1970).

Escoles de cinema i Mark Berger

Mark Berger és un mesclador de cinema amb 4 Oscars: Amadeus (1984), Apocalypse Now (1979), The English Patient (1996) i Right Stuff (1983).

És interessant el que el senyor Berger suggereix a qui vulgui començar en el món del cinema:

"When people come and ask about what shall I do to learn filmmaking or what courses should I take to become a filmmaker, the first thing that I always tell them is: don’t take any film courses.

Study art or history or science or literature or even economics – anything that gives you a large context to put your ideas into.

For example, if you want to be an editor, you need to develop a way of reacting to various scenes. It should be with a history and a background of other things besides just other films.

You can always learn by yourself and go to a lot of movies and read books, but the context that you put that knowledge into, in terms of the rest of the world, is much more important than the specifics about any given film or director..."

Segur que hi ha algú a qui no els fa cap gràcia aquestes recomanacions. Paciència. Per llegir l'article complet.

Tercera fase

Frank Warner ha estat supervisor de so de films com: Spartacus, Little Big Man, Rocky II, III i IV, Raging Bull, Taxi Driver, etc.

Un dels sons que més li ha costat de "construir" és del film Close Encounters of the Third Kind: el sotragueig de les bústies arrenglerades al costat de la via del tren, sota la fortíssima energia que desprèn la nau extraterrestre.

Sotragueig de les bústies

Va trigar uns quants dies a trobar com fer el so del tremolor d'aquestes bústies. Fins que es va fixar en els sons que ell mateix feia al moure's mentre estava assegut a una cadira d'una sala de l'estudi.

En Carreras em porta el dvd (gràcies!) dels Close Encounters. Busco el punt del que parla en el llibre d'entrevistes (d'on he pescat la info): minut 10:50. Es fa un silenci a la nit (els grills emmudeixen). S'esvaeixen els llums. I tot s'omple d'energia. Per tornar a la "normalitat" reapareix algun grill, un gos llunyà bordant, la ràdio del cotxe descontrolada...

Frank E. Warner no usava mostrejadors (samplers) ni sintetitzadors per manipular els sons. Treballava amb cinta magnètica d'àudio de 1/4". Variant la velocitat a mà, fent-la córrer més del compte, o molt lentament, o passant-la a l'inrevés.

Un cop acabada la feina i ja amb el film als cinemes, destrueix totes les cintes! Ningú més tornarà a usar aquell tresor sonor. Només es va guardar els cops de puny de Rocky perquè sabia que hi hauria continuació.

Sound-on-Film, de Vincent LoBrutto. Praeger Publishers, 1994. (Pàgina 32). Llibre d'entrevistes amb supervisors, mescladors, efectistes de sala (foley), gravadors, dissenyadors... DVDs i llibres, quina meravella!

Lliçó de física

Del llibre Ciències físiques i naturals, d'Eduard Fontseré. Editorial Gustau Gili, 1935.

Itinerari-Passeig

Buscant al diccionari:

• Itinerari: trajecte, camí a seguir, recorregut.
• Passeig: anar d'un costat a l'altre per deport, per fer exercici corporal, per prendre l'aire.

Per cert, una definició de "passeig" una mica esquifida, oi?.

Aquest passa per diversos espais amb els seus propis ressons: una sala tractada acústicament > passadís > un aparcament > un altre passadís estret i curt > un ascensor.

Itinerari

Un so inesperat

"Una dona està asseguda sola en una casa. Sap que no hi ha ningú més en aquest món: tots els altres éssers han mort. Truquen a la porta."

de Thomas Bailey Aldrich: Works (1912). Extret i traduït de la Antología de la literatura fantástica, de Borges, Ocampo i Casares.

Una tanka

Un dia de gener de 1973, als estudis Gema-2, vaig conèixer Mario Cabré, actor, torero i poeta. Em va regalar un llibret, entranyable, dedicat a Barcelona i els seus llibreters. Avui, 30 anys després, em plau transcriure una de les seves tankes (5-7-5-7-7).

Para cubrir la noche

Reloj de lluvia.
Una campana extrae
calor del frío.
El libro tiene manos
para cubrir la noche.

Libros (tankas), de Mario Cabré. Barcelona (1962).

"Portar" un blog (bitàcola) té els seus privilegis. Tanmateix, aquest "quadern de sons" s'esvairà abans que el recull de tankes del poeta.

SMS

Exercici per a 1 escoltador, 1 adolescent i 2 maquinetes (mòbil + gravadora minidisc o cassette):

1.- Escriure el següent missatge curt (sms):"Me'n vaig de viatge".
2.- Enviar-lo.
3.- Escoltar la gravació.
4.- Notar i comentar:

• Velocitat i ritme.
• Tempo general. Acceleracions.
• Lligats entre pulsacions.
• Accents i puntuacions rítmiques.
• Síncopes i tresets.
• La frase final conclusiva.
• La interferència al connectar-se.
• L'altre mòbil sona.

5.- Lexerci2 akba am 1 inten dasaig danalisi d llenguatge sms.

SMS

Sinònims compartits

Escoltar i Oir comparteixen sinònims: parar l'orella, prendre esment, fer atenció, exaudir. Després s'aparten un de l'altre. Es posicionen. Un és voluntat. L'altre és un sentit.

Escoltar té per a ell sol els sinònims: atendre i expectar. Oir té: percebre.

I a partir d'aquí arrencaria tot un text, mil cops escrit i repetit, sobre les diferències entre "escoltar" i "oir". Avui ens l'estalviem.

Associació

• Fer una música per inaugurar la casa d’un amic, per celebrar una retrobada, per un dinar...
• Fer-la sonar amb un acordió, o una guitarra i una melòdica, o...
• Menjar un pastís de poma, olorós i saborós.
• Associar amistat, oïda, paladar i olfacte.

Pensar el so?

Es pot concebre el so d'un projecte a priori? Es pot imaginar? Em resisteixo a acceptar que un so no es pot concebre, que un so no es pot rumiar ni imaginar. Ja sé que un text es pot elaborar mentalment abans d'escriure'l. I que una melodia es pot inventar, xiular o cantar abans d'anotar-la.

Però em sembla que hi pot haver, a priori, un acostament al disseny d'un so (o d'un projecte de sons). Encara que el treball sonor es faria ja amb els sons a la mà. Perquè és quan es grava el so, quan s'escolta el gravat, quan s'escurça, s'allarga, s'edita (com amb un text), quan hi ha contrast amb l'altre so, quan hi ha contrapunt, quan s'equalitza, es processa, es manipula, etc, és aleshores quan es treballa amb el so. Directament.

Una part de pensar un so és pensar l'escenari on el so existeix. O existirà, encara que sigui curt, breu. Una altra part és saber què/qui el produeix. Si és que cal que alguna cosa/algú el produeixi.

Em sembla que es pot imaginar quina forma tindria aquest so (si tingués forma). O quin to-color tindria (si tingués to-color). Potser sí que es pot assajar un so, imaginant-lo o dient-lo.

En el calaix de temes i notes sobre el sons, n'hi ha que treuen el cap sovint. I burxen i burxen fins que els dono forma en aquest quadern. El d'avui em fou provocat per un llibre menut i ple d'idees: De l'écriture sonore, de Daniel Deshays. Éditions Entre/Vues (1999).

A la pàgina onze hi diu: "...le son ne peut pratiquement pas être conçu a l'avance". Per aquí no hi passo, de moment.

Cap de drac

Un drac enorme al cel?

Ara ja ha passat un temps i m'atreveixo a explicar-ho. Va ser un dia d'estiu a la badia del Port de la Selva. Dels núvols va sorgir el formidable cap d'un drac. Vomitava un gran feix de raigs de llum. Feia por i m'enlluernava.

Els diaris no en van dir res. Per què? La meva teoria té una base acústica: tot plegat va ser molt silenciós. Com que passava allà dalt, al cel, "entre" els núvols, ningú en va fer gaire cas.

Potser és millor així. Un esdeveniment mut i sense conseqüències. Encara ressona, però, dins meu.

Nit d'endreça (avui no va de sons).

La meva filla, Marta, m'ha repassat, ortogràficament, els textos. De tant en tant toca. Ah! quin descans. Fer neteja de faltes, errors i oblits. Uns per ignorància, altres per distracció i alguns per mala digitació.

I com queden, de ben instal·lades, les faltes ortogràfiques en el text!

Les meves faltes (en cursiva) són:
aixó > això;
cóm > com;
sóm > som;
percutir > percudir;
complexe > complex;
texte > text;
beneit > beneït;
m'en, s'en > me'n, se'n;
molts grans > molt grans;
els hi passava > els passava;
avorriem > avorríem;
près > pres (de prendre).

Com serien els errors "ortogràfics" d'un so o d'una mescla de sons? Prometo pensar-hi.

(De passada, hem canviat algun color per millorar la intel·ligibilitat).

El so és un sentiment que arriba a tothom.

"[...]El vent del capvespre comença d'agenollar-se
davant el sol. Pujà al seu cavall roig.
El trespoleig de les potes ferrades en els reclaus,
i en el coll vermell del Carrer de les Parres,
li feia companyia, com en fan totes, totes
les coses que estalvien la corcada, la muda
remor de pensar entotsolat dalt d'un cavall...

El cavall sonava:
el so és un sentiment que arriba a tothom [...]"

Un esclat al llegir Blai Blonet! El jove (pàgina 14). Empúries. Barcelona, 1987.

Atxim!

He agafat un refredat. L'olfacte i l'oïda s'adormen.
Dies dolents per a un mesclador. Atxim!

Respostes a un esternut:

• aquí: "Jesús", o "Salut";
• en anglès: "Bless you" (siguis beneït);
• en alemany: "Gesundheit" (salut);
• en mende (Serra Lleona): "Bisch" (gràcies);
• en bembe (Congo): "Kuma" (que estiguis bé);
• en malgatx (Madagascar): "Velon" (ets viu).

Traduccions aproximades extretes de The Cambridge Encyclopedia of Language, de David Crystal.

Sot. Perejaume. Forat.

1.- SOT

Sot: clot, especialment a terra; vall petita.  (Diccionari de la Llengua Catalana, IEC).
- - - - - - - - - - - - - - - - - - -

2.- PEREJAUME

Reclam del Sot del Brull

S'agafa un dau de fusta que ens càpiga a la mà i s'hi buida, amb la major precisió possible, la forma oscada del sot del Brull. Per sonar-lo es bufa el sot del dau tirant l'alè molt lleugerament pel cantó de la paret del gorg, de manera que hi regolfi, i l'aire, en sortir per l'esberla del barranc, produeixi un so estrident però enrogallat, semblant al que, en el lloc original, fa l'aigua.

Obreda, llibre d'en Perejaume. Edicions 62-Empúries. Barcelona, 2003 (pàg. 252). Aquest llibre m'enlluerna. L'agafo i el deixo, l'agafo i el deixo. Em crea connexions, em desvetlla somnis, visions, sons...
- - - - - - - - - - - - - - - - - - -

3.- FORAT

El Pintupi és una llengua aborígen australiana que diferencia 14 variants de forat:

• yarla, un forat en un objecte;
• pirti, un forat al sòl;
• pirnki, un forat format per un esglaó de roca;
• kartalpa, un forat petit al sòl;
• yulpilpa, un forat on hi habiten formigues;
• mutara, un forat especial en una llança;
• nyarrkalpa, un amagatall per animal petits;
• pulpa, un amagatall per conills;
• makarnpa, un amagatall per una iguana australiana;
• katarta, un forat deixat per la iguana australiana quan trenca la superfície després de la hivernada.

Trobat al The Cambridge Encyclopedia of Language.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Amb un bon so no n'hi ha prou

Després d'uns quants dies de batallar amb la versió doblada d'una "tercera i darrera part", vaig seure a veure una altra peli doblada, mesclada per un company.

Començament interessant. Imatge viva, acolorida. Càmera moguda. Amb un so molt cuidat: transicions imaginatives, sons molt nets i ben marcats, ambients rics i envolupants. Mmm, quin gust! I ens deixàvem portar per la història. Com ha de ser, no?

Però després de les dues primeres bobines (40 minuts, aprox.), van començar a disminuir les expectatives del que els passava als protagonistes. Fins que tot es va reduir a dos homes (un poli i un assassí) i a dues dones. I ens avorríem. El so ja no m'importava. En aquest cas, la història me'n va fer desentendre.

Amb un bon so no n'hi ha prou, està ben clar.

(Post-producció de so feta a Sound Firm, Austràlia)

Mesclar (3). Detall-Glogal.

A la nota Mesclar (1), escrivia sobre la dificultat (mesclant el so d'una pel·lícula) d'estar atent al "detall" i alhora, també, al "global".

Endreçant vells articles, en trobo un on es parla de "Toy Story" i de la feina del seu supervisor de so, Gary Rydstrom, que té més d'un Oscar.

N'extrec: "Per a mi, la mescla final és on es fan més canvis globals, com funciona l'escena, la forma que agafa, la seva dinàmica. No es tracta de pensar sobre el detall, això s'ha d'haver fer en el muntatge de so i en les premescles."

Llegit a Audiomedia, Març de 2000.

Referents: Roy Halee

Fa uns quants anys, treballant a Gema-2 (un estudi gran de gravació de música, ara desaparegut), vam escoltar un L.P. que m'havien dut de fora: Bookends, de Simon & Garfunkel.

L'impacte va ser enorme, total. Encara dura. La netedat i força d'aquell so eren molt grans. Com també ho eren la imaginació i el gust d'uns arranjaments sorprenents. Fins i tot la qualitat tècnica del vinil era molt superior a tot el que estàvem acostumats.

Roy Halee és l'enginyer-productor que el va fer possible. Cadascú té els seus referents. El senyor Halee és un dels meus.

Veus i poemes (3): Eugénio de Andrade

Licio Marcos de Oliveira, tècnic de so directe per a cinema, llegeix

O silêncio brilha acariciado.

O silêncio é de todos os rumores
o mais próximo da nascente
-------------------
El silenci brilla acariciat.

El silenci és, de totes les remors,
la més pròxima a la font.

Ostinato Rigore, d'Eugénio de Andrade. Edicions 62. Barcelona, 1991. Traducció de M. Guerrero i Brullet. Extret del poema "As nascentes da ternura" (Les fonts de la tendresa).

La barana sota la pluja

El passat dimecres per la nit vaig gravar la pluja picant - percudint - la barana de la mini-terrassa. Clinc-clenc-clunc.

Pluja i barana

Portal

1. obertura
2. grinyols i gemecs
3. tancada

La porta de sortida al carrer. Com grinyola i gemega últimament!

Portal

Veus i poemes (2): Cesare Pavese

Stefano Sanfilippo llegeix un poema de Cesare Pavese:

Anche tu sei l'amore.
Sei di sangue e di terra
come gli altri. Cammini
come chi non si stacca
dalla porta di casa.
Guardi com chi attende
e non vede. Sei terra
che dolora e che tace.
Hai sussulti e stanchezze,
hai parole - cammini
in attesa. L'amore
è il tuo sangue - non altro.

-----------------------------

També tu ets l'amor.
Ets de sang i de terra
com els altres. Camines
com qui mai no s'allunya
de la porta de casa.
Com qui espera i no veu,
així mires. Ets terra
que sofreix i que calla.
Tens calfreds i fatiga,
tens paraules - camines
en espera. És l'amor
la teva sang - res més.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, de Cesare Pavese. Ed. 62 (1992). Traducció de Joan Tarrida.
Altres poemes italians en aquest quadern:

• Veus i poemes (6): Stefano S. llegeix Giovanni Pascoli.
• Veus i poemes (5): Stefano S. llegeix Salvatore Quasimodo.
• Veus i poemes (4): Stefano S. llegeix Safo i Quasimodo .

Més veus i poemes.

Veus i poemes (1): Rose Ausländer

Claudia Schneider llegeix:

Ich bin der Sand
im Stundenglas
und rinne
ins Tal der Zeit
die mich umarmt.

------------------

Soc l'arena
del rellotge
i caic
a la vall del temps
que m'abraça.

de Rose Ausländer
Compto els estels dels meus mots. Jardins de Samarcanda, 1997.
Traducció del Curs de traducció avançada Alemany-Català (UPF).

Mesclar (2). Capes de so.

Com evitar que la mescla només sigui una suma, més o menys acurada, de totes les bandes de so? Un pastís cada cop més dolç, una pasta sense nervi ni sentit...

És difícil sostreure's a l'encís d'un so en sí mateix, al procés d'"afegir-sumar" els sons que un troba i selecciona. La temptació de les capes, els estrats, l'acumulació... No és fàcil preferir la tria a l'atapeïment.

Caldria revisar el mètode de les "capes sonores".

Sovint, els muntadors de so pateixen durant el procés de mescla un desencís important. Si no són acceptades algunes de les decisions que han pres, comença a trontollar tot el concepte sonor que han creat. I és força complex remuntar l'edifici. Tot està entrelligat.

Les eines actuals, malgrat tot, permeten una ràpida capacitat de reacció. Però això ja és per un altre dia.

(Ahir va ploure i la barana de la mini-terrassa feia clinc-clenc-clunc! Vaig gravar-ho i espero el pont per afegir-ho al quadern).

Sons al carrer (1)

(del llibre Imatges i Records de Barcelona: Sarrià -Sant Gervasi; Ed. Viena-Columna, 1995.)

J. Brau envia aquesta foto d'un nunci amb trompeta, dient: "...hi pots trobar fantàstiques fotografies com la que t'envio. Jo recordo que de petit, on estiuejava, hi havia un home amb cornetí - o una mena de corneta - que assabentava tothom de qualsevol fet d'importància..."

Textos: Josep Palau i Fabre

El Poema

A Sílvia

La música

Tra-li-ro-ló,ta-tà, tra-ri-ro-ló
Ton-ta-tan-tó, ti, to-ta-tó.
Tàntata, to-ta-tó.
Ti,to-te-tà, femí, suntà.
Tonte-tonte, tan-tó.
Un-se-mí, abborà, sen-tó.
Minsi, minsi, abborà,fe-mí, abborà.
Lacatemisotà-uptacomalacoció.
Ció,lacatemí, ipsutà.
Fingue, fingue, la-ca-te-mí, o-sí,o-dà.
Bam-ba-là, bam-ba-là. No-totemí.
Inta, magdà, to-te-mí.
Inta. Inta magdà.
La-ca-te-mo-re-sí, u-dà, xin-ta-pó.
Lacatamoresí

de Josep Palau i Fabre. Poemes de l'Alquimista. Editorial Proa. En Jordi Brau l'ha transcrit i enviat. Gràcies.

NPR. Sons a la ràdio.

He descobert NPR, una productora i distribuïdora de continguts radiofònics. Hi ha de tot.
S'hi poden trobar els sons de canons i vaixells usats en la mescla del film "Master and Commander".

I al mateix lloc, hi ha Lost and Found Sound, un programa que recull documents sonors de tot tipus i de totes les fonts: cintes familiars retrobades, entrevistes, gravacions velles, etc.

Ara i avui, la xarxa permet lligar, connectar, comunicar, donar a conèixer + trobar, compartir...!
Idees adormides que es desvetllen, rejovenides. Estic bullint...

De l'Alhambra a Valladolid.

Ruta (1977-2003): Alhambra > Val del Omar > Fuego en Castilla > Berruguete > Valladolid.

• Primavera de 1977: em compro un magnetòfon Uher de 2ª mà (cinta de 1/4", mono, mitja pista) i un micròfon. Alegria.
• Cap d'Any de 1978-79: amb uns amics faig un viatge a Andalusia. Gravo als mercats i als carrers de Sevilla amb els venedors de loteria. Gravo les fonts de l'Alhambra. I, a Ronda, nens jugant i recitant.
• Primavera de 1994: mesclo OJÀLA, un llargmetratge documental-ficció sobre Val del Omar (1904-1982). Descobreixo aquest personatge granadí tan especial: cineasta, poeta-místic, inventor...
• Entremig: trobo en una llibreria de cinema un parell de llibres sobre Val del Omar, editats per la Diputació Provincial de Granada (1992). Contenen una cinta VHS amb dos curtmetratges, Aguaespejo granadino (1952-55): sobre les fonts de l'Alhambra, el ball i la ceguesa dels homes. Fuego en Castilla (1958-59): una visió de les escultures de Berruguete, entre altres, al museu de Valladolid. Amb el ritme de Vicente Escudero i la llum de Val del Omar.
• Hivern de 2003: inserto el so de tres fonts de l'Alhambra en aquest quadern. Torno a visionar els dos curts.
• Rellegeixo Gaziel a Castella endins. Editorial Selecta, 1961 (pàg. 243). Parla d'una visita al "Museo Nacional de Escultura Religiosa" de Valladolid. Davant d'una escultura d'Alonso Berruguete:

"[...] he hagut d'estar-me més d'un quart davant el Sant Jeroni en el desert, i després encara hi he volgut tornar, més d'una vegada, perquè no em sabia avenir de poder contemplar frec a frec una cosa tan forta. Vista de prop, és una figura que fa esgarrifar - d'una esgarrifança tota espiritual, que és la més alta i profunda, no la melodramàtica, que afecta només als nervis. És tan enèrgica, tan impressionant, aquesta figura d'eremita, tota ella arborada interiorment per una llum i una voluntat indomables, que fins la fera, el lleó del desert, que li jau als peus, està com aterrit de sentir-se al damunt una humanitat esperitada."

Platja i onades

Hem anat a passejar a la platja del Bogatell (Barcelona).
M'adono del lliscar de les onades i el seu so.
Avui, de dreta a esquerra. Suaument.
La remor de l'aigua, al arribar a la sorra, segueix el ritme de les onades.
I avui s'entrellacen i es mouen, sonorament, en l'eix horitzontal.
Deixo de pensar-hi. Tanco els ulls i escolto.

Escoltar (1)

Què difícil seria (és) voler reproduir el que un escolta en un moment i lloc determinat! Escoltem el què volem (normalment) i quan volem.

Però quan estem per una altra cosa només sentim, sense escoltar. Sense atenció. Les coses segueixen sonant i ressonant, però ja no ens interessen. Tenim un filtre posat. Estem pendents d'aquella conversa. O mirant què fa l'àvia. O pensant què cuinarem per sopar.

Aquesta subjectivitat tan colossal en l'escolta converteix la sonorització (films, teatre, ràdio..) en una feina apassionant.

Tot sona, però potser no cal fer-ho sonar tot...

El so navega entre la identificació directa de què/qui el causa (una màquina, la sabata, la tos del nen...) i la seva abstracció.

Molt sovint, escoltar un so gravat resulta desconcertant. No veus què/qui la produït, però intentes endevinar-ho. Tenim necessitat de saber-ho. Ens costa acceptar aquell so tal com és.

Escoltar sons gravats, o sons directes amb els ulls tapats, és més que un joc. Perquè significa, em sembla, començar a escoltar. I escoltar és voluntari.

Sons petits i propers

Sons de mida humana.
Els que pot fer, o provocar, cadascú.

També els fa el gos a casa, els estris de cuina,
les portes dels cotxes, la gent a les botigues.
El so de moltes eines, joguines, mobles...
Hi caben en una mà.
No són enormes ni t'embolcallen com el vent
(que avui hi és, incansable, com un caçador).

Sons que, sovint, un se n'apropia.
I l'esperes. I el frueixes. Petit plaer.
L'ampolla d'oli omplint el setrill de vidre.
Glu-glu-glú únic, diferent del d'omplir un got de vi, un got d'aigua o un got de llet.

Sons propers. Te'ls pots endur "posats".
Te'ls pots endur a la butxaca.
Encara que algú, possiblement,
trobaria que un mar, el seu mar, ja és un so proper.
En això no hi tinc res a dir.

Cinema i nivell sonor

Les pelis d'acció-aventures-guerra tenen un nivells sonors altíssims. Amb uns sons molt agressius. I plens, farts, de greus i subgreus. Si la seqüència és llarga, aquesta pressió sonora es fa intolerable. Dolorosa.

Els que mesclem pelis no hi podem fer res. Hem de copiar, emular, el nivell i la qualitat del so original.I en som els primers perjudicats. Quatre, o cinc, o més dies treballant amb un títol d'aquestes característiques... i acabes mig sord, amb mal de cap, fatigat i fastiguejat.

Moltes sales de cinema no poden reproduir aquests nivells alts de so:

• molesta al públic, que es queixa
• sona malament (distorsionat, esquerdat), degut a uns altaveus castigats i envellits
• se sent des d'altres sales: l'aïllament acústic no està calculat per aquests nivells de so sub-greu.

I què fan, als cinemes? Baixen el nivell general de reproducció del so (del punt 7 al punt 6, o al 5...). Per tant, les seqüències delicades, suaus, perden detall i riquesa. I el diàleg perd presència i intel·ligibilitat.

Ni sóc el primer ni seré el darrer a queixar-me.

La tecnologia digital ens aporta molts avantatges. I permet alguns abusos.

Renill i notes

La partitura del renill d’un cavall. Qui ho ha escrit? On era i què feia aquest cavall?

Trobat a un antic fullet: El Caballo (segunda parte). Biblioteca Miralles. Barcelona ("15 cts. el tomo").

Veus d'ocells (1)

He trobat uns pocs llibres d'ocells que, en documentar-los, parlen de la seva veu, crit o cant. Sempre ho he trobat suggeridor. Aquesta és la primera entrega dels comentaris trobats sobre les veus dels ocells (copiats amb respecte i indicant-ne l'autor i publicació).

Veus d'ocells (1)

• Cabusset (ànec capbusset): un renill agut i un "bib-bib"
• Corb Marí Gros: "craagg-craagg"
• Bernat pescaire: un "craooixx" intermitent
• Martinet Blanc: "jaoocc" i "coala-coala-coala" gutural
• Martinet Ros: sembla la d'un Corb, però sempre la sentirem al capvespre
• Martinet de nit: una mena de "gruaaooc"
• Bitó Comú: "grauuuj", unes tres o quatre vegades, i després un curiós i fort "juuumptt" que se sent de molt lluny
• Ànec Cullerot: "vij-vij-vij"
• Xarxet Comú: sembla un grill, "criic"
• Àguila Pescadora: "rricc-rricc"
• Milà Reial: miola tot fent "i-i-píiiiuuuu"
• Milà Negre. s'assembla a les gavines
• Esparver: "quiuu-quiuu" llastimós
• Aligot Comú (miseroca): "piiuuuu" llastimós
• Esparver d'Estany: "pe-i-pe-íii"
• Àguila Marcenca: crits molt variats "qüií-iuó"
• Falcó Pelegrí: "gec-gec-gec", "giu-giu", "iac", etc
• Falcó Mostatxut: "gec-gec-gec" i d'altres crits com "ji-ji"
• Xoriguer Gros: "ii-ii-ii-ii"
• Xoriguer Petit: "xiíc-etxec" i "tuiií"
• Guatlla (gotlla): el que sembla "blat-segat" en realitat és una mena de "uit-uit-tuit". La femella respon: "ueg-uegu".

de Josep Mª. Massip i Gibert. Els ocells. Banyoles. Fauna Comarcal. Banyoles (1980)

Gat xinès

p m r k g n i a o u
p m r k g n i a o
p m r k n i a o
p m r k i a o
p m r i a o
p m i a o
m i a o
m a o

"Gat xinès", d'Edwin Morgan. Trobat a Sonido y estructura, de John Paynter. Akal. Didáctica de la música, 1992. (pàg. 84)

Cantar una carena

Cantar el perfil d'una carena de muntanyes. D'una serralada.
Dibuixar el perfil, o fer-ne una foto panoràmica, d'un paisatge muntanyós.
I cantar aquest perfil.
Cantar el perfil dels edificis d'una ciutat.
Es poden memoritzar perfils.
Poden esdevenir tonades locals.

He trobat referències en dos llibres:
==============================

"[...] - Has provat de cantar una carena de muntanyes?
- No.
- Saps com fer-ho?
- No.
- Bé, seus a qualsevol lloc on puguis mirar a un horitzó llunyà. Aleshores cantes seguint aquesta línia, amunt i avall. [...] Ho vaig provar amb la serra de Panamint fins que he conegut el seu perfil prou bé, seguint la melodia que les muntanyes feien."

de Gary Snyder. The Real Work. Interviews & Talks. 1964-1979. New Directions Books, 1980. (pàg. 48-49)

=======================

"[...] Dibuixeu el perfil (dels edificis, muntanyes, etc.) que pugueu veure des de la finestra de la sala on estigueu. Assigneu notes a la distintes alçades. Busqueu els instruments adequats i toqueu aquesta partitura."

(amb un dibuix dels edificis d'una ciutat)

de John Paynter. Sonido y estructura. Akal. Didáctica de la música, 1992. (pàg. 151)

Fonts (1). Tres fonts de l'Alhambra

Les fonts d'aigua (i els rierols, els salts d'aigua, els brolladors, els canalons i, fins i tot, les dutxes!) són un pur plaer sonor.

D'un viatge a Andalusia, tres fonts de l'Alhambra, en una passejada:

Les 3 fonts, tot passejant (0:22)

Mesclar (1)

(mesclar el so d'una pel·lícula)

Detall - Global. Difícil (molt difícil...) el poder lligar - coordinar - conjugar l'estar pel "detall" i, alhora, estar també en l'aspecte "global" del conjunt.

• Detall: resoldre els problemes "petits": sorolls, fons, transicions, desnivells, canvis de color, de perspectiva, etc.

Resoldre també vol dir triar, decidir, donar forma, donar sentit.

• Global: captar la dinàmica global. Com flueixen les seqüències dins una bobina sencera.

Quin ritmes interns hi ha?

És fàcil perdre's en el treball del detall continu. I tot és fractal: quan més t'hi acostes, més gran, més ric, més "poblat" es torna.

Es pot fer una mescla prescindint dels detalls. Potser per a començar a entendre que tenim a les mans. Però seran els detalls els que la consolidaran. I els detalls volen temps.

Textos. Aportació de Jordi Brau.

"[...] Yo no estoy de acuerdo con los que dicen que la voz es el instrumento más perfecto. Lo que sí diría es que el instrumento humano es el más sugestivo de todos y el más difícl de someterse a una técnica y por lo tanto de hacerlo sonar bien. El aire se convierte en el alimento del sonido y luego serán las cuerdas vocales quienes, al pasar el aire por ellas le cargarán el sonido..."

de Nino Dentici. Alfredo Kraus: El arte de un maestro. Publicaciones FHER Bilbao

=======================

"[...] ¿Qué me dices del sonido de algo que se desgarra detrás de mis ojos, la rotura de una tela almidonada, de un extremo a otro, y de la necesidad que tengo de acurrucarme cuando duermo? Sollozando."

de Carol Shields. Dejarlo todo. Editores Tusquets (pàg. 107). Colección Andanzas 509 (Maig 2003).

Textos: Miquel Martí i Pol

Fosc timbal del temps
percut amb cadència
gaudis i laments.

Com més aspre i breu,
més el so ens emmena:
crema com la neu.

Torrentera avall,
mentre el gaudi dura,
so de xaragall.

Torrentera amunt,
quan el vent assota
i els camins són lluny.

Cap mirall no diu
quin secret s'amaga
rera de l'esquiu

timbal fugisser
que celebra angoixes
i plaers també.

Però el ritme fosc
agita les fulles
d'aquest arbre tosc

i encén el neguit
de la veu que malda
per arribar a crit.

Veles i dofins
esqueixen silencis;
les remors són dins.

Platges i recers
diuen que el misteri
no té mai després,

i que el so d'eixut
del timbal no és culpa
d'aquell que el percut,

sinó del destí,
que ens fa ballar sempre
pel seu trist camí.

de Miquel Martí i Pol. "Cinc Poemes d'Iniciació", a Autobiografia. Ed. Empúries. Col·lecció Migjorn. Nº4

J. Brau l'ha trobat. Gràcies!

Qualitat del so (1)

Confonem sovint la qualitat del so amb la qualitat de la seva gravació o de la seva reproducció. REC - PLAY. La qualitat d'un text no depèn de la qualitat del paper, ni de la tinta, ni del tipus de lletra ni de l'estat en que es troba el llibre.

La qualitat d'un so, em sembla, depèn més de com i quan l'hem gravat. També depèn en com i perquè l'hem triat.

La qualitat d'un so és una abstracció. És la seva capacitat d'evocació. És la seva capacitat de transformació, de metamorfosi. És el seu grau de musicalitat. És el seu caràcter i personalitat.

És clar, també depèn en com relacionem aquest so amb els altres sons. I en com es deixa relacionar. Hauríem de tancar més els ulls, deixar de mirar tantes pantalles d'ordinador i escoltar més. Escoltar els sons en ells mateixos. I el seu ressò. I en com es parlen entre ells.

Gregory Bateson diu: "No parlar dels cinc dits de la mà. Sinó de les relacions entre els cinc dits", a Una unidad sagrada. Ed. Gedisa, pàg. 389.

Martí i Pol

Martí i Pol va morir ahir per la tarda.

Em quedo remenant llibres, buscant un poema on surtin sons.

Textos: Yamakazi Sokan

Ah, la granota !
Sembla talment un home
que llegís versos.

de Yamakazi Sokan. (1465-1553). Per tot coixí les herbes Els llibres de l'Óssa menor. 1995 (pàg. 72). Traducció de Miquel Desclot.

Textos: Albert Ràfols-Casamada

Present

damunt la roca roja
         percudeix
      el cant encès
   de la cigala

Hoste del dia, d'Albert Ràfols-Casamada. Ed. Columna. Barcelona, 1994.

Textos: Robert Bresson

Silence musical, par un effet de résonance.
La dernière syllabe du dernier mot, ou le dernier bruit, comme une note tendue.

de Robert Bresson. Notes sur le cinématographe. Ed. Gallimard (pàg. 98)

Textos: Miquel Bauçà (1)

So més dolç, El. que hom pot sentir avui dia, com ho era abans el de l'aigua d'un rierol sota el fullatge d'una fageda, és el de sentir parlar una noia anglesa. Després del d'una catalana, naturalment, malgrat l'angúnia que produeix veure que cada dia són més escasses.

El Canvi, de Miquel Bauçà. Ed. Empúries. Barcelona, 1998. (pàg. 499)

Textos: Perejaume

"El silenci es fa sentir quan el trenca un soroll: quan els sorolls en fan trossos. La llargada d'aquests trossos és expressiva. El silenci és així diguedor segons per on els sorolls el trenquen."

de Perejaume. Obreda. Edicions 62. Empúries. Maig 2003 (pàgina 259). Quin llibre tan suggeridor!

Comentaris

En J. Brau escriu aquest text en l'espai de comentaris:

"el so suau d'un badall
d'una respiració reposada
l'acollidora remor d'aquell silló on hi llegeixo
on escolto el pas del silenci
el batec del rellotge
la tranquil·la arribada del so d'una pluja suau,
el petar descarat de la llar de foc..."

El so dels estels

• (a) estel sense cua: una vibració nerviosa, ràpida / un vinclar, com la crepitació en les veles, navegant / com si sacsegessis rítmicament les branques d'un arbre;
• (b) estel amb cua: un lliscar en l'aire: fuuu, fuuu, sshhhsss...

Aigua i pluja

L'aigua que s'escola per l'aigüera.
Les gotes - el ritme - d'una aixeta mal tancada.
Les canonades al celobert, bramuls de bou.
La pluja, neta percussió, sobre el paraigües.
El glu glú al buidar l'ampolla.
La pluja que pica - piano - sobre la barana del balcó.
Quan ressona dins el gran aparcament.
La remor, mirant un bosc que és lluny. Horitzontal.
Els reguerons, entre les teulades. A batzegades. Esquitxa.
La pluja i la boira en una pel·lícula. Des de la butaca. Hi-fi.
Sabates i pantalons xops, de l'aiguat. Per sorpresa.
Un got d'aigua quan tens tanta set!
El raig de la dutxa. Endreça. Recomençar.
Sota una carpa. Sota la tenda. Envoltat de soroll. L'ai al cor.
L'aigua que mulla un paper i l'escrit s'esvaeix.
La pluja a la nit. I la sirena de la boira del port...

Però aquesta nit no plou ni plourà: escric de memòria.

UbuWeb

Aquesta pàgina sobre poesia concreta: conceptual, històrica, visual, sonora: UbuWeb és essencial, especial, vastíssima.

S'hi troba de tot: textos, sons , músiques...

Escanejen llibres, papers, textos difícils de trobar. Converteixen a mp3 dotzenes i dotzenes de material sonor descatalogat, perdut. I ho posen al servei comú, sense treure'n profit.

Extret d' UbuWeb:

"... All MP3s served on UbuWeb are either out-of-print, incredibly difficult to find, or, in our opinion, absurdly overpriced.

UbuWeb posts much of its content without permission; we rip full-length CDs into sound files; we scan as many books as we can get our hands on; we post essays as fast as we can OCR them. And not once have we been issued a cease and desist order. Instead, we receive glowing e-mails from artists, publishers and record labels finding their work on UbuWeb thanking us for taking an interest in what they do; in fact, most times they offer UbuWeb additional materials..."

Textos: Rainer María Rilke

G. Abril m'ho envia. Gràcies.

"[...]No puedo dormir sin la ventana abierta.
Los tranvías ruedan estrepitosamente a través de mi habitación.
Los autos pasan por encima de mí. Suena una puerta. En algún sitio cae un vidrio chasqueando.
Oigo la risa de los trozos grandes de cristal y la leve risilla de las esquirlas.
Después, de pronto, un ruido sordo, ahogado, al otro lado, en el interior de la casa.
Alguien sube la escalera. Se acerca, se acerca sin detenerse. Está ahí, mucho tiempo ahí, pasa.

Otra vez la calle. Una chica grita: " ah! Tais toi, je ne veux plus!".
El tranvía eléctrico acude, todo agitado, pasa por encima, más allá de todo.
Alguien llama. Hay gentes que corren, se agolpan. Un perro ladra. ¡Qué alivio! Un perro.
Hacia la madrugada hay hasta un gallo que canta y es una infinita delicia. Después, de pronto, me duermo.

Hay los ruidos. Pero hay algo aún más terrible: el silencio.
Creo que en los grandes incendios sobreviene a veces un momento de máxima tensión: los chorros de agua declinan; los bomberos no trepan ya ; nadie se mueve.
Silenciosamente una negra cornisa se desprende desde arriba, y un alto muro, tras del que salen las llamas, se inclina sin ruido hacia delante.
Todo está inmóvil y espera, encogidos los hombros y juntas las cejas, el tremendo desplome.
Así es aquí el silencio."

de Rainer María Rilke. Los apuntes de Malte Laurids Brigge.

Textos: Josep Pla

Per tot arreu es poden trobar textos que fan referència al so. És un plaer recordar-los. Encara que, al rellegir-los, segueixes i segueixes llegint, oblidant el perquè has obert el llibre. Josep Pla n'és ple.

Aquests dos pertanyen al llibre Cadaqués:

"[...] L'essència de la mar és el silenci. No és que sovint no sigui sorollosa, tumultuosa i eixordadora. Els sorolls de la mar, però, sempre estan faixats pel silenci. Estan voltats d'un vel de silenci. El misteri de la mar ve d'açí... " (pàg. 141).

"[...] La tramuntana entra pertot arreu. No hi ha portes, ni finestres que defensin. Bruela pels terrats, xiula per les giragonses dels carrers, fa un soroll sord, obsessionant, a les xemeneies..." (pàg. 144).

de Josep Pla. Un petit món del Pirineu. Obra completa, volum 27. Edicions Destino, 2001.

Castanyes

Hem fet panellets i castanyes. L'olor: la infància, els carrers i la plaça del campanar!

Al coure les castanyes, amb la paella foradada, cal remenar-les de tant en tant. I es poden sentir els frecs múltiples sobre la superfície aspra, entre els forats, com una dansa, sobre les flames...

Sons i olors. I després: menjar-les! Mentre es parla, es riu i es veu créixer petits i mitjans.

Troballes

Ahir vam descobrir cintes magnètiques de 1/4" amb les gravacions originals de piano d'un dels curtmetratges que estem restaurant !

El so per restaurar del piano (que tenim amb la imatge) està molt ferit. No és brillant, té clocs, sorolls de fons, molt sovint està distorsionat, saturat. El procés fotogràfic monoaural era i és així. Deforma el so. L'estova. I si el format és de 16 mm., aleshores...

Però la feina de "reconstruir", en comptes de "restaurar", és delicada:

1. trobar les preses utilitzades en el muntatge final;
2. igualar la velocitat: rodatge a 24 fps. (possiblement) < > vídeo actual a 25 fps.;
3. sincronitzar amb la imatge;
4. i si algun tros hagués de quedar amb el so "antic", més espatllat, com igualar les dues qualitats de so?

Potser les feines tenen un principi, però no semblen tenir un final. S'enllacen unes amb les altres. Són fractals. El tot dins una part. Cada detall és un cúmul de detalls. Torna a ser un tot.

Visita a la feina i conseqüències.

Han vingut a visitar l'estudi on treballo. Ensenyar-ho, de tant en tant, és refrescant. Fer un recorregut, ordenat i explicat, ens actualitza la imatge-idea que tenim d'allà on treballem.

Estan preparant una pel·lícula per a cinema rodada en vídeo. Les preguntes que un es fa s'entrellacen entre elles. Vídeo per la immediatesa, la intimitat, el cost del material, l'equip reduït de persones...

Però amb quina càmera?, a 24 o a 25 fps? On es fa el transfer final a 35 mm.? Com es veuran els plans generals? Acceptarem, en un llargmetratge de ficció, veure la textura - línies - gra - indefinició - saturació de la imatge projectada? I el so? Aquest plantejament de "guerrilla" permetrà un format final de so digital (6 canals)?

Fer pel·lícules és tan car ! És tan car fer pel·lícules ? Hauríem de recuperar (o recrear-repensar) les possibilitats de fer-crear unes obres (films) que no hagin d'estar sotmeses a tantes lleis: la durada, els canals i espais d'explotació, els processos i els equips que hi participen... (estereotips, hàbits, rutines, indústria, mercat).

Potser unes obres més petites. Més immediates. Entre el món del vídeo d'autor ("de creació") i el món del cinema hi ha massa distància. Potser.

Restauració sonora.

Estic treballant en la restauració del so dels treballs d'un director català de cinema. Les condicions del material són molt diverses. I les mescles originals (en cinta magnètica) s'han fet malbé o s'han perdut, malgrat els esforços i l'interès de la productora.

Cal utilitzar el so òptic de les pròpies còpies de projecció. I el procés fotogràfic afegeix molt soroll espuri (distorsions, blups, espetecs, clics, fons sorollosos diversos, etc). Sobretot en aquestes pel·lícules monoaurals d'abans de l'aplicació dels reductors de soroll Dolby A i SR.

M'agrada la paraula que va usar el director per definir aquests sorolls: "adherències". És palpable. En unes proves prèvies, es va aconseguir una "neteja" espectacular. Sobretot pel tipus del contingut: sons amb força espai entre ells, pedals greus i gruixuts, vents, cops i portes. El canvi pot semblar miraculós.

Però tot plegat és delicat. El llindar correcte del grau d'aplicació de les eines és molt difús! Reduir l'"adherència" pot implicar aprimar-empobrir el senyal que, precisament, volem preservar.

On ens hem d'aturar?

Portes i Pierre Henry.

Música concreta amb grinyols i portes. Artesania de primer ordre. Habitacions, la del pis, la de l'ascensor, la de l'edifici, la del super...

Seques, sordes, metàl·liques, toves, rondinaires. Grinyols de molts tipus.

I no sempre igual ! Graves les portes amb un minidisc (MD). Potser més tard, si plou, ja sonaran diferent. El que tens gravat és només "aquella porta - en aquell moment".

Màquines i èpoques

Quan parlem dels equips amb els que treballàvem el so fa 20, 30 anys (gravar, llegir, modificar, etc) semblem avis. I encara no ho som !

Però qualsevol màquina d'ara envelleix més de pressa. I es converteix en obsoleta molt aviat.

N'hi ha que munta so per curts a casa seva amb un PC i Cubase. Després en fa un CD i el porten a un estudi professional pel màster estèreo per a cinema (afegint Dolby SR). A casa seva hi fa petits doblatges, si cal.

Tot plegat em porta a mantenir les antenes ben enlaire i ben afinades, sintonitzades. A vigilar els encarcaraments professionals. A prevenir l'aparició dels estereotips i els prejudicis.

Ah, som a dissabte i migdia! Sol i fred a BCN.

Inici

Avui és la primera nota d'un intent de diari sonor.
De nit.
S'han acabat les rentadores.
La veu d'algun veí ressona al celobert.
Un immens fade-out (fosa a silenci) ens embolcalla.
Qualsevol moviment s'ha de calcular bé.
Pot caure el retolador. O donar un cop lleu a una porta.
Fregar-se la mà ja és tot un petit esdeveniment sonor.
De nit.