Textos: Contes d'Ise

Els laments dels insectes

Una vegada, un home enamorat es despertà i es quedà ajagut mirant cap el jardí. Als arbustos se sentia un gran nombre de cants d'insectes, per la qual cosa recità:

Per què els insectres
s'apleguen als arbustos
per lamentar-se,
i jo ploro en silenci
entre pensaments foscos?

Contes d'Ise, recull de contes amb poemes (segle X). Traducció del japonès de Jordi Mas López. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005.

Textos: Ana Hatherly

Sóc a l'hotel i prenc l'esmorzar a la sala. Al meu costat hi ha un poeta danès. Miro a través de la porta envidrada que dona a un petit moll. Hi veig sorgir la proa d'un enorme vaixell. Entra per l'esquerra del meu camp de visió. Avança lentíssim i sense cap mena de soroll. Miro fascinada l'aparició de l'enorme vaixell blanc. Aleshores em diuen: Ve de Finlàndia, arriba tots els dies a les vuit del matí.

51 Tisanes, d'Ana Hatherly. Traducció del portuguès de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega. Perifèric Edicions. València, 2004.

Textos: Melcion Mateu

Hem acabat la mescla de Fuerte Apache, la primera pel·lícula de Jaume Mateu Adrover. M'obsequia amb un llibre de poemes del seu germà Melcion. Trio un poema curt i deixo el llibre a la pila dels que venen amb mi de vacances. Gràcies a tots dos.

Troballa

Ara que ja no aniré a Harvard,
puc estudiar com regalimen les gotes
de pluja per la finestra de casa.
És increïble: mai no són idèntiques.

Jardí amb cangurs, de Melcion Mateu. Edicions 62. Barcelona, 2005.

Textos: Robert Musil

Granadas: es cierto, es como un aullido. Pero como el de un viento fuerte - aunque no huracanado. Un silbido atenuado.

El ruido del proyectil es un ruido creciente y, cuando el disparo pasa por encima de uno, un silbido de nuevo decreciente en el que el sonido "ai" no llega a formarse. Grandes proyectiles que pasan a no mucha altura por encima de nuestra posición hacen crecer el ruido transformándolo en un bramido, en un retumbar del aire acompañado de un sonido metálico. Como ayer en el monte Carbonile, cuando los italianos disparaban desde Cima Manderiolo contra el Pizzo de Vezzena y la Panarotta, por encima de nuestras cabezas, sobre las posiciones italianas. Producía el efecto de una terrible conmoción en la naturaleza. Los peñascos bramaban y retumbaban. Sensación de perverso desatino.

Crec que el senyor Musil parla de la primera guerra mundial. Però ara, amb tanta bomba sobre les ciutats, fa posar la pell de gallina.

Diarios, de Robert Musil. Traducció d'Elisa Renau Piqueras. Random House Mondadori. Debolsillo, 2004.

Picaporta (Travessera de Gràcia)

El picaporta, la porta i l'avisador elèctric.

Un so inoportú

Vet aquí la història d'un estudiant que, com molts d'altres, preparava els seus minúsculs apunts i resums, les xuletes, amb imaginació i esperança, però que no tenia sovint la sort de cara, per dir-ho d'alguna manera.

Una de les xuletes en la que hi va invertir més hores es tractava d'una tirallonga de paper estret ple de informació escrita amb una lletra microscòpica i que s'enrotllava pels dos extrems. Tot plegat lliscava dins d'un plàstic transparent que ho mantenia tot lligat i llegible. Totes les proves foren satisfactòries i era l'enveja dels seus companys.

El dia de l'examen arribà. Tots els estudiants es trobaven dins una immensa sala. Al començar, tot va quedar gairebé en silenci. No se sentia ni una mosca, només els bolis que lliscaven sobre els fulls de paper i les passes ressonants dels vigilants.

El nostre protagonista va treure el paquetet enginyós i, un cop es va assegurar que ningú el podia veure, va començar a fer rodolar el paper enrotllat dins del plàstic. El frec dels dos elements va produir un soroll inesperat, com el grinyol d'una roda de carro.

El noi va tremolar: aquell soroll va destacar per sobre tots els caps de tots els estudiants, evidenciant una activitat sospitosa, la seva. Fou, de veritat, un so inoportú.

Em pregunto a què es dedica ara el nostre amic.

Dos gots i una música

A.- Dos gots de vidre de mides diferents. El més gran conté aigua on el got petit hi sura i, al moure's, entrexoca amb les parets del gran produint sons ondulants i percudits, com aquest:

Gots entrexocant-se (0:08)

B.- Un cop gravats, es preparen versions a vàries velocitats (més lent: un so molt baix; més ràpid: un so més agut) i sentits distints (endavant, enrere), i es fan sonar a l'hora. Al total s'hi afegeix un procés de reverberació artificial.

C.- El resultat pot ser una música, o potser no. De què depèn?

Exercici sonor (0:57)

Textos: Josep Maria Espinàs (2)

(...) convertir el silenci en una religió, i la recerca del silenci perfecte en una obsessió, disfressada de poètica o d'espiritualitat, són ideals que un ciutadà com jo no pot compartir. El silenci natural no m'ha convençut mai com a valor absolut, vull dir el silenci de la natura, el silenci dels grans boscos, de l'alta muntanya. En una nit al camp, en una casa aïllada, el repic de la pluja sobre la teulada fa un so que commou els esperits lírics. Jo també l'he sentit, jo també he pensat que era bonic, durant uns instants. Però ben aviat he deixat de sentir la pluja per adonar-me de l'enorme silenci gràcies al qual, precisament, sentia el tènue repic de l'aigua. I he pensat que si deixava de ploure, si s'aturava el vent que sonoritzava les teules o els arbres, el silenci moriria congestionat per la seva pròpia feixuguesa. El silenci no pot viure sense alimentar-se de sorolls.

M'agrada més el soroll que es refresca, de tant en tant, amb petites glopades de silenci. És el silenci artificial, el silenci urbà. Ara escric aquestes ratlles amb la finestra oberta, al carrer d'Aragó. És la una de la nit, un dissabte de juliol. Passen bastants segons sense que hi hagi cap soroll a primer pla, cap estridència sobtada. Ara s'acosta un cotxe, fa una vibració que creix, que es manté, que s'allunya. Al fons queda, com al fons d'un ocell que passa, un cel quiet, un cel de silenci, però no és de fet un silenci sinó una remor contínua, aquest suau i sonar brogit de riu que fa la ciutat en les hores de calma. I en aquesta remor de fons apareixen d'una manera imprevisible, irregular, viva, agulles de sorolls, com en un encefalograma. Un encefalograma pla és la mort cerebral. El meu cervell s'alimenta del estímuls.

Extret de Silenci, un dels textos que formen Inventari de jubilacions, de Josep Maria Espinàs. Edicions La Campana. Barcelona, 1993.

Sant Joan, una altra porta fantàstica

Com els espetecs, les crepitacions i els grinyols d'una gran porta, així és el cel de Barcelona per Sant Joan.

Sant Joan, una altra porta fantàstica (0:26)

Textos: Jean Cocteau (2)

Aquest llibret d'entrevistes a Jean Cocteau sobre el cinematògraf és dels que, de tant en tant, un hi torna per rellegir i agafar aire.

• Trobo que sempre es pensa massa. Penso molt poc. Provo de pensar el menys possible.
• Totes les coses belles són asimètriques.
• Els poetes viuen només dels accidents. Em sembla que només hi ha bellesa si és accidental.
• Quan més es tanca un en si mateix, més risc hi ha de trobar ànimes fraternals.
• Evitar les coses poètiques. El text ha de ser molt sec i molt simple. La poesia ha de sortir de l'organització de les imatges.
• La profunditat respira a la superfície. Les superfícies diuen: respiro a les profunditats.

Entretiens sur le cinématographe, de Jean Cocteau. Éd. Ramsay Poche Cinema, 1986.

Porta fantàstica (2)

Una altra petita mostra de la porta fantàstica (2), amb anàlisi musical inclòs:

A: canvi fort de modulació amb baixada accentuada
B: crepitació
C: grinyol potent amb polifonia
D: final de grinyol amb un sol to ascendent
E: frec polifònic

Porta fantàstica (2)

Post anterior de la porta fantàstica.

Paciència

Durant unes hores pot no haver-hi accés a alguns materials d'aquest quadern degut a un canvi tècnic en el servidor amic on s'hostatgen les fotos, els sons i tots els extres d'aquest quadern (Bibliografia, Sons i espais sonors, Veus, Documentació Tècnica, etc). Paciència.

L'Honorata, ferida i condemnada.

Entre d'altres novetats, a finals del segle XIV, els barcelonins fan fer una enorme campana que toqui les hores de dia i de nit, batuda des del nou campanar de la seu gòtica per dos sonadors que mesuren el temps amb un rellotge d'arena.

Els ciutadans ja no miren el sol per saber la marxa del temps, ni s'ocupen gaire de les hores canòniques que regeixen la vida de parròquies i convents. Fan tocar les hores civils amb un rellotge manual que esdevé símbol de la vida urbana.

La campana, fabricada a Barcelona i pagada pels ciutadans, es porta amb carretes enramades fins a la Catedral. El bisbe la bateja al portal de la seu amb el nom d'Honorata i apadrina l'acte el conseller en cap. Tot seguit es puja amb grans treballs al campanar i el dia 28 de novembre de 1393 a les sis de la tarda comença a tocar les hores.

Els barcelonins al so del "gran, bell i notable seny de les hores" segueixen el seu ritme laboral, alimentari i festiu, fins que l'Honorata és ferida en el setge de 1714 i condemnada a mort.

Trobat a Una passejada pels segles XIV i XV, de Teresa Vinyoles i Vidal. Historiadora. Universitat de Barcelona.

La porta fantàstica (1)

He trobat una porta fantàstica i no penso dir a on. Durarà fins que alguna ànima insensible engegui el "3-en-uno" a les frontisses. Ja ho sé, estic preparat.

Una porta fantàstica (0:18)

Picaporta (Rodonyà)

Un picaporta de Rodonyà.

La Vallès me'l fa arribar.

És feina de cadascú

imaginar-se com ha de sonar.

En el lloc de l'altre

Diuen els experts que, si l'ocasió es presenta, és convenient provar de ser a l'altre costat, de tant en tant. Allà les coses són tan diferents!

• Ser el músic que toca a l'altre costat del vidre de la sala de control, esperant sentir-se pels auriculars.
• Ser el productor que viu entre pressupostos, idees, hores, projectes, màquines i persones.
• Ser el muntador de so que està vuit setmanes davant d'un parell de pantalles d'ordinador.
• Ser el compositor que busca, abans que es faci de dia, aquells apunts musicals i no recorda on els va desar.
• Ser el director que no ha pogut rodar tots els plans que creu essencials i no vol barallar-se un altre cop.
• Ser el mesclador entremig dels dubtes, les proves, els canvis i aquesta data final, sempre inamovible.
• Ser l'il·lustrador que es sorprèn que, aquest cop sí, els colors són els que havien de ser.
• Ser el programador que té grans idees però ha de fer dotzenes de pàgines web.

Tanmateix, potser no cal provar-ho tot, no sigui que prenguessim mal. Ja costa prou ser un mateix, de tant en tant.

Temps i detalls

Temps per a fer les coses. Temps per a apropar-se (el detall) i per a allunyar-se (el global). Temps per als detalls. Temps per a poder entrar-hi i saber què cal fer i com fer-ho. Temps per a fer-ho. Temps per a gaudir-ne. Temps per a alleugerir i refrescar l'oïda. Temps per a la següent. Temps per a escriure, parlar-ne. Temps per a recordar-ho. Temps per a aprendre.

Moltes gràcies, Alex, pel teu magnífic comentari al meu escrit anterior Mesclar. Més clar.

Mesclar. Més clar.

Vet aquí que la feina de mesclar (el so de pel·lícules) comporta un efecte que pot ser alhora interessant i útil: estàs concentrat tot el sant dia durant unes setmanes (normalment, més de dues).

Les successives etapes d'aquest final de la postproducció de so sempre es desenvolupen amb moltes variants dins un esquema que és clàssic. La mescla de tots aquests elements, preparats per l'equip de muntatge de so i que seran la banda sonora (diàlegs-veu, sons i músiques), sempre genera situacions i preguntes noves.

Per a un bon equilibri (balanç) entre els sons que formen una seqüència, cal conèixer aquests sons i la raó de la seva tria i posició temporal. Això demana temps. Però cal evitar que l'excés de temps no acabi ofegant i embotint els sentits (dels que mesclen) i, per tant, l'emoció (que n'és una bona guia).

Per a un bon fluir de la història, cal preservar (o no) un grau de coherència entre les seqüències. Coherència en el tipus de so, en les transicions, en el nivell del diàleg, en com es marquen els detalls, en el tractament de la música, en el nivell dels sons ambientals, etc.

Encara que el director hagi estat durant totes les setmanes en les que s'ha dissenyat i muntat el so, no podrà (o no sabrà) tenir l'actitud adequada fins que no arribi a les mescles.

D'això es tracta: mesclar és fer visible la pel·lícula que s'ha anat somiant, mentre s'esborren els camins per arribar-hi.

Mesclar: més clar. Així m'ho sembla a mi.

Picaporta (carrer Mirallers)

Picaporta (carrer Sant Lluís)

Picaporta (passeig del Born)

Veus i poemes (5): Salvatore Quasimodo

Stefano Sanfilippo llegeix Quasimodo:

S'ode ancora il mare

Già da più notti s'ode ancora il mare,
lieve, su e giù, lungo le sabbie lisce.
Eco d'una voce chiusa nella mente
che risale dal tempo; ed anche questo
lamento assiduo di gabbiani: forse
d'uccelli delle torri, che l'aprile
sospinge verso la pianura. Già
m'eri vicina tu con quella voce;
ed io vorrei che pure a te venisse,
ora, di me un'eco di memoria,
come quel buio murmure di mare.
---------------------------------
Es sent encara el mar

Ja de fa moltes nits es sent encara el mar,
lleu, amunt i avall, al llarg de les sorres llises.
Eco d'una veu tancada dins la ment
que remunta del temps; i també aquest
lament assidu de gavines: potser
d'ocells de les torres, que l'abril
empeny vers la planura. Ja
m'eres propera tu amb aquella veu;
i jo voldria que també et vingués,
ara, de mi un eco de memòria,
com aquell fosc murmuri del mar.

Dia rere dia, de Salvatore Quasimodo. Traducció de Ponç Pons. Jardins de Samarcanda, num. 36. Coedició de Cafè Central i Eumo Editorial. Vic, 2005.

Altres poemes italians en aquest quadern:

• Veus i poemes (6): Stefano S. llegeix Giovanni Pascoli
• Veus i poemes (4): Stefano S. llegeix Safo i Quasimodo
• Veus i poemes (2): Stefano S. llegeix Cesare Pavese

Més veus i poemes.

Un esmolet, un dissabte al matí

Amb el so d'una petita flauta de Pan de plàstic fa girar la gent que passeja. Els nens s'hi fixen, escolten i somriuen. El seu reclam és curt i queda enregistrat.

Esmolet (0:22)

Mèrits

Una pel·lícula feta a Europa es ven als USA. Allà se la miren i fan una llista de canvis que proposen als productors d'aquí. La pel·lícula, que ja s'havia estrenat, es remunta, s'escurça, es canvia el so d'algunes parts i es remescla. El resultat és millor que l'original.

Com s'han de repartir els mèrits?

Una novel·la ja acabada, però que no troba sortida, és acceptada per una editorial. Allà la llegeixen i fan una llista de canvis a l'autor. La reescriuen, l'escurcen, la remunten. La novel·la, quan surt al carrer, té un èxit aclaparador. El resultat és millor que el primer original.

Com s'han de repartir els mèrits?

Capacitats

El King Kong de l'any passat és una immensa producció. Tot un procés llarg, complex, laberíntic, enorme, esgotador i molt tecnològic.

Encara que aquí treballem més com a franctiradors artesans, admiro la capacitat que demostren alguns equips en algunes pel·lícules. La capacitat de fer rodar tants engranatges petits i mitjans dins d'altres molt més grans que els contenen. La capacitat de coordinar tants departaments diferents treballant per a un sol projecte.

És evident que res d'això es pot improvisar. Són maneres de treballar molt disciplinades però que no han perdut inventiva ni empenta. Segurament hi ha, en molts d'ells, passió pel que fan. Potser és en això en l'únic que coincidim.

Al Post Production Diary hi ha 36 movies sobre tot el procés per fer aquest King Kong. Cada movie és una setmana menys que s'acosta a l'estrena.

Setmanes on toca so:

setmana 30: gravació d'efectes sonors,

setmana 23: muntage de so,

setmana 18: ADR (Automatic Dialogue Replacement, o sia doblatge),

setmana 15: foley (o sia, efectes de sala),

setmana 13: música (A),

setmana 7: mescles de so,

setmana 7: mescles de so,

setmana 5: música (B),

setmana 4: música (C).

Incitació agraïda

L'amic Gonzalo m'incita a llegir un dels contes d'un petit llibre escrit en anglès (nivell cinc de lectura: dificultat raonable).

Klausner inventa una màquina que pot detectar i enregistrar sons que són molt més enllà de l'oïda humana. Un vespre escolta a través dels auriculars un crit terrible, inhumà, curt i agut, un crit de dolor. I s'adona que, en el jardí del davant, la seva veïna està tallant roses del roser...

Taste and other tales, de Roald Dahl. Penguin Readers & Pearson Education Limited, 1999.

Mercat de Sant Antoni

Per buscar llibres vells o gairebé nous, cromos, revistes, pòsters de cinema, segells, postals, diaris, pedres curioses, jocs de vídeo, de consola o d'ordinador. De tot una mica. Pares i mares, avis i néts, parelles, d'aquí i de fora, cotxets de criatura, gossos. Amb pluja, vent o amb sol.

Sembla que quan no hi busques res d'especial i t'hi pots passejar sense ànsia, és quan hi pots trobar alguna cosa.

I si no, escoltar i sentir el so que si fa.

Mercat de Sant Antoni, un diumenge

Feina artesanal

Actualització i endreça de la bibliografia.
Ampliació de l'extensió sons i espais sonors.
De mica en mica aquest quadern creix.

El futbol i la pirotècnia

Instantània sonora des d'un sisè: el carrer es comença a animar.

El carrer s'anima (0:43)

(Escoltar amb auriculars, però vigilar amb el nivell del darrer petard)

Ampliació

Un nou espai per a l'extensió d'aquest blog: la documentació tècnica, on es recolliran materials propis o aliens sobre la feina i les eines del so, el cinema i altres assumptes.

El Manual de postproducción de sonido cinematográfico (pdf, 128 KB) estrena aquest espai en construcció. Aquest manual és d'en Jaume Puig, tècnic extraordinari d'una inventiva especial, i home de cinema des de ben petit.

Falciots

Ocells en vol rasant. Petits i ràpids. Armats amb un crit fi, agut. Si no m'equivoco, són falciots negres: un nom de cavaller medieval, de guerrer aeri.

Surts al balcó i t'esmolen la barana. Et mareges de seguir-los. I engegues la gravadora per quedar-te amb alguna cosa: el seu crit afuat, com un filferro.

Falciots (0:38

Notes esparses (4)

• Les bicicletes, al frenar, acostumen a fer un soroll esquerdat i una mica desagradable.

• Per Setmana Santa, la ciutat sembla un poble. I, segurament, hi ha pobles que semblen ciutats.

• Una gran part del soroll que es fa al caminar és degut al frec dels dos camals dels pantalons.

• Fer llistes de coses a fer et pot allunyar de fer-les: un cop (d)escrites ja semblen mig fetes.

Llibreries

El so d'una llibreria dels Jardinets de Gràcia a les vuit del vespre d'un Sant Jordi: gentada, consultes, comentaris, nens, bosses, impressores, paper d'embolicar, aire condicionat, caixes registradores, el gos que s'espera fora, anades i tornades…

Llibreria Roquer (0:30)

PS.- El novembre de 2013, aquesta llibreria va tancar.

Veus i poemes (4): Safo i Quasimodo

Stefano Sanfilippo llegeix uns poemes de Safo:

Lectura del poema en grec clàssic

Salvatore Quasimodo en va fer una traducció:

Sulla tenera erba appena nata

Piena splendeva la luna
quando presso l'altare si fermarono:

e le Cretesi con armonia
sui piedi leggeri cominciarono
spensierate a girare intorno all'ara
sulla tenera erba appena nata.

Lectura de la traducció a l'italià

Del llibre Lirici greci, de Salvatore Quasimodo. Arnoldo Mondadori Editore (1985).

Altres poemes italians en aquest quadern:

• Veus i poemes (6): Stefano S. llegeix Giovanni Pascoli.
• Veus i poemes (5): Stefano S. llegeix Salvatore Quasimodo.
• Veus i poemes (2): Stefano S. llegeix Cesare Pavese.

Més veus i poemes.

El caçador astut (imitador de sons)

Fa molt de temps hi havia un caçador que es creia molt astut perquè amb l'ajuda de la seva flauta de bambú aconseguia imitar tota classe de crits d'animals. Anava a la muntanya amb el seu arc i imitava el crit del cérvol. Si un d'ells s'apropava, el caçador el matava llançant fletxes amb foc.

Un dia, al sentir el crit del cérvol es va acostar un llop. Mort de por, el caçador va imitar el rugit del tigre. El llop va fugir però va aparèixer un tigre. Terroritzat, el caçador va imitar el grunyit d'un ós. El tigre va fugir, però va aparèixer un ós que, al veure que es tractava d'un sol home, es va abalançar sobre ell, el va fer trossets i se'l va cruspir.

Extret i adaptat del llibret Fábulas chinas. Recopilació de A. Laurent de l'editorial Astri (any 2000). Aquest conte forma part d'una recopilació d'obres de Liu Dsung-Yuan.

I el picaporta?

Picaporta

Truquen al portal de baix. En algunes cases de veïns, al identificar qui trucava, tiraven d'una corda que passava pel forat de l'escala per obrir la porta del carrer. No sé si en queda alguna. Estaria bé gravar-la.

Aquest és un toc curt amb el picaporta de pis, ja dins de l'escala.

Picaporta de pis (0:05)

De quin ocell es tracta?

Un ocell se sent pel celobert cada matí abans de les vuit. Com que la meva ignorància comprèn els noms dels ocells (i els dels arbres, per molts llibres que compri), desconec qui canta.

Un company de la feina ens havia ensenyat feia temps una guia d'ocells de Barcelona. I aquest dissabte al matí l'he anat a buscar al Centre de Recursos Barcelona Sostenible.

Una guia fantàstica feta per la biòloga Eloïsa Matheu. Conté un CD amb el cant de 25 ocells. Un d'ells, el que buscava: la tórtora turca, l'ocell del celobert.

Tres versions de la tórtora turca que he pogut gravar (escoltar amb auriculars):

Primer filtratge: tall de baixos a 370 i tall d'aguts a 930 cicles.

Segon filtratge afegit: augment de 18 dB a 470 cicles, amb una Q de 32.

Normal, sense processar. Entre el soroll del trànsit i del propi edifici.

Aneu a buscar aquesta Guia 23 d'Educació ambiental abans que s'acabi! (NOTA.- De moment, no cal que us baixeu el document pdf de la guia perquè la resolució és molt baixa i gairebé no s'hi llegeix res!)

Activitats (mínimes)

• Trobar el so del mar dins el so del trànsit.
• Detectar els grallers de Vilanova dins el so de la dutxa.
• Fixar-se, quan la gent parla, si ho fa sincrònicament: si emet el so de les paraules d'acord amb els moviments dels llavis.
• Abans de girar i mentre els llums intermitents del cotxe fan clec-clic-clec, inventar-se ritmes.
• Escoltar l'activitat dels tèrmits dins un moble corcat.
• Tapar-se fort les orelles i escoltar a través del cos.

Càmera pocket de so

L'amic Albert Manera (tècnic de so directe, dissenyador i muntador de so) em deixa un petit gravador de so. Estic d'acord amb ell, és una veritable càmera pocket de so: el MicroTrack 24/96.

Avantatges: és petit, sembla una barreja de lector mp3 i càmera de fotos digital, ningú s'hi fixa, és més barat i més senzill que els altres, grava en format wav fins a 24 bits i 96 Khz. i te'l venen amb un petit micròfon estèreo en T.

L'he provat aquest matí al Mercat de l'Estrella. A la porta, una gitana venedora de flors.

Gitana venedora (0:24)

Una porta, un lament

Exercici sonor:

(1) Obrir una porta corredissa de fusta.
(2) Agafar els dos grinyols a prop del final i fer-los sonar molt lents. Filtrar les freqüències baixes a 250 c. i les altes a 4.450 c. (24 dB/octava).
(3) Escoltar (amb auriculars!) el lament submarí i com ressona.

Obertura de porta (0:09)

Lament de porta (0:11)

Notes esparses (3)

• Si baixes les escales no duguis les dues mans a les butxaques.

• El millor equip per a gravar sons és, potser, un bloc i un llapis.

• No et pots cordar les dues sabates alhora.

• No contraposar so i soroll. El soroll és una categoria de so.

• Mentre passava pel meu costat, el pare li diu al seu fill: “jo tenia un piano i...”.

Prendre el so de les coses petites

La gent de Tesi m'ha deixat una joguina per prendre so: el Marantz PMD671 (gravador de dues pistes d'àudio digital en targeta CF), a més d'una parella de micròfons Neumann K100!

Superluxe absolut. Si m'hi acostumo estic perdut. Li he de trobar alguna pega... Ah, sí, tot plegat és massa voluminós per dur-ho còmodament cada dia a sobre. El minidisc encara ens farà servei.

Si gravo coses grans (com el trànsit), em queda un so net, detallat, potent. I si gravo coses petites també em queda net, detallat, potent. Això està bé. Tinc moltes coses petites per a gravar, per acostar-m'hi. Micro-gravació. Microscopia del so, gairebé.

Un so petit i amplificat (engrandit) adquireix un caràcter diferent. I els sons fora de context deixen de ser el so que fa tal cosa per agafar vida pròpia, amb una enorme capacitat de suggestió. O així a mi m'ho sembla.

Omplint el setrill amb oli d'oliva (0:17)

Gavines

La Bet m'avisa que la pluja fa un ritme divertit al picar sobre la barana de la terrasseta. Busco el minidisc i arrenco a gravar, però el ritme ha variat massa i ara ja és una mica intranscendent. Després hi haurà una sirena, algú que canta cridant pels carrers i una gavina que xiscla.

Més tard endreço el so gravat i escolto el crit de la gavina: és un so potent, impertinent i una mica estrany, però no massa, enmig del trànsit lleuger d'un diumenge al matí. La gavina s'havia instal·lat en una teulada desgavellada plena de taulons i amagatalls pels coloms, que han fugit ben de pressa.

I el vent despentinava gavina i coloms, que s'espiaven de lluny, impassibles.

El crit de la gavina (0:32)

Textos: Lluís Maicas

Entra el silenci
pels portellons
i escarrinxa els sons.

El seny del foll, de Lluís Maicas. Perifèrics. Palma de Mallorca, 1998.

Textos: Salvador Pániker

Cuando le preguntaron a Debussy que a qué reglas se atenía para componer, el músico respondió: "mon plaisir". Las cosas se hacen por el valor que tienen en sí mismas, sin pensar en fines trascendentes. Sin distinguir entre lo principal y lo secundario.

Cuaderno amarillo, de Salvador Pániker. Random House Mondadori. Debolsillo. Barcelona, 2003. Pàgines 45 i 276, respectivament.

Espais Sonors: plaça de Mons

Quan gravava la campana de la parròquia de Sant Jordi (al viaducte de Vallcarca), un nou soroll rítmic em va fer estar una estona escoltant i esperant, mentre la gent passejava (amb el gos) i comprava el diari, el pa i les postres.

Vet aquí que entre les llambordes de la plaça de Mons hi ha una tapa metàl·lica del clavegueram, a un parell de metres del semàfor, i que, com tantes altres, fimbreja i repica sota els pneumàtics. Res extraordinari, ja ho sé. Però escoltar els sons fora de context té la seva gràcia.

Campana de la parròquia de Sant Jordi (0:51)

Tapa metàl·lica del clavegueram (0:46)

Textos: Roland Barthes

La coïncidence

Je m'enregistre jouant au piano; au départ, c'est par curiosité de m'entendre; mais très vite je ne m'entends plus; ce que j'entends, c'est, quelque apparence de prétention qu'il y ait à le dire, l'être-là de Bach et de Schumann, la matérialité pure de leur musique; parce qu'il s'agit de mon énonciation, le prédicat perd toute pertinence; en revanche, fait paradoxal, si j'écoute Richter ou Horowitz, mille adjetifs me viennent: je les entend, eux, et non pas Bach ou Schumann. - Que se passe-t-il donc? Lorsque je m'écoute ayant joué - passé un premier moment de lucidité oú je perçois une à une les fautes que j'ai faites -, il se produit une sorte de coïncidence rare: le passé de mon jeu coïncide avec le présent de mon écoute, et dans cette coïncidence s'abolit le commentaire: il ne reste plus que la musique (il va de soi que ce qui reste, ce n'est nullement la "vérité" du texte, comme si j'avais retrouvé le "vrai" Schumann ou le "vrai" Bach).

Roland Barthes par Roland Barthes. Éditions du Seuil. Paris, 1975.

Impacta al mesclador: el passat del meu tocar coincideix amb el present del meu escoltar i en aquesta coincidència s'aboleix el comentari: només resta la música.

Cargol de mar

Dibuix de Charles Rodrigues, a la revista Stereo Review (març de 1969).

Veus i contes (1): Jorge Luis Borges

Estem acabant el documental Diario Argentino, un llargmetratge de la guionista i directora argentina Guadalupe Pérez.

Li demano de gravar la seva veu i tria aquest conte de Borges:

El Puñal, de J.L.Borges (1:47)

El Puñal

En un cajón hay un puñal. Fue forjado en Toledo, a fines del siglo pasado; Luis Melián Lafinur se lo dio a mi padre, que lo trajo del Uruguay; Evaristo Carriego lo tuvo alguna vez en la mano.

Quienes lo ven tienen que jugar un rato con él; se advierte que hace mucho que lo buscaban; la mano se apresura a apretar la empuñadura que la espera; la hoja obediente y poderosa juega con precisión en la vaina.

Otra cosa quiere el puñal. Es más que una estructura hecha de metales; los hombres lo pensaron y lo formaron para un fin muy preciso; es, de algún modo eterno, el puñal que anoche mató un hombre en Tacuarembó y los puñales que mataron a César. Quiere matar, quiere derramar brusca sangre.

En un cajón del escritorio, entre borradores y cartas, interminablemente sueña el puñal con su sencillo sueño de tigre, y la mano se anima cuando lo rige porque el metal se anima, el metal que presiente en cada contacto al homicida para quien lo crearon los hombres.

A veces me da lástima. Tanta dureza, tanta fé, tan apacible o inocente soberbia, y los años pasan, inútiles.

El Puñal, de Jorge Luis Borges.

Altres veus i poemes.

Espais Sonors: carrer de Sant Camil

La foto mostra el carrer de la Mare de Déu dels Reis (viaducte de Vallcarca) convertint-se en Sant Camil, un carreró estret que fa baixada i està pavimentat amb dos tipus de llambordes.

Quan hi baixen els cotxes, el contacte dels pneumàtics sobre les llambordes ressona i produeix una remor curiosa:

Carrer de Sant Camil

Destrucció de campanes

Per veure-ho en moviment.

(imatges extretes del documental Roig i Negre, estrenat el passat 6 de febrer per TV3)

Sota Palau

Lloc: Blanes.
Espai: Sagristia de l'església de Santa Maria.
Història: Antic Palau dels Comptes de Cabrera.
Temps: Entre juny i octubre de 2001.
Ocasió: Enregistrament del Cor de Cambra Sota Palau.
Direcció: Josep Maria Guinart.
Títol del CD: Sota Palau a Palau.

El CD conté vint peces molt variades: de la Salve Regina medieval al Moon River de Mancini.

A la sala on es fa l'enregistrament del cor hi ha, al fons i darrera els baixos, la mecànica que controla el rellotge del campanar. Tot i que s'han d'aturar a cada quart d'hora, un dia decideixen gravar, també, les dotze campanades. I vet aquí que això és el que em plau mostrar-vos.

Dotze campanades (Blanes)

Un dia em van preguntar: Vols dir que no són més interessants els orgues (de dins les esglésies) que les seves campanes (de fora)?

Skateboarders al Macba

Plaça dels Àngels. Diumenge d'hivern amb sol de migdia. Monopatins (skaters) amb personal de 3 mides: grans, mitjans i petits. Els petits imitant els mitjans. Els mitjans imitant els grans. Alguna bicicleta. Algú fent fotos. I el mesclador gravant una mica.

Skateboarders al Macba

A skatebarcelona.com, l'espai del MACBA rep 8 punts de 10.

Els balls, la música popular i la memòria.

Un músic que sap solfeig pot arribar a tocar qualsevol cosa, encara que no n'hagi après l'aire. Convertir les peces musicals en paper és codificar la tradició, tornar-la elitista. Cal potenciar la tradició oral.

Repassant carpetes antigues (1980), he topat amb aquestes frases recollides d'una conversa amb un amic que havia anat a un curset d'acordió diatònic de Marc Perrone, a França.

Bertrand Tavernier diu, de Perrone:

Un musicien magnifique, voyageur dans le temps et réparateur de mémoire. Peut-être parce qu'il sait le prix et la valeur des rêves?

Reparador de memòria. No és un ofici bonic per a un músic que fa ballar amb el seu acordió diatònic i que, tanmateix, pateix la malaltia de l'esclerosi ?

joguina: papallona

No és lleugera, ni silenciosa
i el seu vol és curt:
el que dura la corda.

So de la joguina papallona

Clixés de cinema

Clixés generals de cinema extrets de moviecliches:

Quan talles el cable del detonador (de la bomba), el temporitzador s'atura. Tanmateix això no ho podràs aconseguir fins al darrer segon.

Tots els cables (de les bombes) tenen colors diferents, així l'heroi pot diferenciar el que ha de tallar.

La gent mai tus, ni esternuda, ni es moca, ni mostra qualsevol altre símptoma de no tenir una salut de ferro.

L'única excepció al punt anterior és quan s'estan morint. Tossir és símptoma de malaltia terminal.

Ja pots menjar tot el que vulguis en un film que MAI hauràs d'anar al lavabo.

La gent de les pel·lícules sempre troben ràpidament un taxi, a no ser que estiguin en perill.

Quan el dolent sembla mort, mai ho està. Sempre podrà tenir una, i de vegades dues, resurreccions.

Clixés sonors extrets de filmsound.org:

Els gossos sempre saben qui és el dolent, i li borden.

Totes les bicicletes tenen timbres.

Cada tecla o botó que pitges en un ordinador fa algun tipus de bip.

Les tempestes comencen instantàniament: hi ha un catacrac de tro, un llamp i arrenca la pluja.

Els helicòpters sempre volen del surround (altaveus ambientals) a la pantalla.

Sempre que algú parla a un micròfon, les seves primeres paraules produeixen una realimentació.

Els DJs sempre baixen la música quan els actors parlen a la disco.

Els somnis sempre van farcits d'un munt de reverberació.

Propòsit

Ho volia gravar tot. Frenèticament. Sense treva. Sense defalliment. Fins que es va aturar en sec: es va adonar que necessitaria la resta de la seva vida per escoltar-ho. I que li faria falta encara més temps per a fer-ne una tria! Sense comptar, és clar, amb tots els canvis tecnològics que farien trontollar el seu propòsit.

Després de l'aturada es va quedar uns mesos en blanc, sense objectiu.

A través d'uns coneguts comuns sé del cert que s'ha jubilat i, resignat, segueix caçant sons. Els neteja, els endreça, els hi posa nom i els guarda en caixes de plàstic. Un dia l'he de visitar. Qui sap, potser em fa hereu universal.

La Ràdio al camp

LA TELEFONÍA SIN HILOS
A los placeres del campo, unimos el de la audición de grandes artistas.
Obsequio de la Casa Amatller.
Colección: 1 a 10. Tarjeta Nº 6.

Una imatge, uns sons, una època, un món. Aquí, el cromo sencer.

Ocells, cecs i vidents.

Jerry, un cec que li agrada gravar ocells. Té un petit equip amb uns quants micròfons i un MZB100, un minidisc ben pensat.

Un company em diu:

He pensat en tu. Ahir diumenge era al poble i vaig anar a tocar del bosc, em vaig aturar i vaig escoltar. Déu n'hi do la d'ocells que en aquella hora feien gresca! Moltes mallerengues. Que si tenim campana? Crec recordar que només la toquen, i a mà, un quart abans de missa. Ah, i els tractors no sonen com abans i passen molt de pressa.

El mesclador somriu una mica, pren nota i per la nit ho passa al quadern.

Alan Lomax

El dia de reis van passar pel Canal 33 el documental Lomax, el caçador de cançons, de Rogier Kappers, sobre el folklorista nord-americà que va recollir i gravar una enorme quantitat de cançons de tot arreu.

L'any 1933, amb 18 anys, Alan Lomax va començar ajudant al seu pare, John Avery Lomax, fent enregistraments per a la Biblioteca del Congrés dels EEUU i ja no va parar mai. Gravacions (més de 100 CDs), fotografies, programes de ràdio i televisió, films, articles, llibres, materials didàctics i l'intent d'un gran projecte multimèdia: The Global Jukebox, una gran base de dades interactiva que relacionava la dansa, la cançó i l'estructura social.

Tot el material recollit per Lomax s'està organitzant com a arxiu a Lomax Archive. L'accés és gratuït i es poden escoltar fragments de les gravacions de cançons, peces instrumentals o entrevistes (com per exemple, amb Big Bill Broonzy, Paris, 1952). És fantàstic.

Entre 1952 i 1953, Lomax va ser a Espanya després d'haver anat a Anglaterra fugint de McCarthy. Va estar fent gravacions amb la cooperació de la BBC. A Rounder Records Group tenen la serie The Spanish Recordings

Dos anys després de l'estada de Lomax a Espanya, l'empresa discogràfica Hispavox (adquirida per EMI l'any 1984) encarrega al músic i folklorista Manuel Garcia Matos la realització d'una antologia del folklore espanyol. La primera part dels materials enregistrats entre els anys 1956 i 59 (durant els estius i tardors) va sortir en forma de caixa amb 4 discos LP l'any següent (referència: HISPAVOX HH10107/08/09/10).

Però això ja és tot un altre capítol. Fotos de Rounder.

Conte d'un músic i una vaca

Diuen que un dia, el cèlebre músic Kung Ming-yi estava tocant música clàssica per a una vaca que seguia pasturant, immutable. "No és que no l'escolti, és que la meva música no l'interessa", va dir-se Kung. Aleshores, amb el seu instrument, va començar a imitar el zumzeig de les mosques i els mugits dels vedells. De sobte, la vaca va parar l'orella i movent la cua es va acostar al músic per escoltar-lo tocar fins el final. Ara, la música ja tenia significat per a ella.

És un conte. I amb els contes ja se sap.

BCNeta! BCNit!

Cada dia, a quarts de dues de la nit, el camió de la brossa fa la seva feina de neteja, acompanyada per un soroll monumental. Si des d'un sisè pis resulta espectacular, com deu ser per els que viuen a tocar?

He gravat aquest terrabastall quotidià. És un so llarg, però això és el que hi ha, senyores i senyors. Tal com raja.

Camió de la brossa (2:55)

Quan el mesclador era petit els carros de recollida d'escombraries eren arrossegats per cavalls.

Crítica fàcil

El mesclador quan no mescla és força vulnerable. I algunes notícies el trasbalsen. Trasbalsat, no escriu ni un borrall. Però com que per això no s'ensorrarà el món, un bon dia - una bona nit - el mesclador torna a picar lletres.

És ben difícil fer cinema! Intento veure Soldados de Salamina de David Trueba (un director jove!) i em costa seguir-la, tot em sembla massa amanerat, enfarfegat. Gestos, frases, postures, acoloriments (de la imatge), enquadraments, músiques.

Estereotips, convencions, maneres, tòpics, estils...

És més fàcil criticar que construir. Ja ho sé.

Temps de Pastorets

Els Pastorets de Can Catòlic de Vilanova i la Geltrú. L'any 1979-80 hi era, amb un Uher 4000 (un gravador de cinta magnètica de 1/4"), per gravar algunes estones dels assajos, els ambients dels passadissos, dels camerinos i trossos de les representacions .

Els Pastorets, Vilanova i la Geltrú (1:08)

Aquest és un trosset dels Pastorets, gravat des de la caixa de l'apuntador, hi ha en Pau Orriols, ara un gran luthier, fent de Lluquet.

Textos: Feliu Formosa

El poema: unes quantes notes musicals que et poden fer sortir de tu mateix i tornar a tu mateix reconfortat.

El somriure de l'atzar. Diaris II. Feliu Formosa. Perifèric Edicions. Catarroja (València), 2005.

Proverbi

Mentre plovisqueja, obre mandrosament un llibre; amb la brisa toca només l'instrument de corda.

Recull de proverbis. Mr. Tut-Tut (segle 17). Extret de Sabiduría china, de Lin Yutang. Biblioteca Nueva. Buenos Aires, 1959. Traducció de A. A. Whitelow.

Amics

Un amic s'ha comprat un gravador d'àudio digital en targeta compact flash. Un Marantz PMD 671. De tant en tant li demanaré. Només em fa falta un bon micròfon estèreo…

No és això la felicitat?

Ocell + Cançó

Amb un cervell tan petit (un o dos grams), com aprenen a cantar els ocells? N'hi ha que ho estudien. Els joves ocells cantadors fan servir estratègies diferents per aprendre les cançons dels adults. Uns repeteixen cada síl·laba fins que s'aprenen tota la cançó. D'altres l'assagen tota sencera, encara que ho fan de manera imprecisa i sorollosa...

Estudiant els ocells aprenent a cantar entenem com ho fem nosaltres. Encara que cantem pitjor.

Compartir sons

Fa uns quants dies que el mesclador està distanciat d'aquest quadern. Avui ho arreglem. Les mescles seguides d'un parell de pel·lícules i l'ajuda a la meva filla (buscant exemples per a un treball de recerca sobre música) han ocupat les hores i l'energia d'un servidor.

Amics m'han avisat de l'existència de soundtransit, una comunitat de gent que grava so i el comparteix. Tenen un apartat on pots planejar un viatge d'una ciutat d'un país a una ciutat d'un altre país. Un viatge sonor. Com més sons hi hagin, més interessant serà el so que fabricaran per tú: el so d'un viatge.

Però vet aquí que el mesclador s'ha decantat per una cosa semblant però diferent: el freesound project. M'hi he apuntat, com a RCA. Fet aquí i impulsat pel Grup de Tecnologia Musical de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Per llegir-ne més, aquí.

Textos: Ludwig Wittgenstein

La placa de gramòfon, el pensament musical, la notació musical, les ones sonores, tots estan mútuament en aquella interna relació reproductiva que existeix entre llenguatge i món.
A tots ells els és comuna la construcció lògica.

Tractacus Logico-Philosophicus, de Ludwig Wittgenstein. Editorial Laia, 1981. Traducció de J. M. Terricabras.

El mesclador intenta entendre - del tot - la proposició 4.014 de L.W. perquè està segur que això li permetrà entendre (entrar i comprendre) una mica més enllà. La relació reproductiva entre llenguatge i món. Llenguatge i món.

Documentals

Era un bon documental: ben fet, ben estructurat i ben documentat. Tant ho era, que al final el que em va quedar va ser, només, que era un documental ben fet, ben estructurat i ben documentat. Però no em pregunteu de què anava. M'és absolutament impossible de recordar-ho. Esperarem una ocasió millor.

Mecànica

L’orquestra ha arrencat amb un fort acord:
trons i llamps, xàfec i tramuntana.
Els crítics han elogiat l’atac precís
de les cordes baixes,
el gruix mesurat dels metalls,
les timbales salvatges, evocadores,
i el vol, infinit, del piccolo solitari.

La veritat és que el paraigua s’ha obert bé,
desplegant-se sense excessiva fricció.
I hem pogut escoltar, una tarda més,
com les gotes impactaven en la tela tibada,
en una percussió minúscula, incansable i coneguda.

Aquesta fàbrica sempre ha treballat bé.
I això es nota.

Feines i dies

El mesclador està content, i enfeinat. No sempre les coses són fàcils. Però, quan ho són? I encara que tot plegat té ben poca importància, vet aquí un parell de raons per a comprar un tortell:

• Aquest Quadern de sons ja fa 2 anys que funciona, (tot i que la idea inicial era la d'aguantar només un any).

• He començat la mescla número 80 (!) d'una pel·lícula original. Després del darrer film de Marc Recha, ara estem acabant Tu vida en 65 minutos, de Maria Ripoll.

Per un cop, dic el que estic fent i no el que he fet. Vuitanta pel·lícules en són unes quantes, tenint en compte el ritme amb el que s'han fet.

Mesclador, què te'n sembla, arribarem a les cent mescles?

Sons (al camp)

Les esquelles fan un teixit tupit,
prou espès per saltar-hi al damunt.
I poder arribar,
en un salt immens,
com en el circ, ben lluny.

Fins aquells pics pelats.
Potser darrere,
més enllà de la boira.

Dalt de les muntanyes
no hi ha cap frontera pintada.

Cinema

Cinema amb històries que ni comencen ni s'acaben, amb pauses, amb escletxes, amb incògnites i una espècie de boira.

Però les pauses et permeten reaccionar, les escletxes et permeten entrar i sortir, respirar i no sentir-te atrapat, les incògnites et generen - si vols - preguntes, i la boira et permet somiar sense pressió i sentir sense patir.

Textos: Joan Brossa (1)

L'olor de la pluja, la vista del
mar, la fúria de la tempestat,
el xiulet del vent, el so de la
veu basten per a despertar-me
idees que algú ja deu haver tingut.

Els entra-i-surts del poeta. Joan Brossa. Editorial Altafulla, 1986.

joguina: ocell

una joguina que xiula i és un ocell
un ocell que canta i és una joguina

So de l'ocell joguina

Aclariment

La última cita.

Quizás existan personas ingenuas que se imaginen que los artistas que en la pantalla interpretan antipáticos papeles de traidor o villano son, en la vida real, personas ceñidas y adustas. No obstante, esta suposición es errónea, porque entre tales actores los hay dotados de gran simpatía y que son unas excelentes personas. En este caso se halla el notable actor Teodoro Busquets, que tan popular se ha hecho ya entre nuestras niñas bien desde que interpretó "La última cita", film Nacional Gaumont, que es un muchacho simpático en extremo, alegre y decidor, que hacía desternillar de risa con sus ocurrencias a directores y artistas durante los intervalos de la filmación de esta extraordinaria película española.

Diari El Diluvio, del 25 desembre de 1928 (pàgina 24).

És bo saber-ho.

Dia i nit

De dia, els ritmes són més d'acció, de moviment.
El so n'és conseqüència.
Anem i tornem. Fem i desfem.
De nit, els ritmes són sonors, com el de respirar dormint.
El so emergeix i regna.
Espera i repòs.

Depèn del lloc.

Sordesa fàcil

Hi ha professions en les que acabes sord. Però no cal estar al costat de les grans màquines perforadores del paviment ni de les cadenes de premses en una fàbrica per acabar patint sordesa.

Només cal ser un adolescent i anar un cop per setmana a una disco ben triada: Hearing aids at the age of forty.

O escoltar, a alt nivell i una bona estona cada dia, un player mp3 amb auriculars: MP3 users risk hearing damage.

És fàcil, no?

Aprenentatges distints

(a) Escoltar com si fos el primer cop. Descobrir la novetat en cada so.
(b) Aprendre a no escoltar. Fer-ne un acte conscient. Protegir-se de la pol·lució sonora.
(c) Disminuir l'escolta a través d'altaveus o auriculars del so amplificat i del generat electrònicament (ordinadors, mòbils, forns microones, etc).

Un CD de tant en tant

Hi ha tantes pel·lícules en les que fora bonic de rebre, al mateix cinema, un CD d'àudio amb un recull dels seus ambients i algunes veus!

Recordo Latino Bar, de Paul Leduc, amb muntatge de so de Marisa Aguinaga. Cap diàleg: amb el so de l'aigua als palafitos i la música n'hi havia prou.

Un CD de tant en tant. O només m'ho sembla a mi?

Feines

(subtítol) La feina de mesclar el so d'una pel·lícula.

• Durant la mescla d'una pel·lícula, potser t'agraden algunes imatges d'un parell de seqüències, unes paraules, el so d'una veu, un violí, una pluja acompanyant unes fotos i un camí en ziga-zaga. Detalls.

• Amb el temps, però, qui sap si el títol d'aquest film et recordarà una altra cosa més profunda, amb un sentit que enllaça tot el fil de la història. Alguna cosa que trobarà un lloc dins teu.

• En altres feines, t'agrada com està articulat tot el llargmetratge: de l'inici al final. Tot lliga, tot es correspon. Coherència, força, fluïdesa.

• Amb el temps, però, qui sap si el que recordaràs seran només alguns detalls. Detalls plens de sentit. Detalls que només seran petites parts d'un món ja esvaït.

SMP_21

SMP_21: Sant Martí de Provençals_21 hores.

Gravació a minidisc del toc de les nou de la nit.

Primer lloc de gravació (0:34)

Primer lloc de gravació, des del Parc de Sant Martí (la Verneda, Barcelona) i en la boca del carrer del Rector de Vallfogona. Els sons del parc ressonen i els tocs de la campana tenen un eco, un rebot de so, com si repiqués.

Segon lloc de gravació (0:33)

Segon lloc de gravació, des de davant mateix de l'església de Sant Martí Vell. La campana sona neta i clara, acompanyada amb una mica més de trànsit rodat.
Plànol extret de bcn.es.

Textos: Antonio Colinas (4)

El mesclador hi torna. La feina actual li fa repassar aquest llibret on també hi ha boscos, ocells, mussols, pensaments, aigua, vents i silencis.

Oír -sin oírlo- el canto de la lechuza a la manera de algunos campesinos. Recuerdo que uno de ellos, cuando se le preguntaba por el canto del ave de Minerva, que estaba oculta al anochecer en el húmedo bosque, respondía: "¿Canto de la lechuza? No sé de qué me está hablando. Yo no oigo nada". A eso llamo yo oír -sin oírlo- el canto de la lechuza.

Tratado de armonía, d'Antonio Colinas. Tusquets Editores. Cuadernos Marginales 113. Barcelona, 1991.

Evocació

Tros de paper amb la suma a pagar del colmado que gairebé tothom tenia al costat de casa. Evoca tot un tipus de botigues, de prestatges, d'olors, de llums, d'anuncis, de colors, de sons...

(Llista de xifres, de fa més de 25 anys, de l'antic Colmado Salvadó del carrer Ample, Barcelona).

Camins (b)

Caminar sobre cinta magnètica rebregada. Això és el que fa José Manuel Lara, un especialista dels efectes sala.

Els efectes sala (foley en anglès, bruitage en francès) és la gravació en estudi d'aquells sons que fa el cos en contacte amb l'entorn: passos, frec de la roba, caigudes, manipulació d'estris i eines, etc. El camp d'actuació és inesgotable i s'hi poden recrear sons de tot tipus, inventats i per inventar.

Caminar (0:28)

Camins (a)

Caminar (0:09)

Raspallant

(1) Rentar-se les dents amb un raspall.
(2) Gravar-ho.
(3) Passar-ho a l'ordinador (i amb un programa editor d'àudio):
(4) Triar 3 trossets per fer-los córrer intermitentment a velocitats diferents.
(5) Mesclar dues versions.

Taller-1 (0:24)

Taller-2 (0:31)

Mostres curtes:

Taller-1-mostra (0:04)

Taller-2-mostra (0:04)

Al carrer (1)

Veu, crit, cant, ritme, soroll i atenció. Espectacle de carrer, de Honoré Daumier (1808-1879).

Campana de Sant Mateu

Un matí gris amb el mossèn a la teulada de Sant Mateu, Eivissa. Març del 78. Amb el meu estimat Uher, un magnetòfon portàtil monoaural, aquell dia gravo campanes (toc de festa), crits i xiulets al bestiar i palitroques (matraques).

Campanes (Sant Mateu, Eivissa)

Palitroques (Sant Mateu, Eivissa)

Estava fent de coordinador d'unes gravacions a Eivissa i Formentera per al segell discogràfic Pu-put!, pertaneny a Zafiro i dirigit per el compositor Antoni Parera Fons. Gravacions que havien de constituir el primer volum d'una col·lecció de música tradicional catalana.

El treball de camp el dirigia Josep Crivillé (musicòleg) i dels enregistraments s'encarregava Enric Català (abans als estudis Gema i ara a Capital Sound Studios).

No n'he sabut mai més res de tot el material gravat...

Les Campanes de Corneville

Les Cloches de Corneville. Òpera Còmica. Música de Robert Planquette amb lletra de Clairville i Gabet.

Durant la guerra dels 100 anys, els anglesos van saquejar l'abadia de Corneville (Normandia), enduent-se el tresor i les campanes en una barca que es va acabar enfonsant. Els monjos van poder recuperar-ho tot menys una campana que no es va trobar mai més.

La llegenda diu que quan sonava el carilló de l'abadia, la campana que era al fons del riu responia. Fins que l'abadia fou destruïda durant la revolució.

Un bon dia, Robert Planquette es va inspirar en aquesta llegenda per escriure una opereta que va tenir molt d'èxit. Gràcies a una subscripció internacional es va reconstruir el carilló.

És curiós, però les campanes mai van tornar al campanar i el carilló va ser venut al propietari d'un hotel, Les Cloches de Corneville.

Elfman (1)

En una entrevista a American Film (febrer 1991), el compositor Danny Elfman diu:

Any movie recorded before the '60s - any great old movie - the dialogue and the music is everything. I really hate sound effects. I'm sorry. I'm totally old-fashioned in my approach to music. I love the way they used to make films. The dialogue, the picture, gave you what was happening; the music gave you the emotion and what the characters were thinking. Now, in most movies, orchestral music is very thin, it sounds shrill.

I really hate sound effects... I really hate sound effects... I really hate sound effects... Tenim un petit punt de desacord, sense importància.

ACCESS

Al mesclador li van recomanar visionar Days of heaven, d'en Malick. Sempre que puc faig els deures. I m'he fixat (entre altres coses) en dos noms dels crèdits de final.

Neiman-Tillar Associates (efectes de so de Days of heaven):

A l'època de les mescles de Lola (1985), en Bigas Luna i un dels seus muntadors, Anastasi Rinos, em van parlar d'ACCESS (Automated Computer Controlled Editing Sound System) i l'empresa que el va crear, Neiman-Tillar Associates (NTA).

Quan tothom muntava el so dels films en taules de muntatge (o en movioles), tros a tros, so a so, tallant i empalmant bandes magnètiques sense cap possibilitat de saber com sonaria tot plegat, només per l'experiència o la imaginació, NTA va imaginar i construir el primer equip computeritzat d'edició de so digital per a cinema.

ACCESS gestionava tot l'arxiu sonor que contenien set discos durs de 200 MB cadascun, amb una capacitat total de 4 hores i 40 minuts d'efectes i ambients de so, (a 25 KHz i 12 bits).

Un cop el muntador de so (l'editor, que s'en diu avui dia) havia triat, deixat a mida, sincronitzat amb la imatge en Umàtic 3/4" i equalitzat tots els sons que necessitava per cada bobina de 10 minuts (ara es treballa amb bobines de 20 minuts), es feia una transferència en grups de sis pistes a material magnètic 35 mm. per poder anar a mesclar. NTA va rebre un Òscar l'any 1979.

i Alan Splet (un dels tres assistents especials pel so de Days of heaven):

Aquest home tenia una sensibilitat especial per a trobar sons, aparellar-los i dosificar-los. És curiós trobar-lo en un dels seus primers títols, després d'haver fet Eraserhead, del senyor Lynch.

Escriure i fer sons

Eviter la musique d'une phrase pour ne lui comuniquer que le rythme. Laisser à ce rythme l'irrégularité d'une pulsation. Dérimer la prose, parce que les rimes y amollisent les angles, ou la rimer exprès coup sur coup.

Journal d'un inconnu. Jean Cocteau. Éditions Bernard Grasset. Paris, 1983.

De tot el que el mesclador llegeix, veu, toca, diu, olora o escolta, una bona part és redirigida cap el treball amb el so. Una recepta de cuina, un consell d'escriptor, una rutina de manteniment mecànic, tot pot servir.

Vaja, aquesta és la idea.

Capçalera

Ritme caní

Per què, aquest ritme? És en Mac, el meu gos, que beu aigua:

En Mac, bevent

Visionats i ràbia

Abans d'ahir, dilluns, vaig veure (visionar, en diem) dues pel·lícules a la feina. Feia molt que no passava. Sempre ens falta temps i, un cop entren a mescles, costa poder veure-les senceres i sense entrebancs.

Al matí, an unfinished life. Un cop vista la primera bobina (d'uns 14 minuts) ja no podia alçar-me i marxar. En volia més. Gran pantalla amb una còpia de 35 mm. amb so original sense subtítols. El meu coneixement de l'anglès no és suficient per entendre-ho tot, però tant se val. Tant se val.

Quina ràbia. Enganxat a la cadira, com quan érem marrecs...

I per la tarda, Corpse Bride. Apa, ja hi tornem a ser. Vista en projecció de betacam en pantalla gran d'una cinta protegida (logos i viratge de color). Cinc bobines amb un so envejable.

Quina ràbia. Aquesta tropa saben fer tan bé el so! El que m'enganxa, m'arriba i m'acosta a la història, és el detall. Què hi vols fer? El detall en cada so. Personalitzat, ric. Quin desastre!

Dòmino (al carrer)

En una taula exterior de bar, a la vorera del carrer, uns homes juguen al dòmino. Des de l'altra banda de carrer i malgrat el trànsit de cotxes i motos, sento les fitxes de dòmino com piquen la taula i el soroll que fan quan les remenen.

Torno amb el minidisc i els gravo. Trio un tros especialment ric:

- un gos al centre, omnipresent,
- el dòmino a l'esquerra,
- un nen que passa d'esquerra a dreta,
- el trànsit neguitós,
- un camió distribuïdor de butà s'anuncia;
- el xiulet d'un possible client.

Dòmino al carrer i altres sons

Campanes i fòrum

Avui mateix em compro un barret per treure-me'l davant d'aquest fòrum de campanes, que ha muntat Daniel Vilarrubias i Cuadra a casacota.net.

Moltíssimes fotos, llistats i documentació sobre campanes i campanars de Igualada, Vilanova del Camí, Santa Coloma de Queralt, Ripoll, Poblet, Òs de Balaguer, Montserrat, Reus, Cervera, etc.

Fantàstic.

Hi he arribat buscant informació sobre els micròfons esfèrics d'en Pere Casulleras.

(La foto correspon a un detall del martells del carilló de Gant, a Bèlgica)

Eines i pel·lícules

Amb eines com aquesta, una Moviola model UD-20-S, es muntaven les pel·lícules.

Això passava abans de les taules d'edició planes i més silencioses. I abans dels equips basats en bancs de lectors sincrònics de cintes VHS.

I molt abans dels sorprenents i actuals programes d'ordinador d'edició de imatge, amb o sense hardware associat.

Els muntadors amb moviola havien de imaginar la pel·lícula, més que ara. Segurament.

Escapada a Vic

Una escapada a Vic, per l'actuació de la La Cava Big Band, tancant el Mercat de Música de Vic. Hem dut quatre joves alumnes del Passatge a veure tocar els seus mestres de l'escola de música.

És reconfortant notar com la roda de la vida és en marxa, imparable. També ho és veure una colla de músics fent un so tan compacte, brillant i arriscat.

[M'ha sorprès el so esquerdat de les campanes, a la plaça Major, tocant les nou de la nit. Indagaré quina història ha fet aquest so.]

Coartada

Una setmana així (*) = cap nota al quadern.

Mentrestant, de nits, el mesclador s'ha deixat absorbir per 43 folders, buscant com organitzar-se, entremig d'idees sobre to-do lists i outliners.

De com ordenar, categoritzar, prioritzar i organitzar la informació que un té sobre les feines que ha de fer i no desmoralitzar-se quan aquesta llista és immensa.

(*) Una mica caòtica, accidentada i atrafegada.

Textos: Jean Cocteau

Pièce de circonstance

Gravez votre nom dans un arbre
Qui poussera jusqu'au nadir.
Un arbre vaut mieux que le marbre,
Car on y voit les noms grandir.

Vocabulaire. Plain-Chant. Éditions Gallimard. Collection Poésie, 1983.

Noëlle Boisson, monteuse

L'amic Thevenet m'ha fet arribar el llibre que ha escrit Noëlle Boisson, muntadora d'imatge de films com Cyrano de Bergerac, Set anys al Tibet, L'amant, Stalingrad, Vatel, o L'Ós. En Santiago Thevenet també és muntador (de so) i coneix perfectament la tradició i l'escola que tenen a França per tot el que fa als oficis del cinema, perquè ell hi ha viscut i hi ha treballat.

El llibret és una petita joia. Un recorregut des del principi del muntatge fins al final: el dia que contacten amb ella, les primeres reunions i lectura del guió. La relació que s'inicia amb el director i que durarà entre 5 i 7 mesos. Les sales on es treballa, els ajudants, la foscor, la paciència, la sensibilitat, la intuïció, l'ordre. El muntatge com una cacera d'emocions i d'expressions, del moment just. De com totes les imatges es van quedant a la biblioteca visual de la memòria. I mil coses més.

M'aturo una estona quan parla del tercer enemic dels muntadors:

Le troisième ennemi, sans doute le plus dangereux, c'est mon jugement intime. (...) J'évite le "J'aime ou je n'aime pas". Le "je" n'a ici aucune valeur. Je dois me transporter dans le regard des autres, et me dire: "Que penserait Untel s'il regardait ça? Et X, comment réagirait-il s'il entendait cela?... J'imagine leurs réponses, les réactions convergentes, les avis opposés. J'en fais la synthèse. Ma pensée est mise à l'èpreuve. Si elle résiste à ces attaques imaginaires, c'est que elle est juste. Sinon, cela signifie que je fais la fausse route.

La sagesse de la monteuse du film, de Noëlle Boisson. L'oeil neuf. Paris, 2005.

Aquest llibret és un bon contrapunt de En el momento del parpadeo (In the Blink of an Eye) de Walter Murch, una patum reconsagrada i genial.

Estereoscopi a Badlands

La nota Stereoscop del passat sis de febrer parlava dels estereoscopis per veure fotografies en relleu. A Badlands de Terrence Malick, en descobreixo un.

Toc de difunts

Port de la Selva: intento gravar el toc de difunts. Hi ha dos moments per a fer-ho: en el primer cop que sona, que serà mitja hora abans de l'ofici, o en el segon cop, quan surten de l'església després de l'ofici.

A l'Empordà gairebé sempre hi fa vent. Com que el meu equip de gravació és molt senzill el protegeixo dins una motxilla de teixit suau.

El dia triat per gravar també és el dia que una colla de nois amb motos es reuneix sota un dels arbres del davant de l'església per acabar de preparar l'excursió que iniciaran just durant els primers tocs!

El campanar té tres campanes: la petita (P), la mitjana (M) dels quarts i la gran (G) de les hores. També hi ha instal·lat un megàfon. El toc de difunts és la repetició durant 8 cops d'un conjunt de 3 tocs lents de les campanes mitjana i gran:

- toc lent de (M i G) + pausa curta,
- toc lent de (M i G) + pausa curta,
- toc lent de (M i G) + pausa llarga

Toc de difunts (tros). El Port de la Selva

(Foto extreta de la web del Port de la Selva)

Del cinema al DVD

Al cinema, el so massa fort. I a casa, amb el DVD, el so massa "irregular": ara el pujo perquè no entenc el que diuen i ara el baixo perquè em caurà el sostre a sobre. Vet aquí un conflicte.

Al cinema arriben pelis amb un nivell exagerat de pressió sonora. Un nivell terrible, feridor, ofensiu. Hi ha directors que estan bojos o són sords. La tecnologia actual permet crear sons molt potents i amb impacte i també permet reproduir-los a alts nivells perquè el rendiment dels altaveus i dels amplificadors de potència que els alimenten ha millorat molt.

El cinema amb so digital disposa d'una dinàmica enorme. Però aquests directors no usen el que permet aquesta gran dinàmica, només el que permet el gran nivell sonor.

Dinàmica: "distància" entre el so més fluix que es pot reproduir i el més fort.

Abans del so digital, es disposava únicament del so analògic, que segueix existint, gravat-impressionat fotogràficament al costat de les perforacions dels fotogrames de 35 mm.

La dinàmica del so analògic és molt més reduïda: el llindar inferior (el so més suau) el marca el soroll inherent del sistema fotogràfic i el llindar superior (el so més fort) és la limitació física del sistema i la distorsió enorme que es produeix quan se sobremodula. I, a més a més, només tenim 2 pistes sonores que porten la informació codificada dels 4 canals (sistema Dolby Stereo), en comptes dels 6 canals del so digital.

El DVD conté, sovint, la mescla que ha anat al cinema: 6 canals amb una gran dinàmica. Hi ha companyies distribuïdores que fan un nou balanç sonor, una re-mescla especial per al DVD, reduint aquesta dinàmica. Però aquells usuaris de DVDs que disposen de bons equips "home cinema" (i, evidentment, bon aïllament a les parets, o cap veí) volen uns DVDs que sonin com en el cinema, sense restriccions.

La resta, a casa ho escoltem a través dels petits altaveus de la tele i, per tant, ens arriba una mescla del so en estèreo. Aquest estèreo és una reducció dels 6 canals de la mescla original i que fan tots els lectors de DVD, automàticament. Tot i això, la dinàmica possible en una casa no és gaire: per sota hi ha soroll ambiental i per sobre hi ha els veïns.

El mesclador promet seguir amb el tema. Però, mentrestant, farem vacances.

Bon estiu, tutti quanti!

Objectiu

No són les impressores, és la tinta.
No són els petits equips digitals, són les piles.
No són les pel·lícules, són les crispetes!

Un matí a les nou

Un bon matí, abans d'anar a la feina, el mesclador s'entreté als jardins Príncep de Girona, a prop del Hospital de Sant Pau, i grava les campanes tocant les nou.

Les nou al Parc del Príncep

És una de les proves fetes amb el minidisc Hi-MD d'un amic, en Carlos.

Com sonarà al cinema?

Una pel·lícula d'avions ha mesurat, en la seva versió SDDS (vuit canals de so digital), molts pics de so amb un nivell de 114 db C/SPL!

Crec que s'hauria d'avisar al públic a quin nivell de so pot estar sotmès, depenent d'on s'assegui. Si el cinema és de mida mitjana o gran, l'ajust del nivell estàndard de pressió sonora de 85 db C/SPL (sound pressure level) es fa per a les files centrals. Per tant, la gent que s'asseu a les files a prop de la pantalla (i dels altaveus) pot rebre uns quants decibels més que la resta del públic.

Desconec si hi ha hagut mai cap denúncia per agressió sonora. Tot arribarà.

Màquines per a sortir a gravar so

Toca actualitzar-se. En l'època analògica, el mesclador anava pel món amb un UHER portàtil, monoaural, fantàstic, lleuger, petit i amb 4 velocitats, o amb un NAGRA IV-ST, una màquina segura, sòlida i super professional. En aquests moments, el mesclador només disposa (particularment i a part d'un Dat TASCAM espatllat) d'un minidisc SONY dels antics que és molt pràctic per a coses sense compromís però gairebé inútil per a necessitats serioses de post-producció d'àudio.

Possibilitats d'actualització:

(a) Minidisc SONY Hi-MD: Capacitat de 1 GB. Pot gravar directament en format PCM, sense compressió. Només es pot descarregar via USB a un PC, no a un Mac. Cost: entre 200 i 400 euros.

(b) Gravadors en flash card:
- MARANTZ PMD 660: és un model bàsic, però suficient per a reportatges.
- MARANTZ PMD 670: millor, però amb previs senzills de micròfon, límit: 48 KHz. Cost: 900 euros.
- MARANTZ PMD 671: és capaç de gravar a 96 KHz., interessant per gravar sons i després baixar-los una o dues octaves. Cost: desconegut, encara.
- FOSTEX FR-2: equip molt complet, potser el millor d'aquesta "gamma baixa", cost: 1.300 euros.
- SOUND DEVICES 722: gravador a disc intern de 40 GB i a flash card, 2 pistes, pot gravar a 192 KHz., robust, petit i amb bons previs de micròfon. És car per a un particular i barat per a un pro: 2.400 euros.

El camí més clar és el del minidisc Hi-MD de 1 GB. Però l'única manera de gravar-hi bé seria amb un previ de micròfon extern amb sortida digital per atacar l'entrada del minidisc: solució força cara. L'únic que es guanya amb els Hi-MD és poder gravar directament PCM, encara que el disquet rodant és sorollós i sempre s'ha de tenir un PC a mà, que no és el cas del mesclador.

El següent camí seria triar entre els MARANTZ PMD 670 o 671 i el FOSTEX FR-2. Pressupost: entre 900 i 1.300 €. En el cas del Fostex t'assegures un millor previ de micròfon. Però d'aquí dos o tres anys, encara seran actuals?

Nota final: tot just acabo d'escriure tot això i veig a podcastrigs.com que M-AUDIO és a punt de treure al mercat el MicroTrack 2496!

Esperarem, mesclador.

Examen de música

Trobat al blog Maestro de música:

- Profe, si no sé la respuesta ¿Pongo lo que sea?

Clarivident. Definitiu.

Zazie - Peltier

Arrel de la mescla de Volavérunt (Bigas Luna, 1999) el mesclador va conèixer Kenout Peltier, una muntadora extraordinària, petita, prima, pacient, decidida i amb una experiència envejable.

Al saber que va començar l'any 1960 amb Zazie dans le métro, de Louis Malle, el mesclador va caure estès a la moqueta de l'estudi on estàvem premesclant els diàlegs. Recordo haver vist la pel·lícula, potser l'any 1965, en cinemes de barri desapareguts, on també podies veure À bout de souffle, de la mateixa fornada, i en sessions dobles!

Hi ha un blog polonès amb el mateix títol, amb foto d'una bàscula-portàtil que sembla útil.

A J'ai entendu causer hi ha una reproducció de la divertida coberta del llibre de Raymond Queneau, en el que es basa el film.

Impacte

Sonorament, la paraula impacte és perfecte:

IM: una preparació, una embranzida, una arribada.
PAC: el cop, el tall sec, l'ensurt, el xoc.
TE: el rebot, el ressò, la caiguda.

L'oïda enfeinada

L'oïda, en la feina de mesclar sons, quan és més fiable? Al matí o a la nit?

Resposta d'expert: al matí, però no durant la primera hora i és convenient beure molta aigua.

Una de les coses més desconcertants és com varia el judici del que un escolta depenent de l'operació que s'estigui fent: mesclant, controlant, repassant amb el client o, senzillament, escoltant sense fixar-s'hi gaire. El marge d'aquesta variació és reduït, però sempre em sorprèn.

Dinar a l'aire lliure

La punta de les estovalles de paper picava frenèticament contra el got, tec-tec-tec-tec-tec-tec-tec-tec-tec. Molt seguit i amb molta força. Resultava sorprenent. El vent volia fer soroll. Més tard va fer caure i rodolar les ampolles de plàstic buides. Les branques de la palmera del garden del davant fregaven exageradament les unes amb les altres. Em vaig apuntar alguns detalls. Després, tots ben despentinats, vam tornar a la feina.

Gravar campanes

Diumenge passat, al migdia, va haver un nou intent de gravar les campanes de la parròquia de Sant Pere de les Puel·les, però no van repicar totes les que esperàvem! Creix la sospita d'una acció de camuflatge sonor per part de grups del barri per tal d'evitar que es pugui deslocalitzar una part del seu patrimoni acústic.

La família de l'amic Gonzalo té els seus finestrals a quinze metres del campanar. Serà qüestió de deixar-los sols amb el minidisc. Ho faran millor que jo.

Com a prova de bona voluntat, el mesclador ofereix la part final de l'enregistrament.

Sant Pere de les Puel·les

Les dues campanes van repicar durant més de quatre minuts i mig. Si no m'erro, la més parladora està afinada en un SOL sostingut i l'altra en un MI.

Temps d'albercocs

Després de menjar un albercoc, una cara del pinyol es frega fins que s'obre un forat per on es pot xiular.

Vano

1. Txeeec! (s'obre el vano).
2. Flap, flap, flap, flap, flap... (el vano impulsa rítmicament l'aire).
3. Flup! (es tanca).

So del vano

Enllaços

Un post de l'aeroplà em porta al ni9e,
que m'envia a messa di voce,
que em llença a les manual input sessions.

Les lletres es transformen en dibuixos.
La veu es visualitza en formes i colors en una pantalla.
Les mans creen objectes sonors.

Després dels trons encara queda prou sol per fer lluir els terrats i les teulades. Aquí una gavina ha escampat els coloms. Enllà em fixo en una porta de fusta al capdamunt d'una escala en un terrat, que mai havia vist. Els terrats intriguen i fascinen al mesclador.

Petits diccionaris

A freelang.net s'hi poden trobar uns diccionaris molt senzills per a PC/Windows que són llistes de paraules en 79 llengües amb les seves equivalències a l'anglès. L'italià/anglès té 39.000 paraules i el suec/anglès en té 11.000.

El diccionari català/anglès només té 1040 paraules. Per exemple: aborriment, algo, asustat, cambiar, cepillo, cerdo...