El so de les rajoles noves

El so del martell quan pica les rajoles, ja col·locades una al costat de l'altra, té un regust d'artesà, encara, de gent d'ofici. Aquesta gravació és plena de sorollam: màquines, compressors i trànsit rodat, però el so de buit i el ritme com ho fa crec que es mereixen un post.

Col·locant rajoles noves (0:33)

Sons del Quadern - Barcelona

Sons del Quadern - Barcelona, el meu mapa sonor de la ciutat, està actualitzat (61 sons).

Feia mesos que ho necessitava, pobret. La veritat és que he quedat desencantat dels mapes sonors. A part d'algunes excepcions, són farragosos i poc interessants. Fa molta mandra de buscar-hi com sona aquell lloc o l'altre. El meu mapa tampoc s'escapa d'aquest veredicte.

És per això que ara hi ha una segona pàgina (molt senzilla i gens espectacular!) amb accés a tots els sons sense necessitat de mapa. Quan trobi una manera de lligar-ho millor, i no necessiti programadors especialitzats, ho faré. Paraula. Mentrestant, seguim (aquest és el post 1001!).

• Sons del Quadern - Barcelona (1): Sons amb mapa.
• Sons del Quadern - Barcelona (2): Sons sense mapa.

Fátima Miranda

Una veu extraordinària. Si no la coneixeu gaire, sisplau, no deixeu d'entrar al seu web per escoltar, mirar i llegir. Quina veu!

També hi ha Meredith Monk i Diamanda Galás. Totes de primera, però Fátima està més a prop.

Música no és decòrum, no és mercaderia sonora ni hermetisme ni prebenda munífica, ni sorpresa tecnològica, etc. És in(quieta) reflexió meditabunda (i potser problematitzadora) que s'emplena d'emoció i records.

Extret de Mistral, el gran compositor, escrit de Llorenç Barber. Revista Transversal, núm. 8. Lleida, 1999.

Bergman, teatre i cinema.

Para el director, la última semana de ensayos es díficil de soportar. La empresa ha perdido lo que tenía de excitante, el hastío es agobiante, los defectos saltan a la vista, una fría indiferencia envuelve el cerebro y los sentidos como una niebla que no levanta.

Ho diu Ingmar Bergman a les seves memòries (*). Està parlant d'un director de teatre, però és aplicable a molts directors de cinema quan arriben als darrers dies de la postproducció d'àudio: han vist les escenes del seu film tants cops que no els produeix gairebé cap emoció.

Saber (i poder) mantenir l'atenció, les antenes, és una de les dificultats de fer una feina creativa, els moviments de la qual responen - majoritàriament - a emocions i sentiments.

(*) Linterna Mágica, Tusquets Editores, Barcelona, 1987.

El pianista i el so imaginari

L'oïda interna de la imaginació és un estimulant més potent que qualsevol cosa que pugui provenir de l'observació externa.

La presència tàctil d'aquesta Fuga [en do major K. 394 de Mozart] representada per la posició dels dits, i representada també pel tipus de so que es pot obtenir quan estàs a la dutxa i sacseges el cap amb l'aigua sortint de les dues orelles. És la cosa més lluminosa, la més emocionant que puguem imaginar.

Sobre l'oposició entre la música del color (timbre, instrument, plaer, teatralitat) i la música de l'estructura (forma, escriptura, pensament, meditació):

A ell [Gould] li agradava que el so fos imaginari, i va estar a la recerca del so que no ho és. Del so, no pas perdut, sinó absent.

Fragments extrets de Glenn Gould piano solo, de Michel Schneider. Éditions Gallimard, 2009 (reedició). La traducció (aproximada) del francès és meva.

Comentaris recuperats

Una part interna i oblidada d'aquest quadern han sigut els comentaris que algú escrivia al cap d'un temps i quedaven a l'espera de ser "moderats", o sia que un servidor els hi donés el vist-i-plau. I allà s'hi quedaven, durant mesos. Avui els he descobert i els he pogut llegir (i esborrar-ne molts). Demano disculpes a: Anònim, Augusto Casanovas, Imarú (filla de Polo Aledo, muntador de so), David (amb dotzenes de missatges, gràcies!), Daniel, Quintessential Studios, Carme Miró (el comentari sobre els acordions me l'havia fet el compositor i director d'orquestra Casas Augé), Ivan (gràcies per la precisió sobre el terme falleba) i Ramon (em sembla que ara ja hi ha servei de subscripció RSS). Prometo estar més atent.

Eines: Agent Orange (cue sheet)

Dels fulls de mescla d'Innisfree (gentilesa de l'incansable Almiñana), fets a mà i contínuament posats al dia, als fulls extrets gairebé automàticament, d'una de les darreres mescles, hi ha un bon tros!

Entremig de tants canvis tecnològics, aquí vam perdre el costum de fer els fulls de mescla. Entre altres coses, perquè el muntatge de so fet amb ordinador pot fer visible el "rodar" de les pistes de so amb els seus blocs sonors. A partir d'un cert nombre de pistes, però, torna la invisibilitat, degut a la densitat.

Agent Orange, un petit programa fet per Jamie Hardt, muntador de so que ha treballat a The Hurt Locker (film guanyador de 6 oscars), converteix en un full de mescla (cue sheet) l'exportació - com a arxiu de text (text file) - de les pistes seleccionades, feta des de ProTools. Senzill, útil, net i barat (gratuït).

Eines: +matrix (Soundhack)

A soundhack.com hi ha un paquet gratuït de plugins interessants. Entre ells, +matrix, un decodificador/codificador de senyal estèreo MS molt útil. Pots transformar un senyal MS en LR i un LR en MS, a més de poder aplicar un guany (+/- 12 dBs) als components MID i SIDE.

Tom Erbe també fou l'autor, fa uns quants anys (amb OS9, l'anterior sistema operatiu d'Apple), de Soundhack (ara hi ha versió per OS +10.4), capaç - entre d'altres coses - de convolucionar dos sons. Em sembla que aleshores, i fora dels cercles acadèmics, no existia un programa que ho pogués fer i em pregunto quins programes hi ha ara que ho puguin fer bé (a part de les reverberacions de convolució).

103 mescles de pel·lícules

Tal com va anar tot l'any passat (i la cosa no ha millorat gaire...) no creia poder arribar al centenar de mescles fetes. Però després d'actualitzar i endreçar la llista de pel·lícules (de producció original) que porto mesclades, en surten 103!

Aquests treballs passen per gairebé totes les etapes del so per a cinema: les primeres encara són monoaurals i, evidentment, analògiques. Després arriba el Dolby Stereo (quatre canals bàsics de so) amb la reducció de soroll Dolby A i després SR. I finalment, el gran canvi de l'analògic al digital, amb 6 canals de so. Tota una història de la tècnica!

La 103 és GUEST, el darrer llargmetratge documental de José Luis Guerin. Pràcticament mesclat, ja és a punt d'anar al laboratori per a fer-ne còpies.

Pels tafaners, dos llistats (perquè el que diu IMDB no és del tot complet ni precís):

• Títols mesclats: 103 mescles amb 67 directors.
• Directors amb més d'un títol mesclat: de 103 mescles, la meitat (52) ho són.
  

Notes Sonores

Una petita bona notícia: hi ha un nou blog d'algú que es dedica al so, i pel cinema!

Notes Sonores ha tret el nas. Mica en mica s'anirà fent el seu lloc. N'estic segur. Estarem tots ben atents. Enhorabona, Marc! Necessitem els teus sons, els teus escrits, el que vas trobant. Necessitem la teva energia, curiositat, ganes, empenta... Dona-li la volta a tot!

Eloisa Matheu i la ràdio

Eloisa Matheu, biòloga i audionaturalista va parlar, fa dos dies i a la ràdio, amb Joan Barril. Aquí, per escoltar l'entrevista.

La Matheu recull i enregistra sons de la natura des de fa vint anys.

• El so és tan efímer!
• El so sembla que no existís si algú no l'escolta (o grava).
• De vegades, escoltes coses però no les veus, les veus però no les escoltes.
• Per què canten els ocells? Per establir un territori i buscar femella.
• Com identifico els ocells? Pel seu timbre. I també per l'estructura del seu cant, pel ritme i la freqüència. La melodia pot variar, però el timbre es manté en cada espècie.

Hi ha un moment de l'entrevista on es diuen uns poemes sobre animals i el seu so, per després escoltar un tall de so i comentar-lo. En el primer, el senyal horari competeix amb els grills interferint (o fent de contrapunt) l'enregistrament. Total: 69 segons dient el poema i 18 segons per escoltar els grills (amb senyal horari inclòs). Sort que diuen que "la ràdio és so".

Eloisa Matheu, en aquest moment, té dues pàgines web:

• la més recent: www.eloisamatheu.com
• i Sonidos de la naturaleza

(El dibuix de dalt forma part de la seva web)

Luthiers i drapaires

De luthiers i de drapaires sempre n'hi ha hagut, però a Girona hi ha un grup que treballa fent instruments d'una orquestra audiovisual a base de material reciclat: són els luthiers-drapaires.

Un vídeo de TV3.

Gravar el so del gel

En Marlin es va preparar una bona bicicleta i s'en va anar a gravar el so del gel a les illes Apostle, situades al llac Superior, al nord de Wisconsin (USA), equipat amb un gravador portàtil (Tascam DR-100), un hidròfon i uns auriculars. Es diu aviat!

Podeu escoltar el so del gel al seu web. La fotografia és d'ell mateix, en Marlin Ledin.

Estudis de postproducció de so i la crisi

Hi ha un article: Sound post: ‘freebies’ hurt the industry, on es parla de com afecta la crisi econòmica actual als estudis de postproducció de so australians. I, la veritat, gairebé tot és aplicable als estudis d'aqui. En faig un resum, barreja de l'article i del que vivim cada dia:

SITUACIÓ

• Les tarifes "oficials" pels serveis dels estudis no es poden aplicar mai o s'han hagut d'abaixar considerablement.
• Els pressupostos pel so de les pel·lícules s'ha reduït brutalment.
• S'espera que es treballi més, més ràpid i més barat. Encara que pocs parlen de qualitat. Només de preu (no de "cost").
• Les feines de muntatge de so i mescles s'han de fer amb menys dies assignats.
• Els estudis acomiaden part del personal, sobretot tècnics de so (curiós, no?).
  
• Aquí encara no ha quallat del tot la figura del "freelance", però és possible que sigui una de les vies plausibles per als estudis de so.
• Demanar més eficiència en àrees creatives és contraproduent. La creativitat necessita temps.
• Molts tècnics de so dediquen temps personal a fer les feines, o fan hores extres que no saben quan cobraran. Hi ha molt treball extra que es queda "impagat" (i no facturat).

SOLUCIONS?

• Fer pre-mescles més llargues (en sales més barates).
  
• Dedicar més temps de muntatge: mescladors que editen, també?
• Educar els productors.
• Pressupostar apart els "deliveries" (materials finals de so que s'entreguen al client).
• Llogar els equips necessaris per fer feines grans.
  

Apunts del natural

La remor de trànsit, de carretera, focalitzat en un sol punt, una petita zona, al davant; un gos llunyà, un altre més a prop; ocells, sempre; algú sembla enfeinat, picant. Els gossos llunyans hi són, però d'una manera que no reclamen l'atenció. Una mica de vent, suau, fa tremolar les fulles i si estigués gravant, aquest aire tacaria l'enregistrament amb uns greus oliosos que tot ho empastifen.

El sol que ara, de sobte, tot ho il·lumina i canvia; el gran il·luminador. Al cap de poc, però, les ombres tornen i a mi em sembla que els sons també han canviat.

Quan un es gira tot resta al seu lloc, res s'ha mogut. No com en el cinema, amb aquelles càmeres sacsejant contínuament el quadre, sense pietat ni sentit.

Els sons, cadascun al seu lloc. Tot tan creïble! No es pot anar enrere, ni fer cap repetició. No es pot comparar, ni fer un nou balanç. No hi ha diferents versions del que s'escolta. El que se sent, se sent ara i després serà una altra cosa.

Tampoc sabem, és clar, el que ens perdem: quins sons queden sota de tot plegat. No hi ha temps ni raó per a preguntar-s'ho. Però la presentació sonora que s'hi fa és convincent, plaent i completa.

(La imatge forma part d'un gravat del llibret "Geographie des Pyrénées-Orientales" d'Adolphe Joanne, Librairie Hachette. Paris, 1882)

Brendel i el procés de gravar

Encara que les reflexions d'Alfred Brendel, pianista (i escriptor i poeta) són sobre el so de les gravacions de piano, em pregunto si tot plegat no lliga clarament amb l'estat actual d'unes eines i processos (de gravació i mescla del so) molt més potents on també, pel que sembla, l'arbre ens oculta el bosc.

Pel que concerneix el piano, la tècnica del so sembla trobar contínuament noves dificultats. Per què era tan fàcil, als anys trenta, de fer bons enregistraments de piano? Quan escolto els discos de Cortot, Fisher o Schnabel, tinc la impressió d'estar ben col·locat en una bona sala de concert; la sonoritat d'aquests pianistes està ben restituïda (arriba bé). El piano és homogeni en tots els seus registres i la dinàmica és del tot convincent, tant en els forte com els pianissimo.

No he canviat d'opinió, malgrat les explicacions tècniques que m'han donat i que consideraven provat que els límits dels mètodes d'enregistrament de l'època excloïen tota reproducció fidel.

Més aviat tinc la impressió que la sofisticació de les tècniques d'enregistrament actuals fan que l'arbre tapi el bosc. Ara, certs discos reclamen altaveus molt especials, que només convenen a llocs ben determinats si es vol obtenir un so amb la textura ideal i evitar que l'agut i el baix no siguin massa distants i donin la impressió de venir d'instruments diferents o situats més o menys lluny.

A l'època dels 78 rpm, els grans enginyers de so potser escoltaven la música amb tota la innocència, en el seu desenvolupament horitzontal; però avui dia, els seus col·legues que sovint són d'una competència musical i tècnica impressionant, els costa de perdre el costum d'una escolta vertical i renunciar a fer un treball de resincronització extremadament minuciós: d'aquesta manera, la seva pràctica del muntatge esdevé, per a ells, una segona natura.

Alfred Brendel. Extret de l'article publicat a la revista Le Monde de la Musique (juliol-agost 1979), arran de la versió en francès del seu llibre Musical Thoughts and Afterthoughts, London, 1976.

Camí de Can Borrell

Hi ha un camí que surt de la plaça Rotary (Sant Cugat del Vallès) i passa a tocar del Pi d'en Xandri, un símbol de la ciutat. Més endavant, a mà dreta, es veu la Torre Negra, l'impressionant casalot, construcció militar romànica. S'arriba després a la masia de Can Borrell i més enllà hi ha un dels dos pantans del parc de Collserola. El camí pot acabar a l'ermita de Sant Medir. Una llarga caminada.

Un corre i l'altre va en bicicleta... (0:09)

El camí és ampli amb algun tram una mica desordenat. La gent hi camina, hi passeja, cull espàrrecs dels marges, corre i va en bicicleta.

Dues coses sobten al visitant primerenc: (1) la velocitat que poden agafar els vehicles de dues rodes i (2) el soroll de la maquinària interna a la part posterior de Can Borrell, que emmascara els ocells, la brisa entre els arbres i les veus de la canalla.

Pot causar sorpresa (i indignació) escoltar el que es deien, entre ells, uns ciclistes que acceleren, en comptes de frenar, quan s'acosten a gent caminant...

"¡No pares... atemorizarlos!" (0:10)

Soroll a Can Borrell (0:43)

Textos aliens: Miquel Desclot

OM

Sota de l'om
un orfeó
omple de plom
una cançó.

d'Auques i espantalls, de Miquel Desclot. Edicions La Campana, Barcelona, 1987.

José Maria Nunes

José Maria Nunes, l'home que feia cinema, ha mort. Al Publi-Cinema, la primera Sala d'Art i Assaig (al Passeig de Gràcia de Barcelona), la nit del catorze d'abril de 1967 hi vaig veure la seva "Noche de vino tinto". Impacte total! No n'he vist cap més d'ell, però no em fa cap falta perquè el senyor Nunes, ja aleshores, em va travessar!

Les Sales d'Art i Assaig van aparèixer l'any 1967. El gener d'aquell any es va aprovar una ordre del ministeri espanyol sobre l'exhibició de pel·lícules amb "destacats valors cinematogràfics".

Extracte del seu text "Escuchar el paisaje":

Creo que la primera vez que oí el paisaje y me puse a escuchar tendría unos siete años, o quizás ocho.

Andaba por el campo, la casa de mis abuelos por allá abajo en la huerta, por allí cerca pasaba la carretera, un poco más allá el ferrocarril, y al fondo, hasta el horizonte, el mar. Caminaba. E inesperadamente, desde ese suave ruido de la naturaleza que es el silencio en aquel ambiente, todo en calma, empecé a oír algo; desde muy lejos me pareció que lo oía y al ponerme a escuchar, sin dejar de caminar tal vez más despacio, tuve la sensación que venía de todas partes, ni de cerca ni de lejos, y giré la cabeza muy despacio con ese casi imperceptible fruncido de querer oír mejor, seguí el movimiento girando todo el cuerpo con ese irreprimible querer ver, es posible que para saber de donde venía. Tuve la impresión de que intuía el infinito. Y llegué a la conclusión de que oía el paisaje y, sin dejar de caminar, puse atención en escuchar.

Era música. La mejor música que hasta entonces podía haber oído, con la certeza de que no se estaba tocando en ninguna parte.

Casa Parramón

De la web Aula de violí al blog de la Casa Parramón, Eina, fusta, lletra i nota, on trobo que la Mireia del post anterior hi diu la seva sobre els violins que s'adormen. I encara que el blog dels luthiers del carrer del Carme porta uns mesos sense actualitzar, es mereix més d'una visita! (la fotografia és de I. Astor).

Quan jo hi vivia més a prop, quantes vegades vaig aprofitar l'excusa de comprar unes cordes per donar una ullada als instruments exposats i xafardejar una mica!

Llarga vida als luthiers!

Aula de violí

Les germanes Clua, la Mireia i la Irene, han creat una pàgina web, Aula de violí, amb recursos per als professors de violí.

És una iniciativa que neix per cobrir allò que la pròpia Irene, com a ensenyant de l'instrument, ha patit: la dificultat de trobar materials en català per a les classes, que ella mateixa dona a diverses escoles, com l'Antàrtida, Centre d'Activitats Musicals i Creatives (Sarrià) i la Fundació Collserola (Sarrià).

La Marta i Maina

Tinc una filla ben decidida. Un dels seus camins vitals és la música. Mica en mica va caminant. No fa pas gaire que ha muntat Maina, un espectacle amb cançons i contes per a infants. Mica en mica.

Metamorfosis de la casa

Trobo un poema del portuguès Andrade que lliga (sintonitza, sincronitza) amb AITA, la pel·lícula que estem acabant.

Metamorfosis de la casa

S'alça aèria pedra a pedra
la casa que sols tinc en el poema.

La casa dorm, somia en el vent
de sobte la delícia de ser pal de velam.

Talment commou un tors delicat,
així la casa, així un vaixell.

Una gavina passa, i una altra, i una altra;
la casa no se'n pot estar: també vola.

Ah, un dia la casa serà bosc,
a la seva ombra trobaré la font
on la remor d'aigua és sols silenci.

Ostinato Rigore, d'Eugénio de Andrade. Traducció de Manuel Guerrero. Edicions 62. Barcelona, 1991.

AITA

Estem a punt d'acabar les mescles d'AITA (pare, en basc), un film de José Maria de Orbe. AITA parla d'un casalot senyorial basc ple de història i buit de mobles i d'un guarda que en té cura i que, de vegades, xerra amb el mossèn del poble.

AITA és una magnífica pel·lícula de llums i finestrals, de parets per mirar i portes per sentir, de cambres i escales, d'espais vius, de sons i ressons.

Quin goig pel mesclador poder estar tanta estona i tant endins del film! És cinema contemplatiu, d'aquell que deixa en evidència l'altre cinema d'acció i xerrameca. És cinema d'escletxes i forats en el temps, per deixar-se ressonar, amb poc esforç, harmònicament.

El so és d'Eva Valiño i Alejandro Castillo. Una gravava (amb micròfons Schoeps: quina meravella!) i l'altre muntava.

Sent-créixer-l'herba

Els indis senten els trens de ben lluny, abans que arribin a aquell lloc. Només cal que posin una orella als rails. No hi ha rails allà, posen l'orella a terra. Naturalment, no senten cap tren sinó, per exemple, un genet que fa temps que esperen o un ramat de búfals. Si no hi ha res fent camí cap allà, no senten res.

Hi havia una vegada un indi que es deia Sent-créixer-l'herba i que sentia créixer l'herba. Només li calia posar l'orella a terra.

El que sentia no era cap remor, cap cruixit, cap espetec, no era res de tot això, de sobte era tot i completament diferent. Era un fort pessigolleig a l'orella de l'indi, però no era gaire precís. Sent-créixer-l'herba reia quan sentia aquest pessigolleig.

S'aixecava i deia als altres indis:
- L'herba creix!
Sent-créixer-l'herba no va rebre cap resposta perquè els indis són silenciosos.

Quan el món encara era jove, de Jürg Schubiger. Il·lustracions de Rotraut Susanne Berner. Editorial Barcanova. Barcelona, 1997.

Un carrer, un espai sonor

En aquests carrers, el repartidor de butà, les passes, les veus, els crits i les motos no sonen igual que uns metres més enllà, a l'espai més obert de la plaça del campanar. No és tan sols diferent el ressò, també ho és l'aire, el caràcter de la gent i la llum.

Al carrer de Martínez de la Rosa, Gràcia, Barcelona (0:57)

Textos: Élise Turcotte

Ara he obert totes les finestres i el silenci és suau perquè no és un silenci de debò. És un silenci de primavera, i això és el que el diferencia dels altres.
I què sento en el silenci? El soroll de les coses vives.
A l'hivern, aquest soroll em fa inclinar cap al terra.
Però a l'estiu, les finestres s'obren, el soroll construeix un edifici que s'eleva cap al cel.

El soroll de les coses vives, d'Élise Turcotte. Traducció de Lourdes Bigorra. Editorial La Magrana. Barcelona, 2001.

Música mecànica

Corró de paper
foradat de notes.
Un so ben antic!

Textos aliens: Marcel Beyer

El mundo, antes de que pudieran examinarse las voces, no existía. Hasta la invención del fonógrafo por Edison, el mundo de los sonidos sólo podía manifestarse exclusivamente en una fugaz presencia, a su lado no existía más que una repetición más queda, más difusa ante el oído interno o, aún menos fiable, la confrontación de sonidos irreales en la imaginación. Luego, en 1877, de repente, la apertura de una esfera insospechada de la acústica: después de haber grabado las primeras palabras en un rodillo sonoro, el locutor podía escucharlas en diferido sin tener que pronunciar los sonidos de nuevo: el primer hombre que pudo escucharse a sí mismo.

El técnico de sonido, de Marcel Beyer. Debate Editorial. Traducció de Georg Pichler y Carmen Gómez. Madrid, 1999. El protagonista és Hermann Karnau, un enginyer acústic. És curiós: el títol original del llibre és Flughunde (Ratpenats, però en altres llocs es diu que fa referència a la legió Condor). El títol de la traducció anglesa és The Karnau tapes (Les cintes de Karnau).

Textos aliens: Antonio di Benedetto

Considero al hombre como hacedor de ruidos.
Sus ruidos son diferentes de los ruidos cósmicos y los ruidos de la naturaleza.
El hombre es emisor natural de sonidos: la voz (el habla y el canto). Pero también los produce con instrumentos: una piedra, un hierro, batidos contra algo; los medios de hacer música, la máquina... (El ruido-máquina.)
La máquina es útil. No su ruido, peor si se exagera o no se modera. Corrientemente, ni se modera ni se controla ni se reprime. Produce, en quien lo genera, una euforia de poder (¿poder agresivo?).
Los seres humanos son generadores de sonidos. Son (los demás).
Yo tendría que recelar de la vecindad de toda la gente. Y no es ésa mi actitud: soy más bien confiado.
Hay un ruido... material.
Y hay otro ruido que es... ¿cómo es?
Viene de las personas mismas, o de las condiciones que crean las personas, o la convivencia.
A veces se percibe como un bloqueo, como una onda o infiltración sonora o un susurro opresivo y deprimente.
Tampoco es así. No es posible oírlo. Esas características hay que suponerlas o adivinarlas. Lo que de él se capta, se recibe, son las consecuencias. [...]

El silenciero, d'Antonio di Benedetto. Adriana Hidalgo editora. Buenos Aires, 2003.

La porta que sona

Si quan entres a un edifici per primer cop, sents que la porta metàl·lica sona així, oi que no hi ha més remei que aturar-se i gravar-la? O són manies meves? Ah, bon any!

La porta que sona (0:25)

Els tocapianos (2)

Però aleshores ja arribaven els mals temps no tan sols per al meu pare sinó per a tota la gent que tocava música als cinemes, vull dir les Pel·lícules Sonores. Un dia que era festa de precepte, que volia dir festa a l'escola després d'anar a missa, vaig obsequiar el pare i a mi a la sessió de tarda del cinema Deansgate de la ciutat, i era ple de gom a gom a causa de la Novetat. La pel·lícula era el Cantant de Jazz amb Al Jolson, i a la pel·lícula no hi parlaven en absolut, tot era cantat, amb Kol Nidrei i Caminaria milers de quilòmetres per un dels teus somriures, i els diàlegs eren els títols habituals, res de nou.

Però allò de què ens vam adonar el pare i jo va ser que el lloc dels músics era buit. Ja no hi havia ni tan sols el piano i podies endevinar que s'hi aniria acumulant la pols i que potser més endavant omplirien el forat amb ciment o alguna cosa. Primer tot semblava molt estrany, amb la sensació que alguna cosa no hi era i hi hauria de ser, amb la música que sortia dels altaveus durant els anuncis, esquerdada i estrident (com Hitler, suposo, tot i que Hitler encara no havia aparegut), i després el mateix tipus de música esquerdada i estrident durant tota la pel·lícula, però encaixava les escenes com el pare quan tocava el piano, molt professional, el sistema Vitaphone, així és com se'l coneixia, el so en disc.

La profecia de Hawkes s'havia fet realitat, em vaig dir.

Els que toquen el piano, d'Anthony Burgess. Traducció d'Elisabet Ràfols. Edicions 62, Barcelona, 1991.

Els tocapianos (1)

El piano que el meu pare havia de tocar al [cinema] Star era una cosa vella i espatllada que no havia estat mai afinada, però el meu pare no se'n va queixar mai. Un dissabte a la tarda m'ensenyava precisament, just abans de la sessió, amb la canalla que xisclava a la porta perquè volia entrar, com un home de recursos, així és com ell es considerava, podia fer grans coses fins i tot amb un piano fastigós.

- Totes aquestes notes d'aquí baix, als baixos, només són un munt de sorolls, però són molt útils per a tambors i trons i coses així. I aquest Re ja no hi és, però va molt bé per a algú que pica a la finestra. I aquest Mi bemoll d'allí dalt a prop del final ha baixat fins a ser un Re bemoll, i això vol dir que puc fer el trinat d'una nota molt ràpid. Més ràpid del que Paderuski podria fer-ho en un piano com cal.

El pare havia fet caure tots els plafons de fusta del piano, de manera que podia copejar les cordes amb un martell de carbó que havia pispat per fer els efectes de campanes i cítares. Tal com es deia a ell mateix, era més que un tocapiano quan es tractava de pel·lícules: era també l'home dels efectes.

Estava orgullós de tenir tot tipus de trastets que havia arreplegat o afanat per fer el que ell en deia una sensació més gran de realitat. Tenia una petita campana mecànica per a quan algú trucava a la porta a la pantalla. Si un pastor tocava la flauta a les ovelles als prats, aleshores ell entrava amb un flabiol. Per a la pluja, normalment sacsejava pèsols secs dins d'una llauna de galetes. Una vegada va aconseguir una làmina d'alumini que feia vibrar per als trons, però l'havia pispada a un home que volia construir-se un cotxe de carreres a fora al carrer i va ser causa d'una baralla.

Els que toquen el piano, d'Anthony Burgess. Traducció d'Elisabet Ràfols. Edicions 62, Barcelona, 1991. La foto del teclat de piano vell és de Mike Hulsebus.

Canvis en el servidor

Degut a canvis en el servidor, aquest blog està sense enllaços-links (fotos, sons, etc). S'hi està treballant i us demano paciència. Bon any!

Changes on the server. Please, be patient. Happy New Year!

Obres al carrer

Quan li donen la volta al paviment d'un carrer, l'aixequen, el trituren, el renoven i el pinten, s'hi fa una certa quantitat de soroll i de pols, però també s'hi produeix - amb aquestes màquines tan especials - espectacle.

Obres al carrer (1:27)

Contenidor grinyolador

Feia un soroll estrany en el moment d'aixecar la tapa per llençar-hi la bossa dins. Un grinyol ben especial, i tan a aprop d'un mateix, a la nit... L'endemà li faig una foto. Se'l veu tan novet!

El grinyol del contenidor (0:09)

El silenci de Maillol

Davant l’estàtua Mediterrània d'Aristides Maillol, André Gide es va dir:

“És bonica. No significa res. És una obra silenciosa. Crec que s’ha de recular molt per trobar un desinterès tan absolut per tot allò que pugui desviar l’atenció de la mera manifestació de la bellesa”.

L'exposició de Maillol serà a la Pedrera (Barcelona) fins el 31 de gener de 2010. La imatge és del Museu d'Orsay.

Textos: Maggie O'Farrell

L'habitació és plena de gent. Hi ha la Kitty, la mare, el pare i uns quants invitats: algunes parelles, una nena amb els cabells escandalosament curts que la mare ha posat davant un jove enginyer, una dona gran i el seu fill, i un home solitari assegut al costat del pare de l'Esme. A l'Esme li fa l'efecte, però no n'està del tot segura, que mengen sopa. Creu recordar el moviment de les culleres, la topada del metall a la porcellana, la manera tan discreta de xuclar i empassar.

Enraonen pels descosits. ¿Què es deuen explicar? Moltes coses, pel que es veu. L'Esme no troba mai res, ni una sola cosa, que vulgui dir a aquelles persones. Empeny la cullera a un costat del bol, després remena i mira com la sopa gira i fa remolins entorn de la plata. No escolta les paraules, sinó que sintonitza les orelles amb la cridòria dels comensals. Fan el mateix soroll que els lloros enfilats als arbres alts o que una reunió de granotes al capvespre. El mateix grrp-grrp-grrp.

L'estranya desaparició d'Esme Lennox, de Maggie O'Farrell. Traducció de J. Alemany
. Edicions La Campana (Barcelona, 2009).

El silenci està fet de...

Malgrat ser refusat com a soldat per les autoritats, Jean Cocteau va voler ser al front, durant la primera guerra mundial. L'endemà de ser "descobert" i tornat al món civil, els seus camarades de les trinxeres morien en un atac.

Ja que aquí el silenci està fet
de tot: d'argila, de guix,
de ciment, de branques seques, de xapa,
de taulons, de sorra, de vímet,
de tabac, d'avorriment,
de jocs de cartes.

Silenci d'estereoscopi,
de museu Grevin, de bola
de vidre on hi neva, de cloroform,
de l'aeròstat.

Extret del llarg poema "Tour du secteur calme", inclós a "Discours du Gran Sommeil"(escrit el 1916 i publicat el 1926). Gràcies a RCM, Chantal i MCB per les ajudes idiomàtiques. La fotografia està escanejada del llibre "Cocteau", d'André Fraigneau. Éditions Seuil, Paris. El Grevin és un museu de figures de cera.

Textos: Salvador Pániker (3)

[...] Amo los discos y detesto los conciertos. Me gusta esculpir el tiempo musical a mi aire, en el momento oportuno, un poco por sorpresa, en el ambiente propicio, y no sentado en una estrecha butaca, obligado a permanecer inmóvil, rodeado de cientos de personas igualmente rígidas, en un silencio artificial cargado de toses y de falsa compostura. Lo que ocurre que ellos, los músicos, son mis mejores amigos, y su lenguaje es el que más me llega. Me llega al cerebro, al intelecto, a las entrañas. Ocurre que ellos (algunos de ellos) han conseguido crear unos islotes de excelencia dentro del gran mar de la majadería humana; ellos (algunos de ellos) forman parte de ese club que lleva la antorcha, el de los maestros de las catedrales medievales, pongo por caso, el de quienes se asombraron, rezaron, maldijeron, meditaron, se perdieron...

[...] detesto ir a una sala de conciertos a "escuchar" música. La música no tiene que escucharse. La música tiene que cogerte de improviso, incorporada a la vida, en alguna situación no programada. (A menudo, en las noches, coloco al azar, a ciegas, algunas de mis casetes en el aparato de música: el placer se incrementa con la sorpresa.)

Cuaderno amarillo, de Salvador Pániker. Random House Mondadori. Debolsillo. Barcelona, 2003. (Pàgines 45 i 276, respectivament.)

Anteriors textos de Pániker en aquest quadern:

• (1) Bach, el temps i el jazz
• (2) Textos: Salvador Pániker

Orella (9) de llebre blanca

Orella de llebre blanca: és un bolet comestible (després d'una llarga cocció). Pot fer fins a 10 cm d'alçària i té un barret prim i rebregat de color blanquinós i canyella quan envelleix.

Nom científic: Helvella crispa. Extret de la Wikipèdia.

Orella (8) de ruc

Orelles de ruc: diuen que a les escoles, abans, castigàven amb aquest casquet (o semblant) amb orelles de burro.

Orella (7) de ruc

Orella de ruc: varietat d'enciam de fulles rectes i relativament estretes, anomenada també "romana".

Nom científic: Lactuva sativa var. longifolia Lam.

Orella (6)

Orella: Paraula composta per OR i ELLA.

Segurament té relació amb els individus que tenen l'anomenada "orella fina" o "orella d'or". Els Golden Ears són els que posseeixen, segons la Wikipèdia, un talent especial en la seva oïda i són capaços de discernir diferències subtils durant la reproducció de material d'àudio.

Imatge extreta de www.wide-aware.com.

Orella (5), Francesc

Orella, Francesc: Actor català, guardonat amb el Premi Nacional de Teatre (2009) per la interpretació "contundent, singular, persuasiva, emotiva i impecable" en muntatges [teatrals] de tots els registres.

Orella (4) de martell

Orelles de martell: El martell de fuster té un extrem del cap en forma de pota de cabra, per a arrencar claus.

Extret de l'Enciclopèdia.

Orella (3) de Judes

Orelles de Judes: Bolets que tenen un aspecte estrany i consistència cartilaginosa. Encara que es troba en els menús de restaurants xinesos no es tracta d'un bolet exòtic. És força comú en els boscos mediterranis, sobre troncs de suro i d'altres arbres planifolis.

Nom científic: Auricularia auricola-judae. Trobat a l'Associació Micològica Joaquin Codina.

Orella (2) de mar

Orella de mar: Mol·lusc amb una sola conquilla (univalv) recoberta de nacre a la part interior. Se l'anomena sabateta (de la Mare de Déu).

Nom científic: Haliotis lamnellosa. La foto és del Ceip Puig d'Arques.

Orella (1)

Orella: Petit traç situat al cap de la g de caixa baixa.

Trobat a bloc.pragma.cat, encara que la imatge és de designorati.com.

Estudiar i aprendre

Què cal estudiar i, com podem aprendre?

Veig molta similitud entre el que diu Lampson (un pioner dels ordinadors):

Entrevistadora.- Aleshores, com ens hem de preparar pel futur?
Butler Lampson.- Enviant a la porra aquesta idea de l'alfabetització informàtica. És absolutament ridícula. Estudieu matemàtiques. Aprengueu a pensar. Llegiu. Escriviu. Aquestes coses tenen un valor més durador. Aprengueu a demostrar teoremes: al llarg dels segles s'ha acumulat prou evidència per saber que aquesta habilitat és transferible a moltes altres coses. Estudiar només programació en BASIC és absurd.

De Programadores en acción, l'extraordinari llibre d'entrevistes de Susan Lammers. Traducció de Santiago García. Ediciones Anaya Multimedia. Madrid, 1988. L'original de l'entrevista es pot llegir a programmers at work, la web de Lammers.

- - - - - - - - - - -

i el que diu Mark Berger, mesclador de cinema amb 4 òscars, en un antic post d'aquest quadern (1 de gener de 2004):

When people come and ask about what shall I do to learn filmmaking or what courses should I take to become a filmmaker, the first thing that I always tell them is: don’t take any film courses. Study art or history or science or literature or even economics – anything that gives you a large context to put your ideas into. For example, if you want to be an editor, you need to develop a way of reacting to various scenes. It should be with a history and a background of other things besides just other films.

You can always learn by yourself and go to a lot of movies and read books, but the context that you put that knowledge into, in terms of the rest of the world, is much more important than the specifics about any given film or director [...]

There is no free lunch (1989), és l'entrevista sencera a Berger.

- - - - - - - - - - -

Em sembla que quan només s'ensenya sobre màquines i programes (d'ordinador), és quan no es pot aprendre el que cal realment...

Textos: Vikram Seth (2)

Molts músics, tant els que toquen en orquestres com els autònoms, consideren els músics de quartet una raça estranya, obsessa, introspectiva i separatista, que viatja perpètuament a destinacions exòtiques i que recull elogis quasi per llei. Si sabessin el preu d'aquesta adulació tan insegura, no estarien tan ressentits amb nosaltres. A part de les nostres finances inestables i de la nostra ansietat continua perquè ens contractin, és la proximitat entre nosaltres, i només entre nosaltres, que, més sovint del que pensem, cohibeix els nostres esperits i ens fa més estranys del que som. Potser fins a cert punt els nostres estats d'exaltació són semblants al mareig que provoca la manca d'aire.

Una música constant, de Vikram Seth. Traducció d'Albert Torrescasana. Editorials Anagrama/Empúries. Col·lecció La butxaca. Barcelona (gener 2008).

Orgueners a prop

Com tendim a ignorar el que tenim massa a prop!

Encara no fa un any vaig saber que al carrer Planeta (Gràcia, Barcelona), a tocar de la plaça del Sol, hi ha el taller dels orgueners A&K Orgues de Vent.

L'altre dia em vaig quedar de pedra perquè en plena Travessera de Gràcia vaig veure, de resquitllada i en un local que per a mi era només una fusteria, els tubs quadrats de fusta d'un orgue (no gaire gran) en construcció, dissenyat per l'orguener Joan Carles Castro. Al costat de casa!

Segons el llistat de l'Associació Catalana de l’Orgue, a Catalunya hi ha més tallers d'orgueneria (6) que a Espanya (5).

Aniversari (2003-2009)

Ahir aquest quadern va fer sis anys: 24 d'octubre de 2003 - 24 d'octubre de 2009. És sorprenent, tenint en compte com van les coses ara.

El so de l'AVE

Només he anat dos cops a Madrid amb l'AVE, però en els quatre viatges he pogut gaudir d'aquestes converses en les que només pots sentir un dels dos conversadors. És sorprenent com perdem la vergonya i l'educació quan ens enganxen un telèfon mòbil a l'orella!

Aquest tros de so enregistrat dins del tren, assegut al costat de la finestra, ha estat tallat (editat) considerablement per reduir al mínim la gran conversa que tots vàrem compartir (sense que ningú ens ho demanés). Ignoro si aquest detall va inclòs en la tarifa...

El so dins l'AVE (1:04)

PD.- Un conegut m'ha explicat que no pateixi: és la mateixa empresa que gestiona l'AVE la que incentiva i organitza aquests monòlegs telefònics. Segons un comunicat intern, les raons són dues: (1) distreure als viatgers (que no segueixen la pel·lícula en els mini-televisors) ; i (2), fornir d'algun motiu de queixa les ganes immemorials de crítica al servei ferroviari, ara que tot va bé. Quanta intel·ligència (perversa)!

Cridar l'atenció

No me ha visto siquiera...
Y que pensativo!

Voy a colgar la jaula
y haré ruido.

(clic sobre la imatge = la postal sencera)

Velles postals, vells sons

Un carro amb un cavall en un racó d'una antiga postal d'una platja. Si el cavall seguís endavant acabaria desapareixent, sortint de la foto i deixant al seu darrere tot el que ara no s'ensenya: nens, pescadors, una barca amb homes amb barret, més carros... Tot un món sonor que sí van poder escoltar els que hi eren, cadascú des del seu lloc en la postal.

Tenim velles postals de gairebé tot arreu, però no tenim vells sons de gairebé enlloc. Podem intentar d'imaginar-los.

(clic sobre la imatge = la postal sencera)

Textos: Wallace Stegner

No em semblava adequat cridar en aquell lloc tan tranquil. Tranquil... només quan em vaig aturar a la vora del bosc d'avets vaig adonar-me de com n'era de tranquil. El sol queia a plom sobre meu, esbiaixat però encara calent. L'aire xiulava i brunzia ple d'insectes, però el seu so era una forma de silenci, no soroll, i sobre el turó hi havia una buidor encoixinada que absorbia i apaivagava tota vibració d'aire. Vaig escoltar fins que el silenci em va sonar a les orelles. El prat, no afectat pel vent lleuger, es va anar enfosquint mentre el mirava, com una fotografia Polaroid.

Llavors vaig sentir un cotxe. [...]

En lloc segur, de Wallace Stegner. Traducció de Dolors Udina. Libros del Asteroide. Barcelona, 2008.

Polo Aledo (1956-2009)

Llegeixo al fòrum de l’AMSCE, estupefacte, que Polo Aledo va morir el passat 30 de setembre, a Cuba. No m’ho puc creure, però hi ha una foto en un article del PAÍS: sí, és Polo, el muntador de so.

Vam treballar junts a Entre vivir y soñar, una pel·lícula romàntica de Carmen Maura dirigida per Alfonso Albacete i David Menkes. Ell i el seu equip havien muntat el so al seu estudi de Madrid i Polo va venir a mesclar a Barcelona.

Un esperit fresc, rebel, amb idees pròpies. No defugia mai la polèmica, aportant una visió un punt àcrata - que sempre va bé per treure la pols a les rutines mentals. Músic, rocker i emprenedor. Directe, pràctic i vital. S’ho passava millor muntant i experimentant amb sons, ambients i efectes que treballant els diàlegs, que l’avorrien una mica. Era dels pocs muntadors de so que volen tenir aviat els efectes de sala, per poder treballar-los i, com deia ell, "vampiritzar-los".

Recordo la seva mirada una mica sorneguera, a cua d’ull, espiant mentre jo mesclava i pensant, segurament: "Pero, qué coño estará haciendo ese tío... Ricard, ¡espavila, hombre!" En prenc nota, Polo!

Sita sings the blues

Sita sings the blues és un llargmetratge d'animació, un musical amb cançons i una personal interpretació del Ramayana. L'ha dirigit, escrit, produït i animat, Nina Paley. Tot en un període de cinc anys, amb els seus ordinadors. A més a més, Nina va decidir, en el seu moment, no posar cap trava a l'accés i distribució de la seva obra: es pot baixar de franc!

Per tant, hi veig dues qüestions principals a considerar:

(1) És un film d'animació començat en un Apple G4 i acabat en un G5, amb Flash, After Effects i Final Cut. Un projecte personal.

(2) Tothom, sense restriccions, se'l pot baixar, copiar, vendre, remesclar i projectar allà on li sembli (si no ho he entès malament). Aquí, Nina s'explica sobre la diferència entre el contingut (gratis: la idea, l'obra) i el contenidor (de pagament: llibres, dvds, samarretes, etc.).

El disseny de so és de Greg Sextro, a East West Audio, el seu petit estudi a Brooklyn, NY.

Què en penseu?

Dinosaures i mescladors (2)

El comentari d'Alex, al meu post anterior Dinosaures i mescladors, em fa rumiar una mica més sobre l'etapa de la mescla de so de cinema i en com està canviant tot el procés de treball. Està clar que hi ha països on aquestes feines estan prou jerarquitzades i tenen prou envergadura i tradició com per adaptar-se i incorporar el que aporten els canvis tecnològics.

És simptomàtic, però, com la figura del dissenyador de so (o, en el seu defecte, el responsable del muntatge sonor) s'apropa al mesclador, s'asseu al seu costat i acaba mesclant. Evidentment, no sempre. Aquí (i el que conec més és el que passa als estudis de Barcelona) hi veig tres maneres de treballar, que depenen absolutament del pressupost i calendari del projecte:

1.- La gran pel·lícula

Hi poden arribar a coexistir diversos equips de muntatge de so, fins i tot treballant a diferents ciutats: la música es grava a A, es mescla a B i s'edita a C; els efectes de sala es graven a D, els edita en E i els premescla un tal F; una part del so el dissenya algú que viu a G; i els diàlegs que s'han de tornar a gravar es fan allà on es troben els actors...

Si tot va bé, premescles i mescles es fan sota un mateix sostre, però si cal, en sales diferents. Hi ha un muntador principal de so, que actua de cap. A l'hora de mesclar, diversos muntadors amb les seves sessions de treball alimentaran la mescla. En aquesta situació, fins que no s'arriba ala mescla no és gaire fàcil poder escoltar tot el so alhora (in context), quan ho demana el director.

La capacitat de l'estudi per poder gestionar adequadament tota l'estructura tècnica és determinant. Un calendari de tres setmanes no el rebaixa ningú.

2.- La pel·lícula mitjana

En aquest apartat hi caben moltes versions, però si hagués de definir un model diria: hi ha un muntador de so i un ajudant (màxim, dos). En el material sonor que preparen poden arribar a tenir alguns elements força preparats, precuinats, premesclats. Però tot seguirà obert per tal que a la mescla es mantinguin totes les opcions possibles. Calendari: fins a les dues setmanes.

3.- La pel·lícula petita

Una setmana és el màxim. De vegades són film "molt senzills" (desconfieu quan us ho diguin!). El muntador fa bona part de la feina de mescla en el seu estudi. Amb sort, és el propi mesclador el que fa el treball de premescles en un estudi més petit (i més barat). En casos extrems - però gens inusuals - es pot utilitzar l'estudi final de mescles (una sala més gran que on s'ha premesclat) només per a fer el master (entre un i dos dies), quan tot s'ha preparat i mesclat abans.

Notes.- (1) Tenir en compte que a l'hora de sintetitzar conceptes és fàcil esquematitzar massa. (2) Quan aquí s'escriu "gran", allà equival a "petita". Ja se sap...

Dinosaures i mescladors

Javier Rebollo fa cinema. Mentre mesclava a París La mujer sin piano va tenir temps d'escriure un article per a la revista Producción Profesional (N 28) sobre el so de les seves pel·lícules i de com va canviant tot. Noves tècniques, noves màquines, nous processos, i també, nous oficis. Té tota la raó: els mescladors serem aviat dinosaures (potser ja comencem a ser-ho). Els muntadors de so, són ara, la peça clau i absoluta del so del films. Adjunto un extracte:

El tiempo de los dinosaurios

[...] En estos momentos, me encuentro mezclando la película en París. Ahora mismo, mientras escribo, escucho a Patrick Ghislain, el mezclador, colocando en el espacio, en su ámbito, los ruidos y los diálogos que he montado con Pelayo Gutiérrez y Álex F. Capilla en el último mes.

Hace no mucho tiempo, este proceso de mezcla era fundamental; hoy lo sigue siendo, pero sus protagonistas, los mezcladores, han visto cómo perdían importancia y ahora, como viejos dinosaurios sabios y poderosos, son especies en extinción que ven su cómo su época se acaba. Solo algunos se adaptarán, los demás desaparecerán, a la vez que desaparece una forma de hacer cine.

Hace unos años, cuando no existía el montaje de sonido como hoy casi todos lo concebimos, esta tarea recaía en el montador de imagen, que no tenía casi pistas; por eso los técnicos de sonido directo (que eran como los montañeros en los años veinte, escalando los cinco miles sin tecnología, pero con audacia y talento) mezclaban directamente en rodaje; utilizaban varios micrófonos en las pocas pistas de las que disponían, y lograban así multiplicarlas. Todavía siguen trabajando así algunos de los grandes, como Pierre Gamet o Henry Morelle. Luego, en la moviola, el montador montaba el sonido (hasta hace poco, hasta Almodóvar trabajaba de esta manera).

Hoy, gracias a eso que llaman "revolución tecnológica" (yo creo que una revolución no significa nada si no viene acompañada de la maduración de modelos nuevos) nos permite grabar en el rodaje con un número de pistas ilimitado y, luego, tras el montaje de sonido, podemos llegar a la mezcla mejor armados y ordenados; [...]

Éste es el momento en que más disfruto, la fase en la que la película ya solo puede mejorar (a veces ocurre que mejora demasiado y entonces empeora, porque te encuentras con un montaje demasiado limpio y retórico). Esta es la fase que explica mi forma de rodar, porque siempre es el sonido el que me lleva a colocar la cámara; cuando voy a mostrar algo (yo muestro más que narro) me digo; ¿qué se oye? Hoy, frente a los antiguos mezcladores y montadores de imagen, pienso que el montador de sonido es el verdadero jefe de la postproducción; alrededor de su trabajo, justo en medio del montaje de imagen y de la mezcla, se articula el final de la película y él la acompaña hasta el final, como ayer hacía (y aún debería hacerlo) el montador de imagen.[...]

Gràcies, Javier, per reflexionar i escriure sobre la teva (i nostra) feina!