La salut de l'ascensor

Quan, un bon dia, l'ascensor fa aquest soroll, un comença a preocupar-se per la seva salut: la de l'ascensor i la pròpia.

Ascensor (0:38)

Textos: Julio Cortázar

Acerca de las dificultades para escuchar la pintura

Yo pediría que el título fuera entendido literalmente, porque en el vasto y más bien fácil campo de las correspondencias todo el mundo está al tanto de la melodía del trazo de Botticelli o de los esfumados acordes de Claude Monet. Aquí aludo a algo concreto, a la dificultad real que me plantea la pintura cuando con todo derecho procuro escucharla, partiendo del principio recíproco de que la música, como la de Orfeo en el soneto de Rilke, nos dibuja sin esfuerzo un árbol en el oído. Así, mientras vuelvo a la improvisación de Charlie Parker en Out of Nowhere, veo distintamente las pinceladas que traza la melodía, y el resultado es un gran ventanal naranja en el que pequeñas nubes van y vienen como globos, una especie de Magritte pero a los saltos, dése usted cuenta.

Frente a esa traslación nada abstrusa, ¿por qué hasta hoy no he escuchado un dibujo o una pintura? Hablo, por supuesto, de mis dificultades; acaso alguien me hará llegar un día la música que conoció mirando este libro. No me sorprendería que fuese más bien percusionante, muy Max Roach, con estallidos por el lado de los címbalos, en todo caso llena de ese swing que en Saura no necesita del sonido para barrernos la cara con sus espléndidas escobillas.

Territorios, de Julio Cortázar. Siglo Veintiuno Editores. México, 1978.

Idees per a una orquestra

Una orquestra: OSO, l'Orquestra Simfònica d'Oregon. El blog d'un músic: daily observations, del viola Charles Noble.

Com que l'orquestra necessitava promoció (i quina no?), els lectors del blog van enviar suggeriments. N'hi ha que tenen gràcia:

• per què no deixar que membres de l'orquestra col·loquin gravadors personals i gravar com sona des de la seva perspectiva i vendre aquestes gravacions (a 5 $, per exemple)?
• permetre que el públic pugui gravar els concerts i encoratjar-los a intercanviar versions
• fer una rifa entre el públic per poder seure entre l'orquestra durant l'execució d'una peça o d'un concert sencer.

Estaria bé tenir versions d'un mateix concert des de perspectives diferents: de la zona de la percussió, o des de la fusta. Seure entre els que toquen: el so tant a prop, potser tothom et miraria, caldria camuflar-se, però quin impacte!

Com escolta, el fagot, el so global de l'orquestra a la que pertany?

(Altres) cantarelles de Nadal

Aquesta tonada tradicional es canta tres dies abans de Nadal. Serveix per alegrar a algunes persones, un cop cada any.

La lletra és molt repetitiva, sempre en castellà i plena de números i xifres, com per exemple:

Tres mil cuatrocientos trece, mil euros.

Fer net

Quan es va adonar que anar al cinema no li convenia, immediatament ho va deixar de fer. Li va costar recuperar un cert grau de l'imaginari propi. Però algunes imatges (del cinema) van seguir incrustades en alguna part de la ment. I això es nota.

Veus i poemes (12): Federico García Lorca

Un company de la feina, Ángel Garrido, accedeix a ser gravat mentre diu el poema que va aprendre d'amagat quan tenia nou anys al seu poble d'Alquife (Granada), La casada infiel:

Angel Garrido diu Lorca

Y que yo me la llevé al río
creyendo que era mozuela,
pero tenía marido.

Fue la noche de Santiago
y casi por compromiso.
Se apagaron los faroles
y se encendieron los grillos.
En las últimas esquinas
toqué sus pechos dormidos,
y se me abrieron de pronto
como ramos de jacintos.
El almidón de su enagua me
sonaba en el oído,
como una pieza de seda
rasgada por diez cuchillos
Sin luz de plata en sus copas
los árboles han crecido,
y un horizonte de perros
ladra muy lejos del río.
(...)

(aquí, per llegir-lo sencer)

Federico García Lorca (1898-1936).

Més veus i poemes.

Textos: Peter Handke (4)

El susurro de las hojas de otoño tiene calidad de luz.

Él iba al cine con cierta frecuencia, para escuchar quizás en una película cualquiera el susurro de unos árboles cualesquiera. Hasta en la película más estúpida se mueven en algún momento las hojas.

En los rugidos del tren se abrieron las hojas de la noche serena, y surgió un bosque.

Escuché la risa de un niño, y vi una curva en el paisaje.

El revisor bajó del tren detenido y gritó el nombre de la estación: ¡Poggio Rusco!; y los árboles del lugar desierto se agitaron violentamente en el viento.

Historia del lápiz, de Peter Handke. Traducció de José Antonio Alemany. Ediciones Península, 1992.

Anteriors sobre Handke: (1), (2), (3).

Les dotze (van tocant)

Al carrer s'hi pot trobar de tot. Un dia, de camí del supermercat, el mesclador va recollir un rellotge de paret dins una bossa de plàstic. Una còpia xinesa d'un rellotge de pèndul, corda d'espiral, caixa de fusta (uns 60 cm.) i una petita porta de vidre. Encara funciona (estava gairebé nou).

Aquest és el seu so quan toca les dotze. Pot servir (en cas de necessitat) pel Cap d'any. Si no fos mesclador, voldria ser drapaire!

Artefactes

Joan Vicenç pregunta:

Existeixen artefactes al mercat mitjanament bons per a poder agafar els sons del vent, de l'aigua, dels ocells, de les fulles...?

Sí senyor, hi ha artefactes, petits com una càmera de fotos, que graven so.

Un camí barat:

• trobar algú que tingui un minidisc, no l'usi i ens el deixi;
• potser és un minidisc dels antics (graven el so comprimint-ne les dades amb la codificació ATRAC); o potser és dels nous, que poden gravar sense comprimir dades, en format WAV;
• comprar un micròfon estèreo senzill, que tingui una mica de cable, perquè no gravi també el soroll del mecanisme del minidisc: l'AUDIO-TECHNICA PRO24 (100 €), o el SONY ECM MS907 (140 €).

Un camí una mica més car, triar un d'aquests 3 nous artefactes (entre 300 i 500 €):

• H4 de ZOOM.
• MicroTrack 24/96, de M-AUDIO.
• R-09, d'EDIROL.

Si queda temps, podeu donar un cop d'ull als Consells i idees per a sortir a gravar sons (pdf, 276 KB).

El vent és i serà la dificultat més gran a l'hora de sortir a gravar. En cas d'urgència, es pot cobrir el micròfon amb un mitjó.

Per cert, la paraula artefacte és ben curiosa...

P.D. (de l'endemà): Els tres models de gravadors (agrupats en el segon camí) ja porten un micròfon estèreo posat. No cal comprar-lo a part. Suficient per a sortir a gravar immediatament!

La Llibertat (i el seu mercat)

El mercat de la Llibertat (Gràcia, Barcelona) és a punt de ser reformat. Ara, a dins, sona així:

Mercat de la Llibertat (0:44)

Aquí hi ha un dossier amb fotos i plànols antics (pdf, 6,5 MB).

Veus i poemes (11): Sameer Rawal

Sameer Rawal llegeix un del seus poemes hindis que comença així:

(Aquí, per veure'l sencer)

Sameer Rawal llegeix un poema seu

I l'adaptació catalana que Sameer Rawal ha fet:

tinc un petit calaix
de records
que obro
de vegades
quan m'aixeco o
quan em fico al llit
està ple de sorpreses
de vegades
ni l'obro
el mantinc al pit
i m'adormo
és de fusta de sàndal
no té pany
em porta a llocs
oblidats
vides viscudes
abans
em dóna sol
quan és ennuvolat
el dia
i somriures
amagats quan
vulgui surar

Calaix de sàndal, de Sameer Rawal. Edició bilingüe hindi i català. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, 2006.

Un altre poema llegit per Sameer Rawal: aquí .

Descoberta documentada

Uns quants reculls (àlbums) de fotos del blog Le regard de James:

• Musiciens
• Tournées et Concerts
• Solitude et concentration
• Les musiciens: attitudes
• Les musiciens: l'origine des sons
• Instruments
• Les doigts sur l'instrument
• Regards
• Les mains
• Pierre Boulez

Bon profit.

Descoberta

Els blogs poden ser camins de descoberta d'altres espais, d'altres maneres de pensar i veure, noves músiques, nous sons.

Blogs com portes d'entrada franca. N'hi ha que només són travessats un cop i mai més. D'altres et porten tan lluny que costa tornar. I entremig, centenars, milers de blogs (com el meu) que anem fent entre l'ombra i la llum, entre el dia i la nit, entre el soroll i el silenci.

El camí d'avui ha sigut fructífer:

• del suggeridor Bloc de Música, de la Carme Miró,
• a L'Oeil Ouvert, un blog de fotos, cal·ligrames i haikús,
• fins arribar a Le regard de James, el blog de Jean Radel.

Aquest blog és un extraordinari recull de fotos fetes durant els assajos d'un grup de música contemporània, els seus moments de descans, de reflexió, els seus instruments, les mans, els gestos, les mirades...

A Le regard de James no s'hi pot sentir - explícitament - cap so, cap música. Però s'hi poden trobar tots els ressons (passadissos, escales, cambres, sales), totes les veus i totes les músiques que un pugui imaginar.

Jean Radel és el regidor general (s'en diu així?) de l'Ensemble intercontemporain. Quin privilegi compartir aquests moments!

Plouen fulles

Automòbils coberts amb fulles d'arbre. Temps de muda. Feina extra pels escombriaires.

I els fruits del lledoner repiquen al sostre del cotxe:

Platja de la Barceloneta

Un vespre plàcid a la platja de la Barceloneta. Una estona més tard, amb les sabates i els baixos dels camals dels pantalons ben xops, l'enregistrador tornava a casa.

Barceloneta. Així hi sona el mar (0:41)

Clavegueram sonor

És gairebé mitjanit. Un micròfon penjat a la boca de una claveguera. Es fa una gravació nocturna on se sent la remor de les aigües residuals que baixen pel carrer de Sardenya. També, de tant en tant, una passada d'un vehicle sembla que ho faci tremolar tot.

La gravació original s'ha filtrat per sota dels 80 Hz. per atenuar l'excés de greus que saturaven l'escolta amb els auriculars.

Veus i poemes (10): Rosselló-Pòrcel

En Mateu i Adrover llegeix un poema de Rosselló-Pòrcel:

Jaume Mateu diu Rosselló-Pòrcel

A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938).

Buscant sobre el poeta trobo un blog magnífic sobre els arbres, Amics arbres · Arbres amics. Anem per bon camí!

Una mica de vent

Bateguen i repiquen portes i finestres, volen les cortines, les persianes. El toldo deslligat del veí fa vibrar la barana compartida del balcó. Si els batecs fossin prou duradors, un podria somiar que viatja en tren, de nit.

Xiulen les escletxes. Perillen els testos. I per les voreres es camina sobre munts de fulles. Quan es simula aquest so per al cinema amb els anomenats efectes de sala (o Foley effects), s'acostuma a trepitjar cinta magnètica rebregada. Estereotips.

Mentrestant, les ràfegues espolsen i fan tremolar les branques. Segons la filera d'arbres que et toca tens una remor distinta, més o menys fina. I com que no van compassades, les branques de tots els arbres produeixen un so continu que neix i mor amb el vent.

Vegetals i música

Pastanagues, pebrots, enciam, cogombres, tomàquets, etc. Tot pot ser un instrument musical en la primera orquestra de vegetals.

Veus i poemes (9): Sameer Rawal

Sameer Rawal, nascut a Nova Delhi i resident al barri de Gràcia (Barcelona), llegeix la versió en hindi d'un dels seus poemes:

Sameer Rawal llegeix un poema seu

Sameer va escriure simultàniament els poemes en hindi i en català i les dues versions, per ell, són originals.

penso que t'he ferit
ah sí?
no, no penso que t'he fet mal
doncs tu mateix.
ah, sembla que és mentida
d'acord tu sabràs.

Calaix de sàndal, de Sameer Rawal. Edició bilingüe hindi i català. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, 2006.

Com un concert

Llegint un llibre sobre les vivències d'un pianista, faig una extrapolació i em pregunto si escriure aquí (com ara) té alguna cosa a veure amb un concert, o amb un assaig:

• Un concert en una sala de dimensions desconegudes.
• Un teclat. Les dues mans.
• Una audiència en la foscor (però que entra i surt contínuament).
• Un repertori on abunden els temes improvisats.
• La necessitat de ser constant, com en les pràctiques.
• Uns dies és concert. Els altres dies és assaig.
• Mostrar el que un fa (a un mateix també), sense mostrar-se sencer.
• Un concert minimalista, de detalls, d'apunts, de suggerències.

Cabòries, mesclador, cabòries...

Veus i poemes (8): Miquel Costa i Llobera

Jaume Mateu i Adrover, a punt per estrenar la seva primera pel·lícula, diu un poema de Miquel Costa i Llobera, après per tradició oral.

Dos sospirs

Vora del foc s'escalfaven,
un vespre a encesa de llums,
la vella, resa qui resa...
la jove, mirant-se el fum...

Ai! tot baix digué la jove
i la vella: Ai, bon Jesús!

Què teniu, ara padrina?
Filla meva, què tens tu?

Cap d'elles tornà resposta,
però pensaren al punt:
Si ho sabíeu, padrineta!
Si ho sabies, joventut!

Miquel Costa i Llobera (1854-1922).

Jaume Mateu diu Miquel Costa i Llobera

Com la sardana s'allunya (el so)

La cobla Rambles fa ballar sardanistes en un passeig. Sis metres més enllà el trànsit no s'atura mai. Gravo la música mentre m'allunyo caminant, per poder escoltar després, a casa, com el so de la sardana es engolit per la fauna automobilística. Una metàfora sonora?

El so de la cobla, allunyant-me (01:22)

Sons dominicals

A la plaça de Gaudí, davant de la Sagrada Família, es pot escoltar com juguen a la petanca a les bitlles, a cartes, a pilota. I passejar entremig del parlar italià, anglès, rus...

Deixar-se anar (una mica i si un vol), envoltat de sons i remors, pot anar bé, no?
(0:57)

Fut-bol

No es pot veure, però sí es pot sentir com tota la gent crida i protesta, mentre n'hi ha un que es cola per sota.

"Falta por bajarse intencionadamente detrás del contrario con el fin de hacerle caer". Cromo número 41 de la col·lecció "Enseñanza del juego de Foot-ball (Asociación)", de CHOCOLATES JAIME BOIX.

La campana que falta

Lloc: Estudi de postproducció de cinema (fora de ciutat).

Situació: Mescles (de so) finals d'una pel·lícula d'animació.

Conflicte: Per a una de les escenes es necessita el so d'una campana (no massa gran). Cap dels sons que tenen gravats agrada prou.

El director de la pel·lícula recorda que en el camí de l'hotel fins a l'estudi de mescles passa a prop d'una torre històrica. Aquesta torre té una campana al capdamunt (i no és massa gran) amb un so interessant.

Decideixen anar a gravar-la. Un parell de tècnics s'acosta a la torre i fa una sèrie d'enregistraments. Al voltant de la torre hi ha molt arbrat ocupat per ocells. Malgrat tot, ho graven i tornen a l'estudi. Allà comproven que el so no es pot aprofitar. L'escena segueix encallada.

Però la gent del cinema acostuma a ser decidida i quan es fa de nit tornen a la torre. Hi pugen i desmunten la campana. Se l'enduen a l'estudi. La graven, aquest cop sense ocells, i abans que es faci de dia la tornen a instal·lar a dalt de tot de la torre històrica. La mescla, per fi, es desencalla. El director i el productor queden satisfets.

Ningú s'adonarà mai de la sostracció temporal de la campana. Potser algun mussol...

PD: Aquesta petita història és verídica (però passa a Austràlia).

Veus i poemes (7): Alison Herschberg

Ray Gillon (supervisor de doblatge, mesclador de cinema i ex-consultor de Dolby) llegeix tres haikus d'Alison Herschberg:

Ray Gillon llegeix haikus

Someone else's friends.
Trying to be nice and smile.
I can't stand small talk.

I'm going shopping.
I won't use my credit cards.
Well... maybe just once.

Hailing a taxi.
No one on the street but me.
Red tail lights recede.

Intento una traducció bàsica:

Amics d'algú altre.
Tracto de ser amable i somriure.
No vull més xerrameca.

Vaig de botigues.
No faré servir cap targeta.
Bé... un cop, potser.

Cridant un taxi.
Ningú pels carrers, només jo.
Llums vermells esvaint-se.

I Smell Something Foul. Haiku Expressions of Everyday, d'Alison Herschberg. Andrews and McMeel. Kansas City, 1996.

4S = Sanefes. Sons. Saul. Steinberg.

Quatre sanefes extretes de Country Noises, de Saul Steinberg, dibuixant extraordinari, on imagina els sorolls del camp.

De dalt a baix:

• un rellotge elèctric,
• passa un cotxe,
• passa un camió,
• fulles seques creuant la carretera.

Potser també fem sanefes sonores (d'algun so d'algun lloc) quan fem gargots mentre telefonem. Potser.
 
El millor lloc per veure i gaudir dels dibuixos de Steinberg és a Artsy.net. No us ho perdeu!

Morera. Gramòfons i drets

Segell, amb la signatura d'un tal Morera, en un disc de 78 rpm. de la sardana La Santa Espina.

Sortir a gravar sons

En gravar s’aprèn a escoltar.

Sigui per una cosa o una altra, sortir a gravar és com anar a pescar: cal saber esperar, amb paciència. També és una cacera: cal conèixer els llocs, saber camuflar-se. Preguntar i prendre notes. Estar a punt per l'imprevist: de vegades pesques allò que no t’esperaves.

Potser del que es tracta és de no esperar res d’especial...

No importa tant l’equip amb el que un grava, sinó el gravar. La pitjor gravació és la que no s’ha arribat a fer. Cal sortir a gravar ara, avui. No esperar a demà. Bé, gravar demà, també...

Aquestes ratlles formen part de l'article escrit per al web de música de la Carme Miró. Aquesta web és un lloc on s'hi han aplegat, ben ordenats i disposats, articles sobre música, activitats pedagògiques, suggeriments, material per l'educació musical i tot de recursos sobre música.

Algunes idees i consells per a sortir a gravar sons (un títol no especialment curt, és cert), també es pot trobar al recull de documentació (en format pdf) d'aquest quadern.

Diuen que de mica en mica s'omple la pica...

Cel transitat

El proper dimarts, 24 d'octubre, aquest quadern farà tres anys.

Viu dins en discos durs d'ordinadors, aquí i allà. Textos, fotos i sons, tot en llocs diferents. Carpetes com calaixos que s'esborren, es mouen, es copien, augmenten o desapareixen. Documents prims, magres, secs, als que s'hi acoblen fotografies i sons quan cal, quan algú (no se sap des d'on) els demana, els reclama per donar-los un cop d'ull. La realitat vital de tots aquests elements és ben difusa.

El cel transitat d'aquesta tarda m'ha recordat una xarxa immensa.

Espais sonors: vidres al verd

Soroll al carrer, llençant ampolles de vidre dins del contenidor verd.

Ho gravo com puc i m'emporto el so

En trio un tros de 8 segons i l'entaforo en una habitació petita

En una habitació petita

Després m'el enduc a dins d'una església

Dins d'una església

Passo per la cuina de l'escola

A la cuina de l'escola

L'escolto a través de l'interfono

A través de l'interfono

Per acabar en una sala de concerts

En una sala de concerts

Tot un senyor recorregut!

Tardor

Hi ha tardes que a ciutat se sent remor de carros i cavalls, de pagesos tornant del tros, de nens jugant a fet i amagar, i de gossos perseguint bicicletes. Mentre una nuvolada s'acosta, enfosquidora de carrers.

O potser són imaginacions meves.

entremig

entremig
del dia que serà ahir
del dia que ha de ser demà
gairebé de puntetes
com aquell que quan mira
veu carenes i boscos i llunes
així esperem
entremig

Imaginar sons

El van entrenar per imaginar els sons de cada espai, com en les escenes d'un film. (a) Entrava en un lloc amb les orelles tapades. (b) S'imaginava el so que s'hi feia. I (c) destapant-se les orelles, verificava com s'havia desviat en la seva previsió.

Amb el temps va arribar a ser molt eficient. Ho encertava tot: els sons ambientals, el detalls esparsos aquí i allà, algunes interferències, el so del calçat de la gent, tot. Un dia, però, el va sorprendre l'arribada i creixement d'un sentiment de decepció. Decepció entre el so imaginat i el so real dels llocs.

Molt sovint es quedava tancat al seu estudi per no acabar decebut. No sortia gaire, no veia als amics ni a la família. Algun cop llogava DVDs. Però la imaginació sonora de la majoria de films és nul·la. Això és el que deia ell. Quan vaig deixar de veure'l havia prescindit del tot del so real de les coses. No m'atreveixo a trucar-lo, encara.

Mòbils i mobilitats.

Són més de les deu de la nit. Un home passa fregant la paret. Està cantant, suaument i en una llengua estrangera, a un mòbil que du a la mà dreta. Sembla una cançó de bressol. S'allunya davant meu i amb ell la cançó es va fonent. Un home lluny del seu fill.

Un noi ha baixat carrer avall muntat en un ciclomotor i conduint amb una sola mà, la dreta. Tenia la mà esquerra ocupada aguantant un mòbil enganxat a l'orella dreta, per sota el casc. El braç li creuava el pit. Ell i moto han passat fa estona, però em queda la seva vulnerabilitat. Immensa.

La figura d'un home es passeja fent un traçat curt, amunt i avall, al costat d'un cotxe. Saps que parla pel mòbil perquè gesticula i s'atura i, tot de sobte, segueix. Hi estem habituats. De fet, no té cap importància. Però el que passa és que m'estic esperant per poder-hi aparcar... si marxa d'una vegada. No hi ha manera!

Temps diferents d'espera

Ambient sonor a les terminals d'arribada d'avions:

Aeroport del Prat del Llobregat (0:40)

Aeroport de Reus (0:35)

Dos llocs distints. Dues dimensions. Dos espais sonors.

Veus i poemes (6): Giovanni Pascoli

Stefano Sanfilippo llegeix Giovanni Pascoli:

Nebbia

Nascondi le cose lontane,
tu nebbia impalpabile e scialba,
tu fumo che ancora rampolli,
su l'alba,
da' lampi' notturni e da' crolli
d'aeree frane!

Nascondi le cose lontane,
nascondimi quello ch'è morto!
Ch'io veda soltanto la siepe
dell'orto,
la mura ch'ha piene le crepe
di valerïane.

Nascondi le cose lontane:
le cose son ebbre di pianto!
Ch'io veda i due peschi, i due meli,
soltanto,
che dànno i soavi lor mieli
pel nero mio pane.

Nascondi le cose lontane
che vogliono ch'ami e che vada!
Ch'io veda là solo quel bianco
di strada,
che un giorno ho da fare tra stanco
don don di campane...

Nascondi le cose lontane,
nascondile, involale al volo
del cuore! Ch'io veda il cipresso
là, solo,
qui, solo quest'orti, cui presso
sonnecchia il mio cane.

Canti di Castelvecchio (1939), de Giovanni Pascoli

Boira

Amaga les coses llunyanes,
tu, boira impalpable i balba
qui vagues encara com fum,
a l'alba,
dels llamps que en la nit foren llum
d'aèries fossanes.

Amaga les coses llunyanes,
amaga'm allò que ja és mort!
Que vegi només els cinyells
de l'hort,
les tàpies que han plens els crivells
de valerianes.

Amaga les coses llunyanes,
planyentes, i deixa'm, si vols,
pomeres i prèssecs guaitar,
tan sols,
qui donen pel meu negre pa
llurs mels sobiranes.

Amaga les coses llunyanes
d'amar, i d'anar i venir,
i vegi tan sols aquell blanc
camí,
que un jorn he de fer al ning-nang
plorar de campanes...

Amaga les coses llunyanes
robant-les al cor d'un revolt!
Que allà pugui veure el xiprer
tot sol,
i aquí l'hort amb tu, gos, qui sorrer
la son m'encomanes.

Traducció al català (feta l'any 1941) de Maria Antònia Salvà. Llibre Poesies. Giovanni Pascoli. Ed. Galerada. Col·lecció Líquens (desembre 2002).

Altres poemes italians en aquest quadern:

• Veus i poemes (5): Stefano S. llegeix Salvatore Quasimodo.
• Veus i poemes (4): Stefano S. llegeix Safo i Quasimodo .
• Veus i poemes (2): Stefano S. llegeix Cesare Pavese.

Més veus i poemes.

Moment sonor (1)

Una porta ha quedat oberta i del pany hi penja un manyoc de claus que es gronxen, lliscant i fregant amb la mateixa porta: metall contra fusta. Sembla, com si de lluny, un fuster estigués serrant taulons.

Percussió brutal

No gaire lluny, dues illes de cases més enllà, estan construint un edifici. Desconeixem què serà. M'hi acosto i una immensa màquina Liebherr està perforant i pica i repica brutalment.

Soroll de la perforació

Però mentre ho gravo m'he de protegir tapant-me una orella amb la mà!

Esgarrifança

Des d'un sisè pis, sento com algú camina pel carrer. Sembla que arrossegui els peus. L'escolto millor, deu ser que porta xancletes. Hi ha un moment que el so s'aclareix. No hi ha trànsit i els passos agafen un pla sonor estrany, com si fossin més a prop.

Degut al rebot entre les parets dels edificis, el so arriba a ser tant proper que em giro per si algú s'acosta pel passadís. Molt estrany.

Carrera de camells

A les fires d'alguns pobles hi ha una atracció que consisteix en la carrera de les figures articulades d'una dotzena de camells amb genet. Avancen segons els encerts de cada participant a l'hora de llençar una bola a través d'una superfície foradada. Acostumen a donar, com a premi, uns grans ninots de peluix.

El soroll que s'hi fa és impressionant!

Carrera de camells (0:37)

(La foto és de Cold Cut i s'ha extret de Flickr)

Campanes: Parròquia de la Concepció (Eixample, Barcelona)

És al carrer d'Aragó amb Roger de Llúria. Amb un trànsit que no s'atura ni els dies de festa. Però al costat hi ha un racó més tranquil: els jardins del rector Oliveras. Allà m'hi he estat, avui, esperant que toquessin les dotze del migdia.

I a l'hora, les campanes han arrencat el vol. M'he quedat estupefacte: durant tres minuts i mig no s'han aturat! No sé si tots els dies festius fan el mateix, si només és pels dies especials com avui, o és perquè m'han descobert...

Campanes de la Concepció. Tros inicial (0:46)

Campanes de la Concepció (3:55)

El soundtrack real

Potser, només escoltem realment quan estem treballant i ens perdem gran part del "soundtrack" real, atenuats per les hores de feina.

Sospi ho diu en el comentari del post anterior.

Escoltar realment! Potser aquí rau la diferència entre escoltar i sentir. Escoltar és un verb actiu i sentir (sons) és un verb passiu.

Treballar cada dia amb el so et pot afinar (afuar) la sensibilitat i notar millor > reconèixer > gaudir de sons que normalment passen desapercebuts. Però, a la vegada, aquesta mateixa feina et pot saturar (omplir fins dalt).

Que cadascú cerqui el seu propi equilibri, no?

Apunts mínims (3)

Pel carrer. Un pare al seu fill: - Tapuntao? El fill li respon afirmativament.

A la plaça, el camió de les begudes puja a la vorera, davant del bar. Les ampolles, encaixades, fan un dringar graciós que acompanya el so esforçat del motor.

Davant del campanar, al portal d'una casa i protegit de la tramuntana. Vull gravar campanes, però quan toquen els quarts, una família sencera arriba amb el cotxe i volen entrar a casa seva, just per on jo m'estic.

A primera hora del matí, un frec rítmic m'arriba de sota casa. Sí, estan escombrant. Recordo l'escena d'El nom de la rosa, en la que Guillem i el novici arriben a l'abadia benedictina. També hi havia algú escombrant.

Anunciant el circ

Segons TVC, ha començat la tardor meteorològica. Prou d'estiu, doncs.

Durant les vacances d'agost el mesclador ha gravat una mica amb el nou petit gravador, el microtrack, com aquell que porta la càmera de fotos a sobre.

Un migdia qualsevol passa un cotxe anunciant un circ. Li faig una foto sonora. Dit i fet.

Anunciant el circ

Textos: Joan Perucho (1)

En sortir de l'ermita hi hagué grans ballades sota els saules, al compàs de la cornamusa. La festa quedà gravada, per sempre, a la memòria de la gent. Agnès i Montpalau divagaren pel bosc, entre rierols exquisits, sentint la música allunyada darrera seu. Un halo de poesia cenyia la parella.

Les històries naturals, de Joan Perucho. Edicions 62. Sèrie "El Cangur Plus". Edició del maig 2006, (pàgina 109).

Va quedar gravada allà on ja no s'esborrarà. Segur.

Textos: Contes d'Ise

Els laments dels insectes

Una vegada, un home enamorat es despertà i es quedà ajagut mirant cap el jardí. Als arbustos se sentia un gran nombre de cants d'insectes, per la qual cosa recità:

Per què els insectres
s'apleguen als arbustos
per lamentar-se,
i jo ploro en silenci
entre pensaments foscos?

Contes d'Ise, recull de contes amb poemes (segle X). Traducció del japonès de Jordi Mas López. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005.

Textos: Ana Hatherly

Sóc a l'hotel i prenc l'esmorzar a la sala. Al meu costat hi ha un poeta danès. Miro a través de la porta envidrada que dona a un petit moll. Hi veig sorgir la proa d'un enorme vaixell. Entra per l'esquerra del meu camp de visió. Avança lentíssim i sense cap mena de soroll. Miro fascinada l'aparició de l'enorme vaixell blanc. Aleshores em diuen: Ve de Finlàndia, arriba tots els dies a les vuit del matí.

51 Tisanes, d'Ana Hatherly. Traducció del portuguès de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega. Perifèric Edicions. València, 2004.

Textos: Melcion Mateu

Hem acabat la mescla de Fuerte Apache, la primera pel·lícula de Jaume Mateu Adrover. M'obsequia amb un llibre de poemes del seu germà Melcion. Trio un poema curt i deixo el llibre a la pila dels que venen amb mi de vacances. Gràcies a tots dos.

Troballa

Ara que ja no aniré a Harvard,
puc estudiar com regalimen les gotes
de pluja per la finestra de casa.
És increïble: mai no són idèntiques.

Jardí amb cangurs, de Melcion Mateu. Edicions 62. Barcelona, 2005.

Textos: Robert Musil

Granadas: es cierto, es como un aullido. Pero como el de un viento fuerte - aunque no huracanado. Un silbido atenuado.

El ruido del proyectil es un ruido creciente y, cuando el disparo pasa por encima de uno, un silbido de nuevo decreciente en el que el sonido "ai" no llega a formarse. Grandes proyectiles que pasan a no mucha altura por encima de nuestra posición hacen crecer el ruido transformándolo en un bramido, en un retumbar del aire acompañado de un sonido metálico. Como ayer en el monte Carbonile, cuando los italianos disparaban desde Cima Manderiolo contra el Pizzo de Vezzena y la Panarotta, por encima de nuestras cabezas, sobre las posiciones italianas. Producía el efecto de una terrible conmoción en la naturaleza. Los peñascos bramaban y retumbaban. Sensación de perverso desatino.

Crec que el senyor Musil parla de la primera guerra mundial. Però ara, amb tanta bomba sobre les ciutats, fa posar la pell de gallina.

Diarios, de Robert Musil. Traducció d'Elisa Renau Piqueras. Random House Mondadori. Debolsillo, 2004.

Picaporta (Travessera de Gràcia)

El picaporta, la porta i l'avisador elèctric.

Un so inoportú

Vet aquí la història d'un estudiant que, com molts d'altres, preparava els seus minúsculs apunts i resums, les xuletes, amb imaginació i esperança, però que no tenia sovint la sort de cara, per dir-ho d'alguna manera.

Una de les xuletes en la que hi va invertir més hores es tractava d'una tirallonga de paper estret ple de informació escrita amb una lletra microscòpica i que s'enrotllava pels dos extrems. Tot plegat lliscava dins d'un plàstic transparent que ho mantenia tot lligat i llegible. Totes les proves foren satisfactòries i era l'enveja dels seus companys.

El dia de l'examen arribà. Tots els estudiants es trobaven dins una immensa sala. Al començar, tot va quedar gairebé en silenci. No se sentia ni una mosca, només els bolis que lliscaven sobre els fulls de paper i les passes ressonants dels vigilants.

El nostre protagonista va treure el paquetet enginyós i, un cop es va assegurar que ningú el podia veure, va començar a fer rodolar el paper enrotllat dins del plàstic. El frec dels dos elements va produir un soroll inesperat, com el grinyol d'una roda de carro.

El noi va tremolar: aquell soroll va destacar per sobre tots els caps de tots els estudiants, evidenciant una activitat sospitosa, la seva. Fou, de veritat, un so inoportú.

Em pregunto a què es dedica ara el nostre amic.

Dos gots i una música

A.- Dos gots de vidre de mides diferents. El més gran conté aigua on el got petit hi sura i, al moure's, entrexoca amb les parets del gran produint sons ondulants i percudits, com aquest:

Gots entrexocant-se (0:08)

B.- Un cop gravats, es preparen versions a vàries velocitats (més lent: un so molt baix; més ràpid: un so més agut) i sentits distints (endavant, enrere), i es fan sonar a l'hora. Al total s'hi afegeix un procés de reverberació artificial.

C.- El resultat pot ser una música, o potser no. De què depèn?

Exercici sonor (0:57)

Textos: Josep Maria Espinàs (2)

(...) convertir el silenci en una religió, i la recerca del silenci perfecte en una obsessió, disfressada de poètica o d'espiritualitat, són ideals que un ciutadà com jo no pot compartir. El silenci natural no m'ha convençut mai com a valor absolut, vull dir el silenci de la natura, el silenci dels grans boscos, de l'alta muntanya. En una nit al camp, en una casa aïllada, el repic de la pluja sobre la teulada fa un so que commou els esperits lírics. Jo també l'he sentit, jo també he pensat que era bonic, durant uns instants. Però ben aviat he deixat de sentir la pluja per adonar-me de l'enorme silenci gràcies al qual, precisament, sentia el tènue repic de l'aigua. I he pensat que si deixava de ploure, si s'aturava el vent que sonoritzava les teules o els arbres, el silenci moriria congestionat per la seva pròpia feixuguesa. El silenci no pot viure sense alimentar-se de sorolls.

M'agrada més el soroll que es refresca, de tant en tant, amb petites glopades de silenci. És el silenci artificial, el silenci urbà. Ara escric aquestes ratlles amb la finestra oberta, al carrer d'Aragó. És la una de la nit, un dissabte de juliol. Passen bastants segons sense que hi hagi cap soroll a primer pla, cap estridència sobtada. Ara s'acosta un cotxe, fa una vibració que creix, que es manté, que s'allunya. Al fons queda, com al fons d'un ocell que passa, un cel quiet, un cel de silenci, però no és de fet un silenci sinó una remor contínua, aquest suau i sonar brogit de riu que fa la ciutat en les hores de calma. I en aquesta remor de fons apareixen d'una manera imprevisible, irregular, viva, agulles de sorolls, com en un encefalograma. Un encefalograma pla és la mort cerebral. El meu cervell s'alimenta del estímuls.

Extret de Silenci, un dels textos que formen Inventari de jubilacions, de Josep Maria Espinàs. Edicions La Campana. Barcelona, 1993.

Sant Joan, una altra porta fantàstica

Com els espetecs, les crepitacions i els grinyols d'una gran porta, així és el cel de Barcelona per Sant Joan.

Sant Joan, una altra porta fantàstica (0:26)

Textos: Jean Cocteau (2)

Aquest llibret d'entrevistes a Jean Cocteau sobre el cinematògraf és dels que, de tant en tant, un hi torna per rellegir i agafar aire.

• Trobo que sempre es pensa massa. Penso molt poc. Provo de pensar el menys possible.
• Totes les coses belles són asimètriques.
• Els poetes viuen només dels accidents. Em sembla que només hi ha bellesa si és accidental.
• Quan més es tanca un en si mateix, més risc hi ha de trobar ànimes fraternals.
• Evitar les coses poètiques. El text ha de ser molt sec i molt simple. La poesia ha de sortir de l'organització de les imatges.
• La profunditat respira a la superfície. Les superfícies diuen: respiro a les profunditats.

Entretiens sur le cinématographe, de Jean Cocteau. Éd. Ramsay Poche Cinema, 1986.

Porta fantàstica (2)

Una altra petita mostra de la porta fantàstica (2), amb anàlisi musical inclòs:

A: canvi fort de modulació amb baixada accentuada
B: crepitació
C: grinyol potent amb polifonia
D: final de grinyol amb un sol to ascendent
E: frec polifònic

Porta fantàstica (2)

Post anterior de la porta fantàstica.

Paciència

Durant unes hores pot no haver-hi accés a alguns materials d'aquest quadern degut a un canvi tècnic en el servidor amic on s'hostatgen les fotos, els sons i tots els extres d'aquest quadern (Bibliografia, Sons i espais sonors, Veus, Documentació Tècnica, etc). Paciència.

L'Honorata, ferida i condemnada.

Entre d'altres novetats, a finals del segle XIV, els barcelonins fan fer una enorme campana que toqui les hores de dia i de nit, batuda des del nou campanar de la seu gòtica per dos sonadors que mesuren el temps amb un rellotge d'arena.

Els ciutadans ja no miren el sol per saber la marxa del temps, ni s'ocupen gaire de les hores canòniques que regeixen la vida de parròquies i convents. Fan tocar les hores civils amb un rellotge manual que esdevé símbol de la vida urbana.

La campana, fabricada a Barcelona i pagada pels ciutadans, es porta amb carretes enramades fins a la Catedral. El bisbe la bateja al portal de la seu amb el nom d'Honorata i apadrina l'acte el conseller en cap. Tot seguit es puja amb grans treballs al campanar i el dia 28 de novembre de 1393 a les sis de la tarda comença a tocar les hores.

Els barcelonins al so del "gran, bell i notable seny de les hores" segueixen el seu ritme laboral, alimentari i festiu, fins que l'Honorata és ferida en el setge de 1714 i condemnada a mort.

Trobat a Una passejada pels segles XIV i XV, de Teresa Vinyoles i Vidal. Historiadora. Universitat de Barcelona.

La porta fantàstica (1)

He trobat una porta fantàstica i no penso dir a on. Durarà fins que alguna ànima insensible engegui el "3-en-uno" a les frontisses. Ja ho sé, estic preparat.

Una porta fantàstica (0:18)

Picaporta (Rodonyà)

Un picaporta de Rodonyà.

La Vallès me'l fa arribar.

És feina de cadascú

imaginar-se com ha de sonar.

En el lloc de l'altre

Diuen els experts que, si l'ocasió es presenta, és convenient provar de ser a l'altre costat, de tant en tant. Allà les coses són tan diferents!

• Ser el músic que toca a l'altre costat del vidre de la sala de control, esperant sentir-se pels auriculars.
• Ser el productor que viu entre pressupostos, idees, hores, projectes, màquines i persones.
• Ser el muntador de so que està vuit setmanes davant d'un parell de pantalles d'ordinador.
• Ser el compositor que busca, abans que es faci de dia, aquells apunts musicals i no recorda on els va desar.
• Ser el director que no ha pogut rodar tots els plans que creu essencials i no vol barallar-se un altre cop.
• Ser el mesclador entremig dels dubtes, les proves, els canvis i aquesta data final, sempre inamovible.
• Ser l'il·lustrador que es sorprèn que, aquest cop sí, els colors són els que havien de ser.
• Ser el programador que té grans idees però ha de fer dotzenes de pàgines web.

Tanmateix, potser no cal provar-ho tot, no sigui que prenguessim mal. Ja costa prou ser un mateix, de tant en tant.

Temps i detalls

Temps per a fer les coses. Temps per a apropar-se (el detall) i per a allunyar-se (el global). Temps per als detalls. Temps per a poder entrar-hi i saber què cal fer i com fer-ho. Temps per a fer-ho. Temps per a gaudir-ne. Temps per a alleugerir i refrescar l'oïda. Temps per a la següent. Temps per a escriure, parlar-ne. Temps per a recordar-ho. Temps per a aprendre.

Moltes gràcies, Alex, pel teu magnífic comentari al meu escrit anterior Mesclar. Més clar.

Mesclar. Més clar.

Vet aquí que la feina de mesclar (el so de pel·lícules) comporta un efecte que pot ser alhora interessant i útil: estàs concentrat tot el sant dia durant unes setmanes (normalment, més de dues).

Les successives etapes d'aquest final de la postproducció de so sempre es desenvolupen amb moltes variants dins un esquema que és clàssic. La mescla de tots aquests elements, preparats per l'equip de muntatge de so i que seran la banda sonora (diàlegs-veu, sons i músiques), sempre genera situacions i preguntes noves.

Per a un bon equilibri (balanç) entre els sons que formen una seqüència, cal conèixer aquests sons i la raó de la seva tria i posició temporal. Això demana temps. Però cal evitar que l'excés de temps no acabi ofegant i embotint els sentits (dels que mesclen) i, per tant, l'emoció (que n'és una bona guia).

Per a un bon fluir de la història, cal preservar (o no) un grau de coherència entre les seqüències. Coherència en el tipus de so, en les transicions, en el nivell del diàleg, en com es marquen els detalls, en el tractament de la música, en el nivell dels sons ambientals, etc.

Encara que el director hagi estat durant totes les setmanes en les que s'ha dissenyat i muntat el so, no podrà (o no sabrà) tenir l'actitud adequada fins que no arribi a les mescles.

D'això es tracta: mesclar és fer visible la pel·lícula que s'ha anat somiant, mentre s'esborren els camins per arribar-hi.

Mesclar: més clar. Així m'ho sembla a mi.

Picaporta (carrer Mirallers)

Picaporta (carrer Sant Lluís)

Picaporta (passeig del Born)

Veus i poemes (5): Salvatore Quasimodo

Stefano Sanfilippo llegeix Quasimodo:

S'ode ancora il mare

Già da più notti s'ode ancora il mare,
lieve, su e giù, lungo le sabbie lisce.
Eco d'una voce chiusa nella mente
che risale dal tempo; ed anche questo
lamento assiduo di gabbiani: forse
d'uccelli delle torri, che l'aprile
sospinge verso la pianura. Già
m'eri vicina tu con quella voce;
ed io vorrei che pure a te venisse,
ora, di me un'eco di memoria,
come quel buio murmure di mare.
---------------------------------
Es sent encara el mar

Ja de fa moltes nits es sent encara el mar,
lleu, amunt i avall, al llarg de les sorres llises.
Eco d'una veu tancada dins la ment
que remunta del temps; i també aquest
lament assidu de gavines: potser
d'ocells de les torres, que l'abril
empeny vers la planura. Ja
m'eres propera tu amb aquella veu;
i jo voldria que també et vingués,
ara, de mi un eco de memòria,
com aquell fosc murmuri del mar.

Dia rere dia, de Salvatore Quasimodo. Traducció de Ponç Pons. Jardins de Samarcanda, num. 36. Coedició de Cafè Central i Eumo Editorial. Vic, 2005.

Altres poemes italians en aquest quadern:

• Veus i poemes (6): Stefano S. llegeix Giovanni Pascoli
• Veus i poemes (4): Stefano S. llegeix Safo i Quasimodo
• Veus i poemes (2): Stefano S. llegeix Cesare Pavese

Més veus i poemes.

Un esmolet, un dissabte al matí

Amb el so d'una petita flauta de Pan de plàstic fa girar la gent que passeja. Els nens s'hi fixen, escolten i somriuen. El seu reclam és curt i queda enregistrat.

Esmolet (0:22)

Mèrits

Una pel·lícula feta a Europa es ven als USA. Allà se la miren i fan una llista de canvis que proposen als productors d'aquí. La pel·lícula, que ja s'havia estrenat, es remunta, s'escurça, es canvia el so d'algunes parts i es remescla. El resultat és millor que l'original.

Com s'han de repartir els mèrits?

Una novel·la ja acabada, però que no troba sortida, és acceptada per una editorial. Allà la llegeixen i fan una llista de canvis a l'autor. La reescriuen, l'escurcen, la remunten. La novel·la, quan surt al carrer, té un èxit aclaparador. El resultat és millor que el primer original.

Com s'han de repartir els mèrits?

Capacitats

El King Kong de l'any passat és una immensa producció. Tot un procés llarg, complex, laberíntic, enorme, esgotador i molt tecnològic.

Encara que aquí treballem més com a franctiradors artesans, admiro la capacitat que demostren alguns equips en algunes pel·lícules. La capacitat de fer rodar tants engranatges petits i mitjans dins d'altres molt més grans que els contenen. La capacitat de coordinar tants departaments diferents treballant per a un sol projecte.

És evident que res d'això es pot improvisar. Són maneres de treballar molt disciplinades però que no han perdut inventiva ni empenta. Segurament hi ha, en molts d'ells, passió pel que fan. Potser és en això en l'únic que coincidim.

Al Post Production Diary hi ha 36 movies sobre tot el procés per fer aquest King Kong. Cada movie és una setmana menys que s'acosta a l'estrena.

Setmanes on toca so:

setmana 30: gravació d'efectes sonors,

setmana 23: muntage de so,

setmana 18: ADR (Automatic Dialogue Replacement, o sia doblatge),

setmana 15: foley (o sia, efectes de sala),

setmana 13: música (A),

setmana 7: mescles de so,

setmana 7: mescles de so,

setmana 5: música (B),

setmana 4: música (C).

Incitació agraïda

L'amic Gonzalo m'incita a llegir un dels contes d'un petit llibre escrit en anglès (nivell cinc de lectura: dificultat raonable).

Klausner inventa una màquina que pot detectar i enregistrar sons que són molt més enllà de l'oïda humana. Un vespre escolta a través dels auriculars un crit terrible, inhumà, curt i agut, un crit de dolor. I s'adona que, en el jardí del davant, la seva veïna està tallant roses del roser...

Taste and other tales, de Roald Dahl. Penguin Readers & Pearson Education Limited, 1999.

Mercat de Sant Antoni

Per buscar llibres vells o gairebé nous, cromos, revistes, pòsters de cinema, segells, postals, diaris, pedres curioses, jocs de vídeo, de consola o d'ordinador. De tot una mica. Pares i mares, avis i néts, parelles, d'aquí i de fora, cotxets de criatura, gossos. Amb pluja, vent o amb sol.

Sembla que quan no hi busques res d'especial i t'hi pots passejar sense ànsia, és quan hi pots trobar alguna cosa.

I si no, escoltar i sentir el so que si fa.

Mercat de Sant Antoni, un diumenge

Feina artesanal

Actualització i endreça de la bibliografia.
Ampliació de l'extensió sons i espais sonors.
De mica en mica aquest quadern creix.

El futbol i la pirotècnia

Instantània sonora des d'un sisè: el carrer es comença a animar.

El carrer s'anima (0:43)

(Escoltar amb auriculars, però vigilar amb el nivell del darrer petard)

Ampliació

Un nou espai per a l'extensió d'aquest blog: la documentació tècnica, on es recolliran materials propis o aliens sobre la feina i les eines del so, el cinema i altres assumptes.

El Manual de postproducción de sonido cinematográfico (pdf, 128 KB) estrena aquest espai en construcció. Aquest manual és d'en Jaume Puig, tècnic extraordinari d'una inventiva especial, i home de cinema des de ben petit.

Falciots

Ocells en vol rasant. Petits i ràpids. Armats amb un crit fi, agut. Si no m'equivoco, són falciots negres: un nom de cavaller medieval, de guerrer aeri.

Surts al balcó i t'esmolen la barana. Et mareges de seguir-los. I engegues la gravadora per quedar-te amb alguna cosa: el seu crit afuat, com un filferro.

Falciots (0:38

Notes esparses (4)

• Les bicicletes, al frenar, acostumen a fer un soroll esquerdat i una mica desagradable.

• Per Setmana Santa, la ciutat sembla un poble. I, segurament, hi ha pobles que semblen ciutats.

• Una gran part del soroll que es fa al caminar és degut al frec dels dos camals dels pantalons.

• Fer llistes de coses a fer et pot allunyar de fer-les: un cop (d)escrites ja semblen mig fetes.

Llibreries

El so d'una llibreria dels Jardinets de Gràcia a les vuit del vespre d'un Sant Jordi: gentada, consultes, comentaris, nens, bosses, impressores, paper d'embolicar, aire condicionat, caixes registradores, el gos que s'espera fora, anades i tornades…

Llibreria Roquer (0:30)

PS.- El novembre de 2013, aquesta llibreria va tancar.

Veus i poemes (4): Safo i Quasimodo

Stefano Sanfilippo llegeix uns poemes de Safo:

Lectura del poema en grec clàssic

Salvatore Quasimodo en va fer una traducció:

Sulla tenera erba appena nata

Piena splendeva la luna
quando presso l'altare si fermarono:

e le Cretesi con armonia
sui piedi leggeri cominciarono
spensierate a girare intorno all'ara
sulla tenera erba appena nata.

Lectura de la traducció a l'italià

Del llibre Lirici greci, de Salvatore Quasimodo. Arnoldo Mondadori Editore (1985).

Altres poemes italians en aquest quadern:

• Veus i poemes (6): Stefano S. llegeix Giovanni Pascoli.
• Veus i poemes (5): Stefano S. llegeix Salvatore Quasimodo.
• Veus i poemes (2): Stefano S. llegeix Cesare Pavese.

Més veus i poemes.

El caçador astut (imitador de sons)

Fa molt de temps hi havia un caçador que es creia molt astut perquè amb l'ajuda de la seva flauta de bambú aconseguia imitar tota classe de crits d'animals. Anava a la muntanya amb el seu arc i imitava el crit del cérvol. Si un d'ells s'apropava, el caçador el matava llançant fletxes amb foc.

Un dia, al sentir el crit del cérvol es va acostar un llop. Mort de por, el caçador va imitar el rugit del tigre. El llop va fugir però va aparèixer un tigre. Terroritzat, el caçador va imitar el grunyit d'un ós. El tigre va fugir, però va aparèixer un ós que, al veure que es tractava d'un sol home, es va abalançar sobre ell, el va fer trossets i se'l va cruspir.

Extret i adaptat del llibret Fábulas chinas. Recopilació de A. Laurent de l'editorial Astri (any 2000). Aquest conte forma part d'una recopilació d'obres de Liu Dsung-Yuan.

I el picaporta?

Picaporta

Truquen al portal de baix. En algunes cases de veïns, al identificar qui trucava, tiraven d'una corda que passava pel forat de l'escala per obrir la porta del carrer. No sé si en queda alguna. Estaria bé gravar-la.

Aquest és un toc curt amb el picaporta de pis, ja dins de l'escala.

Picaporta de pis (0:05)

De quin ocell es tracta?

Un ocell se sent pel celobert cada matí abans de les vuit. Com que la meva ignorància comprèn els noms dels ocells (i els dels arbres, per molts llibres que compri), desconec qui canta.

Un company de la feina ens havia ensenyat feia temps una guia d'ocells de Barcelona. I aquest dissabte al matí l'he anat a buscar al Centre de Recursos Barcelona Sostenible.

Una guia fantàstica feta per la biòloga Eloïsa Matheu. Conté un CD amb el cant de 25 ocells. Un d'ells, el que buscava: la tórtora turca, l'ocell del celobert.

Tres versions de la tórtora turca que he pogut gravar (escoltar amb auriculars):

Primer filtratge: tall de baixos a 370 i tall d'aguts a 930 cicles.

Segon filtratge afegit: augment de 18 dB a 470 cicles, amb una Q de 32.

Normal, sense processar. Entre el soroll del trànsit i del propi edifici.

Aneu a buscar aquesta Guia 23 d'Educació ambiental abans que s'acabi! (NOTA.- De moment, no cal que us baixeu el document pdf de la guia perquè la resolució és molt baixa i gairebé no s'hi llegeix res!)

Activitats (mínimes)

• Trobar el so del mar dins el so del trànsit.
• Detectar els grallers de Vilanova dins el so de la dutxa.
• Fixar-se, quan la gent parla, si ho fa sincrònicament: si emet el so de les paraules d'acord amb els moviments dels llavis.
• Abans de girar i mentre els llums intermitents del cotxe fan clec-clic-clec, inventar-se ritmes.
• Escoltar l'activitat dels tèrmits dins un moble corcat.
• Tapar-se fort les orelles i escoltar a través del cos.

Càmera pocket de so

L'amic Albert Manera (tècnic de so directe, dissenyador i muntador de so) em deixa un petit gravador de so. Estic d'acord amb ell, és una veritable càmera pocket de so: el MicroTrack 24/96.

Avantatges: és petit, sembla una barreja de lector mp3 i càmera de fotos digital, ningú s'hi fixa, és més barat i més senzill que els altres, grava en format wav fins a 24 bits i 96 Khz. i te'l venen amb un petit micròfon estèreo en T.

L'he provat aquest matí al Mercat de l'Estrella. A la porta, una gitana venedora de flors.

Gitana venedora (0:24)

Una porta, un lament

Exercici sonor:

(1) Obrir una porta corredissa de fusta.
(2) Agafar els dos grinyols a prop del final i fer-los sonar molt lents. Filtrar les freqüències baixes a 250 c. i les altes a 4.450 c. (24 dB/octava).
(3) Escoltar (amb auriculars!) el lament submarí i com ressona.

Obertura de porta (0:09)

Lament de porta (0:11)

Notes esparses (3)

• Si baixes les escales no duguis les dues mans a les butxaques.

• El millor equip per a gravar sons és, potser, un bloc i un llapis.

• No et pots cordar les dues sabates alhora.

• No contraposar so i soroll. El soroll és una categoria de so.

• Mentre passava pel meu costat, el pare li diu al seu fill: “jo tenia un piano i...”.

Prendre el so de les coses petites

La gent de Tesi m'ha deixat una joguina per prendre so: el Marantz PMD671 (gravador de dues pistes d'àudio digital en targeta CF), a més d'una parella de micròfons Neumann K100!

Superluxe absolut. Si m'hi acostumo estic perdut. Li he de trobar alguna pega... Ah, sí, tot plegat és massa voluminós per dur-ho còmodament cada dia a sobre. El minidisc encara ens farà servei.

Si gravo coses grans (com el trànsit), em queda un so net, detallat, potent. I si gravo coses petites també em queda net, detallat, potent. Això està bé. Tinc moltes coses petites per a gravar, per acostar-m'hi. Micro-gravació. Microscopia del so, gairebé.

Un so petit i amplificat (engrandit) adquireix un caràcter diferent. I els sons fora de context deixen de ser el so que fa tal cosa per agafar vida pròpia, amb una enorme capacitat de suggestió. O així a mi m'ho sembla.

Omplint el setrill amb oli d'oliva (0:17)

Gavines

La Bet m'avisa que la pluja fa un ritme divertit al picar sobre la barana de la terrasseta. Busco el minidisc i arrenco a gravar, però el ritme ha variat massa i ara ja és una mica intranscendent. Després hi haurà una sirena, algú que canta cridant pels carrers i una gavina que xiscla.

Més tard endreço el so gravat i escolto el crit de la gavina: és un so potent, impertinent i una mica estrany, però no massa, enmig del trànsit lleuger d'un diumenge al matí. La gavina s'havia instal·lat en una teulada desgavellada plena de taulons i amagatalls pels coloms, que han fugit ben de pressa.

I el vent despentinava gavina i coloms, que s'espiaven de lluny, impassibles.

El crit de la gavina (0:32)

Textos: Lluís Maicas

Entra el silenci
pels portellons
i escarrinxa els sons.

El seny del foll, de Lluís Maicas. Perifèrics. Palma de Mallorca, 1998.

Textos: Salvador Pániker

Cuando le preguntaron a Debussy que a qué reglas se atenía para componer, el músico respondió: "mon plaisir". Las cosas se hacen por el valor que tienen en sí mismas, sin pensar en fines trascendentes. Sin distinguir entre lo principal y lo secundario.

Cuaderno amarillo, de Salvador Pániker. Random House Mondadori. Debolsillo. Barcelona, 2003. Pàgines 45 i 276, respectivament.

Espais Sonors: plaça de Mons

Quan gravava la campana de la parròquia de Sant Jordi (al viaducte de Vallcarca), un nou soroll rítmic em va fer estar una estona escoltant i esperant, mentre la gent passejava (amb el gos) i comprava el diari, el pa i les postres.

Vet aquí que entre les llambordes de la plaça de Mons hi ha una tapa metàl·lica del clavegueram, a un parell de metres del semàfor, i que, com tantes altres, fimbreja i repica sota els pneumàtics. Res extraordinari, ja ho sé. Però escoltar els sons fora de context té la seva gràcia.

Campana de la parròquia de Sant Jordi (0:51)

Tapa metàl·lica del clavegueram (0:46)

Textos: Roland Barthes

La coïncidence

Je m'enregistre jouant au piano; au départ, c'est par curiosité de m'entendre; mais très vite je ne m'entends plus; ce que j'entends, c'est, quelque apparence de prétention qu'il y ait à le dire, l'être-là de Bach et de Schumann, la matérialité pure de leur musique; parce qu'il s'agit de mon énonciation, le prédicat perd toute pertinence; en revanche, fait paradoxal, si j'écoute Richter ou Horowitz, mille adjetifs me viennent: je les entend, eux, et non pas Bach ou Schumann. - Que se passe-t-il donc? Lorsque je m'écoute ayant joué - passé un premier moment de lucidité oú je perçois une à une les fautes que j'ai faites -, il se produit une sorte de coïncidence rare: le passé de mon jeu coïncide avec le présent de mon écoute, et dans cette coïncidence s'abolit le commentaire: il ne reste plus que la musique (il va de soi que ce qui reste, ce n'est nullement la "vérité" du texte, comme si j'avais retrouvé le "vrai" Schumann ou le "vrai" Bach).

Roland Barthes par Roland Barthes. Éditions du Seuil. Paris, 1975.

Impacta al mesclador: el passat del meu tocar coincideix amb el present del meu escoltar i en aquesta coincidència s'aboleix el comentari: només resta la música.

Cargol de mar

Dibuix de Charles Rodrigues, a la revista Stereo Review (març de 1969).

Veus i contes (1): Jorge Luis Borges

Estem acabant el documental Diario Argentino, un llargmetratge de la guionista i directora argentina Guadalupe Pérez.

Li demano de gravar la seva veu i tria aquest conte de Borges:

El Puñal, de J.L.Borges (1:47)

El Puñal

En un cajón hay un puñal. Fue forjado en Toledo, a fines del siglo pasado; Luis Melián Lafinur se lo dio a mi padre, que lo trajo del Uruguay; Evaristo Carriego lo tuvo alguna vez en la mano.

Quienes lo ven tienen que jugar un rato con él; se advierte que hace mucho que lo buscaban; la mano se apresura a apretar la empuñadura que la espera; la hoja obediente y poderosa juega con precisión en la vaina.

Otra cosa quiere el puñal. Es más que una estructura hecha de metales; los hombres lo pensaron y lo formaron para un fin muy preciso; es, de algún modo eterno, el puñal que anoche mató un hombre en Tacuarembó y los puñales que mataron a César. Quiere matar, quiere derramar brusca sangre.

En un cajón del escritorio, entre borradores y cartas, interminablemente sueña el puñal con su sencillo sueño de tigre, y la mano se anima cuando lo rige porque el metal se anima, el metal que presiente en cada contacto al homicida para quien lo crearon los hombres.

A veces me da lástima. Tanta dureza, tanta fé, tan apacible o inocente soberbia, y los años pasan, inútiles.

El Puñal, de Jorge Luis Borges.

Altres veus i poemes.

Espais Sonors: carrer de Sant Camil

La foto mostra el carrer de la Mare de Déu dels Reis (viaducte de Vallcarca) convertint-se en Sant Camil, un carreró estret que fa baixada i està pavimentat amb dos tipus de llambordes.

Quan hi baixen els cotxes, el contacte dels pneumàtics sobre les llambordes ressona i produeix una remor curiosa:

Carrer de Sant Camil

Destrucció de campanes

Per veure-ho en moviment.

(imatges extretes del documental Roig i Negre, estrenat el passat 6 de febrer per TV3)

Sota Palau

Lloc: Blanes.
Espai: Sagristia de l'església de Santa Maria.
Història: Antic Palau dels Comptes de Cabrera.
Temps: Entre juny i octubre de 2001.
Ocasió: Enregistrament del Cor de Cambra Sota Palau.
Direcció: Josep Maria Guinart.
Títol del CD: Sota Palau a Palau.

El CD conté vint peces molt variades: de la Salve Regina medieval al Moon River de Mancini.

A la sala on es fa l'enregistrament del cor hi ha, al fons i darrera els baixos, la mecànica que controla el rellotge del campanar. Tot i que s'han d'aturar a cada quart d'hora, un dia decideixen gravar, també, les dotze campanades. I vet aquí que això és el que em plau mostrar-vos.

Dotze campanades (Blanes)

Un dia em van preguntar: Vols dir que no són més interessants els orgues (de dins les esglésies) que les seves campanes (de fora)?

Skateboarders al Macba

Plaça dels Àngels. Diumenge d'hivern amb sol de migdia. Monopatins (skaters) amb personal de 3 mides: grans, mitjans i petits. Els petits imitant els mitjans. Els mitjans imitant els grans. Alguna bicicleta. Algú fent fotos. I el mesclador gravant una mica.

Skateboarders al Macba

A skatebarcelona.com, l'espai del MACBA rep 8 punts de 10.

Els balls, la música popular i la memòria.

Un músic que sap solfeig pot arribar a tocar qualsevol cosa, encara que no n'hagi après l'aire. Convertir les peces musicals en paper és codificar la tradició, tornar-la elitista. Cal potenciar la tradició oral.

Repassant carpetes antigues (1980), he topat amb aquestes frases recollides d'una conversa amb un amic que havia anat a un curset d'acordió diatònic de Marc Perrone, a França.

Bertrand Tavernier diu, de Perrone:

Un musicien magnifique, voyageur dans le temps et réparateur de mémoire. Peut-être parce qu'il sait le prix et la valeur des rêves?

Reparador de memòria. No és un ofici bonic per a un músic que fa ballar amb el seu acordió diatònic i que, tanmateix, pateix la malaltia de l'esclerosi ?

joguina: papallona

No és lleugera, ni silenciosa
i el seu vol és curt:
el que dura la corda.

So de la joguina papallona

Clixés de cinema

Clixés generals de cinema extrets de moviecliches:

Quan talles el cable del detonador (de la bomba), el temporitzador s'atura. Tanmateix això no ho podràs aconseguir fins al darrer segon.

Tots els cables (de les bombes) tenen colors diferents, així l'heroi pot diferenciar el que ha de tallar.

La gent mai tus, ni esternuda, ni es moca, ni mostra qualsevol altre símptoma de no tenir una salut de ferro.

L'única excepció al punt anterior és quan s'estan morint. Tossir és símptoma de malaltia terminal.

Ja pots menjar tot el que vulguis en un film que MAI hauràs d'anar al lavabo.

La gent de les pel·lícules sempre troben ràpidament un taxi, a no ser que estiguin en perill.

Quan el dolent sembla mort, mai ho està. Sempre podrà tenir una, i de vegades dues, resurreccions.

Clixés sonors extrets de filmsound.org:

Els gossos sempre saben qui és el dolent, i li borden.

Totes les bicicletes tenen timbres.

Cada tecla o botó que pitges en un ordinador fa algun tipus de bip.

Les tempestes comencen instantàniament: hi ha un catacrac de tro, un llamp i arrenca la pluja.

Els helicòpters sempre volen del surround (altaveus ambientals) a la pantalla.

Sempre que algú parla a un micròfon, les seves primeres paraules produeixen una realimentació.

Els DJs sempre baixen la música quan els actors parlen a la disco.

Els somnis sempre van farcits d'un munt de reverberació.

Propòsit

Ho volia gravar tot. Frenèticament. Sense treva. Sense defalliment. Fins que es va aturar en sec: es va adonar que necessitaria la resta de la seva vida per escoltar-ho. I que li faria falta encara més temps per a fer-ne una tria! Sense comptar, és clar, amb tots els canvis tecnològics que farien trontollar el seu propòsit.

Després de l'aturada es va quedar uns mesos en blanc, sense objectiu.

A través d'uns coneguts comuns sé del cert que s'ha jubilat i, resignat, segueix caçant sons. Els neteja, els endreça, els hi posa nom i els guarda en caixes de plàstic. Un dia l'he de visitar. Qui sap, potser em fa hereu universal.

La Ràdio al camp

LA TELEFONÍA SIN HILOS
A los placeres del campo, unimos el de la audición de grandes artistas.
Obsequio de la Casa Amatller.
Colección: 1 a 10. Tarjeta Nº 6.

Una imatge, uns sons, una època, un món. Aquí, el cromo sencer.

Ocells, cecs i vidents.

Jerry, un cec que li agrada gravar ocells. Té un petit equip amb uns quants micròfons i un MZB100, un minidisc ben pensat.

Un company em diu:

He pensat en tu. Ahir diumenge era al poble i vaig anar a tocar del bosc, em vaig aturar i vaig escoltar. Déu n'hi do la d'ocells que en aquella hora feien gresca! Moltes mallerengues. Que si tenim campana? Crec recordar que només la toquen, i a mà, un quart abans de missa. Ah, i els tractors no sonen com abans i passen molt de pressa.

El mesclador somriu una mica, pren nota i per la nit ho passa al quadern.

Alan Lomax

El dia de reis van passar pel Canal 33 el documental Lomax, el caçador de cançons, de Rogier Kappers, sobre el folklorista nord-americà que va recollir i gravar una enorme quantitat de cançons de tot arreu.

L'any 1933, amb 18 anys, Alan Lomax va començar ajudant al seu pare, John Avery Lomax, fent enregistraments per a la Biblioteca del Congrés dels EEUU i ja no va parar mai. Gravacions (més de 100 CDs), fotografies, programes de ràdio i televisió, films, articles, llibres, materials didàctics i l'intent d'un gran projecte multimèdia: The Global Jukebox, una gran base de dades interactiva que relacionava la dansa, la cançó i l'estructura social.

Tot el material recollit per Lomax s'està organitzant com a arxiu a Lomax Archive. L'accés és gratuït i es poden escoltar fragments de les gravacions de cançons, peces instrumentals o entrevistes (com per exemple, amb Big Bill Broonzy, Paris, 1952). És fantàstic.

Entre 1952 i 1953, Lomax va ser a Espanya després d'haver anat a Anglaterra fugint de McCarthy. Va estar fent gravacions amb la cooperació de la BBC. A Rounder Records Group tenen la serie The Spanish Recordings

Dos anys després de l'estada de Lomax a Espanya, l'empresa discogràfica Hispavox (adquirida per EMI l'any 1984) encarrega al músic i folklorista Manuel Garcia Matos la realització d'una antologia del folklore espanyol. La primera part dels materials enregistrats entre els anys 1956 i 59 (durant els estius i tardors) va sortir en forma de caixa amb 4 discos LP l'any següent (referència: HISPAVOX HH10107/08/09/10).

Però això ja és tot un altre capítol. Fotos de Rounder.

Conte d'un músic i una vaca

Diuen que un dia, el cèlebre músic Kung Ming-yi estava tocant música clàssica per a una vaca que seguia pasturant, immutable. "No és que no l'escolti, és que la meva música no l'interessa", va dir-se Kung. Aleshores, amb el seu instrument, va començar a imitar el zumzeig de les mosques i els mugits dels vedells. De sobte, la vaca va parar l'orella i movent la cua es va acostar al músic per escoltar-lo tocar fins el final. Ara, la música ja tenia significat per a ella.

És un conte. I amb els contes ja se sap.

BCNeta! BCNit!

Cada dia, a quarts de dues de la nit, el camió de la brossa fa la seva feina de neteja, acompanyada per un soroll monumental. Si des d'un sisè pis resulta espectacular, com deu ser per els que viuen a tocar?

He gravat aquest terrabastall quotidià. És un so llarg, però això és el que hi ha, senyores i senyors. Tal com raja.

Camió de la brossa (2:55)

Quan el mesclador era petit els carros de recollida d'escombraries eren arrossegats per cavalls.