Quatre campanars de l'Empordà

18 h.- Les sis de la tarda al Port de la Selva (0:45)

19 h.- Les set de la tarda a Bellcaire de l'Empordà (1:03)

20 h.- Les vuit del vespre a Verges (0:59)

23 h.- Les onze de la nit a la Selva de Mar (0:36)

Textos: Lluís Mallart

La vida d'una clariana està feta també de sorolls i d'olors. D'olors de carn fumada. D'olors de bananes perfumades. De sorolls de mans de morter que piquen i repiquen compassadament. De cops secs d'alguna destral. De la remor de la pluja. De crits i de rialles. Dels crits de l'aviram que fuig esparverat davant la sobtada davallada d'un esparver. De crits de joia per a celebrar el rapte d'una nova esposa. D'anades i tornades d'una clariana a l'altra, sobretot en caure la tarda. De sortides discretes, la nit. D'adulteris. De baralles i divorcis. De danses i jocs. De jocs de daus i de danses al ritme dels tam-tams. De reunions per a discutir els afers del llinatge. De petits actes rituals. De gestos ancestrals. De costums rutinaris. De músiques de transistors. De gent endiumenjada que va a missa. De fatiga i avorriment. De malalties i tractaments casolans. De dies grisos, tristos. De pluges i fangueigs. De nits de lluna plena que conviden a jeure i a conversar a l'era mentre unes escorces cremen i fumegen per allunyar els mosquits. Del plat guisat que t'ofereix la veïna i de la mica de petroli que deixes al veí. De confidències. De naixences, de morts i de dols..

Sóc fill dels evuzok. La vida d'un antropòleg al Camerun, de Lluís Mallart i Guimerà. Edicions La Campana. Barcelona, 1992. Fotografia (del llibre): una casa-cuina d'Aseng-Beda.

Sonabloc

Descobreixo Sonabloc, el blog de sons i sobre el so que en David va arrencar el mes de setembre de l'any passat. Endavant!

Vacances

L'administrador d'aquest blog, altrament anomenat "el mesclador", s'ha oblidat (o ho ha fet veure i això és pitjor, per la malícia) de deixar l'avís indicatiu que serà fora de vacances, unes setmanes d'aquest mes d'agost. Tot i que ja fa tard, aquest mesclador insisteix...

Textos: Joan Perucho (6)

Impensadament, les figures del quadre han començat a moure's amb una gran cautela. El silenci és complet. Se sent una vibració críptica, insidiosa, que fa més densa la manca de soroll perquè la vibració és inaudible i inexistent si no és en el cervell del qui esguarda.

Així comença l'escrit Sota el cel d'El Escorial, de Museu d'ombres, de Joan Perucho. Edició especial per a El Observador. Barcelona, 1991. Anteriors textos de Perucho en aquest quadern:

• Textos (5): Llengua
• Textos (4): Acostant l'orella a un escriptori
• Textos (3): Per què els homes tenen [...] ?
• Textos (2): Remei per a la sordesa
• Textos (1): En sortir de l'ermita hi hagué [...]

Sons del Quadern

Els sons recollits (en aquest blog) a la ciutat de Barcelona van fer néixer un petit mapa sonor, el passat 3 de febrer, 2008.

Encara que aquest projecte ha tingut altres noms: Mapa Sonor de Barcelona i Sons de Barcelona, a partir d'ara és SONS del QUADERN - BARCELONA.

Quatre apunts més del post anterior

Notes referides al post anterior, Subtítols i subtileses, sobre el film THE CONVERSATION (Coppola, 1974):

1. Al triar una versió diferent de la frase (per la part final), el senyor Murch fa una operació arriscada i una mica tramposa.
2. Així, a The Conversation, A Study in Surveillance, la frase és descodificada d'una altra manera:

   The film obsessively returns to fragments of the conversation in different contexts and treatments. These iterations function to trace the development of Caul’s interpretation of what he hears. For example, Harry Caul mishears a crucial line of his recording, hearing “He’d kill us if he had to chance,” and correcting it at the end of the film to: “He’d kill us if he had the chance.”

3. Versió espanyola (DVD, doblatge castellà) - Escena del despatx del client (1:24:34), quan Harry ja ha cobrat i pregunta al client "què li faran?": hi falta el so de la conversa enregistrada.
4. En el llibre d'Ondaatje, Murch no parla, en cap moment, de dos homes de so molt importants per a Coppola, i companys de mescla: Mark Berger i Richard Beggs. Per què?

Subtítols i subtileses

THE CONVERSATION (Coppola, 1974) conté una subtilesa sonora que es perd en altres versions doblades i en els subtítols d'algun DVD.

El protagonista, Harry Caul, és un expert capaç d'espiar i enregistrar converses en circumstàncies complicades.

Una de les frases, espiada a una parella, costa molt d'entendre. Harry acaba insertant un filtre especial (ah, qui el tingués!) i aconsegueix d'entendre-la: "He'd kill us if he got the chance". Subtítol castellà del DVD (als 38 minuts): "Nos mataría si tuviese la oportunidad". La conclusió d'Harry és que la parella espiada pot ser víctima d'un assassinat manat pel marit enganyat, el seu client.

Aquesta part de la conversa gravada la tornarem a escoltar tres cops més. En el darrer cop, la frase és un mica diferent, però només en la versió original! Aquí, el senyor Murch, encarregat del so, hi col·loca una versió, anteriorment desestimada, on l'èmfasi de la frase està desplaçat: "He'd kill us if he got the chance".

Aleshores Harry s'adona, espantat, que els assassins són, en realitat, la parella. La frase equival ara a: "si nosaltres no el matem abans, serà ell que ho farà". El subtítol castellà segueix sent: "Nos mataría si tuviese la oportunidad".

He extret el so de les dues versions de la frase. La segona (al final del film) té l'èmfasi en una altra paraula, però només en la versió original:

Dues versions de la frase de THE CONVERSATION (original)

En la versió doblada no hi ha cap canvi (o no el noto):

Dues versions de la frase de LA CONVERSACIÓN (doblatge castellà)

Com explica [1] el senyor Murch, Harry usa tots els seus filtres tècnics per aclarir el sentit de la frase. El seu propi filtre mental el saboteja, escollint una inflexió que no existeix. Aquest filtre subjectiu és degut a una història anterior, quan per culpa seva (pels seus informes i gravacions) va morir gent.

Un tàndem pel cinema (una conversa)

Jordi Ribas i Joan Pons formen un nou tàndem pel so de cinema. Són tècnics de gravació en els rodatges i, també, muntadors de so.

Un cop acabada la mescla de EL CANT DEL OCELLS, la pel•lícula d’Albert Serra, els hi vaig demanar de conversar tots tres, per aquest quadern. Va ser una xerrada oberta i molt col•loquial en el ritme i la manera de parlar:

Ricard Casals.- Aquesta és la segona pel·lícula en la qual he treballat amb vosaltres i em pregunto: Com heu arribat a muntar so de pel·lícules? Com heu arribat al món del cinema? Per voluntat pròpia, per alguna carambola...?

Joan Pons.- Una mica de tot. Bé, primer de tot perquè vam estudiar cinema. Quan tenia dinou o vint anys vaig deixar el COU i em vaig posar a fer un curs de realització amb vídeo i vaig veure que m'agradava i vaig dir-me "vull fer alguna cosa més" i llavors vaig decidir d'estudiar cine...

Ricard.- Cinema, en general?

Jordi Ribas.- Bé, la carrera de cine. Sí, ja vaig entrar una mica pensant en fer so.

Ricard.- I tu, Joan?

Joan.- Jo vaig acabar el batxillerat i també estava bastant desubicat. L'únic que m'interessava una mica era el so, però no havia fet mai res. Havia tingut grups de música, de vegades havia gravat alguna cosa però tampoc tenia un especial interès pel cinema. I així, de casualitat, vaig fer les proves d'accés de l'escola de cinema i hi vaig entrar, però tampoc no n'estava gaire convençut. [...]

(Així comença la conversa)

• Aquí (arxiu pdf de 642 KB) teniu la transcripció completa de la conversa, que ocupa 16 pàgines. Molt bon profit!

Fotografia: rodatge de EL CANT DELS OCELLS, de Román G. Yñán.

Textos: Patrick Gifreu

El paraigua del pastor

Al Pirineu aquest company de llegenda s'estila de color blau; a les muntanyes basques negre, i als Alps vermell. Símbol venerable del pastor; com la boina, el ganivet i el bastó, l'antic paraigua perdura, ardit, servicial, seguint protegint l'home del sol, de la pluja, del vent, i fins del llamp, quan de sobte en les altures amenaça la tempesta.

"Allà dalt, deixat obert pel sol, serveix de barrera, les bèsties li tenen por", em precisa Vicenç Burc. Ell es capté cara a la pendent, el pes del cos retingut pel bastó, el pom del paraigua extret en el clot de la mà. Les seves crides reiterades ressonen en el xim-xim d'aquest matí fresc de tardor. A cada senyal, el gos s'apressa i va a apostar-se més amunt del ramat, atent. Les ovelles desfilen atapeïdes al llarg de la bardissa i fan pinya en una ona espumosa, abans de lliscar lentament cap al sot.

La seda d'un so, de Patrick Gifreu. Col·lecció Poesia 3i4. Eliseu Climent Editor. València, 2004.

Textos: Brian Eno (3)

Classical music works around a body of “refined” sounds - sounds that are separate from the sound of the world, pure and musical. There is a sharp distinction between “music” and “noise”, just as there is a distinction between a musician and the audience. I like blurring those distinctions - I like to work with all the complex sounds on the way out of the horizon, to pure noise, like the hum of London. If you sit in Hyde Park just far enough away from the traffic so that you don't perceive any of its specific details, you just hear the average of the whole thing. And it's a beautiful sound. For me that's as good as going to a concert hall at night.

Brian Eno. His music and the vertical color of sound, de Eric Tamm. Faber and Faber, 1989

Tan bon punt he acabat de copiar aquest paràgraf del llibre, descobreixo que el seu autor, Eric Tamm, té un lloc web des d'on es pot baixar sencer (pdf) i gratuïtament! A més a més, hi ha un altre llibre, també de franc, sobre Robert Fripp. Tots dos, molt recomanables.

Anteriors textos de Brian Eno en aquests quadern:

• Brian Eno. Apunts
• Idees i recursos

La naturalesa del so

Et penses que hi són. Però si els busques massa potser no els trobaràs (els sons). Ben ordenats dins els calaixos (els discos durs d'un ordinador), no sé a on. Cada so, un per un, ben triat, retallat, pentinat i ben vestit. Ordenats i anomenats. Sembla que tot sigui mental, res físic. Això lliga amb la naturalesa del so.

La persiana i el so

Una persiana aixecada deixa passar tota la llum. Però quan no ho està del tot, amb les lleixes separades, la llum és millor: ja no aplana ni ofega l'estança. Tant de bo el so es pogués matisar amb tanta facilitat i precisió.

Veus i poemes (19): Sergi Dies

Sergi Dies és muntador de cinema i un inquiet propietari d'una magnífica veu afruitada. Hem treballat junts en quatre pel·lícules. La darrera, el documental EL SOMNI de Christophe Farnarier.

Després de gravar un parell de poemes (el primer, aquí) amb en Christophe, en Sergi ens va ensenyar alguns poemes inèdits seus i es va oferir a dir-los. Sorpresa. La palpitació de la vida en els replecs de la veu.

ranas, grillos y cuarto menguante
que no veo por las palmeras y la oscuridad.
o por no moverme de la hamaca
anclado en el mescal.
perros que ladran lejos y que tampoco veo
y los que duermen cerca y sueñan y se revuelven
y despiertan y se acercan y gruñen
y se muerden por las caricias que no hago
mientras relleno de nuevo el vaso y me desquicio.
el océano no cesa en su rugir
como yo no ceso en mi miedo.
en lugar de vivir pienso, la vida
y la escribo
para justificar ese momento.
ranas, grillos y cuarto menguante.


Ranas, grillos y cuarto menguante (0:38)

Veus i poemes (18): René Char

Hem acabat la mescla de EL SOMNI, el documental de Christophe Farnarier sobre un pastor d'ovelles i el seu darrer viatge de transhumància. No m'he pogut estar de demanar-li de llegir algun poema a aquest marsellès establert a Banyoles des de fa un grapat d'anys.

Un officier, venu de l’Afrique du Nord, s’étonne que mes “bougres de maquisards”, comme il les appelle, s’expriment dans une langue dont le sens lui échappe, son oreille étant rebelle “au parler des images”. Je lui fais remarquer que l’argot n’est que pittoresque alors que la langue qui est ici en usage est due à l’émerveillement communiqué par les êtres et les choses dans l’intimité desquels nous vivons continuellement.

Feuillets d'Hypnos - 61 (0:26)

En la traducció catalana de Sala-Sanahuja:

Un oficial arribat del nord d’Àfrica es declara sorprès pel fet que els meus “carall de maquis”, com els anomena ell, s’expressin en una llengua de la qual no comprèn el sentit perquè té l’orella rebel a la “parla de les imatges”. Li faig observar que l’argot només és pintoresc, mentre que la llengua que aquí es fa servir prové de l’encisament que produeixen els éssers i les coses en la intimitat dels quals vivim contínuament.

Els fulls d'Hipnos, de René Char. Els llibres de l'Escorpí. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Edicions 62. Barcelona, 1992.

Quin plaer fer aquesta feina que permet fer aquestes coses!

Músics a la mescla

Usualment, durant la mescla de la pel·lícula, el compositor no pot defensar el seu treball de la mateixa manera que el muntador de so. Hauria de tenir la possibilitat de re-mesclar la seva música durant la mescla. Però potser no és "re-mesclar" el que voldria, sinó "re-escriure".

Fer música per a cinema és una feina ben especialitzada. Gairebé, tot un ofici diferent, del que sembla que hi ha ben poques places per ocupar.

AMSCE

Fa un parell de mesos es va constituir l’AMSCE, una associació espanyola de mescladors de so de cinema. En la seva pàgina d’inici, expliquen les seves raons:

La Asociación de Mezcladores de Sonido de Cine de España se constituye como un grupo de profesionales y asociados con la intención de preservar, defender y potenciar los criterios de calidad del sonido en el ámbito audiovisual en general y en el cinematográfico en particular.

AMSCE nace con una vocación integradora y no sindicada, y ofrece la posibilidad de participar a través de diferentes modos de vincularse a la asociación. AMSCE propone un espacio donde el debate, así como el intercambio de opiniones y experiencias, suponga un punto de encuentro para todos los Profesionales, Empresas, Instituciones y Proveedores del sector.

Llarga vida als que volen fer bé les coses!

Badiafonia

Badiafonia és un passeig sonor pel municipi de Badia del Vallès. Hi ha marques, de quatre colors diferents, ubicades en el mapa: blau és Emoció, rosa és la Memòria, verd és el So, groc és el Quotidià.

Molts espais sonors, dins i fora els edificis. Històries, il·lusions i vida quotidiana de la gent de Badia del Vallès. Badiafonia és un projecte sonor col·lectiu iniciat per Pau Faus, amb el suport de Ràdio Badia. Un projecte excel·lent, una petita meravella. Chapeau!

Trobat via Mediateletipos.

Textos: Antonio Colinas (5)

El perro se pasa las horas obsesiva y sutilísimamente atento a todo cuanto sucede en el valle. Un rumor, un silbido, un ramaje que cruje, bastan para inquietarlo. Su sensibilidad debe de ser enorme. Confío en que esa sensibilidad le sirva de goce y no de dolor. Pocas cosas hay tan amargas como el sufrir por un inútil exceso de sensibilidad.

Tratado de armonía, d'Antonio Colinas. Tusquets Editores. Cuadernos Marginales 113. Barcelona, 1991.

• Poemes de Colinas: aquí i aquí.
• Colinas a Wikipedia (cast) i a Viquipèdia (cat).
• Entrevistes a Colinas: 1, 2, 3 i 4.

Altres textos de Colinas en aquest blog:

• Textos (1): ”Nunca había oído vibrar a las cigarras [...]”
• Textos (2): ”[...] ese inconfundible y melodioso rumor [...]”
• Textos (3): ”¿De dónde brota este silencio absoluto [...]”
• Textos (4): ”Oír - sin oírlo - el canto de la lechuza [...]”

Aigua. Barana i trons.

Les gotes sobre la barana fan un so petit i una mica musical, depenent d'on caiguin. Aquesta petita percussió, més o menys rítmica, rebrà l'ajuda desinteressada i escandalosa d'alguna tronada.

Pluja a la barana i trons (01:04)

L'espetec brillant del primer tro és com un tutti d'orquestra. Després hi ha els trons que s'arrosseguen, els trons-budell. L'agut i el greu. El petit i el gran. Les tempestes, si tot va bé, són un gran espectacle.

Aigua. Barrera acústica.

Unes cascades d'aigua fan de barrera acústica i també visual. Degut a la sequera, ara no estan en funcionament. Són a la Gran Via (Barcelona), a l'alçada del carrer d'Espronceda. N'hi ha de vàries mides. La contínua remor de l'aigua caient emmascara el soroll del trànsit.

Cascada d'aigua a la Gran Via (00:48)

L'enregistrament mostra un canvi (de color i contingut sonor) quan la gravadora es gira i deixa la cascada de costat, escoltant millor els cotxes.

Un ocell, potser

Si el so fos dibuix, aquesta signatura curta i lleugera podria ser un ocell. Un gargot sonor entre les branques. El vol acrobàtic. La filigrana melòdica.

Textos: Fernando Pessoa

Sento, sedassats per la meva desatenció, els sorolls que pugen, fluids i dispersos, com ones interfluents amb l'atzar i de fora com si vinguessin d'un altre món: crits de venedors, que venen el que és natural, com l'hortalissa, o el que és social, com les cauteles; ratllar rodó de rodes - carros i cotxes ràpids que salten -; automòbils, més sentits pel moviment que pel gir; la manera de batre de qualsevol peça de roba a qualsevol finestra; el xiulet del xicot; la riallada del pis de dalt; el gemec metàl·lic del tramvia a l'altre carrer; la barreja que emergeix del transversal; pujades, baixades, silencis del variat; trons travats del transport; algunes passes; principis, mitjans i finals de veus - i tot això existeix per a mi, que dormo pensant-ho, com una pedra dins l'herba, d'alguna manera mirant-m'ho des de fora.[...]

Aquí per llegir-ho sencer.

Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. Quaderns Crema. Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona, 2002 (extret de l'escrit 393).

Textos: Bill Viola

Música de carrer

Diumenge, 26 de setembre de 1976, a les 8 del matí, vaig disparar a l'aire amb un rifle, unes quantes vegades a la cantonada dels carrers Cedar i Nassau al districte de Wall Street de Nova York.

Els trets es van enregistrar en uns quants gravadors d'àudio estèreo amb diverses configuracions de micròfons. Les cintes estan pensades per a ser reproduïdes tant a velocitat normal com a velocitats més lentes, per tal de revelar els patrons d'eco i de reverberació als carrers deserts.

Reasons for Knocking an Empty House. Writings 1973-1994, de Bill Viola. Thames and Hudson, (Londres, 1995).

Nota de 1976, sobre la cinta de vídeo Truth Through Mass Individuation. Bill Viola a wikipedia. Foto de Kit Fitzgerald.

Per llegir el text original.

Aigua. Desaigua

L'aigua que s'escola pel desaigua, vertiginosament, sembla que se'n va sense anar-se'n mai del tot. El soroll que fa tot plegat és especial, com de gruta o túnel.

Aigua. Desaigua (00:22)

A menys velocitat, el so és com el d'una conversa de robots marcians.

Desaigua, a menys velocitat (00:20)

Sonoalbum

Tenim un nou blog de sons: Sonoalbum. El fa un tècnic de so, August Casanovas, i el va estrenar no fa gaire, a mitjans de maig.

Gairebé cada post conté un so (o un ambient sonor): la carnisseria, un mercat amb joguines, el funicular del Tibidabo, una simulació de com el fetus escolta una cançó de bressol, una font d'aigua, una gramola, les fulles seques, un gos bordant, els ocells, la pluja...

Aquest August és molt curiós. Llarga vida i salut!

Aigua. Paraigua

Sota el paraigua, un cobert sempre insuficient, la pluja sona a pedres petites i a llar de foc.

Aigua. Paraigua (0:30)

PD: Em descobreixen que a Sonoalbum hi ha una altra gravació (anterior a la meva) des de sota d'un paraigües.

Petazetas. Popping Candy

Petazetas. Popping Candy. Trossos de caramel que espateguen dins la boca. Tota una experiència.

Petazetas. Popping Candy (0:35)

El ritme de l'obra

Estan acabant les reformes a un edifici i, un bon matí, una màquina em sorprèn amb el seu ritme insistent (un impuls cada 2,16 segons). No sembla que afecti gaire als veïns. Aprofitant que en Ricard (de TESI), m'ha deixat una nova gravadora, la provo.

La imatge del so de la màquina és com una espina, o una pinta, o...

El ritme de la màquina de les obres (0:33)

Silencis

Una dificultat amb els silencis de les pel·lícules, és que evidencien els sorolls de la sala on es fa la projecció. Segons com siguin aquests sorolls que apareixen de la foscor, t'allunyen d'on ets (o d'on et penses que ets).

Hi ha un desplaçament, un descentrament. Al voltant, surant, uns nous sons no cinematogràfics, sense màscara. La pel·lícula corre perill, indefensa, traïda.

Com en són de difícils els silencis al cinema!

Quants anys (segles?) hauran de passar per què ja no calgui més cinema? Quants anys per donar-li la volta del tot? Quantes pel·lícules?

L'evasió, l'entreteniment, la descoberta, l'aprenentatge, l'avorriment, el riure i el plorar, el so de les veus i les orquestres, la por i el neguit, el somni...

Memòria

Una frase mig recordada d'un llibre sense títol.
Una tonada escapçada. Mai la recordes sencera.
Un film estrany. Potser són dos o tres mal cordats.
Un poema, del que només saps que t'agradava.
Una cançó que et transporta. Incapaç de dir-la sencera.

Una cara coneguda, estimada. Com es deia?
Una olor tan poderosa que et fa tornar infant.
Una història sempre repetida. I ara amb tu, s'atura.
Uns sons difosos, com les estances que els encengueren.
Una carícia tan antiga, d'abans de néixer i tot.

Una memòria feta de mil trossos.
Mig esborrats. Mig recordats.
I el riu que s'hi passeja, amb la llima a la mà.

Textos: Joan Perucho (5)

Del poema Al País de la Faula

Llengua

Són diverses, i amb precioses i enjoiades etimologies. Les llengües, caldria usar-les segons la conveniència de cada cas i segons el vestit que hom dugués.

Quadern d'Albinyana, de Joan Perucho. Edicions dels Quaderns Crema. Barcelona, 1983.

Anteriors textos de Perucho en aquest quadern:

• Textos (4): Acostant l'orella a un escriptori
• Textos (3): Per què els homes tenen [...] ?
  
• Textos (2): Remei per a la sordesa
• Textos (1): En sortir de l'ermita hi hagué [...]

Exercici

Veure, sense so, una seqüència d'un film d'animació (DVD). Imaginar quins sons - apart de les veus - hi faríem sonar, si ens encarreguessin la feina de la seva sonorització.

Tornar a veure, ara amb so, la mateixa seqüència. Descobrir què van decidir, en el seu moment, els qui ho van pensar, gravar, sincronitzar, processar i mesclar.

Els mescladors de pel·lícules tenim un bon avantatge en aquest exercici: tenim la possibilitat d'escoltar tot el so, sense cap veu. Podem mirar i repassar seqüències amb tot el so i la música i sense el diàleg, sense les veus. Resulta més fàcil seguir les peripècies sonores. A aquest material se l'anomena "banda internacional" (music and effects) i es rep sempre i per cada film.

• L'economia. No tot el que hi ha a la pantalla té (o fa) el seu so. Només el que es mou. Si hi ha moltes coses que es mouen, només algunes tindran so. No sembla fàcil decidir què sona i quan sona.
• La qualitat del so. Quan hi ha poc so (unes passes, un cop, una rajola, una aixeta, una porta, una pedra que cau...), aquest ha de tenir una qualitat pròpia, No pot ser qualsevol so. No s'ha de repetir gaire. Ha de tenir intenció, ser especial (no estrany). No sembla fàcil decidir quin so és prou especial i adequat per una acció determinada, un moviment o per a un personatge.
• L'estil general (el to sonor global). El grau de l'economia sonora, el gruix del so ambiental, la textura dels sons (amorosits, brillants, aspres, contundents, secs, exagerats, bruts, electrònics...), tot ha de constituir una espècie d'unitat, ha de lligar. La consistència en l'estil i el to general són importants. No sembla fàcil aconseguir-ho.
  

No sembla fàcil, però qui ha dit que ha de ser-ho?

Ocells i antenes

Hi ha motiu melòdic curt, que és contínuament emès per uns ocells des dels terrats i les antenes properes, dia rera dia, setmana rera setmana. La imatge mostra un tall de l'espectre d'àudio amb el pitch detectat (fet amb el programa Praat).

Ocell. Motiu melòdic curt (0:02)

Són quatre notes. Ignoro si equival a una salutació, a un "sóc aquí", o a una manera de desembussar la gorja.

Flauta. Motiu melòdic curt (0:03)

Em sembla que qui té registrat aquest tema melòdic són les merles (turdus merula), un ocell amb el bec de color groc. Fins aquí arribem, sinó anem errats...

Textos: Perejaume (4)

L'ORGANOGRAFIA

L'organografia fóra un sistema de dibuix sonor consistent a escriure i traçar, amb tubs de metall, dibuixos i textos, a fi de poder-hi fer passar l'alè a través i fer-los sonar. De manera que, a través d'aquesta expressió culminant de les arts de trajectòria, els sons expressin, amb tota certesa, la forma que els fa.

Per tal de fer sorollosa la llum, hauríem, en canvi, de construir un orgue d'un sol tub però amb diversos forats, a manera de flauta, que s'obrissin i es tanquessin per mitjà de cèl·lules fotoelèctriques sensibles a la llum. L'instrument, col·locat dalt d'un turó, tocaria per compte propi, gràcies a una manxa grossíssima, la provisió d'aire de la qual es produiria omplint i buidant alternativament dues cisternes de tinta.

Obreda, de Perejaume. Editorial Empúries. Barcelona (Maig 2003).

Altres textos de Perejaume en aquest blog:

• Textos: Perejaume (3): De vegades ens [...]
• Textos: Perejaume (2): Veia un arbre, però el brunzir [...]
• El mesclador i l'enformador: Potser els suros [...]
• Sot. Perejaume. Forat: El reclam del Sot del Brull
• Textos: Perejaume: El silenci es fa sentir [...]

Textos: Francis Ponge (2)

PLUJA

La pluja, al pati on la miro com cau, baixa amb moviments força diversos. Al centre hi ha una cortina (o xarxa) molt fina i discontínua, un davallar implacable però relativament lent de gotes probablement força lleugeres, una sempiternal precipitació sense vigor, una fracció intensa del meteor pur. No gaire lluny de les parets de l'esquerra i de la dreta cauen amb més de brogit unes gotes més pesants, més individuades. Aquí semblen de la mida d'un gra de blat, allà d'un pèsol, més enllà gairebé d'un bolitx. Damunt els barrons, per l'ampit de la finestra, la pluja corre horitzontalment, mentre que a la cara inferior dels mateixos obstacles penja en forma de rombs convexos. Seguint tota la superfície d'una petita teulada de zenc que la mirada domina, regalima formant una capa molt fina, virada a causa de corrents molt variats per les imperceptibles ondulacions i bonys de la coberta. De la canal mitgera, per la qual s'escorre amb la contenció d'un rierol enconcat sense gaire pendent, cau de cop i volta en un rajolí perfectament vertical trenat un xic grollerament fins a terra, on es trenca i rebot en forma de barnilles brillants.

Cadascuna de les seves formes té un demble particular, al qual correspon un soroll particular. Tot plegat viu intensament com un mecanisme complicat, precís però atzarós, com un rellotge que tingués per corda el pes d'una determinada massa de vapor en precipitació.

El repic a terra dels rajolins verticals, el gloc-gloc de les canals, els minúsculs cops de gong es multipliquen i ressonen ensems en un concert no gens monòton, i no sense delicadesa.

Quan la corda s'ha donat del tot, hi ha engranatges que continuen rodant una estona, cada cop més alentits, i després tota la maquinària s'atura. Aleshores, si el sol reapareix, tot s'amaga de seguida, el brillant aparell s'evapora: ha plogut.

El partit pres de les coses, de Francis Ponge. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Edicions del Mall. Barcelona, 1987.

Escrit original: la pluie. En aquest quadern, un text anterior.

La veu i la poesia

L'Stefano em fa arribar aquest fragment, interessant, de Carles Riba:

[...] No, en considerar les maneres i mitjans d'imitar, com a traductor, la personalitat i l'estil de l'original jo no podia atendre tot d'una el caràcter de la poesia per ésser recitada. Tant més que, al llarg d'aquests anys, havia esdevingut ferma en mi la convicció que tota poesia, fins la que sembla girada més cap endins de l'ànima i dels seus rics silencis, és en la veu, i únicament per ella que té l'última i necessària realització de la seva qualitat que es comunica plenament, fins i tot al lector solitari. [...]

Clàssics i Moderns, Nota preliminar a una segona traducció de l'Odissea, de Carles Riba. Edicions 62, Barcelona.

La veu i la poesia. No desitjo que aquesta idea hagi de ser contrària a "l'objectiu de la mètrica no és la música, sinó el silenci", de Miquel de Palol, exposat en un post anterior. Més aviat les dues naveguen per oceans distints, encara que tots són d'aigua salada.

Altres poemes amb la veu d'Stefano SanFilippo, en aquest quadern:

• Veus i poemes (6): Stefano S. llegeix Giovanni Pascoli.
• Veus i poemes (5): Stefano S. llegeix Salvatore Quasimodo.
• Veus i poemes (4): Stefano S. llegeix Safo i Quasimodo .
• Veus i poemes (2): Stefano S. llegeix Cesare Pavese.

Més Sons de Barcelona

Nous sons per a Sons de Barcelona. Ja en tenim 49. Pas a pas. So a so.

PD: Encara que, en aquest mapa, el Parc del Laberint (d'Horta) sigui del Labering.

Lloguer de gramoles

Hi ha botigues que fan bé de veure. Radio Fabregat, fundada l'any 1952, n'és una d'elles. El cartell principal anuncia: "Radio Electricidad. Alquiler de amplificadores. Gramolas. Discos"

Gramoles... Dius el nom i ja ets en una època anterior.

L'extraordinari repertori de bombetes de llum, amb totes les seves formes i mides variats, convida a badar una bona estona. I l'aparador principal, sempre tan ple! Com una parada de fruites del mercat.

Textos: Gaziel

El violín de la paz

Entonces el jefe de la batería nos ha dicho: "¿Quieren ustedes oír al primer violín de la Ópera de Burdeos?" De momento pensamos que, armado de buena pero intempestiva voluntad, el oficial iba a complicar nuestra modorra con alguna insoportable audición de fonógrafo. Pero los de Francia son los soldados más desconcertantes del mundo. En lugar del odioso aparato que habíamos previsto, ha aparecido, al oír las voces con que le llamaba el oficial, un humilde artillero empuñando el violín más extraordinario que pueda soñarse. Su caja era un estuche de cigarros habanos. La empuñadura o mango, consiste tan sólo en una rama de encina, arreglada a cuchillo, y tiene en su extremo una voluta perfecta, con sus respectivas clavijas. El caballete o puente está asimismo construído a mano, como el sostén de las cuerdas, el botón, los oídos en forma de f y el arco flexible con el cual se hace vibrar tan peregrino instrumento. [...]

Aquí per llegir-ho sencer.

En las líneas de fuego. de Gaziel. Casa Editorial Estudio, Barcelona, 1917. Extracte del capítol "El violín de la paz". Articles publicats a La Vanguardia, durant la primera guerra mundial.

Textos: Miquel de Palol (2)

En poesia, contràriament al que es creu normalment, en part per causa de certes poètiques que són més exercicis de metàfores que no pas consells pràctics - que, en qualsevol cas, els seus autors mai no van seguir -, l'objectiu de la mètrica no és la música, sinó el silenci. Els mals poetes són sorollosos, els genials fan venir el pensament sense grinyols d'ineptitud ni esbufecs d'autocomplaença.

Els Proverbis, de Miquel de Palol. Ed. Ara Llibres. Barcelona, 2003.

Anterior text de Miquel de Palol en aquest quadern: aquí.

Sons de Barcelona

El Mapa Sonor de Barcelona (iniciat el 3 de febrer de 2008) canvia el nom pel de Sons de Barcelona.

El terme mapa sonor em sembla massa solemne per a un projecte senzill, personal i que es va fent sense pressa, pacientment, entre el joc, la troballa i l'experimentació.

Textos: Jordi Coca (2)

Diumenge, a les 13 h
Escolto les cigales en el silenci ardent.

Diumenge, a les 21 h
Llegeixo als diaris la dissort del món.

Terres grogues, de Jordi Coca. Editorial Proa. Els llibres de l'Óssa Menor. Barcelona, 1998.

Anterior text de Jordi Coca en aquest quadern: Futbolí.

Kalerne

kalerne és una plataforma sobre el so i l'entorn. Van remodelar la seva pàgina web el juliol passat. El lloc és clar, net, ben estructurat i farcit de sons, textos, reflexions i projectes diversos. Interessant i discret. Combinen el francès i l'anglès.

L'equip de Kalerne: Yannick Dauby (l'iniciador), Wan-Shuen Tsai i Olivier Féraud. Els interessos són tan diversos com ells mateixos: fonografia, improvisació electroacústica, música concreta, sons dels animals, art sonor, art visual, poesia, fabricació d'instruments, etc.

No us perdeu Slow down these animals! (Alentiu aquests animals!)

Textos: Diane Setterfield

[Era] El mateix silenci que s'empassava les nostres petjades i matisava les portes que s'obrien i es tancaven mentre la dona m'ensenyava, per ordre, el menjador, la sala d'estar, la sala de música..

Darrere el silenci no hi havia cap màgia: era la suau decoració qui l'hi conferia. Sofàs massa atapeïts de coixins de vellut; reposapeus tapissats, chaise-longues i butaques; tapissos penjats a les parets i folrant mobles. Totes les sales tenien moqueta i damunt cada moqueta hi havia una catifa. Les cortines adamascades que cobrien les finestres també feien de pantalla acústica sobre les parets. Tal com el paper assecant absorbeix la tinta, tota aquella llana i tot aquell vellut absorbien el so, però amb una diferència: si bé el paper assecant només s'endú l'excés de tinta, la roba de la casa semblava empassar-se l'essència mateixa de les paraules que pronunciàvem.

El conte número tretze, de Diane Setterfield. Traducció de Rosa Borràs. Editorial Empúries. Barcelona (març 2007).

Què fan els ocells tan d'hora? (ampliació)

Escoltant atentament l'ocellam matiner, es poden trobar moltes semblances en els seus cants. Frases idèntiques que es repeteixen i que es responen com en un eco. Motius o temes que destaquen. Són frases curtes, de vegades molt curtes, de dues només notes.

Els ornitòlegs en sabrien dir coses assenyades. El mesclador només es fixa en els patrons i, en els dos minuts i mig llargs que dura l'enregistrament, n'hi ha uns quants. N'he apartat sis: els dos primers basats en un primer tema i els altres quatre basats en un segon tema (entre parèntesi, el moment en que passa).

Recomanació: escoltar-ho amb auriculars.

TEMA 1

Tema 1 (als 00:05)

Repetició del tema 1 (als 02:15)

TEMA 2

Tema 2 i resposta propera (als 00:18)
Repetició del tema 2 llunyà (als 00:27)
Repetició del tema 2 (als 01:55)

Repetició del tema 2 amb eco (als 02:28)

Tots aquests sons curts provenen del so del post anterior: també es pot seguir aquí, tot sencer (és una prova d'una petita QT movie amb marques - captions). La il·lustració del principi del post, signada HP, és d'Hermann Pfeiffer.

Què fan els ocells tan d'hora?

Encara no són ni les sis del matí i els ocells ja estan xerrant. Aquesta estona és un festí de virolles sonores. N'hi ha per tot. Els petits practiquen i es fan notar, cofois, mentre s'escalfen la gola. I es poden sentir acrobàcies i enfilades ben atrevides. Un veritable escàndol acústic (els tècnics l'anomenen "esac").

Els ocells matiners (2:39)

Eines i feines

Les eines i les feines.
Pensar les feines, triar les eines.

Qui diu eina, diu màquina.
Qui diu eina, diu instrument.

Visita durant la mescla

El dissabte passat, 3 de maig, van passar per TVC una notícia sobre Albert Serra, el director de cinema, en forma de petit reportatge.

Podeu intentar veure els dos muntadors de so, en Joan i en Jordi, i el mesclador (un servidor), treballant a les fosques a la sala on fèiem els darrers retocs a la mescla de so de la pel·lícula "El cant dels ocells".

(La instantània és extreta del mateix vídeo a la carta)

Textos: Miquel Martí i Pol (2)

Trenca el silenci
la claror inesperada
d'un raig de lluna.

Haikús i tankes del mirall, del recull Haikús en temps de guerra (1999-2000), de Miquel Martí i Pol. Poesia completa. Edicions 62. Col·lecció La butxaca. Barcelona (març 2008).

Aquí, un text anterior en aquest quadern.

El Parlament: dos colors, dos sons

Una visita al Parlament. Un passeig pels salons gris, rosa i dels canelobres. La sala de sessions, els despatxos i la gran escala.

El saló gris i el rosa (el dels passos perduts) no sonen igual. En el saló gris el so hi és més viu, tot hi ressona: no és un bon lloc per a tenir-hi converses discretes. En canvi, el saló rosa està encatifat i apaivaga el so, que hi sembla reposar.

Visita al saló gris (0:40)

Visita al saló rosa (0:40)

Textos: Perejaume (3)

Residus de llum, d'incendis

De vegades ens sap massa greu oblidar les coses. No ens adonem de com és gràcies a aquest oblit que les coses tornen als seus fons de procedència. No ens adonem de com, amb l'oblit, nodrim la substància amb què tot és fet, com la memòria es desfà d'imatges i signes i els torna al món i ja no els pot trobar perquè, en tornar-los, estan camí de perdre's, de confondre's amb el món.

Obreda, de Perejaume. Editorial Empúries. Barcelona (Maig 2003).

Altres textos de Perejaume en aquest blog:

• Textos: Perejaume (2): Veia un arbre, però el brunzir [...]
• El mesclador i l'enformador: Potser els suros enregistren [...]
• Sot. Perejaume. Forat: El reclam del Sot del Brull
• Textos: Perejaume: El silenci es fa sentir [...]
  

Campanes a la Ciutadella

Cada diumenge i festiu, a les dotze del migdia, mitja hora abans de la missa, les campanes de la Parròquia Castrense de la Ciutadella de Barcelona s'enlairen i s'estan una bona estona competint amb els ocells, el xivarri dels nens que juguen a futbol i les bicicletes de totes les mides.

Aquest toc té un punt d'esvalotat. Aporto la part final dels 3:20 que dura tot l'enregistrament.

Campanes de la Parròquia Castrense de la Ciutadella (1:51)

Canzone da due soldi

Les il·lustracions de partitures de música popular, sobretot les d'abans, poden ser força curioses. N'hi ha d'esplèndides. Algunes tenen el poder de travessar, fàcilment, el temps.

Com la portada de la partitura de Canzone da due soldi, el segon premi del quart Festival de la Cançó de San Remo, any 1954 (*). La cantaven Katyna Ranieri i Achille Togliani. He trobat tres versions al Youtube:

• Likvidatsiya, títol d'un film rus del 2007 (o és una sèrie?)
• Wilma De Angelis
• Marco Fanti
  

Vet aquí, m'ha agradat la versió (en italià) del títol rus:

Canzone da due soldi (3:22, de Likvidatsiya, film rus)

Anteriors il·lustracions de partitures en aquest quadern:

• El último tranvia
• Les Cloches de Corneville

Al blog de Yayo Salva s'hi pot trobar informació, portades i el so de discos descatalogats, entre ells, del festival de San Remo. Un lloc molt estimable: mica en mica, recuperant gravacions oblidades, difícils de trobar.

(*) Autors de Canzone da due soldi: Pinchi (lletra), Donida (música).

Textos: Vikram Seth

Em ve a la ment un so extraordinàriament preciós. Tinc nou anys. Estic assegut entre el senyor i la senyora Formby en un estat d'expectació. Als seients del voltant nostre hi ha persones que xerren i rebreguen programes. A la pista del circ no hi entren ni elefants ni lleons, sinó un grup d'homes i dones, molts del quals porten uns instruments sorprenents, lluents i fulgurants. Un senyor petit i fràgil entra, i és aplaudit d'una manera que no he sentit mai, i a continuació hi ha el silenci més estrany i absolut per part de la multitud.

Abaixa un pal i un so immens i preciós omple el món. Vull formar part d'aquest so més que de qualsevol altra cosa.

Una música constant, de Vikram Seth. Traducció d'Albert Torrescasana. Editorials Anagrama/Empúries. Col·lecció La butxaca. Barcelona (gener 2008).

Textos: Joan Lluís

Els clams dels pastors (1)

- Xet, xet, xet... - Llavors, el mateix pastor clama el gos d'atura: - Moret. Moret. Moret! Tè, tè, tè! - . (Naturalment, qui diu Moret pot dir Pastora o bé un altre nom dels que s'acostumen a donar als gossos.)

Si el gos s'ha perdut per dins algun fons d'allau o algun precipici, i comprèn que no pot eixir-se'n per ell mateix, es posa a fer uns clapits de "nyau! nyau! nyau!", i, ràpidament, un "nyuuu!", com un somiqueig, que se sent de molt lluny si es para bé l'orella; i, de seguida, torna a fer tres clapits forts i secs, per fer-se sentir del seu amo, ja que, encara que faci vent fort, és segur que arribarà algun dels clapits a orelles d'aquest.

D'aquesta manera han estat salvats molts gossos d'atura que, si no haguessin clamat, s'haurien perdut irremissiblement.

Records de la meva vida de pastor, de Joan Lluís. Editorial Barcino, Biblioteca Folklòrica Barcino, Núm 12. Barcelona, 1964.

(Fotografia: "Un pastor afalagant el seu gos d'atura". Cl. Museu d'Indústries i Arts Populars, de Barcelona.)

Mescles finals

Com en són de difícils els silencis al cinema! Quan hi ha d'haver poc so, mira que n'arriba a ser de delicat trobar el balanç convenient o, al menys, trobar l'ambient sonor adequat!

El silenci absolut, en un film, incomoda. Com a espectador - i el mesclador és un espectador privilegiat amb totes les conseqüències, tant si n'és conscient com si no - un so massa baix, gairebé inaudible, és molt pertorbador. Potser més molest que un so amb un nivell alt.

És després d'una primera mescla de tota la pel·lícula, quan fa bo de visionar-la tota sencera, bobina rera bobina, amb aquest so més complet però no definitiu. Aleshores es comença a trobar la mesura de tot plegat. La pel·lícula s'ens presenta més segura i comencem a endevinar millor on amagar-la, on acostar-la, on afinar-la, on reverberar-la...

La feina del mesclador - això és el que a mi em sembla - és assistir a totes aquestes operacions. Molt sovint, no cal fer gaires coses, només ajudar a que sorgeixin, a que es manifestin. Escoltar el film, escoltar els que li l'han preparat. És com un deixar-se portar, essent-ne també el conductor.

Demà dimecres acabarem una mescla així. Avui acabo la nit escoltant aquelles petites músiques i cançons que cadascú guarda per recarregar piles.

Somni de Garreta

Llegeixo un somni del compositor Juli Garreta:

Si un dia tinc diners sobrers, aniré a viure a una masia dels voltants, per estar sol i estudiar el soroll de la pluja quan goteja per la teulada.

Un desig definitiu, absolut. Garreta era un savi.

Trobat a Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara (Edicions de 1984. Barcelona, febrer de 2008).

* * * *

(Fotografia de l'Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, extreta de "Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Volum VI. Música popular i tradicional".)

Textos: Jordi Lara

Viladesau va aixecar la tenora i va bufar. L'aire va sortir dels seus pulmons com una deflagració, ascendí per la canalera ampla del coll i se li va congriar a la boca, contra la presa de galtes i llavis. En la fosca salivosa, la glopada d'aire va topar amb un rar dispositiu que treia el nas entre les dents: dues pales com dents de tauró, relligades, de canya seca de les riberes del Ter. Buscant una sortida a la desesperada, un fil de buf aconseguí esmunyir-se per l'escletxa mil·limètrica de les canyes, que gemegaren de gust, i es projectà, matxucat, violent, tenora avall, bramant de llibertat. I aquell crit a galet, aquella gàrgara artitzada, va ressonar primer a les voltes del crani d'en Viladesau, a les diminutes estalactites del nas i al travessar les celles, que el pintaren d'un color platejat; ressonà després als llavis tensos, que el dotaren de la vibració serena d'una ala de gavina; ressonà finalment a la fusta excitada del ginjoler, i a l'alpaca calenta, que li infongueren el tacte sensual del vellut. Quan va irrompre a l'airecel del Palau, l'aire dels pulmons d'en Viladesau ja no era aire sinó so eloqüent, el llevat amb el que es pasta i creix allò que en diuen art.

Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara. Edicions de 1984. Barcelona, febrer de 2008. Extracte d'on parla del príncep de la tenora, Ricard Viladesau. La negreta és meva. El dibuix és de Joan Garcia Junceda.

Un ocell i el soroll

Ahir tornant de la feina, un ocell (una merla, potser?) em va fer alçar el cap. Entremig del brogit de la circulació, l'ocell s'afanyava amb el seu cant d'una manera tan voluntariosa que el vaig gravar amb una gravadora petita que intento dur sempre a sobre.

Avui, escoltant-lo, m'ha fet patir envoltat de soroll i l'he intentat alliberar amb X-Noise, un plugin que pot netejar el so, processant-lo.

[1] Ocell entremig del soroll (0:21)

[2] Soroll que envolta l'ocell (0:21)

[3] Ocell alliberat del soroll (0:21)

Nota: El tercer so, "Ocell alliberat del soroll", té segurament un grau excessiu de processament, però em sembla que funciona bé com a exemple.

Sonograma, una revista sobre música

La web de música que coordina Carme Miró, engega Sonograma, una revista (en línia) de pensament musical: entrevistes, reflexions sobre l'educació musical, tècniques vocals, tècniques pianístiques, etc.

Els millors desitjos pels sonogramistes!

Un dissabte als Encants Vells

Un passeig pels Encants Vells, al costat de la plaça de les Glòries (Barcelona) és un cosa que cal fer de tant en tant, encara que només sigui d'un any per l'altre. Anar mirant i escoltant, escorcollar una mica, remenar, xafardejar, totes elles són activitats molt recomanables. Segons els experts cal fer-ho sense buscar res en especial.

I qui diu els Encants Vells, diu el mercat de Sant Antoni, o una llibreria de vell. Llarga vida als que recullen, reaprofiten, reciclen, revenen, i als drapaires!

Un dissabte als Encants Vells (2:34)

So digital al cinema (1)

No és un laberint, però s'hi assembla molt. Aquests punts, camins i giragonses són les dades digitals que ocupen un sol dels 4 quadrats que hi ha al costat de cada fotograma de imatge d'una pel·lícula de cinema.

Dels tres sistemes digitals de so per a cinema, el que fa servir aquest petit quadrat és el Dolby Digital (al centre s'hi pot veure el seu logo).

En un segon passen 24 fotogrames i en cada fotograma hi ha quatre petits quadrats com aquest. Per tant, tot el so digital de 6 canals durant un segon, ha de cabre en 96 quadrats minúsculs, enrevessats com petits laberints. Una filigrana!

(La imatge mostrada és el detall d'un negatiu de so, un petit quadrat que fa una mica més de 2 mm de costat. La pel·lícula que es passarà al cinema és un positiu de imatge: per tant, el que ara és negre, després serà blanc)

Retruny sonor (a les Glòries)

Plaça de les Glòries (Barcelona). Un so que retruny rítmicament amb el pas de cotxes, camions i autobusos. Es pot escoltar la mar de bé a la planta de dalt de l'aparcament a l'interior de la mateixa plaça: el trànsit passa per sobre nostre. Un so curiós. És una mica com el pas d'un tren. Pot fer una mica de basarda.

Aquest so també es pot escoltar a prop d'on s'ajunten (o se separen) les dues vies rodades i pujen (de fet, una puja, l'altra baixa) cap al cercle elevat de la plaça. No crec que els veïns que viuen a tocar els faci cap gràcia.

Retruny sonor (a les Glòries) (0:59)

Entre el caos i l'equilibri

De vegades la feina d'un mesclador és la d'equilibrar elements diferents i de fonts diverses, amb textures sonores oposades, i fer-los conviure en una certa harmonia. Encara que "massa harmonia" pot ser poc creïble o sospitosa.

D'altres vegades, el mesclador ha de recordar que el fet sonor és sovint imprevisible. Les capes de so, que es van fabricant durant la mescla i que venen precuinades del muntatge sonor, no poden ser planes ni impàvides com un estaquirot. Ha d'existir un cert punt de modulació, de variació, de salt, de sorpresa. Fins i tot, de caos.

Costa acceptar els errors, les imprecisions, les desviacions, les rebaves, les imperfeccions. I un corregeix, repassa, poleix, iguala, llima. El perill major és que l'energia i força d'una escena pot trobar-se en aquestes petites imperfeccions. Saber-ho i aprofitar-ho representa un cert grau de saviesa en un ofici, en aquest cas, el de mesclador. M'agradaria no fer tard i acostar-m'hi.

(a la foto, les mans d'en Joan mentre mescla)

Traducció

A no ser que trobi alguna manera (tags en el codi html?) d'ajudar a la màquina de traducció automàtica a triar i a decidir millor la paraula escollida per a la versió traduïda, estic a punt d'eliminar el vincle de les traduccions, sobretot al francès i a l'anglès. No es pot demanar tant a aquests enginys. Però com puc ajudar-los (inter-textualment) una mica?

Del post anterior, "Jana, la caçadora de sons", la traducció al francés diu "Jana, le blouson de sons" o "Jana, le blouson de sommeils". La traducció a l'anglès diu "Jana, the jacket of sounds". Gairebé sempre, la paraula "sons" es tradueix a l'anglès com "sleeps".

Què més vols, mesclador, si es tracta d'un servei gratuït que, fins i tot, proporciona sorpreses que poden arrencar algun somriure d'un post avorrit?

Jana, la caçadora de sons

- Bon dia, Jana!
L'avi feia dues hores que feinejava dalt de l'arbre. Havia sortit a caçar de matinada, li agradava fer-ho tan bon punt naixia el sol. Estava content perquè havia aconseguit el so de la rosada mentre queia sobre un bri d'herba. Ja l'havia guardat en un recipient de vidre, l'havia etiquetat, Rosada damunt d'un bri d'herba, i l'havia classificat i penjat a la branca dels sons minúsculs. [...]

Així comença el capítol 3 de Jana, la caçadora de sons, amb l'avi Ramon i la seva col·lecció, dalt de l'arbre dels sons. I no és feina petita ni fàcil tenir prop de dos mil sons ben ordenats i classificats. Hauré de conversar una estona amb aquest vell caçador de sons!

Jana, la caçadora de sons, de Marta Balaguer. Editorial Cruïlla. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Barcelona, desembre de 2007.

Textos: William Somerset Maugham

El riu és ample, groguenc i tèrbol. Més enllà de la riba sorrenca creixen les casuarines i quan el vent agita les seves fulles brodades fan un soroll com de veus humanes. Els indígenes les anomenen "l'arbre que parla", i diuen que si hom es troba, a mitjanit, a sota d'un d'ells, s'escolten veus de gent desconeguda explicant secrets de la terra.

Extret, i adaptat al català, del Carnet de un escritor, de William Somerset Maugham. Editorial Plaza & Janés. Barcelona, 1961. Traducció castellana de Manuel Bosch Barrett. (La negreta és meva)

El guix i la serra

Hi ha un dia que s'ha de treure el guix que immobilitza i protegeix el braç trencat o operat. S'utilitza una serra circular mecànica que fa molt poca gràcia. Aleshores comença, pel braç despullat, dèbil i descolorit, l'etapa de la rehabilitació. Tot plegat, una aventura emprenyadora.

Serrant i treient el guix del braç (0:42)

Textos: Joaquim Torres Godori

El que em penso que estic buscant

Crec que voldria passar la major part de l'any, sense abandonar però la meva faceta itinerant ni el meset anual a la gran ciutat, en un indret que reunís, "principi de plaer", totes aquestes condicions o si més no, "principi de realitat", una bona part d'elles:

• Pertinença a l'àrea lingüística catalana.
• Altura de tres-cents metres sobre el nivell del mar. Menys humitat, terreny menys emmetzinat, urbanitzat, "autopistat"..., aigües de més bona qualitat, tot en relació al litoral. Uns membres de la comunitat Ilicitis, o La ciudad del hombre, d'Elx havien arribat a la conclusió que a dita altitud la qualitat de l'aire, del prana, era la més adient per a la pràctica de la meditació.
• Clima benigne. En general, a una alçada superior als tres-cents metres l'hivern hi és dur. No vull viure preocupat pel fred; els mitjans per escalfar-se absorbeixen temps per a llur estudi i aplicació, i energia (humana). A més a més, ja que desitjo disposar d'hortalisses i fruita tot l'any he de fugir de les gelades. Miro que la temperatura mitjana de gener sigui alta: 8°, per exemple. I la calor excessiva m'aixafa.
• Influència de la mar. Que es vegi al fons. [...]
  

Aquí, per llegir-ho sencer.

Font Romàntica

Al Parc del Laberint d'Horta hi ha, entre altres coses, un jardí romàntic, un canal (d'aigua) romàntic, una font romàntica...

Font Romàntica (0:45)

El Laberint d'Horta

El Parc del Laberint d'Horta és un espai enjardinat, amb un palau, un canal d'aigua, fonts, brolladors i unes basses. Templets, escultures neoclàssiques, un bosc i un laberint. Tot plegat fa de bon visitar, malgrat el seu aspecte antic i l'actual falta d'aigua.

Intentar trobar la sortida del petit laberint és un motiu que fa cridar als nens, jugar a amagar-se a les parelles, i somriure als grans.

Dins del laberint (1:50)

Realitat revisada

La realitat, l'escrit del 28 de febrer passat, és un llistat de les xifres d'espectadors d'uns quantes pel·lícules en els que he participat com a mesclador.

Un amic m'ha fet adonar de la meva innocència (o ignorància) al no tenir en compte alguns aspectes d'aquest negoci que jo hauria ja de conèixer millor (o no oblidar):

• Entrades o espectadors. Les xifres oficials de la base de dades del Ministeri de Cultura són, en realitat, les entrades venudes a tot l'estat espanyol. No equival al nombre d'espectadors, perquè no sempre cada entrada vol dir un espectador. A més a més, el recompte es va actualitzant i pot no reflectir, per algun títol, la xifra real (el llistat del post és el de 28 de febrer del 2008).

• Mercat. Els títols de la llista no són comparables entre sí. Són com pomes, peres i taronges en un mateix cabàs. Oblido que, per a cada pel·lícula, els mercats poden ser molt distints i les perspectives diferents.
  

• Diferències. HIPNOS (de David Carreras) no té, ni busca, el mateix mercat que DIARIO ARGENTINO (de Guadalupe Pérez). L'ambició comercial de TU VIDA EN 65 MINUTOS (de Maria Ripoll) és diferent a la d'EN LA CIUDAD DE SYLVIA (de José Luis Guerin).

• Abast. Nivell local o global. Hi ha produccions que comencen i acaben al mateix lloc: el mercat local, i els costa traspassar fronteres. D'altres, en canvi, tindran molts més espectadors en els festivals (de cinema), cinemateques i retrospectives. El seu mercat és global. Van dirigides a tot el món.

• Espectadors. Durant el primer dia del festival de Locarno, la darrera pel·lícula de Marc Recha fou vista per més de 7.000 espectadors (només en les 3 funcions). EL CIELO SUBE, el seu primer llarg, encara segueix donant voltes. HONOR DE CAVALLERIA (d'Albert Serra) ha anat a més de 30 festivals.

Cinema independent. Cinema comercial. Cinema.

Textos: Enric Sòria

Poc a recordar d'uns dies molt tranquils, potser massa, a Oliva, amb els meus pares. Mentre dinàvem a la platja, hi havia un silenci humà absolut, ni una veu ni un sol soroll mecànic, només l'oratge, la xiuladissa desficiosa dels ocells i la remor del mar, al fons. Una experiència de quietud que comença a ser molt rara. Ha fet un dia claríssim.

La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997, d'Enric Sòria. Edicions Proa. Barcelona, 2005. (pàgina 15)

Mapa Sonor de Barcelona (actualitzat)

Nous sons pel Mapa Sonor de Barcelona, que ara té 42 punts sonors.

M'agradaria poder afegir una numeració als marcadors per facilitar-ne l'accés i la seva identificació. Si hi ha alguna manera, la trobarem. Tard o d'hora.

Peter Cusack

Buscant mapes de sons de ciutats, trobo aquest nom: Cusack. Músic, artista sonor, fonògraf (fotògraf del so). El 1998 va engegar un projecte a la ràdio ResonanceFM sobre els sons de Londres.

Es va dedicar a preguntar a la gent quin era el so favorit de la seva ciutat i el perquè. Després, ell i el seu equip van sortir a gravar una bona colla dels sons suggerits. Es van fer exposicions, un CD "Your Favourite London Sounds" i un lloc web, favouritelondonsounds.org, del que més tard en van sortir germans:

• els sons favorits de Manchester
• els sons favorits de Chicago, amb un mapa sonor.
  

Cada dia, un dia més, no podem pas fer-hi res. Com cantava Tony Ronald l'any 1967.