Vet aquí

Si gravar sons no ens ensenya a escoltar millor; si parlar dels sons no ens porta a parlar del que fem tots plegats; si escoltar els sons no serveix per escoltar millor als altres; si guardar els sons i documentar-los no ens incita a conèixer on s'han fet, com s'han fet, què o qui els ha fet i el perquè; si compartir sons no provoca compartir més; si jugar amb els sons i transformar-los no desemboca a transformar-nos; aleshores millor que ho deixem per a un altre i provem amb el disseny de sanefes, els escacs, l'escalada lliure o el joc del go. Vet aquí.

Calendari Sonor

Philippe Faujas, home de so, porta un calendari sonor des del passat juliol. És tècnic i dissenyador de so, professor (de post-producció i de tècnica de rodatge) i artista sonor.

M'ha fet saber que aquest matí ha gravat la petita tempesta. Després de visitar el seu calendari, he escrit aquesta nota. Seria curiós de conèixer quants hem decidit enregistrar el mateix i a la mateixa hora...

Per cert, potser podríem organitzar un enregistrament col·lectiu, des de molts llocs diferents! (sense que ho patrocinés ningú, només per les ganes de fer-ho). Seguirem...

El so, des de dins o des de fora?

Plou a la ciutat i un engega la gravadora.

Sovint, a l'hora de gravar segons que, hem d'esperar que els demés acabin el que estan fent (parlar per telefon, llegir el diari, etc), o demanar-lis que ho aturin i facin una pausa. Hi ha sons que no es deixen esperar.

Pluja i trons des de dins (1:02)

Quan plou i trona, tendim a obrir les finestres per poder agafar el "so propi" de la pluja i el tro que "sonen fora", sense pensar que el so és allò que es manifesta diferentment en cada espai i, per tant, és tan vàlid el so "des de dins" (de casa) com el so "des de fora".

Textos: Murakami

Se m'han acabat les piles del minidisc, però estar sense música no em preocupa tant com em pensava. A tot arreu hi ha sorolls que substitueixen la música: el cant dels ocells, els crits dels insectes, el murmuri del rierol, el cruixit de les fulles que es mouen amb el vent, les passes d'algun animal que s'acosta a la cabana, el repic de la pluja... i, de tant en tant, algun soroll misteriós i inexplicable. Fins ara no m'havia adonat que al món hi hagués tants sorolls naturals, vius i meravellosos. Havia viscut ignorant-ho. Per compensar, em passo llargues estones al porxo, amb els ulls tancats, intentant copsar cadascun dels sorolls que m'arriben.

Kafka a la platja, de Haruki Murakami. Traducció del japonès d'Albert Nolla. Editorial Empúries (Barcelona, 2006). Extret de la pàgina 158.

Més sobre els paisatges sonors

He hagut de recular i modificar el post anterior sobre el paisatge sonor. Semblava que escoltar.cat i paisatge sonor eren, gairebé, el mateix projecte, però no està tan clar que ho siguin.

I, a més a més:

• Hi ha sons que són als dos llocs (escoltar.cat: 537 sons; paisatge sonor: 447 sons), però es fa difícil de conèixer tots els sons que hi ha, i després accedir-hi. No hi ha cap llistat complet.
• Cada cop que es canvia de pàgina (i paisatge sonor té 45 pàgines) passa un cert temps mentre es carrega, degut al mapa de Google que s'ha d'omplir de punts de localització.
  
• Cada lloc té la seva pròpia manera d'etiquetar els sons, pel seu aspecte, tipologia o categoria.
• Hi ha 10 categories a escoltar.cat: Sons naturals, Fenòmens naturals, Sons culturals, Festes i esdeveniments sonors, Sons industrials i d'oficis, Senyals acústics, Memòria històrica, Els parlars, Itineraris sonors i Altres.
• Hi ha 10 aspectes que ajuden a classificar els sons de paisatge sonor: Recorreguts i derives sonores, Ambients sonors naturals, Ambients sonors culturals, Esdeveniments sonors i festes, Sons industrials i d’oficis, Sons de fenòmens naturals i biològics, Senyals acústics, Memòria històrica, Sons de llegenda i Materials.

A hores d'ara, tot plegat resulta un mica confús. Per què s'assemblen tant els dos llocs? No ho sé. Sort que els sons valen la pena! Què es pot millorar? Com es pot avançar una mica més?

Escoltar el Paisatge Sonor

Aquesta és la font de la plaça Major de Tivenys i el seu so es pot escoltar aquí.

Forma part d'un projecte on hi ha molts més sons: El parlar d'Algemesí, Les Cases d'Alcanar platja de pedres, el Pont de Xerta part de dalt, el Gall afònic de Xerta, les Campanes de Xerta, les Campanades de Santa Maria de Ripoll, la Tempesta a la platja d'Arenys... Sons que van recollint uns entusiastes del paisatge sonor de Catalunya.

Estem parlant de onsortir.cat/escoltar, una cartografia sonora dels Països Catalans amb l'objectiu de compartir sons i fer créixer una comunitat al voltant del patrimoni sonor. Amb el seu propi blog.

Una altre projecte (germà bessó de l'anterior) és catpaisatge.net/paisatgesonor, de PaisatgesonorUB, del Grup de Recerca BR::AC de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. En aquest lloc els sons estan classificats segons la seva tipologia:

• Recorreguts i derives sonores.
• Ambients sonors naturals.
• Ambients sonors culturals.
• Esdeveniments sonors i festes.
• Sons industrials i d’oficis.
• Sons de fenòmens naturals i biològics.
• Senyals acústics.
• Memòria històrica.
• Sons de llegenda.
• Materials.

Tot uns esforços que mereixen, com a mínim, ser visitats!

(Post modificat a posteriori, el 25 d'abril)

Got de vi

Una ampolla de vi i un got, no gaire gran, a punt de ser omplert. El so primer és especial, pel ritme entretallat del líquid sortint de l'ampolla i pel glu-glu, o gluc-gluc, que va canviant de to. En el sonograma s'hi poden apreciar aquests elements.

La segona mostra sonora és el mateix enregistrament, però alentit, com si rodés a un 33% (aprox) de la seva velocitat original.

Omplint un got de vi (0:09)

El mateix so d'omplir el got, molt alentit (0:28)

Tota imatge té un so

L'empresa Saxsofunny (Sao Paulo) usa creativament el so per a publicitat. Evidentment no són els únics, però tenen gràcia.

El seu spot a Youtube: versió portuguesa / versió anglesa.

(via Albert)

Xiulador nocturn

Algú pujava per la mateixa vorera del carrer. Darrere meu, he sentit com entrava a un portal i, un cop a dins, el seu xiular ha ressonat com si fos en un passadís. M'ha semblat que sonava més fort, com si al xiulador li agradés el ressò que s'hi feia i s'hi esforcés més.

Rams a Girona (5)

Això és el que es pot veure (mirant cap amunt) des del replà que hi ha a la meitat de la Pujada de Sant Domènec, on estan plantades les taules de Le Bistrot, un restaurant-cafè.

Vam fer cas del bon consell (o era un avís?) que havíem rebut: "S'hi ha d'anar". Entesos. La gravació de l'ambient que s'hi fa a dins té dues parts (d'uns 30 segons cadascuna) i corresponen a dos moments diferents en el gruix del so ambiental: a les nou del vespre i 35 minuts més tard, quan el lloc estava a rebotir.

Sopar a Le Bistrot (1:01)

El so de les converses que s'entrellacen (espero que resultin inintel·ligibles!), els plats, els coberts, els sons de la barra, la cuina, les cadires, les portes de la nevera, les comandes, les ampolles, els mòbils, les rialles i alguna tos, tot plegat també forma part del sopar. I tant!

• La fotografia és de Jaume Llorens, extreta de Vistes 360º, la web on ensenya la seva fantàstica col·lecció de fotografies panoràmiques en 360º. No s'ho perdin.
• Un altre lloc que serveix molt bé per a retrobar-se amb Girona és Pedres de Girona, d'en Fèlix Xunclà i l'Assumpció Parés. Imprescindible!
  

Soundwalkers

Soundwalkers versão PT from raquel castro on Vimeo.

Amb paraules de Raquel Castro, la directora portuguesa d'aquest magnífic documental:

''Alguns princípios são fundamentais para construirmos uma sociedade acusticamente saudável, onde possamos viver dentro dos sons da vida. O respeito pela voz e pela palavra, a consciência sonora, o despertar da audição. Preservar os sons que tendem a desaparecer, mas ter abertura para os sons que nascem com cada novo passo tecnológico. Construir uma linguagem sonora que interprete o seu simbolismo. Aceitar o silêncio, impondo-o nas alturas certas. E, acima de tudo, ouvir''.

"Alguns principis són fonamentals perquè construïm una societat acústicament saludable, on puguem viure dins dels sons de la vida. El respecte per la veu i per la paraula, la consciència sonora, el desvetllar de l'audició. Preservar els sons que tendeixen a desaparèixer, però estar oberts als sons que neixen amb cada nou pas tecnològic. Construir un llenguatge sonor que interpreti el seu simbolisme. Acceptar el silenci, atribuint-li uns nivells correctes. I per damunt de tot, sentir (oir)".

Com s'ho fan algunes persones per tenir tan clar què han de fer?

Onades i sol

Un dia d'abril amb sol a prop del mar. És una petita platja recollida davant d'un hotel (més aviat lleig, però ja entranyable) al final del passeig de Sitges. Hem oblidat els llibres per llegir i ens estirem, prenem el sol, escoltem, gravem una mica, dibuixem i acabem menjant entrepans. Petits plaers que caben en un parell de bosses.

Onades ben a prop del mar (1:12)

Rams a Girona (4)

Aquest menú és d'un dels establiments de la plaça de Sant Agustí (o de la Independència). Entre la una i les dues de la tarda és un bon moment pel vermut. Qui s'hi pot resistir?

Des del mig de la plaça (en obres) i sota l'estàtua, podem veure les taules i escoltar la remor dels gironins vermutejant, mudats i amb el tortell acabat de comprar.

L'hora del vermut (1:00)

Rams a Girona (3)

Dos apunts sonors:

• La font de la Mare de Déu de la Pera (al capdamunt de les escales de la Pera i fent cantonada amb la pujada de la Catedral) sona així:

Font de la Mare de Déu de la Pera (0:26)

• La porta d'entrada a la Fontana d'Or (carrer Ciutadans) sona així:

Porta de la Fontana d'Or (0:13)

PD. (1) Ja ho sé, el so de l'aigua de la font és el que li toca ser, sí, però és que el xamfrà impressiona una mica. (2) No m'estranyaria que algú hagués dissenyat el so de la porta de la Fontana d'Or, per afegir-li valor, per accentuar el seu caràcter. Sigui com sigui, sisplau, no la greixin!

Rams a Girona (2)

Des del balcó de l'habitació dels Manaies de l'Hotel Històric (Girona) es veu i se sent el campanar de la Catedral de Girona.

Dues gravacions, amb set hores de diferència, mostren ambients sonors ben distints: les darreres campanades del dia i els primers ocells del dia. M'han assegurat que, entremig, les hores van seguir sonant, encara que jo (ben adormit) no en vaig sentir cap!

Les dotze de la nit a Girona (01:48)

Un quart de vuit del matí a Girona (01:24)

Rams a Girona (1)

Un cap de setmana a Girona és recomanable, sobretot si un surt d'una ciutat bruta i sorollosa, com és Barcelona. A més a més, anar-hi per Rams és encertat, sobretot si un té ganes de gravar alguna campana, entre altres coses.

A les onze del diumenge celebren la benedicció de les palmes a la plaça dels Apòstols, dalt de la Catedral. I allà hi fem cap: ella, per fer algunes fotos i un servidor, per gravar una mica. Després dels cants de la celebració arrenquen les campanes. Estaran sonant gairebé un quart d'hora!

L'extracte sonor següent és dels primers cinc minuts del repic de campanes. No l'he volgut editar ni filtrar, encara que hi ha alguns sorolls de manipulació.

Diumenge de Rams a la Catedral de Girona (4:57)

Gos

Pantà de Vallvidrera

Un passeig pels camins que voregen el petit pantà de Vallvidrera ens obrirà la gana. Ah, quines olors! Sembla que gairebé tothom estigui fent carn a la brasa. Els gossos borden, juguen i vigilen, atents als seus amos. I tot plegat ressona en aquest petit món humit fet de cases ben estranyes, carrers que són escales, veïns que criden, els ocells, la carretera tan a prop i el pantà, tan petit.

Pantà de Vallvidrera-1 (0:46)

Pantà de Vallvidrera-2 (01:31)

Textos: Dolors Miquel

Salm de la impenetrabilitat del silenci

El silenci sempre suma,
mai resta.

La sintaxi del silenci
no té subjecte.

L'objecte del silenci
és el subjecte amagat.

En l'ocult del silenci hi és tot.

El silenci és la matèria
més dura i indestructible.

Missa Pagesa, de Dolors Miquel. Edicions 62. Barcelona, 2006.

La feina de mesclar (1)

Una de les coses que costen més a l'hora de treballar és la d'entendre's amb les persones amb qui treballes. En el cas dels mescladors és particularment delicat, com en tots els casos on l'aspecte creatiu hi juga un paper destacat.

A l'hora de la mescla, el director, el muntador i el mesclador s'enfronten junts a la darrera etapa del treball de so. Són uns dies on es materialitzarà el treball previ del muntador. On s'afinarà i es polirà cada element sonor. Són els dies on encara es podran prendre decisions i encara es podran fer canvis. Els darrers canvis. Les darreres opcions. I, sobretot, és quan es veurà el film en pantalla gran i s'escoltarà tot en una sala gran.

També són els dies on augmentaran les presses i la pressió creixerà. Són els dies en els que el director serà envaït i distret (si el bon productor no ho impedeix) per les consultes sobre el poster, les dades del festival, l'etalonatge amb el director de fotografia al laboratori, o el trailer que també s'ha de fer...

La mescla és el final de tot el procés creatiu sonor d'un film. Després hi haurà més passos, però són absolutament tècnics i tractaran de preservar i mantenir les qualitats del so, fins que arribi a la sala de cinema.

Les eines actuals estan modificant molt (o això és el que sembla) les circumstàncies en les que un film és mesclat. Em pregunto si, en el fons, també està canviant l'essència, el perquè del procés de la mescla.

(Imatge extreta del manual de la taula de mescles DFC d'AMS)

Terrats i roba estesa

Al mesclador el fascinen els terrats. Abans s'hi feia molta vida, sobretot de petit (i si casa teva tenia terrat, és clar).

La roba estesa als terrats, acolorida pel sol i moguda per la brisa és una cosa extraordinària, digna de fixar-s'hi.

Vaig tenir la sort de mesclar El Pianista (1998) de Mario Gas, on els terrats hi juguen un paper molt important. I avui, un diumenge ben assolellat, ho he recordat.

Sobre una nova llei del cinema

Sabeu què? En tinc prou amb els subtítols en català, al cinema i als dvds. A part, evidentment, del doblatge en català de les pel·lícules per a infants.

I tot plegat quedaria més equilibrat si, terres enllà, també volguessin veure els films on es parla català en la versió original, subtitulada al castellà.

Potser aleshores, els films on es parla català no s'haurien de doblar obligatòriament al castellà perquè fossin acceptats i acollits, terres enllà.

Murmuri. Xiuxiueig.

El murmuri és el soroll que produeix el que funciona bé. D'on sorgeix una paradoxa: el murmuri denota un soroll límit, un soroll impossible, el soroll del que, per funcionar a la perfecció, no produeix soroll; murmurar és deixar sentir la mateixa evaporació del soroll: el tènue, el confús, l'estremit es reben com a signes de l'anul·lació sonora.

Així les que xiuxiuegen són les màquines felices. [...]

Traduït de El susurro del lenguaje, de Roland Barthes. Trad. de C. Fernández Medrano. Ediciones Paidós. Barcelona, 1987.

Ou, equilibri i moviment

Hacer caminar un huevo por una plaza

Se vacía dicho huevo, y se pone un grillo dentro; se tapa el agujero con cera blanca, y dejándole en tierra, caminará.

Textos: Joan Baixas

15 de juny de 1971. Calaf

El teatre té una vella màquina per fer volar l'àngel dels pastorets i altres aparells que no es fan servir.

Sovint actuem en teatres on la pantalla de cine amaga decorats, disfresses, estris de fer vent, de fer pluja i trons, de fer foc, cartells antics, mobles i atrezzo, espases, forques, corones, vaixelles, cavernes, barques, jardins, trapes, perruques, estendards, ocells dissecats, alcoves, crucifixos, encluses i sobretot inscripcions. Records d'una intensa activitat que ja no tenen.

Hem conegut a un home que en altre temps feia carotes i cap-grossos. Ens regala els quatre que li queden perquè els fem servir.

"Ho heu fet molt bé", ens diuen. I ens donen propina.

De fer i desfer senders de putxinel·li. Diari de Putxinel·lis Claca, de Joan Baixas. Llibres del Mall, Barcelona, 1974.

La fotografia (en blanc i negre) és de l'any 1976.

Vaques al febrer

No és temps de vaques grasses, més aviat són magres. En l'intent d'acomiadar aquest mes de febrer tan escàs, malcarat i ennuvolat, el mesclador ha optat per escampar la boira i, després d'una bona calçotada, ha gravat unes quantes vaques pasturant. Res d'extraordinari, és evident, però aquest febrer, francament, no es mereixia més!

Vaques pasturant (0:51)

Traducció automàtica?

Després d'un temps de mantenir, en aquest quadern, l'enllaç al traductor de gencat.cat, creat per Translendium, i de provar el nou servei de traducció automàtica de Google (vist en el magnífic blog del llibreter), he optat per prescindir d'aquest servei (que, per altra banda, sembla que està en plena efervescència).

Quan la paraula sons es tradueix (automàticament) per fills o somnis-son, no anem bé. Qui sap, potser més endavant.

Retorn (2)

Ah, com passen els dies! No t 'adones de com arriben ni de com s'allunyen (o es fonen). Com en la desfilada contínua dels arbres (i boscos sencers) des d'un cotxe, autopista enllà.

Al mesclador se li han ajuntat (cavalcat) tres films. Com aquell que ha de fer tres cadires i totes ben diferents. Ja se sap que cada títol és tot un món en sí mateix. Un món d'il·lusions, tensions, ambicions, sentiments, pors i alegries, estira i arronses, esperances, propostes i contrapropostes. I, entre tots els que hi som, un nombre incomptable d'hores, amb tots els seus minuts i segons.

Tres mons, tres equips, tres directors: Marc Recha, Joaquin Oristrell i Manoel d'Oliveira. Potser no són tan diferents, els tres. Tot i ser-ho molt. El mesclador, viatger privilegiat en cadascun dels tres itineraris, en surt una mica trasbalsat. I li costa el retorn a la plana, on els seus habiten. I en això estem.

Visita al museu

Una visita a l'exposició Sant Pere de les Puel·les, un monestir de dones (fins l'1 de març al Museu d'Història), també és una excusa per gravar una mica l'ambient que s'hi respira. La tarda de gener és fosca i humida. Dins el museu, francament, fa una mica de fred i aquesta entrada tan enorme i alta fa una mica de por, tot tant de vermell i negre. Hi ha alguna llei que obligui a vestir de vermell els interiors dels museus?

Gravo una mica: ben poca cosa de relleu, a part de la remor contínua de les màquines de l'aire i les llargues escales mecàniques. Potser, de dia i ple d'escolars, això farà una mica més de goig...

Interior del Museu Història (0:51)

El soroll de la cascada

Un dia, l'emperador xinès va demanar al primer pintor de la seva cort d'esborrar la cascada que havia pintat al fresc al mur del palau perquè el soroll de l'aigua l'impedia de dormir.

Pintura sobre seda de Ma Yuan, extret del Metropolitan Museum of Art, trobada a través del blog Some landscapes.

Per cert, si us relaxa tenir una cascada a prop i sentir l'aigua com cau, sempre podeu comprar-ne una.

Mescladors i fusters

La feina del mesclador - al meu entendre - no té més rellevància, ni l'hauria de tenir, que la d'un sabater, un fuster o un dentista. M'agrada que sigui així. Són feines que s'han de fer bé i totes requereixen d'algú que conegui les eines que manega. Algú que s'anirà enfrontant a les eventualitats així que li arribin, amb més o menys art, amb més o menys gràcia.

Però el món del cinema necessita vendre il·lussions, i sovint sembla que les pel·lícules, les que fem tots plegats, siguin una cosa extraordinària, molt per sobre de tot el que fa qualsevol altra persona. No s'ho creguin pas, sisplau!

El so del clarinet al carrer

Al costat del mercat de l'Abaceria Central (Gràcia, Barcelona), quan hi passo els diumenges al matí, acostumo a sentir el so d'un clarinet sonant tonades senzilles. L'home té un accent foraster. Només les motos poden ofegar (però no del tot) el so dolç del clarinet. La resta segueix igual: com gat i gos.

Clarinetista al carrer (1:14)

Éssers imaginaris (sonors)

• La Serpiente Musical tiene cabeza de serpiente y cuatro alas. Hace un ruido como el de la piedra musical. (Fauna China)
• El Teakettler debe su nombre al ruido que hace, semejante al del agua hirviendo de la caldera del té, echa humo por la boca, camina para atrás y ha sido visto muy pocas veces. (Fauna de los Estados Unidos)
• Entre los sioux, Haokah usaba los vientos como palillos para que resonara el tambor del Trueno. Sus cuernos demostraban que era también dios de la caza. Lloraba cuando estaba contento; reia cuando triste. Sentía el frío como calor y el calor como frío. (Haokah, el dios del trueno)

El libro de los seres imaginarios, de Jorge Luis Borges. Editorial Bruguera. Barcelona, 1983. El llibre es pot trobar, per baixar-lo, aquí i aquí. Anterior post sobre Borges: Veus i contes (1): Jorge Luis Borges.

D'alguns documentals, ara i aquí.

NEDAR, de Carla Subirana: nominada a millor documental per la Acadèmia de Cinema Català. Gala dels Premis Gaudí: TV3, dilluns 19 de gener de 2009, a les 22:15 hores (aprox).

EL SOMNI (versió 52 minuts) de Christophe Farnarier, ha estat programat dins l'espai El documental (Canal 33 - TVC) que s'emetrà el proper dimecres dia 21 de gener de 2009 a les 23.15h. (Re-emissió: 2.45h de la matinada de dimecres 21 a dijous 22 de gener)

CCCD

Fa dos anys es va posar en marxa el Circuit català de cinema digital (CCCD), format per un grup d'exhibidors i la productora Benecé (ah, l'inesgotable Xavier Atance!).

Els seus objectius:

• Democratitzar la cultura i acostar-la al públic comarcal, trencant la capitalitat, i donar proximitat i un nou accés als grans esdeveniments d'entreteniment cultural (concerts, estrenes de cinema, teatre, etc), que sovint només s'organitzen a les grans ciutats.
• Amortitzar la rica producció catalana de cinema, teatre i espectacles ampliant-la a tot el territori català.
• Fomentar l'exhibició als cinemes de nous continguts audiovisuals alternatius pensats per a la seva emissió a televisió però que, per les seves qualitats de continguts culturals, són idonis per a una primera projecció a les sales d'exhibició tradicional.
  

Actualment el circuit el formen 16 sales de Barcelona, Girona, Palamós, Mollerussa, La Seu d'Urgell, Berga, Roses, Valls, Alpicat (Lleida), Tàrrega, Agramunt, Bellpuig, Montblanc i Ripoll, equipades amb projectors Sanyo HD d'1.3 k (que poden rebre senyal via satèl·lit des d'unitats mòbils de diferents esdeveniments) i poden projectar en format DVD.

És fantàstica aquesta possibilitat de poder mostrar i compartir projectes petits, sovint molt personals, fets amb equips reduïts i amb pressupostos escassos, però que ocupen i absorbeixen uns quants anys de la vida dels seus autors i col·laboradors.

A tot aquest material vital i creatiu li costa molt arribar als cinemes i no té recursos suficients per obtenir còpies d'exhibició en 35 mm. Endavant amb els circuits que faciliten mostrar i compartir!

Veu sintètica en català

vozMe proporciona veu sintètica (en català, espanyol, anglès, italià, hindi i portuguès) al propi navegador, la web o al blog (Wordpress, Blogger, Joomla, html), amb gadget per a iGoogle i widget per a Facebook.

La veu en català prové del projecte Festcat, del Centre de Tecnologies i Aplicacions del Llenguatge i la Parla (TALP):

És un projecte, obert a tothom, que neix amb la intenció de produir sintetitzadors de veu en català d'alta qualitat i d'accés lliure. La síntesi de veu té moltes aplicacions, com lectura de correu electrònic, sistemes d'informació telefònica, etc. Una aplicació, que motiva aquest projecte, és com eina d'accessibilitat, per facilitar l'accés a la societat de la informació a les persones amb discapacitats visuals i motrius.

Escoltar el paràgraf anterior amb veu sintètica en català

El sintetitzador de veu que utilitza és el sistema Festival, que neix com a sistema de síntesi multi llenguatge al Centre for Speech Technology Research (CSTR) a la Universitat d’Edinburgh.

L'àudio resultant funciona força bé i s'entén perfectament (la veu masculina està millor que la femenina). És ben curiós, fer llegir segons quins textos a una veu sintètica pot produir efectes hilarants!

Cultures Musicals

Francesc Poquet, professor de música a secundària, està muntant una pàgina web amb un mapa de les músiques del món: Cultures Musicals.

Els mapes estan tenint una època espectacular, una nova vida: els hi enllacen sons, músiques, fotos, dibuixos i històries! Ara, si un vol, cada mapa pot assenyalar un tresor. Endavant!

Acordions

Un dia d'agost del 1978 vaig ser a Arsèguel per veure i sentir la trobada d'acordionistes que s'hi fa. Una trobada que segueix i creix. Acordions de totes les mides, edats, colors i escales. En Blasco en té la culpa!

Un servidor feia fotos i escoltava, gairebé des del principi del muntatge fins al final. Aquell dia també hi vaig veure, treballant, en Guy Le Querrec, un fotògraf de la MAGNUM amb la seva Leica. De fet, en duia vàries de... (el plural de Leica és Leiques?). Observant els acordionistes intentava comprendre per què als músics de formació clàssica no semblava que els agradés gaire els acordions i el seu so.

Soroll = Noise = So que fa nosa

Endreçant caixes i carpetes he ensopegat amb un número de la revista GUIX (número 61, novembre 1982) dedicat a "la música a l'escola". En un article d'Ignasi Barjau, que parla de la iniciació al Paisatge Sonor, hi he llegit:

Soroll: El terme anglès “noise” prové del vell francès “noyse” i del provençal tal com es parlava en el s. XI, “noyse”, “nosa”, o “nausa”. Donat el parentesc que hi ha entre el català i el provençal, hi podríem veure una estreta relació entre soroll = so que fa nosa.

Està bé això de noise = so que fa nosa. I moltes altres coses que s'hi diuen, tot i que és un article de fa més de 26 anys! Ara que tothom parla del Paisatge Sonor...

Crec que l'article es mereix una recuperació: La iniciació al “Paisatge Sonor” (pdf). Ignoro si Ignasi Barjau l'ha inclòs en alguna publicació posterior. Per altra banda, si algú trobés que l'accés a aquest article vulnera cap dret, només cal que m'ho faci saber.

Xiular (5). Wittgenstein

Per la seva banda, Ludwig, que era el menor dels fills, després d'estudiar piano sense massa èxit, va aprendre a tocar el clarinet. Tanmateix, una de les seves destreses més celebrades seria la de xiular. Ja a Manchester, on havia anat en 1908 a continuar els seus estudis d'enginyeria i aeronàutica, es va fer famosa la seva habilitat per xiular simfonies completes. I a Cambridge, mentre estudiava filosofia de les matemàtiques amb Bertrand Russell - això era entre 1911 i 1913 - assistia sovint a concerts, i cantava i xiulava cançons de Schubert i Brahms amb David H. Pinsent - a qui dedicaria després el seu Tractacus Logico-Philosophicus- i també amb G. E. Moore.

Música i sentit. El cas Wittgenstein, d'Antoni Defez. Editat per Universitat de València (2008).

Anteriors petits apunts sobre el xiular en aquest quadern:

• (4) Xiular (Joan Brossa)
  
• (3) Elogi de l'ombra (Junichirô Tanizaki)
• (2) Temps d'albercocs
• (1) El pont sobre el riu Kwai

Xiular (4) - Brossa (3)

Acostumo a llevar-me a les deu. [...] Una mica després surto i camino. A mi m'interessa molt caminar. Caminar és un exercici molt important. Faig una volta pel barri, vaig pensant, xiulo... Xiulo baixet, com una orquestra amb sordina , però m'agrada. I, segons el paisatge, doncs xiulo una cosa de Wagner, o Brahms, o Cole Porter. És caminar amb acompanyament. [...]

Oblidar i caminar. Joan Brossa entrevistat per Jordi Coca a la revista Serra d'Or, desembre 1982. I en el llibre del mateix autor, Joan Brossa: Oblidar i caminar. Ed. de la Magrana. Barcelona, 1992.

Anteriors petits apunts sobre el xiular en aquest quadern:

• (3) Elogi de l'ombra (Junichirô Tanizaki)
• (2) Temps d'albercocs
• (1) El pont sobre el riu Kwai
  

Textos: Daniel Mason

[...] Va pensar en la cambra on havia après a afinar, i en les tardes fredes en què el vell es tornava poètic i li parlava del paper que jugaven els afinadors, mentre l'Edgar l'escoltava entretingut. Quan era un jove aprenent, però, les paraules del mestre li havien semblat carrinclones. ¿Per què vols afinar pianos?, li va preguntar el vell. Perquè tinc bones mans i m'agrada la música, li va respondre el noi. El mestre va esclatar a riure, ¿De veritat? ¿Per què més, si no?, va replicar el noi. ¿Que per què més? I l'home va alçar el got i va somriure. ¿No saps que, a l'interior de tots els pianos, s'hi amaga una cançó?, li va preguntar. El noi va fer que no amb el cap. Pot ser que només siguin les rondinades d'un vell. Mira, els moviments dels dits dels pianistes són purament mecànics, una col·lecció ordinària de músculs i tendons que només coneixen un conjunt de normes molt senzilles referents a la velocitat i el ritme. Només hem d'afinar els pianos, va dir, per tal que coses tan mundanes com els músculs, els tendons, les tecles, els filferros i la fusta es puguin convertir en cançó.

L'afinador de pianos, de Daniel Mason. Editorial Empúries. Barcelona, 2003. Traducció d'Albert Torrescana.

Un petit camió (sense escala)

Un petit camió de bombers (sense escala) aparcat a prop de casa. Això passava, no fa gaire, a primera hora del matí, però al vespre ja no hi era. Estic segur que, al marxar, la sirena va ressonar, emocionant, entre els edificis.

We are togheter

Aquest passat divendres, al canal 33, van estrenar We are togheter (Estem junts), un documental molt emotiu sobre un cor creat a Agape, un orfenat de Sud-Àfrica. Hi destaca la veu de Slindile (foto) amb dotze anys, i la vida dels seus germans. La majoria dels nens i nenes de l'orfenat han perdut els seus pares per la SIDA, com Sisifo, el germà gran de Slindile.

A cdbaby.com es poden escoltar les cançons. Un documental inoblidable. Visca els documentals!

Quatre ratlles i mitja sobre el soroll

• Els sorolls que fan els demés molesten més que els que fem nosaltres.
• El grau d'incidència dels sons depèn de les circumstàncies. Una canonada sobta més en un concert de flauta que enmig d'una batalla.
• Els sorolls del veí de dalt ens molesten més que els del veí de sota.
• El control del volum sonor dels televisors actuals ha empitjorat ostensiblement. No hi ha manera d'afinar: o està massa fluix o està massa fort.
• De dia no ho sent ningú, però de nit ho pot sentir tothom.

Anotacions mesurades

• El primer raig de vi negre - d'una ampolla acabada de destapar - té un so únic, un so ben especial. No dura gaire, canvia de seguida, però val la pena fixar-s'hi.
• Fa temps que no escolto el so(roll) estripat, feridor, del guix mal dreçat sobre la pissarra de la classe. Ara em molestaria més que quan era un noi.
• Per molt que protegeixis amb feltre la base de les potes de les cadires, sempre hi haurà algú que un dia farà un moviment estrany que les farà fregar amb el parquet. I el so, inesperat i potent, serà poc agradable.
• Aquests dies podem sentir el so de festa del tap que surt - voluntàriament o a la força - de les ampolles de cava. Encara no hem sentit de cap marca de cava que hagi patentat aquest so tan característic.
• Per què les tasses i els plats dels bars fan sempre tan terrabastall ? Ho desconec. Però quan li sumes el so del molinet de cafè...
• Està ben pensat que les monedes dringuin quan cauen. El que no acabo de veure clar és que hagin de ser, precisament, rodones.
• Si es fa un so quan obrim el diari, s'hauria de produir l'invers d'aquest so quan el tanquem. Potser ja passa així, però em costa adonar-me'n, potser perquè desconec quin és l'eix sobre el que gira el so.

[so(roll) = sound(noise)]

El dia de la llufa

Petita pluja

Un dibuix, un so: petite pluie (a Kalerne/Shejingren). De vegades, no ens cal gaire cosa més.

Copes musicals

Aquestes festes (vacances, per alguns) semblen prou bones per a practicar amb les copes musicals. Diuen que cal omplir-les amb diferents quantitats de líquid i intentar fer-les dringar sense esquerdar-les...

Il·lustració extreta del llibre Recreaciones Científicas, de Gaston Tissandier. Madrid, 1892. També existeix una edició facsímil d'Alta Fulla.

Textos: Marià Manent

8 abril

[...] Cap al Pirineu, una llarga línia de núvols dolços, grisos. Arribaven veus del poble, sobretot veus d'infants. Ocells de bardissa refilaven pels sots i adés un merlot s'hi afegia amb el seu xiular flonjo. He sentit la primera granota d'enguany. I lladrucs apagats i el fregadís d'algú que entrava llenya en una masia pròxima. Quan tornava a casa, entre dos foscans, he tornat a sentir el cucut, cap a banda de Borderiol. El món semblava encantat, transfigurat, paradisíac.

El vel de maia, de Marià Manent. Llibres a mà. Edicions Destino. Barcelona, 1985.

Per llegir-ne més: a escriptors.cat, i a Un viatge literari per les comarques de Catalunya:

• 28 de febrer (La neu, Osona)
• 9 d'abril (La primavera i els primers ocells, Osona)
  
• 5 de juliol (Els carboners, Vallès Oriental)

Textos: Miquel Bauçà (6)

Anar als somnis és com si
em fiqués en un cinema
dels d'antany. Estic segur
que tot hi serà magnífic,
sempre nou, engrescador.
La cinematografia
ha perdut i s'ha encongit
fins a esdevenir una sèrie
de la televisió.
Això fa que els somnis siguin
un miracle. Jo no puc
evitar llur encanteri.

Rudiments de saviesa, de Miquel Bauçà. Ed. Empúries. Barcelona, 2005.

Anteriors textos de Miquel Bauçà en aquest quadern:

• Textos (5): Un poeta que aprèn música [...]
  
• Textos (4): Per què no et fan el pes [...]
• Textos (3): La Música. Sort que no tinc oïda. [...]
• Textos (2): Ja grinyola el gronxador [...]
• Textos (1): So més dolç, El. [...]

Sons i fonts

D'on són els sons? Són internacionals? De qui són? Els sons són de qui els grava? O de qui els fa o els provoca? Són d'algú? De ningú o de tothom? Quina fal·lera per posseir sons!

Qualsevol so acaba perdent, en certa mesura, la seva identitat. És el cas de les col·leccions de sons per a sonoritzar productes audiovisuals. Un cop gravats, se'ls neteja, se'ls poleix, se'ls filtra. Nets i polits, els "sons" passen a ser “efectes sonors”.

Al cinema, el so del portal de casa pot arribar a ser l’entrada d’una residència d'estudiants de Sevilla o Amsterdam.

El so acostuma a patir unes quantes peripècies, no totes agradables. Molt sovint s'acaba convertint en un tros de matèria pastosa que serveix per tapar forats (silencis) o per empastifar grans parets (un so ambiental).

Algunes vegades, aquest so gravat (i col·leccionat amb una certa avarícia) té una mica més de sort i va a parar a un bon escenari (escena) on es troba amb altres sons (petits, grans, curts o llargs) que l'acompanyen. Si la tria ha sigut feliç i intel·ligent, tot plegat sonarà millor.

La tria encertada fa el so millor.

Paraules

Al diccionari pots trobar:

• Musica (sense accent).- Embolics, maldecaps, etc, que porta una qüestió, un afer.
• Soroll.- Moviment tumultuós o sediciós.
• Silenci.- Fet de no expressar el pensament amb paraules o per escrit.

Tornant suaument amb Perucho

Fa massa dies que aquest quadern sembla adormit, mut. Però quan s'enllaça el final d'una feina intensa amb el començament d'una altra, disminueixen els temps que queden per a un mateix. És així, de moment. Per fer més fàcil la tornada, he de fer-la suaument. Vaig descobrir un nou llibre de Perucho que em serveix per tornar...

Homenatge a Velázquez He restat assegut sota els arbres. molt quiet, escoltant la remor dels ocells allà dalt. El sol daurava els camps i, entre les comes llunyanes, el vent aixecava algunes vegades un núvol de pols. Hi havia quelcom de màgic en tot allò. He pensat que ningú no reflectirà mai aquesta realitat, tal com ara jo la veig, perquè sé que aquesta realitat és meva i intransferible. Tothom té una realitat particular que, fins a cert punt, no existeix. La realitat absoluta, en la seva pura nuesa, no podem posseir-la. Però no ens preocupem. Perquè l'art, em sembla, des de Velázquez fins ara, és precisament això: és allò que no és.

Diana i la mar morta, de Joan Perucho. Edicions 62. El Balancí. Barcelona, 2003. Anteriors textos de Perucho en aquest quadern:

• Textos (6) : Impensadament, les figures [...]
• Textos (5): Llengua
• Textos (4): Acostant l'orella a un escriptori
• Textos (3): Per què els homes tenen [...] ?
• Textos (2): Remei per a la sordesa
• Textos (1): En sortir de l'ermita hi hagué [...]

Poesia i silenci

Sobretot

Endolcida pel seu cadenciós
murmuri blau
la poesia
sobretot
enforteix el so
del silenci.

Del llibre Simeia stixeos (1979), de Maria Laina. VI Festival de Poesia de la Mediterrània. Traducció del Seminari de Traducció Poètica de Farrera de Pallars.

Actualitat

Aquest quadern aguanta les ventades ferotges de la feina, mentre espera, ben abrigat i a l'aguait, els dies menys atapeïts que han de venir.

Tot plegat per dir que la mescla del darrer film d'en Marc Recha ocupa, actualment, el quadernista mesclador.

• Quadern: conjunt de cinc plecs de paper, la cinquena part d'una mà.
• Mà: conjunt de vint-i-cinc plecs de paper, que correspon a la vintena part d'una raima.
• Raima: conjunt de vint mans de paper, és a dir, cinc-cents fulls de paper.

Jornada sobre Paisatges Sonors

El proper dia 11 de desembre, al CCCB, se celebrarà la jornada Paisatges Sonors de Catalunya, organitzada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya.

Al programa s'expliquen:

El paisatge s'ha relacionat tradicionalment amb el sentit de la vista, però l'oïda, l'olfacte, el gust o el tacte poden arribar a ser tan o més determinants que el mateix sentit de la vista a l'hora de percebre i viure un determinat paisatge. El so d'un lloc configura la seva identitat i és una dimensió essencial del seu paisatge. Com estudiar i sistematitzar aquests sons? Com evolucionen? Quins i com són els paisatges sonors de Catalunya?

Hi participen (entre altres):

• Sonoscop (Josep Manel Berenguer)
• The Freesound Project
  
• BadiaFonia. Cartografia sonora de Badia del Vallès (Pau Faus)
• Escoltar.cat (Abel Caldera)
• Projecte Ciudad Sonora (Iñigo Sanchez)
• i per la tarda, tranquil·lament i després de dinar, s'escoltaran sons d'aquest quadern (de sons), perquè el titular no podrà ser-hi.

Així estan les coses, movent-se. És qüestió de notar-ho, no sempre és fàcil...

Noteflight

Noteflight permet escriure partitures en línia, des del navegador, compartir-les, imprimir-les i plantar-les en una pàgina web. És un programa jove (octubre 2008) i aviat permetrà importar arxius en el format musicxml (suportat ja per 100 programes de composició musical).

Una primera petita prova, "La lluna, la pruna":És molt interessant veure com van sorgint noves eines. Amb la possibilitat de mostrar-les, amb partitura i so, a través d'internet!

Literatura i so

D’una manera no gaire sistemàtica, el mesclador pren nota de les referències sonores amb les que ensopega en els llibres que remena. El vocabulari que utilitzem quotidianament és exigu, per tant pot ser una bona pràctica recollir com s’expliquen els demés del que senten o fan sentir.

• La pluja cessà i es produí el silenci a banda del xiulet sibilant de la flama del gas.
• Es produí un silenci entre tots dos, un silenci pesant, animal.
• L'aixeta de l'aigua freda d'una de les piques tenia un degoteig incurable, lent, i un tub fluorescent del gran llum múltiple del sostre sobre la taula de disseccions pampalluguejava i brunzia.
• [...] digué la monja, amb veu greu i inclement que semblava una veu de ràdio, o alguna cosa que hagués estat enregistrada.
• El silenci de la sala semblava que cruixís.
• Des d'algun lloc per damunt d'ells, de les plantes superiors de l'hospital, arribà un espetec apagat. Era estrany, pensà Quirke, amb vaga inconseqüència, els sons inexplicables que fa el món. Com si el so procedent de dalt hagués estat un senyal, Hackett va aixecar-se [...]
• Li agradava [...] la manera com el terra polit d'auró sonava net i sòlid sota els seus talons.
• Sentia no tan sols el so del timbre, sinó el brunzir elèctric del martellet quan vibrava, picant sobre la cúpula de metall.
• Va aturar el motor i es quedaren asseguts escoltant com es refredava el motor i cruixia i crepitava. De manera gradual, també el vent es va fer sentir dèbil i irregular, xiulant a la graella frontal del cotxe i repicant a les inerts fibres de filat rovellat de punxes que hi havia al costat de la carretera.
  

El secret de Christine Falls, de Benjamin Black. Traducció d'Eduard Castanyo. Edicions Bromera (Alzira, 2007).

Les memòries (ficció)

Ell hagués preferit tenir més memòria per poder recordar la lletra sencera de les cançons. Mai podia anar més enllà de la segona o tercera línia, i creia que això l'havia privat d'arribar a ser un cantant. Un cantant de veritat, volia dir.

Una nit va somiar que rebia el do de la memòria del seu amic, aquell que recordava totes les cançons, absolutament totes. Això significava molta teca per recordar. Però l'endemà del somni es va desvetllar entresuat i una mica aterrit per tot el que havia recordat. Massa. ... I no tot eren cançons.

Com que aquesta memòria extra havia estat rebuda en un somni, el seu efecte es dissipà fàcilment i a mig matí ja havia oblidat aquest darrer paquet de records. Abans però, vaig tenir la sort que m'ho expliqués tot, a mitja veu, mentre preníem el tallat de les onze.

Sala d'espera

La sala on ens esperem és a peu de carrer, que es veu a través d'uns grans finestrals de vidre. Al passatge del costat hi entren i surten moltes furgonetes, però no es pot escoltar res, tret d'una lleu remor, poc sincrònica amb el que passa fora. És curiós veure passar, tan silenciosament, una motocicleta. Fa gràcia. Tot plegat és molt Tati. Dins la sala d'espera no hi ha música de fons, és d'agrair. Només dues fonts sonores: l'aire condicionat i la feina de la recepcionista: sons de papers, sobres i el maneig de l'ordinador. De tant en tant, algú entra i algú marxa. Som ben pocs. Quan marxo, m'oblido de tot. Fins ara.

Per què sóc un tècnic de so directe? (W.I.)

Whitney Ince és un tècnic de so directe. La seva feina és gravar tots els sons durant el rodatge, o filmació, de cinema, televisió, publicitat, etc. Whitney té una pàgina web amb un blog en el que explica la seva feina i amb quines eines la fa. Són admirables aquestes ganes que tenen alguns d'explicar, aconsellar, comentar i divulgar el treball que fan. Aplaudiments.

Per què sóc un tècnic de so directe?

Darrerament he estat en projectes ben diferents. El darrer any he fet, sobretot, vídeo corporatiu, reality tv i algunes notícies. Però fa poques setmanes faig fer una pel·lícula independent (indi film), vídeo corporatiu, publicitat a nivell nacional i una mica de consultoria d'àudio. Ha estat bé aquest canvi de ritme, tot i que a les pel·lícules independents no es paga tan bé com en alguns dels meus altres treballs. Hi havia un estudiant de primer curs de cinema que em demanava "Per què ets el (noi) del so directe?". Li vaig contestar amb les meves respostes usuals com: que gaudeixo d'aquest nou desafiament diari, que m'agrada trobar-me amb nova gent, que m'agrada ser el meu propi cap i que m'agrada ser capaç de mesclar, i passar temps a South Florida, Georgia i a molts altres llocs.

Després que contestar-li, el noi em respongué, "Podries haver tingut aquestes mateixes coses si fossis un grip (mecànic, elèctric), un operador de càmera o fessis qualsevol altre treball en el cinema. Jo li vaig respondre: "Sóc el (noi) del so. Ho porto a la meva sang. Tinc un instint i un sisè sentit sobre això, que no tenen la majoria de les persones. I no em puc imaginar fent qualsevol altra cosa amb la meva vida, i fins i tot si fes un munt de diners fent alguna cosa, encara voldria fer quelcom que estigués relacionat amb el so. És aquesta passió la que em porta a treballar durament fins a 14 i 16 hores al dia". M'agradaria sentir els vostres comentaris del perquè sou una persona de (dedicada al) so.

No sóc cap traductor. Aquesta versió catalana del post Why I am a Location Sound Mixer és aproximada. Hi ha algunes expressions, tan senzilles com "the sound guy" i "a sound person", que no sé ben bé com traduir-les. Per tant, hi he hagut d'afegir alguns parèntesi extra i un interrogant al títol. Qualsevol suggeriment serà benvingut.

També és interessant el post Kit Recommendations, una llista del kit bàsic que recomana per fer so directe. No anomena cap equip gravador, només micròfons i accessoris.

(La imatge mostrada és part del logo de Whitney Ince)

Veus latents

Pot passar quan la jaqueta fregui una paret, o quan la sabata llisqui en un revolt. O quan es tanquin les portes de l'ascensor. Aleshores, i no sempre, el so que ens arribaria podria ser com el d'una veu que diu una cosa irrepetible. Reconec que faria angúnia si el so fos com el d'un gemec.

Ens pot semblar sentir veus llunyanes, o crits, mentre ens dutxem, entremig de la remor de l'aigua. O podem creure que sentim alguna cosa intel·ligible en el ressò doblegat de la porta d'un cotxe al aparcament. És la manera de parlar dels grinyols, els frecs, les tremolors, els sotracs, les gratades, els ressons o els xocs. Aquestes veus desateses, normalment no es repeteixen i, així, el fet estrany s'oblida. El so s'esvaeix, es fon, i cau sota el continuum sonor habitual.

El llibre que parla

TRESORS DE PAPER és una exposició que es pot visitar a la Fontana d'Or de Girona fins el 16 de novembre (només!). Llibres, jocs i joguines de paper de la col·lecció Quim Corominas.

Uns amics m'han regalat el fantàstic llibre de l'exposició. Entre les meravelles gràfiques, les joguines movibles, les tridimensionals i les ombres, hi ha dos llibres joguina que sonen i parlen: The Speaking Picture Book i The Speaking Toy Book (1880, Theodor Brand, Sonneberg, Alemanya).

Nou pàgines amb il·lustracions i text. Cada història té, a una alçada del text diferent, una fletxa que assenyala a un dels botons d'ivori que sobresurten pel costat dret. Quan s'estira el botó, es posa en funcionament un petit mecanisme de molles, ventoses i llengüetes, que intenta reproduir el so de l'animal protagonista de la història: l'ase, l'ocell, el xai, la vaca...

Per només escoltar els sons (extret del vídeo de Youtube):

The Speaking Picture Book (0:32)

(Fotografia de l'exposició, feta pels amics MB&EG)

Clariaudiencias

Fa uns anys (cinc) vaig trobat un llibre menut (6 €) sobre el so i la música i com escoltem tot plegat. Escrit per Victor Nubla, són les reflexions sorgides en una trobada d'artistes sonors prop de Lisboa.

Com que els llibres d'aquesta mida es deixen portar fàcilment, de tant en tant el fullejava i m'enduia alguna idea per mastegar-la. Avui he descobert tot el text de Clariaudiencias (i deu fer anys que hi és...) a la web del seu autor. Allà hi és tot i una mica més.

(del COROLARIO A CLARIAUDIENCIAS)

5. Si hacemos el esfuerzo de acercarnos a la percepción emocional de la música, la forma aparentemente espontánea en que escuchamos la música, no podemos dejar de constatar ciertos fenómenos particularmente chocantes. Por ejemplo, cuando escuchamos por primera vez una música, podemos predecir muchas veces qué va a ser lo siguiente que aparecerá. Sin duda, en las músicas populares, ese trayecto está anunciado de una forma nada oculta. Cuando la música incrementa su complicación, su "extrañeza", sólo nos permite comprenderla en presente. Es decir, la música es un medio para averiguar el futuro. "Su " futuro, por supuesto. La música crea mapas del tiempo que podemos "interpretar" y, por lo tanto, abarcar,independientemente del punto en que nos encontremos.

6. Es como si viajásemos por primera vez por una carretera y pudiésemos ver lo que se encuentra muchos kilómetros más allá, aunque lo oculten montañas, desniveles o distancias inabarcables. Sólo en el caso de la música, el campo no es espacial, sino temporal. A la facultad de ver el futuro le llamamos premonición o clarividencia. A la facultad de oír el futuro le podríamos llamar Clariaudiencia.

Clariaudiencias, de Victor Nubla. Vol. 1 de la biblioteca para misántropos.

La il·lusió al teatre

En una època que rondava pels interiors dels teatres de poble, el mesclador quedava sovint encisat per maquinàries estranyes, normalment fetes de fusta i teles, mig arraconades i plenes de pols. Instruments per fer efectes sonors: les il·lusions sonores del vent, el tro, el mar...

A l'interior del castell de Český Krumlov (una petita ciutat de la república txeca) hi ha un teatre barroc que conserva tota maquinària. A la seva web s'hi pot escoltar el so del vent fet per aquest estri (foto de Lubor Mrázek):

En una revista de ara fa gairebé 90 anys, D'Ací d'Allà [1], trobo un article curiós sobre aquesta maquinària per fer efectes sonors al teatre.

Anys endarrera, a Sabadell, en un dels actes d'un melodrama, el primer actor deia un monòleg, perdut entre el rocam d'una muntanya, abrupta. L'autor s'havia treballat la col·laboració de la naturalesa perquè en el moment que el primer actor fes sabedor al públic de la tempestat de passions que agitava el seu esperit, coincidís amb un temporal de trons i llamps que empitjorés la patètica situació del personatge. Per a donar més realitat a la cosa, el traspunte s'havia instal·lat entre bastidor, al cim del corriol per on davallaven a l'escena els personatges, que venien de la part alta de la muntanya. Mentre el galant etzibava un bell paral·lel entre l'estat del seu esperit i l'estat atmosfèric, hagué d'esclatar el tro que estava escrit. [...]

Aquí hi ha l'article sencer (5 pàgines escanejades i passades a text en un sol doc pdf).

[1] Sembla ser que a partir de juliol de 1922, el nom de la revista incorpora una "i", i passa a dir-se D'Ací i d'Allà.

Metro al matí

Al sortir del metro, al final de la darrera escala, hi ha un bon dia que es barreja amb el brogit del trànsit i la gent atrafegada.

Bon dia a la sortida del metro (0:29)

Música a l'aparcament

A l'aparcament de la plaça del Sol (Gràcia, Barcelona) hi ha altaveus que injecten música a les 4 plantes. Música de pel·lícules, clàssica, de tot. Barrejat amb els cotxes que entren, aparquen o surten. Els altaveus exponencials donen a la música una característica especial, la distorsionen i la fan sonar com en una fira.

Pots rondinar, queixar-te o pensar "quin desastre". Però també pots recordar que aquest lloc havia estat, durant guerra civil, un refugi.

I llegir el llibre de Judit Pujadó, Oblits de rereguarda: Els Refugis Antiaeris a Barcelona (1936-1939). A la pàgina 94 parla del refugi de la plaça del Sol (s'hi pot accedir a través de Google Books).

Francament, després de llegir-ho, ja no importa tant com sona o deixa de sonar.

Música a l'aparcament (0:56)

Timbal o piano?

• Tamborinar.- Fer soroll com qui toca el tamborí. Va començar a tamborinar la fusta amb la punta dels dits.
• Drumming fingers.- To beat on anything rhythmically, esp. to tap one's fingers rhythmically on a hard surface.
• Pianoter.- Tapoter avec les doigts. Il pianote sur la table.
• Tamborilear.- Hacer son con los dedos imitando el ruido del tambor.

Aquesta mà incansable és el cursor de temps d'espera en la versió antiga d'un programa molt conegut d'edició d'àudio.

Afegit (19 octubre):

• Tamburellare.- Produrre un suono simile a quello del tamburello, battendo continuamente con colpi leggeri su una superficie: la pioggia tamburella sulla tettoia.

Sembla que la percussió guanya.

Màscara Fonètica - Brossa (2)

MÀSCARA FONÈTICA D'UN ESTRI QUE TÉ
FORMA DE PETITA PALA I QUE SERVEIX
PER A PRENDRE UNA PORCIÓ DEL
CONTINGUT D'UN RECIPIENT
I PORTAR-LA A LA BOCA.
Cullera

Poema de Joan Brossa. Trobat a Poesia i prosa. Estudi i selecció de Glòria Bordons. Editorial 3 i 4. València, 1995.

Estratègies actuals per artistes

El senyor David Byrne, músic i cantant, va exposar en l'article Estratègies de supervivència per artistes emergents i Megastars (desembre 2007), les seves idees sobre els canvis en el negoci musical. Sobre la manera com ha anat canviant la relació entre els artistes (grups, músics i cantants) amb les cases discogràfiques.

Quin és el panorama actual, quan bona part de les transaccions es fan en línia (online)? Quines fórmules han anat sorgint per gravar el material musical, per donar-lo a conèixer, per distribuir-lo i per vendre'l? Com treure'n profit, guanyar-se la vida i preparar la jubilació...?

Amb la base de les 3 consideracions següents:

• Els costos dels enregistraments han disminuït fins gairebé el zero.
• Els costos de la fabricació i la distribució s'apropen a zero.
• Fer gires no és tan sols promoció.

s'aventura a establir 6 models (no exclusius) per la distribució de la música:

1. Equity deal. L'artista és una marca, propietat d'una empresa que ho dirigeix tot.
2. Standard distribution deal. La companyia de discos paga la gravació i es queda els drets, per sempre. També s'ocupa de la fabricació, la distribució i la publicitat.
3. License deal. L'artista té els drets de la gravació que cedeix per un temps a la companyia, que fa la resta.
4. Profit-sharing deal. Beneficis a parts iguals.
5. Manufacturing and distribution deal. L'artista ho fa tot, menys la fabricació i la distribució.
6. Self-distribution model. L'artista ho fa tot: escriu, produeix, toca, grava o paga la gravació, la fabricació i distribueix.

Més endavant, en resposta a algunes crítiques (1) i (2), reconeix, en el seu blog:

• Que ha exagerat força al dir que els costos dels enregistraments eren gairebé zero.
• Que hi ha un nou model (el setè) de distribució de la música: 7. Fan Supported Label/Distribution. On es demana als fans que contribueixin, amb les seves aportacions prèvies, a fer un nou disc.

Fotografia feta per Hugh Brown: Byrne amb un sintetitzador Prophet, durant l'enregistrament del àlbum My Life in the Bush of Ghosts (1981).

Textos: Albert Ràfols-Casamada (3)

Veu

alces la veu
com una branca verda enmig
del camp desert

Hoste del dia, d'Albert Ràfols-Casamada. Ed. Columna. Barcelona, 1994.

No em puc estar de destacar, del seu poema Les forces del dia, els versos:

el silenci es confon amb la
rosada
damunt les pedres blanques

Anteriors textos de Ràfols-Casamada en aquest quadern:

• (1) Present
• (2) l'aspecte de les coses [...]

Films de veritat

Kevin Kelly és especial: editor, escriptor, entès en cultura digital i amb una pàgina web molt completa. Una de les seves passions són els documentals, les pel·lícules que no són de ficció.

Ha recollit les seves notes sobre 200 documentals, els que considera que són imprescindibles, en el llibre True Films que, en la versió actual (ebook, pdf), és de lliure accés.

Textos: Fernando Pessoa (2)

La meva ànima és una orquestra oculta; no sé quins instruments sonen i dissonen, cordes i arpes, timbals i tambors, dins meu. Només em conec com a simfonia.

Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. Quaderns Crema. Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona, 2002 (escrit 310).

Aquí, anterior text de Pessoa en aquest quadern.

Immediacions (sonores)

I. 18
O simplement sentir les ones en la fosca.

I. 56
Murmuri de la font: tot és proper i estrany.

II. 39
El soroll de la mar, i tot s'escriu.

II. 71
Campanes a la vall. Torna la infància.

II. 86
Enmig del cansament, un lleu so d'aigua.

Immediacions, de Feliu Formosa. Edicions 62 - Empúries. Barcelona, 2000.

Mercat de la Boqueria

Aquest mercat de la Boqueria és un festival. És tan popular que, sinó fos que hi ha persones que compren de veritat, semblaria una fantàstica atracció farcida d'olors, gustos, formes, colors, sons, parles i fauna.

Mercat de la Boqueria (2:00)

Aquest és el so que fa cinquanta (50) del mapa sonor Sons del Quadern - Barcelona. Mica en mica, aquest és el ritme que ara toca.

Quimeta. Un nom i una veu.

- Quimetaaa!
Era com un xiscle o un udol.
- Quimetaaa!
Algú havia dit que era com un xiulet de tren.
- Quimetaaa!
D'altres creien que era com un grinyol d'una porta.
- Quimetaaa!
De fet es tractava de la veu d'una dona que cridava la seva filla.
- Quimetaaa!
Amb tot el neguit.
- Quimetaaa!
Amb tota l'ànsia.
- Quimetaaa!
Amb tot l'amor.
- Quimetaaa!
Quan jo sentia aquella veu m'entrava vergonya. Dir un nom de persona d'una manera tan esvalotada, tan esquinçada, tan gairebé sense veu humana, era com si algú voltés despullat vora meu. Un nom pensava jo, no és per dir-lo amb la veu esbatanada, sinó amb una veu oculta, pastosa com acostumava a fer la mare en allitar-nos i dir-nos bona nit.

Temps d'estrena. Obra Poètica I, de Guillem Viladot. Edicions del Mall. Barcelona, 1986.

Aquí, anterior text de Viladot en aquest quadern.

Stereoscopio "MIGNON"

Stereoscopio "MIGNON" con 2 lenti d'ingrandimento, perfetta, chiarissima visione di quadr plastici. Prezzo di réclame, completo, comprese 10 fotografie, so e L. 1.25 franco di porto. (Franco all'Estero L. 1.50). Per le ordinazioni rivolgersi alla depositaria THE UNIVERSAL NOVELTIES, Via Sirtori, 1 - Milano. (Non confondere con altre Ditte).

Anteriors estereoscopis en aquest quadern:

• Estereoscopi a Badlands
• Stereoscope
  

Textos: E. M. Cioran

[...] Deberíamos tener la facultad de vociferar al menos un cuarto de hora al día; deberían crearse incluso centros de vociferación para ese fin. «¿Acaso no alivia suficientemente la palabra?», se nos objetará. «¿Por qué resucitar usos tan anticuados?»

La palabra, convencional por definición, ajena a nuestras exigencias imperiosas, está vacía, extenuada, carece de contacto con nuestras profundidades: no hay ninguna que de ellas emane ni que de ellas descienda. Si, al principio, en el momento en que hizo su aparición, podía servir, no ocurre lo mismo hoy: ni una sola, ni siquiera las que quedaron transfiguradas en juramentos, contiene la menor virtud tónica. Se sobrevive: largo y lamentable desuso. Sin embargo, seguimos sufriendo la influencia nociva del principio de anemia que entraña. En cambio, la vociferación, modo de expresión de la sangre, nos levanta, nos fortifica y a veces nos cura.

Cuando tenemos la ventura de entregamos a ella, nos sentimos al instante cerca de nuestros lejanos antepasados, que debían de bramar sin cesar en sus cavernas, todos, incluidos los que pintarrajeaban las paredes. En los antípodas de aquellos tiempos felices, nos vemos reducidos a vivir en una sociedad tan mal organizada, que el único lugar en el que se puede vociferar impunemente es el asilo de alienados. Así, se nos prohibe el único método que tenemos para liberamos del horror de los otros y del horror de nosotros mismos. ¡Si al menos hubiera libros de consuelo! Existen muy pocos, porque no hay consuelo y no puede haberlo, mientras no nos sacudamos las cadenas de la lucidez y la decencia.

El hombre que se reprime, que se domina en toda ocasión, el hombre «distinguido», en una palabra, es virtualmente un trastornado. Lo mismo sucede con quien «sufre en silencio». Si deseamos conservar un mínimo de equilibrio recuperemos el grito, no perdamos ocasión alguna de entregarnos a él y proclamar su urgencia.[...]

La caída en el tiempo, d'E. M. Cioran. Tusquets Editores. Barcelona, 1993-2003 (el subratllat en negreta és meu).

Simfonia en mi (1919)

- Què tal? Com va la música?
- Miri, un d'aquests dies m'estrenaran una simfonia en mi.
- Rosa, tinc el gust de presentar-te un músic de molt mèrit. Ara diu que li estrenaran una simfonia en... en ell.

Acudit d'en Junceda. Revista D’Ací d’Allà, del juliol 1919 (Volum III. Número 7).

Una Filarmònica pel cinema

La Philharmonia Orchestra va començar el 1945 amb la missió de fer, bàsicament, sessions d'enregistrament per a EMI, a la Gran Bretanya.

La seva història és curiosa i al llarg dels anys ha gravat centenars de músiques per pel·lícula, ha fet molts concerts i ara, a més a més, a través de The Sound Exchange, una extensió actualitzada i molt completa del seu web ofereix vídeo podcasts, concerts en línia, entrevistes en vídeo (de qualitat).

Es pot aprendre sobre els instruments de l'orquestra i del món. Es pot escoltar i accedir a sons d'instruments a través d'una biblioteca de mostres sonores gratuïtes i, fins i tot, es pot fer un remix amb un seqüenciador de música en línia... Impressionant!

(La foto és del vídeo sobre l'assaig de la 5a. simfonia de Shostakovich, dirigida per Gustavo Dudamel.)

Enllaços i llengües

He repassat la llista d'enllaços (bots, links) d'aquest quadern:

• 37 són de llocs en anglès
• 10 en català
• 10 en castellà
• 5 en francès.

L'anglès predomina. Com i quan pot canviar?

Rastrejant sons

The Sound Tracker (el rastrejador de sons) és el web de Gordon Hempton, on aquest graduat en botànica, que ha esdevingut famós ecologista acústic, s'explica i ofereix el seu catàleg immens d'enregistraments.

El senyor Hempton sempre és a la recerca dels espais naturals i, sobretot, dels espais silenciosos encara no pol·lucionats acústicament per les tecnologies de l'home (motors, avions, indústries...).

Les seves gravacions, fetes amb el Neumann KU-81i Dummy Head (equip ja descatalogat), són binaurals i, per tant, quan són escoltades amb auriculars donen una gran sensació d'amplitud espacial. Segons Hempton, els seus enregistraments no han estat alterats per cap edició ni mescla posterior.

M'agrada quan diu, a Earth Day Interview with Gordon Hempton (els subratllats són meus):

• All we have to do is listen, and I mean exactly that. It is that simple. But don't assume that you are a listener, yet. Listening means becoming vulnerable to change.
• There is nothing that you need to learn about nature listening in order to become a listener. No reading. No doing. No buying. You are already fully prepared by virtue of the fact that you are alive. Simply get out there and open up, be where you are, take it all in, and let yourself become changed. Do not try to hear what someone else hears. Hear what you hear.

Són interessants els seus comentaris a Pacific. Com quan avisa d'alguns CDs de companys seus on el contingut està falsejat. Són fraus, loops sintetitzats, diu.

Lloc trobat a través del magnífic music of sound, de Tim Prebble. Per cert, el senyor Prebble acaba de rebre un premi pel seu disseny de so (Nova Zelanda) de Black Sheep, com explica al seu blog. Felicitats!

Mastering Multimedia

De tant en tant, un lloc web et crida l'atenció. T'atrau per algun detall, un post, un article. De vegades, la raó és el disseny de la pàgina, els colors, el grafisme. A Colin Mulvany se li nota una gran passió per la seva feina, el periodisme multimedia.

Alguns posts del Mastering Multimedia d'en Colin:

• Get creative with your video camera
• Opening your video: How not to lose viewers
• Great audio starts in the field
• How to make your video editing easier
• Contest season leaves an impression
• How to make your audio slideshows better
  

Colin també té un magnific vídeo blog, Video Journal.

Fa molt d'efecte la manera com certes persones, certs professionals, s'encaren a la seva feina, la canvien, la milloren i la comparteixen! Quan n'he(m) d'aprendre!